Per una Esquerra Alternativa

EL BLOC LAMENTA QUE L’ESTATUT NASCA CASTRAT DE COMPETÈNCIES I SIGA UNA OPORTUNITAT PERDUDA.

Morera assenyala que hui s’obri una etapa al País Valencià en la que el Bloc treballarà perquè no siga la dreta qui gestione la nova realitat política que s’obri amb l’Estatut

El secretari general del BLOC, Enric Morera, ha manifestat, després de la votació final de l’Estatut d’Autonomia i de la consumació del “pacte de la vergonya” entre el PP i el PSOE, que “aquest Estatut ha nascut castrat de competències, no té visió històrica i compta amb una clàusula, la de Camps, que reflecteix la impotència de les dues formacions que han impulsat el pacte estatutari –millor dit, les seues delegacions al País Valencià– per fer-se valer en la política espanyola”.

Morera ha insistit que la reforma de l’Estatut representa una “oportunitat perduda” pel que fa a competències i ha qualificat aquesta reforma de “frau democràtic” en tant que no soluciona cap dels dèficits democràtics que arrastrava l’anterior Estatut. En aquest sentit, s’ha lamentat de l’excessiu i inexplicable triomfalisme que han desplegat el PP i el PSOE ja que “més enllà de la poca altura de mires de l’Estatut, ens preocupa el nul compromís dels dos partits per desenvolupar-lo”.

El secretari general del BLOC ha indicat, com a exemple, que en l’Estatut que hui ha estat derogat s’han quedat molts aspectes per desenvolupar com la llei de comarcalització. Morera també ha criticat el fet que el nou Estatut consagre el secessionisme lingüístic amb “la expressió d’infaust record d’idioma valencià” i li ha recordat al PSOE que només per aquest fet el nou Estatut és insostenible.

Morera, en tot cas, ha assenyalat que des de hui s’obri una nova etapa al País Valencià en la que el BLOC treballarà perquè no siga qui gestione la nova realitat política que s’obri amb el nou Estatut. “Necessitem una nova majoria perquè variar el rumb de la política del País Valencià, una nova majoria política que desterre les polítiques insostenibles del PP i, sobretot, que no reedite cap pacte més entre el PP i PSOE. El País Valencià es mereix una cosa millor que no l’actual Estatut i, sobretot, que l’actual govern de la Generalitat”.

Bloc Nacionalista Valencià.

Dilluns, 27 Març de 2006

Una epopeia mallorquina contemporània: Estiu de foc (Edicions Columna).

La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front.

"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novel·la exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la il·lusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

El llibre ens planteja, bellament novel·lades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

Per Gabriel Janer Manila.

Publicat en El Día del Mundo (21-IX-98)

República i novel·la històrica.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel×la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novel×la Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novel×la sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

La cara que té la «indigència» segons el color amb el qual es mira

"Pel que fa a les pensions vitalícies, després dels 65 anys, es parla de percebre el 70% de l'assignació durant el càrrec. Per exemple, un membre d'un òrgan consultiu, considerat alt càrrec, que hagués portat cinc anys exercint el càrrec cobraria, quan tingués 65 anys i el deixés, uns 30.000 € anuals de pensió vitalícia. Però en molts altres casos aquestes pensions vitalícies poden oscil.lar entre els 30.000 i els 53.000 € anuals".

El Parlament de Catalunya té en tràmit un projecte de llei del Govern català que, si s'aprova sense cap altra modificació, permetrà a segons quins alts càrrecs que tinguin dret a unes pensions vitalícies que en cap cas superararien, segons xifres actuals, els 54.000 € anuals. Es tracta de garantir unes assignacions que, com ja passa amb altres càrrecs polítics, es percebin des del moment que es deixa d'exercir el càrrec i es regula com a pensió a partir dels 65 anys. Aquesta proposta inclou, a més, ajudes per al cònjugue, si el càrrec titular mor, i per un límit de tres anys. Per entrar dins el dret d'obtenir aquesta pensió vitalícia caldrà que el càrrec en qüestió hagi durat almenys dos anys. En algun cas es preveu que la retribució anual, un cop deixat el càrrec, sigui el resultat de multiplicar entre el 10% i el 20% del seu sou per cada any en l'exercici, sense superar entre el 40% i el 60% del seu sou actual. Pel que fa a les pensions vitalícies, després dels 65 anys, es parla de percebre el 70% de l'assignació durant el càrrec. Per exemple, un membre d'un òrgan consultiu, considerat alt càrrec, que hagués portat cinc anys exercint el càrrec cobraria, quan tingués 65 anys i el deixés, uns 30.000 € anuals de pensió vitalícia. Però en molts altres casos aquestes pensions vitalícies poden oscil.lar entre els 30.000 i els 53.000 € anuals. Aquests ingressos són incompatibles amb altres ingressos per càrrecs públics o parlamentaris. Però l'articular del projecte de llei no es defineix sobre la incompatibilitat en el cas que l'exalt càrrec passi a ocupar un càrrec a l'empresa privada. La normativa, a més, tindrà efectes retroactius. És a dir, que tots els anteriors alts càrrecs institucionals, si la llei tira endavant, s'hi podran acollir. La llei ha de passar per diverses comissions i consells assessors abans que tingui els vistiplau final. Cal tenir en compte que el projecte ha estat retocat ja abans rebaixant algunes de les pretensions que s'hi acollien perquè es consideraven exagerades. En algun cas, preveia que un exalt càrrec tingués com a mínim un ingrés superir a 5.000 € des del moment del seu cessament. Arran d'aquestes mesures, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que es tractava de "no deixar en la indigència" els alts càrrecs que tinguin problemes a incorporar-se en el mercat laboral i fer-los més fàcil el "trànsit" entre fer d'alt càrrec de l'Administració i una altra feina. Entre aquestes dificultats, hi ha el fet que un exalt càrrec no pot exercir un altre càrrec en l'àmbit privat que estigui relacionat amb les seves responsabilitats administratives anteriors durant dos anys. No hi ha dubte que preocupar-se perquè els presidents de govern, els consellers, els directors generals, els secretaris generals i altres alts càrrecs no caiguin en la "indigència" quan deixin d'exercir els seus càrrecs és una missió digna i lloable. Sobretot perquè, la majoria d'aquests alts càrrecs, durant els seus anys en exercici, han tingut sous tan reduïts que no baixen gairebé mai de 100.000 € anuals. És evident que uns ingressos així, amb despeses pagades, durant uns quants anys, no permeten fer-se un raconet per a la jubilació i la majoria d'alts càrrecs institucionals correrien el risc de caure en la "indigència". I el mal és que, com passa amb les residències per a gent gran, els centres assistencials, les pensions mínimes, les pensions de viduïtat, els ajuts de viduïtat i els ajuts socials, les places estan saturades i els pressupostos sempre estan per sota de les possibilitats. I, encara pitjor, per a les places dels caixers automàtics on els "indigents" puguin passar la nit, hi ha una llista d'espera tan llarga que fa esgarrifar. Amb aquest panorama, és comprensible que els que han de posar remei al nivell mitjà de pobresa social del país que administren, mirin de garantir abans, com més bé millor, les seves pensions vitalícies. ¿I que és que algú encara dubta que no s'ho mereixin?

Fórum d'Opinió Independent "Els Quatre Gats"

Per Josep Massot i Muntaner.

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)

Les novel·les de la guerra civil.

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

A càrrec de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Damià Quetglas, Maria Antònia Oliver, Margalida Capellà Roig i Manuel Suárez.

TEMPS DE REPÚBLICA. SA POBLA, ABRIL 2006

DILLUNS 3 D’ABRIL: PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA “LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS” A L’ESPAI-JOVE SA CONGREGACIÓ A LES 21.00 H.

DIJOUS 6 D’ABRIL: PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL “NOSALTRES ELS VENÇUTS” I CONFERÈNCIA “VIDA SOCIAL I POLÍTICA DURANT LA II REPÚBLICA A MALLORCA I A SA POBLA” A CÀRREC DE MATEU MORRO. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIMARTS 11 D’ABRIL: CONFERÈNCIA “VA SER BEN GUAPA AQUELLA REPÚBLICA” A CÀRREC DE PEPE GARCÍA.A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIVENDRES 14 D’ABRIL: ACTE D’HOMENATGE ALS REPUBLICANS, RECITAL POÈTIC. A LA PLAÇA DE LA CONCÒRDIA A LES 16.00 H.

DIJOUS 20 D’ABRIL: CONFERÈNCIA “REPÚBLICA I TRANSICIÓ” A CÀRREC DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30H.

DIVENDRES 21 D’ABRIL: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “APROXIMACIÓ AL QUE PASSÀ AMB LA REPÚBLICA POBLE A POBLE” A CÀRREC DE DAMIÀ QUETGLAS. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIJOUS 27 D’ABRIL: PRESENTACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ DE “LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA A MALLORCA” A CÀRREC DE MARIA ANTÒNIA OLIVER PARIS I CONFERÈNCIES “ELS DRETS DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA” PER MARGALIDA CAPELLÀ ROIG I “ ELS AFUSELLATS AL FORTI D’ILLETES EL DIA 11-3-1937.” A CÀRREC DE MANUEL SUÁREZ. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

Organitza: ASSOCIACIÓ DE JOVES PINYOL VERMELL. Sa Pobla, abril 2006

Defensa del Pacte de Progrés.

Els errors de Jaume Carbonero.

"Però els fets demostren les mentides i els greus errors (que perjudiquen al credibilitat del Pacte de Progrés) dels senyors Josep Antoni Ferrer i Jaume Carbonero. A Eivissa continuen les demostracions de solidaritat amb Margarita Lliteras (tant per part d'alts càrrecs de l'administració) com de les ciutadanes i ciutadans. Hi ha protestes contra la decissió de cessar Margarita Lliteras i els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita preparen mobilitzacions contra l'absurda decissió dels polítics de Palma que han fet malbé una experiència extremadament positiva del Pacte". (Miquel López Crespí)

El cessament d'un tècnic eficient i estimat per la població com Margarita Lliteras (que era directora de l'IBAVI d'Eivissa) és un d'aquests casos (i ja n'hi ha molts de semblants) que fan perdre punts (i vots!) al Pacte de Progrés. Sembla que els màxims responsables de tan enorme patinada han estat el conseller d'Obres Públiques Josep Antoni Ferrer i el seu "ajudant" en la malifeta: el Director General d'Habitatge, Jaume Carbonero. Vaja quina història trista i miserable ens han enflocat aquests dos "intel·ligents" polítics! Anar contra el poble, anar contra les recomanacions de la presidenta Pilar Costa i del mateix Francesc Antich! I és així com es pensa consolidar el Pacte, ampliar el nombre de simpatitzants progressistes, anar bastint una política alternativa a la de la dreta de sempre? Mal camí el que han escollit els senyors Ferrer i Jaume Carbonero.

Fa mesos que, a Eivissa i Formentera, no es parla de res més. Com ha estat possible que el conseller d'Obres Públiques i Jaume Carbonero hagin estat capaços de realitzar un acte tan profundament reaccionari, tan poc "polític"? No ens enganyem. La destitució de Margarita Lliteras no ha fet més que segar l'herba sota els peus del Pacte de Progrés fent objectivament el joc a la dreta en destruir el capital de simpatia i confiança envers el Pacte que havia acumulat la destituïda responsable de l'Oficina Balear de la Vivenda (IBAVI).

Josep Antoni Ferrer i Jaume Carbonero han actuat com autèntics estalinistes, com vertaders dictadors allunyats del sentiment popular en no escoltar ni les autoritats del Consell d'Eivissa i Formentera (Pilar Costa), el batle d'Eivissa (Xisco Tarrés) o el mateix President Antich que (tots alhora) havien certificat la validesa professional de Margarita Lliteras. Tenim al davant el diari Última Hora Ibiza (20-VI-01) amb el titular "Antich envía una carta a Margarita Lliteras en la que elogia su trabajo en el IBAVI". El diari reprodueix la fotocòpia íntegra de la carta signada i adreçada per Antich a Lliteras, felicitant-la a ella i a Maria Jesús Ramón i Anabel Vera. En què quedam? Margarita Lliteras és eficient com diuen Francesc Antich, Pilar Costa i Xisco Tarrés o "no sap de què va", com afirmen els que l'han destituïda? Uns dies abans (el 12-VI-01) Diario de Ibiza destacava les gestions de Tarrés i Pilar Costa en defensa de Margarita Lliteras. Tots dos es comprometien (i posteriorment feren el que s'havia acordat) davant una important representació de veïns d'Eivissa a sol×licitar de la conselleria d'Obres Públiques del Govern Balear la permanència en el càrrec de la responsable de l'IBAVI a les Pitiüses.

Per si encara mancàs més suport a l'eficient responsable destituïda pels senyors Ferrer i Carbonero s'hi pot afegir l'àmplia mobilització ciutadana que, en contra de tan injusta decissió, han fet diverses barriades i col·lectius eivissencs. El 16-VI-01 381 veïns signen una carta de suport a la funcionària a la qual li han rescindit el contracte on demanen al Consell d'Eivissa i Formentera i a l'Ajuntament que n'evitin el cessament com a responsable de l'IBAVI. Aleshores el conseller d'Obres Públiques i la seva mà dreta (mai no hem emprat tan bé aquesta expressió!) fan moure els seus peons. Teresa García Alba, gerent de l'IBAVI, anuncia que "Margarita Lliteras no té experiència en el tema dels habitatges i no és la persona adequada per dirigir l'oficina" (Última Hora Ibiza de dia 6-VI-01).

Però els fets demostren les mentides i els greus errors (que perjudiquen al credibilitat del Pacte de Progrés) dels senyors Josep Antoni Ferrer i Jaume Carbonero. A Eivissa continuen les demostracions de solidaritat amb Margarita Lliteras (tant per part d'alts càrrecs de l'administració) com de les ciutadanes i ciutadans. Hi ha protestes contra la decissió de cessar Margarita Lliteras i els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita preparen mobilitzacions contra l'absurda decissió dels polítics de Palma que han fet malbé una experiència extremadament positiva del Pacte. Els veïns (que per una vegada en la històrica havien estat ben tractats per l'administració!) demanen que no es torni fer aquest "atentado contra nuestra autonomia" (la d'Eivissa-Formentera) i volen que Pilar Costa i el batle d'Eivissa facin "todas las gestiones necesarias ante el presidente del Govern Balear, Francesc Antich, y ante el conseller d'Obres Públiques para que se resuelva el problema y Margarita Lliteras siga entre nosotros para ayudarnos como siempre lo ha hecho". Gestions que efectivament feren els polítics abans esmentats.

Però a Palma no escolten les autoritats d'Eivissa-Formentera, ni els ciutadans que s'han mobilitzat de forma tan activa. De res serveixen les manifestacions i cartes al diaris dels veïns de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses... Per primera vegada en els anys de govern del Pacte els ciutadans són al carrer en favor d'una responsable progressista... i el que és encara més miraculós: una responsable a la qual la gent li porta flors al despatx! És el que mai s'havia vist (i potser mai no es tornarà veure!). Dia 5-VI-01 els diaris deien: "Los vecinos de pisos VPO de Eivissa muestran su apoyo a Margarita Lliteras con flores y firmas"... i manifestacions! Es pot arribar a una comunió tan perfecta entre administrats i administradores? On s'ha vist mai un cas tan exemplar de defensa popular de les accions d'un Govern?

És evident que, amb tan errada decissió (cessar la directora de l'oficina eivissenca de l'IBAVI), els senyors Jaume Carbonero i el conseller Josep Antoni Ferrer han fet un mal servei al Pacte. El president Antich hauria de prendre bona nota de qui dificulta l'avenç d'un projecte progressista a les Illes. Caldria reflexionar d'una vegada per totes. No són els sectors crítics de l'esquerra qui "fan el joc a la dreta" (com escriu en l'opuscle El repte del 2003. No són els sectors "puristes", els ecologistes, els nacionalistes d'esquerra tipus Joan Mayol, Nanda Ramon o Cecili Buele qui amb el seu "purisme" (sovint s'ataca de "purista" qui té principis, aquell que no es mou per la nòmina, la poltrona i el cotxe oficial) "estan destinats a ser l'eina de la dreta per recobrar el poder" (pàg. 18). Nosaltres pensam el contrari. Qui fa objectivament el joc a la dreta, qui de veritat fa mal a l'esquerra, al Pacte de Progrés són "polítics" com Josep Antoni Ferrer o Jaume Carbonero que, de forma absurda, dinamiten (fent dimitir responsables eficients i estimats per la població) el que dificultosament es va guanyant per altres indrets (Benestar Social, per posar un exemple clar i evident).

El desgast polític que ha patit el Pacte per tot aquest desgraciat afer (els ciutadans ho han considerat un vertader atac a l'autonomia del Consell d'Eivissa-Formentera, als ciutadans progressistes de les ilels germanes) ha estat superior al que es pot imaginar des dels despatxos oficials de Palma. És d'aquesta manera com es fa el joc a la dreta, mai des de la crítica seriosa i responsable. Aquests "polítics" sí que són destinats a "ser l'eina de la dreta per recobrar el poder". Amb errors de tal magnitud, amb menyspreu tan evident a la voluntat dels polítics (Cosa, Antich, Tarrés) i dels ciutadans d'Eivissa-Formentera no es pot avançar envers el camí d'anar bastint una política autènticament progressista per a la nostra terra.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-VII-01)

Falsos republicans.

"Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de 'fer el joc al feixisme'. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes". (Miquel López Crespí)

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Miquel López Crespí

IBIZA CLOSING PARTY.

Per Joan Buades.

Eivissa s'enfonsa. Érem poc més de 30000 el 1960 i som quatre vegades més, turistes a part. Podem triar entre una dreta amb grues pertot i una esquerra amb grues a Vila. Uns pensen proposen créixer tres vegades més via Pla territorial i els altres ho deixarien en el doble a la capital. La policia un dia busca droga en els Instituts i hi troba alguns grams sospitosos. No recordo cap precedent d'una actuació similar a cap discoteca, encara que qualsevol sap que la mesura allà és en kilos. La setmana següent la mateixa força pública, a les ordres progressistes, pega uns ciutadans i envia una majora a l'hospital sense practicar cap detenció i fa la feina bruta als promotors de fer un macroescalèxtric a l'illa. No recordo cap actuació similar amb ciutadans exemplars com Michael Cretu o amb immobiliàries que exploten l'illa com una mina, sense pagar impostos i domiciliades en paradisos fiscals. Tenim la renda per càpita més gran d'Espanya. Ara bé: gairebé ningú no té feina fixa, viure aquí costa més que residir a Alemanya i no et pots posar malalt de veres, en no ser que passis un altre cop per caixa. Per fomentar la unió familiar, no tenim gairebé cap menjador escolar. Integrem els immigrants a base d'oferir-los pisos insalobres a preu d'escàndol i feines sense contracte. Escrivia Pilar Bonet, una eivissenca que fa de corresponsal a Moscou del periòdic "El País", que ens assemblem a una república de l'Àsia Central soviètica. Pareix que hi ha democràcia. Pareix que hi ha premsa lliure, diversa. Pareix que hi ha justícia. Sort que ens queden els canapès de Fitur, les festes superguai d'Amnesia/Space/Pacha/Privilege (quins noms!) tipus "Balearic People" i l'enèsima competició esportiva per distreure el personal...

Joan Buades

DNI 78.203.728W

El president Antich i l'ecotaxa.

Quatre anys d'articles en defensa de l'ecotaxa i de suport crític al Pacte de Progrés i al president Antich.

"Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa"". (Miquel López Crespí)

"Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis". (Miquel López Crespí)

Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.

Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta il×legal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.

De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".

És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.

Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El col×lapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.

Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebel×lió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.

Munar tornava ser el polític intel×ligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.

A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.

Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.

La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.

A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-XI-2001)

Mallorca i la guerra civil.

L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.

En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".

Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.

Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.

EL GOB DEMANA AL PSOE QUE RECUPERI L’ESPERIT INICIAL DE L’ECOTAXA.

La nostra entitat demana la reconsideració de la mesura anunciada pel PSIB de renunciar a l’ecotaxa.

L’anunci del secretari general del PSIB, de renunciar a l’ecotaxa, cara a les properes eleccions autonòmiques , és com a mínim sorprenent.

Quan parlam d’ecotaxa ens referim a no només a l’impost que gravava les estades turístiques als hotels i apartaments, sinó també a un intent de dur a terme un canvi en el model turístic i en la política fiscal. A final se va convertir en un emblema, molt millorable, però un emblema al cap i a la fi.

En aquest sentit el GOB demana al PSOE que reconsideri la decisió de renunciar a l’ecotaxa i al mateix temps intenti recuperar el seu esperit, és a dir:

* la recerca de consens entre els sectors socials i econòmics

* l’aplicació a tot els turistes, i no únicament als qui van a hotels

* la utilització dels ports i els aeroports per al seu cobrament

* la destinació dels fons recaptats a projectes clarament ambientals

En definitiva el GOB considera precipitada aquesta decisió del PSOE i demana la seva reconsideració.

9 de març de 2006

EL BLOC LAMENTA L’ENTREGUISME DE PLA I EL PSOE A L’ESTRATÈGIA DEL PP.

Morera: “Lamentablement Zapatero i el PSOE donen per perduda la Generalitat Valenciana en 2007” .

El líder del BLOC, Enric Morera, ha manifestat una vegada aprovada la proposta de reforma d’Estatut valencià al Senat esta vesprada, en la qual el pacte entre el PP i el PSOE ha produït que es rebutjaren les esmenes presentades pel seu grup mitjançant els partits nacionalistes que “el PSOE ha culminat hui un procés de col·laboració amb el PP que té conseqüències molt negatives per a les aspiracions del canvi polític que desitgem per al 2007. Sembla com si s’haguessen fet el compte que ací està tot perdut i que no hi ha res a fer. Eixa actitud per als progressistes i aquells que desitgem un canvi polític al 2007 és molt frustrant perquè el PSOE no fa els deures com cal.”.

El representat del BLOC ha lamentat “les paraules del senador Joan Lerma que encara pensa que els culpables de la seua derrota electoral el 1995 som els nacionalistes i parla del BLOC amb ressentiment. No ha reconegut mai la nostra legitimitat a existir políticament i no és conscient que sense el BLOC no és possible el canvi polític en el 2007”.

Morera ha explicat que “el balanç que el PP presentarà davant de la ciutadania el 2007 serà molt pobre. Per això es fa incomprensible que el Sr. Pla facilite, sense cap contraprestació, que el Sr. Camps siga el gran guanyador en la negociació de l’Estatut. Com que els dirigents del PSOE no tenen cap problema en dir-nos als altres allò que hem de fer, em puc permetre donar-li un consell al Sr. Pla: deixe vosté de fer-se fotografies amb el PP i pose’s a treballar pel canvi”.

Morera ha acabat per mostrar “la nostra indignació amb l’actitud global del PP cap al BLOC durant tot el procés estatutari, amb posicionaments d’extrema dreta i tardofranquisme. Han volgut trobar en el nacionalisme polític un referent per a generar crispació i intolerància i no han tingut cap problema en traure a passejar de l’armari totes les mòmies de la transició. Però ja els avise que amb nosaltres, amb el valencianisme polític, no han de poder perquè estem en política per profundes conviccions democràtiques i de compromís amb el país. Camps, Agramunt, Giner i tots ells passaran però el valencianisme continuarà, que no els capia cap dubte".

Bloc Nacionalista Valencià

(9-III-06)

"El que va passar ahir a Can Malalt només es pot entendre amb la complicitat d'uns responsables de l'ordre públic amb aquells que per doblers i influència es pensen que poden fer el que vulguin, inclós en contra de la voluntat del poble"

La mobilització de la gent d'Eivissa en contra de les construccions de les autopistes deixa en evidència els polítics que només pensen en la catifa del poder i el ser usufructuaris del seient de darrera del cotxe oficial. No és tracta ja de defensar el petit corralet de terra que queda sense urbanitzar, el que es preten és tan simple com preservar la supervivéncia d'una manera de ser.

Els vells cacics, han tornat a mostrar la seva vertadera cara. Abel Matutes ja no s'amaga darrera la careta del polític i empresari emérit que pretenia ser després de l'atac de cor que va patir. Els polítics a les seves ordres no fan més que cumplir fidelment els seus desitjos i així tenir paga pública, però com no es fia d'ells els hi ha possat a la seva filla Stella perquè els vigili. Què fan però els polítics progressites?. Si ens fixem en l'actitud del delegat del Govern a les Pitiüses Bar o a totes les Balears, Socias, només cal témer que són cómplices del poder fosc del caciquisme.

Potser per primera vegada es pugui visualtizar, no només a les Illes que ja ho sabien sinó a la resta de l'Estat, la conxorxa existent en aquesta comunitat entre el caciquisme i la classe política convencional. El que va passar ahir a Can Malalt només es pot entendre amb la complicitat d'uns responsables de l'ordre públic amb aquells que per doblers i influència es pensen que poden fer el que vulguin, inclós en contra de la voluntat del poble.

L'esquerra no està lliure de pecat. L'any 1999 quan el Pacte de Progrés va assolir el Govern balear, una gran part de les cúpules del PSIB-PSOE, PSM i Esquerra Unida, s'estaven més cómodes en els despatxos i finques dels cacics tradicionals, que al costat de la gent que els havia votat. Les eleccions estals de 2000 varen ser un primer avís. Només un any després d'accedir al poder, ja s'havien comés tants de greuges i havien decebut a tanta gent que se'ls va castigar a les urnes. Tenien tres anys per rectificar, però en lloc d'aprendre la lliçó no feren altre cosa que incrementar els privilegis dels membres del poder fosc (cal recordar es Baluard....).

Obviament, els progressistes giraren l'esquena a aquells que ho havien fet primer. Es cert que influiren altres causes, però no es pot ignorar que no hi va haver cap mobilització ciutadana de suport a un Govern Antich que preferia l'hospitalitat de l'amo que compartir el pa amb oli amb la gent del poble.

Ara manca un any per les eleccions. La gent d'Eivissa esperava una reacció més contundent de les forces progressistes. Però la realitat mostra que tot queda en simples declaracions institucionals. El poble reb el tronc i el cacic continua fent fer feina a les excavadores. Quan en Socias, Antich o Armengol aniran a Eivissa a parlar amb els anti-autopistes i els hi donaran tot el suport institucional per impedir que es continuii destroçant el territori?.

No es suficient que en alguns àmbits, sobre tot aquests tan eteris com és la xarxa, es jugui a la radicalitat, però a l'hora de la veritat s'actuïi com sempre s'ha fet a les ordres del cacic.

francesc | 09 Març, 2006 08:11

Veu des Raiguer

L’Entesa demana a Interior què ha canviat perquè 100 efectius tornin a escoltar les màquines a can Malalt.

ENE torna a recriminar Socias que auxiliï el Govern balear.

L’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE) ha presentat una sèrie de preguntes al Congrés dels Diputats arran del desmessurat desplegament d’un centenar d’efectius de la Guàdia Civil i de la Policia "Nacional" per auxiliar les màquines de l’empresa concessionària de la construcció de l’autovia Eivissa-Aeroport en el moment d’entrar a les finques dels dos germans i la germana "Malalt", a Sant Jordi.

Els nacionalistes demanen al ministre de l’Interior què ha canviat perquè Ramon Socias atorgi l’auxili de les forces de seguretat de l’Estat al Govern de les Illes Balears i a la UTE concessionària. Recorden que la Delegació del Govern de l’Estat a les Illes Balears anuncià que l’auxili només es duria a terme en funció d’uns criteris, entre els quals figurava el fet de tenir resolucions judicials favorables a l’entrada de les màquines. Els nacionalistes no entenen com a resposta justificada l’"imperatiu legal" que ahir raonà Jordi Bayona, portaveu de la Delegació de l’Estat a Balears.

ENE denuncia que en el cas de les tres finques de can Malalt, el Govern no ha pogut presentar cap document judicial que els doni la raó ni cap ordre de desnonament. L’Entesa interpreta que l’ordre de desnonament era preceptiva perquè allò que les màquines han destruït eren els jardins de dues cases i hi ha jurisprudència que considera que aquests elements computen a l’hora de tenir en compte una residència. Per tant, el desnonament era preceptiu. Les forces de seguretat de l’Estat no van poder mostar als propietaris i a membres de la Plataforma Antiautopistes cap document que aclarís aquestes qüestions.

Els nacionalistes consideren que Ramon Socias no compleix amb els criteris anunciats per a l’auxili i critica les declaracions del seu portaveu, Jordi Bayona, qui diu que s’analitza cada cas en profunditat per avaluar "si s’han esgotat totes les possibilitats jurídiques". En el cas de can Malalt, això no és cert.

L’Entesa denuncia que l’ocupació de can Malalt –per segona volta en escasses setmanes- per part de les màquines de la concessionària de l’autovia segueix sent il·legal i que els cossos de seguretat no poden emparar aquesta actuació.

Eivissa, 9 de març de 2006

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom