Per una Esquerra Alternativa

Aurora Picornell: memòria històrica (I)

Agermanat | 07 Juliol, 2006 19:51

"N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.



Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

L'antifranquisme en els anys 60 i 70

Agermanat | 07 Juliol, 2006 16:04

21 d'abril de 1968: primer acte públic de protesta contra el franquisme.




Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social, els membres del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil i els diversos cossos militars entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions il.legals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme que envolta moltes activitats culturals, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia! Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.


El punt àlgid d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren. [...]


Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per "no circular" i "provocar aldarulls" foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, na Francesca Bosch, n'Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): "De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l'inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:


- '¡Mujeres, no! ¡Las mujeres abajo!
'I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes...".


La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat del nostre poble.


Signaven aquella carta de solidaritat amb els detenguts (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).


La carta molt educada, "civilitzada" a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts ambients progressistes de l'època. Aquella signatura col.lectiva era una de les primeres experiències d'allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l'Estat. I simplement explicava els fets que s'havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana. Pel seu interès històric crec important reproduir íntegrament aquell document, que conserv en el meu arxiu. Diu així:


"Excel.lentíssim senyor:
'Els sotasignants hem tingut notícia dels fets esdevinguts dia 21 de maig proppassat a l'Aula de Novel.la, a conseqüència dels quals foren arrestats els senyors Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femeníes, Emili Janer, en el curs d'una conferència autoritzada per l'autoritat competent i que va donar l'escriptor senyor Antoni Serra.


'El nom de Mallorca, a través d'aquestes aules, a les quals han participat els membres més representatius de les cultures castellana i catalana, ha aparegut dins la major part dels mitjans d'expressió nacional com a exemple de civisme i de les coses que es poden fer a favor de la cultura.


'Ens demanam si no deu ésser possible, dins una ciutat com la nostra que rep anualment milions de visitants, donar exemple de convivència ciutadana. Creiem que aquesta solament és possible quan hi ha un respecte a la llibertat i integritat de les persones.


Tots nosaltres recordam que aquesta Aula de Novel.la ha estat enguany motiu d'una distinció ciutadana amb ocasió de l'adjudicació del Premi dels Premis 'Ciudad de Palma', convocats per l'Excel.lentíssim Ajuntament de la Ciutat de Mallorca.
'En vista de tot això, els sotasignants volem fer constar, a través d'aquesta lletra col.lectiva, que creuen representativa d'un corrent d'opinió tan respectable com d'altres, llur respectuosa protesta contra uns actes que anaren en contra de la necessària convivència i demanar:


'1) Sobreseïment de qualsevol expedient administratiu que pugui haver estat incoat contra les persones esmentades.
'2) La represa de l'Aula de Novel.la inacabada.
'3) Garanties perquè no es tornin a produir incidències pertorbadores de l'ordre públic com la que va provocar la persona que interrompé la conferència del senyor Serra.
'4) En fi, que siguin estimulats i afavorits qualsevol mena d'actes que tendeixin a envigorir la nostra cultura. 'Ciutat de Mallorca, 24 de maig de 1968".


Els detenguts romangueren molt poc de temps dins comissaria. La poca gent que aleshores es movia per les catacumbes de la clandestinitat antifranquista es mobilitzà a fons per alliberar els "presos". Particularment, detengut en diverses ocasions a ran de les pintades a favor de les vagues d'Astúries a començaments dels seixanta i per l'amnistia dels presos polítics, vaig procurar que la Social no em veiés gaire. Pensava que em vendrien a cercar i vaig fer desaparèixer un caramull de revistes prohibides que tenia amagades per casa. A la Casa Catalana un dels lacais del règim que m'interrogava em pegà una ullada d'assassí que recordaré tota la vida. Com dient-me: "I tu, roig de merda, què fas per aquí? Quan tanquem aquests desgraciats a comissaria ja t'aglapiré. No et preocupis". Estava segur que vendrien a cercar-me: ells, els de la Social o els del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil (jo, per als interrogatoris, "depenia" del Servei de la "Benemérita" de la caserna que hi havia al principi del carrer General Riera -just davant l'actual "Torre de Mallorca").


Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-XI-04)


General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

ERC-PSM-EU: bloc d'esquerra o coalició electoral?

Agermanat | 07 Juliol, 2006 11:59

"ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU". (Miquel López Crespí)



Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

"La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim; o una televisió de les Illes decent, bastida sobre pressupòsits nacionals. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos". (Miquel López Crespí)

Per a tots aquells i aquelles que voldríem veure que s'anàs concretant un autèntic bloc d'esquerres amb els moviments i els partits que lluiten activament contra la dreta i que, per descomptat, fos quelcom de ben diferent d'una simple aliança electoral per a servar sous i cadiretes, els dies i setmanes van passant i per ara només tenim declaracions d´intencions i poca concreció al respecte. És evident que el congrés del PSM es va definir en aquesta direcció. Recordem la famosa esmena 46 que diu: "El Bloc tendrà abast insular i caràcter assembleari. Integraran l'assemblea insular els militants dels partits integrants residents a l'illa de Mallorca i totes les persones que s'integrin directament en el nou projecte. [...] L'Assemblea nacional, d'abast insular, serà l´òrgan suprem del Bloc". Esmena que, com tothom sap, aprovada pel congrés va significar la ruptura del partit i la marxa de l'organització de les agrupacions de Sóller, Alaró, Santa Eugènia, Santa Margalida, Muro; i estan molts altres a l'expectativa del que s'esdevendrà encara, com és el cas, per exemple de Villafranca o Costitx, entre moltes altres. ERC, per la seva banda, en l'assemblea de dia dos de juliol ha declarat que rebutja dissoldre's dins un nou partit d'àmbit mallorquí. ERC preferiria, en cas d'anar concretant-se la idea d'un bloc d'esquerres permanent i no solament electoral, amb un tipus de formació política que no significàs la dissolució de la seva organització. Estam, doncs, en presència de dues visions diferents del concepte de bloc d'esquerra.

Posteriorment a l'aprovació del bloc d'esquerra per part del congrés hi hagué una rectificació del nou secretari del PSM Gabriel Barceló, que va mudar la paraula "esquerra" del bloc per "nacionalista" afirmant, enmig de la sorpresa de tots aquells i aquells que donam suport públic al bloc d'esquerres, que en aquesta hipotètica nova força política illenca hi podria caber UM.

El PSM, amb tota aquesta problemàtica interna, no ha pogut concretar cap aspecte d'aquesta futura nova força política; i el que és encara molt pitjor, amb la proposta d'incorporació d'UM ha complicat encara més el debat entorn de bloc o coalició lectoral i en referència a quines han de ser les futures forces i moviments que haurien de participar en la constitució de la nova organització política.

Malauradament per a tots aquelles i aquelles que som partidaris d'aquesta nova força política bastida des de la base, per ara només comprovam simples contactes per a una coalició electoral.

La història del bloc d'esquerra ha començat malament perquè la feina s'hauria d'haver començat just després de la derrota del Pacte de Progrés. Aleshores i no ara, amb presses electoralistes, era el moment d'enviar a casa seva tots aquells professionals del romanço que havien tudat anys de lluites i mobilitzacions populars i, a part de perdre el poder, no havien sabut bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de l'especulació salvatge i desenfrenada que patim. Però aleshores ningú no va voler pensar en el futur. Els polítics professionals que tudaren el Pacte de Progrés, que no saberen conservar el poder que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de les Illes, els havíem confiat i s'estimaren més no fer cap anàlisi i molt manco cap autocrítica pels errors comesos.

Per a molts dels que tudaren la nostra feina, per a munió de polítics professionals sense altra visió política que omplir la butxaca cada mes, es tractava de dissimular, de fer com si res no s'hagués esdevengut i mentrestant, com dèiem abans, la paga arribava cada mes, que era el que els importava i els importa. I és justament ara, quan manquen pocs mesos per a començar les eleccions, que han comparegut les presses electorals, les bregues forassenyades per veure qui ha d'encapçalar la llista del partit i si és més segur anar en coalició o tots sols per a garantir la cadireta.

D'aquestes presses que no tenen res a veure amb la necessitat que té la societat mallorquina de bastir una nova força política, una autèntica unitat des de la base que no tengui res a veure amb els darrers trenta anys de silencis i claudicacions davant la dreta, amb la renúncia a tota mena de principis en temps de la transició i ara mateix. D'aquestes preses, repetesc, sorgeixen els problemes, les divisions dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE i també les propostes sovint divergents i enfrontades per a provar de no quedar extraparlamentaris l'any vinent. La confusió entre si és necessari bastir un nou tipus d'organització política semblant al Bloc Nacionalista Gallec i amb la incorporació de moviments de la societat civil que reforcin l'estricta militància de les organitzacions en declivi, es mescla amb la idea de bastir solament una coalició electoral de circumstàncies.

La confusió entre bloc d'esquerra amb dissolució de tots els grups implicats, bloc sense dissolució dels partits o simple coalició electoral és esfereïdora i, fins ara mateix, no es constata cap intent seriós per anar clarificant aquesta mescla estranya de propostes sovint contradictòries. Però la situació de greu crisi cultural i de continuada destrucció dels nostres recursos i territori no permet més coartades. Cal que les organitzacions implicades en aquest debat aclaresquin amb urgència totes aquestes qüestions abans no sigui massa tard. Només ERC ha parlat molt clar al respecte i, en l'assemblea de militants de Sineu, aquests dies ha rebutjat explícitament diluir-se en un bloc del tipus que proposava el PSM en el seu darrer comgrés, en afirmar que "la formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí". Per tant, la decisió d'ERC, malgrat que sigui clarificadora, representa un fort cop a les teoritzacions que s'han fet en referència a la creació d'una nova organització política mallorquina.

Malgrat que ERC no accepti la idea de bloc del PSM, sí que, davant la urgència de concretar alternatives per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, vol iniciar converses per veure de concretar una aliança electoral. Joan Lladó, Bernat Joan, els militants d'ERC de les Illes, amb la seva decissió, han contribuït a clarificar la boira de propostes divergents que han anat sortint dels altres partits. En relació al debat actual, comprovada la crisi del PSM i la manca de perspectives electorals d'EU, sí que s'entenen perfectament els motius que porten ERC a anar per aquest camí.

En aquests moments, i si miram els resultats de les darreres eleccions, podrem comprovar que tant PSM com EU són organitzacions en declivi. El desastre de Llamazares en l'àmbit de les Illes i en de l'estat és absolut. Només té certa presència per la voluntat del PSOE i pel suport que IU fa, a canvi d'aquest suport, a la política de Zapatero. EU de les Illes és ja a unes dècimes del fatídic cinc per cent de l'electorat que es necessita per a continuar en la política oficial. Per a no enfonsar-se definitivament EU necessita amb desesperació aferrar-se al que pugui restar del PSM després de la greu crisi patida per aquest partit. Recordem que si Llamazares té grup parlamentari propi a Madrid és a conseqüència del "préstec" dels quaranta mil vots de la coalició "Progressistes". Si EU no hagués pogut convèncer el PSM, Els Verds i ERC per anar plegats a les eleccions ara Llamazares no tendria grup propi. El qual grup ha emprat per a condemnar els drets nacionals del poble basc, en la cèlebre votació del "pla Ibarretxe", com hem retret tants de pics.

Si EU por arrossegar ERC en l'operació actual encara hi hauria algunes esperances electorals per a ells, ja que els prop de vuit mil vots de Joan Lladó podrien compensar els que el PSM ha perdut per l'escissió de Mateu Crespí. El PSM, amb només un 6,5% dels vots, té por, pel que sembla, d'anar en solidari a les municipals i autonòmiques del 2006. Per a PSM i EU, la coalició electoral esdevé la darrera provatura per a provar de salvar els mobles, com va escriure recentment en un article molt assenyat l'històric dirigent de l'antifranquisme Llorenç Buades.

ERC, que sap que ja té més diputats a Madrid que Izquierda Unida (recordem que la formació de Llamazares va quedar reduïda a un percentatge residual de cinc diputats mentre que ERC en va aconseguir vuit), ERC, repetesc, sap que pot créixer electoralment damunt la crisi quasi terminal dels seus hipotètics companys de coalició. Les europees del 2004 marcaren una forta inflexió dels vots envers la formació de Joan Lladó i Bernat Joan, que arribaren a prop dels vuit mil vots a les Illes. La qual cosa vol dir que, en aquests moments, ERC ja ha superat Esquerra Unida en nombre de vots a les Illes Balears (6.108 per a la formació de Grosske; 7.474 per a ERC). ERC també va superar EU a l'illa de Mallorca (4.740 EU; 5.751 ERC). A Eivissa ERC va superar, amb 1.068 vots PSM i EU (191 i 600 respectivament). Però no són tan sols aquests els èxits aconseguits per damunt EU i PSM. A Manacor ERC supera igualment PSM i EU; a Felanitx la pujada sobre el grup de Grosske s'esdevé també ferma; a Pollença, Binissalem i Sineu podem constatar com ERC també guanya el PSM i EU. A Palma, especialment en el districte 1, ERC supera el PSM i EU; en els districtes 2 i 3 de Palma supera el PSM i en el districte 8 supera EU.

Vists i comprovats aquests excel·lents resultats electorals aconseguits per ERC-Illes no són estranyes les provatures per part dels partits en declivi per a neutralitzar aquesta força ascendent alhora que, de forma ben normal en la política oficial, aquests mateixos partits intenten a les totes xuclar part d'aquest electorat per anar compensant les pèrdues que tant EU com PSM tenen i preveuen tendran si no s'ajunten sigui com sigui.

És evident que a molts dels grups i plataformes, moviments i sindicats de l'esquerra alternativa de les Illes els i ens hauria agradat molt més, en el camí de reforçar la societat civil i el protagonisme del poble, que s'hagués anat bastint des de la base un autèntic bloc d'esquerra que pogués combatre, en tots els fronts, la política de la dreta que ens malgoverna. Les presses electorals de darrer moment fan quasi impossible de fer passes concretes en aquest camí, i més quan ERC ja ha dit que no vol saber res de bastir una nova força política. Però, talment com ja hem apuntat una mica més amunt, hom comprèn a la perfecció el desig d'ERC d'anar convertint-se, si no és fagocitada pels seus hipotètics socis de coalició, en l'organització sobiranista d'esquerra i republicana més potent del nostre àmbit nacional.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-VII-06)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Neus Santaner (STEI): records dels anys 70

Agermanat | 07 Juliol, 2006 09:05

"En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!". (Neus Santaner)




1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...


Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...


Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.


Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.


El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...


Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.


M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.


Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.


En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.


Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)


General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb