Per una Esquerra Alternativa

Contra l'oportunisme.

Miquel López Crespí, vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" és el primer de la dreta. També podem veure el militant del PCUS Alexander Sizonenko (a l'esquerra de la fotografia) i la dirigent del PCB-PCPE Lila Thomàs (en el centre).

Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de demonitzar-me dient que qui signa aquest article ha col·laborat amb molts de partits. No sabem que han de dir per a provar de desprestigiar la gent que no hem fet una pesseta amb la política. Ni ganes! No en mancaria d'altre! Si nosaltres defensam principis de justícia i canvi social no és per a guanyar un sou o trepitjar moqueta.

Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig ésser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular «Aurora Picornell». En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi, malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena «democràcia» i poder «socialista» em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol «Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'» del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Manifestació contra el bloc imperialista de l'OTAN a mitjans dels anys vuitanta. L'escriptor Miquel López Crespí porta la pancarta contra el bloc imperialista proianqui (és el segon de l'esquerra).

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups antiOTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu «Aurora Picornell»; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares ((18-V-04)

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions.

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica pee al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

La transició. Memòria històrica: per la independència de Catalunya.

La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), recomana en el seu número 218 el meu llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

L'històric òrgan de l'independentisme marxista dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX. Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català, ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela,Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alícia Toledo.

En la pàgina 8 la revista reprodueix un article del psicòleg per la UAB i membre destacat del III Congrés de Cultura Catalana, Quim Guibert. L'article que publica Lluita (PSAN) diu així:
"L'únic que volíem fer era ajudar, ser l'avantguarda, els guardians de la memòria col·lectiva del moviment obrer, els transmisors a les noves generacions de les experiències històriques de la classe obrera que eren sistemàticament silenciades pels epígons del carrillisme, la burgesia i la socialdemocràcia'. D'aquesta manera recorda Miquel López Crespí els anys 70 a No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

'No és la primera vegada ni serà la darrera que López Crespí fa immersions en l'antifranquisme des de l'OEC, un dels partits comunistes de l'esquerra revolucionària d'aquells anys en el qual militava. Miquel López és avui un escriptor emprenyat. Un escriptor que duu clavada una espina d'un temps de detencions i tortures, d'assalts feixistes, de pactes i renúncies de l'esquerra oficial, de vivències intensíssimes: "Xiulàrem amb totes les nostres forces els representants del franquisme reformat -i servils- que hipotecaven la lluita per l'autogovern... 1978 va ser un any d'un activisme frenètic".

'Aquest assagista de sa Pobla dedica els primers capítols a homanetjar la memòria de Jaume Compte, de Joaquim Maurín, dels maquis i de tants d'altres dones i homes anònims que lluitaren a favor dels valors republicans, revolucionaris i d'alliberament nacional: 'Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les Illes del Pacífic! (...). A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947), que feien fins i tot 'controls' a les carreteres de Castelldefels i del Garraf". En paral·lel, en Miquel López Crespí no dubta a denunciar tant la desactivació, en temps roig, de les experiències col·lectivistes i llibertàries de l'Aragó com els sicaris de Santiago Carrillo en el seu intent per executar Joan Comorera (PSUC) els anys 40 a l'exili.
'Amb aquesta atractiva posada en escena, el lector copsarà més fàcilment els ets i uts de la transició espanyola.

'En aquest sentit, López Crespí no s'està de fer comparacions: "Vet aquí la 'clarividència' de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti, Ascaso, la LCR i l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les internacionals obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a 'feixistes'! Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes 'argumentacions' assassinessin el gran dirigent català Andreu Nin, i en els Fets de Maig més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?".

'No era això: memòria política de la transició també és un repàs crític dels darrers assassinats de Franco, del procés reformista dels hereus de la dictadura de comú acord amb la burgesia, de la implantació de la monarquia borbònica sense cap tipus de referèndum, de les lluites sindicals a favor d'una democràcia autèntica amb la creació de consells de fàbrica, barri o facultat: "...a nivell pràctic el Consell de Fàbrica seria l'òrgan de democràcia directa de tots els treballadors, estiguessin sindicats o no". Així com subratlla el paper formatiu de l'Editorial Ruedo Ibérico com a difusora d'unes lectures que van marcar època entre els joves d'aleshores, un dels quals era Miquel López Crespí.

'A voltes les pàgines de No era això són tan autobiogràfiques com descriptives de com el PSOE i PCE i d'altres signants dels Pactes de la Moncloa faran la feina bruta de dividir la classe obrera, desmobilitzar el proletariat combatiu, convidar a la participació passiva en les conteses electorals: "Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients al Parlament, per poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre café amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra".

No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) és el darrer llibre d'un escriptor i poeta mallorquí que no es resigna ni a l'oblit ni a la manipulació. Perquè, en aquest cas, conservar una ràbia sana és símptoma d'una autoestima equilibrada".
Cal dir que l'assaig No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, secretari general del PSM i Consell d'Agricultura del Govern Balears, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.

Ja fa unes setmanes que la premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició dient:
"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura. 'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transicióque acaba d'editar El Jonc.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí. Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novel× la de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació. 'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real. 'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia col· lectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i col·lectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-XII-04)

Mata de Jonc: una més i...fins quan????????????? (Sa Sargantana).

Davant el fet de l’aparició de les pintades feixistes a Mata de Jonc, Sa Sargantana vol condemnar aquesta agressió injustificable.

Ens sembla molt greu que aparexin a Ciutat pintades d’ideologia nazi, i més greu ens sembla que les víctimes immediates d’aquestes siguin nins i nines. No estam parlant de pintades que hagin aparegut a una seu d’un partit o grup polític (que ja serien del tot condemnables) sinó que a més, s’ataca un col·lectiu innocent. Quina vinculació tenen nins i nines de deu anys amb cap ideologia política?

Davant actituds nazis tan clares, manifestes i perilloses, d’una part de la ciutadania, per petita que sigui, pensam que aquí tothom hi té responsabilitats, i que per una vegada, aquestes no s’han de defugir. Per tant, exigim que començant pel Partit Popular i seguint per les plataformes cíviques i entitats culturals, es condemnin públicament els fets i s’emprenguin les mesures necessàries perquè aquests, o d’altres impulsats per la mateixa ideologia, no tornin a repertir-se.

Consideram que aquest no és un fet aïllat i que no es pot passar per alt, ja que aquestes actituds van en augment cada dia més en el si de la societat illenca. Per això, mostrar-nos permissius amb aquest tipus d’agressions i passar full, sense donar-li més importància (que és el que hem fet fins ara) ens ha duit a l’actual estat de coses: a unes illes despersonalitzades, alienades, colonitzades, encimentades i submisses. I pensam que si continuam amb aquest plantejament permissiu i de passivitat, acabarem essent esborrats com a poble, ja que aquest sabem clarament que és l’objectiu de l’imperialime feixista espanyol. Sabem que és fins aquí fins on ells volen arribar. La pregunta és fins quan nosaltres acotarem el cap i ens deixarem trepitjar la dignitat. ¿Fins quan deixarem que ens retallin el dret d’emprar la nostra pròpia llengua, fins quan deixarem que ens encimentin els camps, fins quan, que esbuquin els ponts de Ciutat, fins quan, que ens contaminin fins el darrer tros de costa, fins quan, que separin i “guetitzin” els nostres infants pel fet de voler un ensenyament en català…? Fins quan deixarem que insultin i facin por als nostres al·lots a les escoles? Tenim encara la gosadia suficient per plantar cara a tot això, o ja mai més ens aixecarem per reclamar que també som persones humanes i que encara ens queda una espurna de dignitat (i de ràbia) al fons de la mirada?

Això pretén ser una crida a la societat civil perquè es mobilitzi si els “nostres” representants polítics no saben estar a l’alçada que exigeixen les circumstàncies.

Sa Sargantana

(17-XI-05)

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Per una esquerra alternativa: defensa de la nostra memòria històrica.

Signaren pamflets plens de mentides i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) els senyors Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Els sectaris i dogmàtics (Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida) erraren al cent per cent quan l'any 1994 provaren de desprestigiar l'esquerra revolucionària de les Illes. Aquell immund pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions publicat en el diari Última Hora el vint-i-vuit d'abril de 1994 contra la meva persona i contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), no els serví de res. Toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels rebentistes, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella ferotge campanya enfocada a la meva destrucció intel·lectual, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània mostra de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.
'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa col·laboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.

'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable.

Poc temps després de la campanya rebentista dels excarrilistes illencs contra la meva persona i contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. El pamflet ple de mentides, calúmnies i barroeres tergiversacions que aquell grupet de forasenyats sectaris i dogmàtics havien publicat en el diari Ùltima Hora dia vint-i-vui d'abril de 1994 demostrava, a la vista de tothom, una podridura que no s'havia vist per aquesta terra potser d'ençà la guerra civil i la postguerra. Imaginant que, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina.

No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme.
La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un col·lectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel. (15-XI-03). Pàg. 7.

El Consell Polític del PSM ja ha decidit no repetir l'experiment "Progressistes" de cara a les autonòmiques del 2007. Tot indica, com ja va anunciar la direcció d'aquest partit, que el nacionalisme d'esquerres no repetirà la coalició propugnada per Llamazares i per tota l'antiga direcció de l'l'excarrillisme illenc, és a dir, les propostes de Pep Vílchez, Josep Valero i Miquel Rosselló, entre d'altres. Pel que sembla ningú no ha estat capaç de bastir un ampli moviment unitari des de la base, un tipus d'aliança que, com ja hem escrit en diverses ocasions, servís per a reforçar el protagonisme del poble, consolidar i ampliar les diverses plataformes de lluita en defensa de la nostra cultura i territori. És evident que els polítics professionals no escolten ni la seva pròpia base social i, per a servar els sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, només pensen en les llistes electorals i en qui anirà el primer. Pere Muñoz, portaveu municipal del PSM a Cort declarava recentment que no era aquesta, precisament, la intenció del nacionalisme d'esquerres i que amb la seva feina institucional el que volien era reforçar la unitat per la base de la societat civil.

Polítics com Miquel Àngel Maria Ballester, Cecili Buele o Llorenç Buades entre molts d'altres; dirigents sindicals com Josep Juárez de la CGT i nombrosos portaveus de les més diverses plataformes ecologistes, nacionalistes, sindicals i pacifistes, han advertit contínuament per activa i per passiva que per a bastir i dinamitzar la nostra societat civil calia començar l'edifici de la nova esquerra que es necessita per la base, mai per la teulada. Tothom amb dos dits de seny, la gent que no porta al cervell el virus de l'electoralisme més vulgar i barroer, sap que en la situació actual no es poden bastir aliances fantasmals des de les cúpules dels qui han fet malbé el Pacte de Progrés. Aquesta vegada, com demanava Miquel Àngel Maria, s'havia d'anar més enllà, defugir aquest propagandisme electoralista que no convenç ningú, com ja s'ha demostrat. L'experiment Progressistes, que al final només serví a Llamazares i IU per a tenir grup parlamentari propi, grup que, per cert, votà contra els drets nacionals d'Euskadi, havia de ser superat amb imaginació creadora i obrint vertaderes perspectives de futur per a l'autèntica esquerra alternativa de les Illes. Res d'això no s'ha fet. Tampoc no ha ajudat gaire a bastir una nova esquerra allunyada dels vividors del romanço la vampirització de l'espai verd per part d'EU. Tot plegat, les preses electoralistes, la constant demonització de dissidents com Margalida Rosselló, Nofre Bisbal o Jordi López, ha servit per a entrebancar els esforços unitaris de les bases de l'esquerra alternativa.

Per si mancàs encara alguna cosa, les constants crides a una simple unitat basada merament en la repartició de cadiretes sense cap àmplia visió de futur; els continuats articles i crides de Llamazares, Josep Valero o Miquel Rosselló també han servit per a visualitzar davant tothom les preses electoralistes d'uns polítics que mai no saben ni servar el poder que els hem donat ni, molt manco, bastir alternatives engrescadores de futur per al poble de les Illes.

El darrer error, i greu, d'EU va ser la roda de premsa i la fotografia amb els dirigents d'EU, Llauger i ERC que sortí publicada als diaris de Ciutat el 29 de setembre. EU intentava fer pinça amb els amics d'ERC per aconseguir la "rendició" del PSM i la repetició, via la pressió mediàtica, de l'experiment Progressistes que tants guanys econòmics i polítics ha donat a l'esquerra nominal espanyola, concretament a Llamazares.

A hores d'ara ens demanam si els dirigents d'EU sabien el que es feien pressionant de forma tan forassenyada un partit com el PSM. Qui sap si imaginaven que podien aconseguir amb el PSM el que ja havien aconseguit amb Els Verds: digerir un espai que els era aliè, aquesta vegada l'espai nacionalista, per a subsistir una nova legislatura o, almanco, continuar a les institucions durant quatre anys més. Però això no era el que el votant d'esquerra esperava de les direccions polítiques fracassades l'any 2003. El "programa" per a bastir una esquerra alternativa amb credibilitat, i basta sortir al carrer i sentir les bases més dinàmiques dels moviments alternatius illencs, passaria, en primer lloc, per la dimissió de tots els dirigents que han fet malbé la confiança que hi hem posat. Després, de forma valenta, s'hauria d'anar envers un tipus de formació política bastida des de la base, sense res a veure amb aquells polítics professionals que, des de la transició, abandonaren tota mena d'idea de canvi social per a aconseguir trepitjar moqueta i viure d'esquena dreta.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(15-XI-05)

Cecili Buele i el PSM.

30 de desembre de 2004. Palma (Mallorca): Miquel López Crespí i Cecili Buele a l'avantguarda de la manifestació per la independència dels Països Catalans.

[...]Potser el PSM no hauria perdut més de tres mil vots a Palma, dos mil a Manacor i onze mil a Mallorca (el 22% del seu electorat!) si hagués escoltat una mica els seus sectors d'esquerra nacionalista. "La batalla de Palma", reforçar l'agrupació de Ciutat, promocionar la dona i el jovent, defugir la burocratització dels dirigents, lluitar per aconseguir que no s'acumulassin determinats càrrecs oficials en unes poques persones, propiciar tota lluita d'esquerra i batallar per servar els principis i les idees de justícia social enfront aquells professionals del romanço que només tenien en el cap el sou, el cotxe oficial i el trepitjar moqueta, era la lluita constant de Cecili Buele. Per això, Cecili Buele era i és un home valorat i reconegut no solament pel seu barri, sinó per tota la societat. Buele era plenament conscient que els vots de Palma representaven (ara ja hem de parlar en passat) el 32,9% del total de vots del PSM a Mallorca.

A més a més Buele va analitzar a la perfecció la possible desfeta de Palma, Manacor, sa Pobla i altres indrets. En els articles i documents que hem pogut consultar trobam una previsió electoral quasi mil·limètrica del que s'ha esdevingut. La possible davallada de cinc a dos regidors a Manacor era ja prevista dos anys i busques abans de les eleccions.

Però Buele no va ser prou valorat per una direcció del partit que, no sabem si una mica enlluernada pel poder, prioritzava en tot moment el gir cap al centredreta somniant que, amb l'ajut als botiguers, es podria prendre vots a l'electorat del PP. Mai cap partit no havia comès un error de tal magnitud! Una direcció encegada de tal manera que ja l'any 1999, amb una pèrdua de prop de dos mil vots i d'un diputat (una clara advertència de l'electoral nacionalista i d'esquerres) no sabé o no volgué treure les conclusions adients. L'usdefruit del poder, la repartició a balquena de càrrecs, encegaren més d'un. Potser aleshores hauria estat el moment de rectificar. Es podia haver vist que quatre anys d'exercici del poder en el Consell de Mallorca no solament no servien per a preservar les quotes electorals del nacionalisme d'esquerres, ans al contrari, es perdia un diputat i aquests dos mil vots. El pragmatisme i la "gestionitis", la cursa per guanyar terreny electoral al PP (la política de Sampol amb els botiguers, en molts d'aspectes correcta) tot ho omplia. Evidentment, en aquestes circumstàncies d'accentuat gir vers el centredreta, amb l'única "ideologia" de la gestionitis, les posicions clarament d'esquerra del diputat Cecili Buele molestaven. I, per això mateix, es teixiren tota mena de conspiracions per a, primer, fer-lo dimitir el càrrec de conseller de Cultura i, posteriorment, per a marginar-lo de les llistes electorals del PSM. Han estat ben pocs els que durant aquests quatre anys han tengut la sang freda (i la saviesa política!) per a analitzar les coherents propostes de regeneració democràtica proposades per Cecili Buele. Els sectors més "pragmàtics", encegats per la seva lluita per avançar en l'usdefruit del sou, la poltrona i el cotxe oficial, no tengueren en compte, en cap moment, les seves opinions. Per a més inri, alguns dels seus companys del grup parlamentari escampaven boira dient que era un infiltrat dels verds per tal de desprestigiar-lo davant la direcció.

Tot era mentida. Sabem que Buele ha acomplert els seus compromisos amb el PSM fins al darrer dia. Però ens hauria agradat que, en lloc d'ignorar sempre les mil suggerències de regeneració democràtica proposades pel nou militant d'ERC, la direcció del PSM s'hagués aturat una mica a reflexionar en el que escrivia i deia el seu lleial i actiu diputat.

Les coses no s'han esdevingut com a nosaltres ens hauria agradat. El camí a la recerca del vot del PP ha estat a punt d'enterrar el PSM. Vuit anys de gestionitis i de manca d'ideologia esquerrana li han fet perdre el 22% dels seus. Una altra girada a la dreta com la que comentam podria significar l'extraparlamentarisme final del nacionalisme d'esquerra a Mallorca (per a satisfacció d'UM i tots els seus).

Amb la seva insensibilitat a les propostes de l'exdiputat Cecili Buele, el PSM pot perdre (com quan amb l'afer de la incineradora perdé la bossa de vots ecologista) un nou sector de l'electorat mallorquí: aquell que se sent autènticament republicà, membre dels Països Catalans. Cal recuperar senyes d'identitat perdudes, abans no sigui massa tard.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (15-VIII-03)

Margalida Rosselló.

Per una esquerra alternativa. Ideari verd: prioritat ecològica, política centrada en la persona, feminisme, fraternitat amb el sud, democràcia de base i no violència...

La crisi que sacseja històricament i de forma contínua el moviment verd de les illes a vegades és mal d'entendre. Sovint es parla des del desconeixement del que s'esdevé dient, de forma simplista: per què es barallen entre ells si solament tenen una diferència de matisos?

És evident que en la cruïlla que sacseja actualment els moviment ecologista hi ha molt més que una simple "qüestio de matisos". En el fons, no ens enganyem, són dues maneres d'entendre el fet polític. I aquestes dues maneres corresponen a la pràctica prou coneguda de l'esquerra nominal, la de la moqueta i el cotxe oficial, i la de l'autèntica esquerra, la dels moviments alternatius, la dels grups, associacions, sindicats, partits i plataformes de tot tipus que no fan política per a viure del romanço, vinclant l'espinada davant els poders fàctics, sinó que en fan per convicció, perquè creuen el poble. Evidentment les dues formes de fer política reflecteixen sengles formes, actituds, maneres de veure la realitat.

Es podria afirmar sense por d'equivocar-nos que durant el darrer quart de segle de consolidació del règim sorgit de la reforma del 77 l'enfrontament entre la pseudoesquerra i els moviments socials ha estat quasi constant. Per a l'esquerra nominal sempre es tracta de controlar, manipular, utilitzar, vampiritzar els espais de l'esquerra alternativa per tal de consolidar el poder del sistema i les nòmines que comporta la gestió del règim, i amb això es conformen. Res de bastir una cultura alternativa, cap projecte d'articular les noves sensibilitats socials, els nous perfils dels votants del segle XXI. Arreu campa el conservadorisme més ferreny, la manca de principis més barroera, un cinisme i oportunisme fora mida. Tot és demagògia barata, cortines de fum dels vividors del romanço per, mitjançant qualsevol truc de prestidijitador, ser inclosos en les llistes dels partits per a continar fruint dels sous substacionsos que atorga el poder. Per això sempre i en tot moment els vividors i servils s'especialitzen a demonitzar els grups i persones amb principis, aquells dels quals els consta que no formen part del tèrbol exèrcit de cortesans que han fet i fan malbé les esperances populars. I per això mateix les diferències dins dels Verds de les Illes. La vella forma de fer política, l'esclerosi constant de l'esquerra oficial, la supeditació d'aquesta a qui comanda, l'enfeudament als poders fàctics, ahir al franquisme reciclat, avui a la socialdemocràcia o a qui pagui, fan que, malauradament, anem cada vegada més cap a un tipus de bipartidisme que en el cas de l'estat espanyol s'aniria concretant amb la consolidació, constatable cada dia, del poder PP-PSOE.

L'Assemblea Verda va sorgir com una provatura de rompre aquest cercle viciós. Recordem que Assemblea Verda va néixer com a tal el març de l'any 1991, amb dues finalitats: donar a conèixer als ciutatans els punts bàsics de l'ideari verd (prioritat ecològica, política centrada en la persona, feminisme, fraternitat amb el sud, democràcia de base i no violència) i amb la voluntat d'incidir en la vida política de les Illes.

Recentment els militants i dirigents d'Assemblea Verda, els mateixos que fins ara han donat suport a les posicions de Margalida Rosselló, Jordi López i Nofre Bisbal han fet públic un comunicat dirigit a tots els mitjans de comunicació en el qual anuncien la seva sortida de la coalició EU-Verds per l'enfeudament de Llauger a l'excarrillisme illenc. Com diu el manifest: "Volem fer públic el nostre desacord amb l'actual direcció dels Verds, per la qual cosa fem extensiu aquest malestar a la resta de socis, als quals recomanam que es donin de baixa ja que creem que aquest aquest camí de lliurar el bagatge dels Verds a Esquerra Unida no té volta de fulla".

Assemblea Verda, que fa catorze anys va néixer com un moviment específicament solleric, avui, comprovada la vampirització de l'espai verd per Esquerra Unida i tenit present la greu situació de destrucció dels nostres recursos i territori, ha decidit ampliar l'àmbit d'actuació a la resta de Mallorca i a les altres Illes. Es tracta d'anar avançant en la constitució d'una nova esquerra plural sorgida del reconeixement de la riquesa i la diversitat i que no té res a veure amb la coneguda pràctica de l'excarrillisme de demonitzar i criminalitzar l'adversari o el simple "dissident". L'exemple de la demonització de Joan Buades, Margalida Rosselló, Jordi López o el mateix Nofre Bisbal per no estar d'acord amb la línia marcada pels Cámara i companyia és un exemple evident d'esquerra escleròtica sense futur. Assemblea Verda vol també bastir alternatives participatives per a donar resposta a les nostres necessitats quotidianes al marge dels poders polítics i econòmics establerts. Assemblea Verda pretén ser una alternativa als vells aparells dels funcionaris professionals dels partits, aquells que només són en política per a fruir dels bons sous que comporta estar a bé amb qui comanda.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(18-X-05)

Cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat.

Pares i alumnes del Col·legi Manjón ocuquen l'Ajuntament de Palma.

La paralització de les obres que afecten la finca del costat del col·legi Manjón i el pati d'aquest centre ha estat una gran victòria i una fita històrica en la defensa dels drets dels ciutadans. Qui signa aquest article, que ha tengut i té filles en aquest centre d'ensenyament, també ha participat en tot el calvari a què l'administració ens ha sotmès últimament. Puc donar fe, perquè n'he estat testimoni directe, de totes les trampes, mentides i excuses de mal pagador amb què ens han volgut entretenir. Mai com en la qüestió de l'esbucament del col·legi Manjón amb finalitats especulatives no s'havia vist tan clarament la indiferència dels propietaris de l'edifici, de la Conselleria d'Educació i de l'Ajuntament envers la seguretat i els drets a l'educació de tota una barriada de Palma. Si no hagués estat per l'actitud decidida de les mares del Manjón, que, preocupades, com és lògic i natural, per la seguretat i una digna educació per als nostres fills, s'han mobilitzat de forma cívica i intel·ligent, no s'hauria aconseguit fer arribar a l'opinió pública aquest greu problema. Les mares del Manjón, desateses i menyspreades per funcionaris ignorants de la problemàtica que sacsejava la populosa barriada de Camp Redó, han sabut defensar els seus drets i els de tots. Si no haguessin anat a l'Ajuntament i aconseguit la paralització de les obres, potser ja s'hauria hagut de lamentar algun accident irreparable.

Les mares del Manjón protesten davant els regidors del PP.

En l'assemblea celebrada al Col·legi Pius XII de Ciutat els pares del Manjón ja poguérem copsar la inconsistència de les excuses dels propietaris quant a arribar a un acord favorable per a mantenir les instal·lacions del Manjón. Igualment poguérem constatar, davant les constants contradiccions dels funcionaris que ens volien enganyar, com no hi havia cap pla d'emergència quant a la seguretat dels tres-cents cinquanta alumnes del centre afectat per la maniobra especulativa. L'assemblea del Pius XII només serví per a constatar que uns senyors sense escrúpols se'n reien de les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Palma. Les contradiccions dels que ens volien enganyar eren tan evidents que a moments feien autèntica llàstima en constatar el trist paper que havien de representar davant nostre. Els pares i mares del Manjón els assetjàrem amb multitud de preguntes plenes de raó exigint en tot moment la documentació que provàs que existien plans de seguretat ben estudiats i que garantissin la integritat física dels alumnes. L'administració no hi va poder aportar cap prova. Era indignant comprovar amb els teus ulls com, en una barriada com la del Camp Redó, amb greus necessitats educatives, la Conselleria d'Educació, en lloc de proporcionar escoles noves a una població en constant creixement, optava per la via il·lògica de la supressió dels pocs equipaments existents. Recordem que aquest històric centre d'ensenyament acompleix en l'actualitat una gran funció social, ja que és un col·lectiu amb més de vint professors d'indiscutible professionalitat que coneixen a fons la problemàtica dels seus alumnes i les necessitats educatives de la barriada. Un col·lectiu d'ensenyants que, malgrat les promeses de recol·locació, tampoc no veu gens clar el seu futur.

La batlesa de Palma Catalina Cirer promet als pares dels alumnes del Manjón solucionar el greu problema creat per una nova història d'especulació urbanística: tres cents alumnes amenaçats en el seu present i en el seu futur.

Els pares i alumnes del Manjón, enganyats constantment, sense rebre cap garantia quant a la seguretat dels nostres fills no ens va quedar més remei que anar en manifestació fins a la Casa de la Ciutat per tal d'explicar aquesta greu problemàtica educativa desatesa per les autoritats. Tampoc cap polític, ni del PP ni de l'oposició, no s'havia preocupat de la qüestió fins que anàrem a la seu de l'Ajuntament. Quan els polítics professionals copsaren la greu problemàtica que hi havia al Camp Redó, quan veren les mares indignades per la seguretat dels fills, aleshores i just en aquell moment decidien actuar i demanar la paralització de les obres començades sense cap mesura de seguretat. Sortosament la decidida pressió dels pares del Manjón aconseguí de la batlesa i del regidor d'Urbanisme Javier Rodríguez de Santos un decret que ordenava la paralització d'unes obres tan perilloses per a la integritat física dels alumnes i professors del col·legi amenaçat. Un decret que obliga l'empresa constructora a realitzar l'obra de demolició en dies no lectius i a acabar l'obra iniciada només en període de vacances.

La paralització d'aquestes obres ha estat un gran èxit de la mobilització ciutadana que ha palesat davant tothom la indiferència que les diverses administracions sentien per la problemàtica de la barriada.

Ara, una vegada arreglat, pel que sembla, el problema de la seguretat, cal mirar de trobar una solució a l'evident manca de places escolars de la barriada. Camp Redó no necessita que tanquin col·legis. Camp Redó i tantes altres barriades de Palma el que necessiten són més centres d'educació i d'esbarjo, més dotacions per a modernitzar els centres existents.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-XI-05)

El retorn de l'esquerra.

Dos històrics lluitadors pels drets nacionals i socials dels Països Catalans. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan eren a l'avantguarda de la manifestació per la independència de l'any 2004.

El que s'ha esdevingut aquests dies amb la proposta de mínims d'ERC per a formar coalició electoral, és una història increïble. El debat sobiranista, en defensa de l'autodeterminació i en favor de la República que han organitzat un grup de joves decidits i sense por a no ser "políticament correctes" està dinamitzant els somorts debats illencs, sempre tèbiament reformistes, porucs i covards d'ençà fa un quart de segle.

Parlam d'un grup, ERC, que només va obtenir prop de mil dos-cents vots en les passades eleccions. Ells tot solets, impulsats només per la sana rebelió que plana sempre en el cor dels esperits joves, no contaminats per les lacres de l'oportunisme i el cinisme, podien aconseguir quelcom de tan miraculós. Aquests quatre joves han obligat a definicions que ningú volia fer a EU, Verds i PSM, els possibles socis d'una coalició electoral que ha de portar el nom de "Progressistes de Balears". I, no solament estan obligant EU, PSM i Verds a unes preses de posició inesperades, sinó que, d'ençà fa mesos, quan es comença a parlar de la possible unitat electoral de l'esquerra oficial (excepció feta del PSOE), ocupen totes les planes dels diaris, els articles d'opinió de la majoria de comentaristes polítics, alhora que reben els atacs indiscriminats, com era d'esperar, de les forces d'ordre del país.

Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intel×lectual dissident foren la norma general.

De cop i volta, aquests joves encenen novament la flama dels principis i les idees que, feia dècades, havien deixat a les golfes, tancades amb set panys i claus, els polítics del règim. Es constaten nervis arreu. Miquel Rosselló, d'EU, declara que malgrat que a nivell federal la seva coalició sigui partidària del dret a l'autodeterminació, opina que no és partidari de defensar-lo per a les Illes en la propera legislatura.

Ben diferent del que opina Miquel Rosselló, Mateu Morro, secretari general del PSM, considera la proposta de mínims d'ERC com a encertada i de sentit comú en democràcia (declaracions a El Mundo dia 27-XII-03). Per a Mateu Morro la reforma de la Constitució és quelcom consubstancial a la mateixa Constitució. Per tant no s'ha de voler criminalitzar postures polítiques ben normals i legítimes. "La d'autodeterminació -afirma Mateu Morro- és una proposta ja clàssica inscrita dins els programes dels PSM, ERC, EU i Els Verds".

Margalida Rosselló, la diputa verda, afirma que és partidària de la reforma constitucional i està en contra de la reforma del Codi penal que ha impulsat el PP i que permet portar a la presó els presidents de les comunitats autònomes que organitzin un referèndum. Pensa que no hi haurà problemes per a anar consensuant el programa electoral conjunt, malgrat que encara no han estudiat la possibilitat de reclamar l'autodeterminació de les Illes.

Pere Sampol, sense estar en desacord amb la proposta de mínims plantejada per ERC, fa unes interessants matisacions. Cal dir que, a aquestes alçades de l'oblit de la lluita per la República i el socialisme, ningú no esperava la sortida dels joves dirigents d'Esquerra Republicana. De no ser ningú dins la política mallorquina, de cop i volta, com dèiem una mica més amunt, obliguen l'esquerra acomodada a definir-se. De les dues pàgines de l'entrevista que aquest diari ha fet a Pere Sampol, el noranta per cent del seu contingut és dedicat, precisament, a comentar la iniciativa de Joan Lladó i ERC. Pere Sampol, igual que Miquel Rosselló, hi veu més d'un inconvenient. Per exemple: considera que plantejar un referèndum en favor de la independència avui dia seria quelcom d'utòpic. Però malgrat aquest utopisme, el PSM no vol renunciar a l'exercici d'aquest dret democràtic.

Pel que fa referència a aquella consulta que mai es fa poder fer en temps de la transició, per oposició frontal amb la pseudoesquerra referent a si s'havia de fer un referèndum per a demanar si el poble volia una monarquia o una República, Pere Sampol considera que actualment la majoria de la població accepta la corona i, per tant, una batalla activa en defensa de la instauració de la República podria portar la coalició al fracàs. El portaveu parlamentari del PSM en el Parlament de les Illes pensa que la unitat electoral no pot fer-se basant-se en un tipus de plantejaments que podrien fer inviable la coalició.

Tot plegat molt interessant. Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-I-04)

Cecili Buele, Josep Juárez, Miquel Àngel Maria Ballester... el futur d'una Esquerra Alternativa antifeixista i anticapitalista a les Illes.

El títol d'aquest article és el mateix d'un treball escrit fa molt poc per Miquel Àngel Maria Ballester. En aquest article, el nostre bon amic encertava quan, parlant d'una hipotètica reedició de la coalició Progressistes, deia: "Si un eventual acord nacionalista i progressista neix com una aliança de perdedors, si el ciment unificador és la pura conveniència per evitar el naufragi i no quedar sense representació institucional, no li veig un futur gaire prometedor". En el fons aquestes paraules sintetitzen l'opinió de molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, de molts col·lectius sindicals, pacifistes, ecologistes i antisistema que han encapçalat la resistència al neoliberalisme dominant durant aquests darrers anys. L'antic dirigent de la LCR i militant de la CGT Llorenç Buades ho ha deixat escrit en nombrosos articles que es poden trobar anant al web Ixent; Josep Juárez, el dirigent de la CGT, també ha expressat la seva opinió en aquesta línia. Molts d'activistes de les més diverses plataformes en defensa de la nostra terra i la nostra cultura opinen de manera semblant. Tothom desitja que les futures "plataformes" que es puguin constituir siguin horitzontals, creades des de la base, donant el protagonisme a la societat civil. Malauradament el debat actual sembla no anar en la línia defensada pels sectors més dinàmics del moviment antimundialització. Cal dir que, en l'aspecte purament electoral, els més ràpids en aquests moments són EU i el sector dels Verds que ha aconseguit aïllar el projecte de moviment verd alternatiu i sense dependències que preconitzava Margalida Rosselló. Els articles de membres d'EU, PCE i excarrillistes com Pep Vílchez omplen les planes de tots els diaris de les Illes. L'antic secretari general del PCE carrillista, Pep Vílchez demanava aquesta aliança electoral en una carta titulada "Progressistes". Abans,Miquel Àngel Llauger havia mostrat el seu acord amb la direcció d'EU signant un altre article titulat "Un espai d'esquerra verda alternativa". Miquel Rosselló, precisava totes les condicions del projecte en un altre escrit titulat "Un projecte de futur". Un aticle molt clarificador, tot sigui dit, en el qual ens feia veure com l'antiga aliança electoral amb els Verds només era una tàctica conjuntural per a passar posteriorment a la concreció de l'actual projecte.

Tot plegat no seria gens dolent si no fos solament una unió de circumstàncies per a salvar els mobles i, també, per què no dir-ho?, les cadiretes dels dirigents implicats en l'operació. Els militants dels diversos moviments i col·lectius ecologistes, pacifistes, sindicals i de defensa de la nostra cultura volen la unitat, efectivament, però una unitat per la base, una unitat que no tengui res a veure amb maniobres simplement electoralistes.

Aquesta necessària unitat per la base és la que sempre es demana i mai no veiem concretada per part ni banda. Supòs que, en el fons, es tracta de dues concepcions polítiques realment antagòniques: aquelles que provenen de les burocràcies partidistes i aquelles altres que, com demanen homes i dones del tarannà de Llorenç Buades, Miquel Àngel Maria Ballester, Josep Juárez, Cecili Buele i tants d'altres militants i simpatitzants de l'esquerra alternativa, el que desitgen és enfortir el protagonisme de la societat civil. Enfortir la nostra societat enfront la desmobilització a què sovint aboca la política de les organitzacions enfeudades a la dreta o als partits majoritària de l'esquerra oficial, en cas la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria de bastir un tipus d'aliances que servissin per a reforçar el protagonisme del poble, plataformes nacionalistes i d'esquerra útils, com escrivia Miquel Àngel Maria Ballester, per a "connectar de veritat amb les necessitats i demandes socials" de la societat de les Illes. Que després es poden ampliar aquestes unions per la base a les cúpules renovades de determinats partits? Ningú no ho nega i, malgrat les provades contradiccions de l'esquerra de la moqueta, sempre hem donat un suport crític i actiu a determinats projectes progressistes que s'han fet des de la gestió del sistema, cas del nostre suport decidit a l'ecotaxa en la passada legislatura.

El nacionalisme d'esquerres es troba en un moment decisiu per a la seva supervivència i és el moment de definir el que vol fer en el proper futur. Una posició que, efectivament, té a veure amb les eleccions de l'any 2007, però també amb la supervivència d'un projecte de defensa del nacionalisme d'esquerres que s'ha de servar al preu que sigui.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VI-05)

A mesura que es va comprovant com els dirigents de l'esquerra oficial no fan res per a anar avançant en la construcció d'una alternativa d'autèntic canvi social ni tampoc volen analitzar l'origen dels successius fracassos electorals, creix i augmenta la indignació entre els més diversos col·lectius de resistència a les polítiques neoliberals del règim. Els moviments antimundialització, els col·lectius ecologistes, els defensors de la llengua i el territori, tots els homes i dones que, al marge de l'etiqueta que dóna pertànyer a un partit, treballam per a anar bastint un món més just i solidari, començam a estar farts d'unes burocràcies que només saben instrumentalitzar els nostres esforços per a viure d'esquena dreta. Són els coneguts manipuladors de les mogudes ciutadanes, aquells que tan sols saben posar-se al capdavant de les nostres manifestacions per a sortir a la fotografia.

Les diverses "renovacions" i "refundacions" de l'esquerra nominal han demostrat, a la vista de tothom, que han estat una simple operació de maquillatge. Pintada de façana que no servia per a modificar la política d'aquestes organitzacions, cada vegada més supeditades al PSOE. Quin és el futur que aquests grups volen per als sectors populars més combatius? Esdevenir una reserva de vots estratègica per a la socialdemocràcia?

Que aquestes burocràcies no vulguin deixar pas a noves generacions d'esquerrans no contaminades pels efectes d'una pràctica nefasta que ha desertitzat la societat i que, de rebot, ha fet malbé la tímida experiència reformista del Pacte de Progrés, planteja greus problemes per a la supervivència de l'esquerra autèntica de la nostra terra. Entestats a mantenir-se en la cadireta malgrat sigui al preu d'acabar de liquidar les avantguardes socials de les Illes comencen a representar el principal obstacle per a la recuperació del teixit associatiu i reivindicatiu de la societat civil. I si continuen pugnant per mantenir sous i privilegis vivint a recer del PP, podrien arribar a cremar la munió d'activistes socials que, en els darrers anys, han estat el motor de totes les manifestacions en defensa de la llengua, la pau i el territori. Recordem, a tall d'exemple, que precisament varen ser aquestes avantguardes de l'esquerra autèntica les que impulsaren les grans mobilitzacions ecologistes i de defensa dels nostres recursos i territori i que, transformades en vots, aconseguiren portar l'esquerra nominal al poder polític. Vet aquí un dels vertaders problemes que hem d'encarar a conseqüència de la política burocràtica d'aquests aprenents de bruixot. Pensam que s'ha de fer tot el possible per a impedir que es produeixi un nou cremament d'activistes socials. En un passat recent, des de la transició, la pseudoesquerra no tengué altre objectiu que liquidar, demonitzar, foragitar les avantguardes republicanes, socialistes i partidàries de l'aprofundiment democràtic. Era el que el règim sorgit de la reforma del franquisme els exigia com a condició per a gaudir dels privilegis que comportava la gestió conjunta del sistema. Cal dir que acompliren ben bé la tasca encomanada pels poders fàctics, pel gran capital i la dreta.

Llorenç Buades, un històric dirigent antifranquista dels anys setanta, dirigent de la LCR, i actualment, un dels activistes més destacats de la CGT, ho ha analitzat molt encertadament. En aquests moments, el principal problema que té una possible regeneració de l'esquerra és precisament l'entestament de les diverses burocràcies fracassades a continuar vivint de la política servant els seus llocs de direcció, indiferents als problemes que sacsegen el carrer. Res no els importa exceptuant l'usdefruit dels avantatges que comporta dirigir uns partits en crisi. Llorenç Buades, posant el dit a la nafra, ha escrit en l'article "De l'esquerra nominal a l'esquerra real": 'Allò millor que pot passar a aquestes falses esquerres és que desapareixen del mapa per tal de generar des de zero una esquerra real, que sigui internament un model social d'allò que es proposa com a objectiu social. Una esquerra que sigui capaç de generar un programa de canvi des d'una base social que a la vegada senti que el projecte és 'propi' i no aliè, on les decisions col·lectives no vagin en sentit oposat a l'autonomia individual, i on l'etiqueta d'esquerra respecti la denominació d'origen i sigui una esquerra real i no una esquerra nominal i instrumentalitzada per a resoldre la manera de viure de quatre espavilats".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (11-V-05)

Ja tens el teu propi bloc. Per començar a escriure-hi pots accedir a l'administració amb el teu nom d'usuari i la teva clau. Aquest missatge surt per defecte i el podràs esborrar o subtituir pel teu propi missatge de benvinguda. Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d'aportació l'esborrarem sense previ avís.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Novembre 2005					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom