Per una Esquerra Alternativa

Els silencis de Margalida Rosselló. (I)

"No solament no hem trobat cap article explicatiu de la crisi terminal dels Verds sinó, i no sabem si és encara pitjor, anant al bloc personal que la diputada té a Balearweb i que es pot trobar si cercam "La teva veu Verda en el Parlament", tampoc no trobarem cap mena d'explicació sobre el fracàs de la coalició amb Izquierda Unida, la destrucció del moviment Verd de les Illes, les campanyes rebentistes contra Joan Buades i ella mateixa per part dels seus "aliats"... ¿De veritat sabien Margalida Rosselló i Jordi López amb qui s'ajuntaven quan signaren la coalició amb els antics dirigents del PCE? Tot fa pensar que no sabien el què feien o que desconeixien la història recent de l'excarrillisme i afins. La debilitat política dels Verds quan concretaren l'aliança electoral, aquest desconeixement de la història del moviment obrer i popular, de les traïdes de la transició, de les manipulacions d'aquest personal s'haurien d'haver tengut en compte". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

Margalida Rosselló i els Verds no es podran queixar mai del suport que els hem donat públicament, tant en el temps del seu pas per les institucions, quan l'actual diputada verda era consellera de Medi Ambient del Govern de les Illes, com ara mateix, quan ha estat demonitzada pels seus companys de coalició. Potser el motiu d'aquest suport continuat s'hauria d'anar a cercar en aquell component quasi innat de la meva formació d'estar sempre al costat dels dèbils i dels perseguits. Les campanyes d'extermini contra Joan Buades, Margalida Rosselló i Jordi López, contra l'existència d'un moviment verd independent a les Illes, eren quelcom tan mancat d'ètica, palesaven tant de cinisme i brutor per part d'aquells que pressionaven el moviment ecologista, que era obligat defensar els coherents i els perseguits.

Margalida Rosselló és una activista en defensa de la terra i dels nostres minvats recursos naturals d´un tarannà combatiu i una resistència ben provades. La qual cosa no vol dir que sàpiga actuar en un món polític ple d'oportunistes, menfotistes i taurons sense moral ni principis. El resultat de la seva activitat política així ho ha demostrat. Ella mateixa hauria de reflexionar sobre aquests resultats concrets, ja que sap que, per desgràcia, els anys que porta a les institucions com a consellera de Medi Ambient, en el seu moment, o com a diputada en el Parlament, només han servit per a enfonsar el moviment verd de les Illes. És evident que Margalida Rosselló no és l´única culpable, ni molt manco!, de la desaparició d'aquell projecte verd que tantes esperances va donar a la gent. Les campanyes de vampirització de l'espai verd per part de l'Izquierda Unida, una aliança electoral amb l'excarrillisme illenc feta des de la debilitat política i organitzativa dels verds, han contribuït igualment a liquidar aquell esperançador projecte independent que, en el seu moment, i en continuat creixement, arribà a aconseguir, sense diners i sense l'ajut de la banca, prop de deu mil vots. Un naixent moviment verd que representava la voluntat de munió de gent tipa de la politiqueria barata dels partits del règim, tots aquells que d'ençà la transició avui diuen una cosa i demà una de diferent per continuar omplint la butxaca cada mes. I era precisament aquesta independència, aquesta nova forma de fer política, que atemoria aquells partits que són en la política únicament per a gaudir dels bons sous que el règim atorga els seus servidors, moqueta i cotxe oficial. Els Verds de les Illes naixien com a una esperança diferent, com a moviment allunyat de tota la brutor que havíem vist en aquest darrer quart de segle de servilisme a la monarquia i a la dreta depredadora. Per a ser un simple partit de "gestió" dels interessos del capital ja n'hi havia molts. Els Verds eren l'esperança oberta a un món nou. Una esperança que ben aviat s'encarregaren d'ensorrar els oportunistes de sempre.

La debilitat política de Margalida Rosselló i dels Verds, que no han estat capaços de resistir la campanya de vampirització d'Izquierda Unida feta a través de Miquel Àngel Llauger, s'evidencia, per exemple, en la incapacitat de la diputada per a explicar als seus militants, electors i societat en general la crisi patida per la seva organització. Nosaltres, que sempre hem fet feina per a consolidar el moviment ecologista de les Illes i que tenim un interès especial a donar suport als grups que són en política per principis i no solament per xuclar de les mamelles del poder, no hem trobat per part ni banda cap article que expliqui el que s'hi ha esdevengut en aquests darrers anys.

¿Com és possible, ens demanam, que una diputada tan activa i que sempre és a l'avantguarda de les reivindicacions concretes de la nostra terra sigui tan dèbil políticament? Hem consultat les hemeroteques i per part ni banda, exceptuant alguna declaració conjuntural, no hem trobat aquella explicació que el militant, el votant verd de les Illes necessitaria tenir a l'abast per a poder valorar, amb coneixement de causa, els motius exactes de la crisi final dels verds.

No solament no hem trobat cap article explicatiu de la crisi terminal dels Verds sinó, i no sabem si és encara pitjor, anant al bloc personal que la diputada té a Balearweb i que es pot trobar si cercam "La teva veu Verda en el Parlament", tampoc no trobarem cap mena d'explicació sobre el fracàs de la coalició amb Izquierda Unida, la destrucció del moviment Verd de les Illes, les campanyes rebentistes contra Joan Buades i ella mateixa per part dels seus "aliats"... ¿De veritat sabien Margalida Rosselló i Jordi López amb qui s'ajuntaven quan signaren la coalició amb els antics dirigents del PCE? Tot fa pensar que no sabien el què feien o que desconeixien la història recent de l'excarrillisme i afins. La debilitat política dels Verds quan concretaren l'aliança electoral, aquest desconeixement de la història del moviment obrer i popular, de les traïdes de la transició, de les manipulacions d'aquest personal s'haurien d'haver tengut en compte.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-Iv-06)

Fanny Tur i Miquel López Crespí. Salvem Eivissa!

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial' .

(Solidaritat del bloc de Miquel López Crespí "Per una Esquerra Alternativa" amb Eivissa i amb Fanny Tur, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d'Eivissa i Formentera).

Per Fanny Tur Riera, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d’Eivissa i Formentera.

"Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig? (...)" (Fanny Tur)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial'

Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig?

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Què es pot dir d’un president del Consell que ho permet, abaixa el cap com un covard i calla? Què es pot dir d’una consellera de vies i obres, la senyora Maria Estela Matutes, que en comptes de defensar l’interès general, com és la seua obligació, actua com a representant de les empreses familiars dins el Consell Insular? Què es pot dir davant tanta indignitat?

Quin sentit té una gran autovia que dividirà l’illa en dos amb un mur de vergonya i formigó? Quin futur ens espera si hem de pagar en 25 anys una hipoteca de 500 milions d’euros per només 22 quilòmetres?

Mai uns projectes havien afectat, en tots els sentits, tanta gent. Mai la traició dels governants cap al seu poble i cap a qui els va votar fa només tres anys havia estat tan clamorosa. El que passa a Eivissa suposarà un abans i un després. Res no serà igual a partir d’ara.

Què podem fer quan, per la via de la paraula i el debat polític, no s’ha aconseguit res? La resposta és resistir d’una manera pacífica pero ferma, i denunciar les irregularitats, cada vegada que sigui necessari, davant els jutjats. Potser ens deixem moltes coses pel camí, pero ho fem convençuts que aquesta no és una batalla només dels més de 500 expropiats. És la lluita de tot el poble d’Eivissa i fins i tot de Formentera. Ens expropien a tots i a totes.

Des de fa més de dos mesos, cada matinada, una colla de gent anem a fer guàrdia a Ca na Palleva, a Can Malalt, a Can Puig a Sant Antoni, allí on faci falta. Ens llevam hores de son, del nostre temps lliure, de les nostres vacances… i ho seguirem fent fins quan sigui necessari i fins les darreres conseqüències. I ens hauran d’escoltar. No tindràn més remei. Els prepotents, els corruptes, els que es pensen que això de tallar el bacallà és per sempre, hauran de rectificar. Quan escric això ja som 25 els detinguts i molts més els denunciats. Mentrestant, els autèntics infractors de la llei, els lladres que roben la terra, els arbres, les cases de la gent i el futur d’aquesta illa segueixen als seus despatxos, malalts d’avarícia. Però alguna cosa canvia a Eivissa.

Web Eivissa.0

"El 'sí' hauria demanat una reacció més ràpida, abans de la manifestació del 18 de febrer i, en lloc d’anar insistint en si es podria aconseguir alguna millora més com l’Aeroport del Prat, hauria exigit per part dels dirigents d’ERC un reconeixement d’errors estratègics pel qual feia falta un coratge que no es té. Però si hom no s’ha atrevit a dir que hi va haver un error de càlcul de fons –tornem a la inconstitucionalitat: 'una cagada monumental'-, llavors cal dir que “no” a l’Estatut. Sense reserves". (Salvador Cardús)

ARA QUÈ?

Per Salvador Cardús, sociòleg

Crec, francament, que ERC s’està fent un gran embolic –l’expressió exacta però gens constitucional seria que “es fa amb la pitxa un lio”- amb això de l’Estatut. Des del meu punt de vista –i poques vegades he vist una cosa tan clara-, només hi ha dues alternatives possibles, i totes dues legítimes. Una, és reconèixer l’error d’entrada i de fons del plantejament que confiava que el nou Estatut podria incorporar aquells punts “irrenunciables” que tots els sobiranistes van fer seus –la nació a l’article primer, el control d’una agència tributària única i drets històrics en algunes competències clau- i llavors, després del “mea culpa” es vota “sí” en benefici de les millores graduals obtingudes i de passada es descolloca al personal. O l’altra, és posar-se tossut en la idea que es va ser enganyat i desemmascarar clarament, tal com va fer l’exconseller Carretero, que l’Estatut que n’ha sortit és inacceptable perquè compromet i tanca massa –i per massa temps- el futur del país, i es vota “no”.

A mi no em farien por –ni fàstic- cap de les dues possibilitats. Que parlem de política, caram! Ara bé, en política, el temps és decisiu. El “sí” hauria demanat una reacció més ràpida, abans de la manifestació del 18 de febrer i, en lloc d’anar insistint en si es podria aconseguir alguna millora més com l’Aeroport del Prat, hauria exigit per part dels dirigents d’ERC un reconeixement d’errors estratègics pel qual feia falta un coratge que no es té. Però si hom no s’ha atrevit a dir que hi va haver un error de càlcul de fons –tornem a la inconstitucionalitat: “una cagada monumental”-, llavors cal dir que “no” a l’Estatut. Sense reserves. Res de vots nuls o en blanc, res de poesia patriòtica i de disseny a les butlletes. O se’n tenen per dir que “sí”, o se’n tenen per dir que “no”. I res de “llibertat” de vot, que el vot sempre ho és de lliure, només faltaria: els independentistes no són menors d’edat ni necessiten tuteles, encara que a vegades facin criaturades!

La tonteria que el “no” se sumarà al del PP, com a argument, és impresentable. D’una banda, el “sí” també farà anar junts els vells comunistes amb els neoliberals, els regionalistes catalans amb l’espanyolisme amb ànima colonitzada. I no tenen pas cap mania a barrejar-se. D’altra banda, el “no” a la Constitució europea ja va aplegar nacionalistes radicals i neofeixistes, i llavors aquest argument no va semblar important. Però, sobretot, que voleu dir que no és molt millor que ningú no pugui comptar quants som? Després de tant dir que hi havia una gran reacció generacional, transversal i multitudinària que ja ens tenia salvats, a veure si ara resulta que hi ha menys vot en blanc o nul, o papallonejant, que assistents a aquella manifestació que encara exigia el dret de decidir Estatut quan ja estava tot dat i beneït!

La coherència d’una força política no s’ha de basar en ser-ho amb ella mateixa, sinó que ho ha de ser amb els seus objectius. Les estratègies poden ser equivocades i, precisament per coherència, cal canviar-les si no funcionen. La coherència ha de ser amb la pròpia veritat, no amb l’autoengany. I la coherència –i la confiança- s’aconsegueix si hi ha idees de futur. Ara, el vot a l’Estatut és “no”. Si més no a la meva edat, no tinc cap ganes d’entrar a una nova ratera fins al final de la meva esperança estadística vida, ni que sigui una mica més espaiosa, s’ha de reconèixer! I si hem de ser pocs, siguem-ho amb un cert orgull i dignitat. El “no”, s’entén aquí i a Nova Zelanda. El vot nul ens torna a l’època de La Crida, un temps tan gloriós com acabat, i no s’entendrà ni a Mart (vull dir, que ens convertirà en marcians). La pregunta, en tot cas, és aquesta: senyors i senyores d’ERC: i ara, què? Només la resposta a aquesta resposta pot fer el vot negatiu, a més de coherent, fort i digne. O sigui, el pot fer valuós políticament.

Tribuna Catalana (26-IV-06)

"Els quaranta mil vots de 'Progressistes' serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a 'Progressistes' ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs". (Miquel López Crespí)

PSM-IU: la victòria d'Izquierda Unida

Analitzant els darrers problemes del PSM, tots els publicistes de les Illes proven d'endevinar quin dels partits que són a l'aguait del que pugui esdevenir-se serà el més beneficiat amb aquest inesperat retorn de la confrontació. La majoria coincideix a afirmar que el debat actual no ha contribuït a consolidar el nacionalisme d'esquerra. El professor Jaume Lladó parlava recentment de "la disbauxa del PSM", afirmant que el debat en relació a la hipotètica dissolució de tots els partits petits en un bloc nacionalista d'esquerra s'hauria d'haver deixat per a després de les eleccions del 2007.

Com Jaume Lladó són molts els publicistes que, sense estar en desacord amb aquesta dissolució dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE, troben que no hi ha temps material per a concretar una operació tan important. Altres analistes, molt més cruels i sense gens ni mica de pietat, parlen obertament del "camí verd del PSM", comparant la situació actual d'enfrontament intern amb el que s'esdevengué amb els Verds que, per causa d'aquests mateixos enfrontaments, acabaren engolits per Izquierda Unida i sense cap perspectiva de futur.

En definitiva, el debat en referència al bloc nacionalista d'esquerra i la dissolució de totes les organitzacions implicades en l'operació mesos abans de començar la campanya electoral sembla que ha complicat encara més la situació del PSM. A través dels seus portaveus, els poders fàctics de les Illes, els poders econòmics, polítics i mediàtics, analitzen públicament i sense cap mena de vergonya a quin partit beneficiaran els vots que perdi el nacionalisme d'esquerra.

L'opinió majoritària, si hem de valorar el que diuen determinats publicistes, és que serà el PSOE qui més surti beneficiat per la dispersió del vot nacionalista. Altres afirmen que UM i ERC poden recollir alguns sectors minoritaris del vot que fins ara era fidel al PSM. Tot sembla molt correcte, i a primera vista pareix que aquests analistes poden tenir raó si la crisi encetada aquestes setmanes a l'interior del nacionalisme progressista s'amplia i esdevé encara més agra i caïmita, per emprar la definició feta per l'històric Pere Sampol, que fa uns dies anunciava la seva retirada de la vida política illenca.

La meva opinió és una mica diferent de la general. Pens que tota aquesta disbauxa de què parlava el professor Jaume Lladó, a part de consolidar el "camí verd" del PSM, com afirma Miquel Payeras, el que fa és enfortir al màxim Izquierda Unida. Amb aquesta inesperada crisi del PSM, EU torna a respirar satisfeta pensant que el bloc proposat per Gabriel Barceló és un equivalent de la fracassada coalició "Progressistes" que tan bons resultats representà per al grup de Llamazares.

Tots recordam com els quaranta mil vots de "Progressistes" serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a "Progressistes" ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs. Tampoc no ens agrada gens que, de forma interessada i manipuladora, com és costum en l'excarrillisme illenc, els dirigents d'Izquierda Unida pretenguin confondre la gent identificant la proposta a llarg termini de creació d´una nova força política illenca a l'estil del Bloc Nacionalista Gallec amb la pura i simple repetició electoralista de "Progressistes". En definitiva, i al marge de la voluntat de Gabriel Barceló, la proposta de creació a llarg termini d'un bloc, d´una nova plataforma política nacionalista i d'esquerra, ha ajudat a reviscolar les esperances electorals d'Izquierda Unida.

Jo encara no he vist per part ni banda cap declaració dels dirigents d'Izquierda Unida quant a l'acceptació de rompre les seves relacions amb Madrid per a unificar-se i formar aquest bloc nacionalista. El que veig i constat cada dia és com els dirigents d'Izquierda Unida atien la confusió de forma interessada per a fer creure que el bloc de Biel Barceló és una simple repetició de "Progressistes" mentre, aprofitant la confusió, van concretant la seva presència electoral en indrets on mai no havien pogut piular. Malgrat que no ho diguin els altres publicistes, Izquierda Unida és, indubtablement, qui més pot sortir guanyant amb aquest clima de confrontació i confusió dins el PSM. Els exdirigents carrillistes (PCE) tenen una llarga experiència en aquest sentit. Izquierda Unida juga fort en l'actual crisi del PSM i, per aquesta experiència de saber aprofitar i sobreviure amb les despulles dels altres, sap a la perfecció que, guanyi qui guanyi a finals del mes de maig, solament ells en seran els beneficiats electoralment.

I en sortiran guanyant perquè la disbauxa del PSM els afavoreix a les totes. Si guanyàs Biel Barceló poden fer creure que el bloc proposat és una repetició de "Progressistes". Aquí tots són beneficis, i Grosske podria respirar tranquil amb la seguretat que ningú podrà discutir el seu protagonisme municipal en el moment de discutir qui anirà de cap de llista a l'Ajuntament de Ciutat. I si guanya Mateu Crespí, malgrat que no es consolidàs cap tipus de coalició per a les autonòmiques, Izquierda Unida, aprofitant el clima creat, ja hauria concretat munió de candidatures a pobles on mai no hauria somniat de poder presentar-se. "El camí verd del PSM" consolida totes les possibilitats electorals dels seguidors de Llamazares a les Illes, ja que multiplica la seva presència electoral sigui quin sigui el sector que surti guanyador en la crisi interna del PSM.

De la disbauxa del PSM sorgirà, com després de fagocitació dels Verds de Margalida Rosselló, una Izquierda Unida que consolidarà i potser augmentarà la seva representació en el Parlament i, de rebot, consolidarà el paper i el nombre de regidors d'Izquierda Unida a l'Ajuntament de Ciutat. Miquel Rosselló, Manolo Cámara i Eberhard Grosske obtenen una victòria imprevista sense haver de fer gaire feina. Ha estat el PSM, retornant a la confrontació interna, qui ha obert la porta a aquells que sobreviuran damunt les seves despulles.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (25-IV-06)

Jaume Carbonero: els errors del Pacte de Progrés.

"Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta". (Miquel López Crespí)

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-IV-06)

La crisi de l’esquerra nominal.

"Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976... L’esquerra alternativa va ser criminalitzada, demonitzada, sotmesa a pressions mediàtiques i dels poders fàctics fins que deixà de representar un perill per als que acceptaren els bons sous, la moqueta i el cotxe oficial". (Miquel López Crespí).

1976: Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble. Posteriorment, amb la consolidació del règim i l'oportunisme de la pseudoesquerra, l’esquerra alternativa va ser criminalitzada, demonitzada, sotmesa a pressions mediàtiques i dels poders fàctics fins que deixà de representar un perill per als que acceptaren els bons sous, la moqueta i el cotxe oficial.

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes, i encara no ens adonam del canvi esdevengut. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976... L’esquerra alternativa va ser criminalitzada, demonitzada, sotmesa a pressions mediàtiques i dels poders fàctics fins que deixà de representar un perill per als que acceptaren els bons sous, la moqueta i el cotxe oficial.

Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.

Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats, i aquests mateixos foren convertits per les burocràcies dominants en simples “gestories” de serveis buidades de contingut polític. Els polítics de la moqueta i el cotxe oficial, els sindicalistes de la despolització i la divisió obrera i popular, bastiren els fonaments d’aquest darrer quart de segle i, paradoxalment, anaren cavant la seva pròpia tomba.

Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur. La crispació política produïda per Aznar amb les seves aventures imperials al costat de Bush i el seu forassenyat nacionalisme atacant els drets de les nacions que conformen l’actual estat espanyol ha estat a punt de produir una crisi gravíssima al règim sorgit de la reforma de la dictadura.

Sortosament per al règim, el PSOE, el suport majoritari que ha aconseguit Zapatero, permetran reconduir la situació i fer retornar les aigües a l’indret d’on, diuen, no haurien d’haver sortit mai.

Així com la lluita antifranquista fou vampiritzada per objectius demoburgesos molt limitats, ara els moviments crítics que havíem vist desenvolupar-se els darrers anys de l’era PP han estat vampiritzats pel PSOE en benefici propi. D’aquesta anera, els indicis de qüestionament popular del règim han estat desviats cap a una mera croada antipepera, és a dir, reconduïts cap a un canvi formal de cúpula al si d’aquest mateix règim, ara refrendat popularment en un joc de mans magistral.

Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.

De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. Les renúncies constants, l’abandonament de principis cabdals, les girades constants i cada volta més accentuades vers la dreta, ara es cobren el seu preu. Així com els eurocomunistes volgueren fer de PSOE i aconseguiren que els seus votants es passessin directament al PSOE, l’esquerra nacionalista ha volgut fer de dreta regionalista i ha reeixit a desinflar el nacionalisme d’esquerra organitzat, mentre el regionalisme burgès desmotivava el projecte de reconstrucció nacional tot obrint pas al PP, i així successivament.

En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.

El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament juts en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

Potser extrapolam massa els resultats d’unes eleccions “europees” amb quaranta per cent de participació; però els trets generals prou s’hi dibuixen, i són tèrbols per al futur dels drets nacionals, polítics i socials del nostre poble. A veure si ens entenem; les tendències històriques, cal insistir-hi?, no són fatals, i s’alteren per la voluntat organitzada de les masses mitjançant allò que es coneix (o coneixia) com a política. Qualcú voldrà prendre’n nota?

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-VI-2004)

Gran acte republicà a sa Pobla.

República i transició, és el títol de la conferència que fa Miquel López Crespí al centre cultural sa Congregació, de sa Pobla, en el cicle organitzat per l’Associació de Joves Pinyol Vermell.

És dijous, dia 20 d’abril, a les 20:30 del capvespre.

Molt ben presentat el conferenciant per la jove poblera, estudiant universitària d’Història, Margalida Gost Torrandell, qui en fa un repàs de les dades més rellevants com a escriptor i historiador, Miquel López Crespí s’adreça a un auditori –majoritàriament jove- que roman ben atent a les seves explicacions durant més de dues hores seguides.

D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Margalida Gost i Cecili Buele.

Comença fixant l’atenció en la restauració borbònica produïda a l’estat espanyol després de quaranta anys d’implantació de la dictadura franquista que ha enderrocat el règim legítimament instaurat de la República.

Fa un repàs històric d’allò que passa el segle XIX a l’estat espanyol, farcit de guerres civils, sublevacions militars, pronunciaments eclesiàstics de caire conservador, i oposició al procés de modernització europea de l’estat espanyol.

Explica que els experiments democràtics espanyols burgesos que comporta l’arribada de la II República espanyola xoquen de ple amb les aspiracions d’altres sectors socials com els jornalers del camp o els obrers de les fàbriques que s’acosten molt més a l’anarquisme i al comunisme.

La il•lusió de molta gent, davant la caiguda dels borbons provoca diverses concepcions de la República, segons que se l’orienta a solucionar la fam que pateixen les multituds o a atendre qüestions relacionades amb l’educació en mans de la burgesia o a procurar el reconeixement de les nacions oprimides dins l’estat propugnat pels intel•lectuals.

L’alegria és molt gran, perquè es comparteix el fet de comprovar que s’ha acabat amb tot un passat horrorós ple de guerres, de violències i de fam, i s’és a punt d’iniciar una etapa nova. Quan apareix la II República, no solament es dóna la república de les bones intencions, la dels professors o la dels intel•lectuals; també apareix la república dels nacionalistes –catalans, bascs, gallecs, andalusos, castellans...-, la república socialista d’esquerres, la república democràtica, la república de les comunes de l’anarquisme, la república autogestionada a Aragó, la república comunista llibertària, la república del col•lectivisme agrari català, impulsat per la UGT i la CNT,... i tantes d’altres formes de gestió pública dels recursos.

Quan es vol passar de la modernització i autotransformació de la dictadura franquista a una certa democratització aparent, s’hi repeteixen els mateixos debats del temps de la república democràtica.

Quan arriba la transició a la democràcia actual, tot això també hi és ben present, a la seva manera. S’hi plantegen aquells mateixos problemes que havien estat plantejats i no del tot resolts durant la II República espanyola.

Els dos grans partits –PSOE-PCE- pacten amb el franquismes les regles de joc de la transició, per tal de consolidar el nou estat monàrquic joancarlista.

Fa referència el conferenciant al que considera el moment essencial en la història recent quan el 20 de desembre de 1973 un comando d’ETA lleva d’enmig Carrero Blanco que havia de ser l’encarregat de preservar l’essència del Moviment franquista, i n’havia de mantenir el bassó i les formes.

Es tracta d’una acció militar d’ETA que és analitzada i vista com a resposta a les accions repressives realitzades per la policia i les forces d’ordre públic del règim dictatorial, que venien fortament marcades per la tortura i els maltractaments físics i psíquics de qualsevol casta de dissidència.

És llavors quan la burgesia comença a plantejar-se més seriosament la necessitat d’una reforma del franquisme que permeti la implantació del model democràtic que era corrent a Europa.

És quan sorgeixen les comissions obreres més actives i dinàmiques, incontrolables, republicanes, antisistema.

Un dels moments clau es produeix l’any 1976, quan cinc obrers són morts a la catedral de Vitòria, per ordre de Fraga Iribarne, ministre d’Interior franquista.

La fi del franquisme està més que cantada. I és llavors quan cal repartir-se el botí de l’estat, els sous, els càrrecs, els doblers, els béns i privilegis, els cotxes oficials, els pressuposts milmilionaris, les situacions pròpies de la gent més benestant.

El paper del PCE hi esdevé fonamental. Ja que solament aquest partit hi mereix credibilitat i té la capacitat de neutralitzar els moviments republicans, antimonàrquics, que ha de permetre l’aprovació d’una Constitució monàrquica.

La redacció de la Constitució vigent a l’actualitat manté la columna vertebral que aguanta el capitalisme espanyol enfront de la crisi que li podia haver provocat el canvi de règim.

Consagra la monarquia llegada pel dictador.

Enforteix la tasca encomanada als militars que esdevenen els garants de la sagrada unitat d’Espanya.

Desconeix i ignora les diverses nacions oprimides que conformen l’estat espanyol. Nega el dret a l’autodeterminació d’aquestes nacions diverses.

Prohibeix la federació de comunitats autònomes contra la possible recuperació d’Euskal Herria o dels Països Catalans.

Consagra l’economia de mercat capitalista, garantint el dret a la propietat privada capitalista.

21 Abril, 2006 13:29

Bloc Africanet

Conferència "República i transició" a càrrec de Miquel López Crespí (escriptor i historiador).

Temps de República.

Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca).

Dijous, 20 d'abril a les 20.30 h. a l'Espai Jove de Sa Congreació, Carrer Rosari, 25 (sa Pobla, Mallorca).

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l'excarrillisme (PCE) i simpatitzants, en un furibund pamflet contra l'autor d'aquesta nota, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Signaven el pamflet ple de calumnies, mentides i tergiversacions els senyors Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. Posteriorment s'hi afegí Pep Vílchez, màxim responsable de la nefasta política carrillista antirepublicana a les Illes en temps de la transició.

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Tot això és tan evident que fa un temps un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel×lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel×lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició, (i durant molts d'anys després!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel×lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La lluita per servar la nostra memòria, per explicar a les joves generacions i al poble en general les traïdes de la transició, esdevé avui arma essencial del combat en la lluita per la República, la Independència i el Socialisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-IV-06)

El PSM i el bloc nacionalista d'esquerra.

"O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011". (Miquel López Crespí)

Miquel Àngel M. Ballester ha escrit un assenyat article en el qual afirma que "els partits polítics no són propietat dels seus militants. Es deuen a la societat a la qual serveixen. Si més no, als sectors socials que representen". Les opinions de l'amic Miquel Àngel són prou assenyades en el moment actual quan, en apropar-se les autonòmiques del 2007, les cúpules dirigents dels partits ja fan les llistes analitzant qui entrarà a les institucions i qui segurament haurà de quedar sense cadireta ni privilegis. Per a desgràcia de la societat civil de les Illes, el que hauria de ser un debat constructiu per a anar bastint els fonaments de les Illes futures que volem esdevé, en mans dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, un simple instrument per a repartir-se les hipotètiques nòmines institucionals. I d'aquesta manera no anam enlloc. Ans al contrari; si les ciutadanes i ciutadans i continuen constatant aquest lamentable espectacle el bipartidisme PP-PSOE es desenvoluparà al màxim.

O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011.

Miquel Àngel M. Ballester ho havia advertit en un article que portava per títol "Sobreviure o renèixer?". Ara, just fa uns dies ha tornat a fer la mateixa reflexió en un altre treball titulat "L'aposta del 2007". El dirigent del PSM creu que no som en moment de simple oportunisme electoralista. El més fàcil, seguint les indicacions i el discurs de les elits burocràtiques atemorides per la por de perdre la nòmina institucional, seria repetir a tota velocitat un acord electoral per la cúpula garantint a qui pertoqui l'hipotètic escó a cada dirigent d'aquells que signarien l'acord electoral. És evident que hi ha nervis a flor de pell davant la possibilitat de restar extraparlamentaris. Hom evidencia cada vegada amb més precisió que l'electorat, per a fer front al PP, s'estima més votar l'autèntica socialdemocràcia, és a dir el PSOE, que no alguns dels productes descafeïnats que pretenen estar a la seva esquerra. La gent no és simple, i quan veu tan poques diferències entre els productes electorals sap escollir aquells que, imaginen, poden oferir garanties d'aturar la prepotència dels hereus d'Aznar i companyia.

El bipartidisme es va consolidant dia a dia perquè en els partits teòricament a l'esquerra del PSOE no hi ha un projecte prou engrescador, un projecte que vagi més enllà del que la mateixa socialdemocràcia espanyola proposa. En la línia que apunta el dirigent del PSM, potser ha arribat el moment que tots aquells que feren fracassar el Pacte de Progrés pel seu infantilisme, per la seva incapacitat de preservar el que va ser una conquesta històrica de les classes populars illenques, es facin fonedissos i deixin pas a les noves propostes que la nostra societat necessita. Crec, com molta altra gent de l'esquerra alternativa, que ha arribat el moment adient per a provar de salvar el que resta del teixit de la societat civil de les Illes. Malgrat els errors constants dels mals gestors que enfonsaren l'experiència progressista, la societat civil de les Illes ha ressuscitat i, donant proves d'una vitalitat exemplar, torna ser enmig del carrer, com en temps de les grans mobilitzacions dels anys noranta, exigint un canvi de rumb substancial en la política illenca. S'està congriant una nova societat, una nova manera de copsar el fet polític que ja no té res a veure amb un recent passat. Una nova societat que necessita de nous referents, d'un nou tipus d'organització que entengui el que s'esdevé davant els seus ulls i sàpiga trobar resposta als reptes del segle XXI.

L'aposta aquests moments ja no és solament electoral. El "bloc nacionalista d'esquerres" que proposa Gabriel Barceló no té res a veure amb repeticions d'operacions dubtoses enfocades a mantenir polítics fracassats al capdamunt de les cúpules dels actuals partits en declivi. Caldria ser conscients d'aquests problemes i no confondre mai l'objectiu final de bastir estratègicament aquesta nova organització, un bloc nacionalista d'esquerra, amb la repetició de "Progressistes". El problema en aquests moments no consisteix a salvar les cadiretes d'aquells que han fet malbé la feina que els encomanàrem l'any 1999, quan, amb els nostres vots els situàrem en la gestió del poder polític perquè actuassin d'una manera diferent de com ho havia fet històricament la dreta. No es tracta, repetesc, de salvar aquests quatre polítics professionals que són a punt d'anar a un merescut atur. Del que es tracta, com demana la gent del carrer, és de "salvar Mallorca", "salvar les Illes".

L'article que comentam deixa ben aclarida la qüestió quan afirma: "És l'hora de prendre decisions, d'arriscar posicions i jugar fort, de renunciar al patriotisme de partit en benefici del país, d'apostar per una operació ambiciosa de regeneració democràtica que doni resposta a les ànsies d'un nombre incomptable de mallorquines i mallorquins que aspiren a un canvi polític real i profund. Perquè el que està en joc no és la continuïtat d´unes sigles, sinó la supervivència d´un país".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (18-IV-06)

"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

L'esperit del 14 d'abril.

Per Llorenç Capellà, escriptor.

"Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses". (Llorenç Capellà)

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

El PSOE pretén que la declaració de l'any 2006 com a any de la memòria, no sols suposi un homenatge a la República, sinó també a la constitució de 1978. De manera que ja tenim la seu plena d'ous. Els socialistes miren de trobar-nos un buit adient on aparcar el cotxe. El cotxe és la República. I nosaltres, els republicans, conduïm a massa velocitat, amb imprudència. M'explico. La commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, ha tingut un ressò inusual. La opinió pública és com una bola de neu que tan aviat com algú la fa rodolar, rodola i rodola, i tot rodolant va creixent. Ara mateix desconeixem els motius concrets que fan créixer el nombre de partidaris de la República. Fins i tot desconec si aquest increment del republicanisme serà fruit d'una moda o pot quallar, qualque dia, en una alternativa seriosa al sistema monàrquic. Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses. Em referiré únicament al segon aspecte. La diputada socialista Aina Rado insisteix a recomanar-nos que hem de separar República de Guerra Civil, la qual cosa és impossible. La Guerra Civil és una conseqüència directa de la República, i l'èpica que se'n deriva, d'aquella, té a veure amb les utopies que havia posat en circulació el republicanisme. En poso un exemple. La constitució republicana afirma, a l'article primer, que «España es una República democrática de trabajadores de todas clases, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia». Ja sabem que tal afirmació no és altra cosa més que un brindis al sol, però benvinguts siguin els polítics d'esquerres que alimenten utopies. Que tal afirmació tergiversava la realitat d'un Estat en el qual un terç de la població era formada per clergues i rendistes? Possiblement sí. Tanmateix, la paraula escrita en un document constitucional és una declaració de principis d'un valor simbòlic inqüestionable, cosa que saben els socialistes, d'altra manera no haurien tingut tant i tant d'interès de llevar el terme nació del nou estatut català. Bé, tornem al plantejament de Rado. La República, segons la diputada socialista, no va poder desenvolupar unes mesures de caire progressista -vot de la dona, ensenyament públic i laic, reforma militar i agrícola, llei de divorci i dret a l'avortament- que han estat recuperades a partir del marc constitucional de 1978. Entesa així, la República s'hauria d'estudiar com un canvi temporal del sistema polític habitual, el monàrquic. Seguint el plantejament d'Aina Rado arribem a la conclusió que la constitució de 1978, legitima la República de 1931. Cas d'acceptar aquest supòsit, hem de pensar que el somni s'ha fet realitat i que no cal alimentar més aspiracions republicanes? Això ens ve a dir, amb força subtilesa, Aina Rado. Tot ens fa pensar, per tant, que els socialistes ens cerquen un buit a un costat del camí, en el qual puguem aparcar el cotxe. El cotxe és la República, ja ho he dit. Insisteixo: la conclusió d'aquest plantejament és que la República no és una aspiració, perquè la modernització de l'Estat ja és un fet. Sols ens queda establir analogies per a cloure el llarg periple de la llibertat: Zapatero és Azaña i, la monarquia, una república coronada.

Diari de Balears (16-IV-06)

Sa Pobla, 14 d'abril. Per la República i en honor de tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat.

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost.

Dia 14 d'abril de 2006, en el 75 aniversari de la proclamació de la II República.

Llegiran els seus poemes:

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost

Divendres dia 14 d'abril de 2006, a les 16. h.

Plaça de la Concòrdia, sa Pobla (Mallorca)

Per la República i en honor de tots els lluitadors per la llibertat

Visca la República !

Per Pep Juárez, Secretari general de CGT-BALEARS

"En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc." (Pep Juárez, Secretari general de CGT-Balears)

Avui fa tres quarts de segle, els carrers i les places de gairebé totes les ciutats i pobles del país eren l’escenari d’una fita única en la nostra història: un règim monàrquic corrupte, còmplice durant els seus darrers anys de la dictadura de Primo de Ribera, era derrocat per de la pressió popular, reflectida en el resultat electoral de les eleccions municipals de l’anterior dia 12. El 14 d’abril de 1931, la legalitat republicana, moguda pels nous vents de llibertat, va venir farcida d’alegria, i d’esperances personals i col·lectives.

La commemoració d’aquest 75 aniversari, com totes les commemoracions, no deixa de tenir un cert caràcter convencional, és cert. Però també té la virtut de tornar a primera línia d’actualitat una part del debat polític d’arrels molt profundes, que apunta directament a desemmascarar les mentides i injustícies de l’actual règim econòmic i polític. Per tant, el debat sobre la República, lluny d’estar (com pretenen els amics del sistema) ancorat en l’arqueologia, es torna viu, d’estricta actualitat, i d’un potencial transformador molt més fort del que voldrien les panxes agraïdes.

Sens dubte, som hereus del nostre passat. L’ombra de la desfeta de l’any 1939 encara es perllonga al segle XXI. D’aquesta herència, que anul·la voluntats i tanca les boques, són testimonis les desenes de milers de cossos de persones innocents, assassinades per la repressió feixista, que encara esperen, en fossars anònims, a que la societat tingui coratge de reivindicar i honorar la seva memòria. També tenim, per si algú no ho recorda, el rei “atado y bien atado”, que va nomenar Franco, en una democràcia limitada a les llibertats formals, però tutelada i orientada cap als interessos de les classes privilegiades, majoritàriament d’ascendència secular, i amb renovades pràctiques d’explotació i exclusió social.

Per tant, és impossible separar el debat sobre la forma de govern, de la lluita per una societat justa i solidària. La institució monàrquica és, per definició, l’antítesi de la democràcia, sense oblidar el seu caràcter parasitari, caduc, masclista i molt cara de mantenir. Una institució gens transparent, amb els seus membres per damunt de qualsevol control fiscal, judicial o polític, dedicats íntegrament a satisfer una permanent necessitat d’autopromoció, que alimenti el miratge de la seva utilitat. Fa cent cinquanta anys es deia allò de “la monarquia és el règim de la bancocràcia”. Desprès de tot aquest temps, resulta aclaparadora l’actualitat d’aquell enunciat.

En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc.

De manera saludable, però, altres sectors alternatius promouen un debat social i transversal, en multitud d’actes de tot tipus, al voltant de l’aniversari de la II República, i més enllà. Aquesta esquerra, nova i plural, reivindica els espais de justícia social encetats ara fa 75 anys, alhora que lluita pel redreçament de l’honor i la memòria de les víctimes de la repressió, amb la recerca de la veritat, i projecta la seva voluntat cap a l’aprofundiment de la democràcia, cap a la definitiva supressió de la monarquia, cap a la llibertat republicana.

Ciutat de Mallorca (14 d’abril de 2006)

Avançar o salvar els mobles?

"L'alegria de Grosske i de la direcció d'Izquierda Unida davant les noves perspectives que creuen que s'han obert amb les declaracions i propostes de Gabriel Barceló ens confirma que els nervis electorals són a flor de pell i que tothom té por de restar fora de les institucions, amb el que això comporta de pèrdua de sous i privilegis". (Miquel López Crespí)

En un altre article publicat en aquesta mateixa secció parlàvem d'una certa sensació d'indefinició del PSM en referència a la seva política d'aliances. La proposta de bloc nacionalista d'esquerra que ha presentat recentment Gabriel Barceló just quan tothom pensava que amb les primàries i l'elecció de Mateu Crespí el problema restava més o manco solucionat, ens confirma que ens tornam a trobar en "la situació acostumada". La "situació acostumada" és aquella que agrada tant als grups que pensen poder sobreviure vivint de les despulles del nacionalisme progressista. Determinats grups polítics són com els voltors o els vampirs: sempre a l'aguait del que es pot treure d'aquesta contínua indefinició del PSM quant a les aliances. Els comentaristes més despietats ja parlen obertament de "el camí verd del PSM", en referència a la trista experiència patida pel moviment verd de les Illes que, exceptuant els menorquins, han acabat engolits per Izquierda Unida en un procés que ha durat prop de set anys.

Molta gent esperava que el PSM no caigués en els paranys del ranci excarrillisme illenc. Els comentaris més normals feien referència al gran nombre de militants del PSM, a la seva provada experiència de més de trenta anys de lluita política, a la quantitat i qualitat de quadres i dirigents... Es deia que el PSM no tenia res a veure amb la provada debilitat política i de militància del moviment verd. Com era possible, deien els comentaristes, que una organització com el PSM, que superava el PSOE en nombre de regidors a Mallorca, pogués ser engolida o neutralitzada per una Izquierda Unida que només en tenia un, a Artà? Era completament impossible. Però, ara, vistes i comprovades les declaracions de molts dirigents i exdirigents del PCE, sembla que es veuen amb prou forces per a reiniciar el camí que tan bons resultats els ha donat amb els Verds.

Militants del moviment verd menorquí, vacunats contra els cants de sirena electorals de l'excarrillisme illenc, han estat els primers a avisar dels perills que per a l'esquerra podria significar el fet que una força amb la història del PSM mallorquí pogués ser neutralitzat com en el seu moment ho varen ser Jordi López, Nofre Bisbal, Joan Buades o Margalida Rosselló. En el bloc ecologista "En quin món vivim!", un destacat militant verd afirmava: "El PSM de Mallorca ha estat incapaç de veure en la desfeta dels Verds de Mallorca, vampiritzats per la IU (el PCE), una lliçó a aprendre. El PSM de Menorca ja fa més d'una dècada que va aprendre la lliçó (la letra con sangre entra) d'haver anat coaligat amb IU. Desgraciadament a Mallorca no en són capaços de tenir una visió política prou ampla."

Qui primer ha reviscolat en referència a un possible canvi d'orientació del PSM quant al resultat de les primàries que elegiren Mateu Crespí, ha estat Eberhard Grosske, que, sense amagar la seva alegria per l'hipotètic canvi d'estratègia electoral que podria esdevenir-se en el Congrés del mes de maig, en el seu bloc personal escriu: "L'anunci de Gabriel Barceló de presentar-se a la Secretaria General del PSM és un moviment polític d'extraordinari calat. Gabriel Barceló ha vengut a desmentir allò que tothom donava per descomptat: que les primàries per a l'elecció del candidat autonòmic (entre Mateu Crespí i Nanda Ramon) havien servit per liquidar el debat entre les dues línies polítiques que ambdós representaven". I, una mica més avall, confirma les expectatives d'Izquierda Unida quant a les possibilitats de supervivència política que, pareix, s'obren ara davant la formació de Llamazares. Grosske escriu: "Fins i tot és molt més lògic que la línia política es defineixi a un Congrés i no a unes primàries".

L'alegria de Grosske i de la direcció d'Izquierda Unida davant les noves perspectives que creuen que s'han obert amb les declaracions i propostes de Gabriel Barceló ens confirma que els nervis electorals són a flor de pell i que tothom té por de restar fora de les institucions, amb el que això comporta de pèrdua de sous i privilegis. Ningú no pensa a dimitir per haver tudat l'experiència progressista dels Pactes de Progrés; ningú no fa autocrítica dels prop de trenta anys de claudicacions i supeditacions a la dreta i de fidels servidors del règim monàrquic, per la desmobilització que han consolidat dins la societat amb els seus errors, prepotència i curtor de mires política.

Llorenç Buades, antic dirigent de l'esquerra alternativa de les Illes i un dels comentaristes més lúcids de la situació política illenca, encerta a les totes quan, comentant les esbojarrades ànsies "unitàries" dels que properament podrien esdevenir extraparlamentaris, en un article titulat "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles", escriu: "Allò que uneix la suposada esquerra del PSOE és la voluntat d'accedir a les institucions en unes circumstàncies poc propícies. Són poc propícies perquè han fet molt poc o res per gaudir d'una situació electoral més favorable al llarg de gairebé tres anys. No han generat l'esquerra social necessària per fer-ho. Al contrari, aquests tres anys de suposada oposició s'han caracteritzat per les poques iniciatives mobilitzadores del camp social d'esquerra situat al marge, més enllà, o molt distanciat dels partits d'esquerra [oficial]".

Llorenç Buades afirma que la proposta de bloc nacionalista d'esquerra feta per Gabriel Barceló s'hauria de fer en un context no condicionat per les imminents eleccions. La creació d'una nova força política basada en processos assemblearis després de la dissolució de totes les organitzacions actuals situades a l'esquerra del PSOE seria, més que res, un procés de mobilització i lluita que no tendria res a veure amb les presses electoralistes d'aquells que tenen por de perdre la nòmina institucional l'any 2007. Llorenç Buades creu que la proposta de Gabriel Barceló té poques possibilitats de reeixir en aquests moments, ja que durant tres anys no s'ha fet cap passa en aquest sentit. El militant de la CGT afirma: "La sensació que es té és que la proposta [de bloc nacionalista d'esquerra ] es fa més aviat amb la idea de salvar els mobles davant una situació electoral molt complicada". I, com afirma el títol de l'article: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (12-IV-06)

Mallorca antifeixista i republicana: els joves dels anys seixanta.

1962: Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), membre del grup antifranquista "Nova Mallorca", començava les seves col·laboracions a Ràdio Espanya Independent.

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.

Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.

Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".

Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.

Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel× ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).

Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.

Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer de Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals, imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.

El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".

Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.

L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.

Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Abril 2006					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom