Per una Esquerra Alternativa

CC.OO. i UGT: 30 anys de col·laboracionisme amb el capital

Agermanat | 07 Juny, 2006 21:38

PER QUÈ REBUTGEM LA REFORMA LABORAL 2006

Declaració signada per: STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...

"Volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys". (STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...)

"Volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys, que també en aquests darrers dies ha suposat el pacte, a la baixa, de les pensions. Aquestes polítiques han afavorit l’explotació creixent de les treballadores i els treballadors, la precarietat i sinistralitat, amb els drets laborals cada vegada més retallats, i cada vegada més afeblits els mecanismes de defensa sindical". (STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja...)

Les organitzacions sindicals, polítiques i socials que signam conjuntament aquest document volem denunciar davant els treballadors i treballadores, i davant el conjunt de la societat de les Illes Balears, el frau social que suposa l’anomenada “Reforma Laboral 2006”, que el passat dia 9 de Maig de 2006 va ser signada pels dirigents de CC.OO. i UGT, amb els representants patronals i del Govern, i amb el beneplàcit de la majoria dels partits polítics, en el palau de la Moncloa. Les raons del nostre rebuig les podem resumir en:

1. Perquè, lluny de crear ocupació estable, generalitza l’abaratiment dels acomiadaments. El contracte laboral que ara es pretén generalitzar (anomenat de “foment de l’ocupació”, amb compensacions de 33 dies/any per acomiadament, amb un màxim de 24 mensualitats) duu nou anys fracassant. Des de 1997 no ha aconseguit reduir la temporalitat (actualment del 34%, quan la mitjana de la UE és del 14%) i només ha anat substituint al contracte ordinari (de 45 dies/any d’indemnització per acomiadament improcedent, amb un màxim de 42 mensualitats).

2. Perquè aquesta nova Reforma, com les anteriors, està feta a mesura dels interessos econòmics de l’empresariat. Sense cap tipus d’obligacions, i amb les promeses de sempre, els empresaris es beneficien d’una altra enorme quantitat de doblers, de tota la ciutadania, a base d’exempcions i bonificacions. Basta recordar que, des de 1998, a les patronals se les ha bonificat gairebé 18.000 milions d’euros de les quotes de la Seguretat Social, amb una partida addicional, per a 2006, d’altres 2.500 milions d’euros.

3. Perquè els aspectes “positius” de la Reforma Laboral 2006 només són parcials, i intenten ocultar la gravetat d’aquest nou frau social. En efecte, tant l’atenció per atur per a les persones majors de 45 anys, com l’increment de prestacions del Fons de Garantia Salarial, com el creixement de les partides dedicades al servei públic d’ocupació i Inspecció de Treball, sent positives, no són mesures orientades a combatre la precarietat laboral i social, principal problema dels treballadors i de les treballadores Bé al contrari, com en reformes laborals anteriors, suposen una cortina de fum que intenta dissimular la gravetat de les reculades contingudes en aquesta nova reforma.

4. Perquè els signants no han volgut entrar a limitar i controlar la proliferació dels abusos de les contractes i subcontractes, amb la creixent generació, per part d’aquestes, de precarietat i sinistralitat laboral. Per contra, es legalitza l’enorme frau que, en matèria de contractació, que es comet per part de l’empresariat, a més de beneir i fomentar l’activitat de les ETT’s, com gestores legals de tràfic i cessió de mà d’obra dòcil i productiva.

5. Perquè els continguts de la Reforma Laboral 2006 no han estat consultats amb ningú. Ni la pròpia afiliació de CC.OO. i UGT ha estat informada, ni de bon tros, ha decidit. El secretisme d’aquest nou acord és un clar símptoma d’una negociació vergonyosa, i del negatiu del seu resultat, per al conjunt dels treballadors i les treballadores. Per això, la Reforma Laboral 2006 no només suposa un frau antisocial, sinó també una operació absolutament antidemocràtica.

Per totes aquestes raons, les entitats que signem aquest document hem acordat que, en un marc d’unitat d’acció sindical i social, fer una crida d’atenció sobre la gravetat d’aquest nou acord, contrari als interessos de la classe treballadora i de la majoria de la ciutadania. Així mateix, volem denunciar les polítiques desenvolupades per les direccions de CC.OO. i UGT, en una línia de col·laboració amb el capital que ja dura 30 anys, que també en aquests darrers dies ha suposat el pacte, a la baixa, de les pensions. Aquestes polítiques han afavorit l’explotació creixent de les treballadores i els treballadors, la precarietat i sinistralitat, amb els drets laborals cada vegada més retallats, i cada vegada més afeblits els mecanismes de defensa sindical.

Reivindicam la dignitat de la gent treballadora, la defensa dels drets laborals i socials, i del necessari repartiment equitatiu del treball i de la riquesa, que els treballadors i treballadores generem. Per a això, cridam a tots els treballadors i treballadores de les Illes Balears a manifestar-nos unànimement PELS NOSTRES DRETS, CONTRA AQUESTA NOVA REFORMA LABORAL, I TAMBÉ CONTRA L’ANOMENADA DIRECTIVA BOLKESTEIN que propicia la privatització dels serveis públics, recentment aprovada pel Consell Europeu

CONCENTRACIÓ DIJOUS, DIA 22 DE JUNY,

A LES 19,30 HORES, PL. ESPANYA (Estacions)

Convoquen: STEI-i, CNT, CGT, UOB, Sind.Tècnics, ERC, JERC, Corrent Roja, (i altres)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie

Agermanat | 07 Juny, 2006 11:45

Breviari contra els servils. Les traïdes de la transició.


Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.




Coberta del llibre de Miquel López Crespí Breviari contra els servils: dietari d'un esccriptor en temps de la barbàrie. (Calima Edicions)

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novel·les i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.


De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.


Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.


Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).


La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).


Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intel·lectuals de tots els països i contrades).


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novel·la, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.


Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]


Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.


Miquel López Crespí


Literatura | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

PSM: divisió i mort?

Agermanat | 07 Juny, 2006 09:03

Diario de Mallorca: El trencament del PSM.

Per JOSEP GOMILA I BENEJAM, ex-batle d´Alaró i ex-conseller del Consell pel PSM-EN.

"En el passat congrés s´ha consumat una autèntica escissió, no una simple derrota d´unes determinades tesis i el consegüent triomf d´unes altres. Es tracta de la confrontació de dues visions completament oposades sobre les prioritats ideològiques i estratègiques. Per avaluar el seu abast basta veure les conseqüències que ha tengut: dimissió dels candidats a les eleccions autonòmiques i municipals de Palma, dimissió de càrrecs institucionals, baixes significatives de militants, dissolució d´agrupacions, gent que conserva les actes de regidor i se dóna de baixa del partit, gent que passa al grup mixt...". (Josep Gomila, exconseller del PSM)

Durant la darrera setmana s´ha parlat molt de les conseqüències del darrer congrés del PSM i de les implicacions que això pot tenir dins el mapa polític de Mallorca. Des d´aquí m´agradaria fer una petita aportació personal sobre què significa la creació del "Bloc". Per començar me sembla més que evident que en el passat congrés s´ha consumat una autèntica escissió, no una simple derrota d´unes determinades tesis i el consegüent triomf d´unes altres. Es tracta de la confrontació de dues visions completament oposades sobre les prioritats ideològiques i estratègiques. Per avaluar el seu abast basta veure les conseqüències que ha tengut: dimissió dels candidats a les eleccions autonòmiques i municipals de Palma, dimissió de càrrecs institucionals, baixes significatives de militants, dissolució d´agrupacions, gent que conserva les actes de regidor i se dóna de baixa del partit, gent que passa al grup mixt...

Per entendre què ha passat vull destacar una gran paradoxa que, per ventura, no s´ha analitzat a bastament. El grup de persones que han guanyat el congrés i, per tant, que s´han apropiat de les sigles, són precisament aquelles que defensaven la seva dissolució dins una nova formació política, mentre que aquells que defensaven la pervivència i la vigència del PSM són els que han quedat fora.

Tampoc no es pot entendre què ha passat sense analitzar el motiu concret de la discrepància estratègica que s´ha confrontat. L´anàlisi dels que han guanyat el congrés és que s´han d´ajuntar amb Esquerra Unida-Verds per constituir un gran Bloc a l´estil del BNG i aconseguir sumar una gran força política. Aquesta proposta, que a simple vista pot semblar intel·ligent, amaga una sèrie de contradiccions, que intentaré resumir donada la limitació d´espai:

Com és possible que se plantegi una teòrica suma si se té la seguretat que hi ha una part molt significativa del PSM que hi restarà al marge. D´entrada no sembla gens lògic que se pretengui sumar a fora casa perdent primer una part molt important d´allò que ja se té.

S´ha defensat la idea que per separat no treuríem representació, quan tothom veu que els que tenien aquest problema no era el PSM sinó Esquerra Unida -Verds. Per resoldre el problema dels altres s´han carregat el projecte polític del PSM.

La principal fal·làcia de tot això és que el "Bloc" que se vol crear serà com el BNG. Això és rigurosament falç. Tant el rerefons ideològic, com la ubicació política, com la naturalesa dels socis ens indiquen que el que en sortirà serà alguna cosa semblant a "Iniciativa per Catalunya" no al BNG. L´única semblança amb el BNG és el nom, la resta no s´assembla ni per aproximació.

La quarta contradicció que voldria destacar és que se diu que tothom hi ha de cabre dins el Bloc, quan el plantejament ideològic de partida fa que s´ubiqui completament a l´esquerra del ventall polític. Si tenim en compte quina ha estat la trajectòria del PSM els darrers quinze anys no cal pensar molt per veure que hi ha una part important del partit que es troba en el centreesquerra no a l´esquerra del PSOE. Per tant, hi ha una part molt significativa del PSM que no hi cap ja d´entrada.

Finalment, la idea que dóna sentit al PSM és l´existència d´un tercer espai polític: el nacionalisme. En canvi la idea del Bloc, tal com s´ha plantejat prioritza clarament la seva ubicació dins l´eix dreta-esquerra, per tant, indirectament, reforça el bipartidisme, cosa que diuen que volen evitar.

Qualsevol observador extern pot veure que, independentment del fons de la proposta concreta, la forma en què s´ha près no té cap lògica. No se pot fer una modificació de la ubicació ideològica i estratègica d´una formació política com una simple esmena a una ponència d´organització d´un congrés ordinari. Una decisió d´aquesta magnitud requereix un període de maduració i reflexió que impliqui tota la militància i l´entorn polític d´un partit, en l´anàlisi dels pros i contres. Sense dubte, cap dirigent polític amb dos dits de front i amb un mínim de sentit comú no s´atreviria a fer, a la brava, aquest gir copernicà sabent que deixa tanta gent a la cuneta.

Per acabar, una darrera reflexió: Si les primàries en lloc de guanyar-les en Mateu Crespí les hagués guanyat una altra candidata, molt probablement la famosa esmena mai no s´hauria arribat a presentar.

Diario de Mallorca (6-VI-06)

http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=1190&pIdSeccion=5&pIdNoticia=189489&rand=1149579678505

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb