Per una Esquerra Alternativa

L'espai nacionalista .

A l'escalfor de la decisió del PSM d'intentar crear una aliança preelectoral d'esquerres per a l'any que ve amb EU-Verds i ERC, s'ha suscitat novament la idea de si seria possible teixir una organització, i no necessàriament només un partit, que ocupàs tota l'extensió de l'àmbit nacionalista, amb l'objectiu de rompre l'eix dreta-esquerra que la coalició dita consagraria com a ja definitiu. No és un debat nou, sinó tan antic com la democràcia a Balears, i fins i tot una mica més.

L'estiu de 1976 se va fer l'únic intent, mínimament seriós, d'unir tot l'espectre nacionalista. Anà a càrrec de Josep Melià i Pericàs. Juntament amb el seu amic Antoni Tarabini, intentà que el partit que semblava més potent de l'àmbit nacionalista, que era el Partit Socialista de les Illes (PSI, després els dos PSM), del qual Tarabini n'era cofundador, acceptàs la convergència amb tots els altres petits grups nacionalistes que existien, amb la intenció posterior que aquesta aliança nacionalista d'àmbit balear se confederàs amb formacions semblants de per tot Espanya que tendrien a Madrid un referent orgànic que sorgiria dels sectors que aleshores se'n deia reformistes: tant els que eren dins del sistema, com Melià, com d'altres de fora. Però com que Melià era procurador en Corts de la dictadura, i a pesar d'haver comptat amb el suport de molts nacionalistes i esquerrans quan se presentà al càrrec electe (maig de 1974) contra el sector més dur del franquisme, el PSI no en volgué ni sentir a parlar. Per això i segurament també perquè se sentia radicalment diferents dels altres partits. A l'hora de les urnes, de l'àmbit autoctonista i/o nacionalista hi varen concórrer la dreta nacionalista d'UA, l'esquerra nacionalista del PSI (amb coalició amb un partit d'esquerra d'àmbit nacional: el Partit Socialista Popular, PSP), la dreta autòctona regionalista de la Unió Democratacristiana de les Illes Balears (UDIB), mentre que el pancatalanisme del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) ni se presentà. Cada partit optà per fer camí pel seu costat. Potser perquè senzillament no existí la raó que se suposava que justificaria el seu agermanament: el nacionalisme per sobre de tota altra consideració.

La conseqüència de la derrota va ser que molts membres dels citats grups nacionalistes-autoctonistes se n'anaren al PSOE, d'altres a la UCD, alguns a AP, més a ca seva i un grapat reconvertí el PSI en els dos PSM, partits que representaren en exclusiva el poc espai de vot nacionalista que quedà. Fins que el 1982 aparegué UM. La qual, però, no assumí la tradició ideològica d'UA -que hauria estat el seu lògic referent-, ni tan sols la de la UDIB, sinó que va néixer de les restes del naufragi d'UCD sense cap ideologia clara -que anàs més enllà del regionalisme de centre, tal com se definia, que no vol dir res en concret- però això sí, amb un objectiu nítid: intentar assolir algun poder local, simplement per gaudir-lo, que ha estat la raó de la seva existència, fins avui mateix. El 1993, amb la refundació d'aquest partit, Melià, Miquel Duran i algun altre li donaren un certa aparença d'entitat nacionalista, ara sí a l'estil d'UA. Tot i la nova aparença, la realitat de les urnes (1995, 1999 i 2003) demostra que no ha existit mai cap mena de transvasament de vot nacionalista entre PSM i UM. Pel simple fet que, més enllà de casos individuals, són cultures ideològiques i partits polítics completament diferents, més a prop sempre del conegut enfrontament que de la hipòtesi de col·laboració (per exemple, les falses ofertes de coalició a les eleccions generals de 2000 i 2004). Per altra banda, des de 1987 existeix un altre nacionalisme, el pancatalanista d'ERC, sorgit del PSM; la relació entre ambdós contrastada a les urnes tampoc no ha demostrat cap transvasament important de vots.

Si aquests tres partits s'han relacionant sobretot a través de disputes i lluites aferrissades, més o manco sordes però és evident que així és, i durant molts anys mai no s'ha provat cap transvasament significatiu de vot entre ells, la qual cosa permet sospitar que tampoc en sumarien, per ventura és pertinent demanar-se si no serà que, com el 1976 passà entre PSI-UA-UDIB-PSAN, la raó suposada que justificaria el seu agermanament senzillament no existeix.

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2828+6+163098

(12-VI-06)

Diari de Balears: El bloc progressista.

"EUiA fa campanya al Principat a favor del Sí a l'estatuet quan ERC, com és sabut, en fa pel NO i s'hi oposa de totes totes. No crec que l'electorat independentista mallorquí veiés amb bons ulls que Esquerra anàs en coalició a les eleccions amb aquells que es passen per l'entrecuix la voluntat del Parlament de Catalunya quan donen suport al pacte Mas-ZP, autèntica traïció a l'acordat a l'hemicicle de la Ciutadella el 30 de setembre. Això demostra, a més, que el 'soi-disant' 'federalisme' d'EU no són més que formoses paraules que no es creuen ni ells mateixos". (Francesc Tur i Balaguer)

Senyor director, hi ha moltes raons per les quals Esquerra s'ha de refusar a integrar l'anomenat 'bloc progressista', format per EU i el que resta del PSM. Gran part dels votants republicans no podrien entendre que el seu partit concorregués a les eleccions de la mà de la coalició liderada per Llamazares. Una organització, molts dels integrants de la qual a nivell insular, s'expressen públicament en espanyol. I que ha presentat caps de llista a les generals en el passat, com ara els Srs Bueno i Cámara, que només feien servir aquesta llengua. Fins i tot ara corria la brama que tenien la intenció de presentar de cap de llista a Cort la periodista espanyolista Marisol Ramírez, que no pronuncia un mot en català ni per casualitat.

D'altra banda, EUiA fa campanya al Principat a favor del Sí a l'estatuet quan ERC, com és sabut, en fa pel NO i s'hi oposa de totes totes. No crec que l'electorat independentista mallorquí veiés amb bons ulls que Esquerra anàs en coalició a les eleccions amb aquells que es passen per l'entrecuix la voluntat del Parlament de Catalunya quan donen suport al pacte Mas-ZP, autèntica traïció a l'acordat a l'hemicicle de la Ciutadella el 30 de setembre. Això demostra, a més, que el 'soi-disant' 'federalisme' d'EU no són més que formoses paraules que no es creuen ni ells mateixos. En una autèntica estructura federal, com l'existent als EUA o a Alemanya, per exemple, el legislatiu central no pot vetar o menysprear olímpicament -com ha fet el parlament espanyol amb l'Estatut aprovat al Parlament català- qualsevol reforma de la constitució d'un estat federat o d'un 'land'. El problema és que, a Espanya, hom confon federalisme amb regionalisme. Els electors d'Esquerra són sobiranistes en la seva gran majoria. Com podrien acceptar, doncs, anar als comicis amb aquells que -fent befa de la sobirania del Parlament de Catalunya- donen suport a les retallades antidemocràtiques de Madrid? Ho veurien com una clamorosa contradicció.

Per una altra banda, no pocs electors i agrupacions del PSM ja han decidit no tornar a recolzar mai més aquesta formació. S'han quedat orfes de projecte polític que els representi i Esquerra té ara l'oportunitat d'ocupar aquest espai i d'expandir-se arreu de l'illa. Si s'integra al bloc, però, estroncarà el seu procés de creixement de manera radical. I aquells que ara reclamen que s'integri al bloc espanyol esquerrà -que fa dos dies escrivien cartes als diaris insultant els elctors republicans- després de les eleccions i de comprovar que hi ha sumes que resten, seran els primers a dir a Esquerra que no té legitimitat per exigir res pel fet de no haver passat per les urnes.

Francesc Tur i Balaguer. Palma.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2827+6+163076

(11-VI-06)

Diari de Balears: Josep Gomila: «Dimitesc perquè no puc defensar les sigles del PSM»

L'exbatle renuncia al càrrec en l'Ajuntament i abandona el partit

"Cal destacar que la postura de dues terceres parts dels afiliats al PSM d'Alaró són contraris al bloc amb Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya i la meitat dels afiliats ja anunciaren que es donaran de baixa del partit".

Josep Gomila s'acomiadà el passat dijous a la nit com a regidor de l'Ajuntament d'Alaró i de tots els seus càrrecs en el PSM «perquè no puc defensar les sigles del PSM amb les noves condicions del partit» de voler formar un bloc d'esquerres amb Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya.

El ja ex regidor nacionalista a l'Ajuntament d'Alaró afirmà que «no puc defensar una postura en què no hi crec» i continuà dient que «encara no sé com continuaré dins la política perquè segurament no deixaré del tot aquest món perquè m'agrada molt». «Simplement ara he tancat una etapa de la meva vida», digué Gomila.

En aquest aspecte, l'exregidor explicà que encara no se sap com queda el panorama del PSM al poble d'Alaró perquè «no es sap qui serà el meu substitut». L'altre regidor del PSM que ha representat el partit fins ara juntament amb Gomila és Mateu Marcús, que de moment no abandona el seu càrrec. «Continuaré com a regidor del PSM fins que acabi la legislatura», digué Marcús que assenyalà que «aquesta setmana es decidirà qui serà el substitut de Gomila».

Cal destacar que la postura de dues terceres parts dels afiliats al PSM d'Alaró són contraris al bloc amb Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya i la meitat dels afiliats ja anunciaren que es donaran de baixa del partit.

La notícia de Gomila al final del ple de dijous agafà per sorpresa a tots els regidors del Consistori que es volgueren acomiadar de l'exregidor. Cada un dels membres dels partits amb representació a l'Ajuntament «tengueren unes paraules amables cap a la meva persona i foren molt agradables en aquests moments tan trists», assegurà Gomila.

En aquest aspecte, Antoni Rebassa, portaveu d'UM, aplaudí la decisió de Gomila perquè és un acte que destaca per la seva «coherència i no com d'altres que es passen al Grup Mixt sense deixar la cadira de regidor com ha passat en molts de casos».

Rebassa digué que «els regidors que tenim càrrecs públics ens enduim moltes crítiques i també molts d'aplaudiments, com ha estat el cas de Gomila encara que de ben segur que serà recordat com un molt bon polític per la seva tasca feta durant els onze anys que ha estat a l'Ajuntament». A més, Antoni Rebassa afegí que «Josep Gomila sempre podrà comptar amb jo i amb UM pel que necessiti».

MARIA NADAL.Alaró.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2826+3+162976

EL TITÀNIC S'ENFOSA PERÒ L'ORQUESTRA QUE SEGUEIXI SONANT

Bloc de Pere Muñoz (PSM)

Un vell militant (que no és el mateix que un militant vell) va pronunciar ahir aquesta frase. A molts els dóna la sensació que estam visquent el pitjor moment de la història del PSM, però que no es fa res per aturar el cop intern, la desbandada, la fuita. Sembla que l'orquestra continua tocant els valsos de Strauss mentre ja no es pot fer res per aturar el desgraciat futur immediat.

Ahir em va dir un militant històric una cosa que jo no puc compartir: els guanyadors del Congrés ja teníen assumit que molta de gent partiria, però és un preu que no només estan disposats a pagar sinó que, a més, els satisfà.

Repetesc: no m'ho crec.

De tota manera torn repetir que es podria fer molt més per tal que no es desintegràs el PSM.

Ahir es va triar una gestora a la Federació de Palma a l'estil de la del partit: monocolor. Crec que això és bo. És clau que hagi molta sintonia entre tots els gestors del futur del PSM.

Sort i coratge a totes i tots els que a partir d'ara s'han de posar al capdavant!

(9-VI-06)

El mataren a cops de bloc.

"El bloc pot donar la majoria absoluta al PP".

"El problema és que la creació del BLOC provocarà el trasvàs de 3.000, 4.000 o 5.000 vots (si no són més) del PSM cap al PP. Uns vots que poden donar --segurament la hi donaran-- la majoria absolutíssima al PP. I abans que qualcú em tracti de boig, diré clar i llampant el que tots els "peseemeros" dels pobles sabem: que una part significativa --no inferior al 20%-- dels nostres vots provenen de gent mallorquina de poble, que és només difusament nacionalista i molt més boirosament d'esquerres. Gent mallorquina de poble com molta d'altra, en definitiva. Com molts dels nostres parents, amics i coneguts. Gent que de vegades (o gairebé sempre) votava el PP --i que segons com i segon quan ho continua fent (o pot continuar fent-ho): en bona part a les autonòmiques, quasi sempre a les generals--, tot depenent de què fes i com es moguessin l’un (el PSM) i l’altre (el PP). Gent que molt difícilment votaria el PSOE, molt manco IU o ERC i que seria estrany que votàs --però ho podria fer, però no ara— UM".

Un militant del PSM, sense ser oficialista o renovador, pot tenir més d’un motiu per tenir reserves (o per estar en contra) del bloc que proposen els líders del sector oficialista del futur expartit. Jo en diré un, clar i llampant, inquietant i perillós i que ha sortit poc a rotlo, almanco en els termes que ho diré: el bloc resta en lloc de sumar. I, d’això, que no venguin amb cançonetes que la Llei d'Hont penalitza la divisió que suposaria que el PSM, IU-Verds i ERC es presentassin per separat. No és això, precisament. I si no se n'han temut encara, més val que s'ho facin mirar. El problema és que la creació del BLOC provocarà el trasvàs de 3.000, 4.000 o 5.000 vots (si no són més) del PSM cap al PP. Uns vots que poden donar --segurament la hi donaran-- la majoria absolutíssima al PP. I abans que qualcú em tracti de boig, diré clar i llampant el que tots els "peseemeros" dels pobles sabem: que una part significativa --no inferior al 20%-- dels nostres vots provenen de gent mallorquina de poble, que és només difusament nacionalista i molt més boirosament d'esquerres. Gent mallorquina de poble com molta d'altra, en definitiva. Com molts dels nostres parents, amics i coneguts. Gent que de vegades (o gairebé sempre) votava el PP --i que segons com i segon quan ho continua fent (o pot continuar fent-ho): en bona part a les autonòmiques, quasi sempre a les generals--, tot depenent de què fes i com es moguessin l’un (el PSM) i l’altre (el PP). Gent que molt difícilment votaria el PSOE, molt manco IU o ERC i que seria estrany que votàs --però ho podria fer, però no ara— UM. Gent que vota (votava) el PSM perquè coneix qui és que s'hi presenta al poble, que sap que són gent honrada; gent que percep el PSM com a part d'un projecte d'esquerra mallorquina, més o manco moderada, però que no calla quan toca denunciar. Gent que valroa aquestes coses part damunt la ideologia nacionalista, progressista que els mitjans de comunicació diuen que és tan radical. Gent que, de mica en mica, es CONVENÇ (es convencia) que aquella ideologia, la del PSM (la dels rojos catalanistes, segons el PP) servia per fer oposició i també (ep!) per fer gestió, sense maximalismes. Gent que poc a poc, i any rera any, va assumint els posicionaments del PSM. Però també sabem que per ser així com són --com som?—aqueixa gent no va d'un projecte en el qual el partit (el PSM) que ells voten perquè representa sobretot honradesa, mallorquinitat i defensa del poble tengui com a referents mediàtics i companys de viatge Esquerra Unida/Izquierda Unida-Els Verds i Esquerra Republicana de Catalunya. És gent que ha votat en Mateu Morro, en Pere Sampol, que votaria en Jaume Sansó i en Mateu Crespí, i que també votaria en Biel Barceló, però només si va fora ERC o IU. Gent que li cauria com una puntada de peu sebre (i no en parlem de veure) en Llamazares i en Carord com a referents seus, per molt que no anassin a fer mitins als seus pobles. Gent que --és ver-- no és d'esquerres, però que de cada dia s'hi acostava un poquet, perquè ens coneix i perquè la convencem. Gent que de cada dia n'hi hauria d'haver més si volem que el nacionalisme progressista sigui una opció de govern. Gent que, amb l'aparició del Bloc queden fora referent. Gent que, probablement, tornaran a votar PP. El PP de poble, el PP mallorquí que parla en català, no el PP d'en Rajoy, d'en Zaplana i de n'Acebes.

Però parlam en passat, desgraciadament. Fins ara, un de les virtuts --i també, dels problemes-- del PSM havia estat aquesta heterogeneïtat de votants, que van des de l'independentisme, l'esquerra i l'ecologisme més vehements fins als votants de poble de què parlava abans i que ara (despús-ahir i ahir) hem perdut. Per a segons qui, eren uns votants incòmodes, però a la Part Forana tots sabíem que hi eren (n'hi ha prou a comparar l'evolució dels vots a les locals, autonòmiques i generals a molts de pobles), i els volíem servar perquè eren un vots decisius. I a més, perquè coneixíem la gent que els emetia, gent que valorava la nostra feina. Perquè aquests votants són bona gent. Perquè, no ho hem d'oblidar mai, el PSM no només ha perdut i guanyat vots en direcció ERC, IU, PSOE i (en molt menor mesura) UM, sinó també en direcció cap al PP. Aquesta és la realitat. L'opció del Bloc --que no dic que no sigui legítima, alerta-- significa deixar de banda deixar aquesta gent dels nostres pobles (i segurament, també n'hi ha un bon grapat a Ciutat) i accentuar el caràcter esquerrà --és a dir, a l'esquerra del PSOE-- del projecte. Significa compartir lloc, cartell i formació amb formacions d'àmbit estatal i suprabalear, amb què ens uneix --diuen-- gran part del programa electoral, però de les quals ens separa gran part de la pràctica diària i de la ideologia real. Aquest bloc comporta massa coses com per conservar aquest electorat; massa coses que li acabaran de donar (en bloc) la majoria absoluta al PP. Qualque cosa haurem de fer; en primera trobar altres maneres de fer feina al nostre poble (ja veurem què farem a les autonòmiques). Ja veurem quines i com. Però nosaltres volem crèixer. Fer país, des de l'esquerra i l'ecologisme. Però així com ho feia el PSM, un partit i un projecte que mataren a tocs de bloc.

Del bloc S'Altre dia

Diari de Balears: Espai nacionalista.

Per Josep Melià Ques. Missèr.

"Hi ha un pensament d'esquerres que sosté, equivocadament en la meva opinió, que si a les nostres institucions no governen els anomenats progressistes és per la seva dispersió en diferents sigles. Certament, la dispersió pot provocar que no es sumin tots els regidors o diputats que es podrien obtenir. De totes formes pens que el balear és un poble més conservador que esquerranós i, per tant, en una situació de bipartidisme pur -en què no hi ha dispersió- qui sortiria victoriosa seria la dreta". (Josep Melià Ques)

"Al final una organització ha d'elegir un camí. Si el camí que elegeixes es fonamenta en la dicotomia dretes-esquerres el teu paper sempre serà secundari si no t'integres a PSOE o PP". (Josep Melià Ques)

Les conseqüències del darrer congrés del PSM i, sobretot, la decisió de formar l'anomenat Bloc conviden a reflexionar sobre el futur del nacionalisme a les Balears. Una de les tendències que amb més força es detecten al comportament electoral i sociològic balear és l'accentuació del bipartidisme. El PP i el PSOE cada vegada sembla que es mengen una part més gran del pastís. La seva rellevància mediàtica els ajuda a enfortir el procés. Hi ha un pensament d'esquerres que sosté, equivocadament en la meva opinió, que si a les nostres institucions no governen els anomenats progressistes és per la seva dispersió en diferents sigles. Certament, la dispersió pot provocar que no es sumin tots els regidors o diputats que es podrien obtenir. De totes formes pens que el balear és un poble més conservador que esquerranós i, per tant, en una situació de bipartidisme pur -en què no hi ha dispersió- qui sortiria victoriosa seria la dreta. Una altra de les tendències que també es detecten, i que es troba íntimament relacionada amb l'anterior, és que el nostre sistema de partits cada vegada es sembla més al sistema espanyol. En el sistema espanyol hi ha dos grans partits (PSOE-PP), una força en crisi a l'esquerra del PSOE i unes considerades anomalies que són els nacionalistes. Dins l'esquema espanyol els que no ens volem resistir a entrar dins el bipartidisme diguem que podem elegir entre l'esquerra del PSOE o l'anomalia nacionalista. Certament que a nivell teòric és possible intentar ajuntar ambdues coses i, de fet, això té sentit en la mesura que l'opció de l'esquerra alternativa ha d'afegir continguts diversos per intentar no desaparèixer sota l'allargada ombra socialista. Tanmateix, per molts elements que afegeixi, inclòs el nacionalisme, al final les circumstàncies polítiques converteixen aquesta opció en un satèl·lit, en un complement, del partit actualment dirigit per ZP. Des d'aquesta opció només s'ocuparà poder si el PSOE ho ha de menester i, per tant, des de la supeditació. Aquest tercer espai de l'esquerra alternativa en la meva opinió presenta dos defectes greus; per una banda que a les Balears el seu predicament en tot cas serà baix, essent com som una societat no massa d'esquerres; per una altra banda el segon defecte és que suposa assumir el paper de mala consciència del PSOE, és a dir, suposa renunciar a conformar un projecte de majories que s'ubiqui amb una certa igualtat a PP i PSOE. En definitiva, per tant, en la meva anàlisi -que lògicament és discutible i subjectiva- el tercer espai a potenciar no és el de l'esquerra alternativa, és el del nacionalisme. Al final una organització ha d'elegir un camí. Si el camí que elegeixes es fonamenta en la dicotomia dretes-esquerres el teu paper sempre serà secundari si no t'integres a PSOE o PP. Si el camí que elegeixes es fonamenta a constatar que hi ha una altra dicotomia amb importància com és nacionalisme-centralisme el teu paper no necessàriament ha de ser secundari. D'exemples de nacionalisme principal en tenim a Euskadi o a Catalunya. D'exemples d'esquerra alternativa conformant majoria no en tenim. De fet el Bloc Nacionalista Gallec (BNG), i l'exemple de Galeusca així ho demostra, aposta de manera decidida per la priorització de la seva ànima nacionalista. Qui va fer possible el Pacte de Progrés, o si es vol, qui pot provocar un canvi de color polític al Consolat, és el nacionalisme, que posa el plus perquè el tomb sigui a l'abast. Distingim l'estratègia a mig i llarg termini del que és la concentració de vots per les pròximes eleccions. El país s'ha de construir des d'un projecte sòlid, des d'una credibilitat i una coherència que doni garanties, des de la constància, des d'una sensibilitat i des d'un pensament capaç de connectar amb els anhels de la majoria dels nostres conciutadans, des de la centralitat. L'espai nacionalista a Balears existeix, però fa estona que viu desorientat. La darrera sacsejada obliga, encara més, a fer moviments, a cercar l'enfortiment. Que l'espai nacionalista existeixi i tengui una innegable potencialitat no vol dir que al final funcioni. La ciència política segur que ens pot oferir exemples de situacions en què objectivament s'estava ben ubicat i que per diverses raons no es va saber aprofitar l'avinentesa. La conjuntura política ens mostra un panorama obert on els que cerquen el tercer espai en l'esquerra alternativa ja han definit jugada; una jugada que trastoca el nacionalisme que és a qui correspon moure peça, qui ha de saber xutar la pilota que té a la seva teulada.

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2824+6+162872 Diari de Balears - Tel. +34 971

(8-VI-06)

PSM: coalició electoral o bloc d'esquerra nacionalista?

La divisió de l'esquerra nacionalista.

"Em sembla que ni 'renovadors' (Mateu Crespí) ni 'oficialistes' (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM". (Miquel López Crespí)

Vist i comprovat el que s'ha esdevengut ran del darrer congrés del PSM, i per a desgràcia del nacionalisme d'esquerra, ja podem afirmar, i basta llegir els diaris o sentir les declaracions que fan els que han marxat, que el PSM està ben tocat. Almanco aquell PSM que sabia agombolar en les seves fileres diverses sensibilitats nacionalistes i d'esquerra. Potser mai com ara, quan l'esclafit és talment un brillant foc d'artifici, podrem valorar la feina feta per homes com Sebastià Serra, Mateu Morro, Jaume Montcades, Joan Perelló i Pere Sampol, que durant tants d'anys tengueren la visió política de saber acumular forces i mai de dividir-ne. L'amic Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servi al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions. De cadiretes sempre en va oferir el PSOE i mai no s'escoltaren aquests cants de sirena. Mentre sentia Sebastià Serra pensava com han mudat els temps i quina diferència més abissal hi ha entre els polítics d'aquest recent passat i els d'ara mateix.

Em deman com és que els dirigents de fa quinze, vint anys tenien clar que no eren en política solament per a fruir dels privilegis que atorga el règim als seus fidels servidors sinó, i això era el que de veritat importava, per a romandre sempre a l'avantguarda de la defensa dels interessos culturals, socials i nacionals de la nostra terra.

El declivi final del PSM... ¿no podria ser a conseqüència d'haver oblidat aquests postulats fundacionals, la pràctica quotidiana de tants d'anys de lluita contra la dreta i per la nostra cultura i territori? Les derrotes electorals d'aquests darrers temps... ¿no podrien ser conseqüència precisament d'haver mudat la forma d'actuar i d'estar en política, d'haver prioritzat la cadireta a la lluita per la reconstrucció nacional, la república i el socialisme?

Comprovant el penós i trist espectacle de fragmentació actual no podem deixar de pensar com, finalment, els poders fàctics de les Illes, tant els econòmics com els polítics i tots aquells partits i organitzacions als quals el PSM dificultava la penetració electoral, i parl concretament del PSOE, UM, la mateixa Esquerra Unida, a partir d'ara poden, dormir satisfets. O potser no si el PSM, unit a ERC i els sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, sap trobar una fórmula nova i creativa per a la supervivència de les idees de justícia social, nacionalisme, república i socialisme que sempre havia defensat.

Lluny de les presses electorals que han dinamitat des de dins el nacionalisme progressista, molts dels que de fa anys lluitam activament en defensa de la creació d'un autèntic bloc d'esquerra nacionalista des de la base, pensam que potser ens trobam davant la darrera oportunitat de regenerar la vida política illenca. Però la creació des de la base d'una nova força política d'esquerra no té res a veure, com hem escrit una mica més amunt, amb aquesta desesperació per servar sous i cadiretes. El problema autèntic, la supervivència de les idees d'esquerra nacionalista dins la nostra societat, va molt més enllà de les cadiretes. Es tracta de cohesionar la societat civil per a resistir les envestides de la dreta per a, posteriorment, agafar força i poder vèncer aquesta mateixa dreta depredadora que ens malgoverna i fa malbé els nostres minvats recursos naturals. Una política d'esquerra es concreta en la pràctica quotidiana de lluita contínua, en un programa de defensa dels interessos dels treballadors i de les classes populars, mai en la pura i simple demagògia d'aquells que solament són en política per a fruir dels privilegis que comporta la gestió del règim.

Per quins motius l'excel·lent idea que sempre hem defensat de creació d'aquest bloc d'esquerra nacionalista ha canviat per a esdevenir una simple repetició de "Progressistes"? A qui li interessa la confusió?

Estudiant a fons els passats resultats electorals i la tendència al vot que evidencien les darreres enquestes, els analistes polítics arriben a la conclusió que una simple coalició electoral PSM-EU-ERC tan sols salvarà els mobles. De cinc diputats que tenen ara PSM i EU, es passaria a tenir-ne tan sols tres, i això si es pot aconseguir la incorporació d'ERC a la coalició. Una coalició que, com hem dit, té poc a veure amb la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra com a nova eina per al futur. Com han afirmat destacats analistes com Pep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades o Llorenç Capellà, la "suma" de la coalició podria restar, com s'ha demostrat en totes les eleccions del passat.

Com a intel·lectuals que sempre hem donat suport al PSM i a la unitat, ni que sigui electoral, de l'esquerra oficial -en el seu moment vaig signar el manifest de suport a "Progressistes"- ens demanam si s'ho pagava dinamitar l'herència de trenta anys de feina nacionalista solament per a salvar els mobles, com escrivia l'històrica dirigent de l'antifeixisme illenc, el militant de la CGT Llorenç Buades.

Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM.

Que oficialistes i renovadors no hagin sabut trobar fórmules de compromís, el necessari consens que unifica i enforteix una organització, ens fa témer per la futura supervivència del nacionalisme d'esquerra a Mallorca. Aquesta és la nostra preocupació en aquests moments tan difícils i complicats per al PSM, uns moments que han estat esperant tots aquells que fa trenta anys que esperen la seva mort o neutralització política: la dreta, determinats poders fàctics i empresarials i la socialdemocràcia espanyola.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-VI-06)

PER QUÈ REBUTGEM LA REFORMA LABORAL 2006

Declaració signada per: STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...

"Volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys". (STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...)

"Volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys, que també en aquests darrers dies ha suposat el pacte, a la baixa, de les pensions. Aquestes polítiques han afavorit l’explotació creixent de les treballadores i els treballadors, la precarietat i sinistralitat, amb els drets laborals cada vegada més retallats, i cada vegada més afeblits els mecanismes de defensa sindical". (STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...)

Les organitzacions sindicals, polítiques i socials que signam conjuntament aquest document volem denunciar davant els treballadors i treballadores, i davant el conjunt de la societat de les Illes Balears, el frau social que suposa l’anomenada “Reforma Laboral 2006”, que el passat dia 9 de Maig de 2006 va ser signada pels dirigents de CC.OO. i UGT, amb els representants patronals i del Govern, i amb el beneplàcit de la majoria dels partits polítics, en el palau de la Moncloa. Les raons del nostre rebuig les podem resumir en:

1. Perquè, lluny de crear ocupació estable, generalitza l’abaratiment dels acomiadaments. El contracte laboral que ara es pretén generalitzar (anomenat de “foment de l’ocupació”, amb compensacions de 33 dies/any per acomiadament, amb un màxim de 24 mensualitats) duu nou anys fracassant. Des de 1997 no ha aconseguit reduir la temporalitat (actualment del 34%, quan la mitjana de la UE és del 14%) i només ha anat substituint al contracte ordinari (de 45 dies/any d’indemnització per acomiadament improcedent, amb un màxim de 42 mensualitats).

2. Perquè aquesta nova Reforma, com les anteriors, està feta a mesura dels interessos econòmics de l’empresariat. Sense cap tipus d’obligacions, i amb les promeses de sempre, els empresaris es beneficien d’una altra enorme quantitat de doblers, de tota la ciutadania, a base d’exempcions i bonificacions. Basta recordar que, des de 1998, a les patronals se les ha bonificat gairebé 18.000 milions d’euros de les quotes de la Seguretat Social, amb una partida addicional, per a 2006, d’altres 2.500 milions d’euros.

3. Perquè els aspectes “positius” de la Reforma Laboral 2006 només són parcials, i intenten ocultar la gravetat d’aquest nou frau social. En efecte, tant l’atenció per atur per a les persones majors de 45 anys, com l’increment de prestacions del Fons de Garantia Salarial, com el creixement de les partides dedicades al servei públic d’ocupació i Inspecció de Treball, sent positives, no són mesures orientades a combatre la precarietat laboral i social, principal problema dels treballadors i de les treballadores Bé al contrari, com en reformes laborals anteriors, suposen una cortina de fum que intenta dissimular la gravetat de les reculades contingudes en aquesta nova reforma.

4. Perquè els signants no han volgut entrar a limitar i controlar la proliferació dels abusos de les contractes i subcontractes, amb la creixent generació, per part d’aquestes, de precarietat i sinistralitat laboral. Per contra, es legalitza l’enorme frau que, en matèria de contractació, que es comet per part de l’empresariat, a més de beneir i fomentar l’activitat de les ETT’s, com gestores legals de tràfic i cessió de mà d’obra dòcil i productiva.

5. Perquè els continguts de la Reforma Laboral 2006 no han estat consultats amb ningú. Ni la pròpia afiliació de CC.OO. i UGT ha estat informada, ni de bon tros, ha decidit. El secretisme d’aquest nou acord és un clar símptoma d’una negociació vergonyosa, i del negatiu del seu resultat, per al conjunt dels treballadors i les treballadores. Per això, la Reforma Laboral 2006 no només suposa un frau antisocial, sinó també una operació absolutament antidemocràtica.

Per totes aquestes raons, les entitats que signem aquest document hem acordat que, en un marc d’unitat d’acció sindical i social, fer una crida d’atenció sobre la gravetat d’aquest nou acord, contrari als interessos de la classe treballadora i de la majoria de la ciutadania. Així mateix, volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT, en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys, que també en aquests darrers dies ha suposat el pacte, a la baixa, de les pensions. Aquestes polítiques han afavorit l’explotació creixent de les treballadores i els treballadors, la precarietat i sinistralitat, amb els drets laborals cada vegada més retallats, i cada vegada més afeblits els mecanismes de defensa sindical.

Reivindicam la dignitat de la gent treballadora, la defensa dels drets laborals i socials, i del necessari repartiment equitatiu del treball i de la riquesa, que els treballadors i treballadores generem. Per a això, cridam a tots els treballadors i treballadores de les Illes Balears a manifestar-nos unànimement PELS NOSTRES DRETS, CONTRA AQUESTA NOVA REFORMA LABORAL, I TAMBÉ CONTRA L’ANOMENADA DIRECTIVA BOLKESTEIN que propicia la privatització dels serveis públics, recentment aprovada pel Consell Europeu

CONCENTRACIÓ DIJOUS, DIA 22 DE JUNY,

A LES 19,30 HORES, PL. ESPANYA (Estacions)

Convoquen: STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja, (i altres)

Breviari contra els servils. Les traïdes de la transició.

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novel·les i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intel·lectuals de tots els països i contrades).

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novel·la, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.

Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Miquel López Crespí

Diario de Mallorca: El trencament del PSM.

Per JOSEP GOMILA I BENEJAM, ex-batle d´Alaró i ex-conseller del Consell pel PSM-EN.

"En el passat congrés s´ha consumat una autèntica escissió, no una simple derrota d´unes determinades tesis i el consegüent triomf d´unes altres. Es tracta de la confrontació de dues visions completament oposades sobre les prioritats ideològiques i estratègiques. Per avaluar el seu abast basta veure les conseqüències que ha tengut: dimissió dels candidats a les eleccions autonòmiques i municipals de Palma, dimissió de càrrecs institucionals, baixes significatives de militants, dissolució d´agrupacions, gent que conserva les actes de regidor i se dóna de baixa del partit, gent que passa al grup mixt...". (Josep Gomila, exconseller del PSM)

Durant la darrera setmana s´ha parlat molt de les conseqüències del darrer congrés del PSM i de les implicacions que això pot tenir dins el mapa polític de Mallorca. Des d´aquí m´agradaria fer una petita aportació personal sobre què significa la creació del "Bloc". Per començar me sembla més que evident que en el passat congrés s´ha consumat una autèntica escissió, no una simple derrota d´unes determinades tesis i el consegüent triomf d´unes altres. Es tracta de la confrontació de dues visions completament oposades sobre les prioritats ideològiques i estratègiques. Per avaluar el seu abast basta veure les conseqüències que ha tengut: dimissió dels candidats a les eleccions autonòmiques i municipals de Palma, dimissió de càrrecs institucionals, baixes significatives de militants, dissolució d´agrupacions, gent que conserva les actes de regidor i se dóna de baixa del partit, gent que passa al grup mixt...

Per entendre què ha passat vull destacar una gran paradoxa que, per ventura, no s´ha analitzat a bastament. El grup de persones que han guanyat el congrés i, per tant, que s´han apropiat de les sigles, són precisament aquelles que defensaven la seva dissolució dins una nova formació política, mentre que aquells que defensaven la pervivència i la vigència del PSM són els que han quedat fora.

Tampoc no es pot entendre què ha passat sense analitzar el motiu concret de la discrepància estratègica que s´ha confrontat. L´anàlisi dels que han guanyat el congrés és que s´han d´ajuntar amb Esquerra Unida-Verds per constituir un gran Bloc a l´estil del BNG i aconseguir sumar una gran força política. Aquesta proposta, que a simple vista pot semblar intel·ligent, amaga una sèrie de contradiccions, que intentaré resumir donada la limitació d´espai:

Com és possible que se plantegi una teòrica suma si se té la seguretat que hi ha una part molt significativa del PSM que hi restarà al marge. D´entrada no sembla gens lògic que se pretengui sumar a fora casa perdent primer una part molt important d´allò que ja se té.

S´ha defensat la idea que per separat no treuríem representació, quan tothom veu que els que tenien aquest problema no era el PSM sinó Esquerra Unida -Verds. Per resoldre el problema dels altres s´han carregat el projecte polític del PSM.

La principal fal·làcia de tot això és que el "Bloc" que se vol crear serà com el BNG. Això és rigurosament falç. Tant el rerefons ideològic, com la ubicació política, com la naturalesa dels socis ens indiquen que el que en sortirà serà alguna cosa semblant a "Iniciativa per Catalunya" no al BNG. L´única semblança amb el BNG és el nom, la resta no s´assembla ni per aproximació.

La quarta contradicció que voldria destacar és que se diu que tothom hi ha de cabre dins el Bloc, quan el plantejament ideològic de partida fa que s´ubiqui completament a l´esquerra del ventall polític. Si tenim en compte quina ha estat la trajectòria del PSM els darrers quinze anys no cal pensar molt per veure que hi ha una part important del partit que es troba en el centreesquerra no a l´esquerra del PSOE. Per tant, hi ha una part molt significativa del PSM que no hi cap ja d´entrada.

Finalment, la idea que dóna sentit al PSM és l´existència d´un tercer espai polític: el nacionalisme. En canvi la idea del Bloc, tal com s´ha plantejat prioritza clarament la seva ubicació dins l´eix dreta-esquerra, per tant, indirectament, reforça el bipartidisme, cosa que diuen que volen evitar.

Qualsevol observador extern pot veure que, independentment del fons de la proposta concreta, la forma en què s´ha près no té cap lògica. No se pot fer una modificació de la ubicació ideològica i estratègica d´una formació política com una simple esmena a una ponència d´organització d´un congrés ordinari. Una decisió d´aquesta magnitud requereix un període de maduració i reflexió que impliqui tota la militància i l´entorn polític d´un partit, en l´anàlisi dels pros i contres. Sense dubte, cap dirigent polític amb dos dits de front i amb un mínim de sentit comú no s´atreviria a fer, a la brava, aquest gir copernicà sabent que deixa tanta gent a la cuneta.

Per acabar, una darrera reflexió: Si les primàries en lloc de guanyar-les en Mateu Crespí les hagués guanyat una altra candidata, molt probablement la famosa esmena mai no s´hauria arribat a presentar.

Diario de Mallorca (6-VI-06)

http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=1190&pIdSeccion=5&pIdNoticia=189489&rand=1149579678505

Defensa de Nanda Ramon quan no la volien ni els seus.

La dimissió de Nanda Ramon i el PSM.

"Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)

Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".

Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intel×lectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.

Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!

Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-VII-2000)

El bloc d'esquerra nacionalista (I)

"L'aposta per al segle XXI ja no és solament electoral. Es tracta d'anar bastint una nova força política per a una nova societat. Els polítics d'aquest bloc que volem unitari i amb un clar programa de lluita contra la dreta hauria d'esdevenir el referent de la unitat contínua, mai el de l'enfrontament i el de la divisió com ara constatam que s'esdevé amb el PSM". (Miquel López Crespí)

Potser qui millor ha expressat l'estat d'ànim dels que sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a les Illes ha estat el meu bon amic Miquel Àngel Maria. En un article titulat "PSM sí, Bloc també", el dirigent del PSM escrivia: "No crec que ningú vagi sortir content de la cloenda del congrés del PSM. Tal i com han reflectit les notícies d'aquests dies, darrere els aplaudiments per l'aprovació de les ponències i per l'elecció de la nova direcció del partit no hi havia l'alegria dels congressos anteriors, no es respirava l'entusiasme d'altres ocasions".

Posteriorment a la cloenda del congrés hem conegut les dimissions de Mateu Crespí, Pere Muñoz, Maria Costa i Jaume Sansó i l'advertiment de moltes agrupacions del PSM en el sentit que pensen separar-se del partit o formar grups independents no subordinats a la unió entre Esquerra Unida i el que resta del PSM. Imagín que en la cloenda del partit rondava dins l'ambient la crisi que tothom imaginava que podria esdevenir-se si no es feien bé les coses.

És evident que els diversos sectors que des de l'esquerra alternativa sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerres (consultau les hemeroteques) havíem pensat en un altre escenari per a anar bastint aquest projecte. En els debats que he mantingut des d'aquestes mateixes pàgines per a anar consolidant una autèntica esquerra alternativa, debats realitzats amb Llorenç Buades, Cecili Buele, el dirigent de la CGT Josep Juárez o el mateix Miquel Àngel Maria Ballester, sempre s'havia parlat de bastir un bloc lluny de les urgències electoralistes i de la lluita per servar sous i cadiretes. Es tractava i es tracta d'anar unint des de la base. Mai de dividir des de les cúpules dirigents. Fins i tot el dirigent excarrilista (PCE) i secretari general del partit prosovètic PCB-PCPE Josep Valero advertia en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu" que aquest futur bloc era quelcom de diferent d'una simple operació electoral. Valero escrivia: "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".

Determinats acords electorals potser serveixin per a garantir el modus vivendi d'alguns polítics professionals però no són garantia de la creació d´una autèntica força alternativa a l'esquerra de la socialdemocràcia i amb programes que no sigui simplement una rentada de façana al neoliberalisme dominant. Llorenç Buades en l'article "Alternança o alternativa?" publicat en el web Ixent deia al respecte: "Seria oportú reprendre els orígens de l'esquerra, per a la fundació de projectes arrelats en el món del treball i per al món del treball. Però aquest projecte polític de recuperació d´un espai polític socialista i col·lectivista sembla molt allunyat dels caps de les elits dirigents del món polític i sindical actual que es baralla per a conquerir posicions de centre per tal que res no canviï".

Com a defensors des de sempre d'un autèntic bloc alternatiu d'esquerra nacionalista, i ho hem deixat escrit en nombrosos articles, pensam que ha arribat el moment de fer bé. S'han d'anar fent fonedissos tots aquells polítics fracassats que enfonsaren la nostra experiència progressista de Pacte de Progrés. Les darreres mobilitzacions en defensa de la terra han demostrat que la societat civil de les Illes ha ressuscitat i, donant proves cada dia d'una vitalitat exemplar, torna ser enmig del carrer exigint un canvi de rumb en la política illenca. L'aposta per al segle XXI ja no és solament electoral. Es tracta d'anar bastint una nova força política per a una nova societat. Els polítics d'aquest bloc que volem unitari i amb un clar programa de lluita contra la dreta hauria d'esdevenir el referent de la unitat contínua, mai el de l'enfrontament i el de la divisió com ara constatam que s'esdevé amb el PSM.

Som molts els que ens demanam per què, de cop i volta, quan el PSM havia decidit deixar la qüestió per a més endavant, quan hi hagués una situació autènticament favorable per a la concreció d'aquesta nova força política, una part dels dirigents alteren el que s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que tants problemes està comportant a l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual com Llorenç Capellà es demanava en un excel·lent article titulat "Els sotasignants" si aquesta mena d'operacions fetes tan de presa servien de veritat per a sumar. Llorenç Capellà indicava que potser més que sumar restaven. Seria la mateixa opinió de Llorenç Buades, l´històric dirigent de l'antifranquisme illenc i ara militant de la CGT, quan deia: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles". Sobretot si amb les presses es deixa mig partit a la cuneta.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-VI-06)

Diari de Balears: Expectatives de la Coalició.

Per Miquel Payeras.

"Aquest és el mínim raonable que té d'expectativa la Coalició. Fer tres escons i sobre un 8-9% dels vots. Per sota, seria clarament un fracàs. Per sobre, i fins a la banda alta òptima, un èxit". (Miquel Payeras - Diari de Balears)

Quines expectatives realistes tendrà la coalició d'esquerres (endavant, Coalició) formada per PSM i EU-Verds a les eleccions autonòmiques a Mallorca de l'any que ve? No és fàcil establir-les perquè l'experiment d'unir l'esquerra del PSOE és insòlit en comicis regionals. Només s'ha experimentat a les urnes generals de 2004. Per altra banda, tampoc no se sap encara com serà exactament la Coalició: si hi serà ERC o no, quina estructura tendrà, quins candidats principals seran i de quins partits... i, sobretot, si realment s'arribarà a fer o no, que pareix que sí però cal anar en compte perquè si les fuites de renovadors no s'aturassin les coses se podrien complicar en excés. Són moltes incògnites que impedeixen calibrar ajustadament el potencial, però donant per fet que se faci, i sense entrar en d'altres consideracions, se pot intentar establir per on se mourà la seva expectativa electoral. A efectes purament analítics, cal descartar -ara, avui- la presència ERC, atesa la certa desconfiança que ha manifestat. Si al final s'hi suma, tampoc no alterarà gaire l'anàlisi perquè l'aportació d'aquest partit -tal i com reconeixen els d'EU- no vendria tant pels vots, molt pocs, com per la simple presència de les sigles. D'alguna manera serà el mateix que EU perseguia i ha aconseguit amb aferrar-se a si mateix la marca d'Els Verds: els hi són del tot prescindibles els vots que poguessin aportar i marginals els que se'n vagin degut al sector de Margalida Rosselló, perquè el que volien i tenen és només la marca. Fixats, doncs, els elements importants de la Coalició, PSM-EU/Verds, sobre ells cal projectar les hipotètiques expectatives. La banda alta potencial ha de ser fixada necessàriament per la suma dels resultats que obtenguren el 2003. El PSM va fer un 9% dels vots a Mallorca i 3 escons. EU-Verds assolia el 5'5% i dos diputats. Agrupant-los el resultat és el 14'5% dels sufragis i un grup de 5 escons. Però com que en política no existeixen aquestes sumes, la referència només és un horitzó teòric òptim pels interessos de la Coalició. Per altra banda, coneixem que la Coalició se va presentar, en la seva versió més ampla, a les eleccions generals de 2004 i que va sumar a Mallorca el 8'8% dels vots. Si ERC no hi entràs, la teòrica resta sobre aquest percentatge seria mínima i crec que se podria concloure que PSM-EU-Verds junts ben bé poden tenir el 8% com a sòl electoral a partir del qual pensar. Tenim, doncs, fixat tant l'òptim teòric per la banda alta com el mínim conegut. Respectivament, el 14'5% i el 8% dels vots a Mallorca. La forquilla, és ver, és massa ampla. Tanmateix ajuda a entendre sobre els marges en què jugarà la Coalició.

No seria honest dir que l'objectiu ha de ser sumar més del que ja tenen per separat. Perquè se sap que no és possible, tal i com demostra la història de la coalició EU-Verds. El 1995, EU tota sola aconseguí 2 escons i el 6'5% dels vots (19.655) mentre que Els Verds feien un 3% dels vots (9.248) i cap escó. En conjunt, gairebé 29.000 sufragis. El 1999 existí ja coalició: 2 escons i 17.403 vots, el 5'9%. El 2003: 2 diputats i 19.002 sufragis, el 5'5%. És obvi que són cultures polítiques i bases sociològiques diferents: no se sumen. Més intensament passa entre PSM i EU, per les raons abastament comentades en d'altre articles: el PSM és de cultura socialdemòcrata i EU comunista. Mai no se mesclaran les bases ni hi haurà cap suma de vots. Ara bé, el que sí farà la Coalició serà aturar el declivi molt accelerat que cada un pel seu costat manifestava posant-los en risc seriós a ambdós de desaparèixer, per motius diferents i a ritmes diferents. Perquè provocarà l'efecte de concentració de vot. Per explicar-lo, aquest efecte, cal recórrer a un supòsit. Imaginem que el càstig dels votants (de 2003) del PSM i d'EU-Verds a la Coalició fos molt important per no voler, respectivament, votar «comunistes» i «catalanistes». Suposem que fos una pèrdua brutal, del 40% sobre el que aconseguiren per separat fa tres anys. Així i tot junts farien uns 30.000 vots que sobre els resultats de 2003 haguessin suposat un 9% i 3 escons. Que s'avendria si fa no fa al resultat de Progressistes el 2004 a l'illa.

Aquest és el mínim raonable que té d'expectativa la Coalició. Fer tres escons i sobre un 8-9% dels vots. Per sota, seria clarament un fracàs. Per sobre, i fins a la banda alta òptima, un èxit.

http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?-1+6+162680

(5-VI-06)

QUIN SERÀ EL PARTIT NACIONALISTA A PARTIR D'ARA A MALLORCA?

"Potser no hem seguit una línia coherent. Ara només em preocupa que hi hagi mallorquins que perdin el seu, fins ara, referent polític". (Pere Muñoz)

Aquesta pregunta l'ha fet bastanta de gent al meu bloc aquesta setmana.

Val a dir que el PSM s'ha mantingut durant 30 anys com el referent polític del nacionalisme. Hi ha gent que vol votar nacionalisme i nacionalisme d'esquerres, això és PSM. Què passarà a partir d'ara? No ho sé.

S'ha de respectar aquells que només volen votar una força nítidament nacionalista. Gent que per molt bé que els caigui EU o Els Verds consideren que el nacionalisme d'aquests és un altre. No és un nacionalisme mallorquí ni de Països Catalans.

Hem deixat aquesta gent sense referent polític nacionalista? Ja n'hi ha que han declarat que el Bloc no ho és perquè està formada per un partit d'obediència espanyola. Dins el PSM n'hi ha que diuen que EU és un partit mallorquí. Jo no sé si la gent del carrer, de la part forana o la que veu en Llamazares a les notícies deuen pensar el mateix. No fa molts d'anys dins el PSM es parlava d'EU com els comunistes. Ara tot canvia i em sembla bé si així ho vol la majoria.

Ara hem de saber si la majoria d'un partit també és la majoria de l'electorat.

Crec que si s'ha seguit una línia cal no canviar. Els darrers anys el PSM ha pactat amb el pacte de progrés, amb CiU, ara amb EU, hem cercat la centralitat social fent una gran política a favor dels comerciants...

Potser no hem seguit una línia coherent. Ara només em preocupa que hi hagi mallorquins que perdin el seu, fins ara, referent polític.

P.S. M'agradaria que ningú pensàs que dubtar és qüestionar el Bloc i tot el que l'acompanya. Jo som el primer que desig que les coses vagin bé, però els dubtes ens han d'ajudar a cercar solucions.

Bloc personal de Pere Muñoz

Diari de Balears: La dispersió nacionalista .

Per Joan Mir. Professor de la UIB.

A Mallorca, després dels darrers esdeveniments, l'espai nacionalista compta amb: ERC, allò que queda del PSM, els renovadors del PSM (que alguna estructura formaran), Unió Mallorquina (dividida entre un sector crític, pròpiament nacionalista, i un sector majoritari, de comportament erràtic), els que fa temps que sortiren del PSM (el PSM té més exmilitants i exvotants que militants i votants), els exmilitants d'ERC, aquells que, com jo, són alhora exmilitants del PSM i d'ERC, i els que tenen aversió a la marginalitat i, com que no hi ha cap partit nacionalista de gruix, han recalat al PSOE o al PP.A més, hi ha els ciutadans que no són nacionalistes, però que ho serien si aquesta ideologia fos dominant o es trobàs en un moment clarament ascendent (són aquells que a darrera hora s'apunten a la moda de la independència i fan guanyar els referèndums, com va passar a les poc nacionalistes repúbliques bàltiques, i ara a Montenegro). Joan Riera va trobar dijous passat el mot precís per descriure la situació: el nacionalisme està «atomitzat». La pregunta és si això era inevitable.

Crec que la divisió genera divisió i que la unió incita a aglutinar les minories disperses. I si això és així, per força els inicis han de pesar en la situació actual.

Després de la mort de Franco, a Mallorca no hi havia cap embrió viable de partit nacionalista, mentre Catalunya comptava amb els seguidors de Jordi Pujol i les restes del naufragi d'ERC a l'exili; els altres moviments, més d'esquerra que nacionalistes, eren irrellevants i fantasiosos. A les primeres eleccions autonòmiques, guanyà Convergència, i ERC aconseguí un 14% dels vots. A Mallorca, en canvi, la Unió Autonomista fracassà estrepitosament mentre el PSI obtingué una mínima presència institucional; però el PSI no era nacionalista (ni en tenia el nom, igual que el posterior PSM), sinó que era un partit socialista (i marxista) homologable i emparentat amb el seu aliat, el molt selecte (però normal) Partit Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván, i posteriorment s'assemblà a l'Euskadiko Ezquerra de Bandrés: ambdós models de socialisme espanyol acabaren dins la casa pairal del PSOE, del qual evidentment, no diferien en res d'essencial. El nacionalisme mallorquí, doncs, inicialment no era fort ni gaire nacionalista. No podia ser d'altra manera: només l'antifranquisme era capaç de generar debat polític, i dins l'antifranquisme predominava absolutament una esquerra estereotipada i simplista, de matriu marxista, per a la qual el nacionalisme sempre era sospitós de dretanisme burgès i d'iniquitat. Tots els que passàrem aquella etapa quedàrem, poc o molt, atrapats per aquestes influències, i n'hi ha que hi romanen. És per això que, si repassam la llista dels dirigents de PSI o del primer PSM, trobarem que la majoria són dins el PSOE, algun dins el Partit Comunista (Grosske) i algun altre, com Biel Majoral, probablement per nacionalista, a ca seva (des d'una sensibilitat semblant, el cas de Damià Ferrà-Pons és curiós i paradoxal: socialisme per socialisme, se n'anà al PSOE cansat d'esperar que el PSM jugàs decididament la carta nacionalista). Podem concloure, doncs, que, malgrat les penoses circumstàncies actals, la situació del nacionalisme d'esquerres és molt millor ara que al principi : el PSM actual té més implantació i és molt més nacionalista que el PSI (Damià Pons creu que aquesta progressió s'ha produit a pesar de les crítiques i el degoteig dels radicals que l'han abandonat, i jo, contràriament, crec que hi hem ajudat; paradoxalment, les dues tesis poden tenir part de raó).

El nacionalisme de centredreta, que fracassà com a Unió Autonomista, feu, no obstant, un gran servei al país. Amb Josep Melià, la UCD balear fou un partit civilitzat i gens anticatalà, just el contrari de la UCD valenciana, que amb Fernando Abril Martorel posà les bases de l'actual dreta dels Zaplana i companyia. I aquesta UCD civilitzada fou l'origen de la Unió Mallorquina de Jeroni Albertí. Sens dubte, hi ha més nacionalisme dins la UM actual que dins l'originària UCD, de manera que per la dreta també ha crescut el nacionalisme.

La història, però, ha condicionat l'evolució actual. Dins el PSM no predominà mai el nacionalisme per damunt dels altres factors ideològics del partit. Això provocà primer l'escissió d'ERC i després el rebuig a la coalició amb UM. Si les circumstàncies ens haguessin aconduït a una implantació ideològica com l'actual, però dins un sol partit o coalició, avui els crítics d'UM i els renovadors del PSM (que són els grups més afins que hi ha) constituirien el nucli central i hegemònic d'una potent estructura política nacionalista, amb un apèndix esquerrà que serien els oficialistes del PSM, un apèndix regionalista de centredreta que serien els oficialistes d'UM, i un apèndix radical independentista que serien els militants d'ERC. Tot això podria haver estat, però no serà. Desgraciadament, el present no pot ser mai el disseny de laboratori que vodríem, sinó la continuació d'un passat que el condiciona.

El nacionalisme començà feble i dispers. La feblesa aconduí a fracassos, i els fracassos produïren inseguretat. La inseguretat empengué els nacionalistes a continuar aferrats a altres referències aparentment més sòlides, com l'esquerra o el liberalsme, i d'aquesta manera caigueren en la incoherència que provocà denúncies i divisions. I aquí és on som.

http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?-1+6+162583

(3-VI-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom