Per una Esquerra Alternativa

Menorquins exemplars en la lluita per un món més just i solidari.

"¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?".

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. L'any passat moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Enguany, i també a l'illa germana, ha mort Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí de cap a peus per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.

Els records, els fets viscuts en comú, les idees i esperances compartides s'acaramullen davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país. Les vivències que visquérem plegats pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.

La mort, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, m'ha portat a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra la guerra, en un esforç, qui sap si utòpic, de defensar sempre la pau... I no solament això, sinó també el record d'una forma d'entendre la lluita política contra les injustícies tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el camp de l'art i de la cultura en general. Totes aquestes coses sovint tan oblidades, i fins i tot ridiculitzades, no solament per la dreta sinó també per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra nominal, els de la moqueta i la poltrona, aquells que, ni en somnis, els hi passa pel cap un canvi radical en la cultura, en l'art, en la forma d'entendre el món. Però no pensem tan malament. Segurament aquests gestors no saben el que és la lluita en el camp de la superstructura de la societat. Potser ni ho saben ni els interessa aquesta mena de combat per ajudar a millorar el món, transformar les consciències dels homes en un sentit renovador i positiu. Tanmateix... ¿què en farien amb aquests coneixements vist el que hem vist en els darrers trenta anys? De tot això i més en parlàvem amb els dos amics desapareguts. On una democràcia participativa, autèntica que anàs més enllà del vot cada quatre anys? Amb el sistema de llistes tancades i l'ajut econòmic de la banca, juntament amb la promoció per part dels mitjans de comunicació, els partits tenen els seus dirigents i amics ben col·locats. No fa falta més "saviesa" per a ser algú en la provincia autonòmica, en qualsevol de les províncies autonòmiques del regne. Bona trampa, tot això de les llistes tancades, sense que el ciutadà pugui esborrat del llistat aquell o aquella que s'ha destacat pel seu oportunisme, cinisme i manca d'ètica! Els dirigents, els quatre cappares que dirigeixen el procés d'elaboració de les llistes podrien situar una somera al capdamunt del llistat i, no hi tenim cap dubte, tot funcionària igual, com una maquinària perfecta O és que els "grans dirigents" de la dreta o l'esquerra obtindrien cap vot per mèrits propis si no anassin en les paperetes del PP o del PSOE? Qui els votaria, sense ajut de l'organització estatal del partit, dels diners que maneja el seu grup? ¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?

Als polítics professionals... ¿què els importen els principis, els conceptes polítics que serveixen per a saber el sentit de la teva feina i sí el què fas serveix o no per a canviar la societat? El cinisme i la prepotència més barroera regna arreu enterrant idees, cultura, la sensibilitat i possibilitats dels pobles. En parlàvem amb Francesc Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març de 2003 quan anàrem a sopar plegats després de la presentació del poemari Cercle clos a l'Ateneu de Maó.

Per això mateix, perquè a vegades ens fa l'efecte de viure exiliats a la nostra pròpia terra era un luxe tenir amics del tarannà, de l'empenta vital i creativa d'aquests dos companys recentment traspassats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-II-06)

Per un moviment ecologista fort, crític i combatiu.

"Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar". (Miquel López Crespí)

És evident que als partits més instal·lats dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius (en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones instal·lats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en el Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

Ha començat una campanya per fer a Menorca el mateix que es va fer a Mallorca: destrossar l'esquerra ecologista per motius purament electorals.

És evident que Internet, els blogs personals que hi ha a Balearweb esdevenen en aquests moments una font d'informació que comença a superar, en alguns aspectes, la que proporciona la premsa diària. Polítics, organitzacions, militants de base, ciutadans i ciutadanes de la nostra terra ja tenen al seu abast un mitjà d'intervenció que comença a rompre el monopoli informatiu dels grups de pressió mediàtics. Ho dic en relació a la campanya rebentista contra els Verds de Menorca ordida per l'excarrillisme illenc (PCE) i de la qual m'he assabentat per Balearweb. Les mateixes brutalitats fetes aquí contra els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló comencen a fer-se, per desgràcia a Menorca. Ho hem llegit en el blog personal del destacat militant ecologista de l'illa germana "En quin món vivim!" que signa Miquel N. Preto Fernández.

Sembla que tot va començar després de l'acord entre els Verds de Menorca i el PSM, donat a conèixer el vint-i-set de novembre de 2005, el text del qual podeu trobar íntegrament en un altre blog informatiu, el titulat "Per una esquerra alternativa" també a Balearweb. Com expliquen els comunicats dels militants ecologistes i, també el comunicat fet públic per Francisco Garrido, portaveu confederal dels Verds i diputat en el Congrés, Esquerra de Menorca, molt lligada a l'àntic i nefast carrillisme illenc, ha començat una campanya per fer a Menorca el mateix que es va fer a Mallorca: destrossar l'esquerra ecologista per motius purament electorals. Els militants ecologistes menorquins afirmen en el seu blog: "Destrossar l'esquerra ecologista és el que volen els d'Esquerra de Menorca (el PCE). Quan els Verds de Menorca sobiranament i amb una amplia majoria decideixen una aliança amb el PSM de manera democràtica, amb un únic vot en contra, tres abstencions i la resta de vots favorables (17)". Miquel N. Preto Fernández parla en el seu comunicat d'accions rebentistes, de manipulació informativa per part de l'excarrillisme i EM, d'afany de poder personal que destrueix projectes col·lectius, de mentides constants per a aconseguir o mantenir cadiretes... En el fons, els militants dels Verds de Menorca sotmesos a aquesta brutal campanya no fan més que denunciar el mateix que Margalida Rosselló, Jordi López, Nofre Bisbal i els Verds de Sóller ja havien denunciat a Mallorca en el seu moment.

En un comunicat anterior, l'escrit el setze de febrer de 2006, aquests militants dels Verds menorquins denunciaven aquesta operació de vampirisme polític escrivint: "Ja fa poc més d´un any que el Sr. Miquel Àngel Llauger és va carregar el seu partit, els Verds de Mallorca, tot per poder ocupar alguna poltrona després de les properes eleccions. El seu joc d'acossament i de desgast va tirar per la borda un projecte polític de 15 anys d'història". La denúncia contra les manipulacions dels excarrillistes i afins són prou eloqüents i, de forma decidida acusen els manipuladors de manca de moral i d'ètica quan escriuen: "Quan tant es critica a UM o al PP pel seu comportament ètic i moral i s'actua de la mateixa manera o pitjor... de quina Alternativa s'està parlant?".

A nosaltres no ens estranya gens ni mica l'actuació dels manipuladors. L'any 1994, un grup d'exdirigents del PCE i afins ens volgué criminalitzar perquè havíem escrit un llibre de memòries que parlava de l'esquerra alternativa. Cal no oblidar que, ja en temps de la transició, l'esquerra alternativa patí nombroses campanyes de demonització per part del mateix personal que ara actua igual que en el passat, tot en la línia de fer malbé les idees republicanes i de canvi social que representaven partits com el PSM, l'OEC, la LCR o els moviments antisistema d'aquell moment històric. A les Illes, l'actuació de la vella guàrdia carrillista, alguns dels quals encara són a la sombra dirigint aquestes campanyes rebentistes, només serví per fer el joc a la dreta ja que eren a l'avantguarda de la lluita contra els principis republicans i de lluita per la unitat sindical i l'autodeterminació. Pel que estam veient a Mallorca i Menorca, prop de trenta anys després de la transició, els mateixos de sempre continuen amb les seves campanyes contra els grups i les persones que no són de la seva corda.

La gravetat de la situació plantejada a Menorca ha fet intervenir en la polèmica, el diputat Francisco Garrido, portaveu confederal dels Verds que ha escrit: "La confederación de los Verdes y el Partido Verde Europeo queremos manifestar que la única opción que representa el espacio político verde europeo, español y balear, en la isla de Menorca, es els Verds de Menorca, que tiene un acuerdo electoral con el PSM. Las declaracions de EM, sobre la presencia de verdes en sus listas, son una maniobra de intoxicación que dice muy poco y muy mal del talante ético de esta formación [d'EM]".

No hi ha dubte, doncs, que ens trobam amb les acostumades campanyes destructives contra l'esquerra alternativa. Igual que ho feren en la transició ho continuen fent ara mateix només en interès personal. Esperam que els companys menorquins sàpiguen fer front a les manipulacions dels malfactors i superin aquesta dura prova que pot servir, si contínua amb aquesta força, per desertitzar el panorama polític de les Illes. La manca d'ètica i de principis en política només serveix per a fer el joc al PP i consolidar les propostes de la dreta ja que, amb tot aquest joc brut, es desanima la gent i es perden militants ecologistes de suma importància per a consolidar el teixit associatiu de la nostra societat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-06)

La policia carrega contra els opositors a l'autopista d'Eivissa.

Els agents detenen dos manifestants.

El portaveu del GOB-GEN d'Eivissa, Marià Marí, ha explicat a VilaWeb que després dels inicidents han anat a protestar a la seu del Consell Insular i han demanat explicacions al PSOE sobre l'enorme dispositiu policíac de l'illa.

Un grup d'un centenar de manifestants ha tornat a provar d'aturar les excavadores que treballen per fer l'autopista a l'aeroport d'Eivissa. Vuitanta agents de la guàrdia civil han impedit que els manifestants poguessin entrar a la finca de Can Malalt, afectada per les obres. Finalment, les màquines hi han entrat, però tot seguit hi ha hagut topades amb la policia, que ha detingut dos manifestants. Alguns veïns han fet una crisi d'angoixa.

El portaveu del GOB-GEN d'Eivissa, Marià Marí, ha explicat a VilaWeb que després dels inicidents han anat a protestar a la seu del Consell Insular i han demanat explicacions al PSOE sobre l'enorme dispositiu policíac de l'illa.

Marí mateix ha explicat que les màquines havien començat a treballar quan el propietari de la finca de Can Malalt encara era dins, i no ha estat fins després de discutir amb els agents que han permès que el propietari sortís de les seves propietats amb les eines que ha pogut arreplegar.

Si es fes, aquesta autopista, que el govern balear considera, eufemísticament, un 'desdoblament', tindria trams de sis vials (entre totes dues direccions), cosa que partiria l'illa en dues meitats, segons que denuncia la plataforma No Volem Autopista a Eivissa.

Divendres hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries que s'hagin fet mai a Eivissa: 22.500 participants, segons l'organització, van clamar perquè no es fes aquesta autopista i perquè el govern en modifiqués el projecte, que s'hauria de basar en un pacte social.

Vilaweb

DIMARTS, 21/02/2006 - 11:12h

Carrillo: un gran enemic de l'esquerra revolucionària d'ençà els anys de la guerra civil quan el PCE participà en l'assassinat d'Andreu Nin i de centenars de militants poumistes i anarquistes en els Fets de Maig de 1937.

L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.

I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.

Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.

El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.

No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista independentista L'Estel (1-I-06)

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-V-04)

La manca d'ètica democràtica i l'autodenominada "esquerra alternativa".

"Utilitzar políticament el nom dels Verds de les Illes Balears no respon a la realitat i suposa una falta de respecte total a la sobirania dels Verds de les diferents Illes". (Margalida Roselló)

Per Margalida Rosselló Pons, diputada d'EU-Verds.

Encara me deix sorprendre per la manca d'ètica democràtica d'algunes formacions polítiques, encara més quan aquesta la practica l'autodenominada "esquerra alternativa".

He rebut una invitació d'Alternativa Esquerra Unida - Els Verds de les Illes Balears per assistir a la seva assemblea constitutiva. M'ha sorprès la utilització d'aquest nom ja que això suposa faltar a la veritat. A l'opció política d'Alternativa, legítimament constituïda per EU de les Illes Balears i els Verds de Mallorca, no hi participen els Verds de les Illes: els Verds de Menorca de forma sobirana i democràtica varen prendre la decisió de presentar-se a l'illa de Menorca amb el PSM i no participar a Alternativa. Els Verds d'Eivissa no han dit encara, com es presentaran a les eleccions del 2007, i no participen a l'opció política d'Alternativa. Si a més, afegim, que en els Verds de Mallorca es va produir una profunda ruptura i que per un sol vot va guanyar en el congrés extraordinari l'opció de fusió amb EU per formar Alternativa, hem de concloure que utilitzar políticament el nom dels Verds de les Illes Balears no respon a la realitat i suposa una falta de respecte total a la sobirania dels Verds de les diferents Illes.

La prepotència i la utilització partidista de la diversitat ideològica no és un bon començament per una opció política que s'autodefineix com oberta, participativa i profundament democràtica.

Diario de Mallorca (19-II-06)

Margalida Rosselló, la ruptura dels Verds de Mallorca i Izquierda Unida.

"Ni EU ni Els Verds de Mallorca han estat capaços de cercar fórmules participatives internes. La història recent d'aquestes dues formacions ens mostra que la discrepància i la crítica política s'ha eliminat, inclús s´ha demonitzat, aguditzant la creença que el debat polític és sols una lluita de poder. En el cas dels Verds de Mallorca s'oblida, per part dels seus dirigents actuals, la ruptura política que es va cercar i provocar en el seu darrer congrés extraordinari sense acceptar cap debat polític intern. La ruptura dels Verds era l'única solució per a poder consolidar el procés de l'"Alternativa" d'EU".

Tothom sap que els Verds de Mallorca han sofert una forta sotragada d'ençà el Congrés en el qual Margalida Rosselló, l'actual diputada d'EU-Verds, va ser substituïda per Miquel Àngel Llauger per solament un vot de diferència. La crisi d'aquesta formació no ha fet més que desenvolupar-se al màxim alhora que la majoria dels fundadors dels Verds, amb excepció feta de Margalida Rosselló, ja no militen en el grup ecologista.

Davant el nou experiment que Grosske i Miquel Rosselló estan presentant als mitjans de comunicació són molts els ciutadans i ciutadanes de les Illes que ens demanam que hi ha de nou en aquesta enèsima proposta de "renovació" política.

Anem a pams. La legitimitat d'aquesta opció, parlam de l'"Alternativa" d'EU i del grup de Llauger, és total. La necessitat d'una renovació de l'esquerra oficial, tant en el seu discurs ideològic, com en les seves formes de fer política és igualment una necessitat. Qui signa aquestes retxes fa anys que demana l'inici d'aquest camí juntament amb la creació d'un nou espai polític alternatiu que doni força als moviments existents a l'esquerra de la socialdemocràcia (PSOE). Els articles favorables a aquesta posició són molts, estan a les hemeroteques i puc vanarme públicament de ser uns dels comentaristes que més ha defensat i defensa aquest punt de vista.

El problema que els col·lectius i persones de l'esquerra alternativa tenim davant aquesta enèsima proposta renovadora és sempre el mateix: la credibilitat. Parlant amb la gent dels moviments alternatius sempre ens adonam que tothom pensa d'una manera semblant. Precisament avui matí, xerrant amb un antic dirigent dels Verds, em deia que no és gens creïble l'afirmació d'alguns dirigents de l' "Alternativa" en el sentit que cerquen "escoltar i cercar fórmules participatives ". Aquest històric fundador dels Verds, que ara ja no milita en el grup ecologista, em deia que la frase amaga certa dosi de cinisme vist el que hem vist en aquests darrers anys. I, desenvolupant el seu pensament, explicava molt bé com, ni EU ni Els Verds de Mallorca han estat capaços de cercar fórmules participatives internes. La història recent d'aquestes dues formacions ens mostra que la discrepància i la crítica política s'ha eliminat, inclús s´ha demonitzat, aguditzant la creença que el debat polític és sols una lluita de poder. En el cas dels Verds de Mallorca s'oblida, per part dels seus dirigents actuals, la ruptura política que es va cercar i provocar en el seu darrer congrés extraordinari sense acceptar cap debat polític intern. La ruptura dels Verds era l'única solució per a poder consolidar el procés de l'"Alternativa" d'EU.

L'antic dirigent ecologista afirmava, i tothom que segueix una mica l'actualitat política mallorquina, ho sap perfectament, que els Verds de Mallorca estan romputs i dividits a fons, però aquesta realitat sembla que deixa indiferent a l'"Alternativa" d'EU.

Continuant amb la conversa, l'amic de manifestacions i mogudes ecologistes m'explicava igualment la falsedat de l'afirmació que diu que el nou projecte aspira a "ésser un espai de suma". L'històric fundador dels Verds, dolgut per tot el que els seus antics socis d'EU li havien fet, em deia que, més que "un espai de suma", l'aliança electoral amb l'excarrillisme mallorquí el que ha estat fins ara és en realitat un espai de resta. L'amic em deia que moltes persones i plantejaments polítics alternatius han quedat en el camí fruit de la intransigència, la difamació i el menyspreu d'alguns personatges de les formacions polítiques que ara impulsen aquesta "Alternativa", a més, sense cap autocrítica de tot el mal que han fet.

La necessitat de sumar els hi ha fet sumar malament. La creença o necessitat, per a no quedar al marge de les institucions, que totes les iniciatives i opcions polítiques hagin d'estar a "Alternativa" com únic espai polític a l'esquerra del PSOE, els hi ha fet perdre els papers i sumen fins i tot qui no hi vol ésser. Els Verds de les Illes Balears no hi són: els Verds de Menorca se presentaran a les eleccions del 2007 amb el PSM, els Verds d'Eivissa i Formentera encara no han pres cap decisió sobre la seva estratègia electoral en el 2007, i la meitat dels Verds de Mallorca no participen en aquest nou invent.

No va gens equivocat aquest històric fundador del moviment ecologista illenc. És pot dir que és el que pensen molta gent dels moviments antimundialització illencs, de molts activistes de l'esquerra alternativa que ja no combreguen amb rodes de molí i pensen que, l'"Alternativa" proposada no deixa de ser un nou invent electoralista.

Pens que aquest nou experiment d'EU i els Verds de Llauger hauria d'iniciar el seu camí amb la veritat per davant, sense oblidar que ja som majors d'edat i amb certa memòria històrica. A vegades fa l'efecte que tots aquests dirigents fracassats, els que enfosaren el nostre Pacte de Progrés, imaginen que els militants de l'esquerra l'alternativa de les Illes hem oblidat pactes i renúncies, criminalitzacions i travetes, mentides i tergiversacions, atacs i campanyes rebentistes contra l'avantguarda més decidida i compromesa del nostre poble. Una mica d'autocrítica aniria molt bé per a guanyar un poc de credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (19-II-06)

Margalida Rosselló denuncia que IU ha usurpado el nombre de su organización.

La diputada Margalida Rosselló, integrante del grupo parlamentario de EU-EV pero opuesta a la dirección de Els Verds de Mallorca, acusó ayer a los responsables de este partido de usurpar el nombre de la federación regional de la organización política ecologista en el proceso de aproximación a Esquerra Unida. Rosselló hizo estas manifestaciones tras comprobar que la primera asamblea de Alternativa, el nombre elegido para este proyecto de plataforma política abierta a progresistas independientes, se convoca para hoy bajo las siglas de Esquerra Unida y de Els Verds de les Illes Balears. "Els Verds de les Illes Balears no forman parte de esta opción", afirmó la diputada, que indicó que este partido está conformado por las organizaciones de Menorca, las Pitiusas y Mallorca.

Diario de Mallorca (18-II-06)

Defensa de l'ecotaxa.

"Un poderós sector del PSOE s'ha oposat a l'aplicació immediata de l'impost. La pinça feta a Antich per Joana Barceló i per Margarita Nàjera han remogut a fons les aigües del zapaterisme illenc creant creus contradiccions internes. Ambdues dones han creat una immensa via d'aigua en el vaixell que comanda el president Antich. Són conscients del mal que han fet als seus?". (Miquel López Crespí)

Les embranzides serioses contra el president Antich i el Pacte de Progrés començaran a finals d'abril, quan es materialitzi la concentració-monstre contra l'executiu balear. L'excusa serà, ja ho sap tothom, el cobrament de l'ecotaxa a partir del primer de maig. Els poders fàctics de les Illes (principalment els hotelers i la indústria de la construcció) pensen llançar totes les seves forces al carrer, començar de bon de veres el procés de liquidació de l'experiència progressista en la nostra comunitat autònoma. I, per si mancava alguna cosa, la premsa informa de la possibilitat que en les properes eleccions autonòmiques hi hagi participació directa dels empresaris. Diuen que la propietat privada és en perill.

Una mica exagerat tot plegat. Que jo recordi ja fa més d'un quart de segle que l'esquerra oficial, per a ser legalitzada pel franquisme reciclat, acceptà de seguida la defensa de l'economia de mercat capitalista.

Fa l'efecte que el govern d'esquerres i ecologista, en lloc de voler cobrar l'import d'un cafè per turista a fi de poder recaptar alguns milions per a manteniment de les infraestructures fetes malbé per l'arribada massiva de visitants, el que hagués decretat fos una nacionalització general d'hotels. A vegades pareix, constatant les airades reaccions dels sectors implicats, que estam assistint a una repetició del desgast al qual va ser sotmès el president Allende a Xile a començaments dels setanta. L'única diferència és que el president Allende, cap de la Unitat Popular i d'aquella històrica experiència de voler avançar vers el socialisme per mitjans pacífics i emprant la legalitat del sistema, havia comès el pecat de nacionalitzar el coure. L'esquerra xilena s'havia enfrontat de veritat amb els poders fàctics del país. També són prou coneguts els contactes de l'ambaixada dels EUA amb els militars xilens i la responsabilitat de la Casa Blanca en el sagnant cop d'estat de setembre de 1973. Milers de demòcrates varen ser assassinats per l'exèrcit del general Pinochet. La Mallorca de l'any 2001 no és el Xile de 1973. D'on surten les ganes esbojarrades que hi ha per capolar l'experiència progressista de 1999?

Però els principals esculls per a posar en marxa l'ecotaxa no han estat solament els que provenien de les patronals. Un poderós sector del PSOE s'ha oposat a l'aplicació immediata de l'impost. La pinça feta a Antich per Joana Barceló i per Margarita Nàjera han remogut a fons les aigües del zapaterisme illenc creant creus contradiccions internes. Ambdues dones han creat una immensa via d'aigua en el vaixell que comanda el president Antich. Són conscients del mal que han fet als seus?

Molts sectors progressistes de les Illes no acaben d'explicar-se aquestes estranyes coincidències entre les patronals del sector turístic i alguns membres destacats del PSOE. S'ha vist mai un partit que tiri pedres damunt la pròpia teulada? Les nombroses declaracions de Margalida Nàjera i Joana Barceló en favor de no aplicar ara l'ecotaxa han estat emprades pels sectors de la dreta per colpejar amb força el projecte del president Antich. A tot això s'haurien d'afegir els trets a la línia de flotació del Govern Balear procedents de l'artilleria de Maria Antònia Munar.

UM aprofita la conjuntura per enviar el seu missatge a la dreta tot explicant que "ells mai no farien això". Amb les acostumades argumentacions de la "crisi internacional causada per l'ensorrament de les torres bessones de Nova York" Maria Antònia Munar s'ha declarat a favor de l'ajornament del cobrament de l'impost. Un clar missatge al PP i als poders fàctics. Preparació del canvi d'aliats l'any vinent? Tot és possible.

Exceptuat una clara presa de posició en favor de l'ecotaxa per part d'EU-Verds, molts d'altres sectors que en teoria haurien d'haver donat suport al president Antich, han fet figa en el moment que es necessitava més ajut solidari. L'impost fa por. Tan sols Joan Buades s'ha atrevit a oferir alternatives més agosarades que les del president en la línia de preservar terra i recursos naturals i en el que fa referència a una autèntica ecotaxa que servís per a solucionar els problemes mediambientals produïts pel turisme. Ningú no l'ha escoltat. El PSM només opina qual algú li retreu els seus silencis. Com si els dirigents del partit nacionalista i d'esquerres haguessin estudiat amb els jesuïtes. Les seves declaracions són summament sibil×lines.

En l'actual batalla per a l'aplicació de l'impost, el president Antich i l'equip que li dóna suport s'han trobat abandonats per la majoria dels seus socis i per importants grups de pressió del propi partit.

Per als sectors progressistes que voten el Pacte, el cobrament de l'ecotaxa a partir del primer de maig, era la prova definitiva per a comprovar en la pràctica el tarannà progressista del Govern Balear. El dilema era -i és!- clar i llampant: de voler cobrar l'import d'un cafè per turista el Govern s'enfrontava amb tots els poders fàctics; de no voler-ho fer ajornant la seva aplicació fins el novembre la base social de l'esquerra oficial hauria certificat la buidor del missatge oficial. Sense ecotaxa no hi ha bandera progressista per a les properes eleccions.

Però el preu polític que a partir d'aquest moment haurà de pagar el president per a poder aplicar l'ecotaxa serà molt car. El que hem vist fins ara mateix no serà res en comparació del que s'esdevindrà. Algú parla de moció de censura en el proper mes d'octubre. Les patronals d'hostaleria, disconformes, poden ajudar a mobilitzar nombrosos sectors socials que naveguen per les mateixes coordenades. Antich viu immers en multitud de problemes heretats del passat i que no són responsabilitat seva (la crisi de la nostra agricultura, per exemple). Però les forces que realment controlen la nostra economia i influeixen en les decisions dels polítics han començat a moure fitxa per anar desgastant el Pacte. Som en els inicis del combat. Les reivindicacions són diverses i no tenen res a veure les d'un sector amb les d'un altre. Fa poc en Mateu Morro hagué d'anar amb urgència a Menorca per a provar de solucionar una situació que s'havia agreujat una mica massa i amenaçava en desbordar els marcs normals de discussió. Pagesos i tractors ja eren a punt de sortit al carrer en una manifestació contra la conselleria d'Agricultura i contra el Govern Balear. En un recent viatge a Menorca em digueren que va ser l'esperit conciliador de Mateu Morro i la seva provada bona mà per al diàleg el que solucionà, en darrer moment, un problema que, unit al d'hostaleria i les protestes del sector de la construcció (reticent amb el Govern d'ençà les moratòries) podria haver fet molt de mal a l'executiu. En Mateu Morro aturà de forma

La protesta contra l'aplicació de l'ecotaxa, les manifestacions monstres que es preparen per a finals d'abril són l'aperitiu del que s'apropa. Mal temps per al Consolat de la Mar.

Miquel López Crespí

El pacte "socioconvergent".

En una conferència fa uns mesos, Carod assegurava que l’Estatut era la darrera oportunitat que tenia l’Estat espanyol, i el PSOE, per demostrar que apostava per un Estat federal, i que si aquest fracassava, no hi hauria més sortida que la independència.

La decisió final que ha de prendre ERC respecte al pacte CiU-PSOE està marcada per fortes pressions. Per una banda, CiU intentarà una acció fratricida per debilitar els republicans per tal que abandonin el Govern i evitar que encapçalin el sobiranisme. D’altra banda, el “Maragallisme” vol sobreviure com a mínim aquesta legislatura, i per fer-ho, necessita ERC. I ICV també pressionarà perquè ERC doni el sí, perquè sap que el primer que rebria en cas que es produís un pacte de la “socioconvergència” seria la seva organització, que és la més menyspreada pels sectors empresarials de CiU. De la reunió d’ahir entre els representants republicans i Zapatero no en va sortir una negativa rotunda d’ERC, que va demanar a l’executiu espanyol uns dies per estudiar algunes qüestions, però sí que es va refermar que l’acord és força improbable. Avui, el president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha assegurat que “Esquerra mantindrà totes les portes obertes per intentar avançar però el marge de maniobra és molt petit”. En una conferència fa uns mesos, Carod assegurava que l’Estatut era la darrera oportunitat que tenia l’Estat espanyol, i el PSOE, per demostrar que apostava per un Estat federal, i que si aquest fracassava, no hi hauria més sortida que la independència. Doncs vist com han anat les coses, ERC creu que s’ha demostrat que la credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrada amb el pacte Mas-Zapatero: “Esquerra és un partit independentista que en un gest democràtic va creure que aquesta era la millor conjuntura política per intentar un major grau d’autonomia pel nostre país. Però si ara només és possible aquesta retallada, en què consisteix l’Espanya plural?”.

Sigui com sigui, l’executiva nacional d’ERC, escoltant també les bases del partit, ha decidit tancar files i mostrar una imatge impecable d’unitat reafirmant-se en el no al pacte actual, amb l’argument que no és l’Estatut que es va aprovar al Parlament Català. Els republicans lamenten que “dissabte morís una gran illusió collectiva, de la qual Esquerra “no se’n farà responsable”.

De moment doncs, ERC es manté ferma en el no, i reitera que no té cap intenció d’abandonar el Govern de Catalunya, com li reclama CiU apellant a la “ignitat institucional”. Carod-Rovira ha contestat a les provocacions dels líders de CiU dient que Esquerra no abandonarà la Generalitat perquè ara mateix “som la garantia de l’estabilitat al govern de Catalunya i de l’execució de les polítiques nacionals i socials programades per aquesta legislatura”.

Tribuna catalana.

Eleccions 1979.

"M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. Conxa Forteza, bona amiga meva, militant de primera, en podria parlar molt d'aquells dies plens d'esperances. No hi havia temps per a res". (Miquel López Crespí)

Fent una mica de memòria històrica, pensant en el que s'ha esdevengut en aquest darrer quart de segle, veurem com les grans il·lusions populars de l'any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits "majoritaris". Un any més tard de la gran manifestació per l'Autonomia de 1977, la nova convocatòria per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de militants comunistes de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM.

PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S'havia acabat l'esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d'ajudar a l'èxit de la nova Diada. Un matí vengueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l'acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l'Autogovern.

A la nit, a la plaça Major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits de l'esquerra nominal. Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s'apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s'anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.

A l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar.

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. Conxa Forteza, bona amiga meva, militant de primera, en podria parlar molt d'aquells dies plens d'esperances. No hi havia temps per a res.

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l'arribada d'algun d'aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. Gent que mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d'abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (Marxista-Leninista)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-II-06)

Sense perspectives de canvi. Sense confiança.

"Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut generar expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir". (Llorenç Buades)

Per Llorenç Buades Castell

Part de l’esquerra institucional , la pitjor situada en el camp institucional, comença a moure fitxa en la perspectiva de les eleccions del 2007. El PSIB-PSOE dorm. Tot i que els seus càrrecs cobren per fer una oposició digna, i treballar en la seva xarxa social per tal de guanyar el 2007, sembla que no volen arribar ni al govern ni a obtenir majories municipals. Potser, perquè amb el sou dels càrrecs de l’oposició ja n’hi ha i es treballa menys que en els càrrecs de govern, o potser perquè confien que ZP ho arregli en el joc mediàtic. Tot plegat sembla que si no canvia massa la situació, el triomf del PP a les Illes Balears sigui segur. I si la situació canvia, probablement sigui per empitjorar la relació del PSOE amb la seva base electoral. La reforma laboral, i la de les pensions podrien anar en aquest sentit.

La desmobilització social no contribueix a reforçar l’esquerra, i la xarxa social de l’esquerra, escaldada per l’experiència del Pacte de Progrés, no ha recuperat la iniciativa que tenia contra el PP abans del pacte.

Llevat de les mobilitzacions en relació a la sostenibilitat, la característica del període és d’atonia. Hi ha la percepció que la dreta es mou més que l’esquerra, que articula millor la seva creixent xarxa social, al temps que l’esquerra decreix víctima de la manca de credibilitat en un projecte institucional que ha deixat els militants molt tocats. En les seves relacions socials els líders de cada canongia institucional de l’esquerra actuaven amb més arrogància que els que ara governen, es feien menys accessibles, i tenien menys mà esquerra que els actuals. Alguns militants sindicals m’han dit que amb el PP no han patit les dificultats de negociació de convenis que patiren amb els càrrecs institucionals de l’esquerra del Pacte de Progrés. Aquesta habilitat del PP, i també d’UM, és la que fa que avui eixamplin xarxa en els barris, entre els immigrants i a tots els indrets, moltes vegades a cop de talonari, i de posar en marxa la repartidora.

La política econòmica del Pacte de Progrés es va caracteritzar per l’austeritat, la contenció de la despesa, i la percepció generalitzada d’una manca d’iniciativa social compensatòria dels efectes que les polítiques de sostenibilitat tenen en la població treballadora. En canvi, el PP no ha dubtat en aplicar una política de creixement intervencionista, moltes vegades més keynesiana que liberal. Aquesta política, tot i que sigui insostenible ecològicament, es visualitza per bona part del proletariat com un fet favorable que possibilita la generació de feina (carreteres, construcció pública, hores extra, escarades..). Tal vegada per això, avui hi ha més picapedrers en el PP que a l’esquerra.

D’altra banda, el PP ha fet seva sense gaires problemes l’opció del PSM per la construcció del metro a Ciutat, per l’increment de la xarxa ferroviària, i encara va més lluny en la seva aposta de desenvolupament del sector de la construcció. La dreta, en definitiva, ha sabut intervenir en els sectors on l’esquerra ha deixat de fer-ho, on no ha oferit alternatives, on no ha sabut engrescar a la gent treballadora cap a la perspectiva del reforçament del sector públic, municipal i autonòmic, com un sector capaç de generar llocs de feina i seguretat laboral. Sembla que l’esquerra es resumeixi avui a la gestió de polítiques assistencials de curt abast, i aquesta no és una alternativa a la dreta.

L’esquerra només es pot recuperar en relació a la recomposició dels llaços amb la classe social que la fa possible, i aquesta relació avui, està més tocada que mai. Aquest és el motiu central pel qual no hi ha alternatives. Manques perspectives de canvi real. Manca confiança, i quan es vota a l’esquerra es fa més contra la dreta que per la confiança en els projectes de l’esquerra.

La política del Pacte de Pogrés no tenia coherència en el seu conjunt. Tampoc tenen coherència ara, perquè no ofereixen cap perspectiva d’acord ni per al canvi de gestors el 2007. Ni en aquest nivell es mouen. De manera que, si arriben al govern , cosa molt improbable, serà més pel cansanci d’un electorat que no ho té gaire bé econòmicament ni socialment, que per mèrits. Però si Zapatero va arribar al govern per cansanci de la gent, qualsevol cosa es possible en el canvi de gestors. En qualsevol cas, el canvi de gestors no significa el canvi de polítiques socials (que també són polítiques nacionals). Encara més, tampoc s’expressa massa en les esquerres plurals una orientació decidida cap al canvi en aquesta matèria.

Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut general expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir.

El futur dels Verds dependrà de l’Assemblea Verda, en tant que l’altra fracció s’incorpora en tot a Esquerra Unida.

La direcció del PSM ha aconseguit al menys per a les autonòmiques i municipals superar en bona part la seva fractura interna si ens fonamentam en el 82% del vot a favor de la presentació de llistes pròpies. Aquest fet es fonamenta en dues raons de fàcil percepció: el PSM és més fort municipalment que Esquerra Unida-Verds i possiblement té més garanties d’èxit en solitari que en coalició, a les municipals, i a les autonòmiques (llevat de Palma o alguns municipis costaners). En canvi, a les eleccions al Congrés Espanyol, s’afavoria del vot d’Esquerra Unida. Esquerra Unida és el partit que més ha guanyat en espai (llevat d’ERC), encara que ha perdut una petita part de militància desencisada per la política d’EU al Pacte . EU no va tenir problemes amb la posada en marxa de l’opció de Progressistes, llevat d’una minoria que o no acceptava el PSM per considerar-lo un partit petit burgès (cas del Corrent Roig), o no acceptava Els Verds (en el mateix sentit). És l’organització més permeable pel fet que el seu referent estatal, en eterna crisi, més que sumar vots en resta, i li exigeix la cerca de suports de qualsevol mena, excepte el cas d’ERC.

La maniobra d’EU-Verds de sortir amb ERC a la foto per bastir una aliança, responia més a una qüestió tàctica per atraure al PSM que a conviccions pròpies.

Esquerra Unida-Verds no està interessada en una aliança on consti la marca d’ERC en un àmbit autonòmic, i per això vol circumscriure els acords amb ERC, on aquests deixin la marca pròpia per tal de bastir un projecte conjunt d’àmbit municipal. Com que probablement ERC no és municipalment més feble que EU, aquest pacte podria ser útil per Esquerra Unida, i també per ERC, o tal vegada inútil perquè, podria insatisfer a unes i altres bases socials. Es tracta d’una aposta arriscada.

Però, que en podem pensar els d’esquerra que no som de cap partit, i no ens reconeixem en cap dels projectes polítics existents ?

Resposta 1.- Si allò que volem és únicament llevar el govern al PP, caldrà votar al PSIB-PSOE, encara que ho facin igual o pitjor que el PP.

Resposta 2.-Si allò que volem és que entre el PSM, Esquerra Unida –Els Verds, i ERC millorin allò que fa el PSOE, i el que fan cada partit per separat, hauríem d’optar per l’opció de Progressistes, tot i que ens desagradi el seu muntatge cupular, i les seves carències programàtiques.

Resposta 3.-Abstenir-nos del vot per considerar que l’esquerra existent no respon a les nostres necessitats ni a les nostres il·lusions, ni està en condicions de governar. Aquesta opció es reforça encara més quan les dirigències polítiques opten per la seva divisió. Hi ha més raons per a la divisió electoral en les militàncies pròpies que en la gent independent d’esquerra que, de manera natural opta més en general per la unitat.

Resposta 4.-Despreocupar-nos de l’opció institucional de l’esquerra per entendre que aquesta aporta més reculades que avenços, com s’ha demostrat en molts Estats ( Portugal, Brasil, Equador, Polònia, o en el Pacte de Progrés mateix). Entendre que la participació institucional de l’esquerra en el món actual té més elements negatius que positius, pot ser tremendament positiu per a l’articulació d’una esquerra social que no es reconeixi en la institucional existent, ni pateixi per les seves corrupcions o mancances.

Web Ixent (L'Esquerra Alternativa, anticapitalista i antifeixista de les Illes)

21 diputats "catalans" del PSC, contra la unitat del català,oficialitzen el nou "idioma valencià"!

S´acaba d´obrir la porta a la disbauxa lingüística per part d´uns polítics irresponsables, que atempta contra l´arrel de la cultura catalana.

Si el botiflerisme es traduís en votacions parlamentàries, el fet que la primera força política catalana al congrés, -encara que -inexistent com a grup-, el PSC, subordinada al PSOE, no exerceixí en clau nacional, no hauria de ser cap novetat, però comença a ser urgent començar a explicar a aquells treballadors i treballadores que fins ara votaven PSC, que sàpiguen que en contra de filòlegs , de l´IEC, i del sentit més profund de la societat catalana, han votat com el PSPV, a favor d´un estatut valencià, que legalment, oficialitza la segregació de la unitat de la llengua catalana.

S´acaba d´obrir la porta a la disbauxa lingüística per part d´uns polítics irresponsables, que atempta contra l´arrel de la cultura catalana, i si el PSPV s´ha venut a l president valencià del PP, camps, a més de renunciar a rebaixar el 5% del mínim per entrar a corts de valència, no foci que el nacionalisme valencià hi entrés, ara els nous 21 botiflers del PSC-PSOE, en contra del que de ben segur que pensen una part catalanista i d´esquerres de les seves bases, que saben que independentment del seu origen, saben que el català és la millor forma d´acollida i d´integració al nostre país, ara sabran els 21 que diuen representar-los i han dinamitat la unitat del català al congrés dels diputats, oficialitzant el inexistent "idioma valencià". Pregunta: no queda un minim de dignitat nacional ja dins el PSC? Serà Maragall l´unic catalanista del PSC i per això Montilla-corbacho-bono-ibarra se´l volen carregar a l´únic representant de la cúpula que representa la tradició del PSC-Congrés de Pallach i raventós?

Que disolguin la federació catalana del PSC i que es presentin sota les sigles dels nous babelians de l´azúa, boadella i companyia, o que desembarqui el PSOE, i així, deixaran d´enganyar la gent de bona fe, i ja veuriem quins resultats traurien. Ara ja saben els votants del PSC, que encara creien en el gir "catalanista del PSC-PSOE. Amb la unitat de la llengua, no si juga, i els 21 de dalt del PSC, han triat renunciar a la catalanitat i abraçar al bablerisme més foribund, imperdonable!.Cal denunciar ben alt i clar per tornar la deriva espanyolista del PSC, que abraça l´espanyolisme més foribund per desmantellar les bases socials i culturals d´aquest país. No n´hi ha hagut prou amb l´incompliment de Zapatero, amb l´estatutet acordat amb MAS, i ara, a per la llengua catalana. Comencem a encendre totes les alarmes, que la cosa pinta que volen judicialitzar la llengua, per tal que no fosi que el català es posés en pla d´igualtat amb el castellà, cosa que qualsevol que visqui a catalunya, dista molt de ser així. El fet és ravíssim i la història funestament recordarà als 21 còmplices del bablerisme refundat dins el PSC-PSOE, o millor dit, PSOE-PSC.

Blog Llibertats (10-II-06)

"No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins." (Mateu Morro)

"Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles". (Miquel López Crespí)

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.

Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".

La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".

Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-IV-2000)

El Pacte PP-PSOE contra el català: el PP i el PSOE aproven l'estatut valencià al Congrés espanyol.

Els diputats socialistes de les Illes, el Principat i el País Valencià voten a favor de la denominació 'idioma valencià' .

Vilaweb (9-II-06)

El Congrés espanyol ha aprovat avui la reforma de l'estatut valencià amb els vots a favor del PP, el PSOE i Coalició Canària. La resta de grups polítics hi han votat en contra. Les apel·lacions d'ERC i CiU als diputats del PSC, el PSPV i el PSIB perquè no votéssin a favor d'un text que consagra la denominació secessionista 'idioma valencià' no han evitat que ho fessin. Ara, manca que el Senat ratifiqui la reforma, però no es preveu que hi hagi cap obstacle.

En aquesta ocasió, el text estatutari no ha comptat amb el suport de tants diputats com quan se'n va votar l'admissió a tràmit. CiU, PNB i el Grup Mixt, que van votar en favor de la tramitació del text, avui han votat contra el projecte. A més, CiU i ERC havien demanat als diputats del PSC que hi ha al grup socialista del Congrés que votessin contra un estatut com el que han pactat el PSOE i el PP.

Aquests grups parlamentaris han votat en contra del projecte, sobretot perquè finalment, gràcies al pacte entre populars i socialistes, incorpora la denominació 'idioma valencià' i no rebaixi el llistó electoral del 5% al 3%. No només això, sinó que, segons ha explicat la diputada d'EU al Congrés, Isaura Navarro, el nou estatut reflecteix les idees del PP sense que el PSOE hagi fet res per a evitar-ho. El diputat d'Esquerra Republicana Agustí Cerdà ha acusat PP i PSOE de despreciar completament les aportacions dels altres partits, mentre que el diputat de CiU Jordi Xuclà ha destacat que la denominació 'idioma valencià' obre la porta al conflicte lingüístic.

Ara, el punt de vista expressat pel president de la Generalitat, Francesc Camps, i el secretari general del PSPV, Joan Ignasi Pla, és ben diferent. Pla ha assegurat que els socialistes han fet un gran esforç per a poder aprovar aquest estatut. Pla també ha dit que li hauria agradat que altres partits haguessin subscrit l'acord. De la seva banda, Camps ha afirmat que és un estatut ambiciós.

La trampa legislativa de la comissió

Ahir, la mesa del Congrés va ratificar la incorporació al nou estatut valencià de l'esmena transaccional del PP i el PSOE que manté el sostre electoral del 5% fora del text. Cal recordar que, en vist del pacte entre aquests dos partits, els grups que havien presentat esmenes de rebaixar el 5%, les van retirar a la comissió constitucional per evitar que el PP i el PSOE les utilitzessin per al seu pacte. Però les meses de la comissió i del Congrés han desestimat les reclamacions dels grups minoritaris, que han vist les seves esmenes utilitzades, sense permís, per socialistes i populars, cosa que ha permès que el pacte entre PSOE i PP pogués avançar.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom