Per una Esquerra Alternativa

Recital poètic en el 75 aniversari de la República.

Per la República i en honor de tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat.

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost.

Dia 14 d'abril de 2006, en el 75 aniversari de la proclamació de la II República.

Llegiran els seus poemes:

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost

Divendres dia 14 d'abril de 2006, a les 16. h.

Plaça de la Concòrdia, sa Pobla (Mallorca)

Per la República i en honor de tots els lluitadors per la llibertat

El camí verd del PSM.

El PSM viurà en el pròxim congrés de maig, si no hi ha canvis, el seu tercer enfrontament intern en un any i mig, després que a cada ocasió s'hagi assegurat que el partit en sortia més reforçat i unit que mai. Dijous se presentava Gabriel Barceló com a candidat a secretari general, càrrec al qual també ha dit que optarà Jaume Sansó. El primer és d'un sector i el segon de l'altre. De quins sectors? Doncs dels mediàticament batejats com, respectivament, oficialista i renovador. Tals denominacions, però, d'ençà que foren encunyades el 2003, han perdut molt de sentit. Més val establir diferències pels objectius confessats. Barceló i el seu sector aposten per la reedició de Progressistes, o sigui l'aliança preelectoral amb EU, Verds i, secundàriament, ERC per, primer, sobreviure en escons autonòmics i, segons, aliar-se llavors amb el PSOE. Per tant, és una opció d'esquerra substantiva que s'adjectiva de nacionalista. Sansó i el seu grup aposten per anar sols a les eleccions amb el subjecte nacionalista com a segell que, si no hi ha més remei, va adjectivat d'esquerranisme o, esmussa manco, progressisme. No se tracta de criteris tàctics diferents, que ho són. Ni tan sols de tenir estratègies divergents, que també. Sinó, a més i sobretot, de dues concepcions ideològiques enfrontades.

Sempre han existit aquestes dues «ànimes» del PSM, és ver, però tradicionalment la primera era majoritària. Ara no, o no tant. Amb un com què molt important: després de les crisis recurrents dels anys setanta i vuitanta, evitar nous enfrontaments fou el principal objectiu que es marcaren les successives direccions encapçalades per Mateu Morro. I tenia l'autoritat, reconeguda per la militància, per fer-ho. Fins el 2003. Quan Morro va caure el 2004 fou com si desaparegués el tap que evitava la sortida a pressió de les dues forces irreconciliables. I no existeix ja cap liderat potencial amb entitat suficient com per tornar a tapar la botella. Encara és possible, això sí, que hi hagi pacte per evitar el terrible enfrontament intern per tercer cop en devuit mesos. Però no evitaria, tal opció, que la diferència substancial seguís vigent. El pacte, si un cas, seria l'habitual dels darrers anys: fer com si no passàs res. Que és, al capdavall, el que ha situat el PSM en un posició infinitament pitjor a la que tenia després del fracàs de 2003. Aleshores no era factible pensar en la seva desaparició institucional autonòmica. Ara, per demèrits propis de les direccions de 2003-2006, febles i sense capacitat de demostrar un sol moviment de renovació real i d'enfortiment orgànic, la desaparició és un futur factible. Tot, a més, amb una altra diferència important sobre qualsevol crisi del passat. També ara hi juguen qüestions personals que multipliquen la inestabilitat i fan del tot imprevisible el resultat de cada enfrontament, perquè cada bàndol atreu part dels seus suports, o en perd, no només en funció de programes, mètodes o objectius sinó també de quines persones els encapçalen. Aquest PSM d'ara recorda molt Els Verds mallorquins que començaren en el congrés de 2002 el seu procés cap al no res orgànic actual: qui perd per poc no reconeix la derrota, s'hi mesclen qüestions personals, forçar nova votació, els que perderen guanyen per poc, i així fins que el partit a la pràctica ha quedat esvaït. En aquest sentit, doncs, se pot dir que el PSM no està en crisi. Perquè una crisi és un trànsit. El que està el PSM és xapat en dos. Com Els Verds. No se tracta tant de la suma de diferències tàctiques, estratègiques i ideològiques en un sol bloc com de -per elles mateixes que en conjunt defineixen- dos blocs separats.

Una crisi se pateix, se resol i ja està. Si, com passa en el PSM, se repeteix i repeteix -en un any i mig!- no és cap crisi. És que no hi ha estructura per encabir les dues parts. Basta imaginar què passaria amb Mateu Crespí si hi ha enfrontament i el guanya Barceló. Hauria de dimitir, a no ser que vulgui ser una mena de Margalida Rosselló. I si dimiteix, què passa? Noves primàries? Per quan? El setembre? A vuit mesos de les eleccions? Perquè les torni a guanyar ell o un altre del seu sector?... A un partit seriós, és a dir amb estructura única que canalitza tots els sectors, tal possibilitat no se produeix. És impossible. Només ha passat a Els Verds, que de fet no han estat mai un partit, pròpiament. I el PSM, ara, a un any just de les eleccions, se troba en un camí que recorda molt el transitat pels ecologistes.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (9-IV-06)

Per la República.

L'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

Però qui era la dirigent comunista [Aurora Picornell] assassinada pels feixistes mallorquins? En Llorenç Capellà n'ha fet un interessant i documentat resum en el seu imprescindible Diccionari vermelll (vegeu pàgs. 131-133). Escriu Llorenç Capellà: "Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina... Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les tortures...". Llorenç Capellà conclou la seva sentida semblança narrant els darrers moments d'aquesta heroïna de les classes populars mallorquines: "El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. 'Ahir degueren matar dones a La Creu'. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. 'Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora'".

L´acte d'homenatge (15-III-1987), el descobriment de la placa amb el nom d'Aurora Picornell en un carrer de la barriada del Molinar, va ser un èxit. Les desenes de reunions al local de l'Ateneu, en el carrer Lluís Martí de Ciutat o a casa de n'Assumpta Massanet i en Rafel Morales, havien donat el seu fruït. Una munió immensa de gent -molts d'ells vells lluitadors republicans dels anys trenta i del temps del combat antifeixista- es reuniren davant l'Església del Molinar on s´havien de pronunciar els discursos aquell dia. La banda de música de Montuïri tocà l´himne republicà, Els Segadors i La Internacional nombroses vegades. En Llompart no va poder ser-hi, però envià un comunicat d'adhesió. Hi parlàrem n´Antoni Serra, en Miquel Ferrà i Martorell i jo mateix (també digué unes paraules d´adhesió Lila Thomàs). Francesc Seguí, en el reportatge de l´acte publicat a Última Hora (16-III-87), deia: "Miquel Ferrà [Martorell] se refirió en su alocución al papel de la homenajeada en defensa de la mujer, así como efectuó un paralelismo de Aurora Picornell con la de otros luchadores de la clase obrera, tanto durante la segunda república como en los siglos anteriores, desde una perspectiva histórica a la que el escritor ha dedicado muchos años de su trabajo profesional".

El meu parlament se centrà a recordar la necessitat que teníem, per servar la memòria col·lectiva del nostre poble, que els historiadors joves es dedicassin a estudiar aspectes desconeguts del nostre passat més recent (especialment tot el que feia referència a la guerra civil i a la lluita antifeixista). Aquest parlament (recollit en el llibret Aurora Picornell: la lluita mai no mor) va ser editat per Nostra Paraula l'any 1987. Na Francesca Bosch em dedicà el primer número que sortí de les màquines d'imprimir del carrer de Lluís Martí i, rient, em va fer aquesta dedicatòria -érem en plena lluita contra els reformistes enemics de la República i de l'autodeterminació del nostre poble- que deia: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari", idó! Francisca Bosch".

Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col×laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col·aboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel·lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 264-267.

"N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

De l’esquerra que tenim a l’esquerra que volem.

No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles.

El proper mes de maig, si les coses no canvien amb noves aportacions, el Congrés del PSM es trobarà, com es troba ara: sense aquell punt de consens que hauria de permetre definir una tàctica electoral assolida pel conjunt del partit i dels seus simpatitzants o almenys per una majoria important dels mateixos.

a proposta de Bloc Nacionalista i Progressista que fa Gabriel Barceló pot sonar bé o no, però tot dependrà de la proposta organitzativa que es faci. Un bloc no és una simple coalició electoral, és bastant més que això, i si una simple coalició electoral ara per ara té un rebuig de la meitat del seu partit, lògicament la proposta de bloc, pel seu caràcter menys conjuntural i més permanent, hauria de tenir en teoria,menys adeptes.

Un bloc nacionalista i progressista hauria de tenir al menys uns criteris mínims programàtics assolits pel conjunt de les organitzacions que el conformen. Aquestes organitzacions a la vegada haurien de gaudir de prou autonomia i mantenir els seus elements diferencials en la práctica. Els elements diferencials, podrien ser elements enriquidors, o també elements de conflicte. Només un marc orgànic profundament democràtic i una pràctica assembleària podrien incidir en positiu per al conjunt del bloc.

La pràctica ens diu que en molts casos, el consens entre els delegats de cada organització en la secretaria o consell d’un bloc plural, substitueix la democràcia i la participació des de la base. Articular la democràcia en un bloc amb organitzacions diferenciades no és cosa fàcil.

Si els acords són difícils d’establir en una coalició electoral amb un repte per al 2007, molt més complicat és bastir un bloc cap a una nova formació diferenciada. Quan durant tres anys no s’han donat les passes en aquest sentit, la sensació que es té és que la proposta es fa més aviat amb la idea de salvar els mobles davant una situació electoral molt complicada.

La construcció d’un bloc hauria de fer-se en un context no condicionat per les imminents eleccions. En aquest sentit, la proposta, que podria ser bona, sembla haver arribat massa tard, i les presses només es podrien resoldre mitjançat la posada en marxa de processos assemblearis en conjunt que segurament no són desitjats per cap secretariat o executiva partidària. Amb tot això sembla que l’objectiu real de la proposta és mantenir un espai electoral entre organitzacions molt tocades, per diferents motius. Però seria oportú recordar que quan dos cauen difícilment es poden ajudar amb els seus propis recursos, i que les unions generades artificialment des de les executives partidàries conclouen moltes vegades en fracassos, perquè establir uns mecanismes de debat, d’acció i de convivència en comú quan es parteix d’experiències molt diferenciades no és gens fàcil

Allò que tenen en comú les esquerres que van bastir el projecte “Progressistes” és una activitat unitària de resistència—a vegades i no sempre--, però cap de les seves propostes va en la pràctica més enllà de la gestió liberal de l’economia i de la societat.

L’experiència de govern “progressista” no va ser una experiència de consens, sinó de repartiment de conselleries, on cada organització tenia el seu espai propi de gestió. Va ser més aviat una repartidora de zones d’influència que altra cosa.

No hi havia, i tampoc existeix ara, una proposta de govern en comú, però allò que si es manifesta és la voluntat d’accedir al govern sigui com sigui. La finalitat de l’accés al govern ja no és l’aplicació d’un programa, sino el canvi de gestors en benefici d’una nova nomenclatura que mai no es pot retrobar amb el seu electorat natural per un fet molt simple: ni governa amb ell ni per a ell.

Allò que uneix la suposada esquerra del PSOE és la voluntat d’accedir a les institucions en unes circumstàncies poc propícies. Són poc propícies perquè han fet molt poc o res per gaudir d’una situació electoral més favorable al llarg de gairebé tres anys. No han generat l’esquerra social necessària per fer-ho. Al contrari, aquests tres anys de suposada oposició s’han caracteritzat per les poques iniciatives mobilitzadores del camp social d’esquerra situat al marge, més enllà, o molt distanciat dels partits d’esquerra.

La lluita per la llengua es comença a refer ara amb la nova directiva d’una OCB que ha viscut en crisi. Les lluites per la sobirania nacional –la manifestació del darrer 31-D és evident-- han obtingut més participació per part d’ERC o dels Maulets que per part del PSM, i cap participació per part d’EU-EV.

La lluita sindical ha desaparegut del mapa i només la CGT es manté activa contra una reforma laboral o la directiva Bolkenstein que és oblidada pels partits de l’esquerra i pels sindicats majoriataris. Així que, en parlar de resistència, cal matitzar, perquè poques resistències s’han vist al llarg de tres anys, i les cares de les mobilitzacions socials no són precisament les dels diputats i diputades i regidors i regidores.

Què pot oferir al món del treball una coalició o un bloc progressista que no en diu cinc cèntims de la reforma laboral de Zapatero ?. Si no en diu res, és que en té ben poc d’esquerra de Zapatero. I si no té elements diferencials amb el PSOE, tot i que a les Illes sigui inexistent en la pràctica institucional i fora d’ella, la gent no té motius diferencials per a fer una opció electoral diferent del PSOE, que tendrà suport mediàtic, que no té desgast de govern més que per la dreta, i que es veurà afavorit pel desig de fer fora al PP.

El bipartidisme es veurà afavorit per l’absentisme de crítica amb el PSOE per part de la seva suposada esquerra a les Illes Balears. La gent treballadora es sentirà propera al PSOE malgrat la reforma laboral perquè no hi ha cap subjecte de l’esquerra institucional (inclosa la majoria sindical) que la critiqui o la invalidi. D’aquí que és necessari definir que, allò que es diu l’esquerra del PSOE i vol expressar-se en una coalició electoral o bloc com un element de resistència puntual i a vegades unitari, ho és només contra el PP.

L’activitat “unitària” en la resistència del camp “progressista” és limitada, i fins i tot en alguns temes com la lluita nacional, ha reculat respecte de fa alguns anys en formacions com Esquerra Unida. Els programes relatius al món del treball i les alternatives a l’economia neoliberal són inexistents en totes les formacions del camp progressista., i l’ecologisme es redueix moltes vegades a un mediambientalisme de caire conservador que més que connectar amb el món dels treballadors, el combat.

Sembla en conseqüència que les formulacions d’unitat es fonamenten més en la necessitat de mantenir posicions o cadiretes institucionals que de bastir un projecte amb credibilitat política alternativa. Seria desitjable el contrari

Allò que s’hauria de bastir és un projecte polític unitari inequívocament anticapitalista i adreçat a la gent treballadora. Aquesta és l’única manera de poder transformar una societat on ja no hi ha alternativa per a una socialdemocràcia que caigué com projecte polític amb el mur de Berlin, i on la tercera via de Blair ha demostrar el que és, dreta pura i dura.

Llorenç Buades

www.ixent.org

Un bloc nacionalista d'esquerra.

"La creació d'un nou espai de lluita, combat i mobilització ha estat un dels temes que més he defensat en la munió d'articles, centenars!, que he dedicat a l'enfortiment de les forces progressistes illenques. És evident que les burocràcies instal·lades en la gestió del règim mai no han escoltat les seves bases. Però aquesta vegada, propers ja a l'extraparlamentarisme més ferotge, sembla que són una mica més receptius a les iniciatives procedents de la societat civil i de l'esquerra alternativa". (Miquel López Crespí)

Amb la iniciativa de Gabriel Barceló de proposar la creació d'un bloc nacionalista i d'esquerra per a un futur no gaire llunyà, el PSM torna a encetar el debat de les coalicions i aliances quan imaginàvem que ja era una qüestió resolta. Benvingut sia el debat si aquest obre noves portes per a les forces nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Precisament aquesta qüestió, la hipotètica dissolució de tots els partits a l'esquerra del PSOE i la creació d'un nou espai de lluita, combat i mobilització ha estat un dels temes que més he defensat en la munió d'articles, centenars!, que he dedicat a l'enfortiment de les forces progressistes illenques. És evident que les burocràcies instal·lades en la gestió del règim mai no han escoltat les seves bases. Però aquesta vegada, propers ja a l'extraparlamentarisme més ferotge, sembla que són una mica més receptius a les iniciatives procedents de la societat civil i de l'esquerra alternativa.

La proposta de Gabriel Barceló ens sembla bé perquè està en la línia del que sempre hem defensat. Caldria, emperò, matisar un parell de coses. I la primera de les qüestions que hauríem de tenir ben aclarides és que el PSM, el nacionalisme d'esquerra mallorquí, ha de prendre definitivament una clara posició davant les properes eleccions, les de l'any 2007, que ja són aquí. En aquests moments, i per a molt de l'electorat del PSM, aquesta organització es mou entre tres propostes no ben explicades ni clarificades. Anem a pams. La proposta que semblava definitiva, aquella que es va aprovar en l'assemblea que elegí Mateu Crespí com a cap de llista per a les autonòmiques de l'any vivent; la proposta, també d'un cert sector de l'organització, de repetir l'experiència fracassada de "Progressistes"; i, la darrera, aquella amb la qual em sent personalment més identificat i que, entre d'altres, han defensat homes de la vàlua de Miquel Àngel M. Ballester i que ara ha actualitzat amb les seves declaracions Gabriel Barceló: la creació d'un bloc nacionalista i d'esquerra que naixeria després de la dissolució dels partits i organitzacions actuals, és a dir, del mateix PSM, Izquierda Unida, Els Verds i ERC. Evidentment aquesta darrera proposta no té un caire electoralista immediat. Més que res és apuntar la possibilitat d'iniciar una nova etapa política allunyada de tot el que hem viscut fins ara mateix. Aquest bloc nacionalista i d'esquerra hauria de néixer després d'enviar a casa seva tots aquells polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, tots aquells que han contribuït a desmobilitzar la societat civil mallorquina, enfangats en la pura i simple "gestionitis", entestats solament a defensar la nòmina, la moqueta i el cotxe oficial.

El PSM, com dèiem, ha de clarificar molt aviat quina és la seva postura definitiva: anar sols a les eleccions, repetir l'experiència fracassada de "Progressistes" o avançar en les resolucions del seu darrer Congrés, en la iniciativa de Gabriel Barceló, i fer les primeres passes per anar bastint aquest nou bloc nacionalista i d'esquerra que la nostra societat, els sectors progressistes més avançats, demana amb insistència. El que el PSM no pot fer és restar instal·lat en aquesta ambigüitat contínua que desorienta el propi electorat, amics i simpatitzants els quals no saben mai quina és la posició final del partit en la qüestió de les aliances electorals o en referència al futur del nacionalisme d'esquerra a Mallorca. Caldria tenir-ho ben present, ja que, en cas contrari, si persistís aquesta indefinició els més beneficiats seran aquelles organitzacions que esperen engreixar damunt les despulles del PSM.

No és gens estrany veure que qui primer ha reaccionat a les declaracions de Gabriel Barceló ha estat Eberhard Grosske, que a les poques hores de la proposta de bloc nacionalista ja donava uns "assenyats consells" als dirigents del PSM des del seu bloc personal. Quina mania, aquesta de voler donar lliçons als altres de no se sap quina mena de suficiència del tot improcedent. Recordem que Izquierda Unida, que en les passades eleccions europees va perdre prop del seixanta per cent del seu electoral i a les Illes, es troba situada en el 2,9% dels vots, resta a l'aguait dels moviments que pugui fer el PSM. Engolits els Verds, no li aniria gens malament continuar a les institucions vampiritzant els treballs de trenta anys del nacionalisme progressista. Recordem igualment que els quaranta mil vots de la coalició "Progressistes" serviren solament per a aconseguir que Llamazares formàs grup parlamentari propi, augmentàs les seves retribucions econòmiques per a posteriorment votar conjuntament amb el PP contra el Pla Ibarretxe i els drets nacionals del poble basc. Tot plegat, uns grans beneficis polítics i econòmics per a una organització espanyola propera a l'extraparlamentarisme i que sap que solament pot continuar en nòmina si aconsegueix bastir operacions tan tèrboles com les que han portat a la dissolució d'un moviment Verd independent per a les Illes.

No és estrany, doncs, que Grosske i tots els seus hagin reviscolar amb la proposta de Gabriel Barceló, que entenen com a una possible reconsideració de les resolucions adoptades en l'assemblea del PSM que elegí Mateu Crespí. Tot va bé si es pogués repetir la coalició "Progressistes" que tant ha significat per a mantenir Llamazares i els seus.

Ja no manca gaire per a les autonòmiques del 2007. És vital per al futur del PSM que aclaresqui de forma definitiva la qüestió de les aliances. Mantenir, com hem escrit més amunt, la indefinició quant als projectes estratègics i les aliances electorals no contribueix a la consolidació del nacionalisme d'esquerra.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-IV-06)

EL PSM DE MALLORCA A LA DERIVA.

Ja ho diu una dita castellana "la letra con la sangre entra", el PSM de Mallorca ha estat incapaç de veure en la desfeta dels Verds de Mallorca, vampiritzats per la IU (el PCE), una lliçó a aprendre de totes aquelles forces polítiques que s'apropen a l'esquerra postcomunista. La divisió en el sí del PSM Mallorquí s'està agreujant cada cop més i de cada vegada la manca d'unió del partit nacionalista n'incrementa les possibilitats de desfeta, tant anant sol com amb perilloses coalicions. El PSM de Menorca ja fa més d'una dècada que va apendre la lliçò (la letra con sangre entra) d'haver anat coaligat amb IU. Desgraciadament a Mallorca no en són capaços de tenir una visió política prou ample.

Un possible "bloc", totalment cojuntural, que només servirà per a la supervivència de l'esquerra poscomunista podrà, molt probablement, enfortir de vots nacionalistes/regionalistes UM. I tots sabem ben be de què van els d'UM. La dissolució del PSM de Mallorca en un bloc, millor dit en un potipoti d'interessos de supervivència política, a Mallorca deixàr orfes a un bon grapat d'electors mallorquins com també ho ha fet la dissolució, i pràctica desaparició, de Els Verds de Mallorca dintre d'IU.

Tot això no farà més que reforçar un PP, impossible de desgastar, i millorar les espectatives de supervivència d'UM, més que probable aliat tant del Partit Popular com del PSIB-PSOE. El PP, el PSOE i UM es freguen les mans devolar el cada cop més proper i molt més problable desparció de forces parlamentàries con són IU o el PSM, amb Els Verds ja ho han aconsegit.

Web ecologista "En quin món vivim!"

9-IV-06

Per la República i en honor de tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat.

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost.

Dia 14 d'abril de 2006, en el 75 aniversari de la proclamació de la II República.

Llegiran els seus poemes:

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost

Divendres dia 14 d'abril de 2006, a les 16. h.

Plaça de la Concòrdia, sa Pobla (Mallorca)

Per la República i en honor de tots els lluitadors per la llibertat

La resistència a la sublevació feixista.

Jaume Serra Cardell.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.

Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.

Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".

Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".

Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.

Miquel López Crespí

El futur de la diputada verda.

"Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat". (Miquel López Crespí)

Llorenç Buades, l'històric dirigent de la LCR que actualment milita en la CGT, és qui més bé ha sabut analitzar la crisi terminal dels Verds d'ençà que decidiren anar plegats amb Izquierda Unida. Experiment que, com tothom ja sap, s'ha menjat tot el patrimoni d'aquest grup ecologista en ser vampiritzat, en una hàbil maniobra, per les restes del l'excarrillisme illenc que no sabien com continuar aferrats a la poltrona institucional. Llorenç Buades, en un article titulat "Els Verds de les Illes i el seu futur", escrivia: "L'error dels Verds és haver participat d'un govern en una conselleria clau per als temes que havien d'abordar-se en la legislatura, davant uns enemics molt poderosos, sense prou suport al govern de progrés, i amb una implantació social massa feble i poc activa (basta veure la participació a les conferències o congressos) per a fer front al repte que tenien".

I era precisament aquesta debilitat interna la que els feia uns socis molt adients per als "experimentats" Manolo Cámara i companyia. Basta veure les declaracions de Nofre Bisbal, que quan abandonà la coalició EU-Verds parlava dels enganys a què va ser sotmès. Però no sé per què s'haurien de sorprendre els Verds del grup de Margalida Rosselló. Tots els dirigents històrics que han anat abandonant aquesta organització, parl dels amics Jordi López, del mateix Nofre Bisbal o de la mateixa Margalida Rosselló, quan es queixen de les manipulacions i campanyes de destrucció ordides pels seus companys de coalició haurien d'haver sabut la tèrbola història de maniobres contra l'esquerra alternativa de les Illes portada a terme per alguns dirigents carrillistes. N'he parlat en el llibre No era això. Memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc.

Hi ha un munt de proves de tot el que feren i ordiren contra els esquerrans antisistema dels anys de la transició i posteriors. La vampirització d'espais aliens, la criminalització dels corrents polítics marxistes revolucionaris, la persecució dels sindicalistes de tendències que no fossin properes a la línia carrillista, tot plegat i molt més ha estat la nefasta pràctica política i sindical dels fills de Santiago Carrillo a les Illes. Els Verds, Nofre Bisbal, Joan Buades, Jordi López o Margalida Rosselló.... no sabien tota aquesta llarga pràctica històrica de provat dogmatisme i sectarisme dels seus socis de coalició?

Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat.

La història que segueix ja és prou coneguda. Amb la victòria per un vot de diferència dels partidaris de Miquel Àngel Llauger, partidari aquest darrer de la unitat amb Izquierda Unida, el procés d'anihilament dels Verds ha esdevengut imparable amb abandonaments quasi massius de dirigents i militants que no volien seguir el camí de desintegració de més quinze anys de feina en defensa de la nostra terra i els nostres minvats recursos naturals. A hores d'ara l'aïllament de Margalida Rosselló s'ha fet més total. Sense el suport dels seus, que ja fa temps que han abandonat el grup, demonitzada pels seus propis aliats fins al punt que en alguna ocasió l'han amenaçada amb avisar la policia en cas de voler recuperar alguns dels seus documents particulars que són encara a la seu del partit, molta gent es demana i ens demanam... què hi fa Margalida Rosselló fent costat en aquells que han acabat amb els Verds i de forma contínua l'han criminalitzada? Té cap sentit aquesta resistència saguntina vora aquells que la utilitzen i alhora neutralitzen?

El temps s'ha acabat per a Margalida Rosselló, i ella ho ha de saber a la perfecció perquè ho viu cada dia damunt la seva carn. Ha de ser ben conscient que ja se li ha acabat el poc marge de maniobra que podia tenir quan encara tenia el suport dels seus. Que reflexioni i pensi que ara ja no hi són els seus fent-li costat. Només hi resten els "altres", els que l'han desprestigiada, els que han ordit les campanyes rebentistes en contra seva. Què pot fer per Mallorca continuant sotmesa a la disciplina d'aquells que, es pot dir ben obertament, són els seus contraris? Sabem que el cost personal que la diputada verda paga cada dia per a mantenir aquesta ficció d'unitat és prou fort i amb possibles repercussions en la salut d'aquesta ecologista i lluitadora valenta. Margalida Rosselló no hi fa res fent costat aquells que han acabat amb un projecte ecologista independent per a les Illes. Com ja vàrem escriure fa uns mesos, aquesta situació només pot tenir un final, un final que tothom comenta d'ençà fa mesos. Si Margalida Rosselló vol continuar defensant un projecte ecologista independent no li que queda més remei que defensar-ho des del Grup Mixt, des d'una autèntica independència organitzativa i política. Des d'aquesta posició Margalida Rosselló podria esdevenir un eficient portaveu de tot el moviment conservacionista que lluita contra la política depredadora de la dreta illenca i, a poc a poc, iniciar la reconstrucció del moviment que els seus socis de coalició han destruït d'una manera tan poc assenyada.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-IV-06)

"Joan Buades em podrà dir que personalment es va deprimir amb la davallada de vots que patí la seva formació. I pot continuar afirmant que els polítics també són humans i que la campanya d'extermini ordida en contra seva acabà per desanimar-lo. Pens que no són excuses vàlides per a un home de la seva talla intel·lectual i combativa. Ell sap a la perfecció com, a través de la història, moltes opcions honestes i encertades són rebutjades per l'electorat. Sovint hi ha derrotes sagnants, i no per això les avantguardes derrotades deixen de lluitar en defensa de les seves idees i principis". (Miquel López Crespí)

Carta oberta a Joan Buades.

Anant a les hemeroteques, repassant els articles publicats en aquestes mateixes planes referents a Joan Buades i els Verds, hom pot comprovar que, durant tot el temps que durà el Pacte de Progrés, o ara mateix, els hem donat un suport crític decidit. Quan Joan Buades, Margalida Rosselló i Jordi López eren sotmesos a tota mena de campanyes rebentistes i demonitzats de forma contínua amb calumnies i mentides, he procurat explicar a la gent la importància de l'honestedat en l'exercici de la política lluny de la misèria que significa voler figurar solament pel sou, la moqueta i el cotxe oficial com fan molts dels professionals del romanço que coneixem.

En el seu moment vaig defensar Joan Buades perquè sempre m'ha semblat un polític honest, un dels únics que volien que es portassin a la pràctica els acords signats l'any 1999 entre tots els partits que formaren el Pacte de Progrés. Molts de dirigents d'altres partits, una vegada instal·lats en la poltrona, l´únic que volien era fer la migdiada satisfets, engreixant el compte corrent i fruint dels privilegis que comporta fer de servil de qui comanda i paga. En aquell temps, ho record a la perfecció, hi hagué tota una munió de pijoprogres i oportunistes que es dedicaren a criminalitzar els Verds de les Illes i, concretament, a Joan Buades perquè no era el prototipus de polític servil, l'oportunista i menfotista de torn que calla i cobra. Joan Buades exigia avançar, en la línia del que s'havia aprovat el 1999, en totes les qüestions de defensa del medi ambient, d'ordenació territorial, parcs naturals... I per això mateix aquelles intervencions crítiques en el Consell d'Eivissa-Formentera o en el Parlament de les Illes Balears que tant molestaven els cínics i aprofitats. Els vividors de tots els grups i organitzacions no el podien veure, eren dominats per una profunda ràbia i enveja perquè veien en la seva actitud l'encarnació d'una autèntica i insubornable consciència crítica.

Si en el seu moment vaig defensar Joan Buades era perquè em va semblar immoral i indecent la campanya rebentista ordida en contra seva. Joan Buades segurament havia comès i va cometre molts d'errors. Potser ell i Margalida Rosselló no valoraren prou bé la hipoteca que representava per al futur dels Verds anar de bracet d'Izquierda Unida. També foren advertits de la possible absorció i vampirització del grup per part de l'excarrillisme illenc. No feren cas d'aquests advertiments i ara en paguen les conseqüències.

Malgrat aquests errors, Joan Buades, juntament amb Margalida Rosselló, va ser el responsable de les intervencions parlamentaries més agosarades i valentes en defensa dels nostres minvats recursos naturals, en la lluita per la preservació del nostre medi ambient, en la necessitat d'anar bastint un autèntic pla d'ordenació territorial, en la presentació de projectes de llei en aquesta línia i que no volgueren ser tenguts en compte en el seu moment. Joan Buades també va ser demonitzat per voler defensar la independència dels Verds davant la fagocitosi d'Izquierda Unida. Un pecat imperdonable! Va ser expulsat del Consell d'Eivissa-Formentera i tractat com a apestat quan precisament eren els seus acusadors i calumniadors els que amb la seva manca de decisió política enfonsaven les esperances populars que s'havien concretat en el Pacte de Progrés. Amb totes les seves mancances i errors, els anys de lluita per les Illes i en defensa de la veritat són part del balanç positiu de Joan Buades. Dit això, i perquè sempre l'he defensat davant les campanyes rebentistes de molts pijoprogres i aprofitats, és que pens que puc dir-li que vaig trobar completament improcedent la seva sobtada retirada de la política activa.

Joan Buades em podrà dir que personalment es va deprimir amb la davallada de vots que patí la seva formació. I pot continuar afirmant que els polítics també són humans i que la campanya d'extermini ordida en contra seva acabà per desanimar-lo. Pens que no són excuses vàlides per a un home de la seva talla intel·lectual i combativa. Ell sap a la perfecció com, a través de la història, moltes opcions honestes i encertades són rebutjades per l'electorat. Sovint hi ha derrotes sagnants, i no per això les avantguardes derrotades deixen de lluitar en defensa de les seves idees i principis.

Joan Buades hauria d'haver tengut en compte que, malgrat que es doni aquest rebuig ocasional, un home amb la seva força militant no podia ni pot deixar els seus, els Verds de les Illes, sense el concurs dels seus esforços. La situació de constant depredació de recursos i territori, l'augment de mobilitzacions en defensa del medi ambient, la diària creació de plataformes de lluita contra els plans dels sectors especulatius illencs, la crisi que pateix el moviment verd, requereix del concurs i de l'experiència d'un home provat en la lluita ecologista com ho és ell. Abandonar el moviment quan precisament començava una nova fase de la lluita conservacionista no va ser una actitud encertada. La retirada de Joan Buades de la política activa només serví -i serveix encara!- per a donar armes als enemics dels Verds, als manipuladors i calumniadors que han fet malbé el projecte Verd. És en la derrota on es constata el tarannà d´un autèntic lluitador en defensa dels interessos populars i, em dol haver de dir-ho, l'amic Joan Buades, amb la seva dimissió, no va a saber estar a les alçades del moment històric que vivim.

Crec que Joan Buades encara és a temps de rectificar i demostrar novament als seus amics que els seu tarannà combatiu i de servei al poble resta intacte i que es pot posar de nou en acció al servei del moviment verd de les Illes. Tots aquells que l'apreciam de bon de veres esperam que torni a la vida política activa que mai no hauria d'haver abandonat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-III-06)

Conferència "República i transició" a càrrec de Miquel López Crespí (escriptor i historiador).

Temps de República.

Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca).

Dijous, 20 d'abril a les 20.30 h. a l'Espai Jove de Sa Congreació, Carrer Rosari, 25 (sa Pobla, Mallorca).

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l'excarrillisme (PCE) i simpatitzants, en un furibund pamflet contra l'autor d'aquesta nota, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Signaven el pamflet ple de calumnies, mentides i tergiversacions els senyors Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. Posteriorment s'hi afegí Pep Vílchez, màxim responsable de la nefasta política carrillista antirepublicana a les Illes en temps de la transició.

Tot això és tan evident que fa un temps un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel×lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel×lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició, (i durant molts d'anys després!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel×lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La lluita per servar la nostra memòria, per explicar a les joves generacions i al poble en general les traïdes de la transició, esdevé avui arma essencial del combat en la lluita per la República, la Independència i el Socialisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-IV-06)

La lluita contra mentiders, pamfletaris i sectaris. Defensa de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Per la Independència, la República i el Socialisme.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el meu llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-XII-05)

Memòria històrica de la lluita republicana: la repressió "democràtica".

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».

Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.

No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.

Miquel López Crespí

RECUPERACIÓ DE LA MEMORIA HISTÒRICA DE SA POBLA.

El passat 6 de febrer, mitjançant una instància, l’associació cultural “Pinyol Vermell” va demanar a l’Ajuntament de Sa Pobla poder dur a terme una sèrie d’activitats envers la II República Espanyola.

A dita instància hi figuraven actes com a conferències, taules rodones o la projecció de pel.lícules i documentals que es celebrarien a l’Espai-Jove de Sa Congregació, punt on l’Ajuntament no ens va posar cap impediment.

A la mateixa es va demanar també, poder col.locar una placa dia 14 d’abril ( data del 75 aniversari de la proclamació de la II República espanyola ) amb el següent texte: ALS POBLERS QUE LLUITAREN PER LA LLIBERTAT 75ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

Des de l’associació varem decidir tirar endavant amb aquesta iniciativa, ja que consideram que s’ha mantengut en l’oblid a aquelles persones que decidiren mantenir-se fidels a la república i als seus ideals i que lluitaren contra el cop d’estat militar que es va produir i que per aquests motius acabaren pagant amb la pressó o amb la seva vida. Tots sabem i no podem oblidar que per desgràcia hi hagué poblers que patiren la dura repressió que visqué Mallorca durant aquells anys i que pel sol fet de pensar diferent sofriren les atrocitats del poder colpista.

Per aquets motius, des de l’associació creim necessària la recuperació de la memòria històrica de dites persones, que per designis del destí es convertiren en protagonistes de la història del nostre poble. L’importància per a nosaltres d’aquest homenatge sorgeix al considerar que es tanquen velles ferides dins la nostra societat, i que anys després d’haver viscuts aquests episodis terribles del nostre poble i la nostra nació som capaços de mirar al darrera sense rencor ni odi i veure que per damunt dels ideals, partits o banderes tots som germans, tots iguals. La resposta de l’Ajuntament referent a la col.locació de la placa deia el seguent: A- La placa en qüestió aniria dedicada “ a les ciutadanes i ciutadans poblers que han lluitat per la llibertat” ( tal i com consta a la seva instància, amb observació de l’expressió “ ciutadans i ciutadanes”, que és un suggeriment nostre), sense cap altre referència històrica concreta. B- La placa només podria anar firmada per l’Ajuntament de Sa Pobla, com a representant de la totalitat de la societat poblera. En aquest sentit, entenem que seria mal d’entendre que una associació privada s’apropiàs d’un espai públic per difondre a títol individual, encare que aquest en principi sigui assumible per la inmensa majoria de la societat poblera. C- La inaguració formal de la placa es faria el proper dia 29 d’abril, a mode de cloenda dels actes organitzats per la seva associació. El fet de no fer coincidir la col.locació de la placa amb el dia 14 d’abril, commemoració de la proclamació de la II República, ve motivat perquè entenem que qualsevol al marge del seus sentiments concrets en relació a aquesta període de la nostra història i les circumstàncies que varen envoltar es seu final- que realment vulgui honorar la memòria dels poblers i pobleres que han lluitat per la llibertat en sentit ampli ho pugui per, i a més, es pugui sentir còmode.

Des de l’associació no compartim la totalitat d’aquets punts i aquí explicam els motius: El suggeriment per part de l’Ajuntament d’incloure “ciutadans i ciutadanes” ens pareix encertat i

En la questió que fa l’instància: sense cap altre referència històrica concreta, l’associació considera que fer aquesta referència històrica es clau en el sentit d’aquesta placa, ja que si no es fes dita referència el sentit “ciutadans i ciutadanes” és molt ampli i podria dur a confusió o dubte per les generacions futures. Si creim amb la necesitat d’incloure “75 aniversari de la II República espanyola” és perquè no s’oblidi mai el seu final i la seva existència i que el silenci no tapi la realitat viscuda al nostre poble, així tots junts podrem aprendre que la paraula ha de precidir l’acte i que la violència és la pluma de l’ignorància. En definitiva la II República és un període històric més que s’ha de sumar a la Història del nostre país i de cap manera es pot negar dit espai de temps, ja que seria negar part de la història de nosaltres mateixos i si més no, la dels nostres avantpassats.

L’associació va elegir la plaça de la Concòrdia ja que aquesta mateixa paraula que li dóna nom, representa una de les nocions de les societats civilitzades, on tots hem de poder viure, pensar, opinar, … en concòrdia amb la societat que ens envolta. En referència a la firma de la placa des de l’associació Pinyol Vermell en cap moment varem tenir l’intenció i seguim sense tenir-la, de firmar la placa en nom nostre.Des d’un principi l’associació va decidir que es feria càrrec de les despeses de la placa, intenció que mantenim en peu i per aquest mateix motiu tampoc consideram necessària la firma de l’Ajuntament de Sa Pobla.

Des de l’associació consideram fonamental realitzar l’acte el proper dia 14 d’abril ja que aquesta data té un significat especial i la col.locació de la placa, recobra el vertader sentit de l’acte, així com a diferents pobles de la nostra illa es celebren (i això és un precedent). - Al Cementiri de Son Coletes (Manacor) es celebra un acte recordatori als republicans, així com als cementiris de Santa Maria, Bunyola, Porreres i actes a Sencelles, Inca, Alaró, Mancor i a Pollença on l’any 2003 l’Ajuntament aixecà un monolit on es pot llegir “A la memòria dels presos republicans que, per mantenir-se fidels a la democràcia i a la llibertat ,foren obligats – entre 1937-1940- a obrir camins com aquest” on també anomenà fill il.luste de la vila de Pollença a Pere Joan Cànaves (batle afusellat) Per aquests motius demanam a l’Ajuntament de Sa Pobla que recapaciti sobre la data de la col.locació i el texte, que des de l’associació Pinyol Vermell varem demanar. Entenem que aquests són motius més que suficients, perquè l’Ajuntament canvii d’opinió i la societat apreciaria un pas cap a la llibertat, asumint que les errades passades no es tornin a repetir dins una societat com la nostra.

Si no fos possible arribar a un acord des de l’associació mantendrem en peu l’acte d’homenatge a la República prevists per dia 14 d’abril a la plaça de la Concòrdia, on es celebrarà un recital poètic, (sense la col.locació de la placa, és clar), entenent que si no es pot col.locar la placa, si que s’ha de poder celebar un acte d’homenatge.

Atentament: Associació de Joves PINYOL VERMELL

Cita: L’associació el passat 6 de febrer va mantenir una reunió amb el Batle de Sa Pobla, juntament amb un dels seus assesors. Els motius que ens van exposar en referència a la seva negativa en quant a la col.locació de la placa dia 14 d’abril foren que sobre la referència històrica d’aquesta, és a dir, que la placa posàs “75 aniversari de la II República” que ningù es pogués sentir molest o incòmode al visitar la plaça de la Concòrdia i que aquest no fos un motiu per obrir velles ferides al poble. El batle va dir que com era el “batle de tots” no s’havia de ferir la sensibilitat ciudadana. D’altra banda cal dir també, que no ens deixen col.locar la placa dia 14 d’abril però si un altre dia. Des de l’associació ens resulta incomprensible aquesta negativa des de la Casa Consistorial.

Per aquest motiu l’associació ha decidit no col.locar cap placa, ja que la nostra intenció es la de recuperar la dignitat de les persones que foren represaliades en temps de la Guerra Civil i la dictadura, ja que creim que els valors que defensaren amb la seva sang representen part dels ideals de la nostra associació. Creim que es important que la gent que va sofrir les atrocitats d’aquell sistema es digne de rebre homenatge i que siguin recordats els fets que varen haver de patir, precisament perque no es tornin a repetir. Creim que no volguent fer aquest homenatge en part no es vol asumir aquest període històric.

De totes maneres, l’associació, encara que no posi cap placa amb les condicions imposades, sí que farà un acte d’homenatge el dia 14 d’abril, en el qual hi haurà un recital poètic. En el tema referent al dia de l’homenatge el Batle, no ens va possar cap impediment per poder realitzar-lo.

La PenyaSaPobla

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom