Per una Esquerra Alternativa

El bloc dels excarrillistes (PCE) i prosoviètics (PCB-PCPE)

Agermanat | 19 Juliol, 2006 14:08

Cal treballar a les Illes per una estratègia de Bloc Nacional Alternatiu. A partir d’ara mateix i al marge de si el 2007 hi ha coalició de Progressistes o no.

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. Josep Valero, exdirigent carrillista (PCE) i del prosoviètic PCB-PCPE és el segon per la dreta. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Per Josep Valero, exdirigent carrillista del PCE i del partit prosoviètic PCB-PCPE.

En política les mateixes paraules agafen a vegades diferents interpretacions. Per no caure en el debat estrictament nominalista, intentaré explicar el que al meu parer hauria de ser el bessó d’aquesta proposta.

ALTERNATIU és plantejar amb claredat la voluntat de substituir un model de creixement a les Illes, basat en l’espontaneisme absolut del mercat i les expectatives de guanys ràpids del capital invertit. Sabem que això ens dur a situacions d’accentuació de les desigualtats socials, a afavorir la mà d’obra poc qualificada i cada vegada més temporal, a no considerar el medi ambient com un actiu col·lectiu, que minva de forma irreversible cada vegada que s’aposta per infrastructures faraòniques, etc.

L’optimisme dels que tan sols miren l’economia i el turisme en termes quantitatius, amaga l’autoengany de no veure que els beneficis del compte d’explotació amaga la pèrdua de valor del patrimoni natural, que a la llarga, de no corregir la tendència, ens durà a la fallida de l’empresa.

"És el que hi ha, i la resta és somiar truites”, “si ha anat bé fins ara, per què canviar?”; quan no juga amb la por, com va fer a les eleccions passades, “aquesta gent ens enfonsarà l’economia”, “són uns aficionats ignorants”, etc.

Els partits i col·lectius que defensam un model alternatiu hem de saber encarar el repte que tenim al davant. Cal que sapiguem fer “visible” la nostra proposta a més de proclamar que és necessària.

S’ha d’encarar un programa de transició del model a llarg termini, amb períodes de transició a curt i mig termini, rigorós tècnicament i que aposti per una ampla participació democràtica en l’elaboració i posterior control de les propostes i presentat com un conjunt coherent de més valors democràtics individuals, més drets socials i col·lectius.

Les propostes alternatives no sorgiran d’un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació. D’apostar clarament per l’autogovern del poble com a màxima expressió de la democràcia. És necessari que les organitzacions socials tenguin vocació de participar en la correcta administració dels recursos públics.

Un projecte alternatiu pot ser afavorit per una derrota electoral del Partit Popular, però aquesta derrota per si mateixa no pressuposa l’èxit d’un projecte alternatiu. Segons com, pot ser també el seu enterrament, si es confon popularment el que és un projecte alternatiu amb qualsevol canvi polític.

Un projecte alternatiu ha de tenir vocació de parlar clar i de no amagar els problemes. S’ha de basar en els problemes de la gent i no en promocions publicitàries. S’ha de definir com un projecte en contínua construcció i mai com un receptari de fórmules miraculoses.

Els partits polítics que ens definim com alternatius, no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals. El nostre compromís hauria de ser treballar junts per aixecar de veres el nostre país; obrir espais comuns de debat per a la ciutadania i la seva problemàtica; dissenyar la societat possible a construir a les institucions i al carrer; treballar per un canvi de cultura col·lectiva que no sigui un pur seguiment del consumisme, la banalitat, l’ostentació material, la repetició dels quatre llocs comuns mediàtics, de no veure el món més enllà dels dos pams de nassos del nostre narcisisme i egoisme. És a dir un projecte alternatiu, només pot néixer d’una cultura i pràctica social alternativa.

Les forces polítiques que ens proclamam alternatives tenim molts de llocs on fer feina junts. Impulsar valors i actuacions alternatius a la societat civil, hauria de ser el nostre horitzó comú, la nostra complicitat, el nostre codi ètic i transformador.

NACIONAL, és a dir, un projecte autònom i gestionat a les pròpies Illes. El marc de trobada de les forces alternatives a les Illes ha de tenir un component específic, propi de la formació social que propicia la insularitat. i s’ha de fer valer com a tal, a la resta de l'Estat, a la UE i a tots els fòrums que calgui.

Imposar aquesta dinàmica xoca amb tota la inèrcia del concepte centralista tradicional de l’Estat espanyol. També en l'interior de les forces d’esquerra d’àmbit estatal es produeix aquest conflicte. Només es pot resoldre o bé acceptant la lliure determinació dels pobles que composen l’estat, per després establir relacions federals o confederals; o bé mantenint uns criteris unitaristes.

Esquerra Unida de les Illes Balears veu la importància d’una força com Izquierda Unida a nivell federal. A les Illes Balears sempre hem aconseguit que ens respectin els acords i aliances que hem establert de forma pròpia i que seguirem fent.

Sobre aquest principis no pot haver-hi ambigüitats. Especialment amb l’ofensiva del Partit Popular que torna fer bandera de la “naturaleza indivisible de la Patria”, acompanyada d’algunes opinions de “barons” del PSOE, i que pretén dimonitzar tots els “nacionalismes perifèrics”, santificant per omissió el "nacionalisme espanyol" com un fet de dret natural intemporal, indiscutible i inamovible.

A part de les característiques insulars, l’existència de la llengua i cultura catalana, és un altre component essencial per la proposta alternativa. No se pot combatre l’anomenat “pensament únic”, sense reforçar la multiculturalitat i mantenir aferrissadament les característiques de la cultura nacional de cada poble. Cal endegar un projecte global de societat per tal de situar la llengua i cultura catalana en condicions d’afrontar els reptes de la globalització. Això implica les mesures dintre del territori lingüístic propi, el paper del català dintre del conjunt del Estat i a les seves institucions, a la UE, als mitjans de comunicació globals, etc.

Esquerra Unida de les Illes Balears conseqüent amb el reconeixement de les característiques nacionals de les Illes, entén que hi ha un marc estratègic de col·laboració amb les forces nacionalistes de les Illes, que a més comparteixen valors de societat alternativa. Respectant les diferències sobre l’ideal de l'estat final, pensam que la coincidència en reconèixer el dret d’autodeterminació de les Illes i el fet de coincidir en impulsar els valors alternatius en la societat civil illenca, són bases sòlides per treballar en projectes que van més enllà de determinades conjuntures o hipotètiques coalicions electorals.

BLOC és tal volta la millor expressió per manifestar la idea d’un projecte compartit amb una pluralitat de components. Les propostes alternatives i nacionals poden ser diverses i imaginades de forma diferent, segons les prioritats ideològiques. El major paper o no del sector públic de l’economia, el tipus de fiscalitat, l’opció independentista o no, com s’expressa la solidaritat entre pobles, el paper de la Unió Europea i l’articulació europea de les opcions alternatives, el productivisme de l’economia i la seva alternativa, les prioritats de les necessitats socials...i un llarg etcètera de temes poden explicar el perquè les ideologies comunistes, socialistes, llibertàries, nacionalistes, ecologistes, s’expressin en partits polítics diferenciats.

També és veritat que hi ha ja poca gent, que a l'hora de definir-se com alternativa, progressista, revolucionària, transformadora, es situï de forma exclusiva i excloent, en un únic camp ideològic. El major o menor èmfasi en un aspecte o un altre, fa que les opcions de la militància política siguin unes o altres. Tot i així, estem lluny de les etapes de l’afirmació militant, qui té dos dits de front, admet que el seu partit té moltes coses a millorar i que es poden aprendre moltes coses de les altres forces alternatives.

Quan arribem a les simpaties dels votants, les motivacions són encara més transversals. Posats a triar, s’escull per tradició, confiança en les persones, fidelitat a les sigles, atracció de programa, però cada vegada menys hi ha incondicionalitat. No són pocs els que xapen el seu vot en unes eleccions, els que els agrada una mica d’aquell i una mica de l’altre, els que diuen que les opcions alternatives han de fer un esforç de síntesis.

Vaig participar a la campanya general de Progressistes. Puc dir que entre els militants dels partits i l’entorn comú de simpatitzants, hi havia motivació i il·lusió en l’objectiu de treure el diputat i el programa d’actuació pactat. Hi havia respecte mutu, sentiment de complicitat, esperit fraternal en el sentit republicà del terme. Sols unes veus aïllades qüestionaren públicament l’acord des del camp nacionalista, la dels que defensen una opció lliberal i no alternativa del nacionalisme, i l’opció que prengueren va ser votar al PSOE! També alguna franja de vot immigrant d’Esquerra Unida pogué votar PSOE, per reticències al nacionalisme. Però en conjunt més de 40.000 vots a les Illes no són xifres gens menyspreables en el context en què es donaren. I encara que no sia comparable, per l’abstenció que hi va haver a les eleccions al Parlament europeu, la dispersió de vot i els resultats entre les opcions que defensaven per separat el PSM, ERC, EU i una part dels Verds, no és que obrin vies massa engrescadores. En contrapartida, en els resultats al Referèndum Europeu, la cooperació unitària de les quatre forces, va coincidir amb uns resultats dels NO i vots en blanc, que situen les Illes Balears en uns dels percentatges més elevats de l'Estat espanyol.

És veritat que el vot que tingué Progressistes no va ser la suma anterior dels partits per separat. Tampoc va produir un vot de descontent cap a l’abstenció i de crítica a les decisions de les direccions. El 14-M, la provocació del PP, la xafogor dels 8 anys de PP, varen dur a què votants habituals del PSM, d’Esquerra Unida, dels Verds, d’Esquerra Republicana, optessin pel vot útil al PSOE i així ens ho digueren, i bastants havien canviat el vot poc abans del dia de les eleccions. Els semblava malament el projecte unitari? No, més bé al contrari. Però la transversalitat entre el vot de gent que es considera més o manco d’esquerres i nacionalista i les opcions possibilistes del PSOE, és un altre component de la realitat, que cal considerar, i de debò.

Electoralment la dispersió d’opcions afavoreix l’efecte del mal anomenat “vot útil”. No és un argument suficientment sòlid per justificar per si sols el fer una coalició electoral, encara que té la seva importància.

No es pot extrapolar mecànicament l’experiència de coalició d’unes eleccions generals a unes eleccions municipals i autonòmiques. També em semblen molt respectables les prevencions dels que tenen por a les decisions preses per raons merament tàctiques, les que es pregunten què quedarà de les senyes d’identitat de cada força política, el paper de les persones i dels dirigents, les pors davant el camí que s’obri, el marge de maniobra de cada força dintre d’un acord global...

Una estratègia de BLOC és una aposta de recerca contínua, on quasi tot està per fer i res està escrit. Si imaginéssim un eix d’ordenades de drets nacionals i col·lectius i un eix d’abscisses de programes socials i alternatius, on cada força política marqués el seu punt de vista en un determinat assumpte, ens resultaria que cada força política tindria al final un dibuix propi que resultaria d’unir les seves valoracions puntuals en cada qüestió. Caldria comparar el que es comparteix en tots els dibuixos i el que queda fora. Treballar el comú seria fomentar una cultura de BLOC, explicitar les diferències seria mantenir els perfils partidaris. No es poden fer les dues coses a la vegada? No és així com en realitat i de forma més intuïtiva ens veuen molts de votants?

A mode de CONCLUSIÓ crec que cal treballar a les Illes per una estratègia de Bloc Nacional Alternatiu. A partir d’ara mateix i al marge de si el 2007 hi ha coalició de Progressistes o no. El dia següent de les eleccions, estiguem totes les forces al Parlament o no; haguem derrotat el PP o no, a la societat civil i a qualsevol institució, haurem de treballar amb aquest horitzó estratègic. El 2007 no s’ha de convertir en una obsessió malaltissa. No ens hauria de paralitzar, ni fer afavorir, encara que indirectament, l’estratègia del “vot útil”. Cal aturar la destrucció, però no me val qualsevol altra construcció.

El 2007 s’ha de veure com una oportunitat per poder fer més via i fer més sòlid un projecte de futur. Pens que una coalició discutida per baix, de l’estil de Progressistes, seria la millor fórmula política per avançar. Però entenc també els reticents. Anem fent feina, i seguir treballant a la societat civil. La tossudesa dels fets, ajuden a clarificar les confusions nominalistes de les paraules. En qualsevol cas, respectem sempre els debats interns dels partits, les seves decisions sobiranes, i apostem per la construcció positiva i les bones relacions entre les forces alternatives, també com un component estratègic del nostre tarannà i de l'horitzó de futur que volem dissenyar.

Josep Valero

Web Esquerra Unida