Per una Esquerra Alternativa

"ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU". (Miquel López Crespí)

"La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim; o una televisió de les Illes decent, bastida sobre pressupòsits nacionals. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos". (Miquel López Crespí)

Per a tots aquells i aquelles que voldríem veure que s'anàs concretant un autèntic bloc d'esquerres amb els moviments i els partits que lluiten activament contra la dreta i que, per descomptat, fos quelcom de ben diferent d'una simple aliança electoral per a servar sous i cadiretes, els dies i setmanes van passant i per ara només tenim declaracions d´intencions i poca concreció al respecte. És evident que el congrés del PSM es va definir en aquesta direcció. Recordem la famosa esmena 46 que diu: "El Bloc tendrà abast insular i caràcter assembleari. Integraran l'assemblea insular els militants dels partits integrants residents a l'illa de Mallorca i totes les persones que s'integrin directament en el nou projecte. [...] L'Assemblea nacional, d'abast insular, serà l´òrgan suprem del Bloc". Esmena que, com tothom sap, aprovada pel congrés va significar la ruptura del partit i la marxa de l'organització de les agrupacions de Sóller, Alaró, Santa Eugènia, Santa Margalida, Muro; i estan molts altres a l'expectativa del que s'esdevendrà encara, com és el cas, per exemple de Villafranca o Costitx, entre moltes altres. ERC, per la seva banda, en l'assemblea de dia dos de juliol ha declarat que rebutja dissoldre's dins un nou partit d'àmbit mallorquí. ERC preferiria, en cas d'anar concretant-se la idea d'un bloc d'esquerres permanent i no solament electoral, amb un tipus de formació política que no significàs la dissolució de la seva organització. Estam, doncs, en presència de dues visions diferents del concepte de bloc d'esquerra.

Posteriorment a l'aprovació del bloc d'esquerra per part del congrés hi hagué una rectificació del nou secretari del PSM Gabriel Barceló, que va mudar la paraula "esquerra" del bloc per "nacionalista" afirmant, enmig de la sorpresa de tots aquells i aquells que donam suport públic al bloc d'esquerres, que en aquesta hipotètica nova força política illenca hi podria caber UM.

El PSM, amb tota aquesta problemàtica interna, no ha pogut concretar cap aspecte d'aquesta futura nova força política; i el que és encara molt pitjor, amb la proposta d'incorporació d'UM ha complicat encara més el debat entorn de bloc o coalició lectoral i en referència a quines han de ser les futures forces i moviments que haurien de participar en la constitució de la nova organització política.

Malauradament per a tots aquelles i aquelles que som partidaris d'aquesta nova força política bastida des de la base, per ara només comprovam simples contactes per a una coalició electoral.

La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos.

Per a molts dels que tudaren la nostra feina, per a munió de polítics professionals sense altra visió política que omplir la butxaca cada mes, es tractava de dissimular, de fer com si res no s'hagués esdevengut i mentrestant, com dèiem abans, la paga arribava cada mes, que era el que els importava i els importa. I és justament ara, quan manquen pocs mesos per a començar les eleccions, que han comparegut les presses electorals, les bregues forassenyades per veure qui ha d'encapçalar la llista del partit i si és més segur anar en coalició o tots sols per a garantir la cadireta.

D'aquestes presses que no tenen res a veure amb la necessitat que té la societat mallorquina de bastir una nova força política, una autèntica unitat des de la base que no tengui res a veure amb els darrers trenta anys de silencis i claudicacions davant la dreta, amb la renúncia a tota mena de principis en temps de la transició i ara mateix. D'aquestes preses, repetesc, sorgeixen els problemes, les divisions dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE i també les propostes sovint divergents i enfrontades per a provar de no quedar extraparlamentaris l'any vinent. La confusió entre si és necessari bastir un nou tipus d'organització política semblant al Bloc Nacionalista Gallec i amb la incorporació de moviments de la societat civil que reforcin l'estricta militància de les organitzacions en declivi, es mescla amb la idea de bastir solament una coalició electoral de circumstàncies.

La confusió entre bloc d'esquerra amb dissolució de tots els grups implicats, bloc sense dissolució dels partits o simple coalició electoral és esfereïdora i, fins ara mateix, no es constata cap intent seriós per anar clarificant aquesta mescla estranya de propostes sovint contradictòries. Però la situació de greu crisi cultural i de continuada destrucció dels nostres recursos i territori no permet més coartades. Cal que les organitzacions implicades en aquest debat aclaresquin amb urgència totes aquestes qüestions abans no sigui massa tard. Només ERC ha parlat molt clar al respecte i, en l'assemblea de militants de Sineu, aquests dies ha rebutjat explícitament diluir-se en un bloc del tipus que proposava el PSM en el seu darrer comgrés, en afirmar que "la formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí". Per tant, la decisió d'ERC, malgrat que sigui clarificadora, representa un fort cop a les teoritzacions que s'han fet en referència a la creació d'una nova organització política mallorquina.

Malgrat que ERC no accepti la idea de bloc del PSM, sí que, davant la urgència de concretar alternatives per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, vol iniciar converses per veure de concretar una aliança electoral. Joan Lladó, Bernat Joan, els militants d'ERC de les Illes, amb la seva decissió, han contribuït a clarificar la boira de propostes divergents que han anat sortint dels altres partits. En relació al debat actual, comprovada la crisi del PSM i la manca de perspectives electorals d'EU, sí que s'entenen perfectament els motius que porten ERC a anar per aquest camí.

En aquests moments, i si miram els resultats de les darreres eleccions, podrem comprovar que tant PSM com EU són organitzacions en declivi. El desastre de Llamazares en l'àmbit de les Illes i en de l'estat és absolut. Només té certa presència per la voluntat del PSOE i pel suport que IU fa, a canvi d'aquest suport, a la política de Zapatero. EU de les Illes és ja a unes dècimes del fatídic cinc per cent de l'electorat que es necessita per a continuar en la política oficial. Per a no enfonsar-se definitivament EU necessita amb desesperació aferrar-se al que pugui restar del PSM després de la greu crisi patida per aquest partit. Recordem que si Llamazares té grup parlamentari propi a Madrid és a conseqüència del "préstec" dels quaranta mil vots de la coalició "Progressistes". Si EU no hagués pogut convèncer el PSM, Els Verds i ERC per anar plegats a les eleccions ara Llamazares no tendria grup propi. El qual grup ha emprat per a condemnar els drets nacionals del poble basc, en la cèlebre votació del "pla Ibarretxe", com hem retret tants de pics.

Si EU por arrossegar ERC en l'operació actual encara hi hauria algunes esperances electorals per a ells, ja que els prop de vuit mil vots de Joan Lladó podrien compensar els que el PSM ha perdut per l'escissió de Mateu Crespí. El PSM, amb només un 6,5% dels vots, té por, pel que sembla, d'anar en solidari a les municipals i autonòmiques del 2006. Per a PSM i EU, la coalició electoral esdevé la darrera provatura per a provar de salvar els mobles, com va escriure recentment en un article molt assenyat l'històric dirigent de l'antifranquisme Llorenç Buades.

ERC, que sap que ja té més diputats a Madrid que Izquierda Unida (recordem que la formació de Llamazares va quedar reduïda a un percentatge residual de cinc diputats mentre que ERC en va aconseguir vuit), ERC, repetesc, sap que pot créixer electoralment damunt la crisi quasi terminal dels seus hipotètics companys de coalició. Les europees del 2004 marcaren una forta inflexió dels vots envers la formació de Joan Lladó i Bernat Joan, que arribaren a prop dels vuit mil vots a les Illes. La qual cosa vol dir que, en aquests moments, ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU.

Vists i comprovats aquests excel·lents resultats electorals aconseguits per ERC-Illes no són estranyes les provatures per part dels partits en declivi per a neutralitzar aquesta força ascendent alhora que, de forma ben normal en la política oficial, aquests mateixos partits intenten a les totes xuclar part d'aquest electorat per anar compensant les pèrdues que tant EU com PSM tenen i preveuen tendran si no s'ajunten sigui com sigui.

És evident que a molts dels grups i plataformes, moviments i sindicats de l'esquerra alternativa de les Illes els i ens hauria agradat molt més, en el camí de reforçar la societat civil i el protagonisme del poble, que s'hagués anat bastint des de la base un autèntic bloc d'esquerra que pogués combatre, en tots els fronts, la política de la dreta que ens malgoverna. Les presses electorals de darrer moment fan quasi impossible de fer passes concretes en aquest camí, i més quan ERC ja ha dit que no vol saber res de bastir una nova força política. Però, talment com ja hem apuntat una mica més amunt, hom comprèn a la perfecció el desig d'ERC d'anar convertint-se, si no és fagocitada pels seus hipotètics socis de coalició, en l'organització sobiranista d'esquerra i republicana més potent del nostre àmbit nacional.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-VII-06)

El GOB, escèptic sobre l'acord de construir un nou dic a Ciutadella

Sergi Marí, president de l'entitat a Menorca, troba estrany el sobtat consens entre PP i PSOE

"Estar atents a no caure en la 'mitologia del ciment'". (GOB)

El Grup Ornitològic Balear (GOB) de Menorca és l'entitat que s'ha demostrat més escèptica sobre l'acord anunciat de construir el nou dic extern del port de Ciutadella. En unes declaracions a VilaWeb, Sergi Marí, que n'és el president, ha explicat que, després d'anys de debat sobre el projecte, feia molt estrany que ara, de cop i volta, hi hagués consens, 'amb un nou dibuix i un nou emplaçament', i ha demanat temps per a estudiar-lo amb calma.

Segons Sergi Marí, l'impacte mediàtic de les ressagues ha obligat els partits polítics a posar-se d'acord en un temps rècord, encara que pugui tenir els peus de fang. 'Fins que no haurem vist el projecte en detall, amb l'estudi d'impacte ambiental, les característiques tècniques i el pressupost, no direm re', ha comentat. Segons ell, ara cal tornar a començar de zero i estar atents a no caure en la 'mitologia del ciment'.

El govern balear, el Consell Insular i l'ajuntament han acordat la construcció d'un nou dic extern al port de Ciutadella, d'acord amb les condicions marcades pel govern espanyol. El projecte aprovat no és tan agressiu com el que volia dur a terme el govern del PP, i que el Ministeri de Medi Ambient espanyol no va admetre. A més, havia topat amb una forta oposició, dirigida per la Coordinadora en Defensa del Port i expressada en una campanya del GOB-Menorca.

El nou dic extern constarà de cent vuitanta amarradors, que faran sortir el trànsit comercial de l'interior del port. Ara, dintre el port, s'hi construiran dos-cents cinquanta-nou amarradors nous. Pel president Matas, no és el projecte que hauria preferit, però és satisfactori. Construir-lo costarà prop de quaranta milions d'euros que pagarà el govern de les Illes. Avui comença el període d'informació pública del projecte, i durant un mes s'hi podran fer al·legacions. Després passarà a la comissió balear del Medi, que l'analitzarà, i finalment se'n licitaran les obres (que poden començar d'ací a deu mesos i durar uns tres anys).

Vilaweb (13-VII-06)

Barceló avisa que constituir el bloc «serà una tasca que costarà anys»

Creu més «lògic» que abans dels comicis just hi hagi coalició

El secretari general del PSM, Biel Barceló, advertí ahir que constituir un bloc nacionalista i progressista que integri en una única organització aquest partit, Alternativa EU-EV i Esquerra Republicana «serà una tasca que costarà anys». En canvi, considerà més «factible» que abans dels comicis de 2007 s'hagi format una coalició amb aquestes forces com una «primera passa» cap al bloc i no descartà que es comencin a posar les bases d'una estructura comuna.

El dirigent nacionalista, que comparegué per presentar les activitats d'estiu organitzades per celebrar el trentè aniversari del partit, recalcà que el Bloc Nacionalista Gallec trigà deu anys a constituir-se com és ara. També insistí que la nova entitat mantendrà els tres pilars ideològics del PSM: progressisme, nacionalisme i ecologisme. «El projecte del PSM és totalment vigent» i «el Bloc serà el PSM», sentencià.

Barceló recordà que el PSM és la principal força de la futura coalició i, per tant, haurà de tenir-hi el pes que li «correspon». Amb tot, apuntà que en les negociacions no s'exigiran percentatges i admeté que «encara no s'ha xerrat de candidats», i això no passarà fins a finals d'estiu.

Pel que fa als pactes postelectorals, el PSM només els descarta amb el PP, però creu que just es podria arribar a acords amb UM si es deslligàs d'aquest partit.

J.TORRES.Palma.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2859+3+164869

(13-VII-06)

“No confio en el Bloc. Difícilment, per tant, podia encapçalar la candidatura municipal del pròxim any” (Pere Muñoz).

“Penso que l’actual executiva reflexionarà al voltant de l’error que està apunt de cometre integrant-se al Bloc. (Pere Muñoz)

Pere Muñoz: “M’he retirat”

Pere Muñoz parla clar, en una entrevista al diari ‘Última hora’, després d’haver dimitit com a portaveu del PSM a l’Ajuntament de Palma per discrepàncies amb la política d’aliances electorals que es proposa emprendre el PSM. Muñoz assegura que es retira de la política i que ha rebutjar diverses ofertes d’altres partits polítics, com per exemple d’ERC: “M’he retirat” [...] “Si m’estic allunyant del PSM per coherència, no li sembla que seria una mica innocent aprofitar-me de l’enrenou que s’ha muntat arran de la meva marxa per apuntar-me a un altre carro? Me’n vaig a casa i li desitjo, al Bloc, tota la sort del món”. Preguntat sobre què passaria si el PSOE li fes una oferta, Muñoz assegura que “és impensable que em plantegi la possibilitat d’integrar-me en un partit d’àmbit estatal”. A més, se sent cansat i desencantat de la política: “No és fàcil ser el portaveu del PSM a l’Ajuntament de Palma, perquè Palma sempre ha esta una plaça difícil per als nacionalistes. Això gasta. I si a sobre te n’adones, com jo m’he adonat, de què no reps el suport que necessites de la teva gent, et desencantes” [...] “No confio en el Bloc. Difícilment, per tant, podia encapçalar la candidatura municipal del pròxim any”. Muñoz creu que l’entrada del PSM al Bloc pot “desnaturalitzar la història”, “perquè si bé és cert que comparteix molts punts de vista amb Izquierda Unida, els plantejaments bàsics d’ambdós partits són radicalment diferents” També creu que l’actual executiva del PSM reflexionarà sobre tot plegat: “penso que l’actual executiva reflexionarà al voltant de l’error que està apunt de cometre integrant-se al Bloc”; i que “a l’elector que ha estat fidel al PSM durant trenta anys, no se li pot negar la possibilitat de votar en clau nacionalista”.

Tribuna Catalana (12-VII-07)

"L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país". (Miquel López Crespí)

El bloc d'esquerra nacionalista

Nosaltres estam totalment d'acord amb les idees expressades pel dirigent de la CGT illenca en el magífic article "Per un bloc desbloquejat". Es tractaria, com han dit i defensat tants i tants activistes de l'esquerra alternativa de les Illes, d'anar bastint un bloc de lluita des de la base de la societat, no des de les cúpules dirigents que des de la transició han abandonat les idees de socialisme, transformació social, república i autodeterminació i ara, en veure que poden perdre poltrona i privilegis, s'apunten, de forma oportunista i interessada, a qualsevol moguda que pugui arreplegar un parell de vots que els salvi de l'extraparlamentarisme i els obligui a guanyar-se la vida com tots els altres mortals, fent feina en una professió, en un ofici. Aquest és l'autèntic drama que amaga la confusió intencionada en el debat "coalició electoral per al 2007 o bloc d'esquerra nacionalista". Els dirigents que són a punt de perdre el sou en no arribar al 5% de l'electorat són els primers que atien i fomenten la confusió en referència a aquesta important qüestió cabdal per al futur polític de les Illes. A molts dels polítics de la moqueta i el cotxe oficial ja els va bé una simple coalició electoral per a provar de salvar el sou. Però a nosaltres ens interessa el futur de Mallorca i de les Illes i ben poc els problemes que pugui tenir un polític professional per a provar de continuar en nòmina.

L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país. O, ara mateix, una esquerra oficial que pacta amb el PP la marginació del català en el nou estatut de les Illes, així com pacta amb el PP el flirteig amb el secessionisme lingüístic en el nou estatur valencià. Per a l'esquerra alternativa de les Illes el canvi que volem no solament és estètic, llevar aquells que no ens agraden en la gestió del règim, sinó, i sobretot, el que volem és un canvi de política.

Per això volem, i hem escrit nombrosos articles al respecte, que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE.

Aquest és el bloc d'esquerra nacionalista, la nova força política que voldríem veure concretada, la consolidació d´una esquerra autèntica, arrelada al país i per la qual lluitam activament des de fa molts d'anys, des del primer dia que començàem la lluita contra el feixisme en els anys seixanta del segle passat, quan teníem quinze anys i ja érem enmig del carrer sense por de la Brigada Social lluitant per aquest país lliure i solidari al qual hem donat els millors anys de la nostra vida i al qual donarem tot el que ens resta de la nostra existència. Un instrument d'intervenció política útil, vàlid i necessari per als sectors populars de la nostra societat, un bloc de lluita que ja existeix enmig del carrer, en el combat quotidià contra els depredadors, un bloc que té poc a veure amb la trista història de nòmines, cotxes oficials, privilegis, moqueta de palau i altres misèries semblants.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (11-VII-06)

"Ara, quan la destrucció urbanística, social i identitària envesteix com mai la part forana de Mallorca, el PSM decideix que només ha de pensar en la ciutat de Palma. I ho fa acceptant la idea que el PSM no té res a fer tot sol a Palma. Una vegada més el PSM no mira la ciutadania, no mira de transmetre un projecte coherent i engrescador, sinó que mira un poc més amunt: fins devers les cadires de les institucions, i jo diria que a un preu massa car".

Resposta clara a una carta oberta d'Antoni Marquet

Jo vaig ser una de les quatre persones que fa un bon grapat d'anys feren realitat la presència del PSM al municipi de Santa Margalida. En aquells temps era molt difícil ser del PSM, ser-ho públicament i demanar a la ciutadania que es fixàs en el projecte que representava el PSM. Quan iniciàrem aquest camí el PSM només feia al meu municipi una trentena de vots a les eleccions a Mallorca. Era molt difícil, però ens en sortírem i, a poc a poc, el projecte va créixer i va il·lusionar més gent cada vegada.

Jo he estat ben crític amb la trajectòria institucionalitzada i sense objectius clars del PSM dels darrers set o vuit anys. I també he estat profundament crític amb la perversió del funcionament intern del PSM, cada vegada més allunyat de la realitat social, i fins i tot de la realitat de la majoria de la militància. Vull que quedi clar que no parl dels grans trets definitoris del PSM, sinó de la tasca a les institucions, de l'anar a remolc dels altres partits, de conèixer els problemes només quan la ciutadania ha pegat un parell de crits, de la incapacitat de mantenir la vivesa que fa anys va tenir el consell de direcció política, de la burocratització interna i general del PSM, dels seus òrgans i dels seus portaveus i càrrecs.

Tot això, i moltes més coses que m'estalviaré de dir, va convertir el PSM en un partit sense cap horitzó clar. Sempre es podia dir que el PSM era d'esquerres, nacionalista i ecologista; però no es podia dir molta cosa més.

Ara el PSM decideix, legítimament i democràtica, engreixar un projecte imaginat per EU. Ara el PSM s'integra dins el projecte pensat per EU fa tres anys. Ara el PSM segueix el camí d'Els Verds. És igual si el PSM podrà posar el nom, que no crec que pugui, però el cert és que Alternativa és a Els Verds el mateix que Bloc és al PSM. Una vegada més el PSM d'aquests darrers anys no ha aportat cap idea nova.

Ara, quan la destrucció urbanística, social i identitària envesteix com mai la part forana de Mallorca, el PSM decideix que només ha de pensar en la ciutat de Palma. I ho fa acceptant la idea que el PSM no té res a fer tot sol a Palma. Una vegada més el PSM no mira la ciutadania, no mira de transmetre un projecte coherent i engrescador, sinó que mira un poc més amunt: fins devers les cadires de les institucions, i jo diria que a un preu massa car.

Ara, legítimament, molta gent que ha fet que es conegués el PSM a les seves barriades i als seus pobles ha optat per continuar defensant el projecte que el PSM ja no vol defensar tot sol. Ara molta gent que va fer créixer el PSM, i el va convertir en el tercer partit de Mallorca, ha decidit respectar el camí cap a l'oblit emprès pels dirigents actuals del PSM, però no el vol compartir. Ara, molta gent que anava casa per casa a demanar el vot per al PSM ha decidit legítimament que no ho vol fer més.

Ara, molta gent de la part forana s'ha sentit menyspreada i oblidada. I quan senten arguments com els del company nacionalista Antoni Marquet se sent estafada. L'argument que la col·lectivitat de la militància assistent al darrer Congrés del PSM va decidir una cosa i així ha de ser per a tots pateix un parell de defectes: maquilla el fet que la meitat del partit no pensa així, i obliga a qui només vol ser militant del PSM a ser-ho també d'aquest bloc iniciat per EU. S'ha de dir clar que ja no es pot militar només al PSM. Ara resulta que el Congrés del PSM pot decidir ignorar que militar a un partit és una decisió íntima de cada persona, i et pot obligar a militar a un nou ens, i pitjor encara: t'entimen que si no t'agrada te'n vagis a ca teva. A les properes eleccions veurem de qui era el vot, si era propietat del PSM o era de la ciutadania que, confiant en totes aquestes persones a les quals Antoni Marquet diu que se'n vagin a ca seva, les vota amb il·lusió perquè tenen projecte. Una il·lusió que fa anys que no hi ha per Antillón.

Jo fa temps que ja no milit al PSM, ara toca ser independent. I que toca ser independent ho han decidit per unanimitat la gent del meu municipi que era de l'antiga agrupació del PSM, es pot veure que el percentatge és més esplèndid que el percentatge que va votar a favor de la idea original d'EU al Congrés del PSM. Pitjor que nosaltres (que ara som independents) estan tots aquells que no fa molts d'anys també deien «A Mallorca sí. PSM» i ara han decidit que a Mallorca el PSM no hi té res a fer per ell mateix. Jo no accept lliçons d'aquests dirigents de partit, i crec que els votants i la ciutadania en general tampoc.

Antoni Ferrer Capó. Santa Margalida.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2855+6+164670

"A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?" (Joan Buades)

Jaume Santandreu, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades, Joan Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de col×laborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i col×lectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que il×luminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests col×lectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos col×lectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren il×legals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer al×licient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, al×lèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Per la República.

Però qui era la dirigent comunista [Aurora Picornell] assassinada pels feixistes mallorquins? En Llorenç Capellà n'ha fet un interessant i documentat resum en el seu imprescindible Diccionari vermelll (vegeu pàgs. 131-133). Escriu Llorenç Capellà: "Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina... Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les tortures...". Llorenç Capellà conclou la seva sentida semblança narrant els darrers moments d'aquesta heroïna de les classes populars mallorquines: "El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. 'Ahir degueren matar dones a La Creu'. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. 'Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora'".

L´acte d'homenatge (15-III-1987), el descobriment de la placa amb el nom d'Aurora Picornell en un carrer de la barriada del Molinar, va ser un èxit. Les desenes de reunions al local de l'Ateneu, en el carrer Lluís Martí de Ciutat o a casa de n'Assumpta Massanet i en Rafel Morales, havien donat el seu fruït. Una munió immensa de gent -molts d'ells vells lluitadors republicans dels anys trenta i del temps del combat antifeixista- es reuniren davant l'Església del Molinar on s´havien de pronunciar els discursos aquell dia. La banda de música de Montuïri tocà l´himne republicà, Els Segadors i La Internacional nombroses vegades. En Llompart no va poder ser-hi, però envià un comunicat d'adhesió. Hi parlàrem n´Antoni Serra, en Miquel Ferrà i Martorell i jo mateix (també digué unes paraules d´adhesió Lila Thomàs). Francesc Seguí, en el reportatge de l´acte publicat a Última Hora (16-III-87), deia: "Miquel Ferrà [Martorell] se refirió en su alocución al papel de la homenajeada en defensa de la mujer, así como efectuó un paralelismo de Aurora Picornell con la de otros luchadores de la clase obrera, tanto durante la segunda república como en los siglos anteriores, desde una perspectiva histórica a la que el escritor ha dedicado muchos años de su trabajo profesional".

El meu parlament se centrà a recordar la necessitat que teníem, per servar la memòria col·lectiva del nostre poble, que els historiadors joves es dedicassin a estudiar aspectes desconeguts del nostre passat més recent (especialment tot el que feia referència a la guerra civil i a la lluita antifeixista). Aquest parlament (recollit en el llibret Aurora Picornell: la lluita mai no mor) va ser editat per Nostra Paraula l'any 1987. Na Francesca Bosch em dedicà el primer número que sortí de les màquines d'imprimir del carrer de Lluís Martí i, rient, em va fer aquesta dedicatòria -érem en plena lluita contra els reformistes enemics de la República i de l'autodeterminació del nostre poble- que deia: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari", idó! Francisca Bosch".

Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col×laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col·aboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel·lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 264-267.

"N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

21 d'abril de 1968: primer acte públic de protesta contra el franquisme.

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social, els membres del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil i els diversos cossos militars entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions il.legals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme que envolta moltes activitats culturals, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia! Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

El punt àlgid d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren. [...]

Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per "no circular" i "provocar aldarulls" foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, na Francesca Bosch, n'Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): "De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l'inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:

- '¡Mujeres, no! ¡Las mujeres abajo!
'I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes...".

La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat del nostre poble.

Signaven aquella carta de solidaritat amb els detenguts (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).

La carta molt educada, "civilitzada" a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts ambients progressistes de l'època. Aquella signatura col.lectiva era una de les primeres experiències d'allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l'Estat. I simplement explicava els fets que s'havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana. Pel seu interès històric crec important reproduir íntegrament aquell document, que conserv en el meu arxiu. Diu així:

"Excel.lentíssim senyor:
'Els sotasignants hem tingut notícia dels fets esdevinguts dia 21 de maig proppassat a l'Aula de Novel.la, a conseqüència dels quals foren arrestats els senyors Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femeníes, Emili Janer, en el curs d'una conferència autoritzada per l'autoritat competent i que va donar l'escriptor senyor Antoni Serra.

'El nom de Mallorca, a través d'aquestes aules, a les quals han participat els membres més representatius de les cultures castellana i catalana, ha aparegut dins la major part dels mitjans d'expressió nacional com a exemple de civisme i de les coses que es poden fer a favor de la cultura.

'Ens demanam si no deu ésser possible, dins una ciutat com la nostra que rep anualment milions de visitants, donar exemple de convivència ciutadana. Creiem que aquesta solament és possible quan hi ha un respecte a la llibertat i integritat de les persones.

Tots nosaltres recordam que aquesta Aula de Novel.la ha estat enguany motiu d'una distinció ciutadana amb ocasió de l'adjudicació del Premi dels Premis 'Ciudad de Palma', convocats per l'Excel.lentíssim Ajuntament de la Ciutat de Mallorca.
'En vista de tot això, els sotasignants volem fer constar, a través d'aquesta lletra col.lectiva, que creuen representativa d'un corrent d'opinió tan respectable com d'altres, llur respectuosa protesta contra uns actes que anaren en contra de la necessària convivència i demanar:

'1) Sobreseïment de qualsevol expedient administratiu que pugui haver estat incoat contra les persones esmentades.
'2) La represa de l'Aula de Novel.la inacabada.
'3) Garanties perquè no es tornin a produir incidències pertorbadores de l'ordre públic com la que va provocar la persona que interrompé la conferència del senyor Serra.
'4) En fi, que siguin estimulats i afavorits qualsevol mena d'actes que tendeixin a envigorir la nostra cultura. 'Ciutat de Mallorca, 24 de maig de 1968".

Els detenguts romangueren molt poc de temps dins comissaria. La poca gent que aleshores es movia per les catacumbes de la clandestinitat antifranquista es mobilitzà a fons per alliberar els "presos". Particularment, detengut en diverses ocasions a ran de les pintades a favor de les vagues d'Astúries a començaments dels seixanta i per l'amnistia dels presos polítics, vaig procurar que la Social no em veiés gaire. Pensava que em vendrien a cercar i vaig fer desaparèixer un caramull de revistes prohibides que tenia amagades per casa. A la Casa Catalana un dels lacais del règim que m'interrogava em pegà una ullada d'assassí que recordaré tota la vida. Com dient-me: "I tu, roig de merda, què fas per aquí? Quan tanquem aquests desgraciats a comissaria ja t'aglapiré. No et preocupis". Estava segur que vendrien a cercar-me: ells, els de la Social o els del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil (jo, per als interrogatoris, "depenia" del Servei de la "Benemérita" de la caserna que hi havia al principi del carrer General Riera -just davant l'actual "Torre de Mallorca").

Publicat en la revista L'Estel (1-XI-04)

"ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU". (Miquel López Crespí)

"La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim; o una televisió de les Illes decent, bastida sobre pressupòsits nacionals. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos". (Miquel López Crespí)

Per a tots aquells i aquelles que voldríem veure que s'anàs concretant un autèntic bloc d'esquerres amb els moviments i els partits que lluiten activament contra la dreta i que, per descomptat, fos quelcom de ben diferent d'una simple aliança electoral per a servar sous i cadiretes, els dies i setmanes van passant i per ara només tenim declaracions d´intencions i poca concreció al respecte. És evident que el congrés del PSM es va definir en aquesta direcció. Recordem la famosa esmena 46 que diu: "El Bloc tendrà abast insular i caràcter assembleari. Integraran l'assemblea insular els militants dels partits integrants residents a l'illa de Mallorca i totes les persones que s'integrin directament en el nou projecte. [...] L'Assemblea nacional, d'abast insular, serà l´òrgan suprem del Bloc". Esmena que, com tothom sap, aprovada pel congrés va significar la ruptura del partit i la marxa de l'organització de les agrupacions de Sóller, Alaró, Santa Eugènia, Santa Margalida, Muro; i estan molts altres a l'expectativa del que s'esdevendrà encara, com és el cas, per exemple de Villafranca o Costitx, entre moltes altres. ERC, per la seva banda, en l'assemblea de dia dos de juliol ha declarat que rebutja dissoldre's dins un nou partit d'àmbit mallorquí. ERC preferiria, en cas d'anar concretant-se la idea d'un bloc d'esquerres permanent i no solament electoral, amb un tipus de formació política que no significàs la dissolució de la seva organització. Estam, doncs, en presència de dues visions diferents del concepte de bloc d'esquerra.

Posteriorment a l'aprovació del bloc d'esquerra per part del congrés hi hagué una rectificació del nou secretari del PSM Gabriel Barceló, que va mudar la paraula "esquerra" del bloc per "nacionalista" afirmant, enmig de la sorpresa de tots aquells i aquells que donam suport públic al bloc d'esquerres, que en aquesta hipotètica nova força política illenca hi podria caber UM.

El PSM, amb tota aquesta problemàtica interna, no ha pogut concretar cap aspecte d'aquesta futura nova força política; i el que és encara molt pitjor, amb la proposta d'incorporació d'UM ha complicat encara més el debat entorn de bloc o coalició lectoral i en referència a quines han de ser les futures forces i moviments que haurien de participar en la constitució de la nova organització política.

Malauradament per a tots aquelles i aquelles que som partidaris d'aquesta nova força política bastida des de la base, per ara només comprovam simples contactes per a una coalició electoral.

La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos.

Per a molts dels que tudaren la nostra feina, per a munió de polítics professionals sense altra visió política que omplir la butxaca cada mes, es tractava de dissimular, de fer com si res no s'hagués esdevengut i mentrestant, com dèiem abans, la paga arribava cada mes, que era el que els importava i els importa. I és justament ara, quan manquen pocs mesos per a començar les eleccions, que han comparegut les presses electorals, les bregues forassenyades per veure qui ha d'encapçalar la llista del partit i si és més segur anar en coalició o tots sols per a garantir la cadireta.

D'aquestes presses que no tenen res a veure amb la necessitat que té la societat mallorquina de bastir una nova força política, una autèntica unitat des de la base que no tengui res a veure amb els darrers trenta anys de silencis i claudicacions davant la dreta, amb la renúncia a tota mena de principis en temps de la transició i ara mateix. D'aquestes preses, repetesc, sorgeixen els problemes, les divisions dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE i també les propostes sovint divergents i enfrontades per a provar de no quedar extraparlamentaris l'any vinent. La confusió entre si és necessari bastir un nou tipus d'organització política semblant al Bloc Nacionalista Gallec i amb la incorporació de moviments de la societat civil que reforcin l'estricta militància de les organitzacions en declivi, es mescla amb la idea de bastir solament una coalició electoral de circumstàncies.

La confusió entre bloc d'esquerra amb dissolució de tots els grups implicats, bloc sense dissolució dels partits o simple coalició electoral és esfereïdora i, fins ara mateix, no es constata cap intent seriós per anar clarificant aquesta mescla estranya de propostes sovint contradictòries. Però la situació de greu crisi cultural i de continuada destrucció dels nostres recursos i territori no permet més coartades. Cal que les organitzacions implicades en aquest debat aclaresquin amb urgència totes aquestes qüestions abans no sigui massa tard. Només ERC ha parlat molt clar al respecte i, en l'assemblea de militants de Sineu, aquests dies ha rebutjat explícitament diluir-se en un bloc del tipus que proposava el PSM en el seu darrer comgrés, en afirmar que "la formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí". Per tant, la decisió d'ERC, malgrat que sigui clarificadora, representa un fort cop a les teoritzacions que s'han fet en referència a la creació d'una nova organització política mallorquina.

Malgrat que ERC no accepti la idea de bloc del PSM, sí que, davant la urgència de concretar alternatives per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, vol iniciar converses per veure de concretar una aliança electoral. Joan Lladó, Bernat Joan, els militants d'ERC de les Illes, amb la seva decissió, han contribuït a clarificar la boira de propostes divergents que han anat sortint dels altres partits. En relació al debat actual, comprovada la crisi del PSM i la manca de perspectives electorals d'EU, sí que s'entenen perfectament els motius que porten ERC a anar per aquest camí.

En aquests moments, i si miram els resultats de les darreres eleccions, podrem comprovar que tant PSM com EU són organitzacions en declivi. El desastre de Llamazares en l'àmbit de les Illes i en de l'estat és absolut. Només té certa presència per la voluntat del PSOE i pel suport que IU fa, a canvi d'aquest suport, a la política de Zapatero. EU de les Illes és ja a unes dècimes del fatídic cinc per cent de l'electorat que es necessita per a continuar en la política oficial. Per a no enfonsar-se definitivament EU necessita amb desesperació aferrar-se al que pugui restar del PSM després de la greu crisi patida per aquest partit. Recordem que si Llamazares té grup parlamentari propi a Madrid és a conseqüència del "préstec" dels quaranta mil vots de la coalició "Progressistes". Si EU no hagués pogut convèncer el PSM, Els Verds i ERC per anar plegats a les eleccions ara Llamazares no tendria grup propi. El qual grup ha emprat per a condemnar els drets nacionals del poble basc, en la cèlebre votació del "pla Ibarretxe", com hem retret tants de pics.

Si EU por arrossegar ERC en l'operació actual encara hi hauria algunes esperances electorals per a ells, ja que els prop de vuit mil vots de Joan Lladó podrien compensar els que el PSM ha perdut per l'escissió de Mateu Crespí. El PSM, amb només un 6,5% dels vots, té por, pel que sembla, d'anar en solidari a les municipals i autonòmiques del 2006. Per a PSM i EU, la coalició electoral esdevé la darrera provatura per a provar de salvar els mobles, com va escriure recentment en un article molt assenyat l'històric dirigent de l'antifranquisme Llorenç Buades.

ERC, que sap que ja té més diputats a Madrid que Izquierda Unida (recordem que la formació de Llamazares va quedar reduïda a un percentatge residual de cinc diputats mentre que ERC en va aconseguir vuit), ERC, repetesc, sap que pot créixer electoralment damunt la crisi quasi terminal dels seus hipotètics companys de coalició. Les europees del 2004 marcaren una forta inflexió dels vots envers la formació de Joan Lladó i Bernat Joan, que arribaren a prop dels vuit mil vots a les Illes. La qual cosa vol dir que, en aquests moments, ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU.

Vists i comprovats aquests excel·lents resultats electorals aconseguits per ERC-Illes no són estranyes les provatures per part dels partits en declivi per a neutralitzar aquesta força ascendent alhora que, de forma ben normal en la política oficial, aquests mateixos partits intenten a les totes xuclar part d'aquest electorat per anar compensant les pèrdues que tant EU com PSM tenen i preveuen tendran si no s'ajunten sigui com sigui.

És evident que a molts dels grups i plataformes, moviments i sindicats de l'esquerra alternativa de les Illes els i ens hauria agradat molt més, en el camí de reforçar la societat civil i el protagonisme del poble, que s'hagués anat bastint des de la base un autèntic bloc d'esquerra que pogués combatre, en tots els fronts, la política de la dreta que ens malgoverna. Les presses electorals de darrer moment fan quasi impossible de fer passes concretes en aquest camí, i més quan ERC ja ha dit que no vol saber res de bastir una nova força política. Però, talment com ja hem apuntat una mica més amunt, hom comprèn a la perfecció el desig d'ERC d'anar convertint-se, si no és fagocitada pels seus hipotètics socis de coalició, en l'organització sobiranista d'esquerra i republicana més potent del nostre àmbit nacional.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-VII-06)

"En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!". (Neus Santaner)

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...

Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...

Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.

Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.

El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...

Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.

M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.

Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.

En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.

Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)

Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys setanta.

"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)

Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels "encerts", especifiquen:

"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".

L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".

Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un il×legible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.

Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèl·lules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions il·legals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

"Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental i el teatre mallorquí contemporani.

Quan comença l'obra de teatreCarrer de Blanquerna, publicada recentment per Edcions Can Sifre, han passat més de vint anys d'ençà la transició. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.

Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut.

És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.

Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.

És una època d'immensa joia i felicitat per als oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.

Les altres obres de teatre, com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Homenatge Rosselló-Pòrcel que obtengué el Ciutat d'Alcoi 1984 o El cadàver, editat per Pagès Editors de Lleida el 1998, corresponen a situacions completament diferents de les que hem indicat parlant d'Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Una història a part seria també l'estudi de les circumstàncies que contribuïren a anar bastint les obres u>Ara a qui toca, Premi de Teatre en català Carles Arniches 1972, Les germanies, Premi Especial Born de teatre 1975 o Atzucac, Premi de Teatre Ciutat de Granollers 1990. L'obra El cadàver, que va ser editada per Pagès Editors l'any 1997, és un cas molt especial. Escrita en uns moments de col·laboració amb la companyia Teatral "Taula Rodona" de Ciutat, que dirigien Bernat Pujol i Adolfo Díaz, l'obra va ser estrenada en el Teatre Principal de Ciutat l'any 1996 i, posteriorment, de mans de la directora Teresa Gelpí, va ser representada a Barcelona i altres indrets del Principat.

Però l'objectiu d'aquest article era situar, de forma breu i sintètica, Carrer de Blanquerna en l'època i circumstàncies en la qual va ser escrita.

Els protagonistes de l'obra, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d'un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d'analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la redacció de Carrer de Blanquerna, el que més m'interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d'aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l'herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s'havien defensat fins aleshores.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]