Per una Esquerra Alternativa

L'"Alternativa" de Grosske, Cámara i Llauger: vendre fum.

La diputada verda Margalida Rosselló és demonitzada pels excarrillistes illencs per la seva crítica constant a les formes burocràtiques d'entendre la política.

La prepotència, les formes burocràtiques i substituistes d'entendre la política quotidiana; els intents de fer callar la crítica constructiva dins la mateixa EU, cas de Nanda Caro; la fagocitació dels Verds simplement per xuclar uns vots; la demonització contínua de les veus crítiques no són bones targes de presentació per a bastir aliances estables.

El nou invent de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) per a mirar de no caure en l'extraparlamentarisme més rigorós que tothom pronostica sembla que no acaba de funcionar com volien Eberhard Grosske, Manolo Cámara, Josep Valero i Miquel Rosselló. L'"Alternativa" que han presentat a la premsa neix coixa en no comptar, per a les eleccions autonòmiques del 2007 ni amb la participació del PSM ni amb els Verds de Menorca. Pensem igualment en les crítiques fetes per determinats sectors de la mateixa Izquierda Unida; cas, per exemple dels militants de Calvià, que abandonaren l'assemblea on es constituïa la nova plataforma electoral. El paper d'ERC també es dubtós quant a anar plegats amb dirigents responsables que Izquierda Unida estatal votàs contra els drets nacionals del poble basc juntament amb el PP i el PSOE.

Feia setmanes que també havien marxat de l'aliança EU-Llauger els militants ecologistes de la vall de Sóller encapçalats per Nofre Bisbal, un històric del moviment verd de les Illes que abandonava el grup tot fent una profunda autocrítica de l'error històric que havia representat haver cedit davant els requeriments de Manolo Cámara. Nofre Bisbal reconeixia que els Verds havien estat fagocitats per l'antiga direcció carrillista i, amb l'ajut de Miquel Àngel Llauger, Els Verds havien deixat d'existir com a projecte diferenciat d' Izquierda Unida. Amb la sortida de Nofre Bisbal i abans la de Joan Buades i Jordi López, ja solament resta dins la coalició EU-Verds Margalida Rosselló, constantment amenaçada i demonitzada pel grup de Llauger.

L'"Alternativa" que acaba de ser presentada a la premsa, la direcció que ha d'encapçalar aquest grup, sembla que no compta ni amb les simpaties dels seus propis militants. Com deien els diaris en fer-se ressò de l'abandonament de l'assemblea constitutiva per part dels militants de Calvià: "La composició dels òrgans de direcció de la nova plataforma fou un dels elements que més recels suscitaren entre alguns dels delegats. Aquest fou un dels arguments esgrimits per l'agrupació de Calvià que, en una intervenció crítica del seu portaveu, Antonio Medina, acusà els dirigents d'Esquerra Unida i Els Verds de promoure la plataforma des de dalt, i no des de les bases, i de fer-ho en un procés tancat i sense participació. Altres agrupacions com les de Pollença, també se sumaren a les crítiques (...)".

L'autentica esquerra alternativa de les Illes ha fet històricament aquestes mateixes crítiques que mai, pel que sembla, han estat escoltades per la vella direcció dels excarrillistes. Si anau a les hemeroteques trobareu nombroses suggerències, totes elles ben constructives, fetes per gent dels moviments antimundialització, plataformes alternatives de lluita contra la dreta i de l'esquerra sindical i veïnal. Caldria ressaltar les advertències contra el burocratisme i l'electoralisme vulgar fetes en el mateix sentit que el plantejat per l'agrupació de Calvià d'Esquerra Unida. Em referesc als advertiments d'homes i dones com Josep Juárez i Llorenç Buades de la CGT, Cecili Buele d'ERC, Miquel Àngel Maria Ballester del PSM, Nanda Caro, Margalida Rosselló dels Verds o de qui signa aquest article. En el fons l'esquerra alternativa demana una visió més àmplia i desinteressada de la política, una concepció que vagi més enllà de la simple lluita per conservar sous i cadiretes. Els dirigents que desmobilitzaren la societat en temps de la transició, els que amb els seus errors han tudat el nostre Pacte de Progrés, haurien de saber, i s'ha dit de paraula i per escrit, que després del que han fet malbé en aquests darrers trenta anys no poden continuar amagant el cap dins l'arena com els estruços. Són responsables de molts fracassos i l'electorat no els vol, així de senzill. I no solament no els vols l'electorat sinó bona part dels seus mateixos aliats i militants. S'han demanat mai els dirigents que han tudat la nostra experiència progressista per què els Verds de Menorca, per exemple, no accepten anar del seu bracet? Ni els Verds de Menorca, ni el PSM, ni els Verds de Sóller, ni l'Agrupació de Calvià ni, probablement, ERC.

La prepotència, les formes burocràtiques i substituistes d'entendre la política quotidiana; els intents de fer callar la crítica constructiva dins la mateixa EU, cas de Nanda Caro; la fagocitació dels Verds simplement per xuclar uns vots; la demonització contínua de les veus crítiques no són bones targes de presentació per a bastir aliances estables. Els articles de Josep Valero, Miquel Rosselló, Miquel Àngel Llauger i Pep Vílchez no han servit de res perquè la gent no ha vist una pràctica alternativa que canviàs realment alguna cosa per a fer engrescadora la nova provatura mediàtica. Si s'analitzen bé les suggerències de la gent que no es fia de les formes burocràtiques i substituistes de fer política veurem que sempre es demana el mateix: menys electoralisme i més lluita concreta contra el neoliberalisme dominant i, sobretot, no tornar a muntar invents des de les cúpules de les organitzacions fracassades el 2003.

Potser hauria estat el moment políticament adient perquè, en un acte de valentia, ja que la situació és prou greu, dimitissin tots els dirigents que han fet malbé el nostre Pacte de Progrés i, des de la base, començar a bastir un ampli moviment alternatiu contra la dreta depredadora. S'hauria de donar tot el protagonisme a la base, crear una organització oberta i creativa, de nou encuny, com ho va ser en el seu moment el Bloc Nacionalista Gallec. Tot en la línia del que demana, per exemple, l'agrupació d'EU de Calvià, com demana l'esquerra alternativa, com ha demanat també una part del PSM i tants i tants de col·lectius de l'esquerra real. Però els buròcrates que han tastat els privilegis que comporta la gestió del règim no volen escoltar ni les seves pròpies bases. El futur que s'albira rere aquesta mena d'actituds sectàries ja és escrit en els articles dels nostres comentaristes més lúcids. Malgrat que en les autonòmiques del 2007, i per allò del suport mediàtic, hi hagi alguns dirigents que tornin trepitjar moqueta, el cert és que, acomplida la missió "històrica", el sistema ja no els necessitarà i en les eleccions del 2011 passaran a ser extraparlamentaris.

Però com diuen els cínics i menfotistes que se'n riuen de les aspiracions i esperances del poble: "Que ens vagin darrere amb un flabiol sonant!".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 27-XII-05

Els polítics professionals.

Les darreres apujades de sous per als polítics de la nostra comunitat, l'augment de plantilla del personal que dóna suport als diversos grups parlamentaris, les noves col·locacions, en aquest cas de regidors i batles del PP a les oficies del Govern de les Illes, els decrets d'augment dels complements específics per a funcionaris, han tornat a situar en la palestra el debat del sou i dels privilegis de què gaudeix la nostra mal anomenada classe política.

Els nostres polítics s'han apujat recentment el sou d'un 25%. Això significa una apujada de prop de vuit vegades més del que ha augmentat l'IPC. De cop i volta hem pogut comprovar que les anteriors apujades, les del temps del Pacte, s'han quedat en quasi no-res davant aquest espectacular 25%. Per fer-nos una idea basta dir que el president del Parlament cobrarà 69.409 euros anuals; els portaveus dels grups polítics, vicepresidents membres de la mesa, en cobraran 57.467; els portaveus suplents, 54.147; els parlamentaris amb dedicació plena, 48.838 euros. No està gens malament. Alguns vells amics, membres de la clandestinitat, d'aquella generació de lluitadors del temps de la dictadura, tots aquells companys i companyes que a més de no cobrar per dedicar-se a la política perdien sovint la feina, eren empresonats, detinguts i torturats pels sicaris de la dictadura, em diuen, quan ens trobam pel carrer, que mai no s'havien imaginat que la democràcia significàs a voltes solament això: engreixar el compte corrent de forma continuada sense parar esment en el que pensa el simple ciutadà de tots aquests decrets favorables solament a uns quants.

No volen dir que els polítics no hagin de cobrar. No en mancaria d'altra! Però potser s'haurien de fer les apujades seguint el ritme normal, és a dir, el de l'apujada de l'IPC anual, i no afavorir-se de forma tan escandalosa simplement perquè es té el poder de fer-ho, amb augments de prop del 8% per damunt l'IPC.

Si a tot això afegim el decret del conseller d'Interior i secretari general del PP, José María Rodríguez, modificant els complements específics dels funcionaris, ja podem veure amb més claredat per on van les coses i com el camí esplendent del privilegi augmenta, s'amplia i consolida.

El diputat Diéguez, del PSOE, ha informat a la premsa dient que aquest decret permetrà un increment per a funcionaris d'una mateixa categoria que anirà d'uns 1.000 a 3.000 euros. Ara es podrà augmentar el sou a qui es vulgui, excloent igualment qui no sigui del gust de qui comanda. Tot plegat són formes sibarítiques, segurament ben legals, però sibarítiques per a afavorir sempre els amics de la casa.

també hi afegim com cada partit, quan guanya, aprofita l'oportunitat per a col·locar en els organismes i institucions que gestiona les més diverses i àmplies colles d'endollats, el panorama es completa a la perfecció. S'aprofiten les institucions, els nous llocs que es creen per decret, per a ampliar el clientelisme fins a quates vertaderament escandaloses. Batles i regidors que han de ser premiats amb assessories de la presidència. Romandre en el mateix indret seria "no haver fer carrera", "no tenir amics a les altures", "no rebre el pagament adient per la fidelitat demostrada". El considerat "normal", doncs, dins aquesta jungla, l'ascens dels fidels regidors del partit, en aquest cas del PP, a secretaries generals de les diverses conselleries i, com hem escrit més amunt, a l'infinit ventall de les "assessories" que s'inventen per a augmentar i augmentar el nombre d'endollats.

No té altre sentit l'exercici de la política?

Per part ni banda el ciutadà que paga religiosament els seus imposts no veu la necessària moderació en l'ús del poder que hem posat en les seves mans. Des dels més diversos comentaristes fins als debats dels bars de poble, tothom comenta el mateix: els polítics es barallen per qualsevol cosa, s'insulten, es posen travetes, es denuncien davant els tribunals, es paren trampes, s'inventen tota mena de motius per a la brega, menys quant és hora de discutir l'augment del sou. I aquí podem sentir arreu la reflexió que conclou, per a desgràcia de la democràcia, el debat abans esmentat: "Quin personal! No tenen ni idees ni principis, són polítics intercanviables, gent que no sabria guanyar-se les sopes amb un ofici com qualsevol altra persona. Defensen el que sigui per la paga".

Pensam que aquesta manera d'actuar tan visible, massa visible!, no ajuda gens ni mica a prestigiar les institucions. Són aquestes col·locacions i recol·locacions contínues, l'augment dels sous, el sistema d'endoll permanent, una de les coses que més debilita la necessària fortalesa de la societat civil i, de rebot, ajuda a despolititzar la societat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-I-05)

El trist paper de Llamazares votant contra el Pla Ibarretxe i els drets nacionals del poble basc (també ho van fer els d'Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa) demostrava a la vista de tots els votants de "Progressistes" el gran error d'haver donat el vot a una gent tan insensible a la qüestió nacional pendent a l'estat espanyol.

La decisió del PSM i els Verds de Menorca d'anar plegats a les autonòmiques del 2007 prescindint d'Esquerra de Menorca és un cop ben fort a les aspiracions de l'excarrillisme illenc per a sobreviure a les institucions. Abans, feia tan sols unes setmanes, qui havia raonat la seva negativa a repetir l'experiment Progressistes havia estat el PSM mallorquí donant carabasses a Eberhard Grosske, Manolo Cámara, Pep Vílchez, Josep Valero i Miquel Rosselló. Amb aquestes dues negatives el futur electoral dels seguidors de Llamazares a les Illes es presenta cada vegada més fosc i tenebrós.

En el fons, els antics dirigents carrillistes haurien de saber que l'esquerra nacionalista i alternativa de les Illes vol més que un simple pacte electoral per les cúpules, que és vist com a simple operació per a servar sous i cadiretes. Els amics Miquel Àngel M. Ballester del PSM, Cecili Buele d'ERC, Llorenç Buades i Josep Juárez de la CGT han escrit molts d'articles al respecte. Els haurien d'haver llegit. L'esquerra alternativa, els militants dels moviments no controlats pels polítics professionals que feren fracassar el nostre Pacte de Progrés, el que volen és una àmplia i seriosa unitat per la base, una autèntica alternativa a la política depredadora del PP que recolzi en els moviments de base, en la unitat d'acció més àmplia contra els especuladors que encimenten sense aturar la nostra terra. Els antics dirigents del PCE i del PCPE haurien d'haver entès que no es pot pressionar els hipotètics aliats de la forma tan desfermada com ho han fet durant aquests darrers anys. Ha jugat contra l'aliança electoral entre PSM, Verds i Izquierda Unida la lamentable vampirització de l'espai ecologista amb l'operació de Miquel Àngel Llauger contra Margalida Rosselló, Jordi López, Nofre Bisbal i tots els altres fundadors del grup ecologista. Puc escriure que he conegut gent de l'esquerra alternativa vertaderament atemorida davant la constatació de tanta manca de tacte polític.

També ha jugat contra aquesta problemàtica aliança electoral de circumstàncies el que va fer la direcció d'EU amb l'antiga consellera de Benestar Social, una prestigiosa i combativa lluitadora com Nanda Caro que, no ho oblidem, va ser obligada, com en els pitjors temps de l'estalinisme, a callar les seves crítiques constructives al Pacte de Progrés. En aquella lamentable circumstància, en queda constància històrica a les hemeroteques, Miquel Rosselló i Manolo Cámara foren els encarregats de coartar la llibertat de crítica de Nanda Caro de la mateixa manera que abans ho havien fet criticant l'actitud combativa de Joan Buades i Margalida Rosselló.

El trist paper de Llamazares votant contra el Pla Ibarretxe i els drets nacionals del poble basc (també ho van fer els d'Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa) demostrava a la vista de tots els votants de "Progressistes" el gran error d'haver donat el vot a una gent tan insensible a la qüestió nacional pendent a l'estat espanyol. El vot de Llamazares i el seu grup contra el poble basc de Llamazares evidenciava com la coalició Progressistes tan sols havia servit per ajudar a l'espanyolíssima organització Izquierda Unida a tenir grup propi, cobrar més diners i anar contra les nacions sense estat. En el fons, i els exdirigents carrillistes no ho han entès mai, l'experiment "Progressistes" era una pura ficció electoral muntada des de les cúpules dels que havien tudat el Pacte de Progrés, un experiment que Mateu Morro, l'antic secretari general del PSM, contribuí a muntar per tal de trobar una sortida ràpida, i per això mateix falsa, a la pèrdua de més del vint-i-dos per cent de l'electorat del PSM. Aconseguir un diputat per a la coalició era la coartada per a unes direccions polítiques que havien tudat, amb la derrota del Pacte, anys i més anys d'unitat i lluita popular. L'obtenció d'aquell diputat hauria servit a cada dirigent per a arribar fins a les autonòmiques del 2007 sense gaire crítiques internes. L'experiment va fracassar perquè per treure el PP la gent s'estimà més votar PSOE, és a dir l'autèntica socialdemocràcia, i no un invent descafeïnat que no garantia d'acabar amb Aznar i els seus.

Davant el fracàs de la direcció illenca d'Izquierda Unida, davant aquesta impossibilitat de trobar aliats o de bastir cap mena de moviment alternatiu per la base, la incògnita és saber ara si ERC, la darrera esperança que tenen els Cámara, Valero i Grosske per a no quedar fora del sistema, els servirà de crossa com en un recent passat serviren els vots dels Verds. La destrucció d'un espai verd alternatiu per part dels antics dirigents carrillistes i els seus amics; la demonització contínua de la dissidència; no són bones targes de presentació per a una hipotètica aliança entre ERC i els seguidors de Llamazares.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 de Novembre de 2005

Trotski.

En el fons el "perill trotsquista", la por que té Llauger d'un hipotètic futur protagonitzat per l'esquerra alternativa a Europa, és la por dels polítics oficials davant tot el que és iniciativa popular, al que sorgeix de la base de la societat civil. És el mateix pànic que en temps de la transició dugué Santiago Carrillo a pactar amb el franquisme reciclat l'abandonament de la lluita per la República i el socialisme. Per als dogmàtics, per als que no saben pair la lliure expressió de la voluntat del poble, els "perills" sempre provenen de la dissidència, d'aquells que no acceptam el pensament únic, els dictats de quatre polítics professionals que només pensen en el sou de cada mes, la catifa i el cotxe oficial.

Haurem de convenir que els "nostres" polítics no deixen de causar-nos sorpreses una rere l'altra. He llegit un parell de vegades l'article de Miquel Àngel Llauger titulat "L'esquerra i el 'no'" i encara no em puc avenir que un home, jove com ell, hagi de recórrer als més rancis i forassenyats clixés del més sectari i dogmàtic carrillisme (PCE) per a trobar una explicació a la victòria del no en el referèndum francès. En la meva ignorància imaginava que la victòria del no era un èxit del poble treballador, un no rotund, popular i d'esquerra contra els aparells burocràtics i polítics que en nom de la dreta, el centre i la pseudoesquerra serveixen al capital. Només cal veure com s'ha imposat el no als barris obrers i arribarem a concloure que aquells que s'equivoquen no són els pobles d'Europa sinó els seus gestors, els polítics que viuen de gestionar els interessos del sistema establert.

D'on sorgeix, doncs, la por de Miquel Àngel Llauger davant el triomf popular en el referèndum? Per quins motius seria preocupant que l'esquerra del futur vengués representada per l'esquerra alternativa al sistema i precisament pels trotsquistes? ¿Com es pot anar pel món dient que un és ecologista, i d'esquerra i alhora trobar que l'èxit de l'esquerra revoucionària és un perill? Aquesta feina, ¿no correspon potser als Matas i als Chirac? Llauger va escriure el seu article en el conegut estil a què ens tenia acostumats el més ranci i escleròtic carrillisme. Llauger, i em sap greu haver de dir-ho, en fer aquestes afirmacions es comporta com un autèntic reaccionari. Aquestes no són maneres d'analitzar la realitat que ens envolta. Com a mostra del que deiem valgui aquesta frase tenebrosa que ens fa viatjar endarrere, cap al temps que les etiquetes de "trotsquissta" aplicats a una persona o un col·lectiu eren el preàmbul d'una desaparició política, una detenció o una execució sumaríssima. Diu Llauger, preocupat per aquest triomf del no: "No ens hauria de consolar gaire que forces de l'esquerra com és ara els trotsquistes, que feien campanya pel "no", es puguin apuntar la victòria: millor ni imaginar-se que el futur de l'esquerra l'hagués de marcar el trotskisme".

Com pot constatar el lector aquest és un llenguatge del passat, un llenguatge que, per a les direccions burocràtiques dels PC de tot el món sempre ha servit per a desqualificar i criminalitzar l'esquerra alternativa de qualsevol indret. ¿Per quins motius Llauger escriu d'aquesta manera, com les velles mòmies del passat, com un forassenyat sectari que no entén ni sap analitzar la complexitat de les societats actuals?

Llauger no hauria de tenir tanta por del trotsquisme que professa una part de l'esquerra alternativa francesa. Tanmateix, com escriu el comentarista i militant de la CGT Llorenç Buades en el web Ixent, els partits de l'esquerra antisistema de tendència trotsquista, com poden ser Lutte Ouvrière, LCR o PT no s'han apuntat la victòria, malgrat que hagin participat activament al costat d'altres forces comunistes i els més diversos col·lectius anticapitalistes en la petició del no. Tampoc no val, com fan alguns comentaristes poc escrupolosos, confondre alguns votants de dreta a favor del no amb la majoria popular i d'esquerres que ha votat negativament. El cert és que més que el "perill trotsquista" que tant preocupa a Llauger el que hi ha rere el no és el vot de la majoria de les classes populars de la societat francesa. Segons les enquestes de Le Monde, el 81% dels obrers, el 79% dels desocupats i el 60% dels empleats s'han decidit pel no. I Tribune informava que, per contra, el si ha obtingut un 60% dels vots entre la gent que guanya de 3.000 a 4.500 euros mensuals; i entre els que guanyen més de 4.500 euros mensuals el percentatge de votants afirmatius ha estat d'un 74%. I tampoc no ens poden vendre el no com a "vot de la por": consta que l´únic tram d'edat en què ha vençut el sí ha estat el de majors de seixanta anys.

En el fons el "perill trotsquista", la por que té Llauger d'un hipotètic futur protagonitzat per l'esquerra alternativa a Europa, és la por dels polítics oficials davant tot el que és iniciativa popular, al que sorgeix de la base de la societat civil. És el mateix pànic que en temps de la transició dugué Santiago Carrillo a pactar amb el franquisme reciclat l'abandonament de la lluita per la República i el socialisme. Per als dogmàtics, per als que no saben pair la lliure expressió de la voluntat del poble, els "perills" sempre provenen de la dissidència, d'aquells que no acceptam el pensament únic, els dictats de quatre polítics professionals que només pensen en el sou de cada mes, la catifa i el cotxe oficial. És el pànic dels reaccionaris al protagonisme de la societat civil.

Pens que el que veritablement preocupa Miquel Àngel Llauger i als vells carrillistes que li fan companyia no és tant l'hipotètic i fantasiós avanç del trotsquisme que denuncia en el seu article. El que de veritat preocupa el capitalisme i els polítics al servei del neoliberalisme dominant és la greu crisi de legitimitat que aquest no massiu ha visualitzat amb claredat tan meridiana. Políticament la victòria del no al tractat constitucional de UE a França i, tot seguit, als Països Baixos, és el cop més fort que el capitalisme, les multinacionals, el projecte neoliberal de reforçament del sistema capitalista ha sofert en els darrers anys.

Qui té por al no de les classes populars europees són els comediants de la política, els vividors d'esquena dreta. Aquells que viuen del romanço i de la demagògia són els que n'han sortit més mal parats. La ràbia dels oportunistes ens demostra com en la seva democràcia només hi caben ells, els tecnòcrates al servei de les multinacionals. Quina paradoxa, llegir segons quins articles! Ara resultarà que la gent de França s'ha equivocat. No, ells mai no s'equivoquen. Solament perden oportunitats històriques com les que va representar el Pacte de Progrés. Què feren aquests professionals de la política per a defensar l'oportunitat que els votants d'esquerra havíem dipositat a les seves mans? Que no ens vénguin ara amb els "perills del trotsquisme" quan el poble derrota les seves posicions.

Miquel López Crespí

Margalida Rosselló.

Els Verds al Grup Mixt.

Amb la dimissió de Nofre Bisbal com a regidor de la coalició EU-Verds a l'ajuntament de Sóller, Margalida Rosselló, la fervent defensora d'un projecte verd independent no enfeudat a EU, ha vist debilitats els seus suports. Recordem que, en els darrers anys, hem vist nombroses dimissions de militants i fundadors dels Verds. Uns dels abandonaments més comentats ha estat el de Jordi López, regidor de l’Ajuntament de Palma. El motiu de les constants dimissions ha estat sempre el mateix: no voler fer de comparses de la maniobra d’absorció dels Verds per part dels partidaris d‘Esquerra Unida que segueixen Miquel Àngel Llauger.

L'actual situació de debilitat de la diputada verda, tot i haver perdut el control del grup solament per un vot de diferència, una dona sotmesa a tot tipus de campanyes rebentistes i de desprestigi, és prou coneguda per tothom i ella mateixa n’ha parlat en els diversos mitjans de comunicació que l'han entrevistada. I, evidentment, no és cap misteri per a ningú que Margalida Rosselló es troba en una cruïlla molt important, tant en l'aspecte personal com en l'esfera política.

Com han escrit alguns comentaristes, la diputada verda té poc marge de maniobra si contínua sotmesa a la disciplina d'aquells que han buidat de contingut el projecte històric dels verds de les Illes. Les opcions són ben poques: o continuar a les ordres dels enterradors d’un projecte verd independent o marxar a casa, com han fet els altres dirigents i militants dels Verds que han abandonat l’organització en els darrers anys.

Com m'han explicat molts militants dels Verds, debilitar el moviment ecologista de les Illes no és cap problema per a EU, ja que simplement volia vampiritzar l’espai verd i, una vegada aconseguit el que volien, el destí de les agrupacions o persones que es puguin haver cremat en el procés els és ben indiferent.

En temps de la transició, molts dels excarrillistes (PCE) que ara dirigeixen EU contribuïren a fer desaparèixer les organitzacions marxistes revolucionàries de les Illes, consellistes o trotsquistes, que hi havia en aquella època, demonitzant les idees d'autèntic canvi social dels militants antisistema d'aquell moment. Margalida Rosselló ha patit i pateix idèntic tipus de campanyes rebentistes, de la mateixa magnitud de les que patirem els que lluitàvem contra el feixisme des de l' OEC, la LCR o el MCI.

Si Margalida Rosselló marxa a casa seva avorrida i fastiguejada pel buit que li han fet els seus companys de coalició, cremada perquè li han destruït l’esforç de vint anys de la seva vida, els ex-carrillistes hauran aconseguit una nova i important victòria en la seva tasca de demonitzar i calumniar aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí.

Però la diputada verda sap perfectament que té uns deures i unes obligacions ben concrets amb el seu electorat. Aquesta combativa lluitadora ecologista és d'un tarannà ben diferent del d'aquells vividors del romanço que, una vegada situats en la llista que fan els petits comitès electorals dels partits, un cop passades les eleccions, es despreocupen dels milers de ciutadans que els han votat.

És evident que el camí més fàcil seria marxar a casa i dedicar-se a la seva professió. Segurament és el que esperen que faci els seus contraris, i per això les campanyes en contra seva. Del que es tractava, i ara es veu ben clarament, era de debilitar la seva capacitat de resistència, esgotar-la, i finalment, cansada i avorrida, aconseguir fer-li deixar l'escó.

Aquest és el pla confirmat dia rere dia.

Margalida Rosselló caurà en els paranys parats pels seus contraris? Pensam que no. Margalida Rosselló pot portar endavant les idees que ha defensat sempre i el projecte verd independent des del Grup Mixt, per exemple. I segurament amb més efectivitat del que hom podria imaginar. Des del Grup Mixt la diputada pot ser el portaveu eficient de les nombroses plataformes antiautovies, grups ecologistes de les Illes, tot l'ampli moviment que és actualment en marxa contra les maniobres especulatives i depredadores de la dreta mallorquina. I a part de ser el portaveu d'aquest ampli moviment social pot iniciar de nou la reconstrucció de l'espai verd de les Illes.

Malgrat saber que el camí no és fàcil, el moviment ecologista de les Illes, els amplis sectors que li donaren suport en el seu moment, confia en l’esperit combatiu de la diputada, en la seva manera diferent d’entendre la política i la participació dels ciutadans. La situació de depredació de recursos i de territori que patim, no permetet el camí fàcil de l’abandonament i la renúncia.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-III-05)

El projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-05)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Desembre 2005					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom