Per una Esquerra Alternativa

La hipocresia "republicana" dels excarrillistes (PCE)

Agermanat | 18 Abril, 2006 13:30

Conferència "República i transició" a càrrec de Miquel López Crespí (escriptor i historiador).

Temps de República.

Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca).

Dijous, 20 d'abril a les 20.30 h. a l'Espai Jove de Sa Congreació, Carrer Rosari, 25 (sa Pobla, Mallorca).



Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.



Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l'excarrillisme (PCE) i simpatitzants, en un furibund pamflet contra l'autor d'aquesta nota, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Signaven el pamflet ple de calumnies, mentides i tergiversacions els senyors Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. Posteriorment s'hi afegí Pep Vílchez, màxim responsable de la nefasta política carrillista antirepublicana a les Illes en temps de la transició.



Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Tot això és tan evident que fa un temps un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel×lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel×lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició, (i durant molts d'anys després!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel×lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La lluita per servar la nostra memòria, per explicar a les joves generacions i al poble en general les traïdes de la transició, esdevé avui arma essencial del combat en la lluita per la República, la Independència i el Socialisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-IV-06)

PSM: Miquel Àngel Maria i Miquel López Crespí

Agermanat | 18 Abril, 2006 07:57

El PSM i el bloc nacionalista d'esquerra.


"O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011". (Miquel López Crespí)

Miquel Àngel M. Ballester ha escrit un assenyat article en el qual afirma que "els partits polítics no són propietat dels seus militants. Es deuen a la societat a la qual serveixen. Si més no, als sectors socials que representen". Les opinions de l'amic Miquel Àngel són prou assenyades en el moment actual quan, en apropar-se les autonòmiques del 2007, les cúpules dirigents dels partits ja fan les llistes analitzant qui entrarà a les institucions i qui segurament haurà de quedar sense cadireta ni privilegis. Per a desgràcia de la societat civil de les Illes, el que hauria de ser un debat constructiu per a anar bastint els fonaments de les Illes futures que volem esdevé, en mans dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, un simple instrument per a repartir-se les hipotètiques nòmines institucionals. I d'aquesta manera no anam enlloc. Ans al contrari; si les ciutadanes i ciutadans i continuen constatant aquest lamentable espectacle el bipartidisme PP-PSOE es desenvoluparà al màxim.

O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011.

Miquel Àngel M. Ballester ho havia advertit en un article que portava per títol "Sobreviure o renèixer?". Ara, just fa uns dies ha tornat a fer la mateixa reflexió en un altre treball titulat "L'aposta del 2007". El dirigent del PSM creu que no som en moment de simple oportunisme electoralista. El més fàcil, seguint les indicacions i el discurs de les elits burocràtiques atemorides per la por de perdre la nòmina institucional, seria repetir a tota velocitat un acord electoral per la cúpula garantint a qui pertoqui l'hipotètic escó a cada dirigent d'aquells que signarien l'acord electoral. És evident que hi ha nervis a flor de pell davant la possibilitat de restar extraparlamentaris. Hom evidencia cada vegada amb més precisió que l'electorat, per a fer front al PP, s'estima més votar l'autèntica socialdemocràcia, és a dir el PSOE, que no alguns dels productes descafeïnats que pretenen estar a la seva esquerra. La gent no és simple, i quan veu tan poques diferències entre els productes electorals sap escollir aquells que, imaginen, poden oferir garanties d'aturar la prepotència dels hereus d'Aznar i companyia.

El bipartidisme es va consolidant dia a dia perquè en els partits teòricament a l'esquerra del PSOE no hi ha un projecte prou engrescador, un projecte que vagi més enllà del que la mateixa socialdemocràcia espanyola proposa. En la línia que apunta el dirigent del PSM, potser ha arribat el moment que tots aquells que feren fracassar el Pacte de Progrés pel seu infantilisme, per la seva incapacitat de preservar el que va ser una conquesta històrica de les classes populars illenques, es facin fonedissos i deixin pas a les noves propostes que la nostra societat necessita. Crec, com molta altra gent de l'esquerra alternativa, que ha arribat el moment adient per a provar de salvar el que resta del teixit de la societat civil de les Illes. Malgrat els errors constants dels mals gestors que enfonsaren l'experiència progressista, la societat civil de les Illes ha ressuscitat i, donant proves d'una vitalitat exemplar, torna ser enmig del carrer, com en temps de les grans mobilitzacions dels anys noranta, exigint un canvi de rumb substancial en la política illenca. S'està congriant una nova societat, una nova manera de copsar el fet polític que ja no té res a veure amb un recent passat. Una nova societat que necessita de nous referents, d'un nou tipus d'organització que entengui el que s'esdevé davant els seus ulls i sàpiga trobar resposta als reptes del segle XXI.

L'aposta aquests moments ja no és solament electoral. El "bloc nacionalista d'esquerres" que proposa Gabriel Barceló no té res a veure amb repeticions d'operacions dubtoses enfocades a mantenir polítics fracassats al capdamunt de les cúpules dels actuals partits en declivi. Caldria ser conscients d'aquests problemes i no confondre mai l'objectiu final de bastir estratègicament aquesta nova organització, un bloc nacionalista d'esquerra, amb la repetició de "Progressistes". El problema en aquests moments no consisteix a salvar les cadiretes d'aquells que han fet malbé la feina que els encomanàrem l'any 1999, quan, amb els nostres vots els situàrem en la gestió del poder polític perquè actuassin d'una manera diferent de com ho havia fet històricament la dreta. No es tracta, repetesc, de salvar aquests quatre polítics professionals que són a punt d'anar a un merescut atur. Del que es tracta, com demana la gent del carrer, és de "salvar Mallorca", "salvar les Illes".

L'article que comentam deixa ben aclarida la qüestió quan afirma: "És l'hora de prendre decisions, d'arriscar posicions i jugar fort, de renunciar al patriotisme de partit en benefici del país, d'apostar per una operació ambiciosa de regeneració democràtica que doni resposta a les ànsies d'un nombre incomptable de mallorquines i mallorquins que aspiren a un canvi polític real i profund. Perquè el que està en joc no és la continuïtat d´unes sigles, sinó la supervivència d´un país".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (18-IV-06)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb