Per una Esquerra Alternativa

”En el PSM del passat hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro”. (Miquel López Crespí)

Quan el PSM era un bloc

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. Tot plegat ens ha de fer estar alertes quant a les vertaderes intencions dels polítics professionals que han fet tan de mal a l’esquerra. Si parlam d’un bloc d’esquerra nacionalista i de la necessària construcció d´una nova força política ho fem perquè volem canviar no solament de polítics sinó també, i això és el vertaderament essencial, de política. No parlam d´un canvi estètic, d´un simple canvi de gestors del règim. Aquesta vegada s’ha d’aprendre de la derrota del 2003 i no caure en aquells errors, especialment, en aquella malaltia infantil dels governants d’aleshores, la famosa “gestionitis” que no serví -es va comprovar amb la derrota progressista- per a consolidar l’esquerra de les Illes ni el teixit associatiu de la societat civil.

Per això hem escrit i parlat sobre la creació d´una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Fins aquí res que el lector atent d’aquesta secció no conegui. La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va morir el dia que s’aprovà el bloc?

Els polítics professionals o aquells aspirants als sous i les cadiretes del règim haurien d’aprendre a valorar amb molt de seny el que porten entre mans, no fos cosa que els remeis que es cerquen per a guarir una malaltia siguin pitjors que la malaltia mateixa.

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor. Recordem els cinc regidors que el PSM tenia a la segona ciutat de Mallorca.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no haurà mort precisament el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb Esquerra Unida. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit de res o simplement ha certificat la mort de l´únic bloc nacionalista existent en la recent història de Mallorca: el PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (31-VIII-06)

”Gent que mai no ha tengut cap relació amb el nacionalisme progressista, molts pijoprogres que han estat anys i més anys blasmant el PSM i el nacionalisme d’esquerra, ara, atribuint-se no se sap quina mena d’'essències esquerranes', demonitzen les persones que no estan d’acord amb la coalició amb Esquerra Unida dient que tots aquells que hi divergeixen ‘són uns venuts a UM i que només cerquen endolls, cadiretes i bons sous al costat de Maria Antònia Munar’”. (Miquel López Crespí)

Entesa per Mallorca i Esquerra Unida.

Vagi per endavant que aquest article no s’ha escrit, ni molt manco!, per a defensar Entesa per Mallorca ni Mateu Crespí. A més, i per aclarir la qüestió, cal explicar al lector d’aquesta secció que mai no he tengut cap relació personal o política amb els membres d’aquest nou grup nacionalista que, malgrat aquesta manca de contacte personal, em mereix, això també cal dir-ho, tot el respecte mentre sigui un instrument útil per a la consolidació de la nostra cultura i els drets nacionals i socials del nostre poble. Les meves relacions, primer de militant, després com a escriptor independent que sempre ha donat suport al nacionalisme d’esquerra de les Illes, han estat amb persones com Mateu Morro, amb el qual i en temps de la dictadura franquista vaig militar a l'Organització d’Esquerra Comunista (OEC), Sebastià Serra, Jaume Moncadas i tots els “històrics” que han mantengut la flama del nacionalisme en aquests trenta anys d’existència del PSM.

Amb Mateu Crespí només he tengut un contacte esporàdic aquests darrers mesos en relació a la crisi del PSM i a nivell de simple informació periodística.

He fet aquesta petita introducció per evitar mals estesos. En aquesta terra la gent és molt susceptible i en escriure articles d’opinió sempre hi ha algú, que imagina ser més viu que els altres, que hi veu intencions ocultes en tot allò que surt publicat damunt els papers.

Voldria dir que, en referència a la crisi del PSM i a la posterior divisió del partit en dos grups divergents, PSM i Entesa per Mallorca, el que més m’ha molestat de part de gent propera a Esquerra Unida és la qualificació de “dretans propers a UM” dirigida als membres de les agrupacions que han decidit formalitzar Entesa per Mallorca com a organització política. Els insults, el munt de disbarats que s’ha dit en referència als que han marxat del PSM, no té nom. Gent que mai no ha tengut cap relació amb el nacionalisme progressista, molts pijoprogres que han estat anys i més anys blasmant el PSM i el nacionalisme d’esquerra, ara, atribuint-se no se sap quina mena d’”essències esquerranes”, demonitzen les persones que no estan d’acord amb la coalició amb Esquerra Unida dient que tots aquells que hi divergeixen “són uns venuts a UM i que només cerquen endolls, cadiretes i bons sous al costat de Maria Antònia Munar”.

Aquesta gent era la mateixa que en temps de la transició atacava el PSM per “radical i extremista” per no haver acceptat la constitució monàrquica i centralista i haver demanat l’abstenció en el referèndum constitucional. Són els mateixos que durant aquests darrers trenta anys han estat sempre al servei d’interessos forans fent tot el possible per demonitzar un partit, el PSM, atacat sempre per l’espanyolisme pseudoesquerrà de “grup petitburgès i culturalista sense relació amb la classe obrera”. I gent que s’atrevia a dir aquestes ximpleries, al cap de quaranta anys de viure a Mallorca no havia volgut aprendre a parlar en la nostra llengua! Com si fossin “esquerrans” aquells que havien abandonat tota lluita republicana, socialista o nacionalista per a fruir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió dels interessos del règim!

Caldria recordar a tots aquells que ataquen els membres d’Entesa per Mallorca dient que és una organització dretana que, en la història recent de Mallorca, no es recorda ningú tan oportunista ni tan mancat de principis com tots aquells que, per a poder viure d’esquena dreta durant aquestes tres darreres dècades, s’han posat sempre al servei dels interessos de les classes dominants. Tota aquesta munió d'exdirigents carrillistes que primer acceptaren totes les condicions del franquisme reciclat en temps de la transició per a demonitzar; posteriorment, tots els partits i persones que no eren de la seva corda.

Cal recordar igualment a tots aquests tèrbols personatges que en trenta anys no han fet res en defensa dels interessos de les classes populars mallorquines i les idees de república i socialisme que a vegades, i de forma oportunista, diuen defensar, que han estat precisament molts d’aquests “dretans”, molts d’aquests “petitsburgesos”, molts d’aquests “egoistes nacionalistes”, els que han portat a coll les lluites principals de les Illes en defensa de la cultura catalana i dels nostres minvats recursos naturals; els primers igualment a servar la memòria històrica de la nostra terra en moments en que ells, el PCE i seguidors, havien pactat amb la dreta el silenciament de tota la història de repressió contra el poble.

Aquests “dretans” que han marxat de la futura coalició electoral PSM-EU són la gent que, juntament amb els que han quedat al PSM, aconseguiren ser la segona força municipalista de Mallorca, molt per damunt del PSOE. Els vots que recollien aquests “dretans” demonitzats d’aquesta manera simplista i sense sentit són els vots que han servit durant dècades al PSM per a portar una contradictòria, però eficaç política nacionalista i progressista a totes les institucions on hi havia membres d’aquest partit de “petitsburgesos”. Són els vots d’aquests “dretans venuts a UM” els que possibilitaren la concreció del Pacte de Progrés l’any 1999 i la consolidació de l'única gestió progressista i avançada que ha hagut en la història de la nostra terra des del 1936.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-VIII-06)

"Josep M. Llompart, Damià Ferrà Pons, Jaume Corbera, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, Miquel Rayó, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Carlos Meneses, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...".

La lluita per la llibertat a les Illes: les pàgines de cultura del diari Última Hora

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col.laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col.laboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel.lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Esquerra demanarà a PSM i EU el tercer lloc a la llista del Parlament .

Els republicans no es conformen amb un lloc de sortida al Consell

«No anirem de comparsa», recalcà Lladó, qui avançà que la seva formació no «sacrificarà unes bones perspectives» per un lloc de sortida al Consell. «Seria un avanç significatiu», però «si no tenim poder de decisió no seria útil pel país». El dirigent republicà reiterà que el seu partit no es dissoldrà en un bloc i només formarà part d'una coalició que tengui un marcat caràcter «sobiranista» i que atorgui un tracte igualitari als integrants. La proposta s'haurà de concretar abans del 15 de setembre, quan es convocarà els militants d'Esquerra per decidir.

J.T.Palma.

Esquerra Republicana no es conformarà amb un lloc de sortida al Consell de Mallorca si finalment s'integra a la coalició formada per PSM i Esquerra Unida-Els Verds. Els republicans reclamaran que es traslladi a la candidatura autonòmica el pacte assolit amb aquestes dues formacions a la llista municipal de Felanitx, on se'ls ha cedit el tercer lloc.

«La via de Felanitx és la vàlida» perquè «el pes d'Esquerra a Felanitx és equivalent al que tenim a nivell autonòmic», assegurà ahir el president del partit a les Illes, Joan Lladó. Ni els republicans tenen representació al municipi del Migjorn ni n'han tengut mai al Parlament. De fet, només compten amb dos regidors a Eivissa, però preveuen tenir implantació a 20 municipis abans de les eleccions i recorden que «Esquerra va treure millors resultats que els altres partits de la coalició -PSM i EU-EV- a les darreres europees».

«No anirem de comparsa», recalcà Lladó, qui avançà que la seva formació no «sacrificarà unes bones perspectives» per un lloc de sortida al Consell. «Seria un avanç significatiu», però «si no tenim poder de decisió no seria útil pel país». El dirigent republicà reiterà que el seu partit no es dissoldrà en un bloc i només formarà part d'una coalició que tengui un marcat caràcter «sobiranista» i que atorgui un tracte igualitari als integrants. La proposta s'haurà de concretar abans del 15 de setembre, quan es convocarà els militants d'Esquerra per decidir.

El president d'Esquerra a les Illes comparegué ahir per presentar l'acte 2007, el temps de l'Esquerra, que es farà avui a sa Cabaneta (Es Molí, 20.00h), i comptarà amb la intervenció del secretari general del partit, Joan Puigcercós, que obrirà el nou curs polític marcat, segons Esquerra, pel procés de pau a Euskadi. Per Lladó, les reformes dels Estatuts, que han centrat l'actualitat fins ara, han demostrat que «la millor via per arribar al federalisme és el sobiranisme».

Diari de Balears (25-VIII-06)

”Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors 'culturals' que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol 'Jo també hi seré amb els "personajillos'. Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma)”. (Miquel López Crespí)

Arruixada 2001

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors "culturals" que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol "Jo també hi seré amb els "personajillos". Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma). L'article deia: "La feliç iniciativa dels amics i amigues de 'Arruixada 2001' ha vengut a remoure el somort panorama cultural ciutadà. Tant de bo! Tot el que sigui qüestionar, criticar, oferir alternatives a l'esclerosi cultural oficial, sempre és d'agrair i representa, sense cap mena de dubte, un alè d'aire pur enmig de la grisor i mediocritat a la qual el sistema i els seus servidors ens condemnen. L'exposició de Lladró tan sols va ser, com explicava ahir Biel March des de les pàgines de El Mundo-El Día de Baleares, el "detonant". Abans hi havia hagut signes anunciadors del que podria esdevenir-se el dia que una bona part de la societat civil -artistes i ciutadans- diguessin Prou! L'Ajuntament havia fet desaparèixer manifestacions culturals molt arrelades en la consciència dels amants de la cultura. Pensam en la 'volatilització' del Festival de Jazz (que tants seguidors tenia) i no en parlem de la trista liquidació del Concurs PopRock o del Festival de Teatre. Igualment els pobres Premis Ciutat de Palma (que no tenen gens de culpa de les incoherències dels polítics que els gestionen) patiren, anys enrere, la vergonya d'aquells lliuraments en els quals tothom -des de sa Pobla a Nova York- ja sabia qui eren els guanyadors (manco alguns membres dels jurats que, fent el beneit, provaven de dissimular tant d'amiguisme editorial, tanta corrupció oficial). I, de cop i volta, quan tot semblava que continuaria igual, jas!, aquí tenim un grup de ciutadans i artistes que se subleven davant tanta d'hipocresia, davant la misèria cultural oficial vestida de falsos oripells. Ara Carme Feliu (llegiu la crònica del company Bartomeu Homar 'Carme Feliu: fueron palabras desafortunadas') demana perdó per allò de 'esos personajillos y pseudointelectuales' i ofereix 'diàleg' als seus oponents (oponents a la manera d'entendre la cultura per part del poder). I ofereix aquest 'diàleg' (per aturar la protesta?) quan el sopar alternatiu al lliurament oficial dels Premis ja s'han venut quatre-centes entrades i s'espera una assistència de més de mil d'aquests(es) 'personajillos'.

'Davant l'esclerosi del sopar de l'Ajuntament, 'Arruixada 2001' ens promet un divertit happening: imaginació, art a rompre, humor -amb la participació de Leo Bassi- i la intervenció del Grup de Teatre i de Ball 'Sa Nau', l'Escola de Cinematografia, el Centre d'Estudis Fotogràfics, el grup de Teatre 'L'Ombra del Cranc', Vivian Caoba, els músics de 'Això és l'Havana', Funcky Time, Blues Devils, Víctor Uris, Roberto Uke, Carme Jaume, Jaume Sureda, Toni Obrador... El nombre de participants en el sopar alternatiu, l'oferiment continuat d'artistes i grups artístics amenaça -sortosament- de convertir el sopar oficial en un tenebrós i tristíssim espectacle! Tant de bo que aquests quatre arreplegats, els 'personajillos y pseudointelectuales' (més de quatre-cents ja tenen entrada per anar al Poble Espanyol!) hagin aixecat de nou la bandera de la protesta i de l'exigència. En Biel March, n'Alicia Llabrés, n'Esther Olondriz (caps visibles de la 'moguda' alternativa) diuen, i amb això encerten a les totes, que 'és un sopar obert a tothom'. En el fons, més que un atac directe a Carme Feliu (a la qual tocarà pagar la factura) el que hi ha és la demostració que la societat mallorquina no és amnèsica, ni tampoc ha estat adormida pels corifeus del poder. La cultura, l'art, són coses massa grans per a encabir dins d'una regidoria d'Ajuntament o dins una Conselleria. L'art el fa el poble, els artistes; i quan els polítics demostren la seva incultura, el seu mal gust, la seva indignitat -com en el cas de l'exposició Lladró- és sà que els artistes, aquests molestos 'personajillos', aixequin novament l'esplendorosa bandera la llibertat de crítica, de la imaginació i de la subversió.

'Pens -i per això hi seré amb els amics de sempre- que aquesta mobilització no és de cap partit (malgrat s'hi apuntin alguns per allò de no quedar despenjats). Aquesta serà indubtablement una manifestació cultural del sentit comú popular contra la mediocritat regnant, contra la misèria vital que voldria imposar-nos el Poder".

L'èxit de la convocatòria de l'Arruixada 2001 ha desbordat totes les previsions. Com deia l'amic Josep. J. Rosselló des de les pàgines de Diario de Mallorca (article "Crònica de desconhorts i desenganys"): "Només esper que, realment, aquestes moltes persones desenganyades facin honor a les seves manifestacions i l'arruixada no s'acabi aquí, en un altre sopar. Perquè els mesos vinents ens forniran de moltes més ocasions, iniciatives culturals de gran calat que, com ja s'ha dit, mereixen esser ben arruixades".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca i dirigent d’ERC.

”Miquel López Crespí reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament”. (Cecili Buele)

El periodisme d’opinió a les Illes i la lluita contra la dreta: els articles de Miquel López Crespí.

Reivindicar la dignitat de l'esquerra

L'escriptor Miquel López Crespí ha de publicar un recull dels articles que han anat sortint en El Mundo-El Día de Baleares durant aquests darrers tres anys (El saber dir les coses. Una visió crítica del Pacte de Progrés: Els nostres reptes). Tots els partits polítics que conformen el Pacte de Progrés, els seus representants més significatius i les seves actuacions públiques més cridaneres, són al punt de mira preferent de l'autor d'aquest llibre.

La visió crítica del Pacte de Progrés que traspua l'obra de Miquel López Crespí, el fa un d'aquells ciutadans que endevinen i encerten, avui, allò que succeeix demà. Amb això, s'avança sovint als esdeveniments, preveint-los i enfrontant-si amb acurada precisió.

Analitzant en profunditat etapes i circumstàncies de temps enrera, observa les realitats polítiques actuals i intenta projectar-les en una perspectiva de futur que, lluny d'albirar-s'hi clar i diàfan, ofereix més tost aquelles ombres ennigulades que solen precedir les tempestes a les nostres illes.

Més que acontentar-se veient amb complaença la tan desitjada arribada al poder d'un govern progressista i nacionalista, per primer cop en la història illenca del nostre país, deleja veure'n perllongada l'actuació durant dècades continuades.

En els articles de Miquel López Crespí es reclama amb molta més força fer país de bon de veres

Per això mateix, no dubta a mostrar-se molt crític davant tot allò que considera mancança greu. En reclama més grans dosis de gosadia i atreviment. Hi recomana un nivell més alt de fermesa en les propostes. Hi rebutja durament les actituds que van prenent uns governants, massa sovint semblants a gent encastellada en dèries característiques del món conservador. Per això es mostra molt exigent. No vol veure'ls enlluernats davant les poltrones del poder, ni davant els sous sucosos que perceben puntualment cada mesada. Més que alimentar-se l'afany d'acumular càrrecs públics a balquena, els reclama amb molta més força fer país de bon de veres. En fa sempre una crítica amistosa, no per això manco punyent.

Els reclama "siau qui sou", nacionalistes i d'esquerres, no cansant-se mai de repetir-ho. Cadascú des del seu lloc, però sempre en bé del poble maltractat i arraconat secularment.

Tant li és fixar-ne l'atenció en les formacions polítiques que integren el Pacte de Progrés, com en les persones que hi governen, com en les actuacions duites a efecte mitjançant la tasca de govern que han desplegat en aquests anys.

Els articles de Miquel López Crespí demanen enfortir un Pacte de Progrés que ens faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta

En fa una repassada general pel conjunt de les Illes Balears i Pitiüses. Hi destria les dones i els homes que han rebut l'encàrrec popular d'enfortir-hi un Pacte de Progrés que les faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta, en autoreconeixença i autoafirmació.

Els reclama noves formes d'exercir la tasca de govern, com a via única per sortir del desencís i la decepció cada cop més escampats a les quatre illes.

No dissimula gens ni mica les seves preferències personals pel cabdill de l'esquerra nacionalista de Mallorca, amb qui ha compartit temps enrera moltes lluites: Mateu Morro. El veu molt ben dotat d'aquella intuïció política que esdevé més encertada. Creu que, amb el pas del temps, els fets li donen sempre la raó.

Alhora que veu el nacionalisme que representa el PSM com una de les opcions polítiques manco embrutides pel poder, s'adona d'operacions molt ben muntades per desmuntar-lo d'allà on ha aconseguit situar-se a hores d'ara.

Percep en l'actuació política institucional d'Els Verds de les Illes la gran esperança de futur per a aquests pobles, amb la pràctica lluitadora més aferrissada contra la degradació dels territoris i els entorns de les Illes.

Repassant un per un tots els partits del Pacte, en constatar l'aferrissat enfrontament que produeixen les polítiques divergents de dues formacions diametralment oposades, com són Esquerra Unida i Unió Mallorquina, no dubta a traure a llum algunes de les contradiccions internes més ferotges que, al seu entendre, té i manté la formació esquerrana.

Als problemes d'ordre intern que pateix Esquerra Unida, n'afegeix molt dures crítiques al fet de veure'l com un partit que mai no escolta, que persegueix immoralment la dissidència i que s'uneix al PSOE en actuacions poc comprensibles.

Es reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora

En relació amb el Pacte de Progrés, en general, Miquel López Crespí, reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament.

Alhora que apunta cap a la lluita necessària contra el racisme, el sectarisme, l'acumulació de càrrecs, o l'encimentació del territori, en una crítica que, per amistosa, deixa de ser també punyent.

Amb aquesta visió crítica del Pacte de Progrés, amb tots els articles que en defensa d'una política nacionalista i d'esquerra ha publicat aquests darrers tres anys en El Mundo-El Día de Baleares, Miquel López Crespí ha sabut dir molt bé les coses pel seu nom, esmolant les arestes dels grans errors comesos i posant fites punteres als reptes del futur.

Davant la manca de perspectives de futur que se'ns presenta al jovent amb un present marcat per la precarietat laboral, habitatges inaccessibles, hipoteques impagables,... els i les joves de la zona nord de Mallorca hem decidit organitzar-nos. Així, a dia d'avui, neix l'Assemblea de Maulets – Mallorca Nord que de moment agrupa joves de poblacions com Mancor, Campanet, Sa Pobla, Inca, Pollença o Sineu...

Neix l'Assemblea de Maulets–Mallorca Nord que de moment agrupa joves de poblacions com Mancor, Campanet, Sa Pobla, Inca, Pollença o Sineu.

http://www.maulets.org/mallorca/

Maulets som una organització política de joves, independentista i revolucionària, que lluita per uns Països Catalans unificats, independents, ecològics, no patriarcals i sense classes en una societat on les llibertats col·lectives siguin les garants de les llibertats individuals.

Després de tres anys de presència de l'Assemblea de Maulets a Ciutat, s'ha demostrat que és possible crear alternatives al poder des dels moviments socials i popular. Per això la nostra intenció és dotar la zona nord de Mallorca d'una assemblea que representi i treballi amb i pel jovent, construint una vertadera alternativa que ens permeti afrontar amb optimisme i combatitivitat els problemes existents en el dia a dia del jovent.

Creim imprescindible una organització oberta, participativa i assembleària, conscienciant el sector juvenil de la necessitat de crear estructures pròpies que ens permetin defensar els nostres drets. Treballarem, per tant, amb la intenció d'augmentar la consciència independentista i revolucionària dins del jovent. Aquesta consciència ens ha de servir per denunciar l'especulació que sofrim dia a dia als nostres carrers, que fomenta l'endeutament dels i les joves que volen emancipar-se, convertint-se en carn de canó per a les entitats bancàries i a la vegada transformant els nostres pobles plens de vida en simples dormitoris. Això no tan sols perjudica el jovent sinó que repercuteix en la destrucció ferotge del territori en benefici de les màfies especuladores.

Caldrà doncs fer sentir la nostra veu, integrant la nouvinguda en una lluita que ja és la seva. Serà, per tant, la seva integració un dels eixos fonamentals del nostre treball, donant la mà a qui ha hagut d'abandonar la seva terra i amb qui ens toca compartir l'avui i el demà, essent la nostra llengua un dels principals béns a compartir.

Així, volem incentivar la nostra cultura popular catalana entesa com a forma de vida i d'expressió i no com a simple folklorisme. La llengua catalana, les festes populars, les tradicions ancestrals, la gastronomia pròpia, la música, les dances tradicionals són pilars a defensa i estendre davant l'actual colonització cultural.

Maulets, en lluita contra tots els sistemes de dominació, es declara feminista, és a dir, en contra d'una divisió jerarquitzada i sexista de la societat. Maulets treballa per una societat igualitària sense discriminacions de gènere ni d'opció sexual.

Des de l'assemblea de Maulets – Mallorca Nord fem una crida al jovent de la zona esmentada a organitzar-se i revoltar-se per el futur que ens pertoca.

Agost'06

Maulets – Mallorca Nord

Mallorcanord@maulets.org

Illenk.org | 04 Agost, 2006 01:08

"Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... Tota l'esquerra oficial i extraoficial en lluita conta el PP".

Arruixada 2001: tots contra la política del PP.

L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)

Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".

Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.

Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intel×lectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".

Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.

La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intel×lectuals del capitalisme).

Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!

Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la il×lusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!

No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intel×lectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?

I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal.

"Totes les persones d'esquerra i antisistema, tots els col·lectius socials que hem lluitat per la unitat de l'autèntica esquerra alternativa de les Illes... era aquesta la 'unitat' que volíem? És evident que un pacte electoral per les cúpules té poc a veure amb la constitució d´una nova organització de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Per ara el pacte signat entre Grosske i Biel Barceló tan sols ha servit, pel que hem pogut constatar, per a dividir el PSM i consolidar la més greu divisió del nacionalisme progressista d'ençà la seva fundació fa trenta anys". (Miquel López Crespí)

Recentment s'ha presentat la plataforma Entesa per Mallorca, que, davant cent setanta persones i representats de més de trenta-cinc municipis, ha donat a conèixer el projecte d'aquesta nova força política illenca. En el mateix acte es presentaven davant els militants i simpatitzants d'aquesta nova organització nacionalista mallorquina els membres que encapçalaran la Plataforma fins al congrés constituiu que es realitzarà en el proper mes d'octubre. Aquests membres són, entre d'altres, Felip Esteva, Tomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Biel Huguet, Francesc Garcies, Miquel Gual i Mateu Crespí.

L'acte, segons informa la premsa d'aquests dies, el va obrir l'empresari Biel Huguet que va explicar quines són les passes fetes fins ara per Entesa per Mallorca i quines són les línies del nou projecte polític presentat a Vilafranca. Hem llegit al bloc que Entesa per Mallorca manté a Balearweb, que Entesa pretén vol ser una "plataforma de candidatures municipals que pretén coordinar forces polítiques locals al voltant d´un projecte comú", alhora que, digué igualment Biel Huguet, els eixos de la plataforma, que pretén ser àmplia i oberta, seran "el mallorquinisme polític i el progressisme". Huguet també donà a conèixer el manifest fundacional d'Entesa per Mallorca sota el títol "Una força útil pel progrés de Mallorca".

Fins aquí podia semblar que ens trobam davant una notícia com tantes altres que fan referència al món de la política mallorquina. Però la constitució d'aquesta nova força política illenca ens situa davant la dura realitat de la divisió del PSM i la de la crisi del nacionalisme d'esquerra. Pel que sembla la coalició entre Esquerra Unida i el PSM, el projecte de dissolució d'aquests dos grups en un bloc unitari, ha estat l'espurna que ha fet esclatar el partit que Mateu Morro, Sebastià Serra i tants d'altres dirigents mantengueren unit durant els darrers trenta anys. Grosske i Biel Barceló asseguren que fan la unitat electoral per aconseguir sumar forces per a fer front al bipartidisme regnant. El problema que planteja la consolidació d'Entesa per Mallorca és que aquesta unitat no es constata per part ni banda. Si la unitat electoral es fa per aconseguir més vots en les properes eleccions autonòmiques... què passarà ara que tantes agrupacions del PSM han decidit abandonar el projecte Grosske-Barceló? Qui recollirà en aquests moments els vots que des de sempre hi havia en els nostres pobles, i que eren del PSM, per a la coalició entre Esquerra Unida i el PSM? D´on sortiran ara els vots que pràcticament ja s'han perdut? A Palma, Grosske pot aconseguir el que el PSM ha perdut en els pobles de Mallorca amb l'escissió de Mateu Crespí? Ho dubtam.

Analistes favorables a la unitat electoral entre el PSM i Esquerra Unida ja preveuen una pèrdua de prop del quaranta per cent dels vots i una disminució en el nombre de diputats que de cinc que tenen ara conjuntament el PSM i EU passarien a tres. I aquests són els analistes propers a la coalició!

Però és precisament aquesta pèrdua de vots i diputats per a la coalició de Grosske i Barceló el que, paradoxalment, significa l'"èxit" de les cúpules dirigents de les dues formacions polítiques. Malgrat aquesta pèrdua, segurament agreujada amb la constitució d'Entesa per Mallorca, els dirigents d'EU i PSM s'asseguren la permanència institucional en uns moments en què tothom, xifres canten!, ja els considerava quasi extraparlamentaris. Esquerra Unida, a unes dècimes del fatídic cinc per cent que els expulsava de les institucions i dels guanys econòmics i polítics que això comporta, assegura el seu manteniment malgrat sigui a costa de els restes del PSM, fet bocins per la marxa dels renovadors de Mateu Crespí i per la constitució d'Entesa per Mallorca.

Però per a la gent, per als col·lectius de l'esquerra alternativa que sempre hem demanat la retirada de la vida pública dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquesta "solució", la que divideix en lloc d´unir no ens acaba de convèncer. Quins guanys, a part de garantir la presència de tres o quatre diputats, pot significar per al nacionalisme d'esquerra una aliança electoral que ha fet malbé el principal partit nacionalista de les Illes, el PSM? Com, ens demanam, en un proper futur es podrà unir el que en aquests moments ja és una autèntica i històrica divisió del nacionalisme progressista de les Illes? Qui anirà a Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Costitx o Santa Margalida, per no anomenar altres pobles, a recollir els vots que s'han perdut definitivament per a la coalició EU-PSM?

Per a Esquerra Unida, que s'ha desfet de la competència electoral a Palma foragitant el PSM i Pere Muñoz, consolidant el paper d'Eberhard Grosske i els seus amics, tot són guanys i beneficis. Recordem que en els darrers trenta anys, les restes del carrillisme espanyol (PCE) quasi no han tengut quasi regidors a Mallorca i han estat completament absents de la vida municipal dels pobles mallorquins. El PSM, que després del PP era la força municipalista hegemònica, per damunt fins i tot del PSOE!, deixa ara el pas obert a EU, que pot aconseguir cinc o sis regidors en diversos pobles de l'illa. Aquests cinc o sis regidors, units al protagonisme de Grosske a Palma i el parell de diputats que puguin treure al Parlament significa que els seguidors de Llamazares a les Illes, a més d'evitar l'extraparlamentarisme, consoliden les seves posicions eliminant la barrera històrica al seu creixement que sempre va significar el nacionalisme d'esquerra, el PSM.

Totes les persones d'esquerra i antisistema, tots els col·lectius socials que hem lluitat per la unitat de l'autèntica esquerra alternativa de les Illes... era aquesta la "unitat" que volíem. És evident que un pacte electoral per les cúpules té poc a veure amb la constitució d´una nova organització de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Per ara el pacte signat entre Grosske i Biel Barceló tan sols ha servit, pel que hem pogut constatar, per a dividir el PSM i consolidar la més greu divisió del nacionalisme progressista d'ençà la seva fundació fa trenta anys. Voldríem saber, de boca dels dirigents implicats en aquestes operacons, per quins motius les presses electoralistes tenen aquests resultats tan perjudicials per al nacionalisme progressista de les Illes. No es podia haver fet d'una altra manera? No hi ha forma d'aconseguir el consens entre membres d´un mateix partit i una mateixa ideologia? Si l'aposta per a garantir les cadiretes de tres o quatre dirigents no funciona... no s'haurà tudat la feina de trenta anys del PSM, no s'haurà contribuït a consolidar el bipartidisme PP-PSOE que de boqueta hom predica que vol combatre? On és el seny dels nostres polítics en el moment de tractar de qüestions, la unitat del PSM, que afecten la feina de generacions de nacionalistes d'esquerra mallorquins?

És evident que el bloc d'esquerra nacionalista que sempre hem propugnat té poc a veure amb signatures per les cúpules que més que unir divideixen i fan malbé la feina feta per tants i tants militants nacionalistes mallorquins. Els polítics professionals, tant del PSM con d'EU haurien de valorar ben seriosament tot el que fan abans de donar passes en fals. Aquella esquerra mallorquina que és en política no per a fruir de bons sous i privilegis en la gestió del règim sinó perquè vol canviar les coses, perquè vol aturar l'actual procés accelerat de destrucció de recursos i territori no és enmig del carrer, en les manifestacions, en la mobilització contínua contra oportunistes i depredadors, només per canviar de polítics. No, ni molt manco. El que volen, el que volem, és canviar de política. I per això mateix pensam que s'ha d'anar molt vius amb les passes i propostes que es fan des de les cúpules fracassades el 2003. Si els pactes signats només serveixen per a dividir el nacionalisme progressista, els partits que han portat a coll la tasca de la nostra recuperació cultural i nacional, poc podrem avançar en el camí de vèncer els hereus del franquisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (17-VIII-06)

"A Barcelona el PCE-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres)".(Miquel López Crespí)

Sa Pobla i els herois de la lluita per la llibertat.

El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).

La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.

El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.

A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.

Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".

Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.

Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.

En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.

Miquel López Crespí

Vacances de polítics.

"...s'apugen sous i dietes. En una bona part per fer una feina senzillament inexistent. Tanta feinada, a més, resulta que també mereix vacances. Però no unes poques, no. Nadal, Pasqua, estiu i generosos caps de setmana d'almanco tres dies. No és gens normal, res de tot això: ni la doblerada que cobren per no se sap què ni les vacances per descansar d'un cansament impossible". (Miquel Payeras)

"Quantes jornades laborals completes, de vuit hores, fan al llarg de l'any? Misteri. No ho sabran vostès mai. Perquè no hi ha cap institució que doni llum al respecte. Si ho volen saber, li ho demanin a un polític que coneguin. Veuran com comença a divagar, a dir que, home, és que és un tipus de feina que no se pot comptabilitzar per hores, que no és tant el temps d'estar en un despatx si no de... Excuses". (Miquel Payeras)

"Un electe d'una institució local, ajuntament o consell, només té un plenari mensual, si és que no fa part del govern. Per molta feina més que s'inventi, de veres justifica un sou a temps complet? Impossible. En el Parlament, fins fa uns anys, n'hi havia ben poques, d'exclusives, perquè la feina parlamentària no les justificava. Un qualsevol d'aquests electes, ara, com abans, no tendria perquè deixar la seva feina i passar a ser generosament retribuït per tots nosaltres per fer una feina que abans no estava justificada. Ni ara tampoc. Però la cobra. A què dediquen la immensa major part del temps, tots aquests polítics que pagam com si fessin una feina que ni volent podrien fer-la perquè senzillament no existeix? Doncs se dediquen, se suposa, a tasques dels seus respectius partits. O no. Qui sap. Ningú no ho sap perquè no ens donen mai cap explicació. Llavors, si estan a l'oposició, tot el dia critiquen els del govern per manca de transparència. Podrien començar per fer-se una mica transparents ells mateixos". (Miquel Payeras)

Aquest ha estat l'estiu de les vacances dels nostres polítics. Si algú no sabia que en fan, ara ho sap. Per mor de la polèmica aixecada perquè el Govern ha volgut fer plenaris del Parlament el juliol i pel fet que acusà l'oposició de vagància per no voler-ne. Respongué aquesta dient que, au, també per a l'agost volia plenaris, i el Govern que no, que basta tot just començar el setembre. Bé, la qüestió és que uns i altres s'han acusat de ganduls. Per ventura tots tenen raó i, de fet, ho són tots alhora una mica ganduls. Perquè: de veres se justifica que els polítics, amb dedicació exclusiva, hagin de tenir vacances? En aquest moments, un considerable número de membres de tots els àmbit institucionals -locals, insulars i autonòmic- cobren l'exclusiva. Això és: que se suposa que la seva activitat política, al govern o a la oposició, requereix de tanta feina i ocupació com que no en pot fer d'altra i, per tant, cobren per dedicació a temps complet. El que passa, però, és que això no ha estat així sempre. Fins fa no molts anys, tots aquells electes -als ajuntaments, consells i Parlament- que no feien part de la gestió, fossin de la majoria o de l'oposició, no tenien en la seva major part -si un cas, un per grup- dedicació exclusiva. El motiu era, i hauria de seguir essent, obvi: la responsabilitat que assumeixen legalment no els implica una dedicació que justifiqui l'enorme despesa de doblers del contribuent en sous. Bastava recompensar-los amb les dietes que se'ls pagava per les hores de dedicació. La feina no ha canviat. Pensi's que, per exemple, un electe d'una institució local, ajuntament o consell, només té un plenari mensual, si és que no fa part del govern. Per molta feina més que s'inventi, de veres justifica un sou a temps complet? Impossible. En el Parlament, fins fa uns anys, n'hi havia ben poques, d'exclusives, perquè la feina parlamentària no les justificava. Un qualsevol d'aquests electes, ara, com abans, no tendria perquè deixar la seva feina i passar a ser generosament retribuït per tots nosaltres per fer una feina que abans no estava justificada. Ni ara tampoc. Però la cobra. A què dediquen la immensa major part del temps, tots aquests polítics que pagam com si fessin una feina que ni volent podrien fer-la perquè senzillament no existeix? Doncs se dediquen, se suposa, a tasques dels seus respectius partits. O no. Qui sap. Ningú no ho sap perquè no ens donen mai cap explicació. Llavors, si estan a l'oposició, tot el dia critiquen els del govern per manca de transparència. Podrien començar per fer-se una mica transparents ells mateixos. Tots. Se sol dir que entre poc i massa la mesura passa. Ben vera és, també per aquest cantó. El poc, o el res, era quan les institucions polítiques eren ocupades per polítics que no cobraven sou. Durant la dictadura. Clar, no cobraven sou però no n'hi ha ni un -repetesc, ni un- que no hagi fet si no fortuna sí almanco que no hagi assolit una posició econòmica respectable. Diran que ja la tenien. No tots, no. Ni prop fer-hi. El massa, i la mesura passada, és ara. En això tots els grups polítics estan sempre d'acord. En començar un mandat o una legislatura, discretament se posen d'acord i s'apugen sous i dietes. En una bona part per fer una feina senzillament inexistent. Tanta feinada, a més, resulta que també mereix vacances. Però no unes poques, no. Nadal, Pasqua, estiu i generosos caps de setmana d'almanco tres dies. No és gens normal, res de tot això: ni la doblerada que cobren per no se sap què ni les vacances per descansar d'un cansament impossible.

Els polítics no haurien de tenir vacances. La política no hauria de tancar per vacances. Perquè el tipus de feina els permet prendre's dies al llarg de l'any per descansar. De fet, se'ls prenen, però a més de les molt llargues vacances que tenen oficialment. Quantes jornades laborals completes, de vuit hores, fan al llarg de l'any? Misteri. No ho sabran vostès mai. Perquè no hi ha cap institució que doni llum al respecte. Si ho volen saber, li ho demanin a un polític que coneguin. Veuran com comença a divagar, a dir que, home, és que és un tipus de feina que no se pot comptabilitzar per hores, que no és tant el temps d'estar en un despatx si no de... Excuses. Ni el que cobren la majoria ni sobretot les vacances responen a cap necessitat social. Són privilegis de casta aristocràtica que, sense cap excepció, tots ell se procuren i procuren que ningú no sàpiga amb detall.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (16-VIII-06)

Aznar demana pressió internacional per a acabar amb el socialisme a Cuba

inSurGente.- El ex presidende checo Václav Havel i el ex cap de l'Executiu espanyol José María Aznar han demanat a la comunitat internacional, a través del Comitè Internacional per a la Democràcia a Cuba (CIDC), que mantinguin la pressió sobre el" règim" de Fidel Castro fins que es produeixin "veritables canvis democràtics" en la illa. El criminal de guerra José María Aznar va dir també que "si els països s'acontenten amb 'canvis cosmètics' s'arrisquen a un 'desenvolupament violent, malestar social i al manteniment d'un règim usurpador dels Drets Humans".

Agències/ inSurGente.- Per a la CIDC, el traspàs de poders decretat per Fidel Castro el passat 31 de juliol en la figura del seu germà Raúl -després de ser sotmès a una intervenció quirúrgica per una hemorràgia intestinal- no representa una 'transformació significativa' del 'estat totalitari' que es viu a Cuba.

Així mateix, van advertir que l'experiència de la 'transformació dels estats totalitaris', sobretot a Europa Central i Oriental, mostra que si els països s'acontenten amb 'canvis cosmètics' s'arrisquen a un 'desenvolupament violent, malestar social i al manteniment d'un règim usurpador dels Drets Humans'.

Per aquest motiu, Havel i Aznar van fer una crida a tota la comunitat democràtica internacional, inclosa la Unió Europea (UE) i Nacions Unides, perquè estiguin preparades per a donar suport conjuntament una transició pacífica a la democràcia en la illa i dur-la fins a un 'final reeixit'.

Fa uns dies Havel i Madeleine Albright, membres fundadors del CIDC, van demanar el suport per a la 'oposició democràtica' de la illa. 'Si els propis cubans estan mostrant el camí cap a un futur en el qual es respectin els Drets Humans i la dignitat dels ciutadans, estem convençuts que la seva veu ha de ser escoltada', van indicar.

A més, advierton que els líders de la 'oposició democràtica', en referència als contrarrevolucionarios Oswaldo Payá, Martha Beatriz Roque, Vladimiro Roca i Elizardo Sánchez Santa Cruz, podrien 'ara més que mai' ser objecte de la 'violència del règim' ja que 'tem per la seva continuïtat' i continua mantenint a la presó a centenars de membres de l'oposició.

'És de summa importància que l'opinió pública mundial i els mitjans de comunicació internacionals segueixin de prop la destinació d'aquests cubans que representen l'esperança per als canvis no violents de la societat cubana', va concloure el Comitè Internacional per a la Democràcia.

Web Insurgente

"Si volem un bloc d'esquerra nacionalista el volem per unir, no per a dividir com hem pogut veure que s'ha esdevengut amb la crisi del PSM. De què ens serveixen les signatures de papers per part de les cúpules fracassades si més que consolidar la unitat hom constata que augmenta la divisió i els enfrontaments entre les organitzacions de l'esquerra nacionalista? Un negoci ben foradat si no sabem unir la gent i solament ens importa salvar el sou de cada mes i la cadireta. Així, si només tenim al cap l'egoisme del salvament particular i no pensam en el país, poca cosa podrem fer per a vèncer la dreta". (Miquel López Crespí)

Els problemes del bloc

En defensa d´un bloc d'esquerra nacionalista com cal

Quan escrivim aquest article som a mitjans d'agost del 2006 i totes aquelles persones, grups de l'esquerra alternativa, sindicats no domesticats, plataformes contra la destrucció de Mallorca, col·lectius per la pau i grups culturals dels més diversos, no vèiem per part ni banda la concreció d´un fort bloc de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Hi ha hagut, evidentment, algunes reunions de les cúpules polítiques que feren malbé el Pacte de Progrés, aquella experiència històrica que, malgrat les seves contradiccions, per exemple no aprovar un Pla d'Ordenació Territorial, sí que significà un pas endavant d'importància quant al grau d'esperança per a la nostra terra malmesa per especuladors i malfactors. Però aquestes reunions, fins i tot la signatura d´una resolució de bloc d'esquerres, no han avançat gaire en el camí de la necessària unitat de les forces d'esquerra i sobiranistes de les Illes.

Sempre hem pensat que la història de la creació d´una nova força política a les Illes, el bloc de la famosa esmena del PSM, va començar tard i malament. Som moltes les persones de l'esquerra que no té res a veure amb la moqueta i el cotxe oficial que pensam que la feina per la unitat s'hauria d'haver començat a bastir de seguida que els polítics de l'esquerra oficial perderen les eleccions el 2003 i tudaren la feina feta per la societat civil durant dècades. Però aleshores ningú no va fer res. En els més de tres anys transcorreguts des d'aleshores, cap organització no ha fet cap passa en el camí de fer dimitir els polítics fracassats, reunir els col·lectius en lluita contra la dreta i anar concretant les tasques d'implantació en la societat d'aquesta nova força política, el bloc, que es voldria poderós per a poder fer front a l'irracional desenvolupisme del PP i socis de govern.

Per quins estranys motius no s'ha fet res en aquest sentit durant aquests darrers tres anys i ara, just quan manquen pocs mesos per a les eleccions, tot són presses i corregudes? Hi resta gens de seny en l'esquerra de la moqueta? Per quina raó no fan les coses com pertoca, amb seny, sentit comú i temps abastament? En cas contrari, com s'esdevé en aquests precisos moments, l'hipotètic militant d'aquesta unió de l'esquerra només veu lluites per encapçalar les llistes electorals, reunions de les cúpules dirigents per salvaguardar sous i cadiretes. I no és així, companys, com es basteix el futur d´un poble tan amenaçat com el nostre. Vist des de l'exterior, és a dir, contemplant les reunions i declaracions des del carrer, hom no veu per part ni banda aquesta necessària unió de les forces que han lluitat i lluiten activament contra la dreta. Per ara, quan escric aquest article, més que la creació d'un bloc d'esquerra nacionalista i bastir una nova organització que sàpiga aglutinar totes les forces i col·lectius que durant aquests darrers anys s'han mobilitzat contra el salvatge desenvolupisme especulatiu del govern de la dreta, el que anam constatant són les picabaralles entre les cúpules que feren malbé el Pacte de Progrés. Cal dir que d'aquesta crítica hauríem d'excloure els amics d'ERC ja que, almanco a Mallorca i al govern de les Illes, no han tengut cap conselleria, i per tant no són tan responsables com els altres grups de l'esquerra oficial de la pèrdua del poder que el poble els va atorgar.

Vagi per endavant que malgrat aquest trist espectacle, és a dir, el fet de no voler o no saber anar concretant des de la base i des de la unitat popular, la creació d'una força alternativa a la dreta i a la tímida socialdemocràcia espanyola, no vol dir que no continuem propugnant la lluita per aconseguir agrupar totes les forces progressistes de les Illes per a fer front a aquesta indiscriminada destrucció de recursos i territori. Si la dictadura franquista amb tot el seu immens poder mai no ens va poder fer perdre l'esperança quant a la recuperació de les llibertats segrestades pel feixisme, quatre polítics que no saben fer bé les coses no ens desanimaran de continuar en el camí del necessari combat per bastir un autèntic bloc d'esquerra nacionalista que no tengui res a veure amb la repartició de sous i cadiretes i sí amb la defensa d´un país i d´una terra que necessita amb urgència el suport de tots aquells i aquelles que són en les mobilitzacions no per a anar amb cotxe oficial i trepitjar moqueta, sinó per a provar de salvar el que resta de la nostra cultura i minvats recursos naturals.

Si volem un bloc d'esquerra nacionalista el volem per unir, no per a dividir com hem pogut veure que s'ha esdevengut amb la crisi del PSM. De què ens serveixen les signatures de papers per part de les cúpules fracassades si més que consolidar la unitat hom constata que augmenta la divisió i els enfrontaments entre les organitzacions de l'esquerra nacionalista? Un negoci ben foradat si no sabem unir la gent i solament ens importa salvar el sou de cada mes i la cadireta. Així, si només tenim al cap l'egoisme del salvament particular i no pensam en el país, poca cosa podrem fer per a vèncer la dreta.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VIII-06)

Neix Entesa per Mallorca.

Manifest: Una força útil pel progrés de Mallorca.

"Nosaltres partim de bases molt sòlides que es fonamenten en la convergència de persones i grups que ja han demostrat des de les institucions la seva capacitat per defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta terra. Gent que ha fet feina des dels ajuntaments, el Consell o el mateix Govern balear, i gent nova que amb molta il·lusió volen donar el millor d’ells mateixos per fer avançar aquest país. (Entesa per Mallorca)

La nova Mallorca del segle XXI és una terra d’oportunitats, un país en el qual tots hi tenim una gran responsabilitat per construir un futur millor i gestionar un present que garanteixi unes condicions òptimes de benestar per a tothom.

Les tradicionals formacions polítiques estatals han demostrat que les seves prioritats es troben lluny dels interessos econòmics i socials dels ciutadans de les Illes Balears. Tant el PP com el PSOE són responsables del dèficit d’inversions i d’equipaments que patim, així com de la manca d’un sistema de finançament que ens permeti donar plena satisfacció a les necessitats de la nostra ciutadania i de la nostra economia. Res podem esperar d’unes forces polítiques que subordinen les seves actuacions a estratègies partidistes dissenyades des de Madrid i que no tenen altre objectiu que el control polític, econòmic i cultural d’aquestes illes, del nostre país, en el marc d’un estat espanyol cada cop més uniformitzat i que menysté el nostre estat del benestar i el nostre fet nacional i cultural.

En aquest context polític, el pes específic de les Illes Balears és gairebé marginal per la manca d’un força política autòctona amb poder suficient per marcar pautes pròpies dins la societat illenca. Les estructures que ha assolit el mallorquinisme polític o el nacionalisme dins la nostra societat fins ara no han reeixit i no han assolit una majoria social alternativa al bipartidisme espanyol. El resultat ha estat la consolidació del PP i el PSOE com els vertaders agents de la política balear, atorgant a la resta un perfil complementari i prescindible. Aquest fet s’ha vist agreujat perquè mentre el mallorquinisme de dretes ha optat per la desideologització, abocant-se a la política del clientelisme fàcil, i perquè l’esquerra nacionalista ha entrat en aquesta polarització i ha optat per acostar-se a l’esquerra més marginal i minoritària. Ambdues actituds es troben distants de la majoria social d’aquest país, tot i que les seves pròpies dinàmiques els poden garantir encara uns certs rèdits electorals, més per la inèrcia d’unes sigles que per la solvència del seu actual projecte. Tot això no fa més que posar de manifest la fi d’un cicle que no pot deixar òrfena la nostra societat d’un projecte mallorquinista amb vocació política majoritària.

La nostra responsabilitat és servir la gent d’aquest país des de les institucions democràtiques amb uns ideals útils que permetin transformacions reals i profundes. Aquests ideals són els del mallorquinisme progressista, i el nostre compromís és el d’estructurar una plataforma política des de la qual actuar amb eficàcia. No és fàcil llançar un nou projecte, però nosaltres partim de bases molt sòlides que es fonamenten en la convergència de persones i grups que ja han demostrat des de les institucions la seva capacitat per defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta terra. Gent que ha fet feina des dels ajuntaments, el Consell o el mateix Govern balear, i gent nova que amb molta il·lusió volen donar el millor d’ells mateixos per fer avançar aquest país.

Nosaltres no som portadors de cap veritat absoluta, però volem construir una Mallorca millor, en positiu. La nostra política no pot ser la de l’oposició per sistema, sinó la de la bona gestió que dóna als ciutadans qualitat de vida. Una política que es fonamenta a impulsar la nostra economia amb criteris de racionalitat i sostenibilitat. Una política que posa l’accent en l’atenció social i resol de manera òptima les necessitats de les persones. Una política que creu que els nostres ciutadans han de tenir la millor formació i capacitació laboral per generar i garantir ocupació de qualitat i estable. Una política que vol que es duguin a terme totes les infraestructures necessàries a una societat moderna i amb criteris mediambientals contrastats. Una política que creu en la llibertat i la igualtat d’oportunitats dels individus, i en l’exercici real dels seus drets sense cap tipus de discriminació. Una política de ferm compromís amb la nostra identitat cultural i lingüística, oberta a una societat cada cop més globalitzada i plural, però amb una identitat pròpia que és la nostra raó de ser. Una política que pren el ciutadà com a referent en el seu àmbit territorial i que per tant té una forta vocació municipalista. Una política que vol el major grau d’autogovern sobirà per a Mallorca i per a les Illes Balears sense renunciar a participar d’altres àmbits territorials superiors.

Aquesta és la nostra proposta, la que entenem que ha de fonamentar el sobiranisme d’esquerres, el mallorquinisme polític del segle XXI. Per això feim una crida a la ciutadania de Mallorca, a les persones i aquells partits o forces independents que se sentin identificats amb aquest projecte per participar-hi. El nostre primer objectiu és constituir una gran plataforma municipalista per a les properes eleccions de 2007. D’aquest procés ha de sortir una nova força política que cohesioni i reforci aquesta proposta que avui ja anomenam ENTESA PER MALLORCA.

Bloc Entesa per Mallorca

(12-VIII-06)

"Esquerra Republicana va llençar ahir un missatge clar al PSM i a EU-EV: l'esquerra d'ara no és la de fa dos anys, ha 'crescut molt', està en disposició de presentar-se a vint municipis i només farà una coalició preelectoral amb ells si li garanteixen que aquesta es conformarà 'en pla d'igualtat'». Sinó 'farà el seu camí' i es presentarà en solitari. (J. Torres)

ERC avisa que ha crescut i just farà coalició en «igualtat» amb PSM i EU.

Negociarà fins al 15 de setembre, després els militants diran si entren.

Esquerra Republicana va llençar ahir un missatge clar al PSM i a EU-EV: l'esquerra d'ara no és la de fa dos anys, ha «crescut molt», està en disposició de presentar-se a vint municipis i només farà una coalició preelectoral amb ells si li garanteixen que aquesta es conformarà «en pla d'igualtat». Sinó «farà el seu camí» i es presentarà en solitari. Així ho advertí ahir el president d'Esquerra a les Illes, Joan Lladó. Envoltat dels principals dirigents de la formació, Lladó anuncià que el seu partit negociarà fins al 15 de setembre, moment en què convocarà una assemblea de militants que, a finals de mes, decidirà finalment si Esquerra entra o no en la coalició.

Fins llavors, Esquerra continuarà parlant amb el PSM i EU-EV amb l'objectiu que ambdós partits concretin quin serà el paper dels republicans en la coalició: quin abast tendrà aquesta, quin lloc ocuparà a les llistes, quin protagonisme assumirà i quina aportació econòmica haurà de fer, entre altres. El que té clar Esquerra ara mateix és que només hi serà «en condicions d'igualtat» i no es dissoldrà dins un nou ens polític, el Bloc, com sí que pretenen el PSM i EU-EV. Precisament perquè, a diferència dels altres, ERC només es planteja el projecte de cara a les eleccions, atorga un paper fonamental a les candidatures.

"El tercer lloc a les llistes és una possibilitat acceptable" però «Esquerra no està encara al Bloc perquè no s'ha parlat de llistes, de Palma, de qui encapçalarà. No s'ha parlat de cap tema clau en una coalició. Nosaltres volem saber quin és el paper que ens reserven», afirmà Lladó, qui sospita que PSM i EU ja n'han parlat i no dubtà a advertir que ells no aniran «de comparsa».

En aquest sentit, recalcà que quan es va fer la coalició Progressistes a les darreres generals Esquerra «tenia un pes diferent», «les europees ens igualen als altres partits» i en dos anys el partit «ha crescut molt». Segons Lladó, si l'any 2003 ERC només es presentà a dos municipis de Mallorca ara estaria en disposició de fer-ho a vint. «El PSM i EU tampoc tenen ara el mateix pes. No sé a quants llocs es podrien presentar en solitari?», es preguntà.

El dirigent republicà avançà que el seu partit acceptaria que Biel Barceló (PSM) i Eberhard Grosske (EU-EV) encapçalassin la coalició a les autonòmiques i a Palma, respectivament, «però no s'ha posat sobre la taula». Com tampoc s'ha negociat la possibilitat que Esquerra lideràs -si s'aprova abans l'Estatut- una llista al Consell.

J.TORRES.Palma.

Diari de Balears (11-VIII-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom