Per una Esquerra Alternativa

Polítics professionals i pensions: 53.000 euros anuals

Agermanat | 25 Març, 2006 22:04

La cara que té la «indigència» segons el color amb el qual es mira

"Pel que fa a les pensions vitalícies, després dels 65 anys, es parla de percebre el 70% de l'assignació durant el càrrec. Per exemple, un membre d'un òrgan consultiu, considerat alt càrrec, que hagués portat cinc anys exercint el càrrec cobraria, quan tingués 65 anys i el deixés, uns 30.000 € anuals de pensió vitalícia. Però en molts altres casos aquestes pensions vitalícies poden oscil.lar entre els 30.000 i els 53.000 € anuals".

El Parlament de Catalunya té en tràmit un projecte de llei del Govern català que, si s'aprova sense cap altra modificació, permetrà a segons quins alts càrrecs que tinguin dret a unes pensions vitalícies que en cap cas superararien, segons xifres actuals, els 54.000 € anuals. Es tracta de garantir unes assignacions que, com ja passa amb altres càrrecs polítics, es percebin des del moment que es deixa d'exercir el càrrec i es regula com a pensió a partir dels 65 anys. Aquesta proposta inclou, a més, ajudes per al cònjugue, si el càrrec titular mor, i per un límit de tres anys. Per entrar dins el dret d'obtenir aquesta pensió vitalícia caldrà que el càrrec en qüestió hagi durat almenys dos anys. En algun cas es preveu que la retribució anual, un cop deixat el càrrec, sigui el resultat de multiplicar entre el 10% i el 20% del seu sou per cada any en l'exercici, sense superar entre el 40% i el 60% del seu sou actual. Pel que fa a les pensions vitalícies, després dels 65 anys, es parla de percebre el 70% de l'assignació durant el càrrec. Per exemple, un membre d'un òrgan consultiu, considerat alt càrrec, que hagués portat cinc anys exercint el càrrec cobraria, quan tingués 65 anys i el deixés, uns 30.000 € anuals de pensió vitalícia. Però en molts altres casos aquestes pensions vitalícies poden oscil.lar entre els 30.000 i els 53.000 € anuals. Aquests ingressos són incompatibles amb altres ingressos per càrrecs públics o parlamentaris. Però l'articular del projecte de llei no es defineix sobre la incompatibilitat en el cas que l'exalt càrrec passi a ocupar un càrrec a l'empresa privada. La normativa, a més, tindrà efectes retroactius. És a dir, que tots els anteriors alts càrrecs institucionals, si la llei tira endavant, s'hi podran acollir. La llei ha de passar per diverses comissions i consells assessors abans que tingui els vistiplau final. Cal tenir en compte que el projecte ha estat retocat ja abans rebaixant algunes de les pretensions que s'hi acollien perquè es consideraven exagerades. En algun cas, preveia que un exalt càrrec tingués com a mínim un ingrés superir a 5.000 € des del moment del seu cessament. Arran d'aquestes mesures, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que es tractava de "no deixar en la indigència" els alts càrrecs que tinguin problemes a incorporar-se en el mercat laboral i fer-los més fàcil el "trànsit" entre fer d'alt càrrec de l'Administració i una altra feina. Entre aquestes dificultats, hi ha el fet que un exalt càrrec no pot exercir un altre càrrec en l'àmbit privat que estigui relacionat amb les seves responsabilitats administratives anteriors durant dos anys. No hi ha dubte que preocupar-se perquè els presidents de govern, els consellers, els directors generals, els secretaris generals i altres alts càrrecs no caiguin en la "indigència" quan deixin d'exercir els seus càrrecs és una missió digna i lloable. Sobretot perquè, la majoria d'aquests alts càrrecs, durant els seus anys en exercici, han tingut sous tan reduïts que no baixen gairebé mai de 100.000 € anuals. És evident que uns ingressos així, amb despeses pagades, durant uns quants anys, no permeten fer-se un raconet per a la jubilació i la majoria d'alts càrrecs institucionals correrien el risc de caure en la "indigència". I el mal és que, com passa amb les residències per a gent gran, els centres assistencials, les pensions mínimes, les pensions de viduïtat, els ajuts de viduïtat i els ajuts socials, les places estan saturades i els pressupostos sempre estan per sota de les possibilitats. I, encara pitjor, per a les places dels caixers automàtics on els "indigents" puguin passar la nit, hi ha una llista d'espera tan llarga que fa esgarrifar. Amb aquest panorama, és comprensible que els que han de posar remei al nivell mitjà de pobresa social del país que administren, mirin de garantir abans, com més bé millor, les seves pensions vitalícies. ¿I que és que algú encara dubta que no s'ho mereixin?

Fórum d'Opinió Independent "Els Quatre Gats"

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Escriptors mallorquins per la República (I)

Agermanat | 25 Març, 2006 07:07

Per Josep Massot i Muntaner.

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)




Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí L'Amagatall, Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998.

Les novel·les de la guerra civil.


Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.




Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'Illa en calma.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)




Coberta del llibre de Miquel López Crespí Un tango de gardel en el gramòfon publicat per l'editorial Setimig del País Valencià.

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Literatura | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb