Per una Esquerra Alternativa

Miquel López Crespí: rompre el silenci.

Per Mateu Morro, historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes.

En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.

Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.

En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.

La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, la nova política a la qual hem d'aspirar.

Cecili Buele (ERC): Per la independència i la República.

"L'actual dirigent d'ERC no fa política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com munió d'aprofitats que coneixem. Ni molt manco! Cecili Buele és un d'aquests personatges completament arrelats a la realitat del seu poble. Un lluitador exemplar que feineja diàriament per ajudar a modificar el que és injust, tot el que no li agrada". (Miquel López Crespí)

Potser és hora de parlar d'alguns polítics ben especials, de gent que fa feina dins del Parlament o dins d'un partit d'una manera desinteressada, per conviccions, per un imperatiu ètic i moral, per un provat afany de lluita i combat contra la injustícia. I, no cal dubtar-ho, aquest és el cas de Cecili Buele Ramis. Amb el "col·lega" Buele fa anys que mantenim una bona amistat. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels moviments antisistema i revolucionaris de Nicaragua, El Salvador... tots els estats sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els EUA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Cecili Buele Ramis (Palma 1944) és fill de pare guineà (Andrés Buele Siesa) i de mare arianyera (M. del Carme Ramis Ribot). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68-); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú-, cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80-); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90-). Home inquiet, va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys féu de cooperant al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.

Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la sobreexplotació d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. L'antic diputat del PSM i actual dirigent d'ERC no fa política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com munió d'aprofitats que coneixem. Ni molt manco! Cecili Buele és un d'aquests personatges completament arrelats a la realitat del seu poble. Un lluitador exemplar que feineja diàriament per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El nostre diputat té molts d'enemics, però aquesta evidència no l'atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveix per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot allò que li sembla fals, buit, mancat de sentit o que pot destorbar el nostre deslliurament nacional i social. Quin alè faria més d'un d'aquests inútils i aprofitats si el company Buele es desanimàs i decidís un plegar, anar a llegir novel×les sota els pins! Però, ca barret! No hi ha forma de fer callar les seves denúncies, el fuet justicier que agita damunt hipòcrites, cínics i menfotistes de tota mena.

El company i bon amic Cecili Buele prové de la lluita ciutadana del carrer. Al Perú i el Burundi (en els seus anys de missioner) ha conegut a fons el rostre bestial de l'explotació capitalista i imperialista. A l'Estat espanyol ha estat sempre un lluitador exemplar contra el feixisme i tota mena de racisme i imperialisme. Un diputat de "batalla", d'esquerres, proper als ciutadans i ciutadanes del seu barri. No res de despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que "moderen" sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat.

Cecili Buele ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d'Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes làctis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l'alumnat de BUP i COU a col·legis de Palma.

Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d'associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d'Acció Social de l'Ajuntament i a la Comissió d'Assessorament i Seguiment de l'Institut Balear de l'Habitatge del Govern Balear.

Per si encara mancàs alguna cosa va crear i introduir a Mallorca, l'any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina.
El mateix any -record mil xerrades, la preocupació per fer arribar aquestes qüestions de solidaritat internacionalista a les barriades de Ciutat- va fer renéixer el grup local d'Amnesty Internacional i va donar empenta al Grup de Drets Humans. Durant tots aquests anys, sense defallir mai, participà activament en moviments socials, sindicals, plataformes, grups de reflexió, campanyes d'ajut al Tercer Món, etc.

Membre de la direcció política del PSM, regidor entre els anys 1995 i 1999 a l'Ajuntament de Ciutat, la seva tasca ha estat bàsica per a consolidar el moviment veïnal de Palma, una societat civil forta i solidària. Actualment forma part de la direcció illenca d'ERC. I, el que és més important, Buele és un polític completament identificat amb els problemes del poble mallorquí: del seu poble. Sempre l'hem vist a l'avantguarda de qualsevol manifestació en defensa dels drets de la nostra terra, en primera línia en la lluita antifeixista, al capdavant de qualsevol reivindicació del poble treballador de les Illes. Exemple total d'intel·lectual compromès amb el seu poble (exemple que, per desgràcia, no té prou seguidors entre nosaltres).

El company Cecili Buele sempre ha estat un d'aquests intel·lectuals interessats en tot allò que fa referència a la nostra història i a la nostra literatura. Malauradament vivim en una terra curulla d'enveges malaltisses, posseïda pel més bestial autoodi. Aquells qui més haurien de defensar la feina cultural dels mallorquins i mallorquines han esdevingut botxins de les realitzacions del poble. Els psiquiatres tendrien molts clients si haguessin de curar els nombrosos practicants del més ferest autoodi destructiu contra tot mallorquí o mallorquina que destaca en la seva professió (sobretot si aquesta persona és progressista i esquerrana). Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (són els casos de Carme Riera, Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, per posar només uns pocs exemples il·lustratius; en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat progressista i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novel·la, un llibre d'assaig... Parlen amb els directors dels diaris per a aconseguir que l'escriptor no publiqui. Escriuen pamflets, mobilitzen amics per a parlar malament de la darrera novel·la mallorquina que s'ha publicat. Si el perseguit pels reaccionaris és professional de l'ensenyament també van a parlar amb la direcció de col·legis i instituts per a provar de barrar la carrera del nostre intel·lectual. Insulten dient que no sap exercir com pertoca l'ofici... Inventen el que sigui necessari per tal de fer malbé el nom de la nostra intel·lectualitat progressista. En les seves maquinacions i brutors no s'aturen davant res de res. S'especialitzen, com els feixistes, amb els dèbils, amb qui no té cap mena de poder econòmic, polític o acadèmic (així poden fer més sang sense perill per a ells). Servils amb els que comanden, no tenen prejudicis en el moment de vinclar l'espinada davant qui els pot oferir el més petit privilegi. Canvien cada moment d'idees per a poder col·locar-se millor. Ahir d'esquerres, avui són de dretes. Res no importa per fer "carrera" (malgrat que aquesta sovint es redueixi a sortir cada parell de mesos als diaris: n'hi ha que s'hi conformen!). Tot els va bé per perjudicar el proïsme. Més d'una vegada els hem vist amagats fins i tot rere les nostres banderes per a poder enganyar més la gent, per a poder atacar amb més possibilitats d'èxit aquell qui saben té autèntiques idees d'alliberament nacional i social.

Són, en definitiva, els nous falangistes que, conscients que no podrien fer aquesta tasca de destrucció dels aspectes progressius de la nostra cultura enlairant el jou i les fletxes, dissimulen el seu provat reaccionarisme rere algunes fantasmals sigles que diuen que representen interessos de la nostra terra. Una mentida més! Com si els mallorquins fóssim beneits i no coneguéssim el producte avariat que ens volen encolomar!

Aquest és el panorama de cada dia, el bestial resultat de l'època de la mundialització capitalista, de continuat de les idees racistes, feixistes i antiprogressistes.

Lluny de tota aquesta podridura, els intel·lectuals i polítics com el company Cecili Buele són a l'avantguarda de la defensa de tot el que sigui autènticament d'esquerres.

Persona sana i honrada al cent per cent, Cecili Buele sempre ha encoratjat qui treballa per l'alliberament nacional i social dels pobles, qui lluita contra les injustícies del capitalisme, qui fa feina per les idees de solidaritat i justícia social.

Miquel López Crespí

L’Entesa rebutja l’acord entre Pacte i PP per l’ampliació del port d’Eivissa.

ENE presentarà una proposició al Congrés per instar a reconduir-lo.

"Els nacionalistes mostren la seua preocupació perquè el Pacte Progressista ha cedit davant les pressions del PP i de l’Autoritat Portuària per ampliar el port d’Eivissa, tot i que sempre ha set públic que el PSOE hi estava d’acord. L’Entesa creu que no era aquesta la decisió que es podia esperar d’una administració de color progressista i es demana què ha canviat per a què l’Ajuntament accepti ara la proposta del PP, després de l’aparent negativa d’alguns dels socis consistorials a acceptar l’ampliació".

’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE) rebutja l’acord entre l’Ajuntament d’Eivissa (Pacte) i l’Autoritat Portuària de Balears (PP) pel qual s’instal·laran plataformes amb una superfície de 80.000 m² i s’ampliarà el port d’Eivissa.

Els nacionalistes mostren la seua preocupació perquè el Pacte Progressista ha cedit davant les pressions del PP i de l’Autoritat Portuària per ampliar el port d’Eivissa, tot i que sempre ha set públic que el PSOE hi estava d’acord. L’Entesa creu que no era aquesta la decisió que es podia esperar d’una administració de color progressista i es demana què ha canviat per a què l’Ajuntament accepti ara la proposta del PP, després de l’aparent negativa d’alguns dels socis consistorials a acceptar l’ampliació.

Els nacionalistes segueixen pensant que hi ha possibilitats realistes (Avanç i primera aprovació del PGOU –2003 i 2004- i proposta de l’Institut d’Estudis Eivissencs) perquè el port d’Eivissa no s’hagi d’ampliar i que es pugui dur endavant una remodelació en les actuals aigües internes. La inversió de quasi 100 ME es pot orientar cap a actuacions internes.

Davant l’anunci d’acord entre Ajuntament i Autoritat Portuària, l’Entesa presentarà una proposició no de llei –a través del grup de CiU- al Congrés dels Diputats per evitar que es dugui a terme aquesta macrointervenció i que es recondueixin les postures coincidents cap a una remodelació interna. ENE confia que quan es tracti la iniciativa, els Ministeris de Medi Ambient i de Foment facin recapacitar el PSOE i que la resta de grups s’hi sumin.

L’Entesa segueix esperant resposta a vàries iniciatives ja presentades sobre el port; una d’elles es refereix a si el Ministeri de Medi Ambient farà una Avaluació d’Impacte Ambiental del projecte presentat pel PP.

ENE considera que l’illa d’Eivissa no pot viure per més temps sotmesa a constants amenaces territorials. Al malson de les autopistes del PP, s’hi han d’afegir els ports esportius i, ara, torna a aparèixer el malson de l’ampliació del port i, a més, amb el suport d’institucions de color progressista.

Eivissa, 5 de març de 2006

Els silencis del PSM.

"La lluita contínua en defensa del drets humans i contra tota mena de rebuig racistoide per motius de religió, idees polítiques, cognom o lloc de naixença ha de ser ferma i decidida, qüestió prioritària per a un partit d'esquerres".(Miquel López Crespí)

Tots els comentaristes, la gent del carrer, militants i simpatitzats del PSM, nombrosos electors, fins i tot càrrecs de certa responsabilitat del nacionalisme d'esquerres, coincideixen a destacar els silencis ja històrics del partit que dirigeix Mateu Morro. Alguns parlen d'una estudiada moderació, d'un no voler entrar en una guerra de declaracions que, diuen, acabarà desgastant PSOE, UM, Els Verds, Esquerra Unida... Altres afirmen que la consigna de callar, no opinar damunt cap qüestió seriosa, obeeix a determinades instruccions del mateix secretari general, Mateu Morro: el secretari general hauria optat per prioritzar la gestió silenciosa de les àrees sota direcció del PSM per damunt la definició política o la diferenciació respecte a altres membres del Pacte. Els més crítics afirmen que tot plegat només significa que aquesta formació nacionalista i esquerrana té por de definir-se davant els problemes i conflictes que agiten la nostra societat a fi de no perdre amics (o possibles votants). Segons aquesta teoria tan "brillant" el silenci portaria vots i definir-se crearia problemes. Cal dir emperò que, en el darrer temps, s'ha notat una certa millora en el camp de la comunicació; i el PSM, que semblava ser una organització cega, muda i sorda, mitjançant alguns articles de Miquel Àngel M. Ballester, Tomeu Amengual, Gabriel Florit, Rafel Crespí, Bernat Jofre, Gabriel Vicens i Cecili Buele ha començat a rompre aquesta dinàmica malaltissa. Però no basta. Els silencis són massa evidents en nombroses qüestions que afecten els ciutadans, el futur del nacionalisme a les Illes, i el posicionament obert sobre els quals és deure públic de tot partit polític.

Sortosament l'excel·lent article de Miquel Àngel M. Ballester titular "Sostre de població" ha vengut a solucionar, en part, un silenci penós. Feia ja més de tres mesos que Maria Antònia Munar havia obert el debat contra la presència de treballadors estrangers a Mallorca. Un caramull de perilloses declaracions lepenistes eren enmig del carrer. El PSM havia callat com un mort, sense gosar intervenir en un dels principals debats (juntament amb el de les moratòries) que preocupen el ciutadà de les Illes. El sostre de població és un tema ben popular i no cal deixar-lo en mans de la dreta o l'extrema dreta. La lluita contínua en defensa del drets humans i contra tota mena de rebuig racistoide per motius de religió, idees polítiques, cognom o lloc de naixença ha de ser ferma i decidida, qüestió prioritària per a un partit d'esquerres. Però si exceptuam les valuoses aportacions del diputat Cecili Buele, la direcció del PSM no arribava a definir la seva posició. Podem dir el mateix referent a urbanisme. El debat obert a començaments de juliol amb la presentació de la moratòria de Munar requeria (i demana amb urgència!) la intervenció escrita, la presentació de plans alternatius de protecció del nostre territori per part dels nacionalistes d'esquerra. Els equilibris del PSM en el Consell de Mallorca, la manca de contesta pública a les iniciatives de Munar palesaven un seguidisme respecte a UM gens rendible políticament.

Hi ha igualment silencis respecte als atemptats de l'onze de setembre. Per molt que hi he investigat, només he pogut llegir un senzill comunicat de tres retxes al respecte. Però una situació que amenaça de capgirar el segle XXI bé podia merèixer un article de Mateu Morro, Sebastià Serra, Antoni Alorda o qualsevol membre de la direcció. Les naus de l'OTAN preparades per a la guerra eren a Palma i, si exceptuam una apressada adhesió a la manifestació de "Ciutadans i ciutadanes contra la guerra", no hem constatat cap manifest públic del PSM, cap article d'opinió de membres de l'executiva o alts càrrecs polítics.

La crisi a conseqüència de les moratòries alternatives (la de Munar i la d'Antich) no ha servit tampoc per aclarir, en escrits seriosos i documentats, quina és la posició del PSM davant la desestabilitació del Pacte. I això que era i és un dels problemes que més preocupen els sectors progressistes mallorquins i de les Illes! I, aquí, el silenci és encara molt penós ja que el PSM governa amb UM en el Consell de Mallorca i... no sabia res de la moratòria de Munar! La crisi desencadenada per Munar tampoc no ha servit per a clarificar posicions, tot i que l'abstenció d'UM ha permès que el PP ressusciti guanyant dues propostes. Els Verds i Esquerra Unida han estat en aquesta ocasió més valents que el PSM i reuniren les seves executives. EU i Els Verds digueren al PSOE i al president Antich que UM desestabilitzava el Pacte i afirmaren que no es podia seguir d'aquesta manera vergonyosa. El partit de Mateu Morro no ha dit res de res.

Els silencis en els aspectes municipals són també paorosos i preocupants. Mentre fa més d'un any que el PSOE té un candidat municipal (Antoni Roig) que marca de forma efectiva Fageda i el PP descobrint els punts febles de la política de la dreta, el PSM, amb un home tan vàlid com Gabriel Barceló, no fa res de semblant i desaprofita un temps preciós.

Manquen alternatives clares i fermes quant al transport i la xarxa ferroviària. No basta anar d'excursió, fer-se algunes fotos per a la premsa, adquirir travesses. Joan Pericàs, des d'aquestes mateixes pàgines, encertava quan deia: "El Govern ha de fer el cap viu a l'hora de negociar amb Madrid i amb Brussel·les els ajuts econòmics que calguin per a dur endavant la recuperació del tren". Les excursions poden esdevenir folklor barat i propagandístic. Aquí, com en urbanisme, medi ambient o sanitat (per posar uns exemplars clars i llampants) el que manquen són plans efectius, opinions autoritzades i manco excursions d'adolescents per sortir damunt els papers.

Tampoc no hem vist cap escrit del PSM damunt els problemes de la Sanitat a Mallorca. Ara és el moment de les transferències i cal fer tot l'esforç necessari per aconseguir tenir una Sanitat ben dotada econòmicament i que no sigui una càrrega per a la comunitat. Son Llàtzer encara no és obert; i de Son Dureta, per art de màgia, Insalud i Madrid ens han "robat" tretze mil milions de pessetes. Tot plegat... no mereix un estudi seriós, que el PSM defineixi la seva política urbanística, sanitària, de medi ambient?

Les qüestions sobre les quals el PSM ha servat i serva un mutisme sospitós són tantes que no ens bastaria una sèrie d'articles per a deixar-ne constància. Per part ni banda hem vist un pla que parli de la necessitat d'uns mitjans de comunicació públics (premsa, ràdio, televisió...). Restar eternament en mans del negoci privat és útil a l'esquerra oficial? Amb una televisió i ràdio pública el Govern podria explicar millor la seva posició i no estar en mans d'interessos que li són contraris. La pretensió d'UM de no fer habitatges socials, de permetre la invasió de sòl rústic; les declaracions en contra de la immigració i l'esquerra; el problema del creixement de la població a les Illes, el consum exagerat de recursos i territori, les aproximacions de Munar a Matas i el PP... tot plegat conforma un panorama conflictiu i problemàtic que no pot ser tractat des del silenci. Pensam que a la llarga no és rendible políticament continuar dins d'aquesta línia d'amagar el cap dins l'arena com un estruç. Moltes persones i col·lectius que donen suport al Pacte, que han votat PSM, es demanen quins són els motius reals d'aquest silenci. Sovint el desconcert s'apodera de militants i simpatitzants que no troben en els mitjans de comunicació aquella veu propera que orienti en una línia nacionalista i d'esquerres. Al costat dels articles de Miquel Àngel M. Ballester, Rafel Crespí, Gabriel Florit, Bernat Jofre, Gabriel Vicens i Cecili Buele hi hauria d'haver els de Sebastià Serra, Mateu Morro, Pere Sampol, Antoni Alorda, Maria Antònia Vadell...

Voldríem que les coses millorassin i poguéssim saber, d'una vegada per totes, quina és l'opinió del PSM damunt els problemes que afecten els mallorquins. Els intel·lectuals i dirigents del nacionalisme d'esquerra, directors generals i diputats, tot l'ample ventall d'alts càrrecs (o no) situats en els llocs de gestió haurien de demostrar que saben què és el que preocupa al ciutadà i, el més important, que poden oferir alternatives.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(22-X-01)

Margalida Rosselló, Miquel Àngel Llauger, Eberhard Grosske, Jordi López, Joan Buades, Nofre Bisbal, Àngels Fermoselle, Miquel Àngel Lladó...

"La famosa "alternativa" del grup de Grosske i Llauger s'ha presentat a Ciutat enmig de les acusacions, per part de Margalida Rosselló i els Verds que ella representa, de manca d'ètica i de manipulació, de prepotència i de mentida constant".

La famosa "alternativa" del grup de Grosske i Llauger s'ha presentat a Ciutat enmig de les acusacions, per part de Margalida Rosselló i els Verds que ella representa, de manca d'ètica i de manipulació, de prepotència i de mentida constant. En una nota informativa, publicada el mateix dia que els diaris palmesans explicaven la concreció de la nova plataforma política, la diputada d'EU-Verds feia públic el seu rebutj a participar en aquesta nova cerimònia de la confusió.

De fa temps tothom resta assabentat de les desavinences entre el grup de Llauger i el de Margalida Rosselló. Llauger, en un congrés extraordinari dels Verds, va guanyar a Margalida Rosselló per un vot de diferència i a partir d'aquell moment les passes per anar de bracet d'Izquierda Unida per part d'aquest sector es varen accelerar. El grup de Margalida Rosselló, i la nota publicada aquests dies per la diputada verda així ho confirma, no ha estat mai d'acord amb el que sempre han considerat un absurd lliurament del moviment ecologista a l'excarrillisme illenc (PCE) i afins. Per a tots els fundadors del partit verd que han marxat avorrits de tantes manipulacions, cas de l'històric Jordi López, Joan Buades, Nofre Bisbal i l'agrupació sollerica sencera, els mateixos que ara participen en l'Assemblea Verda, la línia representada per Miquel Àngel Llauger era i és simplement una estratègia molt ben estudiada que lliurava el patrimoni verd a canvi d´un lloc en la llista de les properes autonòmiques.

Tota aquesta crisi ha comportat i comporta la divisió del moviment ecologista i, pel que denuncia Margalida Rosselló i els militants dels Verds de Menorca, la retirada de la vida política activa de moltes persones que no entenen i no volen participar en un grup, el de Llauger, que ja no té res a veure amb els objectius inicials del moviment verd de les Illes. En opinió de tots aquests històrics fundadors dels Verds, l'operació actual d'Izquierda Unida no suma forces per a fer front a la dreta, ans al contrari, resta persones i possibilitats per a bastir un altre tipus d'aliances més respectuoses amb els aliats. En el fons, i a nivell d'efectivitat mediàtica, qui més ha guanyat amb la integració dels partidaris de Llauger a les propostes d'Izquierda Unida és, com diuen els ecologistes, l'antic aparell carrillista illenc que, a punt d'esdevenir extraparlamentari, troba, amb l'absorció de les sigles de l'antic moviment ecologista, una mínima possibilitat de sobreviure, treure algunes cadiretes per provar d'arribar, malgrat sigui amb la llengua fora, fins el 2011. Per Margalida Rosselló i els Verds que no estan d'acord amb l'operació electoralista de l'"alternativa", aquesta destrucció dels Verds de les Illes és un preu massa elevat simplement per a continuar fruint dels privilegis que comporta la gestió del règim.

Però Margalida Rosselló, Nofre Bisbal, Joan Buades, Jordi López i totes les agrupacions que són amb ells tant a Mallorca, Menorca com a Eivissa-Formentera haurien d'haver entès amb qui pactaven i perquè Izquierda Unida volia anar amb ells. La crisi actual dels Verds ja va ser prevista en el seu moment per dirigents com Miquel Àngel Lladó i Àngels Fermoselle, per dir solament uns noms. Sembla que Jordi López, Joan Buades, Nofre Bisbal o Margalida Rosselló s'atreviren a jugar amb foc i, pel que constatam diàriament, s'han cremat en les flames enceses pels seus socis de coalició electoral.

Ara vénen les queixes, les protestes, la famosa autocrítica de Nofre Bisbal afirmant a la premsa que "Manolo Cámara em va enganyar". Margalida Rosselló, en la nota publicada aquests dies fent referència al que defineix com "l'autodenominada esquerra alternativa", acusa a la nova plataforma de "manca d'ètica democràtica". Igualment considera que definir el nou experiment com a "Alternativa Esquerra Unida - Els Verds de les Illes Balears" és "faltar a la veritat". Acusa el grup de Grosske-Llauger de mentiders i explica que poden parlar d'una "Alternativa" d'Esquerra Unida i dels Verds de Mallorca però mai parlar en nom dels "Verds de les Illes". Com tothom sap, contínua la diputada, "els Verds de Menorca de forma sobirana i democràtica varen prendre la decisió de presentar-se a l'illa de Menorca amb el PSM i no participar a Alternativa. Els Verds d'Eivissa no han dit encara, com es presentaran a les eleccions del 2007, i no participen a l'opció política d'Alternativa. Si a més, afegim, que en els Verds de Mallorca es va produir una profunda ruptura i que per un sol vot va guanyar en el congrés extraordinari l'opció de fusió amb EU per formar Alternativa, hem de concloure que utilitzar políticament el nom dels Verds de les Illes Balears no respon a la realitat i suposa una falta de respecte total a la sobirania dels Verds de les diferents Illes". "La prepotència", afirma Margalida Rosselló parlant de l'"alternativa", "i la utilització partidista de la diversitat ideològica no és un bon començament per una opció política que s'autodefineix com oberta, participativa i profundament democràtica".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (2-III-06)

El PSOE purga el català a RTVE: desmunta Ràdio 4 i elimina l’informatiu de la 2.

"La manca de sensibilitat de l’executiu de Rodríguez Zapatero envers la llengua catalana, deixant ja a banda l’Estatut, ha viscut un nou capítol. Ràdio 4, que va ser la primera emissora de ràdio a emetre íntegrament en llengua catalana a partir del desembre de 1976, ja no interessa, com tampoc l’informatiu de mitja hora de la 2 en català. A RTVE no li surten els comptes, i per reduir despeses, res millor que aniquilar els darrers reductes de català en mitjans espanyols públics a Catalunya".

La manca de sensibilitat de l’executiu de Rodríguez Zapatero envers la llengua catalana, deixant ja a banda l’Estatut, ha viscut un nou capítol. Ràdio 4, que va ser la primera emissora de ràdio a emetre íntegrament en llengua catalana a partir del desembre de 1976, ja no interessa, com tampoc l’informatiu de mitja hora de la 2 en català. A RTVE no li surten els comptes, i per reduir despeses, res millor que aniquilar els darrers reductes de català en mitjans espanyols públics a Catalunya. La directora de l’ens públic, Carmen Caffarel, ha presentat el pla de sanejament i futur de RTVE, que inclou aquestes mesures. Com a premi de consolació deixa un informatiu de 15 minuts a TV1. Caffarel no ha concretat la xifra de treballadors que seran acomiadats, però hi ha la possibilitat real d’acomiadament de 110 persones que integren la plantilla de Ràdio 4. Des dels comitès professionals de TVC i Catalunya Ràdio s’ha exigit que “es reconsideri immediatament la decisió, que és un nou atemptat contra la ja prou feble presència del català en els mitjans de comunicació del nostre país, així com un nou cop contra el lliure exercici de la professió periodística a Catalunya”. En un comunicat, els comitès atribueixen la decisió de RTVE a “una evident manca d’interès i de sensibilitat per part del govern de l’Estat espanyol, per mantenir viva la pluralitat informativa en l’àmbit del nostre territori, a més d’una indiferència culpable respecte a la llengua catalana”.

Tribuna Catalana

(28-II-06)

Menorquins exemplars en la lluita per un món més just i solidari.

"¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?".

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. L'any passat moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Enguany, i també a l'illa germana, ha mort Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí de cap a peus per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.

Els records, els fets viscuts en comú, les idees i esperances compartides s'acaramullen davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país. Les vivències que visquérem plegats pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.

La mort, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, m'ha portat a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra la guerra, en un esforç, qui sap si utòpic, de defensar sempre la pau... I no solament això, sinó també el record d'una forma d'entendre la lluita política contra les injustícies tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el camp de l'art i de la cultura en general. Totes aquestes coses sovint tan oblidades, i fins i tot ridiculitzades, no solament per la dreta sinó també per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra nominal, els de la moqueta i la poltrona, aquells que, ni en somnis, els hi passa pel cap un canvi radical en la cultura, en l'art, en la forma d'entendre el món. Però no pensem tan malament. Segurament aquests gestors no saben el que és la lluita en el camp de la superstructura de la societat. Potser ni ho saben ni els interessa aquesta mena de combat per ajudar a millorar el món, transformar les consciències dels homes en un sentit renovador i positiu. Tanmateix... ¿què en farien amb aquests coneixements vist el que hem vist en els darrers trenta anys? De tot això i més en parlàvem amb els dos amics desapareguts. On una democràcia participativa, autèntica que anàs més enllà del vot cada quatre anys? Amb el sistema de llistes tancades i l'ajut econòmic de la banca, juntament amb la promoció per part dels mitjans de comunicació, els partits tenen els seus dirigents i amics ben col·locats. No fa falta més "saviesa" per a ser algú en la provincia autonòmica, en qualsevol de les províncies autonòmiques del regne. Bona trampa, tot això de les llistes tancades, sense que el ciutadà pugui esborrat del llistat aquell o aquella que s'ha destacat pel seu oportunisme, cinisme i manca d'ètica! Els dirigents, els quatre cappares que dirigeixen el procés d'elaboració de les llistes podrien situar una somera al capdamunt del llistat i, no hi tenim cap dubte, tot funcionària igual, com una maquinària perfecta O és que els "grans dirigents" de la dreta o l'esquerra obtindrien cap vot per mèrits propis si no anassin en les paperetes del PP o del PSOE? Qui els votaria, sense ajut de l'organització estatal del partit, dels diners que maneja el seu grup? ¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?

Als polítics professionals... ¿què els importen els principis, els conceptes polítics que serveixen per a saber el sentit de la teva feina i sí el què fas serveix o no per a canviar la societat? El cinisme i la prepotència més barroera regna arreu enterrant idees, cultura, la sensibilitat i possibilitats dels pobles. En parlàvem amb Francesc Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març de 2003 quan anàrem a sopar plegats després de la presentació del poemari Cercle clos a l'Ateneu de Maó.

Per això mateix, perquè a vegades ens fa l'efecte de viure exiliats a la nostra pròpia terra era un luxe tenir amics del tarannà, de l'empenta vital i creativa d'aquests dos companys recentment traspassats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-II-06)

Per un moviment ecologista fort, crític i combatiu.

"Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar". (Miquel López Crespí)

És evident que als partits més instal·lats dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius (en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones instal·lats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en el Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

Ha començat una campanya per fer a Menorca el mateix que es va fer a Mallorca: destrossar l'esquerra ecologista per motius purament electorals.

És evident que Internet, els blogs personals que hi ha a Balearweb esdevenen en aquests moments una font d'informació que comença a superar, en alguns aspectes, la que proporciona la premsa diària. Polítics, organitzacions, militants de base, ciutadans i ciutadanes de la nostra terra ja tenen al seu abast un mitjà d'intervenció que comença a rompre el monopoli informatiu dels grups de pressió mediàtics. Ho dic en relació a la campanya rebentista contra els Verds de Menorca ordida per l'excarrillisme illenc (PCE) i de la qual m'he assabentat per Balearweb. Les mateixes brutalitats fetes aquí contra els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló comencen a fer-se, per desgràcia a Menorca. Ho hem llegit en el blog personal del destacat militant ecologista de l'illa germana "En quin món vivim!" que signa Miquel N. Preto Fernández.

Sembla que tot va començar després de l'acord entre els Verds de Menorca i el PSM, donat a conèixer el vint-i-set de novembre de 2005, el text del qual podeu trobar íntegrament en un altre blog informatiu, el titulat "Per una esquerra alternativa" també a Balearweb. Com expliquen els comunicats dels militants ecologistes i, també el comunicat fet públic per Francisco Garrido, portaveu confederal dels Verds i diputat en el Congrés, Esquerra de Menorca, molt lligada a l'àntic i nefast carrillisme illenc, ha començat una campanya per fer a Menorca el mateix que es va fer a Mallorca: destrossar l'esquerra ecologista per motius purament electorals. Els militants ecologistes menorquins afirmen en el seu blog: "Destrossar l'esquerra ecologista és el que volen els d'Esquerra de Menorca (el PCE). Quan els Verds de Menorca sobiranament i amb una amplia majoria decideixen una aliança amb el PSM de manera democràtica, amb un únic vot en contra, tres abstencions i la resta de vots favorables (17)". Miquel N. Preto Fernández parla en el seu comunicat d'accions rebentistes, de manipulació informativa per part de l'excarrillisme i EM, d'afany de poder personal que destrueix projectes col·lectius, de mentides constants per a aconseguir o mantenir cadiretes... En el fons, els militants dels Verds de Menorca sotmesos a aquesta brutal campanya no fan més que denunciar el mateix que Margalida Rosselló, Jordi López, Nofre Bisbal i els Verds de Sóller ja havien denunciat a Mallorca en el seu moment.

En un comunicat anterior, l'escrit el setze de febrer de 2006, aquests militants dels Verds menorquins denunciaven aquesta operació de vampirisme polític escrivint: "Ja fa poc més d´un any que el Sr. Miquel Àngel Llauger és va carregar el seu partit, els Verds de Mallorca, tot per poder ocupar alguna poltrona després de les properes eleccions. El seu joc d'acossament i de desgast va tirar per la borda un projecte polític de 15 anys d'història". La denúncia contra les manipulacions dels excarrillistes i afins són prou eloqüents i, de forma decidida acusen els manipuladors de manca de moral i d'ètica quan escriuen: "Quan tant es critica a UM o al PP pel seu comportament ètic i moral i s'actua de la mateixa manera o pitjor... de quina Alternativa s'està parlant?".

A nosaltres no ens estranya gens ni mica l'actuació dels manipuladors. L'any 1994, un grup d'exdirigents del PCE i afins ens volgué criminalitzar perquè havíem escrit un llibre de memòries que parlava de l'esquerra alternativa. Cal no oblidar que, ja en temps de la transició, l'esquerra alternativa patí nombroses campanyes de demonització per part del mateix personal que ara actua igual que en el passat, tot en la línia de fer malbé les idees republicanes i de canvi social que representaven partits com el PSM, l'OEC, la LCR o els moviments antisistema d'aquell moment històric. A les Illes, l'actuació de la vella guàrdia carrillista, alguns dels quals encara són a la sombra dirigint aquestes campanyes rebentistes, només serví per fer el joc a la dreta ja que eren a l'avantguarda de la lluita contra els principis republicans i de lluita per la unitat sindical i l'autodeterminació. Pel que estam veient a Mallorca i Menorca, prop de trenta anys després de la transició, els mateixos de sempre continuen amb les seves campanyes contra els grups i les persones que no són de la seva corda.

La gravetat de la situació plantejada a Menorca ha fet intervenir en la polèmica, el diputat Francisco Garrido, portaveu confederal dels Verds que ha escrit: "La confederación de los Verdes y el Partido Verde Europeo queremos manifestar que la única opción que representa el espacio político verde europeo, español y balear, en la isla de Menorca, es els Verds de Menorca, que tiene un acuerdo electoral con el PSM. Las declaracions de EM, sobre la presencia de verdes en sus listas, son una maniobra de intoxicación que dice muy poco y muy mal del talante ético de esta formación [d'EM]".

No hi ha dubte, doncs, que ens trobam amb les acostumades campanyes destructives contra l'esquerra alternativa. Igual que ho feren en la transició ho continuen fent ara mateix només en interès personal. Esperam que els companys menorquins sàpiguen fer front a les manipulacions dels malfactors i superin aquesta dura prova que pot servir, si contínua amb aquesta força, per desertitzar el panorama polític de les Illes. La manca d'ètica i de principis en política només serveix per a fer el joc al PP i consolidar les propostes de la dreta ja que, amb tot aquest joc brut, es desanima la gent i es perden militants ecologistes de suma importància per a consolidar el teixit associatiu de la nostra societat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-06)

La policia carrega contra els opositors a l'autopista d'Eivissa.

Els agents detenen dos manifestants.

El portaveu del GOB-GEN d'Eivissa, Marià Marí, ha explicat a VilaWeb que després dels inicidents han anat a protestar a la seu del Consell Insular i han demanat explicacions al PSOE sobre l'enorme dispositiu policíac de l'illa.

Un grup d'un centenar de manifestants ha tornat a provar d'aturar les excavadores que treballen per fer l'autopista a l'aeroport d'Eivissa. Vuitanta agents de la guàrdia civil han impedit que els manifestants poguessin entrar a la finca de Can Malalt, afectada per les obres. Finalment, les màquines hi han entrat, però tot seguit hi ha hagut topades amb la policia, que ha detingut dos manifestants. Alguns veïns han fet una crisi d'angoixa.

El portaveu del GOB-GEN d'Eivissa, Marià Marí, ha explicat a VilaWeb que després dels inicidents han anat a protestar a la seu del Consell Insular i han demanat explicacions al PSOE sobre l'enorme dispositiu policíac de l'illa.

Marí mateix ha explicat que les màquines havien començat a treballar quan el propietari de la finca de Can Malalt encara era dins, i no ha estat fins després de discutir amb els agents que han permès que el propietari sortís de les seves propietats amb les eines que ha pogut arreplegar.

Si es fes, aquesta autopista, que el govern balear considera, eufemísticament, un 'desdoblament', tindria trams de sis vials (entre totes dues direccions), cosa que partiria l'illa en dues meitats, segons que denuncia la plataforma No Volem Autopista a Eivissa.

Divendres hi va haver una de les manifestacions més multitudinàries que s'hagin fet mai a Eivissa: 22.500 participants, segons l'organització, van clamar perquè no es fes aquesta autopista i perquè el govern en modifiqués el projecte, que s'hauria de basar en un pacte social.

Vilaweb

DIMARTS, 21/02/2006 - 11:12h

Carrillo: un gran enemic de l'esquerra revolucionària d'ençà els anys de la guerra civil quan el PCE participà en l'assassinat d'Andreu Nin i de centenars de militants poumistes i anarquistes en els Fets de Maig de 1937.

L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.

I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.

Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.

El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.

No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista independentista L'Estel (1-I-06)

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-V-04)

La manca d'ètica democràtica i l'autodenominada "esquerra alternativa".

"Utilitzar políticament el nom dels Verds de les Illes Balears no respon a la realitat i suposa una falta de respecte total a la sobirania dels Verds de les diferents Illes". (Margalida Roselló)

Per Margalida Rosselló Pons, diputada d'EU-Verds.

Encara me deix sorprendre per la manca d'ètica democràtica d'algunes formacions polítiques, encara més quan aquesta la practica l'autodenominada "esquerra alternativa".

He rebut una invitació d'Alternativa Esquerra Unida - Els Verds de les Illes Balears per assistir a la seva assemblea constitutiva. M'ha sorprès la utilització d'aquest nom ja que això suposa faltar a la veritat. A l'opció política d'Alternativa, legítimament constituïda per EU de les Illes Balears i els Verds de Mallorca, no hi participen els Verds de les Illes: els Verds de Menorca de forma sobirana i democràtica varen prendre la decisió de presentar-se a l'illa de Menorca amb el PSM i no participar a Alternativa. Els Verds d'Eivissa no han dit encara, com es presentaran a les eleccions del 2007, i no participen a l'opció política d'Alternativa. Si a més, afegim, que en els Verds de Mallorca es va produir una profunda ruptura i que per un sol vot va guanyar en el congrés extraordinari l'opció de fusió amb EU per formar Alternativa, hem de concloure que utilitzar políticament el nom dels Verds de les Illes Balears no respon a la realitat i suposa una falta de respecte total a la sobirania dels Verds de les diferents Illes.

La prepotència i la utilització partidista de la diversitat ideològica no és un bon començament per una opció política que s'autodefineix com oberta, participativa i profundament democràtica.

Diario de Mallorca (19-II-06)

Margalida Rosselló, la ruptura dels Verds de Mallorca i Izquierda Unida.

"Ni EU ni Els Verds de Mallorca han estat capaços de cercar fórmules participatives internes. La història recent d'aquestes dues formacions ens mostra que la discrepància i la crítica política s'ha eliminat, inclús s´ha demonitzat, aguditzant la creença que el debat polític és sols una lluita de poder. En el cas dels Verds de Mallorca s'oblida, per part dels seus dirigents actuals, la ruptura política que es va cercar i provocar en el seu darrer congrés extraordinari sense acceptar cap debat polític intern. La ruptura dels Verds era l'única solució per a poder consolidar el procés de l'"Alternativa" d'EU".

Tothom sap que els Verds de Mallorca han sofert una forta sotragada d'ençà el Congrés en el qual Margalida Rosselló, l'actual diputada d'EU-Verds, va ser substituïda per Miquel Àngel Llauger per solament un vot de diferència. La crisi d'aquesta formació no ha fet més que desenvolupar-se al màxim alhora que la majoria dels fundadors dels Verds, amb excepció feta de Margalida Rosselló, ja no militen en el grup ecologista.

Davant el nou experiment que Grosske i Miquel Rosselló estan presentant als mitjans de comunicació són molts els ciutadans i ciutadanes de les Illes que ens demanam que hi ha de nou en aquesta enèsima proposta de "renovació" política.

Anem a pams. La legitimitat d'aquesta opció, parlam de l'"Alternativa" d'EU i del grup de Llauger, és total. La necessitat d'una renovació de l'esquerra oficial, tant en el seu discurs ideològic, com en les seves formes de fer política és igualment una necessitat. Qui signa aquestes retxes fa anys que demana l'inici d'aquest camí juntament amb la creació d'un nou espai polític alternatiu que doni força als moviments existents a l'esquerra de la socialdemocràcia (PSOE). Els articles favorables a aquesta posició són molts, estan a les hemeroteques i puc vanarme públicament de ser uns dels comentaristes que més ha defensat i defensa aquest punt de vista.

El problema que els col·lectius i persones de l'esquerra alternativa tenim davant aquesta enèsima proposta renovadora és sempre el mateix: la credibilitat. Parlant amb la gent dels moviments alternatius sempre ens adonam que tothom pensa d'una manera semblant. Precisament avui matí, xerrant amb un antic dirigent dels Verds, em deia que no és gens creïble l'afirmació d'alguns dirigents de l' "Alternativa" en el sentit que cerquen "escoltar i cercar fórmules participatives ". Aquest històric fundador dels Verds, que ara ja no milita en el grup ecologista, em deia que la frase amaga certa dosi de cinisme vist el que hem vist en aquests darrers anys. I, desenvolupant el seu pensament, explicava molt bé com, ni EU ni Els Verds de Mallorca han estat capaços de cercar fórmules participatives internes. La història recent d'aquestes dues formacions ens mostra que la discrepància i la crítica política s'ha eliminat, inclús s´ha demonitzat, aguditzant la creença que el debat polític és sols una lluita de poder. En el cas dels Verds de Mallorca s'oblida, per part dels seus dirigents actuals, la ruptura política que es va cercar i provocar en el seu darrer congrés extraordinari sense acceptar cap debat polític intern. La ruptura dels Verds era l'única solució per a poder consolidar el procés de l'"Alternativa" d'EU.

L'antic dirigent ecologista afirmava, i tothom que segueix una mica l'actualitat política mallorquina, ho sap perfectament, que els Verds de Mallorca estan romputs i dividits a fons, però aquesta realitat sembla que deixa indiferent a l'"Alternativa" d'EU.

Continuant amb la conversa, l'amic de manifestacions i mogudes ecologistes m'explicava igualment la falsedat de l'afirmació que diu que el nou projecte aspira a "ésser un espai de suma". L'històric fundador dels Verds, dolgut per tot el que els seus antics socis d'EU li havien fet, em deia que, més que "un espai de suma", l'aliança electoral amb l'excarrillisme mallorquí el que ha estat fins ara és en realitat un espai de resta. L'amic em deia que moltes persones i plantejaments polítics alternatius han quedat en el camí fruit de la intransigència, la difamació i el menyspreu d'alguns personatges de les formacions polítiques que ara impulsen aquesta "Alternativa", a més, sense cap autocrítica de tot el mal que han fet.

La necessitat de sumar els hi ha fet sumar malament. La creença o necessitat, per a no quedar al marge de les institucions, que totes les iniciatives i opcions polítiques hagin d'estar a "Alternativa" com únic espai polític a l'esquerra del PSOE, els hi ha fet perdre els papers i sumen fins i tot qui no hi vol ésser. Els Verds de les Illes Balears no hi són: els Verds de Menorca se presentaran a les eleccions del 2007 amb el PSM, els Verds d'Eivissa i Formentera encara no han pres cap decisió sobre la seva estratègia electoral en el 2007, i la meitat dels Verds de Mallorca no participen en aquest nou invent.

No va gens equivocat aquest històric fundador del moviment ecologista illenc. És pot dir que és el que pensen molta gent dels moviments antimundialització illencs, de molts activistes de l'esquerra alternativa que ja no combreguen amb rodes de molí i pensen que, l'"Alternativa" proposada no deixa de ser un nou invent electoralista.

Pens que aquest nou experiment d'EU i els Verds de Llauger hauria d'iniciar el seu camí amb la veritat per davant, sense oblidar que ja som majors d'edat i amb certa memòria històrica. A vegades fa l'efecte que tots aquests dirigents fracassats, els que enfosaren el nostre Pacte de Progrés, imaginen que els militants de l'esquerra l'alternativa de les Illes hem oblidat pactes i renúncies, criminalitzacions i travetes, mentides i tergiversacions, atacs i campanyes rebentistes contra l'avantguarda més decidida i compromesa del nostre poble. Una mica d'autocrítica aniria molt bé per a guanyar un poc de credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (19-II-06)

Margalida Rosselló denuncia que IU ha usurpado el nombre de su organización.

La diputada Margalida Rosselló, integrante del grupo parlamentario de EU-EV pero opuesta a la dirección de Els Verds de Mallorca, acusó ayer a los responsables de este partido de usurpar el nombre de la federación regional de la organización política ecologista en el proceso de aproximación a Esquerra Unida. Rosselló hizo estas manifestaciones tras comprobar que la primera asamblea de Alternativa, el nombre elegido para este proyecto de plataforma política abierta a progresistas independientes, se convoca para hoy bajo las siglas de Esquerra Unida y de Els Verds de les Illes Balears. "Els Verds de les Illes Balears no forman parte de esta opción", afirmó la diputada, que indicó que este partido está conformado por las organizaciones de Menorca, las Pitiusas y Mallorca.

Diario de Mallorca (18-II-06)

Defensa de l'ecotaxa.

"Un poderós sector del PSOE s'ha oposat a l'aplicació immediata de l'impost. La pinça feta a Antich per Joana Barceló i per Margarita Nàjera han remogut a fons les aigües del zapaterisme illenc creant creus contradiccions internes. Ambdues dones han creat una immensa via d'aigua en el vaixell que comanda el president Antich. Són conscients del mal que han fet als seus?". (Miquel López Crespí)

Les embranzides serioses contra el president Antich i el Pacte de Progrés començaran a finals d'abril, quan es materialitzi la concentració-monstre contra l'executiu balear. L'excusa serà, ja ho sap tothom, el cobrament de l'ecotaxa a partir del primer de maig. Els poders fàctics de les Illes (principalment els hotelers i la indústria de la construcció) pensen llançar totes les seves forces al carrer, començar de bon de veres el procés de liquidació de l'experiència progressista en la nostra comunitat autònoma. I, per si mancava alguna cosa, la premsa informa de la possibilitat que en les properes eleccions autonòmiques hi hagi participació directa dels empresaris. Diuen que la propietat privada és en perill.

Una mica exagerat tot plegat. Que jo recordi ja fa més d'un quart de segle que l'esquerra oficial, per a ser legalitzada pel franquisme reciclat, acceptà de seguida la defensa de l'economia de mercat capitalista.

Fa l'efecte que el govern d'esquerres i ecologista, en lloc de voler cobrar l'import d'un cafè per turista a fi de poder recaptar alguns milions per a manteniment de les infraestructures fetes malbé per l'arribada massiva de visitants, el que hagués decretat fos una nacionalització general d'hotels. A vegades pareix, constatant les airades reaccions dels sectors implicats, que estam assistint a una repetició del desgast al qual va ser sotmès el president Allende a Xile a començaments dels setanta. L'única diferència és que el president Allende, cap de la Unitat Popular i d'aquella històrica experiència de voler avançar vers el socialisme per mitjans pacífics i emprant la legalitat del sistema, havia comès el pecat de nacionalitzar el coure. L'esquerra xilena s'havia enfrontat de veritat amb els poders fàctics del país. També són prou coneguts els contactes de l'ambaixada dels EUA amb els militars xilens i la responsabilitat de la Casa Blanca en el sagnant cop d'estat de setembre de 1973. Milers de demòcrates varen ser assassinats per l'exèrcit del general Pinochet. La Mallorca de l'any 2001 no és el Xile de 1973. D'on surten les ganes esbojarrades que hi ha per capolar l'experiència progressista de 1999?

Però els principals esculls per a posar en marxa l'ecotaxa no han estat solament els que provenien de les patronals. Un poderós sector del PSOE s'ha oposat a l'aplicació immediata de l'impost. La pinça feta a Antich per Joana Barceló i per Margarita Nàjera han remogut a fons les aigües del zapaterisme illenc creant creus contradiccions internes. Ambdues dones han creat una immensa via d'aigua en el vaixell que comanda el president Antich. Són conscients del mal que han fet als seus?

Molts sectors progressistes de les Illes no acaben d'explicar-se aquestes estranyes coincidències entre les patronals del sector turístic i alguns membres destacats del PSOE. S'ha vist mai un partit que tiri pedres damunt la pròpia teulada? Les nombroses declaracions de Margalida Nàjera i Joana Barceló en favor de no aplicar ara l'ecotaxa han estat emprades pels sectors de la dreta per colpejar amb força el projecte del president Antich. A tot això s'haurien d'afegir els trets a la línia de flotació del Govern Balear procedents de l'artilleria de Maria Antònia Munar.

UM aprofita la conjuntura per enviar el seu missatge a la dreta tot explicant que "ells mai no farien això". Amb les acostumades argumentacions de la "crisi internacional causada per l'ensorrament de les torres bessones de Nova York" Maria Antònia Munar s'ha declarat a favor de l'ajornament del cobrament de l'impost. Un clar missatge al PP i als poders fàctics. Preparació del canvi d'aliats l'any vinent? Tot és possible.

Exceptuat una clara presa de posició en favor de l'ecotaxa per part d'EU-Verds, molts d'altres sectors que en teoria haurien d'haver donat suport al president Antich, han fet figa en el moment que es necessitava més ajut solidari. L'impost fa por. Tan sols Joan Buades s'ha atrevit a oferir alternatives més agosarades que les del president en la línia de preservar terra i recursos naturals i en el que fa referència a una autèntica ecotaxa que servís per a solucionar els problemes mediambientals produïts pel turisme. Ningú no l'ha escoltat. El PSM només opina qual algú li retreu els seus silencis. Com si els dirigents del partit nacionalista i d'esquerres haguessin estudiat amb els jesuïtes. Les seves declaracions són summament sibil×lines.

En l'actual batalla per a l'aplicació de l'impost, el president Antich i l'equip que li dóna suport s'han trobat abandonats per la majoria dels seus socis i per importants grups de pressió del propi partit.

Per als sectors progressistes que voten el Pacte, el cobrament de l'ecotaxa a partir del primer de maig, era la prova definitiva per a comprovar en la pràctica el tarannà progressista del Govern Balear. El dilema era -i és!- clar i llampant: de voler cobrar l'import d'un cafè per turista el Govern s'enfrontava amb tots els poders fàctics; de no voler-ho fer ajornant la seva aplicació fins el novembre la base social de l'esquerra oficial hauria certificat la buidor del missatge oficial. Sense ecotaxa no hi ha bandera progressista per a les properes eleccions.

Però el preu polític que a partir d'aquest moment haurà de pagar el president per a poder aplicar l'ecotaxa serà molt car. El que hem vist fins ara mateix no serà res en comparació del que s'esdevindrà. Algú parla de moció de censura en el proper mes d'octubre. Les patronals d'hostaleria, disconformes, poden ajudar a mobilitzar nombrosos sectors socials que naveguen per les mateixes coordenades. Antich viu immers en multitud de problemes heretats del passat i que no són responsabilitat seva (la crisi de la nostra agricultura, per exemple). Però les forces que realment controlen la nostra economia i influeixen en les decisions dels polítics han començat a moure fitxa per anar desgastant el Pacte. Som en els inicis del combat. Les reivindicacions són diverses i no tenen res a veure les d'un sector amb les d'un altre. Fa poc en Mateu Morro hagué d'anar amb urgència a Menorca per a provar de solucionar una situació que s'havia agreujat una mica massa i amenaçava en desbordar els marcs normals de discussió. Pagesos i tractors ja eren a punt de sortit al carrer en una manifestació contra la conselleria d'Agricultura i contra el Govern Balear. En un recent viatge a Menorca em digueren que va ser l'esperit conciliador de Mateu Morro i la seva provada bona mà per al diàleg el que solucionà, en darrer moment, un problema que, unit al d'hostaleria i les protestes del sector de la construcció (reticent amb el Govern d'ençà les moratòries) podria haver fet molt de mal a l'executiu. En Mateu Morro aturà de forma

La protesta contra l'aplicació de l'ecotaxa, les manifestacions monstres que es preparen per a finals d'abril són l'aperitiu del que s'apropa. Mal temps per al Consolat de la Mar.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom