Per una Esquerra Alternativa

Miquel López Crespí: 45 anys de lluita contra la dreta

Agermanat | 26 Juliol, 2006 13:46

"Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple". (Joan Pericàs)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Miquel López Crespí i la literatura mallorquina.

Per Joan Pericàs, periodista

Miquel López Crespí és un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. La revista Llegir, que tenc l'honor de dirigir, ha estat la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d'aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d'Edicions Cort. Es tracta de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

.

Som d'aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l'infant a l'infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se'ns deixondí quan érem infants. Per això, m'interessen l'infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l'infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.



En el cas de l'infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves il×lusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.

No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l'infant Miquel se'n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d'aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d'una vegada per totes les il×lusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.

Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple.

Diuen que l'oblit és l'altre nom de la memòria. Diuen els que saben d'aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l'anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d'allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l'anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria col×lectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d'allò que ens és facilment prescindible.

És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s'arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d'aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d'introspecció col×lectiva que fa en Miquel, tal i com l'ha definit Ferran Lupescu en un excel×lent pròleg, faci del nostre escriptor una "nosa collonera" per a tots aquells que ens voldrien instal×lats en l'amnèsia permanent i que no perden oportunitat d'oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.

No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l'honestedat d'en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d'opinió del diari El Mundo a Balears, ell com a articulista que no ha deixat mai d'estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l'han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l'han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VII-03)

El PSM de Pollença no vol saber res d'Esquerra Unida (EU)

Agermanat | 26 Juliol, 2006 08:17

EL CONSERVADORISME DEL PSM. POLLENÇA.

"Creiem en las persones abans que en les pàtries i per això som d’esquerres i internacionalistes. Si això els molesta, doncs francament no ho entenc. I menys puc entendre aquest acostament a UM. La veritat és que és difícil creure’s això de que son d’esquerres. La febre del conservadorisme és la culpable". (Tomeu del Lloquet)

Un atac de conservadorisme sever ha agafat al PSM de Pollença. L’agrupació va decidir ahir per unanimitat elegir a Biel Cerdà com a candidat un altre cop per a les eleccions del 2007.

L’excusa a nivell autonòmic dels revisionistes pessemeros és la de no pactar amb partits espanyolistes. Senyors, nosaltres no som espanyolistes, ni catalanistes, ni nacionalistes de cap tipus, sinó internacionalistes. Creiem en las persones abans que en les pàtries i per això som d’esquerres i internacionalistes. Si això els molesta, doncs francament no ho entenc. I menys puc entendre aquest acostament a UM. La veritat és que és difícil creure’s això de que son d’esquerres. La febre del conservadorisme és la culpable.

Sabem que separats és molt difícil desbancar a les dretes. Però amb companys de viatge com aquests, que no volen saber res de nosaltres ni d’esquerres, és millor no viatjar. Hem treballat molts cops junts, uns més que els altres. Hem col·laborat amb molts projectes i mai ham tingut cap desavinença amb res. Doncs perquè no volen ni sentir a parlar de nosaltres? Molt fàcil, sols els seus dirigents seguiran fent el que vulguin, sense quasi control de les bases, sortint a les fotos sols... Amb nosaltres al costat el tant per cent de foto i protagonisme és disminueix. I tal vegada la feina augmenta. Al final primen més les sigles i les cadires que les idees i les polítiques. Nosaltres anem més enllà de les nostres sigles, som capaços d’abandonar-les per tal de que la cosa millori i vagi cap endavant. Ells tenen por de perdre un lloc al consistori.

S’ha de tenir amb conte que nosaltres tampoc les teníem totes pel que fa al pacte o coalició, però mai ens hem negat a parlar. Perquè creiem que en quant a les polítiques d’esquerra ens podíem avenir. Però el temps i els fets han demostrat que les polítiques d’esquerres han brillat per la seva absència, basta recordar la qüestió mediambiental i d’urbanisme: les circumval·lacions, el Vilar... entre d’altres.

Amb aquesta decisió heu fet contents a una part dels que creiem que pactar amb PSM era com pactar amb un partit moderat. I que no voliem passar per un pacte imposat des d’un partit que es creia superior tan sols perquè te una major representació. Les nostres idees i persones son tan vàlides o més que les de qualsevol partit. I no les canviarem ni ens sotmetrem a res per tal de guanyar un vot. Alomillor això ens condemna a ser minoria però ens dona la satisfacció de ser coherents amb el que pensem i no abandonar les nostres idees, és a dir, la nostra motivació política.

Però també heu decepcionat a un sector que vos creia d’esquerres i que volia un pacte. Que veia amb la unió de les esquerres la solució a un problema cada vegada més complicat.

Esper que a nivell autonòmic la cosa vagi millor i primin les idees. Aquí a Pollença pareix a ser que no. Això ens demostra de quin peu calça cadascun, i qui és realment l’alternativa d’esquerres al nostre poble. Amb ells o sense ells seguirem lluitant, seguirem endavant per fer polítiques d’esquerres perquè la nostra consciència i les nostres idees van per damunt de qualsevol sigles.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Bloc Urxella

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb