Per una Esquerra Alternativa

Buele es perfila com el candidat d'Esquerra a Palma per al 2007 .

El president del partit a Ciutat, Alexandre Seguí, també manté opcions.

Cecili Buele i Miquel López Crespí: més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

El conegut polític nacionalista Cecili Buele es perfila com a candidat d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Palma en les eleccions municipals de maig de 2007. Abans que els militants hagin pres una decisió definitiva, l'actual president del partit a Ciutat, Alexandre Seguí, també conserva opcions per convertir-se en el proper cap de cartell.

Buele (Palma, 1944) ja fou regidor a Palma pel PSM entre els anys 1995-1999, també fou diputat per aquest partit des de 1999 fins el 2003 i conseller de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca. Després de les eleccions de 2003 s'afilià a Esquerra, formació en la qual milita actualment.

El fet que tengui un grau de coneixement considerable entre els electors i la seva dilatada experiència en la política són elements que juguen al seu favor i que podrien acabar decantant Esquerra. A més, sectors del partit han demanat que sigui ell el cap de llista. L'altra opció, la d'Alexandre Seguí, oferiria una imatge de renovació però no garantiria l'estirada de Buele. En tot cas, sigui quin sigui el candidat, Buele ocuparia un lloc capdavanter a la llista, perquè el partit no vol desaprofitar el seu cartell. Entre les dones que podrien fer part de la candidatura estan Margalida Pujals, Elena Inglada i Esperança Mateu, que ara integren l'executiva de Palma.

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2793+3+161055

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ARTICLE DE SUPORT A CECILI BUELE ESCRIT PER L'ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ EL DIA 27-XII-2001 I PUBLICAT EN EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES

CECILI BUELE

Potser sigui ara, quan els amics del PSM comencen a preparar seriosament les eleccions del 2003, el moment oportú de parlar de Cecil Buele i de la gent que fa feina dins del Parlament o dins d'un partit d'una manera desinteressada, per conviccions, per un imperatiu ètic i moral, per un provat afany de lluita i combat contra la injustícia. I, no cal dubtar-ho, aquest és el cas de Cecili Buele Ramis.

La dimissió de Sebastià Serra l'únic que ha fet ha estat situar el PSM davant la realitat: s'apropa el moment d'elegir els homes i dones que, ben aviat, hauran de fer feina per anar consolidant el projecte del nacionalisme d'esquerres a Mallorca. La "batalla" per a consolidar aquest espai polític es preveu llarga i aferrissada. I és per això mateix que convé preparar els candidats amb prou temps.

Amb el "col×lega" Buele fa anys mantenim una bona amistat. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels pobles de Nicaragua, El Salvador... tots els països sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els USA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú- cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90). Home inquiet va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys cooperà al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.

Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la superexplotació d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. El diputat del PSM no és a política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com tants d'altres que coneixem. No, ni molt manco! En Buele és un d'aquests personatges completament arrelat a la realitat del seu poble que malda dia a dia per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El diputat del PSM Buele té molts d'enemics però aquesta evidència no l'atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveixen per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot el que li sembla fals, buit, mancat de sentit.

El possible candidat del PSM a la batlia de Ciutat prové de la lluita ciutadana. Res de despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que "moderen" sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat. El diputat que ens ocupa ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d'Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l'alumnat de BUP i COU a col×legis de Palma.

Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d'associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d'Acció Social de l'Ajuntament i a la Comissió d'Assessorament i Seguiment de l'Institut Balears de la Vivenda del Govern Balear. Per si encara mancàs alguna cosa va crear i introduir a Mallorca, l'any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina.

El mateix any -record mil xerrades, la preocupació per fer arribar aquestes qüestions de solidaritat internacionalista a les barriades de Ciutat- va fer renéixer el grup local d'Amnesty Internacional i va donar empenta al Grup de Drets Humans. Durant tots aquests anys, sense defallir mai, participà activament en moviments socials, sindicals, plataformes, grups de reflexió, campanyes d'ajut al Tercer Món, etc.

Membre de la direcció política del PSM, regidor entre els anys 1995-99 a l'Ajuntament de Ciutat, la seva tasca ha estat bàsica per consolidar el moviment veïnal de Palma, una societat civil forta i solidària. I, el que és més important, Buele és un polític completament identificat amb els problemes del poble mallorquí. Sempre l'hem vist a l'avantguarda de qualsevol manifestació en defensa dels drets de la nostra terra, al capdavant de qualsevol reivindicació del poble treballador de les Illes. Exemple total d'intel×lectual compromès amb el seu poble (exemple que, per desgràcia, no té prou seguidors entre nosaltres).

Miquel López Crespí

El Mundo-El Día de Baleares (27-XII-2001)

Una data per al canvi.

"En aquesta ocasió, es tracta de prendre democràticament el carrer per demostrar a l´opinió pública que hi ha força suficient per al canvi polític, que hi ha un espai de progrés i nacionalista que no es resigna a la política d´un PSOE que abans prefereix el pacte amb el PP en l´Estatut que no l´acord amb els seus aliats naturals per al canvi ". (Bloc Nacionalista Valencià)

Hui fa onze anys els carrers de València s´ompliren per dir-li no a Zaplana. Per molts motius, aquella va ser una manifestació per a la història però, sobretot, el cant del cigne de Joan Lerma, l´últim intent per mobilitzar l´electorat d´esquerres a favor seu. Aquella multitudinària corrua de gent va cloure una etapa. La de les majories absolutes del PSOE. La del vot útil i transversal a Lerma, aquella en què el nacionalista cultural votava el PSOE per mantenir les bases del país front a la por que li feia la dreta iracunda. Aquell primer 6 de maig, els carrers de València passaren pàgina a aquesta estratègia esgotada per no dir estèril, alhora que brindaren, això sí, escenes ben emotives, que mai més s´han tornat a repetir. Entre d´altres, Calatrava dient-li no a Zaplana.

Onze anys després, la situació és totalment la contrària. Ara el PSOE no ha convocat a la manifestació per mantindre´s en el poder, ni és aquell partit que va estar cridat a frenar les astracanades lingüístiques de la dreta. Ara, el PSOE prefereix, fins i tot, pactar amb el PP això de l´idioma valencià en l´Estatut, abans que no alentar el vot de la por. En canvi, del PP n´estem igual de farts que aleshores, amb una salvetat: que la dreta -ara sí- porta massa anys governant, destruint el territori, aturant el procés de normalització de la llengua i fent del nostre país el geriàtric d´Europa i un vedat per a la corrupció urbanística. Aquest segon 6 de maig, a diferència del primer, té sentit manifestar-se per dir no a Zaplana i al què representa però, sobretot, per dir-li no al seu alumne avantatjat, Camps, un polític massa farcit d´eixa retòrica nacionalcatòlica i més papista que el Papa. En aquesta ocasió, es tracta de prendre democràticament el carrer per demostrar a l´opinió pública que hi ha força suficient per al canvi polític, que hi ha un espai de progrés i nacionalista que no es resigna a la política d´un PSOE que abans prefereix el pacte amb el PP en l´Estatut que no l´acord amb els seus aliats naturals per al canvi.

Aquest 6 de maig, València s´omplirà de gent compromesa amb un país possible, el País Valencià, gent que vol un canvi i no un recanvi. Gent que vol derrotar en les urnes el PP i fer-li pagar la penitència. Gent nacionalista, d´esquerres, fins i tot socialistes de bon cor que no entenen perquè els seus dirigents -en els cas del socialistes, és clar- no hi són presents per cridar País Valencià, sí. Gent que entén, i ho entén bé, que amb el PSOE no hi ha prou per derrotar al PP, que cal una opció que no sacrifique el millor del país, com ha fet Pla, per un Estatut de la vergonya, per una oportunitat perduda, per una reforma de mínims. L´any 2007 no podem cedir ni un sol vot a la dreta. Cada vot comptarà per al canvi i no podem perdre´n ni un. Que li ho diguen, si no, a Berlusconi o a Manuel Fraga. Perquè si no derrotem Camps, significarà que el PP continuarà en la seua escalada urbanística i de corrupció, en el seu intent de convertir la democràcia valenciana en un reducte de negocis turbulents a la costa i mentides diverses a Canal 9. L´any 2007 és hora de derrotar el PP, amb garanties. Per això, hui, amb la manifestació del segon 6 de maig, la gent del BLOC es compromet amb el canvi l´any 2007. I estic convençut que tota la gent que compartirà manifestació al crit de País Valencià sí, també està compromesa en aquest sentit. Per tant, comença un any intens que acabarà el darrer diumenge de maig del 2007. Justament, 300 anys després de la Batalla d´Almansa, una data per la victòria, pel canvi.

Per ENRIC MORERA - SECRETARI GENERAL DEL BLOC

Anna Notícies

Un bloc o un bullit?

Diari de Balears. (7-V-06)

"Per a ERC, la nació són els Països Catalans; per a EU, és Espanya i, finalment, per al PSM, és 'Baleares'. Tres nacions diferents, doncs. Continuam amb més problemes, ara el de la llengua. Per a ERC, l'única llengua ha de ser la catalana i cal lluitar perquè assoleixi oficilitat a tot l'Estat; per a EU, per contra, l'espanyol és també considerat llengua de Mallorca i, de fet, quan governava el Pacte de Progrés, alguns dels càrrecs d'aquesta formació s'hi expressaven públicament. Recordem també que, 'gràcies' a EU, els premis Art Jove esdevingueren bilingües. Quant al PSM, prioritza teòricament el català, però a la pràctica se'n desentén quan ciutadans de la nostra illa són discriminats per fer-ne ús a les comissaries de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil o jutjats. I ha fet ben poca cosa perquè el seu soci continental, CiU, s'impliqui en la defensa de l'oficialitat del català a l'Estat i a Europa.

No m'imagín tampoc ni EU ni el PSM defensant -com ha fet ERC- un jove mallorquí acusat -cosa que ell negà en el seu moment- de cremar una bandera espanyola. No he vist mai cap d'aquests partits donar suport a persones condemnades per aquest 'delicte', 'delicte' legal d'altra banda, a països com ara els EUA, Holanda o el Regne Unit. Ni els he vists tampoc actuar en casos de flagrant violació dels drets fonamentals de la persona... si la 'persona' en qüestió és independentista. No obriren boca per condemnar el que li feren a Eric Bertran, l'infant de 14 anys acusat de terrorisme per l'Audiència Nacional, el tribunal d'excepció espanyol".

Aquests dies es parla molt a Mallorca d'impulsar la constitució d'un 'bloc' d'esquerres, integrat per ERC, EU i el PSM, que aplegui aquestes formacions amb vista a les eleccions de l'any que ve.

Els qui ho proposen pensen que, si finalment es materialitza l'esmenta bloc, hom sumarà els vots de totes tres forces polítiques i, doncs, s'aconseguiran uns millors resultats i s'evitarà una onada bipartidista PP-PSOE. Potser tenen raó. O potser no.

Allò evident és que caldrà negociar a fons per pactar un programa ben detallat a fi que els respectius electorats sàpiguen a què atenir-se. No ha de ser una mera coalició anti-PP sinó que ha de reflectir les aspiracions dels potencials votants. I aquí és on comencen els problemes. Començant per la identificació nacional dels grups de l'hipotètic bloc. Per a ERC, la nació són els Països Catalans; per a EU, és Espanya i, finalment, per al PSM, és 'Baleares'. Tres nacions diferents, doncs. Continuam amb més problemes, ara el de la llengua. Per a ERC, l'única llengua ha de ser la catalana i cal lluitar perquè assoleixi oficilitat a tot l'Estat; per a EU, per contra, l'espanyol és també considerat llengua de Mallorca i, de fet, quan governava el Pacte de Progrés, alguns dels càrrecs d'aquesta formació s'hi expressaven públicament. Recordem també que, 'gràcies' a EU, els premis Art Jove esdevingueren bilingües. Quant al PSM, prioritza teòricament el català, però a la pràctica se'n desentén quan ciutadans de la nostra illa són discriminats per fer-ne ús a les comissaries de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil o jutjats. I ha fet ben poca cosa perquè el seu soci continental, CiU, s'impliqui en la defensa de l'oficialitat del català a l'Estat i a Europa.

No m'imagín tampoc ni EU ni el PSM defensant -com ha fet ERC- un jove mallorquí acusat -cosa que ell negà en el seu moment- de cremar una bandera espanyola. No he vist mai cap d'aquests partits donar suport a persones condemnades per aquest 'delicte', 'delicte' legal d'altra banda, a països com ara els EUA, Holanda o el Regne Unit. Ni els he vists tampoc actuar en casos de flagrant violació dels drets fonamentals de la persona... si la 'persona' en qüestió és independentista. No obriren boca per condemnar el que li feren a Eric Bertran, l'infant de 14 anys acusat de terrorisme per l'Audiència Nacional, el tribunal d'excepció espanyol.

És possible que m'equivoqui, però dubt molt que la gent decebuda que votà ERC a les europees, tengui ara una gran il·lusió per tornar a votar ara el partit dels autoanomenats 'autòctons', camuflats ara dins la coalició. O de votar un partit espanyol com ara EU. I no crec tampoc que, bona part de l'electorat d'EU, que exigeix que hom parli espanyol als mítings i considera Espanya la seva nació -i 'Baleares' una regió- senti entusiame per votar ERC.

Mesclar ous i caragols amb l'únic objectiu d'anar contra el PP no pens que sigui una bona idea, cal negociar un programa que no decebi les expectatives dels electors, però pens que les diferències són molt grans i serà difícil fer-ho. No parlam de la mateixa nació ni de vegades de la mateixa llengua.

Francesc Tur i Balaguer, Palma.

Diari de Balears (7-V-06)

Joan Mesquida contra l'ecotaxa.

"L'exconseller d'Hisenda del Pacte de Progrés, senyor Joan Mesquida, ha afirmat de forma rotunda la seva oposició a l'ecotaxa i, com tants d'altres membres de l'esquerra oficial, aquella que amb els nostres vots va fruir de sous i poltrones, considera aquesta llei com un dels motius de la pèrdua de les eleccions el passat dia 25 de maig. Alguns dels 'progressistes' de boqueta que ens han governat en la passada legislatura consideren el cobrament d'un euro per turista com una ferotge mostra de 'radical i forassenyada lluita de classes'. Dirigents del PSM també han fet declaracions en aquest sentit. Tot plegat, un panorama esperpèntic en fer-nos copsar de forma brutal la covardia d'alguns dels governants que han fet malbé l'experiència progressista". (Miquel López Crespí)

L'exconseller d'Hisenda del Pacte de Progrés, senyor Joan Mesquida, ha afirmat de forma rotunda la seva oposició a l'ecotaxa i, com tants d'altres membres de l'esquerra oficial, aquella que amb els nostres vots va fruir de sous i poltrones, considera aquesta llei com un dels motius de la pèrdua de les eleccions el passat dia 25 de maig. Alguns dels "progressistes" de boqueta que ens han governat en la passada legislatura consideren el cobrament d'un euro per turista com una ferotge mostra de "radical i forassenyada lluita de classes". Dirigents del PSM també han fet declaracions en aquest sentit. Tot plegat, un panorama esperpèntic en fer-nos copsar de forma brutal la covardia d'alguns dels governants que han fet malbé l'experiència progressista.

Tots sabem els errors i mancances d'aquella llei. Però l'exconseller d'Hisenda no parla d'aquestes deficiències, de la manca d'un autèntic control en el cobrament a tots els turistes que ens visiten. Nombrosos sectors socials i els Verds d'Eivissa i Formentera ja ho van dir, uns en articles d'opinió, els altres en el Parlament. S'hauria d'haver lluitat per aconseguir cobrar l'ecotaxa en els ports i aeroports i, sobretot, en els ports esportius (que és per on entra una bona quantitat de visitants no controlats). I, també, no en mancaria d'altra!, s'hauria d'haver aplicat a tothom sense distinció, començant per exercir un rigorós control damunt l'oferta il×legal.

Joan Mesquida i tots els qui donen suport a les seves crítiques només consideren, malgrat sigui de forma inconscient, el problema de la "lluita de classes" generat en l'enfrontament del Govern amb la patronal hotelera, mai els errors que hem comentat.

Tot plegat, la provada covardia dels governants que ajudàrem a pujar al poder, ens fa veure per enèssima vegada, com de lluny són ben sovint "els nostres" de les aspiracions populars. També ens fa recordar amb certa tristor tot aquell caramull d'articles que vàrem escriure, il×lusionats, encoratjant el president Antich a tirar endavant un impost que ens era necessari per a ajudar, amb els diners recaptats, a solucionar alguns dels problemes de medi ambient i preservació i territori que provoca, precisament, l'allau turística.

Tothom recorda a la perfecció com en la passada legislatura s'establí un fort debat entre els sectors del PSOE que, coincidint amb la dreta i la patronal, no volien l'aplicació de l'ecotaxa (aquesta posició era encapçalada per Joana Barceló i Margarita Nájera, entre molts d'altres) i els partidaris d'aconseguir recursos per mitjà d'aquest sistema. A les hemeroteques es poden trobar tots els nostres articles donant suport a les mesures progressistes, malgrat que incompletes, del Pacte.

Però novament constatam com determinats polítics autoproclamats "progressistes" se'n reien de les aspiracions populars i del desig dels sectors d'esquerra del Pacte. Si un dirigent d'un partit que diu esser d'esquerra considera abusives mesures tímidament progressistes com l'ecotaxa, ¿què el diferencia de la dreta? ¿Per quins motius, quan es fruïa de sous i cadiretes, no es feia públic el que ara s'explica? D'on surt tanta por a exercir d'esquerres? O és que, com més d'un suposa, aquesta casta de polítics són completament intercanviables? La gent del carrer diu (i demostra que en sap molt més que jo d'aquestes coses), que són molts els aprofitats que tant podrien ser del PP com del PSOE com del PSM o d'UM. Són el que s'anomena "tècnics sense ideologia", del tipus Joan Mesquida. Però és una "manca d'ideologia", pel que comprovam, de fort caràcter dretà. Ben bé el que s'anomenava "tecnòcrates" en els anys seixanta.

Una vegada més els espavilats, els especialitzats en la consecució dels substanciosos sous i privilegis que proporciona l'exercici del poder, s'han rigut de les aspiracions del poble, dels desigs i sentiments de l'esquerra autèntica de la nostra societat. Ara, quan la famosa "Operació Antich" del PSOE ja ha arraconat el PSM en llevar-li onze mil vots, resulta que l'autèntica política socialista és la de Bono, la de Castella-La Manxa i "ells", la "beautiful people" del PSOE, afirma que "se considera poco nacionalista", segons ha declarat Joan Mesquida en l'entrevista que comentam.

Quin concret panorama de desolació ofereix l'actual espectacle del PSOE illenc i espanyol! No és estrany que després de les batalles per mantenir-nos a l'OTAN, l'existència del GAL, Roldán i tots els Fileses coneguts, arribi el penós teatre barat de Madrid, Marbella i, ara mateix, Mallorca amb les constants declaracions d'uns polítics que només mostren el llautó cada vegada que obrin la boca.

¿A qui pot estranyar que amb tantes mancances i covardies la dreta hagi guanyat les eleccions del 25 de maig?

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-03)

La unitat sense bases programàtiques no és la solució per a l'esquerra.

MÉS ENLLÀ DEL NOM, ÉS NECESSARI UN BLOC PROGRESSISTA DE VERITAT.

"Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica". (Llorenç Buades- CGT)

Per Llorenç Buades, militant de la CGT.

Les presses són males conselleres. La necessitat de llevar-se el PP del govern i dels ajuntaments condueix a fer propostes poc pensades. He vist el manifest d'alguns independents que demanen amb urgència la formació d'un bloc progressista o en tot cas d'una coalició electoral. En el document hi veig molt poc de programàtic.

La destrucció ambiental no és només responsabilitat del PP. El PSOE hi té bastant a veure, i també UM, que va formar part del govern del Pacte de Progrés.

Algunes forces sindicals com ara UGT i USO ja han mostrat el llautó a Eivissa en el cas de la lluita contra l'autovia. Si el que es proposa és que governi el PSOE en comptes de fer-ho el PP, hauriem de saber si ho farà amb UM, i de quina manera. Si el bloc progressista ha de participar del govern o avalar la seva política hauria de ser en condicions que no es reflexen al document. Si l'exemple és La Unione del dretà Prodi, que no m'hi apuntin. L' esquerra ha de fer d'esquerra, i no liberalisme, com es proposa amb La Unione.

Respecte de la llengua, les polítiques del Pacte es destinaren més als lletraferits i als que ja en saben que a la gent del carrer, que a la gent assalariada.

Si s'ha de parlar dels serveis públics, convendria veure quines forces s'han oposat realment al model neoliberal europeu que s'expressà en el Tractat de Maastricht, o en el projecte Constitucional Europeu. De les sindicals cap, llevat de la CGT. De les polítiques vaig veure més la negativa en altres raons (lingüístiques o nacionals) que en aquestes de caràcter social. Seria útil saber quines propostes es fan per al desenvolupament del sector públic i de l'economia social, i si un govern del PSIB, o del PSIB amb UM les sostendrien.

En relació a la precarietat laboral, allò que em consta és que algunes forces polítiques i sindicals volen vendre una reforma laboral que minva les condicions de l'acomiadament injustificat com el camí contra la precarietat.

Precisament allò que fa la reforma laboral és donar naturalesa de contracte fixe a la precarietat i fer-la extensiva al conjunt de la població assalariada. Les garanties de seguretat en el treball només poden venir de l 'increment en la penalització de les baixes no justificades. Els altres camins ja són prou coneguts. Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica.

Si s'ha de bastir un bloc ha de ser per a canviar de política i no només de polítics.

Web Ixent

Ciutat, 5 de maig de 2006.

La lluita per provar de salvar el Pacte de Progrés.

2001: el Pacte: una mort anunciada.

"Els sectors progressistes de la societat mallorquina pensen que ja és hora de finir amb tanta covardia. És possible tirar endavant, i amb ampli suport popular, si el Pacte és capaç de girar efectivament cap a l'esquerra, cap a la dignitat i la coherència amb els principis, cap al compliment del programa amb el qual tants ciutadans i ciutadanes han confiat. En canvi, si l'esquerra oficial no muda ràpidament d'actituds, les possibilitats futures d'una recomposició del teixit social que dóna suport al progressisme de les Illes, restaran tocades de mort per dècades. Per aquresta via és possible d'arribar ferits, fortament tocats, a les properes eleccions. Serà una arribada sense alè després d'haver perdut la sang pel camí sota els envits de l'adversari munarista. Maria Antònia Munar no deixarà de colpejar fins al final, per debilitar els seus enemics (i ara el president Antich ja és l'"enemic"), i el nacionalisme d'esquerres, el PSM. Munar ha de negociar el canvi d'aliats des d'una postura ferma (si és possible ha d'anar a la taula de negociacions amb un diputat més, consolidant per sempre més el seu paper de frontissa). S'equivoquen molts analistes (del PSOE i d'EU especialment) pensant que un pacte UM-PP serà el final de Maria Antònia Munar i que aquesta, fagocitada, desapareixerà del mapa polític. En un recent passat no ho aconseguí (i li faltà ben poc!) Gabriel Canyellas". (Miquel López Crespí)

Maria Antònia Munar s'ha posat nerviosa i tothom tremola. La crisi final que ha desencadenat en el Pacte ja no té tornada endarrere (ho hem comentat en altres articles). La sorprenent moratòria de començaments de juliol i la posterior enrabiada del president Antich (que organitzà una contramoratòria per provar de salvar la cara); la moció de censura a Sineu (amb el vot de la trànsfuga que donà la batlia a un militant del PSM) i que Munar no perdona de cap de les maneres; els fets de Manacor amb la crisi desencadenada per UM contra el Pacte; el dinar de la presidenta amb un ressuscitat Jaume Matas; les continuades accions de desgast que promou UM contra el PSM en el Consell de Mallorca (la humiliació de fer moratòries, entre altres coses, sense consultar el partit de Marteu Morro)... indicaven que Munar començava a cercar altres terrenys més favorables als seus designis. I aquests designis són ja massa evidents per provar de negar fets tan elementals. A hores d'ara ja és prou sabut que el Pacte de Progrés no funciona com pertoca (si és que mai ha funcionat!). El diputat verd per Eivissa Joan Buades demana amb urgència una reunió de tots els socis per mirar de salvar alguna cosa abans de la desfeta definitiva. Tot plegat no vol dir que Maria Antònia Munar rompi ara mateix el Pacte (ho farà en el moment que li sembli oportú). Però la presidenta de l'"autèntic" govern de Mallorca ha decidit anar amollant amarres amb els socis del Pacte i governar amb el PP en el 2003. Ja poden dir el que vulguin els portaveus oficials de les diverses formacions polítiques de les Illes. Els dinars i sopars són aquí, les futures repartides d'àrees de poder ja es discuteixen a la vista de tothom. Segurament aquest canvi sobtat d'estratègia s'ha fet amb una mica de nervis (cosa estranya en la presidenta). Maria Antònia Munar ha imaginat que el PSM de Mateu Morro podia avançar-se a la jugada. Hi ha enquestes que indiquen una davallada en la intenció de vots envers UM. Per això les corregudes d'UM rere la tercera edat, els caçadors o qui pugui arreplegar vots per al seu partit. Per fer valer els seus interessos Maria Antònia Munar necessita continuar exercint el seu paper de frontissa (que tan bons rendiments li ha donat!), sigui amb l'esquerra oficial, sigui amb la dreta. Un altre objectiu vital d'UM és aconseguir un nou diputat a costa del que pugui rapinyar al PP (per això els atacs permanents als "comunistes", socialistes, ecologistes i moviments alternatius "no centrats"). Però el partit més estimat en els atacs és, per damunt de tot, el PSM. Recordem que l'any 1999 els nacionalistes d'esquerra ja van perdre un parlamentari (esdeveniment que, cosa curiosa, no ha merescut cap anàlisi per part del PSM). Si Maria Antònia Munar, mitjançant el seu acostumat clientelisme, aconsegueix rapinyar el diputat que necessita i passar, per tant, de tres a quatre parlamentaris a costa dels votants del PP i del PSM, aleshores podria respirar tranquil×la. El possible pacte UM-PP que ja es perfila a l'horitzó del 2003 donaria encara més poder a la presidenta. El PP ho sap i pareix que hi està d'acord. És el preu que hauria de pagar el partit de Jaume Matas per tornar a tocar poder institucional, sortir de les tenebres exteriors institucionals. I és un preu que estan disposats a pagar malgrat que hagin de patir.

Ara, i tothom ho sap, el Pacte de Progrés aguanta de forma vergonyosa i agònica amb declaracions que ningú no creu. Pere Sampol i el president Antich s'han passat setmanes i setmanes dient que els esdeveniments que han descobert la buidor i podridura del Pacte "són coses de l'estiu". Mentrestant Maria Antònia Munar esmolava el punyal i el clavava fins al fons del Pacte, decidida i sense pietat amb una esquerra oficial que només li ha servit d'instrument per a consolidar encara més el seu poder.

És una trista situació per a tots els ciutadans i ciutadanes d'aquesta comunitat que hem cregut en un mínim canvi social, en l'inici d'una hipotètica regeneració de la societat de les Illes. Les màscares ja han caigut. No hi ha excuses versemblants. Aquests vint-i-quatre mesos han estat patètics. Tothom ha vist prou clar el paper claudicant de l'esquerra oficial, cedint en tot moment (exceptuant la potadeta de la moratòria alternativa del Govern Balear) davant Maria Antònia Munar per tal de conservar les poltrones. Tot plegat és un espectable dantesc que algú ha volgut cobrir piadosament amb dèbils cortines de fum (els discursos oficials, ben pagats, per amagar la claudicació i la buidor).

Els sectors progressistes de la societat mallorquina pensen que ja és hora de finir amb tanta covardia. És possible tirar endavant, i amb ampli suport popular, si el Pacte és capaç de girar efectivament cap a l'esquerra, cap a la dignitat i la coherència amb els principis, cap al compliment del programa amb el qual tants ciutadans i ciutadanes han confiat. En canvi, si l'esquerra oficial no muda ràpidament d'actituds, les possibilitats futures d'una recomposició del teixit social que dóna suport al progressisme de les Illes, restaran tocades de mort per dècades. Per aquresta via és possible d'arribar ferits, fortament tocats, a les properes eleccions. Serà una arribada sense alè després d'haver perdut la sang pel camí sota els envits de l'adversari munarista. Maria Antònia Munar no deixarà de colpejar fins al final, per debilitar els seus enemics (i ara el president Antich ja és l'"enemic"), i el nacionalisme d'esquerres, el PSM. Munar ha de negociar el canvi d'aliats des d'una postura ferma (si és possible ha d'anar a la taula de negociacions amb un diputat més, consolidant per sempre més el seu paper de frontissa). S'equivoquen molts analistes (del PSOE i d'EU especialment) pensant que un pacte UM-PP serà el final de Maria Antònia Munar i que aquesta, fagocitada, desapareixerà del mapa polític. En un recent passat no ho aconseguí (i li faltà ben poc!) Gabriel Canyellas. Ara, que tot ha canviat, el perill per a UM ha disminuït encara més. A conseqüència del cas Mapau i de la girada a la dreta de Munar (aquesta és la jugada) el PP pot perdre, fins i tot, algun vot que ajudaria a reforçar UM (juntament amb el que "prengui" al PSM). Consolidat el paper de frontissa "in aeternum" (per això la gelosia davant alguns moviment en aquesta direcció de Mateu Morro), Maria Antònia Munar podria respirar tranquil×la quatre anys més mentre ordeix noves estratègies.

Mai ningú no haurà administrat amb tanta eficàcia i bona fortuna uns resultats electorals tan escassos i, aparentment, inestables. Error greu de PSOE i EU pensar que Munar té por de ser engolida pel PP. Els temps han canviat i ara estam en una altra conjuntura política on el més important és les ganes esbojarrades que té el PP de recuperar el poder costi el que costi, hagi de donar a Munar i UM el que hagi de donar. Això és el que Maria Antònia Munar i Jaume Matas estan discutit en els seus dinars i sopars de Palma i Madrid (i els que vendran!).

Seran dos anys agònics i tristos per a tots els progressistes de les Illes. El somni socialdemòcrata s'ha esvaït. Ja no hi creuen ni els que cobren vuit o nou "quilos" a l'any. Que no pensarà el ciutadà del carrer!

Ara s'hauria de valorar de forma seriosa si el manteniment de la poltrona, el cotxe oficial i el sou a final de mes val més que provar de salvar el que es pugui del teixit social progressista de les Illes. El president Antich i els sectors que li donen suport han de fer un canvi estratègic que ajudi a salvar el que sigui salvable d'il×lusió, de possible reorganitzció popular, per als propers anys. En cas contrari hauran sembrat de sal el futur de l'esquerra de les Illes per dècades.

Des d'un punt de vista cínic encara es podria entendre la cursa per la poltrona; però ja és més difícil racionalitzar que, des d'aquesta tranquil×litat política (i econòmica) que dóna la poltrona conquerida, des d'aquest promontori anomenat poder, no s'actuï, no es faci res que sigui conseqüent amb el compromís que els ha dut a la tranquil×litat i al promontori.

I el que diem pel PSOE i sectors afins també val per als companys i companyes del PSM que, fins fa poc, eren els únics que rebien (i reben encara!) les envestides de tothom. La història és llarga, la vida dels pobles quasi eterna. Potser tampoc no passaria res si estassin un temps a l'oposició servant per al dia de demà, per a conjuntures més favorables, un llegat d'idees i principis que en aquests moments s'estan fent malbé. Valdria més passar a l'oposició contra la dreta de sempre que no continuar al poder dilapidant les il×lusions populars a canvi de no fer res per satisfer-les.

Ni un poble, ni un partit coherent, d'esquerres, autènticament nacionalista i progressista, no moren perquè hi hagi quatre funcionaris que no cobrin substancioses pagues a final de mes. Aleshores, en una altra situació, salvant el que es pugui salvar de l'actual desastre, potser es podria iniciar de nou el camí de les reformes que no s'han pogut bastir en el present. Concretar, amb l'experiència actual (gens agradable, per cert!) un autèntic Pacte progressista lluny de la misèria que hem vist i veiem cada dia. Hora a hora és fa més evident que serà molt difícil acabar la legislatura amb certa dignitat. Però una repetició del que hem tengut fins ara mateix seria, sens dubte, el final de tota esperança en el redreçament nacional i social de la nostra terra.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-IX-2001)

El Bloc "Nacionalista" del PCE,

"Els antics dirigents del PCE haurien de saber que aquesta velocitat summament accelerada per a enllestir un nou invent electoral que els permeti salvar els mobles potser no contribueix a la necessària unitat de l'autèntica esquerra mallorquina. Haurien de ser conscients que, per desgràcia per a un projecte alternatiu a la dreta depredadora que ens malgoverna, pressionar de forma tan ferotge als hipotètics aliats només fa veure el llautó electoralista de la proposta. I no és això el que el ciutadà d'esquerra de les Illes vol en aquests moments. El mateix Valero ho deia en el seu escrit: 'S'ha de basar en els problemes de la gent i no en promocions publicitàries'". (Miquel López Crespí)

Dins l'àmbit de l'antiga direcció carrillista i prosoviètica de les Illes, en el cap dels antics secretaris generals illencs del PCE i membres de la direcció del prosoviètic PCPE d'Ignacio Gallego, parlam concretament de Josep Valero i de Miquel Rosselló, s'ha donat un canvi important. Si fins fa pocs mesos les pressions de tots els antics responsables del PCE, és a dir de Pep Vílchez, el mateix Valero, Miquel Rosselló o Manolo Cámara anaven enfocats a insistir en la repetició de la coalició "Progresistes", ara el discurs ha mudat. De cop i volta, llegint els articles que Josep Valero i Miquel Rosselló han anat publicant ens adonam que, inesperadament, i vist i comprovat que el PSM no trobava convenient la repetició d'un experiment fracassat, han fet seva una idea que circula de ja fa molt temps entre les fileres dels militants i simpatitzants del nacionalisme d'esquerra: la creació d' un Bloc Nacionalista Alternatiu. La idea no és nova ni es cap "genialitat" especial dels Valero-Rosselló. Fa temps que s'ha experimentat amb prou èxit i bon resultats tant per a la lluita popular com per a les eleccions a Galícia. Parlam, evidentment, del Bloc Nacionalista Gallec. Ara bé, que a Galicia hagi funcionat l'experiment no vol dir que a les Illes pugui reixir.

Les situacions són prou diferents. A les Illes arribam a la possible i hipotètica constitució d'aquest Bloc Nacionalista després d'anys d'abandonaments d'idees i principis per part del carrillisme illenc, dels mateixos que ara diuen de boca enfora que volen encapçalar una plataforma de lluita nacionalista.

No sé si aquesta proposta copiada al Bloc Nacionalista Gallec arribarà a temps per a salvar algunes cadiretes. El cert és que la unitat és necessària i, per sort, hem vist recentment la constitució de la Plataforma de Plataformes, l'organització que agrupa tots aquells grups que, en l'acció, són al carrer per a preservar la nostra terra de l'especulació i de l'acció nociva de les màfies polítiques i econòmiques que estan destruint Mallorca. Aquesta és la unitat per la base a la qual donam suport sense cap mena de dubtes. El problema del Bloc Nacionalista que proposa l'antiga direcció del PCE i del prosovètic PCPE d'Ignacio Gallego és saber amb claredat els motius que els porten a abandonar la propaganda a favor de "Progressistes" per a substituir-la per la del Bloc Nacionalista.

Tot fa pensar que els nervis preelectorals ja són a flor de pell. Pel que sembla la possible caiguda d'Esquerra Unida en l'extraparlamentarisme més extremat els fa apropar-se a les tesis defensades per determinats sectors del PSM. Però aquesta pressió electoral sobre el PSM només evidencia la debilitat i la por dels dirigents d'EU a restar fora de les institucions amb tota la pèrdua econòmica i de privilegis que això comporta. La por i les presses electorals són males conselleres. Els antics dirigents del PCE haurien de saber que aquesta velocitat summament accelerada per a enllestir un nou invent electoral que els permeti salvar els mobles potser no contribueix a la necessària unitat de l'autèntica esquerra mallorquina. Haurien de ser conscients que, per desgràcia per a un projecte alternatiu a la dreta depredadora que ens malgoverna, pressionar de forma tan ferotge als hipotètics aliats només fa veure el llautó electoralista de la proposta. I no és això el que el ciutadà d'esquerra de les Illes vol en aquests moments. El mateix Valero ho deia en el seu escrit: "S'ha de basar en els problemes de la gent i no en promocions publicitàries".

Per part ni banda, exceptuant els articles propagandístics que comentam, no es veu el necessari contacte amb els moviments socials, amb el moviment antimundialitzador, amb les plataformes que lluiten activament contra la dreta i el neoliberalisme dominant. El camí no és el de una fictícia unitat per la cúpula de les formacions que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, tudant dècades d'esforços i mobilitzacions populars. El camí segurament podria anar envers una possible refundació de l'esquerra nacionalista i alternativa de les Illes. Un projecte basat, a part del necessari programa alternatiu, en la inicial dimissió de tots els dirigents que feren fracassar el Pacte de Progrés, en assemblees de base, democràcia directa i participació de tots els grups i moviments de l'esquerra alternativa de les Illes, elecció d'una nova direcció que no tengués res a veure amb els anys de desmobilització i consens amb la dreta des de la transició i els pactes amb el franquisme reciclat. Una nova esquerra per a una situació igualment nova.

Crec, i és una opinió ben sincera, que fer muntatges propagandístics des de les cúpules fracassades no portarà enlloc.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (25-IX-05)

La Campanya Diguem No a l'Estatut, en marxa.

"Volem passar de ser súbdits a ciutadans". (Unió de Pagesos)

"La campanya està impulsada des de la societat civil i compta amb el suport de la Plataforma pel Dret a Decidir i de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació. El portaveu de la campanya Diguem No, Carles Riera, ha assenyalat que l'objectiu de la campanya 'és derrotar el sí perquè el nou text no prosperi'.En aquest sentit, ha subratllat que es tracta d'un 'objectiu possible perquè tenim molts indicis que el 'no' és un posicionament que va augmentant dia rere dia'. Riera ha afegit que 'aquest Estatut no satisfà les expectatives de sobirania nacional del nostre poble, sinó que és un impediment per endegar un procés d'autodeterminació i, per tant, és un bon Estatut per Espanya'. Així mateix, ha assegurat que 'és un 'no' que va contra la classe política catalana, que ha anat de renúncia en renúncia i ni tan sols ha respectat l'acord del 30 de setembre'". (Carles Riera, portaveu de la campanya Diguem No)

Avui s'ha donat el tret de sortida de la campanya Diguem No per al referèndum del nou Estatut de Catalunya. La campanya està impulsada des de la societat civil i compta amb el suport de la Plataforma pel Dret a Decidir i de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació. El portaveu de la campanya Diguem No, Carles Riera, ha assenyalat que l'objectiu de la campanya "és derrotar el sí perquè el nou text no prosperi".En aquest sentit, ha subratllat que es tracta d'un "objectiu possible perquè tenim molts indicis que el "no" és un posicionament que va augmentant dia rere dia". Riera ha afegit que "aquest Estatut no satisfà les expectatives de sobirania nacional del nostre poble, sinó que és un impediment per endegar un procés d'autodeterminació i, per tant, és un bon Estatut per Espanya". Així mateix, ha assegurat que "és un "no" que va contra la classe política catalana, que ha anat de renúncia en renúncia i ni tan sols ha respectat l'acord del 30 de setembre".Riera ha explicat que en les darreres hores desenes d'entitats (com per exemple les JERC) s'han interessat en participar a la campanya, fet que denota l'abast que podria tenir la iniciativa. A més, ja s'estan constituint nuclis locals de la campanya arreu del país. Una altra de les ponents, Blanca Serra, ha destacat que un hipotètic triomf del "no" és una "victòria de la regeneració política i un toc d'atenció als qui consoliden la nostra subordinació a Espanya". Serra ha explicat que s'oposen al nou Estatut perquè no contempla que "som una nació, impedeix el dret a l'autodeterminació, oblida la territorialitat dels Països Catalans i no té en compte drets socials fonamentals". D'altra banda, Xevi Safont, de la CUP de Mataró, ha ressaltat que "ens trobem en una segona transició, on el gran protagonista és la societat civil, que ha perdut la por i és capaç d'exigir el dret a l'autodeterminació". Finalment, l'escriptor Julià de Jòdar s’ha alegrat que la "consciència popular estigui fent moure els polítics", mentre que l'històric dirigent d’Unió de Pagesos i ara portaveu de l'Assemblea Pagesa, Pep Riera, ha assegurat que el "no" és un "acte de dignitat perquè no volem ser tractats com un ramat de xais" i perquè "volem passar de ser súbdits a ciutadans".

Crònica dels moviments socials. Xavier Tedó · 04/05/2006

Tribuna Catalana

Ni Fanny, ni Pilar...molts, i pacífics

Per Maurici Cuesta i Labèrnia, Secretari general de l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE)

"La Plataforma Antiautopistes va buscar el suport d’entitats i partits polítics. Va fer una crida a tots els partits i el PP mai va donar-los suport ni els hi dóna. Fanny Tur o Pilar Costa són dues persones més d’aquesta extensa i, de moment, exitosa xarxa cívica que lluita –democràticament- contra uns projectes viaris desmesurats per a Eivissa". (Maurici Cuesta)

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Quan existeix un problema, et preocupa i no te’n surts, no hi ha res més senzill que buscar un mac de fer trons, responsabilitzar una persona del problema i confiar que, d’aquesta manera, sigui més fàcil eludir les teues responsabilitats i traspassar-les a aquell o a aquella. A la vegada, s’intenta enfonsar aquella persona sota el pes de reiterades acusacions i, en darrer terme, anul·lar-la com a contrincant.

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Aquesta és la nefanda actitud que han emprés els dirigents del PP i del Consell d’Eivissa i Formentera amb Fanny Tur i Pilar Costa. Per a ells, són les dolentes de la pel·lícula antiautopistes, els cervells grisos de les mobilitzacions, unes incitadores als actes més violents que s’hagin donat mai a Eivissa i, en definitiva, unes expertes en kale borroka que deixen en mal paper als de Jarrai.

Encara que pugui ser engorrós haver de posar-se a desmentir aquestes acusacions, un no es cansa de defensar la democràcia de la forma més radical possible. Sí, gent del PP, han llegit bé: radical. La democràcia no és només una convocatòria cada ix anys per decidir quins han de ser els nostres representants institucionals i els governants, no. La democràcia és un dret universal que algunes persones intentam exercir dia a dia. Si les urnes no ens donen la raó en determinat assumpte, hi ha infinitat de legítimes, legals i netes maneres de provar que l’assumpte en qüestió es resolgui com un voldria. Si, a més, un no està sol i hi ha moltíssima més gent que pensa el mateix, un es carrega de raons i segueix cercant maneres perquè l’entorn d’un es paregui més al seu ideal. Si aquestes maneres són respectuoses, pacífiques i tenen fonament, podrem parlar de l’exercici dels drets sota una perspectiva democràticament radical. Ja sabem que al PP li encanta cercar radicals, acusar-los de ser-ho i mirar de portar-los als tribunals.

Fanny Tur o Pilar Costa són dues persones entre les moltes que es posicionen dia sí i dia també contra uns projectes viaris que es pretenen fer a Eivissa i que acumulen infinitat de crítiques respecte del seu concepte i de la seua execució. Aquestes crítiques les formulen les persones més afectades directament i les que s’ho consideren. Algunes d’aquestes crítiques es formulen legítimament en les institucions públiques, d’altres en les instàncies judicials i, d’altres, directament en el lloc on es dóna el problema. També legítimament. Legítimament s’indignen molts propietaris quan se senten atropellats per l’actuació del Govern de les Illes Balears en el tema.

La Plataforma Antiautopistes va buscar el suport d’entitats i partits polítics. Va fer una crida a tots els partits i el PP mai va donar-los suport ni els hi dóna. Fanny Tur o Pilar Costa són dues persones més d’aquesta extensa i, de moment, exitosa xarxa cívica que lluita –democràticament- contra uns projectes viaris desmesurats per a Eivissa.

Des de l’Entesa (ENE) hem denunciat sempre el vandalisme i els excessos quan s’han produït. I els que han sorgit en el conflicte antiautopistes, també. Fanny Tur o Pilar Costa ho han fet igualment, de la mateixa manera que la pròpia Plataforma o les entitats que li donen suport.

Demanam al PP que no simplifiqui les coses, que no carregui les tintes contra dues persones, que entengui que hi ha un autèntic problema i moltes persones, i, sobretot, que enceti el diàleg al voltant de les autovies.

Última Hora-Ibiza y Formentera

30/04/2006

El PSM afirma que l’Estatut pactat per PP, PSOE i UM suposa un renúncia prèvia a temes importants per a les Illes Balears .

Palma · 28/04/2006

El PSM considera que la proposta d’Estatut pactada per PP, PSOE i UM suposa una renuncia prèvia a temes molt importants per a les Illes Balears. En aquest sentit, Gabriel Vicens, secretari general del PSM, i Mateu Crespí, candidat del PSM al Govern de les Illes Balears, han lamentat que es vulgui desaprofitar una oportunitat històrica per aconseguir el reconeixement que les Illes Balears es mereixen. Els nacionalistes considera incomprensible que la proposta d’Estatut signada per PP, PSOE i UM renunciï al reconeixement de la realitat nacional de les Illes Balears. El PSM afirma que resulta insuficient la consideració de les Illes Balears com a “nacionalitat històrica”, més si es té en compte que en aquest mateix procés altres comunitats com Catalunya, Andalusia, Galícia o Euskadi estan apel·lant a la seva condició de “nació” o de “realitat nacional”. El PSM també lamenta que l’Estatut no mencioni enlloc les relacions i vincles destacats amb la resta del Països Catalans i que s’hagi perdut l’oportunitat d’igualar, en drets i deures, el coneixement i l’ús de la llengua catalana amb la castellana. Segons els nacionalistes, és inadmissible que la llengua catalana quedi com a secundària o “suboficial”. Des del PSM la proposta d’Estatut no hauria d’haver renunciat d’entrada a esmentar la doble condició de la llengua catalana com a llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. A més, els nacionalistes consideren “molt perillós” obrir de manera irresponsable el tema de les modalitats dialectals. Finalment, el PSM creu que s’han fet moltes altres renúncies en qüestions que són d’una importància cabdal per a les Illes Balears, com són el tema del finançament (que quedarà una altra vegada en mans de la discrecionalitat de l’Estat), el desglossament de les competències o altres temes de rellevància simbòlica, com l’ús de les banderes i símbols històrics propis de les Illes Balears.

Tribuna Mallorca

PER QUÈ UN BLOC?

"Potser valdria més la pena invertir el temps que gastam muntant paradetes i filosofant sobre el Bloc fent campanya, muntant paradetes sobre el PSM, pensant com podem fer llistes de suport, sumant entitats i col·lectius, adherint plataformes al nostre projecte polític, etc. Estic segut que si ho provam durant un mes ja notarem el resultat. El fet està clar, hi havia més gent a la paradeta que alguns membres del PSM varen muntar davant Sant Miquel o a la roda de premsa de disssabte passat donant suport al Bloc que a la marxa cap a La Real organitzada pel PSM. Això no és normal". (Pere Muñoz)

He estat uns dies out i he vist com als blocs de Grosske, Llauger @ co. es parla del Bloc.

A més, he vist com els meus companys del PSM també en parlen i surten al carrer per defensar-ho. De fet, sembla que l'únic partit realment interessant en el Bloc som nosaltres. Els altres partits fan campanya! Com a mínim som els que ho hem demostrat més. Potser som també els que creim més poc amb les nostres forces. No és el meu cas. Si tots els esforços que estam dedicat a parlar del p. Bloc els dedicàssim a fer campanya i carrer tot aniria molt millor!

A més, dins el PSM la idea de Bloc no està molt elaborada, la qual cosa indica que més val deixar el tema per després de les eleccions. Jo mateix durant els darrers 10 dies he sentit:

. Hem de fer un Bloc com el BNG! Però a Galicia IU no està dins el BNG, simplement perquè a IU no li interessa perdre presència a tot "el territori espanyol".

Hem de fer un Bloc a l'esquerra del PSOE. Hem de crear un nou ens polític i han de desaparèixer els existents! (La idea original era de Pere Sampol) Però se'n temeren que el EU i ERC no desapareixerien mai perquè tenen els seus referents continentals.

3. Hem de fer una coalició que camini cap a un Bloc! Ahhhhh, ara ens començam a entendre, però què passa als municipis on ni EU, ni ERC no tenen presència?

. Direm que volem Bloc i que els altres diguin que no. Així quedarem bé! Lleig, lleig, no està bé proposar una cosa perquè et diguin que no i quedar bé.

Supós que aquesta mateixa setmana sentirem més combinacions. És normal, és una idea difícil i que s'està elaborant. Per això precisament val la pena parlar-ne amb calma quan no tenguem unes eleccions just aquí!!!

A mi em sembla que hi ha gent molt nerviosa pel futur i s'aferren a qualsevol cosa que pugui significar una novetat. Fa anys que sentim parlar de la unió de forces d'esquerra, però ara des del PSM s'amplifica el debat, i a major amplificació més transmissió de que totsols no farem res.

Potser valdria més la pena invertir el temps que gastam muntant paradetes i filosofant sobre el Bloc fent campanya, muntant paradetes sobre el PSM, pensant com podem fer llistes de suport, sumant entitats i col·lectius, adherint plataformes al nostre projecte polític, etc. Estic segut que si ho provam durant un mes ja notarem el resultat. El fet està clar, hi havia més gent a la paradeta que alguns membres del PSM varen muntar davant Sant Miquel o a la roda de premsa de disssabte passat donant suport al Bloc que a la marxa cap a La Real organitzada pel PSM. Això no és normal.

Ens pot servir de referent que el va passar a Catalunya.

Més de 20 anys de govern de CIU.

ERC. Va tenir una gran crisi quan se'n va anar el seu líder, Àngel Colom. Ningú no va plantejar juntar-se amb Iniciativa. Varen crear noves línies de recuperació dins els seu propi partit. Ara governen.

PSC. Crisi important. Crearen Ciutadans pel Canvi, un revulsiu dins el propi partit que sumava externs. Ara governen.

Iniciativa. Crisi existencial com IU. Crearen un suport que es concretà amb un nom llarguíssimmmmmmmmmmm. Ara governen.

Potser jo sigui beneit i no vegi les coses, però no seria més normal que intentàssim crear vincles estables amb l'altre partit nacionalista de les Illes Balears, ERC. De fet, molts dels que ara proposen Bloc eren manifests anti acords amb ERC. Benvingut sigui el canvi.

Tothom veu que l'alternativa al PP-UM és un govern de progrés al Parlament i a Palma, per tant haurà unió postelectoral d'esquerres. La qüestió és decidir si hem de privar als electors de poder votar exclusivament un partit nítidament nacionalista i d'esquerres com el PSM.

Pere Muñoz (PSM)

02 Mai, 2006

Els silencis de Margalida Rosselló. (i II)

"¿Per què Margalida Rosselló no explica el fracàs de la seva experiència electoral, la inutilitat, quant a enfortir el moviment verd, del seu pas per la conselleria i pel Parlament? ¿Per què i quines raons té per a servar aquest perllongat silenci davant tot el que s'ha esdevengut? ¿Per quins motius contínua donant suport actiu en aquells que han fet malbé la seva organització i han liquidat quinze anys de feina independent i tot un projecte de futur? ¿Per quina causa contínua donant suport als enterradors del seu projecte, aquells que han cremat i enviat a casa seva una generació d'honrats lluitadors i lluitadores ecologistes? ¿Què hi guanya callant? ¿Quina és l'explicació que pot donar de no haver marxat encara al Grup Mixt per provar de recuperar, des de la independència, el que pugui restar de l'ecologisme illenc tan damnat per aquests anys de destrucció continuada?". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

En altres articles hem parlat dels silencis de Margalida Rosselló, de com mai no ha analitzat el fracàs de l'aliança amb Izquierda Unida ni tampoc ha parlat de la desintegració del grup a la qual ella havia dedicat quinze anys de la seva vida. Són uns silencis massa sospitosos. Co m amics que sempre li hem donar un suport actiu voldríam que Margalida Rosselló analitzàs públicament el significat polític de la pèrdua constant de militants verds quan aquests anaven comprovant com l'aliança per aconseguir unes cadiretes enfonsava quinze anys de treball ecologista independent. La diputada verda també hauria d'analitzar els motius de la demonització constant de Joan Buades, la història de l'expulsió del diputat verd del Consell d'Eivissa i Formentera, les infiltracions d'afins d'Izquierda Unida en els Verds per tal de vampiritzar i corcar el grup des de dins... Res de tot això, cap explicació adient a la societat mallorquina podem trobar en el bloc personal que la diputada té a Balearweb ("La teva veu Verda en el Parlament"). Talment com si a l'autora del bloc li haguessin fet una terrible lobotomia, hom només hi pot trobar informacions interessants, evidentment, sobre donar un impuls a les energies netes, sobre la necessitat de bastir clavegueram a les zones urbanes que no en tenen, declaracions sobre la necessitat que les Illes Balears siguin declarades zones lliures d'energia nuclear... tot molt correcte i positiu, però que no informa gens del que s'ha esdevengut aquests darrers anys en el moviment verd de les Illes i manco encara no diu quin pot ser el futur de l'ecologisme illenc una vegada comprovat el fracàs de la coalició i la destrucció del projecte independent de Margalida Rosselló, un projecte que ha estat torpedinant fins a l'enfonsament per part d'aquells mateixos amb els quals la diputada es retrata cada dia.

En acabar de llegir el bloc "La teva veu Verda al Parlament", en constatar el seus silencis, ens vénen al cap moltes preguntes sense resposta encara, i també arribam a copsar els motius reals de la desfeta dels Verds. ¿Com és possible, ens demanam, que des d'aquesta evident debilitat ideològica, Margalida Rosselló i Jordi López s'atrevissin a embarcar-se en una aventura que, indubtablement, havia d'acabar amb el grup ecologista? ¿Per quins motius no escoltaren Àngels Fermosselle o Miquel Àngel Lladó, que ja advertien del que podia esdevenir-se? ¿Per què Margalida Rosselló no explica el fracàs de la seva experiència electoral, la inutilitat, quant a enfortir el moviment verd, del seu pas per la conselleria i pel Parlament? ¿Per què i quines raons té per a servar aquest perllongat silenci davant tot el que s'ha esdevengut? ¿Per quins motius contínua donant suport actiu en aquells que han fet malbé la seva organització i han liquidat quinze anys de feina independent i tot un projecte de futur? ¿Per quina causa contínua donant suport als enterradors del seu projecte, aquells que han cremat i enviat a casa seva una generació d'honrats lluitadors i lluitadores ecologistes? ¿Què hi guanya callant? ¿Quina és l'explicació que pot donar de no haver marxat encara al Grup Mixt per provar de recuperar, des de la independència, el que pugui restar de l'ecologisme illenc tan damnat per aquests anys de destrucció continuada?

Ja fa prop d'un any que, per encorarjar-la, en un article titulat "Els Verds al Grup Mixt", escrivíem: "Margalida Rosselló caurà en els paranys parats pels seus contraris? Pensam que no. Margalida Rosselló pot portar endavant les idees que ha defensat sempre i el projecte verd independent des del Grup Mixt, per exemple. I segurament amb més efectivitat del que hom podria imaginar. Des del Grup Mixt la diputada pot ser el portaveu eficient de les nombroses plataformes antiautovies, grups ecologistes de les Illes, tot l'ampli moviment que és actualment en marxa contra les maniobres especulatives i depredadores de la dreta mallorquina. I a part de ser el portaveu d'aquest ampli moviment social pot iniciar de nou la reconstrucció de l'espai verd de les Illes".

Som molts els que volem un reforçament de les organitzacions conservacionistes i ecologistes de les Illes i ens plauria veure Margalida Rosselló rompre el seu sospitós silenci donant les explicacions polítiques que els seus amics i votants es mereixen. Els articles en defensa del ferreret, exigint més transport públic, una millor gestió dels residus o demanant més drets per als ciclistes ciutadans són prou interessants i els aplaudim. Ara bé, els podria fer igual de bé qualsevol jove de quinze anys preocupada o preocupat per la política depredadora de la dreta que ens malgoverna. Però a una exconsellera de Medi Ambient del Govern de les Illes, a una diputada del Parlament de les Illes Balears, li demanam una mica més que a una estudiant d'institut. I el que demanam són explicacions polítiques del que ha passat amb els Verds, una anàlisi pública de la desfeta que tothom ha vist i, i també, una valoració de les perspectives de futur de l'ecologisme a les Illes. Tot el que no ha fet Margalida Rosselló en tots aquests anys d'estar a les institucions.

Volem afirmar novament que som molts els que pensam que Margalida Rosselló, malgrat aquestes evidents contradiccions, no pot marxar així, per les bones, deixant abandonat el projecte verd i facilitant la tasca als seus enterradors. Potser seria el més còmode, no ho dubtam, però que l'abandonament sigui el més fàcil no vol dir que sigui el que necessita el poble de les Illes en aquesta difícil conjuntura. Ara més que mai és necessari l'esforç de tota aquella gent que sabem sempre ha lluitat en primera línia per Mallorca i pels interessos de les mallorquines i mallorquins.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (2-V-06)

Crisi de l'esquerra.

Destriem el caliu de les cendres per tal de generar una organització política 100% d'esquerra.

Per Llorenç Buades Castell (Web Ixent)

Militants de l'esquerra alternativa de les Illes. D'esquerra a dreta: Cecili Buele (ERC), Miquel López Crespí (nacionalista d'esquerra) i Llorenç Buades (CGT). Llorenç Buades, l'autor d'aquest article és el primer per la dreta. Tres històrics militants de l'esquerra alternativa que, plegats, representen més de noranta anys de lluita contínua en defensa dels drets nacionals i socials dels Països Catalans.

Fa pocs dies vaig escriure en relació al projecte de Bloc que proposava Gabriel Barceló al conjunt del PSM i a les altres forces semblants --Esquerra Unida,Verds,Erc--en la seva candidatura al proper Congrés. D’aleshores ençà s’han multiplicat els escrits de militants, s’han fet els anuncis de dimissió de Pere Sampol, i s’han activat posicionaments en alguns casos desqüalificadors dels mal anomenats “renovadors” cap als companys que proposen el Bloc.

Més tard han seguit els penediments, però tirada la pedra, alguna cosa queda. Pel que he llegit a la premsa, i si és veritat, no han mancat tampoc les desqüalificacions dels anomenats “oficialistes” cap als renovadors en el cas d’un destacat militant del PSM a Felanitx que qüalifica als “renovadors” de “neoconservadors”. La font en aquest darrer cas sorgeix de la premsa del Grup Serra.

Tot seguit, els que proposen el Bloc han decidit tirar endavant les seves propostes i manifestar-les al carrer a partir de la dinamització de les candidatures municipals unitàries que es vertebren en alguns pobles amb gent d’Esquerra Unida, Verds o gents independents. Per més que aquesta opció sigui acceptable des del criteri de seguiment dels acords del partit, allò que queda és una certa sensació de desgavell que sembla de difícil solució.

La proposta de Bloc significa ara mateix una aposta qüalitativament més difícil d’assolir que la d’una entesa electoral. No és admesa per la militància pròpia del PSM que es va pronunciar contra la coalició, i tampoc és admesa almenys per Eberhard Grosske (EU-IU),que no veu la seva oportunitat a curt termini. No li manca raó a Grosske . La proposta de Bloc sense convivència prèvia podria significar la liquidació del mateix i de les organitzacions que el mantenen en el cas d’obtenir uns resultats electorals magres.

Es clar que aquest tipus de propostes s’han de fer en un Congrés, lloc de debat, i és democràtic que Gabriel Barceló faci la proposta davant el Congrés del mes de maig. Altra cosa és que la seva proposta sigui oportuna en una militància dividida respecte a la formulació d’una coalició,perquè no ajuda a superar la divisió. Més aviat engrandeix les diferències i fan més difícil una sortida unitària.

Així i tot crec que hi ha gent al PSM que no s’identifica en absolut amb la proposta de Bloc, i que al mateix temps és distant de la dretanització dels “renovadors”. És gent que es sent d’esquerra i també independentista, i que creu compatibles els dos projectes sense cap necessitat d’aliances electorals. No crec que els dos sectors enfrontats al si del PSM siguin prou homogenis, perquè si les posicions són absolutament tancades respecte dels dos projectes que coneixem, l’actitud més pràctica seria que un dels dos grups s’escindís per tal de bastir un projecte diferent. Al meu entendre aquest projecte diferent giraria per part dels renovadors cap a una unitat amb UM, i en el cas dels qui proposen el Bloc, amb la formulació del mateix amb les forces que han apuntat. En un o altre cas, el PSM despareixeria, i en cap dels dos casos serien el pal de paller,ni respecte d’UM,ni en relació a EU-Verds.

La solució per a la supervivència del PSM és fer jugar un paper central a la militància que no es significa per cap dels dos projectes, és a dir, donar més protagonisme a les bases per sortir del forat. Amb el Congrés a la vista és difícil que es pugui establir un marc de debat correcte que fonamenti el respecte i la iniciativa de la militància de base cap a la cerca de sortides alternatives a les existents.

El conjunt del partit ha de saber també que no es poden fer il·lusions en les eleccions del 2007, i que la reculada és gairebé inevitable. En l’estat actual, i després de l’experiència negativa del Pacte de Progrés, que es cobra la factura ara, el PSM no està en condicions d’assolir posicions de govern.

No es preveuen massa situacions que puguin alterar les condicions de polarització entre el PSOE i PP, i una part important de l’electorat del PSM i d’Esquerra Unida-Verds optarà per votar al PSOE. Fins i tot em consta que hi ha militància poc fidel en el vot cap al seu partit quan els candidats no són majoritàriament acceptats. Així que un PSIB-PSOE que al llarg d’aquests anys d’oposició ha fet un paper molt gris, pot ser el gran beneficiari de la crisi de l’esquerra. Encara més, la manca de militància política en aquest partit, a Ciutat és particularment greu, per l’existència d’un corc que des de fa dècades disposa del control clientelar de les agrupacions més fortes de Ciutat.

El corc que perviu al PSIB-PSOE ha allunyat a bona part dels seus antics qüadres, i la seva posició de lobby generosament sostingut per la dreta municipal manifesta el seu poc interès per accedir a la majoria de l’alcaldia, com s’ha expressat al llarg dels darrers temps. En aquest sentit, el PSIB-PSOE es podria regenerar a partir de la incorporació de militants de l’esquerra en crisi com sovint ha fet.

El problema de les formacions que es defineixen com l’esquerra del PSOE, és que, en les polítiques socials cada vegada tenen menys espai polític respecte al PSOE. Tenen menys espai polític perquè han fet un recorregut important cap a la dreta i cap a posicions socials de caràcter neoliberal en les seves pràctiques de gestió municipal, o de gestió institucional, com la sindical, per posar un exemple

Cap de les formacions que es defineixen com l’esquerra del PSOE disposa avui de les seves principals referències en la classe treballadora, en les seves reivindicacions, en implicar-se en la millora de la correlació de forces de la gent treballadora respecte del procés d’acumulació del capital i de la distribució de la renda. En aquest sentit és oportú recordar que cap formació política es destaca per fer front a la reforma laboral, ni per mobilitzar al jovent en favor d’una política d’habitatge assolible.

Sense caràcter de classe, es difícil que es puguin mantenir com opcions d’esquerra més enllà del nominalisme de les sigles. A partir de la mancança de polítiques socials alternatives, allò que els diferencia del PSOE es limita al debat referent a l’ordenació territorial i a la qüestió autonòmica i cultural.

- Respecte a l’ordenació territorial cal destacar que amb la desfeta del sector Verd proper a la Consellera, el retrocés en el ideari verd i en la lluita del moviment és manifest.

En relació al debat autonòmic és evident que es redueix a l’àmbit institucional i no hi ha cap mena de fervor mobilitzador estatutari, ni més enllà d’aquest, llevat de les fites del 31 de desembre.

En relació a la llengua i cultura, la crisi que ha afectat l’OCB al llarg dels darrers anys ha permès també avançar posicions a la dreta més reaccionària.

Amb tot, la situació es defineix pel fet que les distàncies entre les formacions políques de l’esquerra i el PSIB-PSOE esdevenen cada vegada més curtes. I a vegades el PSIB-PSOE els supera per l’esquerra com és el cas de l’Ajuntament de Ciutat, on el PSM-EN es va abstenir en relació als pressupostos d’un PP molt escorat a la dreta i absolutament regressiu en materia cultural i lingüística.

HI HA UN GRAN ESPAI PER A L’ESQUERRA DE VERITAT, I AQUEST ESPAI ÉS NECESSARI OMPLIR-LO AMB UNA FORMACIÓ POLÍTICA 100% D’ESQUERRA.

Alguns elements imprescindibles per a una esquerra necessària són:

- La recomposició de l’esquerra exigeix la construcció d’una nova formació política amb una voluntat real de canvi social. L’esquerra necessària ha de ser adversària de l’imperialisme i del capitalisme.

- Una formació política d’esquerra ha d’estar per damunt de tot al servei de la classe treballadora i ha de generar-se entre la base social pròpia i la consciència de la necessitat d’emancipació de la mateixa.

- La classe treballadora està formada per la gent assalariada , per la gent autònoma i per l’exclosa del procés productiu. És aquesta majoria social la que ha de participar d’un projecte polític propi.

- Assolir que la classe treballadora ha de viure en armonia amb la naturalesa, i amb si mateixa. Allò que defineix l’esquerra és la voluntat fraternal, solidària i igualitària. El discurs de la competitivitat és un discurs verticalista aliè a l’esquerra.

- Ha de respectar la naturalesa, i també a la gent de la seva classe menys afavorida per raons de caràcter sexual, racial , nacional, cultural o corporal , i fer possible la igualtat en drets de les persones.

- Un nou subjecte de l’esquerra ha d’aspirar a unificar als qui viuen i treballen a les Illes en un mateix projecte nacional.

- Un nou subjecte de l’esquerra ha de fonamentar-se en el foment de la participació directa de la militància i de la ciutadania en la gestió de tot allò que li afecta.

Defensa de Margalida Rosselló i els Verds.

Per Antoni Ramis Caldentey, Coordinador Arc46, Grup de Comunicació.

Margalida Rosselló, diputada d'EU-Verds.

Estimat Miquel:

Te fas una serie de preguntes respecte del què i per què de l'actitud política de Margalida Rosselló a qui has defensat sempre com, molt bé, tu dius.

Jo tenc les meves propies respostes a moltes d'aquestes preguntes, no obstant això qui té totes les seves respostes a totes aquestes preguntes és la meva amiga la propia Margalida Rosselló i estic segur de que te les contestarà totes si li fas l'entrevista corresponent.

Per la meva part:

- Fa uns 19 anys que sempre he votat verd. El proper any 2007 no ho faré per que no puc votar a partits o a coalicions dirigits/des per persones amb comportaments antiètics o inmorals (no soc com els votants del PP que perdonen aquests comportaments quan corresponen als "seus"; quan els "meus" tenen aquests comportaments deixesn de ser dels "meus"). Tampoc m'agrada l'actitud de "pilota" i submissió, de l'antic al·liat de Margalida Rosselló, al seu botxí. [...]

- Miquel Angel Llauger i els seu equip, per a mi, té la mateixa consideració que puguin tenir els menys apreciats polítics del PP, atesa la seva forma (maneres) de desplaçar i maltractar a la seva ex cap i predecesora Margalida Rosselló. Mai hagués pensat que persones d'opcions verdes o socials poguessin tenir comportaments tan indignes, quan, per a mi, l'actitud ecològica, social i de respecte per l'ètica, llengües, cultura, educació i, sobre tot, per a les persones (i contra totes les agressions i violències), és el principal valor que fa que voti aquestes opcions (ara mateix, el Partit més ètic del nostre entorn, per a mi, és ERC).

- És cert que el pas de Margalida Rosselló al Grup Mixt hagués suposat una estratègia política impresionant, per quant EU-Els Verds haguessin perdut grup polític propi en el Parlament i Consell, així com que el grup Mixt (actualment equivalent a Grup d'UM) ja no seria exclussiu d'UM amb la qual cosa UM hagués perdut grup en exclussivitat. Però, com ho explicarien els membres de la nova "Alternativa" (me sembla tan poc alternativa com poc popular és el PP) als mitjans de comunicació (Miquel Angel Llauger té "barra lliure" per a dir el que vulgui en el grup Serra) i els membres d'UM i del PP (aquests, possiblement l'alabarien molt, pel mal fet a UM, amb la qual cosa perjudicarien la reputació i credibilitat de Margalida Rosselló). Conseqüentment és molt explicable la lleialtat de Margalida Rosselló a les sigles, electors i "marca" amb la que va accedir a l'acta actual de Diputada, tot i l'actitud vergonyosa i que no mereix cap respecte (per part de la Diputada Verda) del seu successor al despatx del Partit i el seu grup. És molt encomiable (i d'una lleiltat extraordinària) el fet de que tota la seva acció com a diputada verda la faci capitalitzable per als seus botxins i les sigles que ja no signifiquen el que significaven. Tot i que, no obstant tot això, pens que, si tot segueix així, sumant totes les influencies de la Diputada Verda, amb la dels seus successors, no seran suficients per a poder tenir representació parlamentària ni municipal, ni amb coalició o absorbits.

Salutacions cordials

Antoni Ramis Caldentey

Ciutat de Mallorca (1-V-06)

El gran error de l'esquerra alternativa en temps de la transició.

"En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents col·lectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme". (Miquel López Crespí)

Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). El primer de l'esquerra és l'escriptor Miquel López Crespí. Altres membres de la direcció eren Caterina Mir i Josep Capó.

Sindicalisme i transició a Mallorca.

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.

En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents col·lectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.

Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.

S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui signa aquest article formava part.

Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.

Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).

Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(11-X-05)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Gener 2009					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom