Per una Esquerra Alternativa

Els assassinats de la dictadura franquista (i II)

Agermanat | 07 Setembre, 2006 17:37

"La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Teatre català experimental. (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.



L'escriptor Miquel López Crespí l'any que va guanyar el Premi Ciutat de Palma de teatre (1974).

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Literatura | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

Maria Antònia Munar, UM i la bandera de la dreta

Agermanat | 07 Setembre, 2006 10:50

”La reivindicació de la bandera no va destinada a incrementar el segell nacionalista sinó tot el contrari. Aquesta bandera és especialment volguda per tota aquella dreta que l'ha tenguda com a símbol de la defensa de ‘lo nostro’ front a la ‘invasió’ catalanista. És impossible que la direcció d'UM se cregui que amb aquesta reivindicació pugui xuclar vots nacionalistes perquè, entre d'altres coses, qualsevol nacionalista tradicional és catalanista i du almanco 30 anys tenint en la senyera quadribarrada, sense cap més afegitó, el més preuat senyal de la seva resistència en un ambient hostil el símbol del qual -per a cada nacionalista- ha estat sempre, justament, l'oficial bandera mallorquina”. (Miquel Payeras)

La intel·ligència d'UM



Maria Antònia Munar.

En una recent entrevista, publicada l'agost, el conseller d'Identitat i Patrimoni del Consell, Joan Cerdà, membre visible del sector nacionalista d'UM, assegura que només el seu partit pot evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca. Els antics crítics assumeixen així la consigna que la direcció ha establert com a estratègia electoral. El missatge per si mateix ha assolit un objectiu imprescindible per mantenir qualsevol esperança que les urnes tractin bé UM: oferir unitat sense escletxes. Per aquest costat, doncs, l'estratègia d'imatge anti-PP impulsada per Maria Antònia Munar és intel·ligent i pràctica.

Per altra banda, els últims moviments del partit, en especial el massiu repartiment de banderes locals, indiquen que els membres de la cúpula són conscients que només imantant votants conservadors que no van al PP podran aguantar els tres escons, el gran objectiu perquè per sota perdrien gairebé tota opció de ser tocar poder. Al contrari del que podria parèixer, la reivindicació de la bandera no va destinada a incrementar el segell nacionalista sinó tot el contrari. Aquesta bandera és especialment volguda per tota aquella dreta que l'ha tenguda com a símbol de la defensa de «lo nostro» front a la «invasió» catalanista. És impossible que la direcció d'UM se cregui que amb aquesta reivindicació pugui xuclar vots nacionalistes perquè, entre d'altres coses, qualsevol nacionalista tradicional és catalanista i du almanco 30 anys tenint en la senyera quadribarrada, sense cap més afegitó, el més preuat senyal de la seva resistència en un ambient hostil el símbol del qual -per a cada nacionalista- ha estat sempre, justament, l'oficial bandera mallorquina. No hi ha possible matrimoni entre les dues ensenyes ni entre el que representen. També per aquí el moviment d'UM és molt intel·ligent i pragmàtic, perquè apel·la a la «nostrologia» primària com a segell d'identitat visceral d'un tipus de mallorquí benestant i conservador que veu en el canvi social, en especial en la immigració, una amenaça difusa però seriosa i real per al «país». Un país, però, diferent al que reivindiquen els nacionalistes i molt més proper al que fa uns dies el director de cine Ken Loach explicava que és el vertader país pel govern britànic: «quan (Blair) parla de país, parla de l'interès de l'stablihsment». És aquesta la identitat a la qual apel·la UM: la de classe (Miquel Nadal, sobre Can Domenge: «no ens agraden els habitatges socials»; la desaparició de la Mallorca tradicional -Vilafranca, Montuïri, Algaida...- per l'autovia d'interès de constructors i promotors immobiliaris) trufada amb un conjunt d'imatges folklòriques (bandera, Diada, gegants, ministrils...) que connecten amb la primària identificació sentimental de ciutadans que estan a anys llum del que és el nacionalisme catalanista. Amb altres paraules: és la reivindicació de l'espai regionalista de «lo nostro» per a les classes indígenes benestants, més o manco a l'estil del que volgué impulsar Jeroni Albertí o, en el PP, Gabriel Cañellas.

L'estratègia demostra que UM és perfectament conscient que, al contrari del que diu, no pot ser ella mai la causa que el PP no tengui majoria absoluta, perquè no li aspirarà vots. El que anhela és ser-ne la conseqüència. No és una disquisició semàntica. Per primera vegada en molts d'anys només l'esquerra pot evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca, si la coalició progressista aguanta amb 3 escons i el PSOE en puja altres 3 sobre els que ara té. Només així s'avortaria -pel mínim- el desig del PP. Ara bé, UM necessita també alhora i desesperadament el relatiu fracàs del PSOE. Perquè si els socialistes s'enlairassin en vots i escons -més de tres-, via increment de la participació, qui patiria serien els petits: fos la coalició o UM és igual, els hi volarien més de dos escons en conjunt i inexorablement un aniria al PP i tendria majoria absoluta a l'illa.

Són aquestes circumstàncies les que UM ha sabut llegir molt bé i actuar en intel·ligent conseqüència: muntant una estratègia d'imatge folklòrica, fons conservador i pragmatisme tàctic per intentar recollir vots dretans per no baixar percentatge, confiant llavors que l'esquerra faci només el just per evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca, la conseqüència de tot plegat serien els 3 escons d'UM que valdrien el seu pes en or, sobretot davant els conservadors. Tot a una carta, difícil però és l'única opció.

Miquel Payeras, periodista

Diari de Balears (6-IX-06)

General | Enllaç permanent | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb