Per una Esquerra Alternativa

Reunions del PSM, ERC, EU i Verds (i II)

Agermanat | 22 Juny, 2006 17:30

Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal. (i II)

"Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servir al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions". (Miquel López Crespí)

"Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions". (Miquel López Crespí)

No es tracta solament de canviar de polítics, sinó de política.

Vist i comprovat el que s'ha esdevengut ran del darrer congrés del PSM, i per a desgràcia del nacionalisme d'esquerra, ja podem afirmar, i basta llegir els diaris o sentir les declaracions que fan els que han marxat, que el PSM està ben tocat. Almanco aquell PSM que sabia agombolar en les seves fileres diverses sensibilitats nacionalistes i d'esquerra. Potser mai com ara, quan l'esclafit és talment un brillant foc d'artifici, podrem valorar la feina feta per homes com Sebastià Serra, Mateu Morro, Jaume Montcades, Joan Perelló i Pere Sampol, que durant tants d'anys tengueren la visió política de saber acumular forces i mai de dividir-ne. L'amic Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servir al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions.

El declivi actual del PSM... ¿no podria ser a conseqüència d'haver oblidat aquests postulats fundacionals, la pràctica quotidiana de tants d'anys de lluita contra la dreta i per la nostra cultura i territori? Les derrotes electorals d'aquests darrers temps... ¿no podrien ser conseqüència precisament d'haver mudat la forma d'actuar i d'estar en política, d'haver prioritzat la cadireta a la lluita per la reconstrucció nacional, la república i el socialisme?

Comprovant el penós i trist espectacle de fragmentació actual no podem deixar de pensar com, finalment, els poders fàctics de les Illes, tant els econòmics com els polítics i tots aquells partits i organitzacions als quals el PSM dificultava la penetració electoral, i parl concretament del PSOE, UM, la mateixa Esquerra Unida, a partir d'ara poden, dormir satisfets. O potser no si el PSM, unit a ERC i els sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, sap trobar una fórmula nova i creativa per a la supervivència de les idees de justícia social, nacionalisme, república i socialisme que sempre havia defensat.

Lluny de les presses electorals que han dinamitat des de dins el nacionalisme progressista, molts dels que de fa anys lluitam activament en defensa de la creació d'un autèntic bloc d'esquerra nacionalista des de la base, pensam que potser ens trobam davant la darrera oportunitat de regenerar la vida política illenca. Però la creació des de la base d'una nova força política d'esquerra no té res a veure, com hem escrit una mica més amunt, amb aquesta desesperació per servar sous i cadiretes. El problema autèntic, la supervivència de les idees d'esquerra nacionalista dins la nostra societat, va molt més enllà de les cadiretes. Es tracta de cohesionar la societat civil per a resistir les envestides de la dreta per a, posteriorment, agafar força i poder vèncer aquesta mateixa dreta depredadora que ens malgoverna i fa malbé els nostres minvats recursos naturals. Una política d'esquerra es concreta en la pràctica quotidiana de lluita contínua, en un programa de defensa dels interessos dels treballadors i de les classes populars.

Per quins motius l'excel·lent idea que sempre hem defensat de creació d'aquest bloc d'esquerra nacionalista ha canviat per a esdevenir una simple repetició de "Progressistes"? A qui li interessa la confusió?

Estudiant a fons els passats resultats electorals i la tendència al vot que evidencien les darreres enquestes, els analistes polítics arriben a la conclusió que una simple coalició electoral PSM-EU-ERC tan sols salvarà els mobles. De cinc diputats que tenen ara PSM i EU, es passaria a tenir-ne tan sols tres, i això si es pot aconseguir la incorporació d'ERC a la coalició. Una coalició que, com hem dit, té poc a veure amb la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra com a nova eina per al futur.

Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-VI-06)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

El bloc i el congrés del PSM reforcen la dreta (UM)

Agermanat | 22 Juny, 2006 12:22

Los descontentos del PSM en la Part Forana se plantean votar a UM en las autonómicas.

Los renovadores barajan crear "enteses" nacionalistas en varios municipios.

Per Torres Blasco (Última Hora)

Los críticos con la actual dirección del PSM, tambien llamados renovadores están trabajando en una nuva estrategia política que pasa por la creación de alianzas municipales, o "enteses" nacionalistas que llevarían aparejada el compromiso de votar a la candidatura autonómica de Unió Mallorquina (UM).

Los renovadores confían en formalizar este tipo de acuerdos en 19 municipios de Mallorca. En los últimos días de han mantenido diferentes reuniones entre ex dirigentes del PSM. Mateu Crespí, el que fuera candidato del PSM (contrario al bloc), Josep Gomila y otros líderes municipales ya se han puesto a barajar nombres y fórmulas para su nueva estrategia (valorar si crear un nuevo partido o agrupación de electores) y también han sondeado a militantes de UM identificados con el sector crítico.

"Nosotros y los críticos de UM siempre hemos renido muchos puntos en común", dijeron fuenets del PSM que explicaron que UM también se han dado cuenta de que debe integrar a sus críticos.

"La idea del bloque, en la Mallorca interior, se identifica con la extrema izquierda", explicaron ayer a este periódico.

Última Hora (21-VI-06)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Els grans errors d'ERC

Agermanat | 22 Juny, 2006 11:23

Manifest per donar la paraula a les bases abans de l’inici del nou cicle polític i recuperar una direcció estratègica per a ERC.

ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR

L'exconseller Joan Carretero impulsa un manifest crític amb la direcció d'ERC

En els últims mesos s’han produït dos episodis que han situat ERC en un moment crític: en primer lloc, la desautorització de la direcció per part de les bases amb motiu de la decisió sobre el sentit del vot en el referèndum de l'Estatut; a continuació, l’expulsió fulminant del nostre partit del govern de la Generalitat. Tots dos esdeveniments han tingut de rerafons la desorientació que fa temps que caracteritza l'actuació política d'ERC i el seguit de despropòsits que han marcat aquest 2006.

La línia política erràtica de la direcció d'ERC dels darrers dos anys ha aconseguit el que semblava impossible: malbaratar la posició política privilegiada en la que l'havien situat, a Catalunya i a Madrid, els resultats electorals de novembre del 2003 i de març del 2004. En unes altres paraules, la direcció d’ERC ha llençat la clau que els electors van posar-li a les mans, o, més ben dit, després de dos anys de no fer-la servir, la clau s'ha rovellat fins quedar inutilitzable.

A Catalunya, l’actitud de timidesa davant del PSC, partit preocupat bàsicament per l’acumulació de poder, ha fet aparèixer ERC com a còmplice –si no com a actor principal- de l’aparença de desgavell que el President de la Generalitat ha encomanat a l’acció de govern, malgrat que la gestió de la majoria de departaments d’ERC ha estat per damunt de la mitjana del conjunt dels departaments del govern. Massa sovint s’ha confós la necessària lleialtat governamental amb el seguidisme d’un President que només ho és gràcies als vots d’ERC, i d’un partit que va accedir al govern també gràcies a nosaltres, després del fracàs sense pal•liatius d’haver perdut novament, per setena vegada consecutiva, les eleccions al Parlament.

A Madrid, el govern del PSOE ha respost el nostre suport incondicional amb un nivell d’execució irrisori de les inversions en infrastructures, amb ofenses simbòliques com ara la devolució sota condicions inacceptables del Castell de Montjuïc, amb segregació lingüística català/valencià a Europa –i als webs d’algun ministeri- i amb boicots a les seleccions esportives nacionals. Fins el gener passat, s'entenia que la recompensa de Rodríguez Zapatero la tindríem amb l'Estatut i que ERC es podria vantar d'haver propiciat, a Catalunya i a Espanya, els canvis polítics necessaris perquè el nostre país tingués, per primera vegada a la història, un marc jurídic que finalment ens reconegués com a nació.

Però des del moment que l’Estatut va començar la seva tramitació a les Corts espanyoles, la realitat va començar a donar-nos la raó, de manera persistent, als que hem pensat sempre que Zapatero no és res més que un demagog amb bones maneres -espanyolista per suposat. Al final, el seu pacte amb Artur Mas –continuador de l’extens llistat de renúncies del regionalisme conservador- va significar una rebaixa inadmissible de l’Estatut, un incompliment flagrant d’aquella solemne promesa electoral de fa dos anys i mig i una burla al soci lleial a canvi, ara ja es pot dir, de no res.

Tanmateix, el procés iniciat amb el pacte Mas-Zapatero va tenir la virtut de fer evident la feblesa infinita de la nostra direcció, que va protagonitzar, els mesos següents, un esforç estèril per continuar una negociació que els nostres interlocutors espanyols havien donat per tancada una matinada de gener a la Moncloa. Mai no van estar disposats a reobrir-la, ni tan sols per fer els gestos que suplicaven, per sumar-se a l’acord, els nostres dirigents. Incapaços de reaccionar, aquests dirigents no van saber –o no van voler?- aprofitar la mobilització sense precedents del 18 de febrer contra les retallades a l’Estatut. Bona part de la ciutadania evidenciava que l'habilitat tàctica dels protagonistes de l'acord de la Moncloa no podia dissimular el seu contingut, pèssim per als interessos de Catalunya.

La manca de direcció estratègica a ERC va portar-nos a claudicar davant les tesis socialistes en la crisi de govern del mes d'abril i també a la decisió sobre l'opció de vot que havíem de defensar en el referèndum –el ja tristement cèlebre nul polític-, corregida severament per les bases, i va culminar amb la transcendental abstenció en la votació de l’Estatut al Senat. Això últim no només va trair l’esperit de l’opció de les bases pel no, sinó que va implicar afavorir objectivament els interessos dels partits del sí: per què vam renunciar a desmuntar el calendari del referèndum i a fer virtualment impossible la seva celebració abans de les eleccions anticipades –i després ja s’hagués vist-?

Els principals dirigents d’ERC –que mai no han desmentit que tinguessin un compromís amb els socialistes per no propugnar el no a l’Estatut en el referèndum, com han afirmat destacats responsables del PSC- es justifiquen sovint emparant-se en la condició de partit de govern que volen per a ERC, en contraposició al partit de trinxera pel que diuen que aposten els seus detractors dins del partit. Coincidim completament en el fet que ERC ha de ser un partit de govern, però això no pot convertir-se en una obsessió malaltissa per mantenir-nos-hi a qualsevol preu. Ser un partit de govern vol dir, per a nosaltres, mostrar sempre davant els ciutadans i les ciutadanes una actitud de seriositat i coherència, i gestionar les institucions, quan ens correspongui, amb els valors, tan arrelats en la nostra tradició republicana i catalanista, de rigor, eficiència i austeritat en l’ús dels recursos públics.

Lluny d’aquests valors, observem amb preocupació com, en els últims temps, han proliferat en el partit situacions de vulneració flagrant dels estatuts, privilegis personals difícilment justificables i actituds que poden qualificar-se, com a mínim, de poc ajustades a l’esperit del nostre Codi ètic. No és això, sens dubte, el que s’espera del partit en el que centenars de milers de catalans i catalanes han confiat per regenerar la vida política al nostre país.

Per tot el que hem exposat, els que signem aquest manifest creiem que ERC ha de redefinir la seva línia estratègica, recuperant un perfil propi basat en els nostres trets d’identitat més característics: l’independentisme popular, integrador, interclassista, ètic i radicalment democràtic. Gradual però sense renúncies, ambiciós en els objectius i atent als plantejaments socials més avançats, modern i a la vegada profundament arrelat arreu del territori.

La propera tardor se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i s’obrirà un nou cicle en la vida política del nostre país. El fracàs del Pacte del Tinell i l’allunyament entre les bases i la direcció del nostre partit justifiquen sobradament la convocatòria a les bases, mitjançant un Congrés Extraordinari, previst en l’article 33 dels Estatuts d’ERC, que hauria de tenir lloc abans del proper 11 de setembre. En aquest congrés, la militància ha de ser cridada a una reflexió sobre el model de partit, la reorientació de l’estratègia política i la renovació de la direcció.

Un calendari electoral ajustat no és excusa per no afrontar els problemes. Al contrari, no tindria sentit abordar algunes de les qüestions que plantegem després del cicle electoral. La materialització de la nostra crida, n’estem segurs, serà l’esperó que servirà perquè el projecte d’ERC, que és el de tots i totes els que signem a continuació, es rellanci amb més força que mai.

Almoster (Baix Camp), juny del 2006

Web Ixent

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb