Per una Esquerra Alternativa

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (iII)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, il×lustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excel×lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

"Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga..."

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel×lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien instal×lat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Diari de Balears: On és l'esquerra?

"Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?" (Miquel Payeras. Diari de Balears)

Aquesta setmana la coalició PP-UM rebutjava les esmenes de l'esquerra presentades al projecte de llei de rebaixa de l'Impost de Successions i Donacions. Lògic. Tota la dreta del món occidental està atacant en els últims anys aquest impost. Perquè és liberal. Perquè incrementa la manca d'igualtat d'oportunitats. Perquè, en paraules del manifest signat als Estats Units per, entre d'altres, Bill Gates, Georges Soros i l'economista liberal Paul Krugman, disminueix la possibilitat de la «circulació de les élites». És a dir, impulsa la desigualtat per naixement. Per això el rebutgen els liberals nord-americans i el defensen els conservadors i ultra conservadors, ja que és una de les mesures més retrògrades que ha pres George Bush. A Balears, la coalició PP-UM defensa la fàctica supressió d'aquest impost igual que a la resta d'Espanya fa, ara, Esperanza Aguirre a Madrid, o defensava, abans, Rodrigo Rato. O a Itàlia també va fer Silvio Berlusconi. És pertinent la citació dels personatges nacionals i internacionals per adonar-se de amb qui s'alienen Jaume Matas i Maria Antònia Munar. A l'esquerra i el nacionalisme opositor la cosa ha caigut... doncs, com sempre: EU-Verds aixequen una mica la veu, el PSOE no gaire i el PSM no consta si té opinió al respecte. En una societat com la balear, a un any de les eleccions, una mesura com aquesta hauria de posar en peu de guerra l'oposició. Primer, per una qüestió de principis, ja que els privilegiats que se'n beneficiaran seran una ultra minoria mentre que els perjudicats -via eliminació d'una font d'ingressos per a l'hisenda pública regional- són la immensa majoria, més quant manco tenen. Dos, per una qüestió d'interès partidista, de pragmàtica forma d'actuar: la majoria dels votants a les eleccions locals i regionals de l'any que ve seran emesos per persones que guanyen en tota la seva vida professional una quantitat que ni de lluny els permet estalviar i invertir el suficient com per beneficiar-se d'aquesta mesura que els perjudica en restar entrada de doblers públics. El mateix PP ho reconeixia implícitament en dir que la iniciativa beneficiarà els que hagin estalviat «manco de 400.000 euros». Ara vostès suposin qui pot estalviar «manco» d'aquesta quantitat i, posem per cas, més de 50.000 euros, amb la intenció de cedir-la o llegar-la i se n'adonaran de la injustícia que suposa la iniciativa. En condicions polítiques normals seria una actuació suïcida per part del partit del Govern, perquè amb una normal oposició l'atac seria fàcil i amb conseqüències devastadores. Tanmateix, el PP i UM la perpetren al manco d'un any de la cita electoral. Perquè naturalment saben que la resposta serà poca, o nul·la. I tenen raó. A la vista està. No estaria malament saber quants de dirigents dels partits d'esquerra se'n beneficiaran d'aquesta mesura. Què hi posarien messions, vostès, que són més d'un i de dos i de tres...?

És el mateix que passa en tants d'altres àmbits. Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2848+6+164276

(2-VII-06)

"Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes". (Miquel López Crespi)

El PSM i Maria Antònia Munar

Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon.

Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, l'inici d''un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I així sincerament no anam a part ni banda.

Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.

Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-VII-06)

Reflexions en l'adéu de Pere Muñoz

"Les cucales de la comandera varen impedir veure que no es pot prescindir de ningú, ni de Mateu Morro, ni de Pere Sampol, ni de Pere Muñoz, ni de Mateu Crespí,... La tasca és dura i fan falta molts de braços i molts de caps ben posats. Calia un reflexió molt més tranquil·la i reposada de quin hauria de ser el millor escenari per al nacionalisme mallorquí i balear, un diagnòstic clar i que, amb tots els matisos que calgui, pogués ser compartit per tothom, sense deixar quasi el cinquanta per cent de la militància fora de joc". (Jaume Lladó)

"Aquesta nova passa cap a la desfeta del PSM m'ha deixat trist i cappiu". (Jaume Lladó)

"Durant els anys del Pacte de Progrés el PSM es va abocar en la gestió de les institucions i, contràriament al que feren altres forces polítiques, no es va saber aprofitar la situació per enfortir l'aparell del partit i créixer amb força amb el suport d'una tasca ben feta". (Jaume Lladó)

"El necessari procés de renovació es va enfocar malament. Qualcú va pensar que renovar volia dir fer tabula rasa de tot, prescindir dels homenots que tant havien fet durant tants d'anys pel partit, com era el cas, per exemple, de Mateu Morro, i començar de zero. Això ja va crear moltes ferides i malastrugances personals de difícil guariment, però encara fou més greu. Semblava que tothom volia administrar el que quedàs del partit, maldament només fossin quatre cendres". (Jaume Lladó)

" Els debats sobre el futur no s'haurien d'haver fet mai en quatre dies i des d'una posició de força a veure qui guanya. Així ineludiblement s'havia de trencar el partit". (Jaume Lladó)

En Pere Muñoz el vaig conèixer ja fa molts d'anys a la Univesitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, quan encara era un jovençall ple d'idees i projectes. La imatge del seu adéu de l'Ajuntament de Palma, que va publicar divendres Diari de Balears, m'ha tornat a remoure les nafres. Ja hi havia començat a posar call, però aquesta nova passa cap a la desfeta del PSM m'ha deixat trist i cappiu.

Com a amant de la terra que som, sempre havia aspirat al creixement del nacionalisme polític fins a arribar a uns nivells que li permetés governar el país, si mes nó, amb el suport de qualcú més. De fet, durant uns anys va semblar que s'havia encetat el camí que ho havia de fer possible. El PSM, en aquell moment el representant màxim d'aquesta ideologia, anava avançant. A cada escomesa electoral apujava la seva representació de regidors, batles i diputats. Els èxits obtinguts els anys noranta demostren clarament que és possible connectar amb els electors. Ara tot això s'ha trencat. Hi ha analistes que ho atribueixen als canvis que s'han produït a la societat mallorquina durant aquests anys, sobretot per l'augment de la immigració, que seria poc donada a votar els partits nacionalistes. No ho crec. De fet, a altres indrets amb una presència semblant d'immigrants el nacionalisme no se n'ha vist afectat.

Per mi els problemes varen ser bàsicament dos. El primer, que durant els anys del Pacte de Progrés el PSM es va abocar en la gestió de les institucions i, contràriament al que feren altres forces polítiques, no es va saber aprofitar la situació per enfortir l'aparell del partit i créixer amb força amb el suport d'una tasca ben feta.

En segon lloc, el necessari procés de renovació es va enfocar malament. Qualcú va pensar que renovar volia dir fer tabula rasa de tot, prescindir dels homenots que tant havien fet durant tants d'anys pel partit, com era el cas, per exemple, de Mateu Morro, i començar de zero. Això ja va crear moltes ferides i malastrugances personals de difícil guariment, però encara fou més greu. Semblava que tothom volia administrar el que quedàs del partit, maldament només fossin quatre cendres. El resultat ha estat el lògic en aquestes situacions: un partit debilitat, xapat per enmig, amb les ales escapçades, en el qual tothom hi ha perdut, tant els perdedors com inclús els que aparentment guanyaren el congrés.

Les cucales de la comandera varen impedir veure que no es pot prescindir de ningú, ni de Mateu Morro, ni de Pere Sampol, ni de Pere Muñoz, ni de Mateu Crespí,... La tasca és dura i fan falta molts de braços i molts de caps ben posats. Calia un reflexió molt més tranquil·la i reposada de quin hauria de ser el millor escenari per al nacionalisme mallorquí i balear, un diagnòstic clar i que, amb tots els matisos que calgui, pogués ser compartit per tothom, sense deixar quasi el cinquanta per cent de la militància fora de joc. I només deprés començar a parlar de les estratègies que s'han de fer servir per acostar-s'hi al més possible. Els debats sobre el futur no s'haurien d'haver fet mai en quatre dies i des d'una posició de força a veure qui guanya. Així ineludiblement s'havia de trencar el partit.

Ara el mal ja està fet, però com que som una persona optimista, no renuncii que en el futur la cosa s'arregli, i que, a la fi, es pugui bastir una força nacionalista forta, sense peatges externs, que aglutini tots els qui compartim l'amor pel país, la llengua, la cultura i la gent com a eixos vertebredors de la nostra ideologia, i que no són només els qui formaven l'antic PSM, sinó persones que estan ubicades dins un bon ventall de forces polítiques o que no militen enlloc. Cal trencar d'una vegada per totes el tòpic de pocs i mal avenguts. En realitat som molts més del que sembla i, tots junts tenim, encara, molta de feina per fer.

Jaume Lladó. Professor.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2849+6+164323

(3-VII-06)

L'assemblea d'ERC acordà que la coalició no es pot fer a qualsevol preu.

La formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí.

El president del partit a les Illes Balears, Joan Lladó, manifestà que «el bloc d'esquerres serà possible sempre que es garanteixi un programa amb els objectius polítics establerts en el darrer congrés».

La participació i la representació amb els altres partits sigui en termes d'igualtat a tots els efectes. La representació ha de ser equànime i el pacte no serà possible si cap força hi queda sobrevalorada o minimitzada.

Qualsevol acord que es prengui respecte de coalicions preelectorals que pugui aprovar l'Executiva Regional haurà de ser ratificat per una nova assemblea del partit.

Diari de Balears: ERC decideix que el Bloc és possible si es fa en termes d'equanimitat

L'assemblea autoritza la direcció a iniciar converses amb altres partits

L'assemblea d'Esquerra Republicana a Mallorca es reuní ahir en assemblea a Sineu per decidir el seu parer sobre la formació d'un bloc d'esquerres per a les pròximes eleccions autonòmiques i municipals del 2007, juntament amb el PSM i amb Esquerra Unida-Els Verds.

L'assemblea d'Esquerra, amb la participació del 25 per cent dels seus militants, decidí per unanimitat que s'autoritzàs a la direcció del partit l'inici de converses amb altres partits amb vista a formar una coalició preelectoral per als comicis autonòmics de 2007 a Mallorca.

Tanmateix, l'assemblea d'ERC acordà que la coalició no es pot fer a qualsevol preu.

En aquest sentit, el president del partit a les Illes Balears, Joan Lladó, manifestà que «el bloc d'esquerres serà possible sempre que es garanteixi un programa amb els objectius polítics establerts en el darrer congrés».

Tant ell com l'eurodiputat d'Esquerra, Bernat Joan, afegiren que un altre punt clau per a un acord és que «la participació i la representació amb els altres partits sigui en termes d'igualtat a tots els efectes. La representació ha de ser equànime i el pacte no serà possible si cap força hi queda sobrevalorada o minimitzada».

La formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí.

Cap renúncia

Joan Lladó explicà que «Esquerra Republicana no ha renunciat al seu objectiu sobiranista de construir un Estat lliure i, per tant, és conscient que amb la coalició només es podrà fer un tram del recorregut necessari per arribar als nostres fins».

En tot cas, qualsevol acord que es prengui respecte de coalicions preelectorals que pugui aprovar l'Executiva Regional haurà de ser ratificat per una nova assemblea del partit.

A. HERNÁNDEZ.Sineu.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2849+3+164307

(3-VII-06)

Diari de Balears: Curiosa renovació .

"Amb tot, no us pensàssiu que en qüestió de dies o setmanes veurem ningú demanant el carnet d'UM. El que està en marxa és, segons fonts ben informades que òbviament no puc desvetllar, una operació més subtil i que, tanmateix, acabarà en el mateix port. El guió, més o menys, seria el següent: primer, exrenovadors del PSM constituirien una nova força política municipalista; posteriorment establirien alguns acords de caràcter municipal i puntual amb UM, i finalment -el temps i les circumstàncies diran si això es duu a terme abans o després de les eleccions locals i autonòmiques- s'arribaria a un acord global amb el partit de Munar... amb quotes de representació definides i pactades". (Miquel Àngel Maria-PSM)

Per Miquel Àngel Maria, professor

És d'agrair la claredat amb què s'ha expressat Joan Cerdà, nou conseller d'UM i exbatle de Pollença, a l'entrevista publicada dissabte passat a les pàgines d'aquest mateix diari: no, els anomenats «crítics» d'UM no pretenen fer cap nou partit, sinó que romandran dins UM. Està bé que hagi estat tan clar i llampant, perquè per les informacions aparegudes la setmana passada hom podia haver-se imaginat que destacats crítics d'UM i alguns exdirigents del sector renovador del PSM estarien treballant per constituir un nou partit polític nacionalista. I no, d'això, res de res.

El que tenim davant és quelcom molt més senzill: una operació per la qual alguns destacats dirigents del moviment renovador pessemer, després d'haver perdut el darrer congrés, estarien posant les bases per desembarcar dins UM. Res a dir, escolta. En democràcia, cadascú es fa del partit que troba més oportú, no en faltaria d'altra. Com deia l'acudit, cadascú baixa les escales com vol. Això no obstant, no em negareu que l'observador més benintencionat i ingenu ha d'estar com a mínim sorprès en veure que, quan encara no fa un mes del congrés del PSM, aquells que hi van fer les declaracions i els juraments d'amor etern més abrandats, que justament es presentaven sota la bandera de «PSM, 30 anys més», i que acusaven els partidaris del Bloc nacionalista i progressista de voler dinamitar el PSM de sempre... en fi, que hagin tingut tanta pressa a abandonar el vaixell i anar a tocar a una parròquia veïna.

Fins fa quatre dies, si algú s'atrevia a insinuar que alguns dels caps visibles del sector renovador (no tots els renovadors; és de justícia que precisem) pretenien conduir el partit cap a un perfil centrista com a passa prèvia a la confluència amb Unió Mallorquina, els al·ludits saltaven visiblement ofesos i acusaven els primers d'insidiosos i d'anar amb mala fe. Aquestes excuses solien anar acompanyades de les preceptives descàrregues dialèctiques contra UM i tot allò que representa.

Però ja ho diuen: excusatio non petita, accusatio manifesta. I en tot cas, els fets actuals són prou eloqüents. S'argumentaran en base a una hipotètica «defensa compartida del nacionalisme». Però, a veure: una gent que fins ahir mateix defensava un nacionalisme d'esquerres i ecologista, ara no tindrà cap problema per fer-se d'UM, l'únic partit nacionalista de l'estat que, en els temps que corren, ha estat capaç de pactar amb el PP? UM és el partit de les autopistes i el Pla Encimentador de Mallorca, el partit que ha dit sí a l'Hospital de Son Espases, el partit de les subvencions a la carta a entitats amigues (i si no existeixen, les creen), el partit que ha votat a favor d'un estatutet d'autonomia que es nega a equiparar el català amb el castellà, que vota amb el PP al Parlament per evitar la retirada del decret de trilingüisme, el partit que... en voleu més, de nacionalisme?

Amb tot, no us pensàssiu que en qüestió de dies o setmanes veurem ningú demanant el carnet d'UM. El que està en marxa és, segons fonts ben informades que òbviament no puc desvetllar, una operació més subtil i que, tanmateix, acabarà en el mateix port. El guió, més o menys, seria el següent: primer, exrenovadors del PSM constituirien una nova força política municipalista; posteriorment establirien alguns acords de caràcter municipal i puntual amb UM, i finalment -el temps i les circumstàncies diran si això es duu a terme abans o després de les eleccions locals i autonòmiques- s'arribaria a un acord global amb el partit de Munar... amb quotes de representació definides i pactades.

Bé. Aquest era el destí de la renovació? Els qui, com servidor, ja érem escèptics o directament ateus davant els hipotètics beneficis d'aquesta renovació, ara no feim més que confirmar les nostres sospites. Els qui, en canvi, anaven de bona fe i veien en la renovació un veritable projecte de regeneració interna del PSM i de rellançament d'un projecte nacionalista d'esquerres i ecologista, tenen tota la raó del món per sentir-se, i seré prudent, enfadats i enganyats.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2843+6+164001

(27-VI-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom