Per una Esquerra Alternativa

”Dividit el PSM per voler anar de bracet d’EU, consolidada Entesa per Mallorca i estant a l’expectativa que ERC vulgui anar sola a les properes eleccions, ens trobam davant un desolador panorama electoral. Aquesta vegada pot haver-hi més partits i agrupacions independents que mai en la història recent de Mallorca. A tot això, el PSOE, el PP i Maria Antònia Munar miren l’espectacle de divisió i enfrontament feliços i sorneguers”. (Miquel López Crespí)

PSM-EU-VERDS-ERC: coalicions electorals amb problemes

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar. A hores d’ara ERC ja ha dit que no vol dissoldre el seu partit en el bloc conformat per EU, PSM i el que resta dels Verds. Això sí, vol discutir en pla d’igualtat la seva inclusió en una coalició, però no obté la resposta esperada. Per si mancava poc, Grosske, un dels màxims representats de Llamazares a les Illes, s’acomiadava recentment d’ERC amb una nota en el seu bloc que portava el significatiu títol de “Adéu i bona sort, ERC”.

L’elector progressista ho té cada vegada més complicat amb tanta brega per aconseguir algunes de les poques cadiretes que encara queden sota el paraigua protector de la socialdemocràcia espanyola. El nostre país no pot esperar gaire més per provar de canviar el desastrós efecte destructor d’aquests anys de control del PP. No solament es necessari canviar de polítics, es tracta de canviar definitivament de política i aconseguir que l’esquerra oficial, si arriba novament a gestionar una mica el règim, sigui molt més valenta que en el passat. Per bé que això sembla cada vegada més un miracle, ja que recentment molts dirigents del PSOE illenc demanaven perdó als empresaris per l’”aventura” que va significar l’ecotaxa i, penedits, prometien als poders fàctics de les Illes no qüestionar gens l’omnipotent voluntat dels hotelers i empresaris.

Però voldríem creure que aquesta vegada sí que, almanco, portaran a terme el Pla d’Ordenació Territorial que no saberen o no volgueren enllestir en els quatre anys de govern progressista.

El cert és que quan manca prop de mig any per a les properes eleccions el problema de la unitat, ni que sigui simplement electoral, resta molt enlaire. Molts votants progressistes, sotmesos encara al xoc traumàtic que va significar la derrota del Pacte de Progrés a les Illes, també han vist com el PSOE liquidava a Catalunya Principat una experiència que, en principi, semblava engrescadora: el tripartit barceloní. L’expulsió ERC del govern de la Generalitat, el fracàs sense discussió d’aquella prometedora experiència, deixà molts votants esquerrans orfes d’esperança. Ningú no ha analitzat encara amb profunditat el significat del fracàs del tripartit català, i ja seria hora d’estudiar les conseqüències que, per al poble del Principat, té l’enfeudament de CiU i de PSC als polítics madrilenys.

A Eivissa les aliances electorals tampoc no acaben de marxar. Recentment, el PSOE, en una maniobra que al nostre paper és completament suïcida, ha decidit matar el Pacte Progressista i enviar a les tenebres exteriors ERC, ENE, EU i Verds. Confiant en l’efecte televisiu “ZP”, la direcció socialista de les Pitiüses, aconsellada evidentment per Madrid, pensa que sense “nacionalistes radicals” pot treure més vots i derrotar el PP. Pensam, i ho hem deixat escrit en aquestes mateixes pàgines d’opinió, que aquesta maniobra no té cap ni peus i regala el poder al PP no solament a Eivissa-Formentera sinó, de rebot, al conjunt de les Illes. La liquidació de la unitat de l’esquerra feta per la direcció del PSOE eivissenc liquida alhora l’esperança de canvi que les grans lluites antiautopistes havien consolidat en una àmplia franja de l’electoral progressista.

A nivell general de les Illes, tot és encara molt problemàtic, i muntar una simple coalició electoral contra la dreta no solament resulta dificultós sinó que, sovint, com hem vist en el cas recent del PSM, pot comportar la divisió d´un partit i la creació de noves organitzacions polítiques. ¿Quina sòlida unitat electoral es pot fer contra especuladors i depredadors sí quan comencen a concretar-se les primeses passes unitàries la gent surt escapada i organitza més partits que encara divideixen i subdivideixen l’esquerra fins a límits increïbles?

Dividit el PSM per voler anar de bracet d’EU, consolidada Entesa per Mallorca i estant a l’expectativa que ERC vulgui anar sola a les properes eleccions, ens trobam davant un desolador panorama electoral. Aquesta vegada pot haver-hi més partits i agrupacions independents que mai en la història recent de Mallorca. A tot això, el PSOE, el PP i Maria Antònia Munar miren l’espectacle de divisió i enfrontament feliços i sorneguers. I sense que poguem fer-hi gairebé res, donat el poc seny de molts dels nostres aspirants a polítics professionals, constatam com anam avançant implacablement envers el bipartidisme més galopant. No serà l’any 2007, em dirà el votant esperançat. És evident que, en les circumstàncies actuals els “petits” encara podran arreplegar algunes miques institucionals, però la pressió política de PP-PSOE, els mateixos errors de l’esquerra subsidiària de la socialdemocràcia, fan preveure, per a desgràcia de l’electorat progressista, que l’any 2011 serà el de la consagració definitiva del protagonisme de la dreta especuladora i de la socialdemocràcia espanyola. Si això es confirmava, el cicle de derrotes populars iniciat amb les traïdes i renúncies de la transició s’haurà tancat definitivament.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (25-IX-06)

”'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel×lectuals esquerrans de les Illes”.

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)

Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de col×lectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) col×lapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel×lectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)

Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Com tothom sap, Joan Lladó, Bernat Joan i tota l’executiva d’ERC l´únic que han demanat és “un gest” per part de PSM-EU. Un gest que vol dir que la concreció de la coalició ha d’anar acompanyda d’un tracte igualitari entre totes les formacions polítiques que han de conformar aquesta unitat electoral esquerrana. És evident que Joan Lladó i els dirigents sobiranistes de les Illes no volen repetir la tràgica experiència del grup de Margalida Rosselló, que ha quedat dissolt per la greu crisi i la divisió patida entre els partidaris d’anar amb EU i els que volien preservar un projecte ecologista independent. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida diu adéu a ERC

Reconec que no sé per quins motius Eberhard Grosske, poques hores després que sortís la notícia que ERC demana un tracte igualitari en les negociacions per a formalitzar una coalició electoral amb PSM, EU i Verds, els acomiada amb un inexplicable “Adéu i bona sort, ERC”. Acomiadament que podeu trobar al bloc personal de Grosske a Balearweb de dia disset de setembre d’enguany. La veritat és que sovint, i ja ho sabem a la perfecció, els polítics de l’esquerra oficial ens sorprenen amb sortides mancades de seny com aquesta que comentam.

Si reflexionam una mica en referència a l’acomiadament que Grosske dirigeix a ERC veurem que és el més poc assenyat que hagi pogut escriure un polític del règim en els darrers anys. A què treu cap, ens demanam tots aquells partidaris de la concreció d´un autèntic bloc d’esquerra nacionalista, que Eberhard Grosske no vulgui continuar unes negociacions unitàries que encara són en marxa? Si no recordam malament, no hi ha motius reals per a les males maneres del conegut regidor de l’Ajuntament de Ciutat. Com tothom sap, Joan Lladó, Bernat Joan i tota l’executiva d’ERC l´únic que han demanat és “un gest” per part de PSM-EU. Un gest que vol dir que la concreció de la coalició ha d’anar acompanyada d’un tracte igualitari entre totes les formacions polítiques que han de conformar aquesta unitat electoral esquerrana. És evident que Joan Lladó i els dirigents sobiranistes de les Illes no volen repetir la tràgica experiència del grup de Margalida Rosselló, que ha quedat dissolt per la greu crisi i la divisió patida entre els partidaris d’anar amb EU i els que volien preservar un projecte ecologista independent. ¿Què significa, si lluitam per servar el país d’enemics de la nostra cultura i especuladors, això de tenir unes cadiretes, cobrar cada mes, si matam l’instrument per a consolidar la societat civil de les Illes, és a dir, el partit, l’avantguarda popular, l’esperança dels militants contra la depredació regnant? Aquesta ha estat la tragèdia patida pels Verds de Margalida Rosselló. Per voler cobrar cada mes han liquidat l’avantguarda ecologista de les Illes. Quina misèria tot pegat, el més trist i miserable que s’ha esdevengut en la política illenca en aquests darrers anys!

Comprovats aquests desastres, i amb criteri molt legítim, la direcció d’ERC vol preservar les senyes d’identitat d’una organització amb setanta anys d´història. És per això, perquè ha vist el que s’ha esdevengut amb els Verds i potser amb el PSM, que no vol desaparèixer engolida en un bloc amb partits d’obediència estatal. Però, i ERC també ho ha explicat per activa i per passiva, no vol ser una força supeditada i depenent dels interessos polítics dels seguidors de Llamazares a les Illes. Els sobiranistes volen, des d´una posició igualitària, donar suport a una coalició que pogués acabar amb el desgavell encimentador de PP-UM. Els acords de l’executiva d’ERC que han servit a Grosske per a acomiadar-los, encara donaven un termini de tres setmanes per tal que PSM i EU reflexionassin sobre la necessitat d’anar tots plegats i en pla d’iguals a les eleccions de 2007. No cal amagar que Joan Lladó ha advertit que si no hi hagués aquest tracte igualitari, l’executiva recomanarà a l’assemblea de militants de dia set d´octubre no anar en coalició amb socis tan pocs sensibles a les demandes unitàries del nacionalisme de les Illes.

Quan Grosske acomiada ERC amb la nota “Adéu i bona sort, ERC” de dia disset de setembre, es deixa portar per la prepotència i el mal humor malgrat que en aquesta mateixa nota afirmi, tot convençut del que escriu, que “ha madurat”. No en mancaria d’altra, amb els anys que porta en política! Només mancaria que el senyor Grosske evidenciàs que no havia “madurat”! Però també li vull dir, des d´una posició de suport a la construcció d´un autèntic bloc d’esquerra nacionalista, que la seva posició no és gens “madura” políticament. Potser em dirà que l’escrit al qual fem referència és producte d´un instant de descoratjament en veure que els d’ERC no accepten un paper subordinat dins la coalició electoral i que no volen servir de coartada a una de les direccions que ensorraren l’experiència del Pacte de Progrés. Grosske escriu, unes línies més avall després d’haver acomiat ERC, que desitja “èxit a tothom dins l’àmbit de l’esquerra”. Però aquesta posició, en aparença raonable, del regidor d’EU, la fa després d’haver descarregat l’artilleria pesant contra els independentistes. El dirigent d’EU, sense cap mena de fonament, assegura que si ERC no vol participar en la coalició és perquè “en l’ànim de més d´un militant d’ERC estic segur que pesa la idea d’aprofitar el mal moment del PSM per donar-li una petita empenta cap a l’abisme... i ser ells [ERC] els que ocupin en exclusiva l’espai del nacionalisme d’esquerres a les nostres Illes”.

Aquestes afirmacions de Grosske, a part de ser innexactes, només són emprades per a, dividir en lloc d´unir, per aprofundir encara més la separació existent entre els nacionalistes, entre ERC i PSM, ja que, com tothom sap, a EU li basten els vots que pugui aportat el PSM per a no caure en l’extraparlamentarisme més total, amb tot el que això significa de pèrdua de sous i privilegis.

De totes maneres no deixa de ser preocupant que la nota de Grosske acomiadant ERC s’hagi fet solament des d´una part dels membres de la hipotètica coalició electoral que s’està bastint. Imaginam que Grosske, amb tanta rapidesa, no degué tenir temps de consultar res a Gabriel Barceló o Pere Sampol, per dir solament uns noms prou coneguts de dirigents del PSM. Pensam que el PSM no és tan eixelebrat i radical en les seves decisions com ha demostrat Eberhard Grosske amb aquesta noteta tan poc “madura”. Pens que en tres setmanes hi havia prou temps per a trobar una solució que garantís la concreció, en pla igualitari, de la coalició per a fer fora de les institucions la dreta.

La prepotència de Grosske és denunciada i posada en evidència en el mateix bloc del nostre personatge. Pocs moments després que el dirigent d’EU afirmàs que ja no hi havia res a fer amb ERC i els digués “Adéu i bona sort, ERC”, una militant d’ERC, que sí que vol concretar la coalició, li fa va veure el seu error quan li contestà, prou encertadament, amb aquestes paraules: “Això [el que diu Grosske] es diu passar l’arada davant els bous. ERC encara no ha fet cap assemblea per informar-nos i encara no hem decidit res, però veig que ja ho tens clar, i pel que veig ja no estau disposats a negociar més, ja veig que les ‘nostres’ demandes són inassumibles l l´únic que voleu és que facem de comparsa amb un programa de mínims. Des d’EU heu aconseguit el que volíeu, fagocitar els Verds i dividir el PSM. [...]”.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (21-IX-06)

"Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ('La Columna de Hierro'), i el meu oncle amb el 'Quinto Regimiento'. Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de 'si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social'. El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda". (Miquel López Crespí)

L'antifeixisme a Mallorca en els anys seixanta: les joventuts comunistes de les Illes

Durruti, el gran revolucionari de la CNT va ser uns dels gran exemples de lluita anticapitalista de l'escriptor Miquel López Crespí en la seva joventut.

Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ("La Columna de Hierro"), i el meu oncle amb el "Quinto Regimiento". Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de "si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social". El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat. Per a l'oncle, que combaté Franco en totes les batalles importants del conflicte -Belchite, Guadalajara, Guadarrama, l'Ebre-, fou la indisciplina dels anarquistes en no acceptar les ordres i indicacions de l'Estat Major, els militars professionals, allò que més dificultà la lluita contra el feixisme. Era una discussió sense acabar que omplia els horabaixes dels diumenges de la meva infància poblera.

Més endavant, quan per motius de feina i estudis anàrem a viure a Ciutat (era a començaments dels anys seixanta), el meu primer contacte conscient amb el PCE va ser a través de Ràdio Espanya Independent que emetia des de Bucarest. Jo ja tenia tretze o catorze anys, i m'interessava la política. Ben cert que els debats familiars degueren tenir el seu pes en aquella primerenca decantació vers afecció tan estranya en un jove de poble. Per la ràdio del partit llegien, a bocins, les obres de la Pasionaria ("El único camino") i del general de l'aviació republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros. A poc a poc, de molt jove, vaig anar coneixent els posicionaments del PCE en totes les qüestions d'actualitat. Lluita per la democràcia, reconciliació nacional, pacte per la llibertat, aliança de les forces del treball i de la cultura...

Sense quasi adonar-me del que feia, de cop i volta, vaig escriure anònimament -no era qüestió de facilitar la tasca a la Brigada Social- a l'emissora, i així vaig començar les meves col.laboracions signades amb el pseudònim "Nova Mallorca". Aleshores jo estudiava el quart de batxillerat al col.legi Lluís Vives de Ciutat. Record que, amb la goma que emprava a la classe i amb una fulla d'afaitar, vaig fer un primitiu segell que duia la falç i el martell i que posava, meticulós, al costat del pseudònim.

La vaga d'Astúries, narrada fil per randa per l'emissora, les tortures als miners asturians per part de la policia política i el posterior assassinat de Julián Grimau, enfortiren encara més la meva vocació militant. Els contactes, evidentment, eren anònims. Enviava les cartes a la direcció de "L'Humanité" (Boulevard Poissonièrie, nº 9, de París), a un apartat de correus de Suècia o, també, a l'adreça de "L'Unità", òrgan central del PCI.

Al col.legi Lluís Vives, sense anar-ho a cercar, d'una manera natural i inconscient, vaig muntar una cèl.lula juvenil. No en sabia res, d'organitzar la gent. Simplement ens trobàvem a l'hora de jugar i parlàvem. A les nits, a més de REI, escoltàvem Ràdio Moscou, la BBC de Londres o Ràdio París, i a l'endemà, abans d'entrar a les classes, xerrant a un racó del patí, comentàvem les notícies. El que més ens seduïa, emperò, eren els comentaris i divagacions damunt els recents èxits en la conquesta de l'espai per part dels soviètics. A una butxaca o dintre dels llibres dúiem, amagada, la foto de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història.

Miquel López Crespí

"L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra". (Miquel López Crespí)

Quatre poemaris (i II)

Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal (inèdit quan escric aquestes retxes en el mes de gener de 2006) és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, materns i paterns, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-VI-06)

Oficialitzant la ruptura del Pacte Progressista, afirmant que no volen saber res d’anar del bracet de “nacionalistes radicals”, el PSOE eivissenc, a més de fer el favor més gran de la història al PP, també ens demostra una manca d’interès per reforçar la societat civil de les Illes. El PSOE no vol o no sap aprofitar el moment polític actual per a donar suport a totes les plataformes sorgides a l’illa germana en contra de la salvatge destrucció de recursos i territori. Confiar en l’”efecte ZP” per vèncer la dreta, rebutjar la possibilitat de consolidar la societat civil de l´illa germana, separar-se de les avantguardes nacionalistes, republicanes i ecologistes que han portat a coll la lluita per la nostra supervivència com a poble, només demostra els aspectes burocràtics d´un aparell de partit massa poc arrelat a l’autèntica realitat de la nostra terra. És la pura i simple burocratització de la vida partidista elevada a l'enèsima potència. (Miquel López Crespí)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

El PSOE mata el Pacte Progressista a Eivissa.

Francesc Antich i Jaume Matas.

Hi ha coses molt males d’entendre i, pel que anam constatant a través dels anys, el poder de la burocràcia partidista és un càncer només al servei d´interessos aliens als pobles i les persones. Aquestes primeres reflexions en referència a la mort del Pacte Progressista a les Pitiüses em vénen al cap en llegir les excuses que la direcció del PSOE eivissenc empra per a justificar aquesta gran errada política que, potser, només servirà per a perpetuar el poder del PP i d’Abel Matutes a Eivissa. No cal dir que la divisió de l’esquerra oficial facilitarà, i molt!, la possibilitat que hi hagi una nova victòria del PP a les Illes. La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc.

Cal dir que els partidaris d’anar sols a les eleccions de 2007 guanyaren la votació per una amplíssima majoria: trenta-nou vots a favor de la ruptura del Pacte Progressista i dues abstencions. No hi podia haver una majoria més absoluta! Però que la direcció socialista eivissenca hagi aconseguit una majoria tan gran per a rompre la unitat antiPP a l’illa germana no vol dir, ni molt manco!, que hagi estat una decisió encertada. I el que més ens preocupa d’aquesta ruptura de la unitat de l’esquerra decretada pel PSOE és que ve “justificada” per un seguit de consideracions que no tenen agafadora.

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Els dirigents socialistes eivissencs no han fet el més mínim intent de negociar un nou acord progressista amb ENE, ERC, Verds i EU. Tampoc, si és que tenien por de la dissolució de les seves sigles, no han volgut optar per la proposta d’anar a les eleccions de 2007 sota el rètol de PSOE-Progressistes. Res de res: s’han tancat en banda i han explicat a la premsa que han oficialitzat la ruptura de la unitat antiPP a conseqüència d´una sèrie d’anàlisis procedents de Madrid que afirmen que anant sols a les eleccions podran obtenir la majoria absoluta. Altres membres de la direcció socialista eivissenca han afirmat que anar amb “nacionalistes radicals”, és a dir, amb ERC i ENE, posa en perill el vot moderat de centre, que és el sector que volen disputar al PP per a guanyar les eleccions. Sembla que la direcció del PSOE, que, pel que constatam, és completament dependent i subsidiària de Madrid, confia, més que en els votants de les Pitiüses, més que en l’efecte de les grans mobilitzacions antiautopistes, en l’”efecte ZP”, és a dir, en el poder de la televisió espanyola condicionant, com de costum, l’electorat en direcció al bipartidisme.

Oficialitzant la ruptura del Pacte Progressista, afirmant que no volen saber res d’anar del bracet de “nacionalistes radicals”, el PSOE eivissenc, a més de fer el favor més gran de la història al PP, també ens demostra una manca d’interès per reforçar la societat civil de les Illes. El PSOE no vol o no sap aprofitar el moment polític actual per a donar suport a totes les plataformes sorgides a l’illa germana en contra de la salvatge destrucció de recursos i territori. Confiar en l’”efecte ZP” per vèncer la dreta, rebutjar la possibilitat de consolidar la societat civil de l´illa germana, separar-se de les avantguardes nacionalistes, republicanes i ecologistes que han portat a coll la lluita per la nostra supervivència com a poble, només demostra els aspectes burocràtics d´un aparell de partit massa poc arrelat a l’autèntica realitat de la nostra terra. És la pura i simple burocratització de la vida partidista elevada a l'enèsima potència.

A part de tot això, que ja és prou greu, aquesta mateixa direcció política, la que ofereix la ruptura de l’esquerra oficial a la dreta, té encara la barra de recomanar “unitat” als “petits”, com anomena, de forma menyspreativa, els òrgans de direcció del PSOE a ERC, EU, Verds i ENE. I, sense cap mena de diplomàcia, “recomanen” a ENE, EU i ERC que formin el més ràpidament possible el grup “Eivissa pel canvi” que, diu el PSOE, podria servir per a aconseguir el diputat que els mancaria per a treure el PP del poder.

Pensam que fer aquesta mena de declaracions representa un nou error polític del PSOE ja que, als ulls de l’opinió pública, converteix l’esquerra alternativa eivissenca en un simple apèndix del PSOE, útil tan sols com a bossa de vots que conserva dins la tanca totes aquelles persones i col·lectius que no confien gaire en l’”efecte ZP” i el PSOE. Pensam que no és de rebut oficialitzar la ruptura de la unitat antiPP i després, des de no se sap quina estranya suficiència, “recomanar” la unitat als altres per, posteriorment, aprofitar-se’n del possible o possibles diputats que puguin treure els que abans han estat rebutjats per “extremistes radicals”. Tot plegat no té cap ni peus. Amb visionaris de tan poc seny i tan allunyats del sentir de la terra, el PP ho té molt fàcil per a revalidar una victòria aclaparadora.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (17-IX-06)

”Todo depende de EU. Si su postura es inamovible estamos en un callejón sin salida. Por eso creemos que los sindicatos, las asociaciones y los ciudadanos tienen que actuar para pedirle a EU que modifique su postura” (Bloc Nacionalista Valencià)

Enric Morera: «EU debe aclarar si apuesta por el cambio en 2007 o está pensando en otras cosas»

A continuació, reproduïm l’entrevista publicada hui al diari Levante-EMV

Las negociaciones entre EU y Bloc atraviesan su momento más delicado. Tras rechazar la oferta de listas, el secretario general de los nacionalistas exige más rigor a la formación de izquierdas.

-El consell polític de EUPV acordó este sábado ofrecerle al Bloc dos puestos con opciones de salida en las candidaturas de 2007. ¿Decepcionado?

-Estamos ante un acuerdo que dificulta el pacto porque parte de planteamientos que no consideramos ni justos ni democráticos. A nuestro juicio se trata de una decisión que sólo beneficie a quienes no quieren el pacto, es decir, al PP. Nos parece que se ha actuado con falta de rigor, pensando más en óptica interna, en lugar de hacerlo en clave a las necesidades del país.

-¿Quiere todo esto decir que las negociaciones con EU han entrado en un callejón sin salida?

- Espero que no. Creo que muchos de los que votaron a favor del acuerdo lo hicieron más pensando en llevar una postura de fuerza a las negociaciones, que como una oferta inmutable. Porque si esta decisión es inamovible definitivamente habrían ganado aquellos que no quieren el acuerdo. Por eso creemos que EU debe aclarar si realmente apuesta por el cambio en 2007, o en realidad está pensando en otras cosas.

-Desde el primer momento, no han sido pocas las voces en EU que planteaban sus dudas hacía el Bloc, por el desenlace del pacto con UPV en 1987, o por políticas como las realizadas en municipios como Albalat dels Tarongers.

- Nosotros lo que pensamos es que EU debe de ser rigurosa en sus planteamientos. No se puede exigir al PSPV que apoye elimina la barrera electoral del 5%, y después utilizar las consecuencias de esa barrera para mermar la representación del Bloc. Existe una demanda social que nos pide el cambio. Y para ello el Bloc cuenta con más de 100.000 votos. Pero, sobre todo, apostamos por una negociación donde prime más el país que el partido. El país tiene mucho que perder. Pero, ojo, EU también. Porque igualmente podría ser víctima del sistema electoral y quedarse sin representación.

La moción de censura del PSPV es el tema estrella de la actualidad política de las últimas semanas. ¿Qué opinión le merece?

- Desde el Bloc pensamos que se debería haber hecho antes. Hay cuarenta y tres muertos por el accidente del metro que siguen esperando una explicación del Consell, un gobierno que insiste en dividir a los valencianos. Por eso vemos necesaria esta censura y ya tendremos tiempo para hablar de un programa para el cambio.

-¿Supone esto que si no llegan a buen puerto los contactos con EU, se valoraría la búsqueda de acuerdos con el PSPV, como los ofrecidos en su día por Baixauli? -

Lo que está claro es que el Bloc tiene más opciones. Si apostamos por negociar con EU es porque consideramos que era la mejor opción, pero no la única. Pero queremos participar de una negociación, no de una imposición. -¿Existe un plazo último?

- Todo depende de EU. Si su postura es inamovible estamos en un callejón sin salida. Por eso creemos que los sindicatos, las asociaciones y los ciudadanos tienen que actuar para pedirle a EU que modifique su postura. Paralelamente, nosotros tenemos previsto reunir el próximo 30 de septiembre al consell nacional y en esa reunión no descartamos elegir a nuestro propio candidato a la presidencia de la Generalitat.

José M. Rambla, Valencia

Bloc Nacionalista Valencià

El trist paper del senyor Francesc Antich, candidat del PSIB a la presidència del Govern.

Quin paper més trist al Congrés dels Diputats, el del diputat mallorquí Francesc Antich, en no intervenir-hi en nom del Grup Parlamentari Socialista i deixar aquesta tasca en mans del diputat per Madrid Diego López Garrido!

Com pot fer creure a l'electorat illenc les seves ganes de competir amb el senyor Matas per la presidència del Govern de les Illes Balears, si a Madrid ni tan sols vol confrontar-se amb ell quan té una oportunitat de fer-ho tan singular? No serà que entre el Partit Socialista i el Partit Popular ja s'han repartit els diversos governs de les diverses autonomies, reservant-se per al Partit Popular sense cap casta de discussió les comunitats de “l'eix de la prosperitat” -comunitats autònomes balear, valenciana i madrilenya-!

Francesc Antich i Jaume Matas.

L'estatutet d'autonomieta de les illetes de Balears ja dorm tranquil a Madrid (i II)

El lleig del senyor Nadal d'UM

Si qualcú de les esquerres hagués fet el lleig que va fer el senyor Nadal al Congrés dels Diputats, en absentar-se'n tot d'una que va acabar la seva exposició -que no durà més de 10 minuts- i no ser present durant les cinc hores que durà la intervenció dels diversos grups parlamentaris que se li adreçaven... tothom l'hauria titllat com a mínim de groller, maleducat i poc respectuós envers les institucions!

Molt probablement, ningú dels seus no li retraurà la seva manca de respecte cap a les institucions públiques espanyoles, en absentar-se de l'hemicicle del Congrés dels Diputats, tot d'una que va acabar d'intervenir-hi! Qualcú comentava que, si el senyor Nadal, per poder sortir a les fotos dels actes que es feien a Mallorca, no podia ser present a Madrid escoltant allò que li adreçaven els portaveus parlamentaris espanyols, podia haver-hi intervengut en video conferència -des dels estudis de TV Mallorca que presideix no deu resultar gaire difícil aconseguir-ho-.

El trist paper del senyor Francesc Antich, candidat del PSIB a la presidència del Govern

Quin paper més trist al Congrés dels Diputats, el del diputat mallorquí Francesc Antich, en no intervenir-hi en nom del Grup Parlamentari Socialista i deixar aquesta tasca en mans del diputat per Madrid Diego López Garrido!

Com pot fer creure a l'electorat illenc les seves ganes de competir amb el senyor Matas per la presidència del Govern de les Illes Balears, si a Madrid ni tan sols vol confrontar-se amb ell quan té una oportunitat de fer-ho tan singular? No serà que entre el Partit Socialista i el Partit Popular ja s'han repartit els diversos governs de les diverses autonomies, reservant-se per al Partit Popular sense cap casta de discussió les comunitats de “l'eix de la prosperitat” -comunitats autònomes balear, valenciana i madrilenya-!

El menyspreu institucional del Govern presidit pel senyor Rodríguez Zapatero

Quina poca importància li dóna el Govern d'Espanya a la presa en consideració de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears! Amb l'única presència a l'hemicicle del Congrés, i només a estones, de la vicepresidenta Maria Teresa de la Vega Sanz -diputada per Madrid- i del ministre d'Administracions Públiques Jordi Sevilla Segura -diputat per Castelló- s'hi conformen.

Què importa si les Illes són la comunitat autònoma que més aporta a les arques de tots els ministeris!

Valga'm Déu quina poca mostra d'agraïment i quina gran mostra gràfica de menyspreu institucional cap a les Illes Balears i Pitiüses per part del govern socialista que administra els recursos públics de l'estat espanyol, quan ni tan sols es mereix la presència del president senyor Rodríguez Zapatero, ni de cap altre ministre del seu govern, a la presa en consideració de l'Estatut d'autonomia! En altres preses en consideració d'altres estatuts d'autonomia d'altres comunitats autònomes d'aquest mateix estat espanyol, la presència de ministres del govern acostuma a ser molt més nombrosa!

Qualcú deu saber per què!

Una situació incòmoda per a la senyora Francina Armengol

Es comentava que no es devia sentir gaire còmoda la diputada socialista balear en una situació com aquella: haver de romandre tantes hores seguides al costat del president Jaume Matas, -sense la companyia del diputat mallorquí Miquel Nadal, que només es fa present a l'hemicicle durant el temps que intervé i que hi roman totalment absent durant les cinc hores que dura el debat-...

Qui vulgui accedir al text íntegre de la intervenció parlamentària que hi fa el representant i portaveu del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana (ERC), ho pot fer entrant al Diari Oficial de les Corts Generals -Congrés- núm. 197, pàg. 19-22.

Com a petita mostra del que hi va dir, vet ací les paraules inicials del seu discurs:

“Soy valenciano y hablaré en nombre y representación de un grupo catalán para defender nuestros planteamientos ante la toma en consideración de la reforma del Estatuto de les Illes Balears. Creo que con eso lo digo casi todo y para buenos entendedores pocas palabras bastan. Que Esquerra Republicana es hoy ya L’Esquerra Nacional dels Països Catalans está fuera de cualquier duda y es cualquier cosa —se lo digo claramente y sin ninguna duda— menos una quimera. Si fuera una quimera les aseguro que no se tomarían ustedes tantas molestias en combatir nuestros argumentos. Por cierto —y se lo digo también con toda la sinceridad y con toda la simpatía— yo a les Illes Balears estic en ca meva; tranquilamente. Nadie me dirá desde ninguna posición cuál es y cuál no es mi casa. Sé cuál es mi tierra, sé cuáles son nuestros intereses y defendemos nuestro proyecto con la misma legitimidad y dignidad con la que pueden hacerlo ustedes. Sencillamente, defiéndanlo con la misma convicción, el mismo coraje y el mismo sentimiento como lo hacemos los hombres y las mujeres de Esquerra Republicana. Es pues, en representación del Grupo de Esquerra Republicana de les Illes Balears i Pituisas y en nombre del Grupo Parlamentario de Esquerra Republicana que voy a exponer hoy nuestros criterios ante la toma en consideración de este proyecto de reforma estatutaria de les Illes Balears. Presidente Matas, Muy Honorable:”Estarem en primera línea defensant el mateix que es concedeixi a Catalunya. Estaremos en primera línea defendiendo lo mismo que se conceda a Cataluña”. No es una frase nuestra, aunque lo pueda parecer; es una afirmación hecha por usted en Mallorca el día 18 de mayo del 2004. Repito: “Estarem en primer línea defensant el mateix que es concedeixi a Catalunya”. Hechos son amores y no buenas razones, y los hechos son que esta propuesta dista mucho del Estatuto catalán. Y no le digo nada de la distancia respecto a la propuesta que vino del Parlament de Catalunya, pero si quiere a los hechos nos vamos a remitir...”

Aframericanet

·

“Un viejo reino que por estar anclado en el Mediterráneo es la concreción de lo romano, de lo visigótico y de lo árabe (ai, els jueus!) y que, tras la reconquista cristiana, se reincopora para siempre a la Hispania soñada por todos (!) los reinos ibéricos y muy especialmente por Jaume I de Aragón (!!)…” (Jaume Matas)

L'estatutet d'autonomieta de les illetes de Balears ja dorm tranquil a Madrid (I)

Nadal, Matas i Armengol: el pacte UM-PP-PSOE moments abans de defensar el seu estatutet.

El debat de presa en consideració de l'Estatut d'autonomia de les Illes de Balears, realitzat al Congrés dels Diputats el mateix dia que se celebra la Diada de Mallorca, 12 de setembre de 2006, esdevé una mostra clara d'allò que els partits nacionals espanyols volen que sigui i representi la nostra comunitat autònoma a l'interior d'Espanya: NO-RES!

El desplegament d'una sessió com aquesta es converteix, per a qui té la sort de poder accedir al recinte de l'hemicicle -”por la calle de Zorrilla y con el número 80 en la Tribuna núm. 6 del Congreso de los Diputados – Cortes Generales”- com diu la targeta identificativa que s'atorga a qui signa aquest escrit, en una bona lliçó pràctica de pedagogia política clara i diàfana:

Una concepció i una actuació de l'estat que precisen de ser superades amb escreix, perquè puguin ser considerades de veritat com a bons referents d'experiència i mentalitat profundament democràtiques.

Es veu que ens queda molt de camí a recórrer, encara, per arribar-hi!

L'hora d'inici de la sessió és a les 13:00. Amb un hemicicle més buid que ple de senyories, compareixen i se situen darrera de l'espai destinat a la “luz y taquígrafos” dels serveis de la Casa els tres representants dels grups parlamentaris balears, senyor Miquel Nadal i Buades, d'UM, senyora Francesca Lluch i Armengol, del PSIB-PSOE, i senyor Jaume Matas i Palou, del PP, president de la comunitat autònoma de les Illes Balears (ex-ministre de Medi Ambient).

El president del Congrés, el diputat per Ciudad Real Manuel Marín González, dóna la benvenguda a la representació del Govern i a la Delegació del Parlament de les Illes Balears i els agraeix la presència a l'hemicicle del Congrés dels Diputats.

Si són poques les senyories presents a l'hemicicle en aquest moment, més poques són encara les que s'avenen a escoltar atentament -ni que sia mínimament- les paraules que surten de la boca de l'orador d'UM qui, amb 10 minuts escassos de parlament, despatxa la seva intervenció (per a la qual cosa compta amb 13 minuts) encaminada a la defensa de la presa en consideració del text aprovat pel Parlament de les Illes Balears.

Hi segueix la intervenció de la diputada balear socialista, qui aprofita bé el temps i recupera 2 dels minuts desaprofitats per l'anterior diputat, utilitzant-ne 15. El mateix fa també el Molt Honorable president del Govern de les Illes Balears, que tanca el torn d'intervencions esgotant-ne els 15 minuts que falten.

I aquí s'acaba la defensa de l'Estatut d'autonomia que fan a les Corts Generals espanyoles els tres representants parlamentaris de les Illes Balears.

Se suspèn aleshores la sessió, quan són les 14 hores i tothom se'n va a dinar, a fi de reprendre el debat parlamentari a les 16 hores.

Inicia la intervenció de la tarda la vicepresidenta del Govern que presideix el senyor Rodríguez Zapatero, la diputada per Madrid, senyora Maria Teresa de la Vega Sanz.

A continuació ho fa la representant del Grup Parlamentari Popular en el Congrés, la mallorquina Maria Salom i Coll; Jordi Xuclà i Costa pel Grup Parlamentari Català (Convergència i Unió); Agustí Cerdà i Argent pel Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana (ERC); Aitor Esteban Bravo pel Grup Parlamentari Basc (EAJ-PNV); Isaura Navarro Casillas pel Grup Parlamentari Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya Verds; Luis Mardones Sevilla pel Grup Parlamentari Coalició Canària-Noves Canàries; Begoña Lasagabaster Olazábal (EA) i Uxue Barkos Berruezo (NB)pel Grup Parlamentari Mixt; i Diego López Garrido pel Grup Parlamentari Socialista del Congrés.

S'hi poden fer algunes observacions:

D’extemporània i profundament contradictòria, pot ser qualificada la presència del president Matas al Congrés dels Diputats, amb motiu de la presa en consideració institucional de la reforma estatutària de les Illes Balears. Les paraules i els gestos que el senyor Matas s’afanya a escampar durant tota la jornada el fan veure molt més com a ex (o futur) ministre d’Espanya –el que va ser i/o pot tornar a ser-, que no com a president de les Illes Balears –el que és a l’actualitat-.

No debades fa un discurs que, pel seu contengut i per les seves formes, fa ben palesa aquesta aspiració de ciutadania espanyola al més alt nivell; emulant i adoptant postures amb les quals cerca de col•locar-se individualment al mateix nivell de Jordi Pujol, Pasqual Maragall, i col•lectivament al mateix nivell que la comunitat autònoma catalana, la gallega, la valenciana, o l’aragonesa Fins al punt que sembla que li sap greu i ha de demanar disculpes pel fet de ser ‘illenc perifèric’, en lloc de ‘peninsular central’.

Si se n’extrauen les breus al•lusions i agraïments a tots els partits polítics del Parlament de les Illes Balears que hi fa el president Matas, sobretot a l’acord dels dos grans partits d’àmbit estatal espanyol, ben poqueta cosa hi queda de genuïnament institucional.

El gros de l’embalum que constitueix el discurs s’orienta a bombardejar decisions i acords presos pel Govern de Rodríguez Zapatero, amb les armes més poderoses que acostuma a llançar el PP i que apunten directament cap a la defensa ultramontana de la unitat d’Espanya: la crispació, el cinisme i l’engany col•lectius.

· ”No teman, no voy a envolverme en la bandera autonómica…

· “Una comunidad autónoma que por esencia, presencia y potencia tiene tantos o más títulos que cualquier otra autonomía española”

· “Un viejo reino que por estar anclado en el Mediterráneo es la concreción de lo romano, de lo visigótico y de lo árabe (ai, els jueus!) y que, tras la reconquista cristiana, se reincopora para siempre a la Hispania soñada por todos (!) los reinos ibéricos y muy especialmente por Jaume I de Aragón (!!)…”

· “Somos la autonomía más solidaria de España, seguida por Madrid y Cataluña”

· “Observen SS.SS. como todas las autonomías fronterizas están convirtiendo las zonas transfronterizas en sus interlands económicos…(què en deuen pensar i creure a Canàries o Galícia!)

· “Es tan fuerte la realidad unitaria de España que ha bastado que una comunidad autónoma haya alterado toda la arquitectura del sistema autonómico para que los demás nos viéramos obligados a emprender nuestras reformas estatutarias…”

· “No hay ahí mimetismo de lo catalán, sino consecuencia inevitable de que si se abre el melón, habrá melón para todos y no sólo para uno”, una expressió que arrabassa els aplaudiments del seu grup parlamentari.

· “Naturalmente la responsabilidad no es del Parlament catalán, pero sí de este Congreso de los Diputados que ha cambiado las reglas de juego también para los demás”

· ”La aprobación por el 90 por ciento de los votos del Parlament, que hubiera sido el cien por cien si hubiéramos accedido a que, en contra de la tradición liberal de Baleares, hubiera sido declarado obligatorio el conocimiento del catalán”

· ”El texto que se somete a la consideración de SS.SS. es un acto de fe y de confianza en el Partido Socialista por parte del Partido Popular, al ser de naturaleza distinta las mayorías parlamentarias de aquí y de las Baleares” · ”La tranquilidad que nos proporciona el tener la seguridad de que será en este Congreso de los Diputados un excelente y escrupuloso valedor de los intereses de Baleares”

· ”El modelo de financiación que se propone no tiene nada que ver con otros modelos autonómicos”

· ”El proyecto que tienen ustedes en sus manos es un honesto y consensuado intento de perfeccionar la autonomía balear, sin romper nada ni ocultar otras intencionalidades”

Aframericanet

"La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social". (Miquel López Crespí)

Quatre poemaris (I)

Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la

Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.

Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit), explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-VI-06)

"Davant d’actituds antidemocràtiques amagades darrere de barreres electorals o que se n’aprofiten d’elles, davant condicions absurdes i sense cap tipus de credibilitat social i electoral, manifestem la nostra voluntat d’estudiar totes les fórmules possibles per tal d’aconseguir l’objectiu del canvi, sempre des de la lleialtat amb el nostre projecte polític”. (Bloc Nacionalista Valencià)

COMUNICAT DE L’EXECUTIVA NACIONAL DEL BLOC SOBRE L’ESTAT DE LES NEGOCIACIONS AMB EUPV

Esta matí [13-IX-06] s’ha realitzat la roda de premsa de presentació

1. Que durant les converses mantingudes amb els representants d’EUPV per tal d’arribar a un acord electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007, hem expressat amb suficient nitidesa quins són els criteris i expectatives del BLOC a fi de configurar un instrument electoral útil i eficaç des de la credibilitat social i electoral.

En aquest sentit, constatem que la proposta aprovada per la direcció d’EUPV, que sorprenentment mai ha estat plantejada ni valorada en cap de les reunions mantingudes formalment entre ambdues organitzacions, no contempla aquests principis i, per tant, només manifesta la intenció de trencar l’espai de negociació obert i, el que és més greu, impedir la configuració d’una alternativa electoral que facilite el canvi en 2007.

A més, la incorporació d’un ultimàtum temporal, quan encara queden més de vuit mesos per a les eleccions, constata que els interessos personals, partidistes o de grup es troben, segons EUPV, per damunt de la necessitat de trobar un desitjat punt d’encontre com a resultat d’una negociació lleial entre organitzacions .

2. Davant el bloqueig de les negociacions que EUPV ha generat per aquesta proposta que qualifica unilateralment d’inamovible, sense que s’haja comptat ni escoltat l’opinió de la resta de formacions polítiques, el BLOC considera necessari obrir un període de reunions amb els partits, entitats i persones que ens han manifestat la necessitat de crear, per als comicis de maig de 2007, una opció electoral útil per al canvi.

3. El BLOC reitera i ratifica, davant la ciutadania, la seua voluntat de ser útil per al canvi polític l’any 2007 com un exercici més de servei al nostre país i des de la responsabilitat assumida per allò que representem electoral i socialment. És per això que, davant d’actituds antidemocràtiques amagades darrere de barreres electorals o que se n’aprofiten d’elles, davant condicions absurdes i sense cap tipus de credibilitat social i electoral, manifestem la nostra voluntat d’estudiar totes les fórmules possibles per tal d’aconseguir l’objectiu del canvi, sempre des de la lleialtat amb el nostre projecte polític.

Bloc Nacionalista Valencià

ORFENESA.

Per JOSEP MELIÀ QUES, ADVOCAT.

”UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP al llarg d’aquesta legislatura, i aquest pacte ha debilitat la seva credibilitat com a projecte nacionalista; són molts els electors que se senten incòmodes en relació a un partit que perceben que no ha sabut o no ha pogut, o una mica de les dues coses, plantar cara a les polítiques desnacionalitzadores de la dreta espanyolista. El PSM ha viscut a la convulsió contínua, una convulsió que l’ha duit, per una banda, a l’escissió, per una altra banda, a un bloc amb Esquerra Unida i Els Verds que no se sap com s’acabarà concretant i quins interessos acabarà prioritzant”. (Josep Melià Ques)

Queden pocs mesos per a les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 2007. Els dos grans partits estatals, PP i PSOE, les afronten, almanco aparentment, des d’una certa fortalesa i amb una estratègia i un plantejament ben definits. Tot indica que la tendència balear és a aprofundir en un bipartidisme imperfecte. El vot en clau espanyola s’accentua, d’aquí l’interès sobre com acabarà això de l’efecte Zapatero.

El bipartidisme és imperfecte per dues raons. Primera raó, perquè està desequilibrat, la potència del PP a les nostres illes és força superior a la dels socialistes. Segona raó, perquè hi ha elements que distorsionen, hi ha partits i espais ideològics que romanen tot i la tendència bipartidista. És el cas del nacionalisme, que a les darreres conteses electorals ha aglutinat al voltant del 20% de l’electorat.

El cas però és que des de les darreres eleccions de 2003 el nacionalisme viu un procés de desorientació i de desil·lusió. UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP al llarg d’aquesta legislatura, i aquest pacte ha debilitat la seva credibilitat com a projecte nacionalista; són molts els electors que se senten incòmodes en relació a un partit que perceben que no ha sabut o no ha pogut, o una mica de les dues coses, plantar cara a les polítiques desnacionalitzadores de la dreta espanyolista. El PSM ha viscut a la convulsió contínua, una convulsió que l’ha duit, per una banda, a l’escissió, per una altra banda, a un bloc amb Esquerra Unida i Els Verds que no se sap com s’acabarà concretant i quins interessos acabarà prioritzant.

Aquest panorama acaba provocant que hi hagi persones que es trobin desubicades, acaba provocant que hi hagi votants que se sentin una mica orfes, que no vegin clara una opció atractiva i engrescadora. Són nacionalistes i volen votar una opció nacionalista però cap de les dues opcions que tenen damunt la taula els ofereix garanties, no s’hi senten identificats, no s’hi veuen reflectits i representats, no hi ha connexió.

Aquesta bossa és molt difícil quantificació. Uns parlaran de minories, uns altres de potencialitats, els de més enllà de realitats més o manco intangibles. El cert és que algú hauria de tenir prou intel·ligència per omplir el buit en que s’han instal·lat els homes i dones que formen aquests bossa. Hi ha un espai polític no ocupat per cap partit, el normal és que algú ho acabi ocupant, hi ha massa gent que ha fet feina i esforços per pensar que l’alternativa de la desaparició de l’espai és factible en un termini més o manco breu.

Qualsevol estratègia del nacionalisme balear hauria de passar per omplir el buit. Aquesta hauria de ser una prioritat de qualsevol dels partits que teòricament es mouen dins aquest espai. Hi ha una energia retinguda que si no es posa en marxa serà una pèrdua per tot el nacionalisme i per al país. Veurem si hi ha resposta.

Bloc Nacionalistes ara

Nacionalistes ara.

(Nou espai de debat nacionalista amb articles de Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Joan David Martínez... El futur del nacionalisme a les Illes i totes les qüestions que afectin al nostre país. Un espai, en definitiva, per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d´una perspectiva nacionalista i progressista).

Josep Melià Ques

Aquest és el naixement d’un espai d’opinió per a tractar des del punt de vista del nacionalisme qualsevol tema que afecti al nostre país. Un espai per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d’una perspectiva nacionalista i analitzar totes les qüestions que fan referència al passat, al present i, sobretot al futur, d’aquest país.

Pretenem aportar un punt de vista propi al debat sobre el model que volem per les Illes Balears, fent-ho des de la modernitat d’un nacionalisme obert i integrador, el del segle XXI.

Miquel López Crespí

Nacionalistes ara ha de ser un punt de trobada per totes aquelles opinions que tenguin qualque cosa a dir pel que fa al sobiranisme i al benestar dels nostres ciutadans. Volem enriquir el debat i obrir-lo a totes les persones que vulguin aportar els seus punts de vista i entre tots sumar en benefici del país.

Bloc Nacionalistes ara

”Entesa per Mallorca ha sortit al pas de les propostes d’aliança afirmant que ‘no acceptarem entrar en cap tipus d’acord de cúpules’ i que si s’ha d’arribar a qualsevol tipus d’acord amb altres forces polítiques es farà’“a nivell municipal i mitjançant acords presos per les bases’. D’aquesta forma Entesa ha deixat clara la seva aposta pel municipalisme i pel paper rellevant de les bases en la presa de desicions. (Entesa per Mallorca)

La Plataforma fa una crida a tots els nacionalistes d'aquesta terra per incorporar-se a Entesa.

Entesa per Mallorca ha sortit al pas de les propostes d’aliança afirmant que “no acceptarem entrar en cap tipus d’acord de cúpules” i que si s’ha d’arribar a qualsevol tipus d’acord amb altres forces polítiques es farà “a nivell municipal i mitjançant acords presos per les bases”. D’aquesta forma Entesa ha deixat clara la seva aposta pel municipalisme i pel paper rellevant de les bases en la presa de desicions.

Segons ha declarat Felip Esteva, “Entesa aspira a ocupar un ampli aspectre polític” i ha afegit que “des d’un mallorquinisme progressista convençut i contundent volem llançar un projecte ambicions, sòlid, solvent i potent”.

La Plataforma política també ha deixat clar que no es dissoldran en cap altre formació ja que Entesa és “un projecte complet i amb espai polític propi suficient per les aspiracions més altes”. D’aquesta forma Esteva fa una crida a tots els nacionalistes d'aquesta terra per incorporar-se a Entesa.

Esteva acaba declarant que “cada agrupació municipal d’Entesa serà sobirana per arribar als acords electorals que consideri més beneficiosos pel seu poble o ciutat, sempre que Entesa tengui continuitat com a projecte sobirà i l’acord no sigui contrari als principis de l’organització”

Per a més informació, Felip Esteva: 670 531 303

Què volen aquesta gent que posa la banderola?

”Polítics que bravegen de mallorquinitat i mallorquinisme, alhora que rebutgen la més petita mostra de catalanitat i catalanisme, tot defensant aferrissadament l'espanyolitat i l'espanyolisme més desfermat”.

Jaime Matas i Maria Antònia Munar: els encimentadors de Mallorca.

La Diada de Mallorca, que enguany se celebra per desena vegada consecutiva dia 12 de setembre des que va ser instituïda l'any 1997, coincideix amb el dia que, al Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya, es fa el debat sobre la presa en consideració de la reforma de l'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears que hi ha presentat el Parlament de les Illes Balears.Com s'afirma al Diari Oficial de les Corts Generals espanyoles, es tracta de la "PROPUESTA DE REFORMA DE ESTATUTO DE AUTONOMÍA 127/000005 Propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de las Illes Balears".

És una mica mal d'entendre tot això, per a qualsevol persona mínimament assenyada que pretengui endinsar-se una mica en la seva comprensió.

En què quedam? Què celebra Mallorca aquest 12 de setembre de 2006?

Pel que es veu i es diu, Mallorca celebra simultàniament a bombo i platerets dos esdeveniments tan contraposats que resulta ben difícil compaginar-los, sense arrufar el nas ni tancar els ulls ni les orelles ni el cervell...:

D'una banda, se'ns diu, se celebra que tal dia com avui, l'any 1276, el rei Jaume II de Mallorca jura la ”Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca”, de manera que aquesta Carta de l'any 1276 es converteix en la base jurídica del nostre país -com s'afirma a la web del Consell de Mallorca avui, 730 anys després, en fer referència a la Diada.

De l'altra, tot l'estament polític oficial illenc, el mateix dia 12 de setembre i gairebé a les mateixes hores, celebra a Madrid un acte que es diu que és de summa importància per a la gent illenca: el Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya que manté com a cap d'Estat el rei Joan Carles I, pren en consideració el text d'un ”estatutet d'autonomieta” que relliga Mallorca a Espanya molt més estretament del que ha estat fins ara.

Això vol dir que, dia 12 de setembre de 2006, n'hi ha que d'alguna manera també celebren que es continuïn trepitjant vergonyosament aquells privilegis i aquelles franqueses que va atorgar al Regne de Mallorca el rei Jaume II l'any 1276 -730 anys abans-

En què quedam, idò, podria dir qualcú!?

Celebram la nostra condició de regne independent, amb bandera pròpia i sobirania

plena?

O celebram més tost la nostra condició de regió dependent d'Espanya, amb bandera compartida i sobirania anul·lada?

Ens ho haurien d'explicar més clarament. Sobretot aquells polítics que bravegen de mallorquinitat i mallorquinisme, alhora que rebutgen la més petita mostra de catalanitat i catalanisme, tot defensant aferrissadament l'espanyolitat i l'espanyolisme més desfermat.

Ens ho poden explicar aquells altres polítics que consideren que aquesta Diada de Mallorca 2006 pot contribuir a enfortir iniciatives cíviques tan engrescadores com la Plataforma pel dret de decidir, que serà bo que s'arribi a implantar també a Mallorca, com a la resta de territoris dels Països Catalans.

Bloc Nubulaya

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom