Per una Esquerra Alternativa

PSOE, seu a la mateixa cadira que PP i UM.

"Però amb el segon cinturó no es queda així la cosa. Més endavant s’ampliarà el segon cinturó fins a Palmanova. I posteriorment li tocarà el tercer cinturó, que passaria pel centre d’oci Festival Park i arribaria fins a les portes de Bunyola ( i carreteres de Sóller i Valldemossa). De fet, ja fa temps que s’han produït compres especulatives, tant a prop del segon cinturó com del tercer cinturó".

Fa anys que PP i UM són al darrera de la construcció del segon cinturó. El PSOE, que defensa aquest cinturó, sempre ho ha fet amb ambigüitat, més o manco, com volen fer ara en les seves relacions amb els grans grups hotelers de les Illes, per posar un exemple.

Què és el segon cinturó? És la construcció d’una via d’alta capacitat i velocitat des del Coll d’En Rabassa fins a la Universitat passant pel centre comercial Alcampo. L’impacte damunt la zona metropolitana de Palma afectaria de diferents formes. Entre el Coll d’En Rabassa i Alcampo suposaria construir dos nous carrils fins tenir 4. Si agafa la forma d’autopista seria una via amb capacitat de 6 carrils més un carril o dos de servei. Entre l’Alcampo i la Universitat seria una nova via en construcció, és a dir, més terreny rural dedicat a obres i, com no, a una posterior urbanització.

És el tram entre l’Alcampo i la Universitat l’objecte de negociació entre UM i PSOE. Els socialistes només aprovarien el segon cinturó si en aquest tram només es fa una carretera de dos carrils i no pas una autopista. A qui volen enganyar? Que aquesta nova carretera que diu el PSOE sigui en un futur una via de 4 o 6 carrils està més que clar. Ja ha passat amb altres vies de construcció recent com la del Coll d’En Rabassa amb l’Alcampo. Volen el segon cinturó però els fa por la pressió social de Son Sardina i altres zones de la zona metropolitana.

Els grans centres d'oci i comercials, curiosament sempre a uns metres d'una autopista, generadors de trànsit, debilitadors del comerç dels pobles i grans beneficiaris per al seus negocis, i tot, amb els doblers públics.

Xerren de construir més vies ràpides, no però, de millorar el transport públic i de fer més segures les carreteres secundaries.

Sempre posen la seguretat en les carretes com l’excusa per fer autopistes (encara que siguin maquillades amb desdoblaments: carretera de Manacor, carretera a la UIB, a sa Pobla,...), però el transport alternatiu per reduir la motorització de Mallorca no veu suport ni del PP, ni d’UM ni del PSOE, i les carreteres secundaries ja sabem tots com es troben. La construcció de vies d’alta capacitat se’n duu el pressupost i el deute financer de la Comunitat.

Però amb el segon cinturó no es queda així la cosa. Més endavant s’ampliarà el segon cinturó fins a Palmanova. I posteriorment li tocarà el tercer cinturó, que passaria pel centre d’oci Festival Park i arribaria fins a les portes de Bunyola ( i carreteres de Sóller i Valldemossa). De fet, ja fa temps que s’han produït compres especulatives, tant a prop del segon cinturó com del tercer cinturó.

Totes aquestes vies són necessàries per certes personalitats de Mallorca que volen omplir i omplen la zona metropolitana de Palma de nous polígons de serveis, urbanitzacions i hospitals damunt terrenys rurals, i volen convertir els pobles de Mallorca en pobles dormitoris. Què queda lliure entre Ciutat i Son Ferriol? Els nous polígons de serveis projectats i les noves promocions immobiliàries del Pla de Na Tesa i Son Ferriol faran que siguin, si no podem dir que ja ho són, noves barriades de Palma.

Per una altra banda, defensar el Parc de les Vies com ho fa el PSOE és incompatible amb defensar el segon cinturó de Palma. Davant la creixent metropolització de Palma, la pressió motoritzada cap o des de Ciutat també creixerà, i els 4 carrils que defensa el PP on ara són les vies del tren per millorar l’accés al centre de Ciutat es quedaran insuficients. Davant la forta pressió popular contraria a la proposta del PP que no vol el Parc de les Vies, ells s’aprofiten i posen els interessos electorals, encara que sigui amb incoherència.

Segon Cinturó = negoci, especialment per a uns quants

Manel | 17 Maig, 2006 20:06

El bloc d'en Manel

La lluita per salvar el Pacte de Progrés.

Els sindicats contra Josep M. Carbonero

"La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al front de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política. Tots els col·lectius que hem consultat (sindicats, partits polítics, professionals de la sanitat mallorquina) coincideixen en la necessitat urgent que es promogui la celebració d'una reunió dels màxims representats de les tres conselleries més directament implicades en el conflicte sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske (Treball) per tal d'estudiar amb urgència la dimissió del Dr. Carbonero de la direcció de GESMA". (Miquel López Crespí)

Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): "su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales". Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.

La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència.

Amb la seva actuació prepotent el senyor Carbonero només està aconseguint destrossar les poques iniciatives renovadores que s'havien pogut iniciar en el Psiquiàtric, ara fa una desena d'anys, i que tan bons resultats havien assolit. En opinió de metges i infermeres, els bons resultats terapèutics començaven a fer-se palesos quan s'hi va fer present el doctor Josep M. Carbonero, com a resultat de l'acord programàtic del Pacte de Progrés que destinava a l'àrea de GESMA, a Esquerra Unida. A part dels mateixos professionals de l'hospital -completament desencisats pel que s'ha esdevingut en aquests anys de mala gestió-, sectors que es reconeixen d'EU també se senten totalment decebuts.

Cada dia hi ha manifestacions demanant la dimissió del director de Psiquiàtric. Ara mateix (el 18-III-O2) han estat els treballadors de Son Dureta que han donat suport a una crida feta per CC.OO. i CSIF demanant, a més de la dimissió de Carbonero, la dels consellers Aina Salom i Eberhard Grosske per no ser sensibles a les peticions dels treballadors i treballadores de la nostra comunitat autònoma.

El doctor Carbonero, que no és psiquiatra ni té la més mínima experiència en el tractament de malalts mentals, és nomenat a dit director. Això no hauria de representar cap obstacle per a una bona gestió. Però per acomplir aquest requisit el director hauria de disposar d'un bon equip de col×laboradors, amb professionals especialitzats que suplissin les seves mancances. Però aquest equip de suport és inexistent i ha agreujat encara més la situació del psiquiàtric.

El Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) de mantenir un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos col×lectius de professionals de la sanitat.

Com explicava recentment el militant del PSM i destacat sindicalista Miquel Bauçà, fent una crida a la reflexió: "Tan sols voldria fer una observació al president Antich i és que el monopoli d'una política progressista no la tenen tan sols alguns partits polítics; els sindicats i alguns col·lectius també i tenen alguna cosa a dir".

Dilluns dia 18 de març del 2002, un grup de quaranta professionals de la salut mental, davant el desgavell de GESMA, s'adrecen a l'opinió pública explicant els greus problemes del seu sector "davant les reiterades negatives de part de l'actual directiva de GESMA per solucionar tècnicament els problemes que es van acumulant i establir els camins apropiats per a resoldre's. En aquestes condicions, ens preocupa que la Reforma en Salut Mental no es realitzi amb unes mínimes garanties de qualitat que realment millori l'atenció als pacients i les seves famílies".

La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al front de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política. Tots els col·lectius que hem consultat (sindicats, partits polítics, professionals de la sanitat mallorquina) coincideixen en la necessitat urgent que es promogui la celebració d'una reunió dels màxims representats de les tres conselleries més directament implicades en el conflicte sanitari: Aina Salom (Sanitat), Fernanda Caro (Benestar Social) i Eberhard Grosske (Treball) per tal d'estudiar amb urgència la dimissió del Dr. Carbonero de la direcció de GESMA.

Els sectors progressistes abans esmentats (que són la base i el fonament que han ajudat a assolir el poder als partits del Pacte) pensen que s'està jugant massa amb el manteniment de Carbonero al front d'aquests organismes, fins a finals de la legislatura; tant pel que fa al nombrós i valuós personal professional que treballa al Psiquiàtric, com pel que respecta a les persones malaltes que hi han de ser ateses. També seria lògic, en una dinàmica sanitària progressista, dissoldre d'una vegada per totes GESMA (que no s'esperi a fer-ho dins la propera legislatura) i que el Psiquiàtric i la resta de centres sanitaris mallorquins adscrits a GESMA passin a ser gestionats directament per l'IB-SALUT.

El Complex Sanitari, tots els seus sectors progressistes i professionals s'han alçat contra la incompetència d'un personatge cec davant les exigències de la majoria de la nostra societat, dels col·lectius que donen suport al Pacte. Aquest tarannà autoritari -definit com a reaccionari en assemblees pels propis treballadors de la Sanitat- perjudicarà electoralment, no solament al Govern del president Antich, sinó a la mateixa Esquerra Unida com a responsable d'haver-lo situat com a director.

La substitució del Dr. Carbonero esdevé avui una necessitat política urgent i imprescindible per a poder consolidar el Pacte de Progrés de l'actual erosió que pateix. Però aquesta necessària dimissió no basta per anar avançant en la resolució dels nostres problemes sanitaris. Cal insistir en la necessitat d'arrancar amb les noves competències assumides, assenyalant-li la salut mental com un dels graons fonamentals i específics dins l'organigrama sanitari illenc. Sinó es fa ara, existeix el risc de no fer-ho mai. I, d'aquesta manera, l'atenció psiquiàtrica continuarà essent un trist afegitó a la resta d'especialitats mèdiques. Davant el fet que l'atenció pública a la salut mental ha estat tan deficient -i amb el doctor Carbonero ha caigut en els límits més baixos que hom podia imaginar-, es fa precís contraposar-hi la implantació d'una Direcció General de Salut Mental, relacionada directament amb la Conselleria, com s'ha fet en altres comunitats autònomes donant molt bons resultats. El Consell de Govern té la paraula.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-III-2002)

El líder de ERC, Carod Rovira, diu que Zapatero (PSOE-PSC) ha matat el pacte d'esquerres a Catalunya

“Ara sí pot dir-se amb serenitat que qui ha matat el pacte d'esquerres a Catalunya és Zapatero”.

Així de clar lose ha dit el president de ERC en la CADENA SER. Uns dies després que el president de la Generalitat expulsés als republicans del tripartitt català, Josep Lluis Carod-Rovira ha assegurat que “tot es va acabar quan el 21 de gener Zapatero va arribar a un acord amb Artur Mas”.

“Ara sí pot dir-se amb serenitat que qui ha matat el pacte d'esquerres a Catalunya és Zapatero”. Així de clar lose ha dit el president de ERC en la CADENA SER. Uns dies després que el president de la Generalitat expulsés als republicans del tripartitt català, Josep Lluis Carod-Rovira ha assegurat que “tot es va acabar quan el 21 de gener Zapatero va arribar a un acord amb Artur Mas”. En la seva opinió, Maragall només “ha rematat la jugada” prescindint dels consellers de Esuerra.

Carod-Rovira ha reconegut que el seu error va ser “pensar que després de l'acord Mas-Zapatero encara podia retocar-se una mica l'acord. En la seva opinió, aquest acord no ha deixat altra opció a ERC que “optar pel no al Estatut”.

El president de ERC també ha explicat que d'haver sabut “que va a passar això, no comencem la reforma estatutària”. “Per a això era millor no haver tocat el Estatut”, ha resolt en declaracions al programa ‘Ara per ara’ de la CADENA SER. El líder republicà ha parlat que el procés de reforma estatutària és “una experiència fracassada i acabada” i atribuïx el fracàs al PSOE. “Si el PSOE coneixia els limitis de fins a on es podia arribar, hagués estat preferible no tocar l'Estatut actual”. En la seva opinió, hagués estat millor “fer un petit inventari de la mitja dotzena de coses que realment necessita Catalunya per a plantar cara als reptes d'una societat moderna” i no embarcar-se en la reforma de l'Estatut català.

Web Insurgente

El bloc d'Izquierda Unida.

"No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat 'No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes'". (Miquel López Crespí)

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona.

Les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació".

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-V-06)

La inutilitat de Maragall.

"Pasqual Maragall destituí dijous passats els membres del seu Govern d'ERC. És a dir, va rompre l'Executiu que ell formà vint dies abans amb l'objectiu, segons va explicar, d'esgotar la legislatura gestionant el nou Estatut. Només amb això ja queda palès qui hauria de sortir del govern. Ell. Un president no pot veure's obligat, pel que sigui, a rectificar-se d'aquesta manera en tres setmanes. És la confessió pública que no serveix pel càrrec, el qual és quelcom més que això: la Presidència és una institució que representa a tots els ciutadans. Fins i tot a la nostra regió, que ha donat i dóna exemples de polítics inútils com poques altres i a on el sostre de responsabilitat institucional té l'alçada d'un pou -negre-, algun president ha demostrat tenir molta major dignitat institucional que el català". (Miquel Payeras)

Per Miquel Payeras, periodista.

Pasqual Maragall destituí dijous passats els membres del seu Govern d'ERC. És a dir, va rompre l'Executiu que ell formà vint dies abans amb l'objectiu, segons va explicar, d'esgotar la legislatura gestionant el nou Estatut. Només amb això ja queda palès qui hauria de sortir del govern. Ell. Un president no pot veure's obligat, pel que sigui, a rectificar-se d'aquesta manera en tres setmanes. És la confessió pública que no serveix pel càrrec, el qual és quelcom més que això: la Presidència és una institució que representa a tots els ciutadans. Fins i tot a la nostra regió, que ha donat i dóna exemples de polítics inútils com poques altres i a on el sostre de responsabilitat institucional té l'alçada d'un pou -negre-, algun president ha demostrat tenir molta major dignitat institucional que el català. Per exemple Cristòfol Soler, que quan el seu partit el va voler convertir en un titella, com ja és Maragall, dimití i se n'anà a ca seva. És el que toca fer quan, pel motiu que sigui, un president es veu obligat a escopir sobre la Presidència. Abans de fer-ho, cal, humilment, reconèixer que la institució està per sobre la persona perquè la Presidència «és» el conjunt dels ciutadans. La feta de Maragall aboca la situació catalana a un carreró sense sortida, amb altes probabilitats de degradar-se molt més. Fixi's el lector que l'encara president català ha dit que «convocarà» eleccions abans d'acabar l'any. La qual cosa és tant com reservar-se la possibilitat que si el referèndum li sortís bé pugui allargar l'agonia molts de mesos, de fet gairebé un any més, convocant en efecte les eleccions abans del 31 de desembre però per celebrar-se el febrer o així. O qualsevol altre possibilitat és ja factible, per patètica que sigui, tractant-se de Maragall. Però al marge de qüestions domèstiques catalanes, el més divertit vendria si en el referèndum guanyàs el no.

I podria passar. Les bases d'ERC han demostrat la radicalitat que les anima i que ha fet rectificar la direcció. Si els devers 1.200 regidors independentistes que té, a més dels militants, se posen a fer campanya -amb l'eslògan, que ja usen, de les paraules d'Alfonso Guerra: «nos hemos cepillado el Estatuto del Parlament», la feina la tenen gairebé feta- el «no» pot créixer bastant sobre les previsions. Per altre costat, una part dels votants de CiU és probable que s'abstenguin i alguns per ventura també optaran pel vot negatiu. Entre les bases del PSOE (no del PSC, que són simples sigles creades per la tecnocràcia dirigent que manté la fantasia d'un partit diferent al PSOE), és lògic pensar que hi hagi bosses més o manco importants de gent que no s'hi senti per res interessada, amb el referèndum, de la mateixa manera que pot passar amb IC. I el PP és raonable que faci tot el que estigui al seu abast perquè la militància i votants entenguin que estan davant d'una oportunitat d'or per donar una bona llosca a Zapatero. Tot plegat anima la campanya perquè si el «no» ideològic -ERC i PP- s'activa molt, el «sí» dels sectors ciutadans més directament relacionats amb els grups polítics que defensen el vot afirmatiu té fuites cap a l'abstenció o fins i tot el «no», i l'espectacle que han donat tots per igual desanima de votar molta gent desideologitzada o qui sap si l'anima a votar en forma de potada al cul a tots, doncs ves a saber què pot sortir. La seguretat en el «sí» ara, si més no, ja és no es tan segura com tot feia pensar que ho seria quan se convocàs el referèndum.

Una victòria del «sí» amb una escandalosa abstenció o bé per molt poc sobre el «no» -i fos quina fos la participació- tendria estrictes efectes catalans que, fossin els que fossin, no traspassarien les estretes fronteres regionals. Per res afectarien Zapatero. Hi hauria crítiques, segur, el PP se posaria les botes de criticar, ERC igual... però no seria res important. El president, que té una capacitat cínica abastament demostrada, podria muntar la propaganda interpretativa com vulgués. Ara, una victòria del «no» no tendria cap interpretació suau possible. Seria una derrota terrible per a Zapatero. Amb conseqüències ara per ara difícils d'imaginar, però segur que cap de bona per als socialistes. Una opció que d'impossible ha passat a ser ara com a mínim factible. Allò que havia de ser la peça clau del projecte Zapatero, la qüestió catalana, s'ha convertit en un seriós i molt perillós risc. Per mor de la inutilitat política de Maragall.

Diari de Balears(15-V-06)

30 anys + de PSM

"Una fusió amb Izquierda Unida de Balears provocaria la desaparició de l'únic partit d'esquerres i nacionalista de Mallorca, provocant així un buit en el mapa polític electoral. Sincerament crec que els molts de votants no enyorarien IU i passarien a votar el PSOE, però sí que crec que els nostres enyorarien el PSM ja que es quedarien sense un referent".

"No es pot exigir a la nostra gent que se sumi a un projecte diferent, perquè es canviaria el projecte comú que tenim tots els militants del PSM, per tant, la frase «El bloc suma» no la tenc tan clara, més aviat divideix, diria jo". (Ignasi Serra, secretari de formació dels Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM)

Per Ignasi Serra, secretari de formació dels Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM.

No descobreixo res quan dic que el PSM està immers en un profund debat ideològic després de la proposta del bloc. Tot i que no dubt de la bona intenció dels que volen un bloc on el PSM hi formi part jo no ho veig tan clar.

Una fusió amb Izquierda Unida de Balears provocaria la desaparició de l'únic partit d'esquerres i nacionalista de Mallorca, provocant així un buit en el mapa polític electoral. Sincerament crec que els molts de votants no enyorarien IU i passarien a votar el PSOE, però sí que crec que els nostres enyorarien el PSM ja que es quedarien sense un referent.

A més, crec que encara hi ha PSM per estona i que el nacionalisme de progrés pot ser més ampli que l'actual i no cal que se situï a l'esquerra del PSOE per tenir militants i votants. L'espai pel que sempre ha apostat el PSM és l'esquerra nacional, no l'esquerra alternativa amb IU. Si ens situam en aquest espai el PSOE acabarà absorbint els nostres votants, o almenys una gran majoria, a més ens situaríem en un espai molt limitat de vot i de militància i ens acabaríem convertint, a la llarga, en una força residual a les institucions, tan sols podríem sobreviure en els municipis on el PSM hi està fortament arrelat.

I aquesta és una altra qüestió a tenir en compte, el PSM té un arrelament molt important a la part forana de Mallorca. Només com a dada, som la segona força política a nivell de regidors i a molts municipis on hi ha agrupació, candidatura, regidors, o batlies del PSM no hi existeix IU. A alguns d'ells ni existeix el PSOE i una fusió significaria que les agrupacions del PSM hauríem de renunciar a les nostres sigles, ja arrelades, per començar a treballar amb unes altres a un any de les eleccions.

Per una altra banda deixaríem camp obert al PSOE i UM. El primer podria fer-se amb molts de votants nostres de centre-esquerrans, mentre que UM quedaria com l'únic partit d'obediència mallorquina, i això jugaria a favor seu.

Però això no és tot: en cas que la militància decidís continuar essent PSM tots faríem feina pels nostres candidats municipals i per en Mateu Crespí, perquè tots som necessaris i útils en el nostre projecte, però en cas de bloc, la militància tendria el dret de plantejar-se el seu compromís amb aquest nou subjecte polític. No es pot exigir a la nostra gent que se sumi a un projecte diferent, perquè es canviaria el projecte comú que tenim tots els militants del PSM, per tant, la frase «El bloc suma» no la tenc tan clara, més aviat divideix, diria jo.

Diari de Balears (14-V-06)

La immoral persecució de la dissidència.

Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (26-VI-2002)

"La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social". (Miquel López Crespí)

Dies després de l'assemblea d'EU de dia nou de juny alguns destacats militants d'aquesta organització em digueren que, en la repetició d'un hipotètic Pacte de Progrés com el que es va signar l'any 1999, Fernanda Caro i el seu equip de col×laboradors serien depurats, per "traïdors" (com Joan Buades!). El poder d'Eberhard Grosske i de Manolo Càmara! Ara la premsa ja ha confirmat aquests rumors. Les "acusacions" a la "traïdora" són les de "deslealtad a la organización", "de utilizar su cargo como plataforma" i de "crear una imagen de división que no existe y que lo único que hace es dar argumentos a la derecha".

Fa uns mesos, quan la batalla de Maria Antònia Munar contra Fernanda Caro era més forta que mai vaig escriure un article encoratjant la consellera de Benestar Social. El meu escrit començava així: "La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social". Estic content de no haver errat en les meves valoracions.

La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social.

Defensora del Pacte, Caro exigeix simplement que s'augmenti el seu perfil d'esquerres. El discurs crític i constructiu de la consellera de Benestar Social coincidia amb el que, des de ja fa tres anys, manté en solidari el combatiu diputat verd Joan Buades. Tots recordam a la perfecció les contínues campanyes de demonització patides per aquest polític. Els mitjans de comunicació ens han informat dia a dia dels diversos atacs i declaracions satanitzadores contra els Verds d'Eivissa i Formentera ordides per Grosske i, més recentment, per Josep Moll Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia a dir sense cap mena de vergonya que l'honrat ecologista era un "traïdor venut al PP". Aquest brutal i injust atac contra l'esquerra ecologista serví a l'autor del pamflet per fer "mèrits" davant del Govern i per a ser designat responsable d'una oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com en temps del franquisme, va ser aconseguit a dit.

El senyor Moll criminalitzat els ecologistes i els escriptors d'esquerra que mai no hem guanyat -ni volem guanyar!- un duro fent política en defensa dels valors del socialisme, el nacionalisme progressista i l'ecologisme, fa un mal favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la socialdemocràcia espanyola no té aquestes connotacions estalinistes i autoritàries. Coneixem molts militants del PSOE oberts a la crítica, amb un tarannà autènticament democràtic, lluny d'aquestes bestieses que només demostren un esperit que no té res a veure amb la defensa dels valors de l'esquerra.

Però dins d'EU també hi ha sectors que poden fer costat a l'autoritarisme dictatorial del senyor Moll en la tasca de criminalitzar la dissidència política. Era el que deia la consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske i Manuel Càmara quan aquests l'atacaren per defensar una política autènticament d'esquerres, no supeditada al PSOE. El senador Càmara, màxim expert d'ençà fa més d'un quart de segle en la satanització de les posicions d'esquerra dins del moviment obrer va dir que les assenyades opinions de Caro eren l'exponent d'un forassenyat "radicalisme infantil". Apa, ja hi tornam a ser amb el conegut discurs de l'"infantilisme". Com en temps de la transició -i posteriorment- quan, amb aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE (ajudats per Manuel Càmara), enterraren la lluita per la República, manaven estripar les banderes tricolors en les manifestacions, condemnaven la lluita per l'autodeterminació dels pobles i la unitat sindical...

La criminalització de Fernanda Caro ens demostra com la cultura democràtica encara no ha arrelat abastament entre aquests sectors dogmàtics que, de seguida que oloren una posició política diferent, només saben encolomar el conegut discurs de "fa el joc a la dreta". Quina imaginació més brillant! Per dir aquests dois no importaria que cobrassin tant. Els més beneits del poble saben dir bestieses semblants. Bé, hem avançat. Pel que constatam, ja no són solament Els Verds i els intel×lectuals independents d'esquerres els que són uns "traïdors" que "lo único que hacen es dar argumentos a la derecha". Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la consellera de benestar Social) que són pagats... per l'"extrema dreta"! Fernanda Caro l´únic que ha dit ha estat això tan raonable: "L'esquerra té uns compromisos per portar endavant i no pot romandre hipotecada a la dreta". I per dir això de seguida ha estat demonitzada per Grosske i Càmara.

Eberhard Grosske, Manuel Càmara i Josep Moll Marqués haurien de madurar políticament i deixar de veure bubotes i fantasmes allà on no n'hi ha. Joan Buades, la consellera Fernanda Caro, els escriptors d'esquerres que donam un suport crític al Pacte som persones que tenim un provat full de serveis a l'ecologisme, a esquerra i el socialisme. És immoral aquesta persecució de la dissidència.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VI-2006)

Maragall expulsa del govern als consellers de ERC i anuncia eleccions anticipades per a finals d'any

La resposta definitiva de Esquerra Republicana de Catalunya al Estatut de Mas i Zapatero, el No, és en principi una demostració de coherència. Com veurem mes endavant, no és així perquè sigui un costum i una virtut de l'aparell i l'adreça de ERC. Però el que si és cert, és que aquesta resposta s'ha convertit en una anomalia dintre d'una política institucional acostumada al líquid i el gasós, a variar de discurs, valors i principis, segons el clima, els interessos i l'adreça del vent.

Tres apunts sobre No de ERC

1. Una posició sòlida en una política líquida i gasosa

Segurament la dirigencia de Esquerra, a part de ser conseqüent entre aquests i els fets, té altres elements de judici que li fan suposar que a mitjà termini sortiran guanyant. La veritat en qualsevol cas, és que si en el seu moment no van ser els únics que van afirmar que en el límit de la «nació catalana» i en el sistema de finançament estava l'innegociable, han estat els únics en complir-lo en última instància.

Encara que estan per veure els efectes generals d'aquesta decisió, és indubtable que el pes polític adquirit per ERC després de la mateixa, és molt major que sí hagués entrat al joc fenici del consens pel consens mateix. I en aquest sentit, enfront de la ingenuïtat pragmàtica a la qual juga avui l'adreça d'IU –per posar un exemple- veurem com una posició sòlida pot donar mes i millors fruits que una postura moldeable i oportunista.

2 . Raó utilitària, raó simbòlica i raó pràctica

El debat intern de ERC al llarg de les últimes setmanes entorn del vot en el referèndum, ha girat sobre tres variables. La raó utilitaría que cridava a utilitzar el vot nul, paperetes amb el lema «Som uneixi @néixer<3>», que permetrien evitar un no rotund i la ruptura total amb la resta del Govern, i a la mateixa vegada mantenir la crítica enfront de les retallades imposades per la negociació entre el president espanyol i el lider de CIU, i posteriorment en la Comissió Constitucional de les Corts.

Alhora, el «Som uneixi @néixer<3>» responia a una raó simbòlica de cert valor per què permetria diferenciar-se del No nacionalista espanyol del PP, evitant a més futurs usos demagògics tant de CIU com de PSC i ICV, actuals aliats i pot ser que futurs i aferrissats adversaris.

Però la realitat és que qualsevol de les dues raons anteriors, ho deixaria tot en el terreny del previsible. El camí del referèndum quedaria buidat per al PSC-PSOE i CIU, i ningú li assegura als de Carod-Rovira i Puigcercós, que reforçats per una victòria esplaiada del Sí, Maragall i Zapatero no decidissin variar d'aliats. La raó pràctica imposa un No clar i nítid, amb una companyia incòmoda com la del PP però que no es presta a cap confusió. En aquest moment qualsevol resposta diferent al No, valdria solament per a ratificar el guió prestablecido, i no tindria absolutament cap efecte de calat sobre el mapa i el futur polític català.

Seria interessant al parlar de política, no confondre la raó utilitària amb la raó pràctica. La primera entraria dintre d'un mer càlcul cortoplacista i interessat, la segona és la qual valora les conseqüències mes o menys profundes que tinguin els fets i les decisions sobre la realitat.

3 . El No, ve del carrer

Aquesta postura de ERC no s'ha produït dintre d'una bombolla, ni és el fruit de la clarividència política dels seus equip dirigent. Hi ha en la societat catalana dues tradicions, que amb les seves contradiccions i les seves diferències, s'entrellacen entre si i conformen un teixit social i polític inaudit en la resta de l'estat, potser solament comparable a l'existent a Euskal Herria. Dues excepcions de les quals, per cert, té molt que aprendre el esquematismo d'esquerres i sobretot els seus components antinacionalistas de la resta de l'estat.

D'una banda una xarxa de moviments socials que va des del moviment veïnal a l'ecologista o les okupaciones, i que, a part dels seus debats, enfrontaments, tradicions i diferents opcions tàctiques i estratègiques, guarda en les seves maneres de funcionar una cultura d'autonomia i resistència, molt menys permeable a la manipulació i l'utilitarisme partidista, i que manté a més una profunda consciència sobre el conflicte històric entre l'estat espanyol i Catalunya.

D'altra banda, una esquerra independentista extraparlamentaría però amb presència en tota la geografia catalana i certa capacitat de mobilització i convocatòria, i la influència de la qual en ERC no és menyspreable ja que ha estat i serà l'escola de formació i militancía de molts dels quadres actuals i futurs del partit.

D'aquestes dues tradicions, d'un teixit social i polític fort amb diferents objectius i àmbits d'actuació, amb uns mínims en comú, amb una alta dosi d'autonomia política i amb una capacitat de mobilització mes allà de les campanyes mediàtiques, han sorgit dos moviments paral·lels que han reunit sensibilitats diferents: la «Campanya Unitària per l'Autodeterminació» i l'altra «Som uneixi @néixer<3>. Tenim dret a decidir». D'aquí ha sorgit un No polític i social amplio, que de diferents maneres ha fregat i perforat les ribes de ERC, i que ha mogut i forçat la balança desplaçant les opcions posibilistas.

En el relativament poc temps que duu ERC circulant per les canonades del poder institucional ha demostrat poques o cap virtut pròpia i sí molts dels defectes que tenen tots aquells amb els quals comparteix despatxos, escons i passadissos. Si alguna cosa ha fet que s'hagin convertit avui en una nota discordante, no ha estat la fermesa dels seus principis –encara que els tinguin- sinó un procés de mobilització, que alhora que ha estat un element de pressió sobre la decisió presa, és ara el matalàs que la protegeix.

inSurGente (Antón Corpas)

Web Insurgente

Comunicat de la CGT.

"Govern, Empresaris, CC.OO i UGT consoliden el model flexible i precari de relacions laborals: subvenció dels contractes i menys quotes empresarials" .

REFORMA LABORAL 2006.

"La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté la il·legalitat massiva institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar els contractes que desitgin per mitjà de contractes i subcontractes. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix que s'ha fet fins ara i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractades en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials". (CGT)

Des de 1997, data de l'última Reforma Laboral pactada entre els mateixos actors, en la qual es crea el contracte de foment d'ocupació amb una disminució de drets en origen (33 dies d'indemnització), fins a aquesta nova reforma pactada en el 2006, el mercat de treball s'ha mostrat com una eina de flexibilització i de retrocés en els drets laborals. A partir de les diferents reformes laborals de 1980, 1994, 1997 i 2002, i fins a l'actualitat, milions de persones es veuen abocades a un macabre sistema de relacions laborals: les empreses externalitzen les seves activitats, es desprenen de treballadors i treballadores directes per mecanismes com acomiadaments individuals i expedients de regulació. Aquests mateixos treballadors, o el seu relleu per milions de joves, tornen i ingressen al mercat de treball, amb contractes d'obra o servei o per circumstàncies de la producció i jurídicament depenents de contractes i/o subcontractes.

La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté la il·legalitat massiva institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar els contractes que desitgin per mitjà de contractes i subcontractes. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix que s'ha fet fins ara i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractades en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials.

La mesura de convertir en fixos als que duen més de dos contractes temporals en un mateix lloc de treball i en una mateixa empresa, durant 24 mesos en un període de 30, no suposa cap fre real a la temporalitat perquè, a més de la seva incidència parcial, els empresaris seguiran disposant d'un acomiadament que és lliure i nomes hauran de pagar un preu ínfim. S'avança en la subvenció de la contractació als empresaris, tant en les cotitzacions a l'atur (0,25 ara i fins a 0,50 per al 2008) i en les cotitzacions al FOGASA (0,2).

S'estableix un període de subvencions a la conversió de contractes temporals en indefinits de foment de l'ocupació per a aquelles conversions fins al 31 de desembre de 2006, sense que la presumpta afirmació que no hi haurà altre període subvencionat no pugui canviar en futures reformes laborals. A més, es permetrà aquesta conversió fins a l'any 2008, convertint-los en indefinits de foment de l'ocupació, sembla que sense subvenció, encara que amb la possibilitat d'adaptar-se a la indemnització de 33 dies.

S'amplien algunes prestacions per atur i es milloren algunes quanties del FOGASA com una mínima contraprestació que permeti defensar aquesta reforma als sindicats que han renunciat a la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores i a una lluita real contra la subcontractació i la temporalitat en l'ocupació.

Quedem a l'espera del text definitiu del pacte, que sembla que se signarà el dia 9 de Maig de 2006, per a posteriorment ser aprovat pel govern mitjançant la figura del decret-llei.

Davant aquesta situació, des de CGT fem una crida a continuar en la fermesa de la mobilització, la lluita contra la precarietat i un rotund No a la Reforma Laboral, que es materialitzarà, entre altres accions, en la Manifestació que convoca CGT el 10 de juny a Madrid.

MANIFESTACIÓ CONTRA LA REFORMA LABORAL, LA DIRECTIVA BOLKESTEIN, PEL REPARTIMENT DE LA RIQUESA I ELS DRETS SOCIALS.

10 DE JUNY DE 2006 , MADRID

El tripartit.

"Així i tot, com a progressistes i homes d'esquerra, pensam donar un actiu suport crític a totes les mesures del tripartit que signifiquin un avenç autèntic vers més quotes de llibertat, benestar per als ciutadans i avanç en el camí de l'autogovern". (Miquel López Crespí)

L'acord tripartit neix al Principat amb més bones perspectives que no el Pacte de Progrés a les Illes. A les Illes el "Pacte" només ho era de veritat entre el PSOE i UM. Tan sols Mateu Morro, secretari general del PSM, s'atreví a assenyalar les mancances d'aquest acord signat tan sols per a la galeria Els intents desesperats d'agost de 1999 per part del PSM-Entesa Nacionalista de negociar amb igualtat de condicions eren demonitzats de seguida per part del PSOE i d'UM com un "intent de desestabilitzar a l''esquerra' fent el joc a la dreta". La majoria de mitjans de comunicació, a vegades sotmesos a fortes pressions dels poders fàctics, serviren per a divulgar i fer creure a la població de les Illes aquesta falsa visió del que havia esdevingut entre bastidors.

La consigna oficial entre els beneficiaris del repartiment de sous i cadiretes era fer bondat davant Antich i Maria Antònia Munar. Exceptuant les inicials revinglades de l'amic Mateu Morro, a partir de la signatura d'aquell Pacte que no tenia res d'igualitari, la norma va ser el silenci, callar davant el que deien i proposaven els autèntics actors d'aquella magnífica obra teatral que es representava davant els nostres ulls. Els meus amics del PSM també optaren pel silenci, per fer bondat davant les iniciatives de Maria Antònia Munar en el Consell de Mallorca. Les persones i grups de l'esquerra social que els advertírem que amagar el cap dins l'arena com els estruços no era bon camí, no fórem escoltats. La supeditació del PSM i d'EU en el Consell a les iniciatives d'Antich acabaren d'arrodonir la falsificació del que de veritat s'havia esdevingut aquell llunyà més d'agost de 1999.

Quan alguna vegada algú s'atrevia a denunciar el que s'esdevenia, de seguida era cridat a l'ordre i amenaçat amb l'expulsió del paradís, és a dir, del Pacte. Els Verds varen ser qui més seriosament pagaren i han pagat la provatura de ser independents i crítics. Tengueren i tenen tothom en contra. Foren -i són!- acusats de tots els crims que hom podia imaginar. La campanya d'extermini i setge mediàtic va ser tan intensa que determinats sectors de la pseudoesquerra, fent el joc a la dreta, han aconseguit, mitjançant una sèrie de maniobres d'una brutor indescriptible, acabar amb els ecologistes d'Eivissa i Formentera.

A les Illes, malgrat les inicials denúncies de Mateu Morro provant de fer obrir els ulls a la gent davant el Pacte secret Antich-Munar, el PSM optà majoritàriament pel silenci, la qual cosa l'ha perjudicat enormement. L'electorat del nacionalisme d'esquerres, partidari de la coherència, uns principis i una determinada ètica política, no ha perdonat determinades claudicacions davant la dreta munarista i el PSOE. A hores d'ara tothom ja sap quin ha estat el preu d'aquestes claudicacions.

El Pacte de 1999 naixia, segons explica ara mateix alguna de les forces signants, ferit de mort. I així varen anar les coses. A diferència del que hem escrit, el tripartit del Principat neix des de la iniciativa de les tres forces signants, en teoria d'"esquerra" (es veurà en la pràctica quotidiana), que pacten amb completa igualtat de condicions un programa. En aquest sentit el pacte entre Carod, Maragall i Saura té moltes més possibilitats de poder avançar que no el de les Illes. La ruptura de vint-i-tres anys de domini de la dreta és un aspecte positiu que s'ha de valorar com pertoca, sempre que aquest govern tripartit signifiqui de bon de veres una alternativa d'esquerra, així nacional com social. Però que partits com el PSOE i els ex-PSUC, experts en tota classe de claudicacions davant el franquisme reciclat en temps de la transició i, més recentment, en la tristament cèlebre etapa felipista (recordem l'espectacular enganyiva del PSOE amb l'OTAN!), puguin o vulguin portar endavant un autèntic programa de transformació social i d'avenç en la reconstrucció nacional ja és més discutible. No volem entrar en el terreny de les idees de cadascú, però sovint, l'oblit de la nostra recent història, la manca de memòria, l'amnèsia del que han fet determinats partits autoproclamats d''esquerra', és un entrebanc prou seriós a l'hora d'analitzar els fets polítics amb fredor i serenitat. Recordem la recent història del PSOE fomentant el neoliberalisme alhora que precaritzava les condicions laborals, aquell PSOE que fabricava la LOAPA juntament amb UCD, i aquest que dóna suport a determinats elements del Foro Babel, a la llei de partits... Així i tot, com a progressistes i homes d'esquerra, pensam donar un actiu suport crític a totes les mesures del tripartit que signifiquin un avenç autèntic vers més quotes de llibertat, benestar per als ciutadans i avanç en el camí de l'autogovern.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-I-2004)

Un fracàs col·lectiu a punt de consumar-se?

"Cal actuar en les properes hores o dies amb gran responsabilitat i sentit de la història i amb una cosa que la nostra classe política ha perdut: el sentit d’estat vers Catalunya".

A la redacció de Tribuna Catalana ens estan arribant multitud de confidències i informacions sobre el final del govern tripartit. És evident que, de produir-se, seria el fracàs col·lectiu de tota una generació política que ha estat incapaç de projectar, explicar i realitzar el Pacte del Tinell, un acord que va suscitar una il.lusió generalitzada en els sectors nacionals i progressistes del país i, alhora, una profunda i dura decepció en l’oposició. No hem d’oblidar que CiU, amb la seva oposició salvatge, també ha ajudat al fracàs col.lectiu que representaria la fractura d’aquest govern i la possibilitat d’eleccions anticipades.

Tots ens vam il.lusionar el 30 de setembre, però va durar poc: el partidisme, la manca d’un negociació de tots per imposar uns mínims acceptables ens va portar al 'campi qui pugui', a pactes inconfessables, a un Estatut més net que una patena. El que podria haver significat un pas endavant per a Catalunya no ha fet sinó avançar el fracàs de tots.

No val ni és acceptable acusar a uns o als altres. Malgrat tot, hi entrarem, i amb profunditat, en properes edicions. Avui, recomanem l’article de Raimon Carrasco que porta per títol "Aquesta legislatura només va durar un mes". Si és cert, i no meres especulacions, que en les properes hores es pot fer fora del govern a tots els representants d’Esquerra Republicana –d’una forma pactada o no- això ens obliga a tots a assolir la responsabilitat d’evitar el desgovern del país. Portem més de dos anys de sotracs, però també, cal reconèixer-ho, de feina ben feta i expectatives millors. Ara, perdrem uns mesos, i aquest és un luxe que es pot permetre la classe política però no els ciutadans, que necessiten que les seves institucions funcionin. Serà el repte del govern provisional socialista fins a les properes eleccions, evitant fer sang, caceres de bruixes innecessàries i altres maniobres que són també, en part, responsables de la situació a què hem arribat. S’ha fet una política de tripartit i no de govern de Catalunya.

El president Maragall, al qual respectem, ha de pensar en la història abans de consumar la jugada. Té un equip potent: Castells, Nadal, Valls, Carnes, etc. Alguns d’ells, acabats d’arribats. Hi ha en joc la possibilitat, que s’està esvaint, d’una gran alternativa a CiU catalanista i d’esquerres, però no només això. Algunes il·lusions ja s‘han fet malbé. Cal actuar en les properes hores o dies amb gran responsabilitat i sentit de la història i amb una cosa que la nostra classe política ha perdut: el sentit d’estat vers Catalunya.

Col·lectiu Joan Crexell · 18.30h · 10/05/2006

Tribuna Catalana

PSM, la decisió a deshora.

L'alto el foc que pareix que s'imposa en el PSM afecta únicament a l'elecció de l'Executiva en el congrés de finals de maig. No, emperò, a la decisió fonamental a prendre que serà com van a les eleccions: si accepten la creació del famós bloc impossible, i per tant únicament fan el que podrien: repetir Progressistes, o bé si hi van tots sols.

El motiu pel qual és impossible fer el bloc, tal com l'han anunciat, és de temps. Ja s'argumentà en un altre article. Dissoldre partits en una nova formació no és res que se faci ni en un any ni en dos. Ni basta que la direcció d'un partit vulgui. Primer cada part ha de convèncer els militants respectius, cosa gens fàcil. Per exemple, el dirigents d'EU, allà per devers finals de 2003 i principis de 2004 explicaven que justament això era el que volien. Que el seu partit, Els Verds, el PSM i ERC acabassin dissolent-se en una futura nova formació autòctona i esquerrana. Entre el que deien i el que finalment ha estat, doncs res a veure. Llavors, si els militants volen, s'ha de crear tota la nova estructura orgànica, que no és fàcil ni ràpid. Per tant, per a les pròximes eleccions, si un cas, l'únic que cal fer és repetir Progressistes, tot i que segurament no li donarien aquest nom. Tanmateix no deixaria de ser el que seria, una coalició. Però que només fos això no implicaria que fos quelcom sense importància. Perquè després d'haver fet l'aliança a les generals de 2004 i ara aquesta per a les autonòmiques de 2007, vendrien immediatament llavors les generals de 2008 a les quals seria impossible no repetir, amb la qual cosa, a la pràctica, els partits que en fessin part l'any vinent estarien abocats a mantenir l'estructura d'aliança per al futur amb molt difícil, o impossible, retorn endarrera. Per tant, la decisió és molt important. Perquè llavors sí que a partir de la coalició no quedaria més remei que començar el lent transitar fins a la creació de la nova formació, el bloc o com se digués. Sempre que els altres partits hagin acceptat. I en el dubte sobre què dirien i farien els altres hi ha la raó de perquè el PSM vol prendre una decisió a deshora, que en política és la pitjor de les opcions.

Prendre una decisió d'aquesta magnitud sota la tensió preelectoral en la qual viu el PSM, tant per mor de les disputes internes com per les negres expectatives a les urnes, no és gaire lògic. Ho hagués estat prendre-la en el seu moment, en el congrés de finals de 2004. I començar a actuar en conseqüència, hagués estat una o l'altra la decisió presa. Però forçar ara el debat i votació implica un perill afegit doble. Intern, perquè res no s'aclarirà: si se fa la coalició, la resistència seguirà igual; si no, la direcció de Jaume Sansó i Mateu Crespí estarà sota l'amenaça constant que un mal resultat a les urnes, per poc que fos per sota del de 2003, seria el seu final. Això, si és que Crespí no dimiteix si surt l'aliança. I si s'optàs per posposar el debat, una vegada que s'ha fet públic -basta veure les cartes de lectors i articles d'opinió als diaris- el mal ja està fet perquè se decebria a tothom. A pesar que la coalició i el bloc havia de ser el futur lògic per al PSM, cal demanar-se si hores d'ara aquest futur ja no és passat. Vull dir que en política suscitar debats d'aquest calibre que impliquen una decisió que de cap manera se conjugar amb l'altra, només se poden intentar abastar quan és l'hora. Fer-ho a deshora és pitjor medicina que la malaltia. La decisió queda aleshores reduïda a una rectificació permanent que no és de savis sinó de tot el contrari, perquè fa perdre terreny propi.

Per exemple, en aquest cas el PSM podria prendre la decisió de voler la coalició, però els altres voldrien? ERC voldria? No seria tant com convidar-la a anunciar que no farà part de l'aliança i que assumeix ser «l'únic» i «vertader» nacionalisme que queda a Balears? I això, per no entrar en què com quedaria el PSM si digués que sí a la coalició sota unes condicions que EU no pogués acceptar, de forma que al final hagués dit que sí a un bloc format per si mateix i que estàs liderat per una direcció que no el volia... En canvi, si s'hagués pres la decisió el 2004, fos quina fos, hores d'ara el projecte, tot sol o en bloc, estaria prou madur i faria mesos, molts, que se treballaria en una direcció que ara manca. I en una situació que, millor o pitjor, segur que no seria tan dolenta com ara, que faltant un any per a la cita electoral encara ha de prendre tal decisió, a deshora.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (10-V-06)

Muñoz torna a atacar Barceló per impulsar el Bloc i amenaça de plegar «si això no s'atura»

El líder del PSM a Cort remet una carta als militants.

El candidat del PSM a la batlia de Palma, Pere Muñoz, torna a la càrrega. Fa unes setmanes, el regidor nacionalista criticà durament Gabriel Barceló quan aquest anuncià que es presentaria a la secretaria general del partit amb una proposta electoral basada en un bloc progressista.

Després de disculpar-se, i quan semblava que les destrals s'havien enterrat temporalment, Muñoz tornà ahir a atacar el seu company de partit i a tots els afiliats que defensen públicament l'esmentat bloc nacionalista i d'esquerres.

Mitjançant una carta dirigida als militants de Palma, el candidat lamenta que «mentre Crespí -el cap de llista autonòmic- i jo feim rodes de premsa i intentam sortir fent campanya, uns altres continuen sortint amb el tema del bloc...», en al·lusió a l'acte que protagonitzaren Barceló i una sèrie de militants històrics el passat dilluns.

Muñoz lamenta aquesta coincidència d'actes públics i assegura que sense aquesta «contraprogramació» les iniciatives que presenta amb Crespí «sortirien millor» als mitjans de comunicació. Tanmateix, el líder nacionalista a l'Ajuntament de Palma recorda que les polítiques d'aliances preelectorals s'han de decidir al pròxim Congrés del PSM. A la carta, Muñoz arriba a amenaçar a «tirar la tovallola «si això no s'atura».

L'escrit finalitza demanant als militants que facin costat a les sigles i als candidats que s'han d'elegir democràticament. Cal recordar que, de cara el Congrés, Muñoz ha expressat explícitament el seu suport a Jaume Sansó, l'altre aspirant a secretari general.

R.GALLEGO. Palma.

Diari de Balears (10-VI-06)

Carod repta el PSC i ICV-EA a marxar del govern si no s’hi senten còmodes amb ERC.

El consell nacional dels republicans aprova per unanimitat que la formació voti «no» en el referèndum de l’Estatut

El president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va reptar ahir el PSC i ICV-EA a «marxar» del govern si s’hi senten incòmodes amb Esquerra. El «no» dels republicans en el referèndum de l’Estatut ja és definitiu, després que el consell nacional de la formació, reunit a Barberà del Vallès, ho va aprovar per unanimitat. Aquest era l’únic vot que els socis de govern li havien demanat que descartés per a la consulta, en benefici de la continuïtat del tripartit. El president dels republicans va negar que hi hagués «cap compromís per escrit» per evitar el «no»,i va deixar clar que Esquerra, per voluntat pròpia, no deixarà l’executiu. Carod-Rovira va demanar «respecte» per la seva posició, i va garantir que ells en tindran durant la campanya, que serà «constructiva i positiva».

«Aquest govern som nosaltres», va defensar Josep-Lluís Carod-Rovira després del consell nacional en què va quedar ratificat oficialment el «no» d’ERC en el referèndum de l’Estatut. Ja quan divendres el va anunciar l’executiva dels republicans, tant el PSC com ICV-EA es van indignar i van alertar que la decisió d’Esquerra posa en perill la continuïtat del tripartit després del referèndum. Socialistes i ecosocialistes coincideixen que cal que el tripartit es mantingui fins al 18 de juny, però a hores d’ara ja no donen per fet que s’allargui més enllà. «Si algú està incòmode en el govern de la Generalitat, que se’n vagi, perquè el que no farem és canviar els nostres criteris per estar a l’executiu», va advertir-los el president d’ERC, que va deixar clar que la formació no el deixarà per voluntat pròpia. Va dir que «és molt diferent estar en el govern que a l’oposició», perquè des de l’executiu «pots canviar les condicions de vida de la gent». Des d’Esquerra saben que el tràmit del referèndum serà complicat per al tripartit, i també ho sap el president de la Generalitat. Fonts dels republicans van assegurar que, en el dinar que van fer divendres, Pasqual Maragall va proposar a Carod-Rovira que Esquerra sortís de l’executiu ara i que governaria amb el suport puntual de CiU, i que es tornaria a recompondre el tripartit un cop passada la consulta. El líder de la federació, Artur Mas, ja ha garantit a Maragall el suport de la federació fins al 18 de juny si expulsa Esquerra del govern. Les mateixes fonts van deixar clar que el president d’Esquerra va rebutjar taxativament aquesta possibilitat. La fórmula demostraria la voluntat del president de la Generalitat que l’executiu esgoti la legislatura, i també deixaria entreveure que Maragall no vol governar amb cap altre pacte de govern que no sigui el tripartit. Els republicans són conscients que la continuïtat de l’executiu dependrà en bona mesura de la campanya que es faci per a la consulta. Carod-Rovira ja va avançar al President que la d’ERC serà «constructiva i positiva», i que destacarà el fet que «Catalunya necessita més i millors instruments que l’Estatut». El líder dels republicans va proposar que els membres del govern que facin campanya es limitin a tres: el President, Joan Saura i Josep Bargalló, i que la resta de consellers «continuïn la feina». Des d’ERC volen evitar la imatge de consellers d’un mateix executiu tirant-se els plats pel cap en els actes de partit.

RESPECTE A ERC Carod-Rovira va demanar «respecte» per la decisió que han pres els republicans, i va exigir a la resta de formacions «prou pressions i xantatge perquè ERC variï la posició». En aquest sentit, va negar el que havia mantingut el portaveu del PSC, Miquel Iceta, que hi havai un acord amb els socialistes de no votar en contra de l’Estatut. «Mai ha existit cap compromís per escrit». Carod-Rovira va apuntar que, en converses privades, sí que havien assegurat que només tindrien arguments per descartar el «no» si els socialistes espanyols es movien per millorar l’acord Mas-Zapatero: «El PSOE no ha fet ni un pas més, no hi ha hagut ni un sol gest per millorar el text d’acord amb l’aprovat pel Parlament.» Pel president d’ERC, els atacs dels seus socis demostren que «qui està en fals no és Esquerra, sinó aquells que han hagut d’acceptar un pacte que no han fet ells». El president d’ERC també va contestar a les afirmacions d’Artur Mas en el sentit que els republicans demanarien el «sí» en el referèndum per mantenir-se en el govern: «ERC diu que no, encara que en ocasions això pugui suposar perdre els càrrecs; no tothom pot dir el mateix.»

ABSTENCIÓ AL SENAT

Com a mostra que no tenen cap mena d’intenció d’entorpir el procés estatutari, els senadors republicans s’abstindran en la votació en el ple del Senat. Segons el president dels republicans, si hi votessin en contra, per l’aritmètica de la cambra alta, es podria allargar la tramitació de l’Estatut, cosa que faria ajornar la consulta fins després de les vacances. Carod-Rovira va demanar als partidaris del «sí» que «valorin aquest gest», i també la seva voluntat de «desmarcar-se completament» del PP, malgrat que els populars també demanaran el «no» en el referèndum. Aquesta coincidència –que inicialment havia estat un argument d’ERC per decantar-se pel vot nul– preocupa relativament poc els republicans, que ara creuen que l’independentisme capitalitzarà tot el rebuig al text.

El PSC està molt molest amb la decisió final d’ERC. El seu portaveu, Miquel Iceta, ja va dir divendres que donaven tot el suport al president de la Generalitat si pren «qualsevol decisió», entre les quals hi ha la possibilitat que faci fora els republicans de l’executiu o convocar eleccions anticipades, sempre després del referèndum. Els socialistes han convocat una executiva extraordinària per dilluns en què analitzaran la situació oberta pel «no» d’ERC en el referèndum. Ahir, el primer secretari del PSC, José Montilla, va ser més suau. Va assegurar que l’anunci d’Esquerra de votar «no», no fa pensar que hi hagi d’haver un avançament electoral. Montilla va apostar per centrar-se «no en els problemes d’un dels socis de la coalició, no en les seves contradiccions i la seva immaduresa, sinó a explicar al poble de Catalunya el contingut de l’Estatut». Va admetre, però, que la decisió dels republicans provoca «dificultats» al govern tripartit.

ANNA SERRANO. Barberà del Vallès

Vilaweb-El Punt

"Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i que va ser demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris que no volien que hi hagués històries de la lluita antifranquista alternatives a les mentides i tergiversacions del carrillisme..

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.

Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-V-06)</

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Gener 2009					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom