Per una Esquerra Alternativa

PER QUÈ DIMITESC DE REGIDOR DE L'AJUNTAMENT DE PALMA?

"Supós que algú de vosaltres seguíreu el Congrés del PSM on line del bloc d'en Grosske. Em sembla patètic. Els congressos són tancats i no poden entrar periodistes, però algun militant del PSM anava telefonant en Grosske i ell anava "radiant" el que allà passava. Us imaginau en ZP radiant el Congrés del PP? És patètic i trist". (Pere Muñoz)

Supós que algú de vosaltres seguíreu el Congrés del PSM on line del bloc d'en Grosske. Em sembla patètic. Els congressos són tancats i no poden entrar periodistes, però algun militant del PSM anava telefonant en Grosske i ell anava "radiant" el que allà passava. Us imaginau en ZP radiant el Congrés del PP? És patètic i trist.

Al darrer article hi ha hagut fins ara 118 comentaris i uns 1.500 moviments. Hi ha opinions per tots els gustos: no te'n vagis, parteix, és coherent, vols fer mal, etc. Com es diu en bon malloquí hay gente pa tó.

He rebut cridades, emails, sms i ho agraesc de veres. M'han cridat representants de quasi tots els partits polítics (curiosament, com a anècdota, encara no m'ha cridat ningú de la nova executiva del meu partit). Estic content perquè quan hi ha crisi és quan s'identifiquen els amics.

Ahir una editorial ´d'Última Hora deia que havia de quedar, que em dec als electors, etc.

A veure, la ciutadania tria un cap de llista, però sobretot tria una llista electoral, un partit. Sinó jo podria fer el que volgués amb l'escó. Encara que jurídicament l'escó és meu jo consider que és del meu partit. Si jo dimitesc no passa res, entra el següent de la llista.

El més fàcil és continuar de regidor: cobrar cada mes, anar fent la feina, preparar oposicions, no complicar-me la vida..., però em sembla indigne i incoherent. Clar que em sap greu dimitir, però no tant pel PSM com per la plataforma Salvem la Real, la gent de Son Sardina, pel Carnatge, per la gent que creia en noltros de Pere Garau, pels companys lluitadors de Sant Jordi i Son Feriol, etc. Però tranquils al capdavant del PSM queda gent magnífica: Biel Barceló, Nanda Ramon, etc són gent molt molt vàlida i preparada. El nou projecte els encoratja i faran tot el que sigui per defensar els valors que hem defensat fins ara.

Quedar a l'Ajuntament representa per mi algunes qüestions a tenir en compte:

- Que em diguin que tot i que el meu partit ha decidit una altra cosa jo continu per la cadira. Pensau que hi ha gent del meu partit que al Congrés em va dir que només m'interessava la cadira.

- He de continuar com fins ara amb una línia pròpia o he de consesuar-la amb els nostres nous socis?

- He de fer feina per reforçar la figura del que sembla que ha de ser el cap de llista del Bloc, Grosske, o he de continuar actuant de portaveu com fins ara?

- A les votacions votam com fins ara independentment de tothom o no? - Aguant que el PP em digui vosté no representa ningú i la seva cadira no val res?

- Continu anant pels barris i les entitats com a PSM o m'atur i esper? Aquestes associacions em reconeixeran com a interlocutor vàlid?

A algú li poden semblar dois, però si fossiu regidors o regidores ho entendríeu. Després hi ha el tema personal. Moltes vegades m'he sacrificat per idees però això és un acte de voluntat. No vull fer coses si no les sent i si no les visc amb passió. I deman respecte cap als meus motius.

De tota manera som caperrut, però reflexiu i les vostres aportacions són útils per a la reflexió.

General — Enviat per psmunyoz @ 11:22

31 Mai, 2006

Bloc Pere Muñoz

Manifest de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

"Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana". (Miquel López Crespí)

Potser qui millor ha expressat l'estat d'ànim dels que sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a les Illes ha estat el meu bon amic Miquel Àngel Maria. En un article titulat "PSM sí, Bloc també", el dirigent del PSM escrivia: "No crec que ningú vagi sortir content de la cloenda del congrés del PSM. Tal i com han reflectit les notícies d'aquests dies, darrere els aplaudiments per l'aprovació de les ponències i per l'elecció de la nova direcció del partit no hi havia l'alegria dels congressos anteriors, no es respirava l'entusiasme d'altres ocasions".

Posteriorment a la cloenda del congrés hem conegut les dimissions de Mateu Crespí, Pere Muñoz, Maria Costa i Jaume Sansó i l'advertiment de moltes agrupacions del PSM en el sentit que pensen separar-se del partit o formar grups independents no subordinats a la unió entre Esquerra Unida i el que resta del PSM. Imagín que en la cloenda del partit, rondava dins l'ambient la crisi que tothom imaginava que podria esdevenir-se si no es feien bé les coses.

És evident que els diversos sectors que des de l'esquerra alternativa sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerres (consultau les hemeroteques) havíem pensat en un altre escenari per a anar bastint aquest projecte. En els debats que he mantingut des d'aquestes mateixes pàgines per a anar consolidant una autèntica esquerra alternativa, debats realitzats amb Llorenç Buades, Cecili Buele, el dirigent de la CGT Josep Juárez o el mateix Miquel Àngel Maria Ballester, sempre s'havia parlat de bastir un bloc lluny de les urgències electoralistes i de la lluita per servar sous i cadiretes. Es tractava i es tracta d'anar unint des de la base. Mai de dividir des de les cúpules dirigents. Fins i tot el dirigent excarrilista (PCE) i secretari general del partit prosovètic PCB-PCPE Josep Valero advertia en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu" que aquest futur bloc era quelcom de diferent d'una simple operació electoral. Valero escrivia: "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".

Som molts els que ens demanam per què, de cop i volta, quan el PSM havia decidit deixar la qüestió per a més endavant, quan hi hagués una situació autènticament favorable per a la concreció d'aquesta nova força política, una part dels dirigents alteren el que s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que tants problemes està comportant a l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual com Llorenç Capellà es demanava en un excel·lent article titulat "Els sotasignants" si aquesta mena d'operacions fetes tan de presa servien de veritat per a sumar. Llorenç Capellà indicava que potser més que sumar restaven. És la mateixa opinió de Llorenç Buades, l´històric dirigent de l'antifranquisme illenc i ara militant de la CGT, quan deia: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles". Sobre tot si amb les preses es deixa mig partir a la cuneta.

Pens que la mitja part del partit que en el moment de la votació de dia vint-i-set no volia el bloc amb EU era precisament per por d'aquestes presses electoralistes. Un debat de tanta transcendència per al futur del nacionalisme d'esquerra no es pot fer amb aquesta velocitat vertiginosa, en dues hores i sense que la idea hagi madurat i calat ben bé dins tota l'organització. Molts militants i simpatitzants del PSM afirmen que hauria estat molt més convenient poder fer aquest debat de tanta transcendència amb calma, serenament, després de les eleccions, mirant sempre de no crear més divisions ni enfrontaments interns. Crec que s'ho pagava. El PSM s'ha jugat els seus trenta anys d'història amb massa facilitat i alegria. La urgència i les presses d'Esquerra Unida condicionant les decisions del PSM el que estan aconseguint, en lloc de reforçar l'esquerra mallorquina per fer front a la dreta que ens malgoverna, és dividir el PSM d'una forma vertaderament traumàtica. Pel bé del país esperam que aquestes ferides que avui semblen inguaribles, tenguin aviat solució i remei. Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana.

Les presses electoralistes s'han fet evidents en constatar cada dia l'oblit de la feina unitària. La mobilització de la societat civil s'hauria d'haver començat a fer just després de la derrota del Pacte de Progrés. S'han perdut tres anys decisius que haurien servit per a anar ampliant i consolidant el teixit de la societat civil, els fonaments d'un moviment de resistència que aturi l'actual destrucció de les Illes en mans d'especuladors sense cap sentit de país.

Els advertiments fets per molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes anaven en aquesta direcció: bastir un bloc com cal des de la base, des dels autèntics moviments socials, des de les organitzacions que sortosament no han traït els seus principis per a poder trepitjar fos com fos moqueta i cobrar bons sous en la gestió del règim. Una nova força política sense els dirigents del passat, un bloc de nou encuny que no serveixi per a mantenir en la poltrona aquells oportunistes i vividors del romanço que feren tant de mal a l'esquerra i als principis del nacionalisme i del socialisme durant la transició i en aquests darrers anys. Aquells dirigents que ara, en veure perillar sous i privilegis, s'apunten a qualsevol moguda que pugui servir per a preservar els seus interessos egoistes. Uns interessos que no tenen res a veure amb la defensa d'una terra i d'una cultura trepitjades i espoliades cada dia. Recordem que en el Bloc Nacionalista Gallec no hi ha Izquierda Unida i que a les Illes, si el bloc no supera aquesta fase inicial enfocada solament a la confecció de les llistes del 2007, no podrem avançar una autèntica política de contenció de la dreta. Per a l'esquerra anticapitalista de les Illes el bloc sempre ha estat, o hauria d'haver estat, el resultat de la confluència de les avantguardes sindicals, culturals, republicanes, ecologistes, de la nostra terra. Una confluència des de la base de tot l'ampli moviment que diàriament i des de fa moltes dècades lluita activament contra la dreta, l'especulació i la colonització de les Illes i de tots els Països Catalans.

A tots els defensors d'aquest autèntic bloc -jo en som un, i de fa dies!- ens preocupa, i molt!, que una idea tan engrescadora, una idea que hauria de servir per anar regenerant la política diària mallorquina i per a anar engrescant sectors de la societat nous i cada vegada més amplis, es pugui convertir finalment en la fórmula màgica per a salvar el modus vivendi d'aquells que, precisament, feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquella gran oportunitat històrica que tengué l'esquerra oficial per a bastir una política diferent de la dreta depredadora que destrueix recursos i territori.

Pensam que el bloc del futur ha de servir per a anar unificant tots els esforços i iniciatives de la vertadera esquerra de les Illes. Una esquerra preocupada de bon de veres per la situació dels sectors populars, amb programes i propostes de lluita contra el neoliberalisme dominant i de preservació de la nostra cultura i minvats recursos naturals. Volem un bloc que serveixi de veritat per a unir, no per a destruir ni dividir, un bloc d'esquerra nacionalista útil per al nostre redreçament nacional i social.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (30-V-06)

El futur del PSM.

"Aquesta aposta per un '"nou subjecte polític' ha dividit molt a la militància. Uns ho veuen com l'única alternativa per desbancar el PP, o fins i tot per no desaparèixer. D'altres estan radicalment en contra, i creuen que el BLOC no s'avé amb el que és el PSM, una força mallorquina, nacionalista i d'esquerres, sino que es convertiria en una força d'esquerres, difusament nacionalista i ecologista, amb un referent espanyol: IU". (Antoni Reus)

"...les agrupacions, com la nostra de Santa Margalida, Can Picafort i Son Serra, hem de decidir que fem, i una de les propostes que hi ha damunt la taula és si cream un nou partit independent". (Antoni Reus)

Per Antoni Reus, regidor del PSM-EN a l'Ajuntament de Santa Margalida (bloc S'altre dia...)

Ahir acabà el congrés del PSM-EN, on es va aprovar una esmena a la ponència d'estratègia per acordar la formació d'un BLOC amb altres forces polítiques, i es va triar com a secretari general al seu màxim defensor Biel Barceló.

Aquesta aposta per un "nou subjecte polític" ha dividit molt a la militància. Uns ho veuen com l'única alternativa per desbancar el PP, o fins i tot per no desaparèixer. D'altres estan radicalment en contra, i creuen que el BLOC no s'avé amb el que és el PSM, una força mallorquina, nacionalista i d'esquerres, sino que es convertiria en una força d'esquerres, difusament nacionalista i ecologista, amb un referent espanyol: IU

A d'altres, el BLOC ens pareix una experiència incerta, que pot tenir coses positives i coses negatives, i no ho veiem massa clar. El que no entenc, i així ho vaig manifestar al Congrés, és: perquè és planteja un nou camí amb tantes incerteses, a un any de les properes eleccions autonòmiques i després d'haver realitzat unes primàries per triar el candidat?

Però hi ha una cosa que me preocupa més encara, perquè és planteja aquesta qüestió quan es sap que hi ha una part important de la militància que per les seves pròpies conviccions no la pot assumir? A més era una cosa que és sabia, i un dels motius que pesava, tal com va reconèixer l'ex secretari general i actual membre de l'executiva Biel Vicens a una reunió prèvia al Consell de Direcció Política que va descartar la proposta de BLOC fa poc més de mig any.

Però bé, tot això ja està fet, i ara s'obri un nou temps, i les agrupacions, com la nostra de Santa Margalida, Can Picafort i Son Serra, hem de decidir que fem, i una de les propostes que hi ha damunt la taula és si cream un nou partit independent.

De totes maneres hi ha una cosa que tenim tots ben clar, que seguirem fent molta feina pel nostre municipi estiguem a l'oposició o governant.

Aprofit també per publicar una carta molt interessant que acab de rebre d'un membre de l'agrupació:

Bloc Antoni Reus, regidor del PSM-EN a l'Ajuntament de Santa Margalida

ERC: l’hora d’Esquerra.

"L’accés d’ERC al Bloc no ha de ser gratuïta, ni ha de limitar-se a posar una o dues persones ben situades a l’hora de repartir cadiretes. Esquerra és una força en alça i s’ha de fer respectar: això és, seguir en els seus ritmes d’autodesenvolupament, i fer valer uns criteris de pràctica assembleària com els que practiquen internament al si de la seva formació. Oferir només un lloc institucional simbòlic per tal que Esquerra accepti formar part del Bloc seria un error. Una coalició o un bloc no es pot fer sense principis i recòrrer a una pretesa unitat per anar després en una plaça de “convidat de pedra” no seria útil en absolut. (Llorenç Buades - CGT)

Per Llorenç Buades (CGT)

www.ixent.org (un web de l'esquerra antifeixista i anticapitalista de les Illes)

Si alguna força política ha demostrat maduresa al llarg d’quests darrers anys posteriors al govern del Pacte de Progrés és Esquerra.

D’entrada és una força que escolta a la gent, i on la militància encara pot decidir, com s’ha demostrat al voltant del debat de l’estatut. En canvi hi ha massa formacions que es diuen d’esquerra on només decideix el seu “sanedrí”. Aquesta pràctica assembleària d’Esquerra és un gran valor a conservar. Enhorabona a la seva militància per fer-se valer.

Esquerra ha aprofitat aquests darrers anys per a guanyar espais i ho ha fet sense presses però també sense aturar. S’ha abstingut dels debats agres sobre les possibilitats d’accés a les institucions que, és la preocupació principal de les formacions en crisi. Aquestes formacions en crisi no han sumat res, i han restat militància dels seus propis espais (Verds, Corrent roig, i ara, renovadors del PSM) perquè no han generat un debat polític ni una participació en condicions. Per més que es faci una coalició de circumstàncies --el bloc és només un projecte llunyà--, les actuals forces són menors en conjunt que les que tenien les forces que accediren al govern de “progrés”.

La participació al congrés del PSM de 27 i 28 de maig, que no va molt més enllà dels 300 votants, és una bona mostra del desencís davant una situació d’extraordinària importància que exigia una major participació de les bases. Ara s’opta pel bloc, però qui en parla dels continguts polítics del bloc? Si l’objectiu únic es fer fora el PP no hi ha millor bloc que el PSIB-PSOE. Si els objectius van més enllà, manquen papers, i manquen programes a debatre més enllà de l’oportunisme.

Ara Esquerra, que no s’ha oposat en cap moment a la coalició, però que tampoc ha donat un xec en blanc al seu favor, té la gran oportunitat de fer-se valer. Esquerra ha de fer-se valer per tal d’agarantir que no passin fets com els d’una ICV-Euia al Principat que no respecten els seus compromisos de Tinell, ni la sobirania del Parlament de Catalunya. Esquerra ha de fer-se valer per tal d’agarantir que una coalició electoral no estigui reduïda a la voluntat d’un “sanedrí”. Esquerra ha de fer-se valer per tal de generar un corrent de democràcia participativa que condicioni les polítiques dels dirigents en funció de la voluntat de les bases i de les xarxes socials.

L’accés d’ERC al Bloc no ha de ser gratuïta, ni ha de limitar-se a posar una o dues persones ben situades a l’hora de repartir cadiretes. Esquerra és una força en alça i s’ha de fer respectar: això és, seguir en els seus ritmes d’autodesenvolupament, i fer valer uns criteris de pràctica assembleària com els que practiquen internament al si de la seva formació.

Oferir només un lloc institucional simbòlic per tal que Esquerra accepti formar part del Bloc seria un error. Una coalició o un bloc no es pot fer sense principis i recòrrer a una pretesa unitat per anar després en una plaça de “convidat de pedra” no seria útil en absolut.

(29-V-06)

ACAB DE PRENDRE LA DECISIÓ MÉS DIFÍCIL DE LA MEVA VIDA POLÍTICA

Bloc Pere Muñoz— Enviat per psmunyoz @ 22:02

"Així he prensentat la meva renúncia a ser candidat del PSM a l'Ajuntament de Palma. He presentat la meva dimissió com a secretari general de la Federació de Palma del PSM.EN, que sotmetré a l'executiva. A més, he presentat la meva dimissió com a portaveu del PSM a l'Ajuntament de Palma que es farà efectiva el més aviat possible quan ho decideixi la comissió executiva". (Pere Muñoz-PSM)

Ahir el meu partit va triar constituir un nou ens polític, anomenat Bloc, amb Esquerra Unida, Els Verds i ERC. Jo em vaig afiliar al PSM, som del PSM i pens que una decisió d'aquesta importància no es podia prendre a un Congrés, en una horabaixa, a un any de les eleccions, i amb un 53% dels vots. Potser estàs equivocat, però és el que pens.

A més, som nacionalista d'esquerres i no crec amb un projecte compartit amb Esquerra Unida. Crec en el BNG, però no en el Bloc que es planteja aquí. Així ho vaig defensar com militant de base, com a candidat del PSM a la Batlia de Palma, com a secretari general de la Federació de Palma del PSM i com a regidor-portaveu a l'Ajuntament de Palma. Va guanyar la votació a favor del Bloc. Va perdre la meva opció.

En política i a la vida un ha de ser coherent. La votació que vaig perdre suposa un canvi de rumb. Accept la decisió del Congrés, però no puc compartir el projecte. Em seria més fàcil continuar a la cadira, però no puc encapçalar un projecte polític en el qual no hi crec.

Així he prensentat la meva renúncia a ser candidat del PSM a l'Ajuntament de Palma. He presentat la meva dimissió com a secretari general de la Federació de Palma del PSM.EN, que sotmetré a l'executiva. A més, he presentat la meva dimissió com a portaveu del PSM a l'Ajuntament de Palma que es farà efectiva el més aviat possible quan ho decideixi la comissió executiva.

He de donar les gràcies a molta de gent. A la gent del grup municipal: Catalina, Jaume, Toni, Bel i Maria. A Damià Pons, Sebastià Serra i Climent Garau. I, sobretot, a na Caterina (mare dels meus fills i companya durant molts anys) que ha hagut de patir les meves anades i vengudes i les meves absències, i als meus fills Maria i Pau que han esta massa vegades lluny de son pare per les meves dedicacions polítiques.

He viscut la política com s'ha de viure tot el que fas i creus en aquesta vida: amb passió, força i ganes. La il·lusió no ha faltat fins i tot als pitjors moments, però ara cal quedar al marge i desitjar tota la sort del món als companys que inicien aquest nou projecte polític. A en Biel Barceló, força, coratge i endavant. Mallorca i Palma continua necessitant una veu nacionalista i d'esquerres forta i sense pors.

Visca Mallorca i els Països Catalans lliures!

28 Maig, 2006

La situació cultural.

"El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats". (Miquel López Crespí)

El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?

No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.

Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.

Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.

Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-06)

Tot allò que t'amaguen del BLOC i tu voldries saber de bon de veres:

1. QUÈ ÉS EL bloc

DIUEN: El Bloc és la proposta de constitució d'un nou subjecte polític mallorquí, sobirà, progressista, ecologista i nacionalista amb garanties electorals suficients com per capgirar el 2007 el Govern de les Illes Balears.

Però CALLEN: Que la proposta del Bloc sorgeix d'Esquerra Unida, una part d'Els Verds i alguns membres del PSM que han deixat de creure en la suficiència política dels seus projectes davant l'electorat. Que el PSM ja s'ha pronunciat reiteradament refermant la seva vigència com a projecte polític independent i amb la voluntat d'anar en solitari a les eleccions tant a la seva Comissió Executiva, com al Consell de Direcció Política, i així ha estat ratificat per les bases del partit amb l'assistència massiva en el procés de primàries per a elegir el nostre candidat autonòmic. Que també han estat nombroses les agrupacions que ja havien iniciat aquest procés electoral a nivell local amb molta il·lusió per fer llistes PSM.

2. PER QUÈ UN bloc?

DIUEN: EL 50% de electors del les Illes Balears són progressistes i, en canvi, gairebé sempre hi governa la dreta. La unitat és la seva gran arma. Un BLOC permetria aprofitar al màxim els nostres vots. Què pot voler un partit sinó governar el seu país?

Però CALLEN: Que en un BLOC, 1 + 1 no son sempre 2, i de ben segur es perdran molts de vots nacionalistes que voten PSM, sobretot de la Part Forana, que difícilment votarien una opció que contengués Esquerra Unida. Igualment que molts dels electors tradicionals d'Esquerra Unida podran assumir votar una força amb pretensions "nacionalistes". També amaguen que moltes candidatures municipals del PSM a la Part Forana estan pendents de saber si es fa el Bloc per desvincular-se d'un projecte que conté EU i constituir-se en candidatures independents. Comentari: Per tant, de sumar res de res. Si realment volem fer un BLOC per guanyar al PP, hi hauria d'haver el PSOE i el sector progressista d'UM (Alcúdia, Porreres, ...) Tampoc té sentit que hi doni suport gent con en Julen Adrian que ha fet tot el possible per carregar-se els Independents d'Artà, això és el Bloc que ens ofereixen?

UN bloc FARÀ DESAPARÈIXER EL PSM?

DIUEN: Defensam la conservació del PSM, dels seus òrgans de govern i de la seva militància. En cap moment s'ha pensat a dissoldre el partit. El PSM continuarà existint i serà la primera força, en implantació, en quadres i en militància, del nou BLOC.

Però CALLEN: Que el PSM de Mallorca restarà sense activitat política pública perquè tota la seva acció es durà a terme des del Bloc, exactament igual que el PCE dins Esquerra Unida o el PSUC dins Iniciativa. Un Bloc no és una coalició de partits, tot el contrari, la política del Bloc no la decidirà un PSM que restarà inactiu, sinó els militants del Bloc a través dels seus òrgans, és a dir de manera conjunta els militants provients del PSM, EU, Verds i en tot cas ERC. Aquests partits continuaran existint actius en l'àmbit balear i espanyol, el PSM no, al no tenir existència exterior.

Comentari: Per tant ens diuen que és una coalició no un Bloc, quina contradicció!. EU a Balears seguirà existint i seguirà depenent de Madrid i decidint els seus militants dins el Bloc.

4. El bloc ALS POBLES

DIUEN: El BLOC no és una proposta per a les eleccions municipals. En els municipis en què no s'arribi a un acord unànime cada partit s'hi podrà presentar per separat amb les pròpies sigles. Però CALLEN: Que no té cap sentit presentar-te a les eleccions municipals amb la sigla PSM quan el PSM ni es presentaria a les eleccions autonòmiques, ni seria el referent polític actiu de res perquè a Mallorca ocuparia el seu lloc un Bloc que integrarien els militants del PSM i EU-Verds, entre d'altres.

Comentari: Imaginau el candidat municipal del PSM anant a fer campanya amb el cap de llista adversari d'EU? I en Grosske anirà a fer campanya pels nostres pobles?

5. bloc NACIONALISTA O PROGRESSISTA?

DIUEN: El nacionalisme i l'esquerra són a Mallorca dues cares de la mateixa moneda. Per a la gent del PSM defensar la identitat, el territori i la justícia social són les tres potes que donen sentit a la nostra lluita. Per què has de triar si ho pots tenir tot?

Però CALLEN: Que la meitat d'integrants d'aquesta nova formació política seria gent NO NACIONALISTA, és més gent que històricament ha estat bel·ligerant en contra dels nacionalismes per considerar-los burgesos i decadents, tot i sentir-se molt espanyols. I l'esquerra què? És evident que la concepció plural i àmplia de l'esquerra que en té el PSM es redefiniria a l'entorn dels postulats de l'esquerra alternativa que defensen ex comunistes i altres grups propers. Ubicaríem el nacionalisme en un espai sociològic on hi ha molts pocs vots.

Comentari: EU pensa que esquerra i nacionalisme són les dues cares de la mateixa moneda? En serio que ho pensa? En Cámara és nacionalista? En aquest pas, ben aviat l'estelada serà substituïda.

6. UN bloc AMB ESQUERRA UNIDA?

DIUEN: La proposta del BLOC inclou el PSM, Alternativa, ERC i altres col·lectius i persones independents que vulguin integrar-se en un nou projecte polític sobirà, no "la fusió amb IU", com s'afirma maliciosament.

Però CALLEN: Alternativa = Esquerra Unida que s'ha menjat Els Verds, Bloc = Esquerra Unida que es menjarà el PSM.

Comentari: Què passa que els fa por dir la veritat o les coses pel seu nom? Alternativa (EU-EV) no durà en Llamazares a fer campanya? I n'Anguita? Seran ells els que defensaran el nacionalisme i xerraran per boca del PSM. No defensaran dins el Bloc les polítiques que dissenya EU des de Madrid.

7. I SI PLANTEJAM EL bloc DESPRÉS DE LES ELECCIONS?

DIUEN: Si el 2007 es presenten 5 llistes a l'esquerra del PP serà difícil evitar una nova majoria conservadora. I basta veure les actuacions dels populars des del 2003 (IB3, autopistes, educació, llengua...) per entendre que no ens podem permetre una nova legislatura del PP-UM. El 2008 pot ser massa tard.

Però CALLEN: Que aquestes 5 llistes separades (UM, PSM, PSOE, Alternativa EU-EV, i ERC) foren les que derrotaren al PP el 1995 al Consell i el 1999 amb el Pacte de Progrés (fins i tot el 2003 a Mallorca tengueren més escons que el PP), i res ens impedeix que torni a ser així si cadascú fa la seva feina ben feta, i s'adreça al seu electorat. A Eivissa la unió de tota l'esquerra va ser derrotada pel PP precisament perquè les forces que l'integraren perderen la seva personalitat. Amb el Bloc només es sacrifica el PSM, perquè no confessen en públic allò que alguns d'ells diuen en privat: que han deixat de creure en el PSM.

Comentari: La unitat no és pot forçar a canvi de renuncies ideològiques, o és que volem deixar de ser nacionalistes? Qui confirma que no podem derrotar al PP tal com estam? S'acaba el món al 2007? Desapareixeran l'OCB, el GOB, l'Stei, els Joves per la llengua, perdrem totes les batlies al 2008? No siguem tant derrotistes ni demagogs.

8. QUINES SÓN LES POSSIBLITATS DEL bloc EL 2007?

DIUEN: Totes. Tenim un any per endavant i la dinàmica de mobilitzacions que s'ha obert (34.000 firmes recollides pel GOB; el renovat activisme de l'OCB; les mobilitzacions d'Eivissa...) auguren una activació de nostre entorn polític. El PP no té majoria absoluta a Mallorca, i a les Illes Balears un sol diputat és la diferència entre un govern de dretes o un govern de progrés.

Però CALLEN: Que quan el que t'uneix és anar a la contra del PP o la por a la decadència electoral, poc futur té aquest Bloc. La disparitat ideològica i d'interessos dels seus militants constituirien una força ingovernable, de difícil estabilitat política... i el resultat seria la desaparició d'una força inequívocamet nacionalista i porgressita: el PSM.

Comentari: El Bloc te totes les possibilitats? Això si que és il·lús. Quin entorn polític activarà el de centre esquerra?, o l'estrictament nacionalista? o el d'esquerra moderada? O és que simplement activarà als que estan a un extrem? Qui guanyarà vots serà PSOE i l'efecte Zapatero, o els nacionalistes d'UM i ERC si aprofiten aquesta oportunitat per suplir-nos. PSM+EU+EV, no en tendran tants junts com quan anaven per separat. La via per llevar la majoria a la Dreta no és l'esquerra alternativa, sense dubte és en Nacionalisme de Progrés. La via nacionalista és la que crec un espai polític diferenciat en totes les societats amb realitat nacional pròpia

9. HI HA TEMPS PER FER UN bloc?

DIUEN: La candidatura Nafarroa Bai va constituir-se quatre mesos abans de les eleccions generals. Progressistes per les Illes Balears, només dos mesos abans!

Però CALLEN: Que una cosa és un Bloc i una altre ben diferent una coalició de partits independents, al igual que Progressistes. Un Bloc suposa dissoldre la militància de cada força política dins un nou soubjecte polític, amb òrgans, estatuts, congressos, ponències, etc. comuns. En definitva, fer un partit nou, en el nostre cas fortament participat per militants d'altres partits externs o estatals.

Comentari: Com es podem celebrar assembles de dissolució, i assembles de fundació, en tan poc temps? Hi ha temps si la gent ho té clar, i al PSM n'hi ha massa que no li tenen. Si no ets capaç de convèncer la meitat del teu partit com pots convèncer la societat? Els únics convençuts són els d'EU-EV, i deu ser perquè veuen que sols no arriben al 5%, que l'efecte Zapatero se'ls menjarà, i perquè es pensen que diguent que defensen l'autoderminació dins una Espanya federal ja neutralitzaran el nostre nacionalisme.

10. ÉS BO EL bloc PER ALS NOSTRES CADIDATS?

DIUEN: Amb el BLOC Mateu Crespí i Pere Muñoz podran liderar un projecte polític major. El BLOC els donarà més espai mediàtic, els eliminarà competència política i els assegurarà milers de vots.

Però CALLEN: Que tant en Mateu Crespí com en Pere Muñoz són ferms contraris en aquesta proposta i que no s'hi senten identificats de cap de les maneres amb el Bloc. És més, el Bloc no té candidats ni autonòmic ni municipals elegits com sí ho té el PSM. Els candidats del Bloc els decidiran conjuntament els seus òrgans democràtics constituïts a l'afecte, i aquests estaran integrants pels militants del PSM, d'Esquerra Unida, d'Els Vers, d'ERC (si hi participa, que és po probable) Per tant: els candidats del PSM no són els candidats del Bloc.

Comentari: Projecte polític major? Jo el veig més reduït, el veig adreçat a un extrem de l'electorat. Ja es va veure a les passades generals que 1+1 no són dos, i més si al PSM hi ha tanta gent en contra. Que en diuen els candidats del Bloc? Ells es varen presentar per encapçalar el PSM, el nacionalisme d'esquerres, no l'esquerra alternativa. En Groeske de cap de llista a Palma pel Bloc, i en Muñoz què? I finalment, però no menys important: La pregunta a la qual ningú no en te la resposta:

COM ES FINANÇARÀ AQUEST BLOC? (¡!!)

25 de maig de 2006

Enviat per :

From: Muñoz Perugorria, Pere

Sent: Thursday, May 25, 2006 2:07 PM

Subject: RV: Tot allò que t'amaguen del BLOC i tu voldries saber de bon de veres

Els sotasignats...

"La proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec". (Llorenç Capellà)

"Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall". (Llorenç Capellà)

"Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols". (Llorenç Capellà)

"Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida". (Llorenç Capellà)

Per Llorenç Capellà, escriptor.

Quan s'aproximen eleccions, els artistes i intel·lectuals solen dir-hi la seva. Senten la necessitat cívica d'implicar-se en la contesa electoral, això és tot. Tanmateix, llur participació activa sol començar i acabar en una proclama. Ja sabeu: nosaltres, els sotasignats, etcètera, etcètera, que si són verdes, que si són madures. Sempre he tingut reserves respecte a la influència d'aquests manifests sobre l'opinió pública, tot i que m'he adherit a un fotimer. Efectes negatius, no en produeixen. De manera que benvinguts siguin. I us diré més: tant de bo la gent de la cultura prengués el costum d'expressar públicament les seves opinions sobre el dia a dia que genera la col·lectivitat. Ara, un grup de gent preeminent -prop de quatre-centes signatures en el document de presentació-, reclamen la constitució d'un bloc progressista a l'esquerra del PSOE.

Algunes entitats ciutadanes, Esquerra Unida, Els Verds, ERC i una part del PSM, sembla que hi estan d'acord. La moguda intel·lectual, doncs, malda per engrescar en el projecte comunitari els ciutadans que no se senten representats pels socialistes, però que anhelen un canvi en el Consolat de Mar. També pretén fer pressió sobre el PSM perquè accepti diluir-se dins un totum revolutum en benefici de la unitat d'acció. Es passen un pèl? Probablement sí. El PSM és ara, més que mai, dels seus afiliats. Travessa una situació difícil i no es pot permetre relliscades electorals. Se'n sortirà, possiblement, perquè disposa d'una xarxa social modesta, però ferma. Al marge de les crítiques puntuals, i a vegades punyents, de les quals ha estat objecte, hem de reconèixer que sense la seva participació a l'activitat política d'aquests trenta anys darrers, el nostre present com a poble seria un altre, i amb tota seguretat més, molt més, decebedor. És comprensible que hi hagi gent, en el PSM, que sigui avara de la seva parcel·la d'influència i que s'ho vulgui pensar i repensar, una i altra vegada, abans de decidir l'estratègia electoral més adient. D'altra banda, la proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec.

Les raons del meu escepticisme són diverses, però sens dubte tenen a veure amb la manca de sintonia, de les ofertes polítiques que engloba un combinat com el que ens proposen, amb l'electorat al qual van dirigides. A vegades, les sumes resten. Palma, potser, seria una excepció, no endebades Grosske i Muñoz s'han guanyat el respecte d'una part important de la ciutadania que no pensa en clau conservadora. Tanmateix, el conjunt de forces d'esquerres que la gent de la cultura pretén unir en un projecte únic, pot provocar més malfiança que altra cosa entre els votants progressistes. El PSM concretament, té una implantació important a la Part Forana. Tenen en compte, els artistes i els intel·lectuals, que entre el llenguatge del pagès i el de l'ecologista, estimant com estimen, ambdós, la terra, s'obre un esvoranc mal de superar? L'ecologisme, si més no a Mallorca, és bàsicament urbà i, en conseqüència, té una visió estètica de la natura. El pagès, en canvi, valora el camp en funció del rendiment que en treu. Pel que fa a Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall.

Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols. Els diputats d'ERC (Catalunya), tant al parlament espanyol com a l'europeu, han estat els únics que han fet costat als interessos de les Illes Balears, sense que les Illes Balears formessin part de la seva circumscripció electoral. I si dubteu del que afirmo, compareu la feina magnífica, a Europa, de Bernat Joan amb la d'Antoñito López-Istúriz (Pepé) i Teresa Riera (PSOE). O les intervencions, en defensa dels nostres interessos, de Joan Tardà, Joan Puigcercós o Joan Puig, a Madrid, en comparació a la dels diputats conservadors i socialistes que tenim allà. Amb aquest bagatge tan positiu, ERC (Illes Balears) pot aspirar a rapinyar alguns regidors, sobretot a Manacor, a Formentera i a Eivissa. La implantació d'ERC s'ha de preveure d'aquí cinc anys, a les altres eleccions, sempre que no es desviï de la trajectòria actual. És, ERC, l'alternativa a l'avorriment, a la decepció. Això no obstant, qualsevol intent d'avançar els rellotges serà a canvi de renunciar a part dels plantejaments que el fan créixer. Estic en contra, per tant, de la declaració dels artistes i dels intel·lectuals? No! Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida. De manera que, al marge d'allò que volem, hem de recuperar el sentit comú. Vull dir que els pactes s'han de produir després de les eleccions, segons els resultats obtinguts per cadascun i amb programes de govern ben concrets.

<(26-V-06)

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2810+6+162076

El PSM ens uneix, el Bloc ens divideix.

Sí al PSM.

Per Jaume Sansó (PSM)

1. El PSM és i ha estat durant 30 anys la raó de ser i garantia d'unes polítiques inequívocament nacionalistes i de progrés als ajuntaments, al Consell de Mallorca, al Parlament i al Govern de les Illes Balears. Mai han participat del disseny de les nostres polítiques forces estatals espanyoles. 2. El discurs del PSM és més vigent que mai, les nostres propostes són les que donen solucions a la societat mallorquina d'avui, i això la gent del carrer ho sap. Ara necessitam una direcció forta i coherent, que cregui de veres en aquest projecte i motivi de nou a tota la militància i a l'electorat. 3. El PSM disposa d'una magnífica xarxa de militants i agrupacions que estan profundament arrelats a la realitat de la nostra societat. Aquesta és la millor garantia que tenim per afrontar les eleccions del 2007, neutralitzar l'efecte Zapatero, i arrabassar vots de l'entorn del PP per dur-los a l'esquerra. 4. Si una cosa justifica la nostra existència en el mapa electoral és que al PSM tots som nacionalistes i que tenim un sentit ampli, plural i integrador de l'esquerra. El PSM s'adreça a la majoria social d'aquest país des d'un progressisme que té vocació de govern per construir una nació sobirana, justa, pròspera i sostenible.

5. El PSM al llarg de la seva història ha tegut moments difícils, però per la pròpia fe en el nostre projecte sempre ens hem reeixit amb força i sortit guanyadors. Sense un PSM electoralment independent, i segur de la seva proposta davant la societat mallorquina -com ha decidit la Comissió Executiva i el Consell de Direcció Política aquests darrers mesos, i han ratificat les bases del partit a través a través de les eleccions primàries amb la seva participació- poc sentit té la lluita i dedicació d'aquests 30 anys. Ara és el moment de proclamar la pervivència del PSM en el nostre Congrés.

No al Bloc

1. La creació del Bloc proposa la dissolució del PSM dins un nou subjecte polític d'àmbit mallorquí (el Bloc) integrat bàsicament pels militants d'Esquerra Unida, a més d'Els Verds, i qui sap si d'ERC. Totes aquestes forces continuaran existint tant a nivell balear com espanyol, generant les seves dinàmiques pròpies. 2. Un Bloc que es fonamenta en la decadència de les forces que l'integren difícilment pot motivar l'electorat. La disparitat ideològica dels seus integrants, amb la forta presència de membres no nacionalistes i "ex" comunistes en res ajudaria a donar estabilitat política al Bloc i a definir objectius comuns que ens motivin.

3. Amb el Bloc (Esquerra Unida) la percepció electoral de la nostra oferta s'ubicaria en un altre espai, allà on la transversalitat del vot municipalista es veuria greument debilitada. Moltes agrupacions ja han manifestat la seva intenció de desvincular-se del projecte i constituir-se en candidatura independent si es du a terme el Bloc. 4. Un Bloc ubicat a l'esquerra de l'esquerra del PSOE poc mercat electoral té, i exclou una part important dels votants del PSM. Tampoc considera els votants d'EU que ho trobaran massa nacionalista, ni els del PSM que veuran en el seu nacionalisme relativitzat altres opcions de vot. I si l'objectiu real és desplaçar el PP, cap sentit té això sense integrar el PSOE. 5. Els envits al PSM per dissoldre's en un altre projecte polític han estat constants al llarg de la història. El PSM fa nosa. La gent que ha abandonat el projecte del PSM per fer nacionalisme d'esquerra des del PSOE (Antich, Armengol, etc.) o EU (Groske amb Esquerra Mallorquina) han fracassat davant la dinàmica "nacional espanyola" dels seus nous partits, o han caigut dins posicions molt minoritàries com el cas d'ERC. Tots recordam la traumàtica experiència de la unió del PSM de Menorca amb EU. El Bloc, per tant, no deixa de ser una crossa més per salvaguardar la pervivència electoral d'Esquerra Unida. Ara més que mai per damunt de personalismes o tendències el PSM ens necessita, Mallorca ens ho exigeix

Jaume Sansó jaumesanso@ya.com

(24-V-06)

"Durant les darreres dècades Catalunya ha proporcionat estabilitat a molt baix preu al règim de la Transició, a la monarquia postfranquista, gràcies al lideratge de Jordi Pujol. Tota l'ostentosa potència econòmica i mediàtica de l'oligarquia centralista concentrada a Madrid ha estat finançada amb la nostra economia productiva". (Josep Pinyol)

Les estrambòtiques campanyes del "si"

L'any 1980 jo tenia un Seat 127 i no pas un 600 i corrien les monedes de 100 i no pas els bitllets de 100. Els avenços de l'Estatut de la Moncloa són tant minsos que CiU els ha de contraposar amb el franquisme per tal de que destaquin, com si els 23 anys de presidència de Pujol no haguessin existit. Els actuals dirigents convergents deuen patir algun síndrome freudià, del tipus de "matar el pare", per identificar les dècades de pujolisme amb el "desenvolupisme franquista" dels anys 60. Els avenços de l'Estatut de la Moncloa són tant minsos que el PSC ha de amenaçar-nos amb el retorn del franquisme personificat en el PP per fer bona la passada de ribot del seu líder Alfonso Guerra. Apel·lar al "vot de la por" potser funciona però no proporciona bones vibracions per al futur estatutari. És molt significatiu que per primera vegada en la història de Catalunya el principal valedor del nou Estatut sigui el "presidente del Gobierno de la nación", evidentment de la nació veïna.

Potser s'han adonat que la comparació amb el passat més immediat pot ser contraproduent: l'any 1993 una germana meva amb el seu únic sou treballant en un taller de fotocomposició es va comprar un pis nou de 60 metres quadrats per 11 milions de pessetes. Avui amb la mateixa feina no podria pagar els 240.000 euros que demanen per un habitatge similar. VA ser amb la crisi que va seguir al creixement artificial de les Olimpíades de 1992 la que va obrir el pas als contractes temporals i a la precarietat laboral que no ha fet sinó incrementar-se des d'aleshores.

La continuació d'aquest model econòmic que prima l'especulació immobiliària, la desindustrialització, els baixos sous i la precarietat és el que ens proposa el nou Estatut. El futur que ens espera amb la continuació de l'espoli fiscal que consagra el nou Estatut és l'encariment de tots els articles, serveis i equipaments de primera necessitat per falta de despesa i inversió pública, mentre els sous quedaran estancats per la competència de la globalització.

Amb aquestes estrambòtiques campanyes els sociovergents fan palès que és impossible fer una campanya pel "si" en positiu, explicant el salt endavant que representa el nou Estatut. És impossible perquè no hi ha cap mena de salt endavant sinó continuïtat, pura i dura continuïtat amb l'"statu quo" existent. És molt rellevant, per exemple, que hagin desaparegut totes les quantificacions sobre els milions que suposarà el nou Estatut, perquè no hi haurà cap salt en el pressupost de la Generalitat.

Hi haurà una continuïtat de l'espoli fiscal amb l'agreujant de que haurà estat votada afirmativament pels nostres conciutadans, en una mena de procés d'"autocrítica stalinista" de tipus col·lectiu. Tot plegat només per defensar els interessos creats de la situació existent, que és la cola que enganxa el "si" de socialistes i convergents. Aquesta defensa dels interessos creats fa que la campanya del referèndum recordi cada vegada més els referèndums franquistes, amb el seu ferri control dels mitjans de comunicació públics i privats, amb les seves campanyes publicitàries abassegadores. Només ha faltat la seva celebració en dia feiner amb les quatre hores pagades, però la intenció ja hi era.

Durant les darreres dècades Catalunya ha proporcionat estabilitat a molt baix preu al règim de la Transició, a la monarquia postfranquista, gràcies al lideratge de Jordi Pujol. Tota l'ostentosa potència econòmica i mediàtica de l'oligarquia centralista concentrada a Madrid ha estat finançada amb la nostra economia productiva. Igualment amb els nostros impostos hem pagat l'Estat del Benestar de la resta de la península. Hem pagat i hem callat. D'aquí la por que té "l'establishment" català i espanyol de que es trenqui la "baula" catalana de la cadena; que el poble català torni a ser la "rosa de foc" capaç de desestabilitzar tot el sistema. Per això han posat tants recursos per tal de que el nostre poble torni a humiliar-se votant "si" a la seva opressió nacional. Aconseguir que obeeixi i es doblegui serà la demostració de que està ben domesticat.

Bloc joseppinyol (Vilaweb) | enllaç permanent | dimarts, 23 de maig de 2006 | 08:49

Arzalluz es mostra contundent i titlla de traició el pacte Mas Zapatero alhora que afirma que els acords amb el PSOE tenen la caducitat d'un iogurt

Xavier Arzalluz, ex president del PNB, en una entrevista a Presència s’ha referit als dos temes claus de la política basca i catalana actuals: L’Estatut i el procés obert arran de l’alto el foc permanent d’ETA. Per Arzalluz el projecte d’Estatut que s’ha acabat aprovant al Congrés és una presa de pèl, un frau als catalans i que de fet tenint en compte l’historial del PSOE ell ja preveia que l’Estatut del 30 de setembre quedaria en un no res després de passar-hi per sobre la maquinària socialista: “Sí, des del primer moment es podria dir. Pere Esteve, amb qui tenia molta amistat, em va trucar per dir que tenia un acord firmat a què havien arribat amb Zapatero i els socialistes. Estava molt content. Però me'l va enviar i me'l vaig mirar. Li vaig dir que si ell i el seu grup creia que Madrid podia acceptar allò, que ho sentia molt perquè podien quedar molt malament. Vaig recomanar-li de liquidar aquell procés i no acceptar el tripartit i posar de debò les condicions per a un acord perquè Zapatero quan va aprovar això no pensava ni de lluny que anava a ser president. Zapatero pensava que l'hauria de complir Rajoy. I és molt fàcil prometre en nom d'altri! Jo li vaig dir, Pere no tindreu ni concert econòmic, ni el terme "Nació" -com caldria- ni la judicatura, ni moltes més coses d'aquell acord que Maragall va acceptar perquè era la seva darrera oportunitat històrica d'arribar a ser President. Zapatero va acceptar també perquè a ell li interessava comptar amb una comunitat autònoma de prestigi per als socialistes, a més enllà de les tres del sud d'Espanya”

Pel que fa al paper que han jugat els partits catalans en el procés, Arzalluz considera que el PSOE i CiU han actuat sense pensar en el país i només pensant en com ho havien de fet per tal de mantenir-se en el poder els primers i com tornar-hi els segons: “ Esquerra està pel "no" -només faltaria- per la manera que s'han mofat d'ells. Essent aliada ERC de Zapatero, tant a les Corts com al Parlament, és incomprensible i poc ètic que els socialistes hagin pactat pel darrera amb CiU. No s'entén. Els socialistes no han tingut paraula perquè l'actual Estatut no té res a veure amb el que s'havia pactat. Resulta que el finançament de Catalunya era la preocupació més important, i d'això, res de res. Ara els donen un 50% de l'IRPF, quan abans ja tenien un 35% pactat amb Aznar. És un petit pessic més de recaptació que, com a resultat de dos anys de debat sobre l'Estatut, s'ha de veure com un autèntic frau. Jo ho veig així almenys. És una traïció que han fet Mas i Zapatero als d'Esquerra. Zapatero els ha fet el salt amb voluntat de liquidar-los políticament, perquè és això el que sens dubte ha pactat amb Mas. Ara estan amb el tema de si el Govern tripartit català ha de seguir o no i si han de fer eleccions. I jo no sé si Maragall es tornarà a presentar, no ho crec. Maragall és una molèstia avui per a Madrid. I Mas i Maragall són incompatibles...”

I encara ha estat més contundent quan s’ha referit al que ell considera una política interessada de CiU: “Cal demanar qui ha estat el frívol aquí. L'important no sols és el que deia l'acord previ a tot el procés, que s'ha desvirtuat completament, sinó el contingut retallat de l'actual text. És clar sembla que a CiU això se li'n refot, de tota manera no és el seu Estatut. CiU pensa només en el poder, no en l'Estatut, que si porta alguna cosa, millor, però no és allò que compta per a ells. El que conquereix Mas amb aquesta operació és recuperar la Generalitat. Mas pensa que si a les properes eleccions treu la majoria de vots, que presidirà la Generalitat. Aquest és el tracte amb Zapatero, no l'Estatut de Catalunya. I Duran possiblement desitja ser ministre a Madrid. Aquest és el joc dels interessos polítics.”

L’ex dirigent del PNB ha volgut deixar clar que ell votaria no a aquest Estatut i critica a aquells que ataquen a ERC per defensar el No perquè també ho fa el PP: “Alguns han apuntat allò de coincidir en el "no" amb el PP; i jo crec que allò és una bajanada que no es mereix ni una resposta. El "no" pot ser per mil raons, i no té res a veure amb el del PP. No n'han de fer cas. Jo si fos d'ERC, votaria amb un "no" rotund”. Pel que fa al procés de pau a Euskadi, Arzalluz es mostra crític amb el govern espanyol ja que considera que aquest no està fent prou passos per tirar endavant el procés a la vegada als altres que en facin sense esperar res a canvi:Però també es pot dir que ells estan fent passos importants i, en canvi, l'Estat no ha deixat de torturar i "deixa fer" els jutges, que tampoc no tenen gaire crèdit aquí. Mentre que els presos continuen a la quinta forca quan el que marca la llei és que han d'estar el més a prop possible de la seva terra perquè es puguin regenerar etc. Per tant, no sé fins a quin punt a l'esquerra abertzale, des del seu punt de vista, li convingui estar parada com si això fos una mena de rendició. A més necessita legalitzar-se aviat si vol presentar-se a les eleccions.”. Així, Arzalluz considera que un no es pot refiar dels socialistes i que la seva paraula i els seus acords sovint no porten enlloc...”El que és segur és que ells miren bé pels seus interessos. Jo, si haig de ser sincer, del PSOE no me'n fio gens. No tenen un sentit de mantenir els acords, de tenir paraula. Per al PNB aquestes coses són importants. Nosaltres també tindrem qui menteixi de tant en tant, no dic que no, però per a nosaltres la paraula és molt important. Ens dol faltar a la paraula. Jo sempre dic dels acords amb el PSOE que tenen la caducitat del iogur, amb la diferència que el pot de iogur porta escrita la data i ells no. Les coses caduquen quan ja no els interessa un acord”.

Finalment i referint-se als dos processos, Arzalluz ha afirmat que el problema es que ens trobem davant de nacionalistes espanyols que prometen molt , però que a l’hora de la veritat no estan disposats a cedir terreny a les nacionalitats històriques que lluiten per ser reconegudes ...”Els socialistes també són nacionalistes espanyols, per bé que ho neguin. Per a ells, l'única nació que compta és l'espanyola, per molt que ho dissimulin. Jo els conec molt bé com en el seu dia vaig conèixer Felipe González i Alfonso Guerra. Sé com pensen. S'ha vist en les brutals declaracions de Guerra dient que ha "raspallat" Ibarretxe i el seu Estatut, com també ho ha fet amb l'Estatut català a la seva Comissió Constitucional. Com es pot respectar algú que parla així? Els socialistes tampoc no han acceptat l'Estatut català com van dir que farien.

Euskadi · 22/05/2006 (Web Presència)

Pacte de Progrés o pacte Antich-Munar?

El Pacte PSOE-UM.

"Maria Antònia Munar seguia esdevenint "frontissa" i amb perspectives de ser-ho per a un llarg període. El PP no minvava el seu capital electoral. 1999 no obria les portes a un període de pacte plenament progressistes com ens han volgut fer creure. En el fons s'entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret acord amb el PSOE i amb el seu antic conseller de medi ambient, l'actual president Francesc Antich, Maria Antònia Munar consolidava el conglomerat d'interessos que aglutina". (Miquel López Crespí)

Tres anys de Pacte de Progrés. Just ara començam a copsar el significat profund del que s'esdevingué l'any 1999 que no va ser més que una continuació, ampliada, dels acords polítics existents a Mallorca entre 1995 i 1999. L'amistat encetada entre l'actual president Antich (aleshores conseller de medi ambient en el Consell Insular de Mallorca) i Maria Antònia Munar s'ha anat consolidant amb el temps. Els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s'havia apuntat a partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des de 1983 a les institucions insulars.

El període 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient Francesc Antich fou l'encarregat de posar en marxa el projecte d'incineradora de residus sòlids elaborat per l'anterior president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període iniciat a partir de 1999.

L'eix estratègic PSOE-UM ve de molt lluny. Els enteniments entre el president Antich i Maria Antònia Munar tenen molta més força i són més sòlids del que podíem imaginar fins ara mateix. El PSOE, des dels anys vuitanta, havia cercat la col×laboració amb UM (hi havia la necessitat estratègica de minar l'hegemonia del nacionalisme d'esquerra a Mallorca en la qual cosa PSOE i UM coincideixen a la perfecció). L'any 1995 se'n presentava l'ocasió de començar a bastir aquest eix estratègic envers el futur. Les aparents renúncies a favor d'UM -primer la presidència del Consell i després tota la institució- han anat acompanyades d'avantatges considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les institucions -no tant, però, dels seus suports electorals-, d'altra banda tractar d'aturar la consolidació del nacionalisme progressista.

Els fets de 1994 i 1995 -trencament entre PP i UM i acords progressistes en el Consell- dugueren a la situació de 1999. Les eleccions de 1999 evidenciaren un lent creixement d'UM i el manteniment -o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds-. El PP demostrava una notable estabilitat electoral. Però l'estratègia del PSOE i UM havia estat, sobretot, una política defensiva amb la vista posada en el control de les altres forces progressistes més que cap altra cosa. Una situació en la qual els partits progressistes no creixien o si ho feien era a costa de les altres només afavoria UM. Maria Antònia Munar seguia esdevenint "frontissa" i amb perspectives de ser-ho per a un llarg període. El PP no minvava el seu capital electoral. 1999 no obria les portes a un període de pacte plenament progressistes com ens han volgut fer creure. En el fons s'entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret acord amb el PSOE i amb el seu antic conseller de medi ambient, l'actual president Francesc Antich, Maria Antònia Munar consolidava el conglomerat d'interessos que aglutina.

Per això la unitat estratègica PSOE-UM és molt més forta del que hom pugui imaginar i segurament s'ampliarà i consolidarà després de les properes eleccions. Hem de pensar que UM representa sobretot una manera ben determinada d'entendre la política, i també d'entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi encara més elaborat d'allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l'acció política la configura com a una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-2002)

PSOE: CANVI DE SOCIS.

www.ixent.org

"La ruptura en el govern català entre el Partit Socialista de Catalunya i ERC, ruptura que no solament haurà satisfet a la dreta espanyola (PP), sinó segurament tranquil·litzat també al gruix del PSOE fora de la nació catalana, amb alguna microscòpica i heròica excepció, ha accelerat l'acostament governamental als partits de dreta en temes que eren més difícilment acceptables per part de l'esquerra. El de la reforma de l'Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) era un dels temes més importants. El resultat d'aquesta relliscada cap a la dreta era previsible. Hi ha qui de forma molt gràfica ha qualificat aquesta operació com la 'tercera reforma fiscal del Partit Popular'".

Les Corts del Regne d'Espanya van votar el 18 de maig una reforma fiscal. El que se sabia sobre la reforma, des de feia algunes setmanes, no permetia ser massa optimista. Els aliats parlamentaris d'esquerra fins al moment del partit en el govern, és a dir, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Esquerra Unida (IU), han estat substituïts en la negociació prèvia de la proposta que es va presentar a les Corts per dos partits del centredreta, el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió. La ruptura en el govern català entre el Partit Socialista de Catalunya i ERC, ruptura que no solament haurà satisfet a la dreta espanyola (PP), sinó segurament tranquil·litzat també al gruix del PSOE fora de la nació catalana, amb alguna microscòpica i heròica excepció, ha accelerat l'acostament governamental als partits de dreta en temes que eren més difícilment acceptables per part de l'esquerra. El de la reforma de l'Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) era un dels temes més importants. El resultat d'aquesta relliscada cap a la dreta era previsible. Hi ha qui de forma molt gràfica ha qualificat aquesta operació com la “tercera reforma fiscal del Partit Popular”. Les dues reformes impositives del PP –ofèn a la intel·ligència del lector el recordar-lo— van afavorir a les rendes més altes. La present reforma no suposa solució alguna de continuïtat amb l'esquema bàsic de les reformes tributàries dels governs del PP.

En el Regne d'Espanya hi ha oficialment 677.089 persones físiques que tenen un patrimoni superior als150.000 euros (sense contar els béns immobles): el 1,5% aproximadament de tota la població. Segons l'última classificació de les persones més riques del món realitzada per la revista Forbes, Amancio Ortega era el més acabalat súbdit de la monarquia espanyola, amb una fortuna valorada en gairebé 15.000 milions de dòlars, ocupant el lloc 23 mundial de tan privilegiada classificació. Els Amancio Ortega i les grans fortunes poden estar tranquils amb el nou IRPF aprovat a les Corts. Tranquils i contents.

Els aspectes més importants d'aquesta esperada reforma de l'IRPF són els següents:

El tipus màxim passa de l'actual 45% al 43%.

- Es passa dels cinc trams actuals a quatre.

- S'establix un tipus únic del 18% (fins a ara, era del 15%) per a totes les varietats d'estalvi: comptes bancaris, fons d'inversió, etc

- Es retoquen alguns detalls dels desgravaments per habitatge, però es manté el 15% de deducció amb un màxim de 9.015 euros anuals.

-Es manté una diferència important entre la base especial i la general (és a dir, no tots els euros tributen amb el mateix criteri, ja que depenent del seu origen ho fan en major o menor quantia).

- Es rebaixa el tipus màxim (és a dir, el de les rendes més altes). I poca cosa més.

Una de les grans qualitats que segons el govern té aquesta reforma és que l'IRPF se simplifica. S'aporta com prova: que es passa dels esmentats cinc trams actuals als quatre proposats. Definir com una simplificació ae pas de cinc a quatre trams impositius és una bajanada. El que es guanya en simplicitat per reduir un tram és insignificant. Si es vol parlar de debò de simplificació de l'IRPF, hauríem de concretar moltes altres coses que han estat ignorades en aquesta reforma. Per exemple: una integració del sistema fiscal amb el de la política social. Per exemple: una convergència dels tipus impositius de l'IRPF per a qualsevol renda sense que importi el seu origen, és a dir, que s'apliqués la mateixa tarifa tant en la base general com en la base especial de l'impost, que és el mateix que afirmar que se suprimís la diferència entre aquestes bases impositives.

La reforma de l'IRPF votada el 18 de maig s'acompanya de la reducció de l'impost de societats. Ja al novembre de 2005 es va anunciar que el govern del PSOE pensava rebaixar l'impost de societats de les grans empreses, és a dir, les que facturen més de 8 milions d'euros anuals: baixarà del 35% al 30% (vegi's a Sin Permiso: La competició fiscal, carrera cap a l'abisme). Ara s'ha confirmat i s'anuncia que els terminis per a la reducció s'abreugen. Seran uns 4.500 milions d'euros els que deixarà de recaptar l'estat amb motiu de la reforma tributària, tant la que afecta a l'IRPF com a l'impost de societats a les grans empreses (l' esmentat retall del 35% al 30%) i a les petites i mitjanes empreses (que quedarà reduït al 25%). Es continua, doncs, amb la voluntària pèrdua de capacitat impositiva directa. Una vegada que els ingressos patrimonials dels estats europeus han disminuït de forma contundent en les últimes dècades amb motiu de la privatització a la qual fanàticament s'han adherit gairebé tots els governs, els ingressos fiscals representen el 90% del total dels ingressos d'aquests estats. A la vista d'aquesta proporció, és trivial la inferència que qualsevol minva de la recaptació impositiva directa solament pot ser compensada per un increment de la recaptació impositiva indirecta. És a dir, el que ha ocorregut en els estats europeus en els últims anys.

Daniel Raventós, doctor en ciències econòmiques, és membre del Comitè de Redacció de SINPERMISO

PSM: l'origen de la tragèdia.

"Resumint: PP, PSOE i UM eren partidaris de la incineradora i d'aquest sistema d'eliminació de residus. El PSM no ho volgué acceptar i, de forma dramàtica, Maria Antònia Munar destituí els consellers del PSM. La tornada a l'exercici del poder va ser ben trista, en acceptar, el nacionalisme d'esquerres, el dictat d'UM i PSOE. Marimon explica que aquesta acceptació "va ser un triomf del pragmatisme i de la moderació davant el radicalisme ecològic i el fonamentalisme ideològic. Però també va ser el triomf d'un cert cinisme polític i la primera vegada que es trencava d'una manera manifesta amb el programa del Partit. D'alguna manera, fou el preu que es va pagar per deixar d'esser un partit sempre d'oposició". (Miquel López Crespí)

No hi ha dubte que, a hores d'ara, el PSM, amb vuit anys de gestió institucional, primer en el Consell Insular de Mallorca i posteriorment en el Govern de les Illes, es troba en la mateixa situació (o pitjor!) d'abans d'optar per la incineradora, aquell llunyà any 1995. En aquesta "llarga marxa" envers el pragmatisme i els "nous sectors" que s'havien d'aconseguir aprofundint en certa indefinició ideològica, el PSM ha deixat milers de vots, dos diputats, innumerables regidors, i també, per a alegria de Maria Antònia Munar i la dreta regionalista, ha deixat de ser la força predominant dins el nacionalisme mallorquí i obert les portes a la consolidació del PSOE a la Part Forana.

El camí del "pragmatisme" que destaca el meu bon amic Antoni Marimon en el seu llibre Entre la realitat i la utopia: història del PSM (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 2002) sembla no ha donat els resultats esperats. El PSM provenia d'un altre tarannà sociològic i polític. Era producte d'una concreta trajectòria combativa. No era un partit "clàssic", d'aquells que només serveixen d'instrument per a endollar buròcrates en les oficines institucionals. Aquells quaranta-dos mil votants de l'any 1995 el consideraven un instrument útil per al nostre redreçament nacional i social. La manca de d'oportunisme tengué el seu premi electoral. Aquella coherència ideològica el dugué a ser el partit que més va créixer en aquelles eleccions. S'aconseguiren cinc diputats, es doblaren els resultats a Palma, a la Part Forana de Mallorca el nacionalisme d'esquerra esdevenia a poc a poc la primera força política en nombre de regidors i superava PSOE i PP en diversos indrets.

El que s'esdevingué posteriorment ja és prou conegut per tothom. El Pacte posterior en el Consell de Mallorca, com explica Antoni Marimon (pags. 130-131 del llibre abans esmentat) "provocà una autèntica crisi de consciència en el Partit. Aquesta crisi fou causada principalment pel tema de la incineració". Resumint: PP, PSOE i UM eren partidaris de la incineradora i d'aquest sistema d'eliminació de residus. El PSM no ho volgué acceptar i, de forma dramàtica, Maria Antònia Munar destituí els consellers del PSM. La tornada a l'exercici del poder va ser ben trista, en acceptar, el nacionalisme d'esquerres, el dictat d'UM i PSOE. Marimon explica que aquesta acceptació "va ser un triomf del pragmatisme i de la moderació davant el radicalisme ecològic i el fonamentalisme ideològic. Però també va ser el triomf d'un cert cinisme polític i la primera vegada que es trencava d'una manera manifesta amb el programa del Partit. D'alguna manera, fou el preu que es va pagar per deixar d'esser un partit sempre d'oposició".

Havia guanyat, evidentment, el pragmatisme més forassenyat i radical. Era la "nova època" que alguns imaginaven brillant i eterna en l'usdefruit del poder. Pareix que el secretari general del PSM, l'amic Mateu Morro, no veia tan clar tot això del possibilisme sense ideologia. Qui sap si ja endevinava les posterior davallades de vots i la pèrdua de diputats i regidors. El cert és que, per a no ser còmplice dels acords amb alguns dels grans poders econòmics de les llles, aquells que hi havia rere el projecte de la incineradora, dimití el seu escó de parlamentari. Diari de Baleares de 29 de maig del 1996 informava dels esdeveniments amb aquestes paraules: "El secretari general dels nacionalistes de Mallorca ha mantingut sempre una postura molt ferma davant el criteri general del seu partit de continuar mantenint el pacte de progrés al Consell Insular de Mallorca amb PSOE, UM i EU, encara que això suposi mantenir acords amb l'empresa TIRME, SA, constructora de la planta de residus urbans que és a punt de començar a funcionar definitivament. De fet, la incineradora ha obert una encletxa en el si del PSM perquè n'hi ha que pensen que autoritzar Son Reus va contra un dels principis bàsics del programa ecologista del partit".

La pèrdua de prop de dos mil vots l'any 1999 i d'un diputat va quedar una mica dissimulada amb la constitució del Pacte de Progrés i la posterior repartició d'àrees de poder i cadiretes. Però hi ha molts antics votants del PSM que expliquen que va ser precisament l'afer de la incineradora, aquella acceptació de les condicions d'UM, PP i PSOE només que per a continuar fruint del poder, el que va marcar l'inici de la inflexió que ha portat a la pèrdua l'any 2003 de més del vint-i-dos per cent del seu electorat. La topada amb la realitat de dia 25 de maig ha estat prou eloqüent. Algú, ja fa molts d'anys, ho havia advertit amb la seva dimissió.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XI-2003)

Diguem “no” a l’estatut humiliant que ens volen imposar!

Declaració de Revolta Global.

A Euskadi com a Catalunya, el poble té el dret de decidir

1- L’anunci de l’alto el foc permanent d’ETA gairebé ha coincidit amb la fi dels treballs de la Comissió parlamentària encarregada de “polir” el text del Nou Estatut de Catalunya – deixant-lo, segons la fórmula consagrada, “net com una patena”. Volguda o no, aquesta coincidència en el temps té un efecte contradictori. D’una banda, sembla conferir a Zapatero una aura “d’estadista”, fent-lo aparèixer com l’audaç promotor d’un procés de pau a Euskadi i, alhora, com el president de govern espanyol que ha sabut donar sortida a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, amb el pas dels dies – i malgrat els esforços dels mitjans de comunicació per projectar aquesta imatge -, un altre sentiment anirà imposant-se entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: el sentiment d’haver estat, senzillament, estafats I és que una de les conseqüències més positives del fet que callin les armes al País Basc, serà sens dubte la desdramatització del debat sobre l’autodeterminació nacional. Car, per moltes precaucions verbals que es prenguin des dels estats majors dels partits, sembla evident que, si s’enceta una negociació política, aquest procés haurà d’acabar donant la paraula al poble i remetent-se, tard o d’hora, al seu dret de decidir. Aquesta perspectiva engrescadora, perfilant-se en una comunitat autònoma que, fins i tot a hores d’ara, ja està molt més avançada que Catalunya en matèria d’autogovern i finançament, aboca una llum crua, reveladora i inapel·lable, sobre la misèria del nou Estatut que alguns voldrien fer-nos acceptar “per sempre” – o, si més no, durant trenta anys més - com a marc de les relacions del nostre país amb un inamovible Estat monàrquic espanyol.

2- Ni la gent més ingènua pot sostreure’s a aquesta realitat: l’Estatut que Madrid ens retorna, constitueix una veritable decepció pel que fa a les aspiracions de la ciutadania de Catalunya. Si la Proposta del Parlament ja era ben curta en el terreny democràtic - en renunciar a l’autodeterminació i acceptar l’actual ordre constitucional – com en matèria econòmica i social – en moure’s sota els paràmetres de la societat liberal o bé en malmetre, per raons de consens amb la dreta nacionalista, el caràcter laic de l’ensenyament -, el text exhaustivament “expurgat” per la Comissió suposa un retrocés notable i profundament humiliant en relació al document adoptat el 30 de setembre pel 90 % de la cambra catalana No només es nega a Catalunya el reconeixement jurídic com a nació, sinó que ha calgut esborrar qualsevol esment del dret de decidir del seu poble... fins i tot en la redacció d’un preàmbul sense cap força normativa. Per càrrega històrica, després d’una transició tutelada per l’exèrcit franquista, com pel mateix context polític de virulenta agitació de la dreta espanyola d’aquests últims mesos, el terme de “nacionalitat” en què es pretén dissoldre la realitat de Catalunya apareix tenyit amb els colors ombrívols d’una opressió política prou coneguda. i més no per això, a l’albor del segle XXI, aquest no podria ser un Estatut acceptable per a Catalunya.

3- Però és que, seguint el fil d’aquesta negació de la democràcia política, el text no suposa de cap manera el “salt en l’autogovern” que ens volen vendre. No hi haurà sobirania fiscal ni, per tant, transparència sobre els recursos recaptats. Mancaran, doncs, els mitjans efectius per decidir polítiques distributives progressistes, per atendre les noves i creixents necessitats socials, o per establir autèntiques solidaritats. El model de finançament autonòmic seguiria sent el mateix que ha dut Catalunya a un dèficit fiscal creixent. El propi Conseller d’Hisenda, Antoni Castells, ho reconeixia fa pocs dies: és impossible xifrar la suposada millora que, en l’àmbit dels ingressos de la Generalitat, representaria l’increment previst en la participació de determinats impostos, com l’IVA o l’IRPF – mentre que d’altres recursos cabdals, com ara l’impost sobre societats, quedarien exclusivament en mans de l’Estat. Impossibilitat de càlcul manifesta, atès que encara queden per definir els complexos mecanismes d’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. La tan esbombada “bilateralitat” entre la Generalitat i el govern central es redueix a funcions consultives. L’Estat conserva, de fet, l’última paraula en tot.

4- Com podríem parlar d’un “salt en l’autogovern” quan hem assistit a un vergonyós estira i arronsa a propòsit del traspàs de la gestió d’infrastructures bàsiques com ports i aeroports... i quan, finalment, no ha estat possible d’obtenir la del Prat? Quantes coses han anat caient de la Proposta estatutària del 30 de setembre ençà! Què se n’ha fet del dret de convocar consultes populars? I de la reforma de les lleis orgàniques? Què queda realment del capítol de drets i deures, vaixell insígnia de les aportacions d’ICV-EUiA, a còpia de retallades i de “petites” esmenes, destinades totes elles a tapar les escletxes de progrés que s’entreobrien? Així doncs, les dones tindrien dret a disposar del seu propi cos... però remetent-se a les disposicions de la legislació espanyola vigent – que, convé recordar-ho, segueix considerant l’avortament com un delicte, llevat de determinades circumstàncies. De la mateixa manera, hem passat del dret a una mort digna al “dret de viure amb dignitat el procés de la seva mort” – val a dir, al refús de legislar sobre l’eutanàsia. Fins i tot pel que fa al coneixement de la llengua per part dels jutges ha calgut buscar fórmules sinuoses, ressò dels privilegis seculars de la magistratura espanyola, que se’n remetent a la seva valoració “específica i singular” de les aptituds dels aspirants a obtenir una plaça a Catalunya. Pel que fa a la immigració, sense recursos financers ni estris jurídics d’integració, què significaria el traspàs parcial de competències sinó la gestió compartida de la injustícia feta a un col·lectiu de milers i milers d’homes i dones, privat de drets o condemnat a una vida clandestina? Cal seguir amb la llista de greuges? Decididament, per arribar a un resultat així no valia la pena endegar un procés de reforma estatutària... En qualsevol cas, tot plegat només mereix una resposta per part de la ciutadania i, en primer lloc, de les classes treballadores i populars de Catalunya:el rebuig més clar i contundent.

5- Ara sentirem, però, tota mena d’explicacions. Des de l’esquerra, que s’ha avingut a tantes renúncies en nom d’un pretès “realisme”, ja comencen a sermonejar-nos, percebent el desencís i la indignació de la ciutadania, amb la idea que rebutjar l’Estatut representaria “fer el joc de la dreta”, “votar amb el PP”, etc. En realitat, aquest és l’Estatut que han anat modelant les campanyes i pressions de la dreta. Abans que, per conveniència partidista, la direcció madrilenya no cridés a l’ordre en Josep Piqué, aquest ja havia manifestat la concordança de l’acord Mas-Zapatero amb els postulats del mateix PP a l’inici del procés. Tampoc s’enganyaven els barons del PSOE, els Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves i Cia., en proclamar que els espanyolistes havien vençut. Hi ha un cert repartiment de papers entre la dreta hereva del franquisme i la burocràcia “socialista” d’aquesta “Espanya de les autonomies”: l’agressivitat del PP fa que l’anomenat “Estatut de la Moncloa” acabi semblant la cigarreta que, en un gest conciliant, el policia bo ofereix al detingut sotmès al tercer grau. Però, cal atenir-se a la realitat. 6- Aquest ha estat el resultat, previsible, de l’anomenada “via catalana”: un camí de negociació institucional que ha girat l’esquena a la mobilització ciutadana. I quan, finalment, el passat 18 de febrer, aquesta ciutadania ha sortit al carrer reclamant el seu dret de decidirels promotors de l’Estatut i, singularment, les forces d’esquerres, hi eren vergonyosament absents. Llevat, és cert, d’Esquerra Republicana que, tot i les seves incongruències anteriors, s’ha resistit davant el pacte PSOE-CiU. Sobre aquesta formació s’ha desfermat una indignant campanya de pressions i xantatges per arrencar-li un “sí” i emmordassar així els sentiments de la població. Que ningú es deixi enganyar pel discurs oficial sobre els valors d’esquerres. L’acord Mas-Zapatero ha segellat la sort del tripartit. El PSOE s’orienta cap a la configuració de noves majories, més adequades a les polítiques liberals que, en matèria fiscal, de reforma del mercat del treball o de construcció europea, té a la seva agenda. Són les mateixes polítiques sobre la base de les quals s’ha establert, a Alemanya, la “gran coalició” entre l’SPD i la democràcia cristiana. I són les polítiques que, implementades per un govern de la dreta clàssica, han suscitat l’actual revolta del jovent i del moviment obrer de França.

- Justament, aquesta formidable mobilització és filla del “no” a la Constitució neoliberal europea del 29 de maig de l’any passat. Aleshores també, els qui rebutjàvem l’Europa de les multinacionals i els Estats, vàrem ser acusats de fer costat a Le Pen. Aquell “no” era – qui gosa discutir-ho avui? – progressista, social, democràtic... Com serà profundament catalanista i d’esquerres el rebuig del poble de Catalunya a un Estatut de rebaixes que pretén contenir els seus anhels i necessitats d’avenç. Aquest Estatut és un parany. Euskadi mostra el camí que, aquí, només hem començat a temptejar: el de la mobilització ciutadana i la pressió social per assolir el dret de decidir. Aquesta mobilització cal construir-la des dels moviments ciutadans, des de l’acció del jovent... i també desenvolupant corrents d’opinió favorables a l’autodeterminació dins dels sindicats i partits d’esquerres. És urgent constituir un ampli front del rebuig que uneixi totes les forces disposades a palesar un cop més la voluntat que es va manifestar el 18 de Febrer pels carrers de Barcelona. Des d’un agrupament de lluita tan modest com és “Revolta Global” hi volem contribuir decididament.

8- Car, mirant cap a París, escoltant el clam de Bilbao... i recordant la resposta popular del 18 F, diem: és possible vèncer. És possible tirar enrera aquest Estatut trampós i obrir un procés polític que tingui com a horitzó l’autodeterminació de Catalunya. La discussió sobre el vot en el proper referèndum és oberta entre els col·lectius i moviments que refusen l’Estatut. Nosaltres pensem que fóra una equivocació promoure un vot nul, que només seguiria una minoria militant. (A mal dades, els advocats del “sí” s’estimarien més que el moviment pel dret de decidir s’embranqués en una via de tan dubtosa eficàcia). Però, justament, no es tracta de protestar contra l’estafa que representa aquest Estatut, sinó de tirar-lo efectivament enrera. I això, ara com ara, només és possible des d’un “No” que, esdevenint de masses, serà

DIGUEM “NO” A L’ESTATUT DE LA MONCLOA!

UN “NO” CONTUNDENT, CATALANISTA I D’ESQUERRES!

Web Revolta Global (19-V-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom