Per una Esquerra Alternativa

Mateu Morro marginat.

"Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes". (Miquel López Crespí)

En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".

Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.

Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.

Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)

El PSM de Menorca i Els Verds de Menorca donaven a conèixer l'acord per a concórrer junts a les properes eleccions autonòmiques i locals a la circumscripció de Menorca al 2007.

Pacte PSM i els Verds de Menorca.

A finals de novembre passat (16/11/05) el PSM de Menorca i Els Verds de Menorca donaven a conèixer l'acord per a conórrer junts a les properes eleccions autonòmiques i locals a la circumscripció de Menorca al 2007. Per molts que vam veure amb tristesa la desaparició de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca, una força plural i d'esquerres que aglutinava amplis sectors de la societat menorquina, finiquitada per mor de l'oportunisme polític dels de IU braç polític del PCE, aquest acord suposa un bri d'esperança cap a la unió d'una esquerra vertaderament alternativa, plural, democràtica, decent i ilusionadora amb un prisma ideològic social, ecologista i nacional.

Malauradament encara hi ha molt camí per recórrer, s'han perdut tres legislatures per dur endavant el projecte polític que l'Entesa de l'Esquerra de Menorca va iniciar en les eleccions del 1987 i la desídia i cegesa poítica de IU ( Izquierda Unida / Esquerra de Menorca , el PCE ) va engegar a fer "punyetes". Esper que l'electorat deixi cadascú al seu lloc, els que tenen un projecte i ganes de treballar a les institucions i els pèrfits i maquinadors a la cuneta de la política institucional.

Balearweb. Blog En quin món vivim!

Preto | 27 Gener, 2006 17:39

Mai no s'ha fet una desintoxicació real de la dictadura.

"I [als franquistes] mai no els van posar contra la paret, amb l'ànim de passar comptes. Mai no es van posar en relleu, per exemple, els estralls del franquisme contra la població civil. No es va fer pedagogia ni es va reivindicar la memòria dels vençuts, entre més coses perquè això significava qüestionar la legitimitat de la monarquia de Juan Carlos. No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors. I això encara explica moltes de les coses que passen avui. Consignes, manifestacions, banderes, emissores, crits i clams inclosos".

Franquistes sense franquisme.

Hi ha qui diu que si, avui, a Espanya no hi ha franquistes és perquè el PP ha assumit perfectament l'herència ideològica del franquisme. I que si no hi ha extrema dreta a l'europea, de la nova, és perquè el PP se'n menja l'espai polític. Jo crec que aquestes dues hipòtesis són, en substància, certes. No resta franquisme polític simplement perquè la gent ha descobert que es viu millor a la manera d'Europa (tan infamada pel règim). Però l'herència ideològica, el franquisme cultural, és la base popular de la política del PP. La unitat d'Espanya, el menyspreu, o l'odi, a la diferència, un cert model de catolicisme, l'autoritat forta... Ep!, no dic pas que el PP siga franquista i que tots els del PP ho siguen. Dic que les bases del PP, les que es mobilitzen i que són més actives, són culturalment franquistes.

Si ho són, si ho poden ser, si el PP encara viu d'aquesta renda ideològica, és perquè mai no s'ha fet una desintoxicació real de la dictadura. Els pactes de la transició varen anar com varen anar i no significaren una derrota inapel·lable del franquisme, derrota que hauria fet de vacuna cultural contra l’univers que representava. Això, mai no es va voler encarar, perquè el franquisme no va ser, pròpiament, derrotat. És cert que es va obrir pas a la democràcia i que els franquistes de caricatura han desaparegut. És cert que es va avançar cap a la Unió Europea i que es van trencar les bases de poder del règim. Però tot es va fer amb el seu consentiment i la seua participació. I mai no els van posar contra la paret, amb l'ànim de passar comptes. Mai no es van posar en relleu, per exemple, els estralls del franquisme contra la població civil. No es va fer pedagogia ni es va reivindicar la memòria dels vençuts, entre més coses perquè això significava qüestionar la legitimitat de la monarquia de Juan Carlos. No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors. I això encara explica moltes de les coses que passen avui. Consignes, manifestacions, banderes, emissores, crits i clams inclosos.

Vicent Partal director@vilaweb.com

Vilaweb

Contra el feixisme, mobilització.

La nit del 9 de novembre de l’any 1938 a Alemanya i Àustria, les seccions d’assalt (SA) del partit nacional socialista alemany, precursores de la SS, van assaltar i destruir nombroses botigues i propietats de jueus alemanys. Els vidres trencats dels aparadors van ser l’excusa perquè els propis nazis l’anomenaren la nit dels vidres trencats (kristallnacht), tanmateix els veritables protagonistes de la nit no van ser els vidres ni els nazis sinó els quasi cent assassinats i els milers de deportats.

Fins i tot en fets com aquests, quan ja han passat més de seixanta anys, la imatge més anecdòtica, els vidres, preval sobre la realitat més dramàtica, les víctimes. I això que ara ho tenim més fàcil d’entendre, se’ns ha dit: això és feixisme. Hem vist les fotografies i els documentals, hem vist els camps d’extermini i hem entés què passa quan governa el feixisme.

No ens enganyem però si estem temptats de creure que això no pot passar en una suposada democràcia. Els nazis es van fer amb el poder per mitjà d’unes eleccions; el més greu no és que haja nazis solts sinó que la mentalitat d’una societat que es diu democràtica, tant se val de quin país, done suport i faça guanyar les eleccions a partits polítics els quals prediquen i practiquen la xenofòbia. Quan hi ha vidres o llibres pel terra és que els assassins se senten envalentits per actituds que van de la permissivitat més vergonyosa a la complicitat. Ja sabem, d’acció o d’omissió.

La vesprada del divendres 20 de gener del 2006 una banda de feixistes va assaltar la llibreria 3i4 a València i va agredir treballadors i clients; si ara assalten llibreries, després voldran cremar els llibres i, després d’això, què més voldran cremar?

Aquesta vegada no podem consultar una enciclopèdia il·lustrada perquè algun autor de prestigi ens diga: això és feixisme. No podem tampoc analitzar la situació amb una perspectiva de seixanta anys però sí de trenta; hem de recordar l’agressió amb bomba contra Joan Fuster o l’assassinat de Miquel Grau i altres fets que les consciències políticament correctes no volen reviure. O podem tancar els ulls i pensar allò de no és el matei o fins i tot obligar-nos a creure que només són uns incontrolats.

Contràriament podem, si voleu, fer memòria dels últims anys i adonar-nos-en que hi ha tot un reguitzell d’agressions, unes més conegudes que altres, que el terrorisme espanyol (blaver al País Valencià) ha protagonitzat descaradament i no només per grupets d’incontrolats, també des de les policies locals, autonòmiques o estatals.

Com en el cas dels vidres trencats, massa veus s’apressen a etiquetar aquestes agressions de conflicte lingüístic, de símbols o de paelles i cassoles d’arròs al forn. La violència d’ara ha ultrapassat el límit assumible per una societat democràtica, és una qüestió que afecta tota la societat civil, a tots i a totes, i demana una resposta pública. És l’hora que a València i als altres pobles i ciutats dels Països Catalans se sàpia que no amaguem el cap sota l’ala, una resposta cívica, al carrer, tots i totes alhora.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Esquerra considera inacceptable l’acord entre PSOE i CiU sobre l’Estatut.

“Esquerra no està disposada a liquidar el text de l'Estatut aprovat a Catalunya com si fos un saldo” (Josep Bargalló)

El portaveu d’Esquerra al Parlament, Joan Ridao, i el conseller primer, Josep Bargalló, han titllat d’inacceptable l'acord sobre l'Estatut aconseguit aquesta matinada entre el PSOE i CiU. Ridao ha insistit que “ara per ara no podem dir que s’hagi aconseguit un Estatut acceptable”.

El portaveu parlamentari ha assegurat que seguiran negociant amb els socialistes perquè encara hi ha marge. Ridao ha indicat que CiU ha arribat fins aquí i no pot anar més enllà i ha afirmat que “serà Esquerra qui tornarà a desenvolupar el seu paper de locomotora de l'Estatut fent tots els esforços per aconseguir-ne un que sigui b”.

Per la seva banda, Josep Bargalló ha lamentat la precipitació de CiU subratllant que no hi ha res tancat i que aquest migdia el president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, i el secretari general, Joan Puigcercós, mantindran una trobada amb José Luis Rodríguez Zapatero. Bargalló ha insistit que “per a nosaltres el món no s'acaba ni avui ni demà". El conseller primer ha afegit que. “Esquerra no està disposada a liquidar el text de l'Estatut aprovat a Catalunya com si fos un saldo”

Diumenge, 22 de gener de 2006

Esquerra Republicana de Cataluna (ERC)

Carta oberta al President Francesc Antich.

"No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder". (Miquel López Crespí)

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.

Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.

Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.

Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.

I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.

Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.

Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)

"No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta".(Miquel López Crespí)

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.

Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.

Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".

Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.

La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.

Els escrits dels clàssics del socialisme referents a l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra oficial són innombrables.

"No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida". (Marx i Engels)

Sovint, en aquest darrer quart de segle que ha seguit a la restauració de la monarquia, en veure tants canvis de camisa, l'enlairament continuat del nombrós exèrcit de cínics i menfotistes, ens hem demanat per l'origen de l'oportunisme i la manca de principis dins molt del personal que ens mal governa, siguin, els vividors del romanç, de dreta o de l'esquerra del cotxe oficial i la poltrona.

Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia".

Els escrits dels clàssics del socialisme referents a l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra oficial són innombrables. La dirigent de la "Corriente Roja" de Izquierda Unida Angeles Maestro, en parla també en parla de l'oportunisme de dels dirigents del PCE en temps de la transició i dels d'ara mateix. En l'article "Subalternidad al PSOE y voto útil: la tenaza definitiva", Ángeles Maestro explica que ha estat precisament aquesta necessitat de fer-se "respectables", de ser "políticament correctes" el que, des de la famosa transició, va anar diluint el missatge del PCE en el no-res actual. La dirigent de la "Corriente Roja" afirma que els carrillistes en un recent passat, i els dirigents de Izquierda Unida en l'actualitat, han aconseguit el que "no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados ttras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la 'gobernabilidad'".

Un amic meu, que fa feina per l'esquerra alternativa, em diu que hi ha encara un estudi per fer. Provar d'analitzar, des de la transició, el que han cobrat els menfotistes per fer el que han fet. Aquest amic té una frase famosa que defineix ben clarament l'essència de l'oportunisme. La frase, en referència a si els polítics professionals creuen el que prediquen o simplement reciten un discurs a les ordres dels poders fàctics de sempre, és aquesta: "S'ho creuen o s'ho cobren?".

Recentment el web del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, fent un gran servei al ciutadà, ens ha permès endinsar-nos en el "preu" que el poder atorga a molts d'intel·lectuals i polítics oficials. En la llista dels 223 assessors "secrets" de Pujol hem trobat un famós escriptor que durant aquests vint anys i busques de pujolisme s'ha fet més que ric blasmant contra el necessari compromís de l'escriptor amb la seva societat, ridiculitzat els intel·lectuals d'esquerra, demonitzant les idees d'autèntic canvi social i cultural. Aquest escriptor cobrava oficialment vuitanta mil euros per a defensar les idees polítiques i culturals de la dreta. Vet aquí, descobert, l'origen de les concepcions ideològiques de molt del personal que ens envolta. Ara, seguint l'exemple de la Generalitat principatina, ens mancaria saber el que han cobrat i cobren els intel×lectuals i l'exèrcit d'assessors i endollats del PP o del PSOE quan governava Felipe González, aquell que primer deia que OTAN, d'entrada NO i de seguida ho canvià per l'entrada SÍ.

Seguint les reflexions del company de l'esquerra alternativa o de la dirigent de "Corriente Roja" de Izquierda Unida quan parlava de l'oportunisme de la direcció del PCE en temps de la transició, ens manca estudiar quants diners cobraren dirigents del tipus Carrillo i CIA per abandonar la lluita per la República i el socialisme o per signar els antipopulars Pactes de la Moncloa. ¿Quin sou tenien els dirigents sindicals que feien callar i expulsaven de CCOO i d'UGT els corrents d'esquerra revolucionària, els partidaris de l'essembleisme i de donar tot el protagonisme a la base? Si en aquell temps els militants d'esquerra i el poble en general haguessin pogut disposar d'un web com el del Departament de Governació de la Generalitat principatina, ens hauria estat més fàcil entendre l'origen de cada abandonament de principis, de cada pacte amb la patronal. Ara sabem que el President cobrarà 147.959 euros en brut i cada un dels 16 consellers, 111.525 euros. Els 16 secretaris generals 81.703, els 22 secretaris sectorials 21.703 i molts càrrecs eventuals dels tripartit, de 76.648 a 34.000 euros. Esperem que, aquesta vegada, les substancioses pagues no serveixin, com en un recent passat, per a claudicar, com de costum, davant els poders fàctics.

Aleshores, de no ser conseqüents amb els principis que de boqueta diuen defensar, si continuassin essent uns reformistes sense reformes, hauríem de concloure que, efectivament, "no s'ho creuen; només s'ho cobren".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares amb el títol "S'ho creuen o s'ho cobren?" (27-IV-04).

Les finalitats de l’associació són les següents:

1- Donar a conèixer i fer participar a tots els ciutadans de les Illes Balears dels punts bàsics de l’Ideari Verd: Prioritat ecològica, Política centrada en la persona, Feminisme, Fraternitat amb el sud, Democràcia de base, i Noviolència.

2- Establir connexions entre els problemes globals i la vida quotidiana. Per això s’utilitzaran campanyes de conscienciació ciutadana i es duran a terme activitats i accions noviolentes.

3- Esdevenir, per mitjà d’un treball quotidià, una minoria influent capaç d’establir noves prioritats, especialment socials, que accelerin el camí cap a un canvi de consciència vers les persones i l’entorn, tant el proper com el global.

4- Impulsar i formar part d’iniciatives i/o xarxes que promoguin el benestar social i ambiental, la cooperació al desenvolupament i el foment de la solidaritat amb els pobles.

5- Potenciar, donar suport a iniciatives d’Economia Alternativa i Solidària. S’entén per economia alternativa i solidària aquella que és ecològicament sostenible, socialment equitativa i econòmicament viable.

Assemblea Verda de Mallorca
(12-I-06)

És del tot rebutjable l'operació urbanística que, una vegada més, vol realitzar el Consell de Mallorca sobre uns extensos terrenys urbans que són de titularitat pública, situats al barri del Camp Redó.

Per Cecili Buele i Ramis, ERC-Illes.

És del tot rebutjable l'operació urbanística que, una vegada més, vol realitzar el Consell de Mallorca sobre uns extensos terrenys urbans que són de titularitat pública, situats al barri del Camp Redó.

Com a ciutadà llis i ras d'aquesta ciutat de Palma -militant en actiu dins Esquerra Republicana de Catalunya- em deman què hi fa l'esquerra política a Cort? Com és possible que no s'aconsegueixi aturar una operació immobiliària d'aquesta envergadura? El Consell no ha perdut la idea de voler vendre uns extensos terrenys públics, a preu de patató, perquè empresaris privats puguin fer un dels grans negocis immobiliaris del selge XXI! Els he volgut dirigir un escrit com aquest, per demanar-los que s'hi apliquin amb contundència. Que no badin! Ja se sap que res d'això no ve de nou. Que es tracta d'una operació immobiliària que ve d'enfora.

Que els successius governs democràticament establerts ho han intentat de mil i una maneres.

Tant quan és president de la institució insular Joan Verger i el PP (1993), com quan la presideix M. Antònia Munar i el PSOE-PSM (1998) amb Francesc Triay i Pere Sampol de vicepresidents, com ara que la continua presidint M. Antònia Munar i el PP (2005). Es veu que n'hi ha que no es cansen d'insistir-hi, malgrat que ho hagin de fer durant dècades! Però, almanco fins ara, sempre s'han topat amb serioses dificultats, les quals han aconseguit d'impedir que s'arribin a dur a terme tots aquests plans especulatius. No hauria de ser enguany quan s'arribassin a perdre uns terrenys urbans que, des de fa dècades, són de titularitat pública i d'ús eminentment sociosanitari, gràcies a antigues donacions de caràcter altruista i solidari! Per això, els deman que, representant l'esquerra política en tasques d'oposició democràtica, facin tot el que està a les seves mans per impedir-ne les nefastes conseqüències.

Els dic que consider que les generacions futures els agrairan ben molt si aconsegueixen que la totalitat dels terrenys del Psiquiàtric, que el Consell vol vendre, passin a convertir-se en l'únic gran parc urbà que a hores d'ara resulta possible d'implantar a Palma!

Els suggeresc i recoman que es prenguin la molèstia d'accedir a la nombrosa documentació que hi deu haver als arxius municipals, la qual arreplega nombroses reclamacions efectuades per aquestes entitats ciutadanes durant les dècades dels anys 80 i 90.

Alegra, si més no, veure que el Col·legi d'Arquitectes s'hi ha volgut ficar. Tant de bo que s'aconsegueixi d'aturar tots aquests plans que van adreçats a beneficiar alguns i a desproveir el conjunt de la població d'uns terrenys urbans que des de fa dècades han aconseguit de mantenir-s'hi com a públics.

Diari de Balears (13-I-06)

No en tenim pas prou, doncs, de reformar l'estatut. Cada dia és més evident que és la constitució espanyola allò que cal reformar. I a fons.

És la constitució espanyola, que cal reformar.

Diu el general Mena que, de de l'estatut, se'n parlava a les casernes..., i no pas a l'hora del cafè, sinó en reunions oficials. I diu que és per obediència a la constitució espanyola que l'exèrcit del seu país se sent obligat a defensar la unitat d'Espanya (en realitat, de l'estat espanyol). Però és normal que a Europa passe una cosa així? I si convenim que no és normal, que no ho és, que no hauríem de posar-hi remei? Per exemple, canviant a fons aquesta constitució...

La gravetat dels fets és molt notable. Un altíssim càrrec militar es permet el luxe d'interpretar la constitució, que diu que defensa, i l'estatut aprovat pel Parlament. Diu ell, i diu que ho diu en nom d'uns altres, quins límits l'estatut no pot ultrapassar. I amenaça amb els tancs, directament. En plena Unió Europea i al segle XXI. Com pot ser?

Hi ha qui ha dit, aquestes darreres hores, que totes les constitucions europees inclouen atribucions per als militars com la continguda al famós article 8.1, de defensa de la integritat territorial, de la sobirania i de la unitat, bla, bla, bla...

Però això no és cert, si més no en les constitucions que tinc a mà. A la constitució francesa l'article 5 atorga drets com aquests al president de la República, no pas a l'exèrcit. La italiana, a l'article 87, diu que és el president de la República el responsable de les forces armades, i que és ell qui decideix què han de fer en cada cas. La neerlandesa deixa en mans del parlament la decisió sobre les accions de l'exèrcit, en l'article 96. La Llei Bàsica alemanya proclama, en l'article 80, que sols el parlament té el dret de decidir quan hi ha situació excepcional, i deixa clar que el senat sempre pot revocar qualsevol decisió que involucre un paper excepcional de l'exèrcit. Supose que podríem continuar, però crec que n'hi ha prou per a explicar allò que vull dir: que l'article 8.1 de la constitució espanyola és simplement un pur residu del franquisme; atribueix un perillosíssim paper polític a l'exèrcit i, per tant, ja va essent hora de modificar-lo també per a adequar-ne el paper al que fan els seus homòlegs europeus.

Únicament així, retirant del tot els militars a les casernes i sotmetent-los sense ombra de dubte al poder civil, s'acabaran els espectacles com els que hem viscut, senzillament intolerables en una democràcia adulta. I únicament així ens traurem de sobre la sospita que hi ha qui mira de beneficiar-se de l'amenaça, fins i tot després d'haver arrestat, massa tovament per cert, l'amenaçador.

No en tenim pas prou, doncs, de reformar l'estatut. Cada dia és més evident que és la constitució espanyola allò que cal reformar. I a fons.

Vicent Partal director@vilaweb.com

Del web Vilaweb (9-I-06)

Falsos republicans.

El diari El País parlava recentment del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom