Per una Esquerra Alternativa

El pacte "socioconvergent".

En una conferència fa uns mesos, Carod assegurava que l’Estatut era la darrera oportunitat que tenia l’Estat espanyol, i el PSOE, per demostrar que apostava per un Estat federal, i que si aquest fracassava, no hi hauria més sortida que la independència.

La decisió final que ha de prendre ERC respecte al pacte CiU-PSOE està marcada per fortes pressions. Per una banda, CiU intentarà una acció fratricida per debilitar els republicans per tal que abandonin el Govern i evitar que encapçalin el sobiranisme. D’altra banda, el “Maragallisme” vol sobreviure com a mínim aquesta legislatura, i per fer-ho, necessita ERC. I ICV també pressionarà perquè ERC doni el sí, perquè sap que el primer que rebria en cas que es produís un pacte de la “socioconvergència” seria la seva organització, que és la més menyspreada pels sectors empresarials de CiU. De la reunió d’ahir entre els representants republicans i Zapatero no en va sortir una negativa rotunda d’ERC, que va demanar a l’executiu espanyol uns dies per estudiar algunes qüestions, però sí que es va refermar que l’acord és força improbable. Avui, el president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha assegurat que “Esquerra mantindrà totes les portes obertes per intentar avançar però el marge de maniobra és molt petit”. En una conferència fa uns mesos, Carod assegurava que l’Estatut era la darrera oportunitat que tenia l’Estat espanyol, i el PSOE, per demostrar que apostava per un Estat federal, i que si aquest fracassava, no hi hauria més sortida que la independència. Doncs vist com han anat les coses, ERC creu que s’ha demostrat que la credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrada amb el pacte Mas-Zapatero: “Esquerra és un partit independentista que en un gest democràtic va creure que aquesta era la millor conjuntura política per intentar un major grau d’autonomia pel nostre país. Però si ara només és possible aquesta retallada, en què consisteix l’Espanya plural?”.

Sigui com sigui, l’executiva nacional d’ERC, escoltant també les bases del partit, ha decidit tancar files i mostrar una imatge impecable d’unitat reafirmant-se en el no al pacte actual, amb l’argument que no és l’Estatut que es va aprovar al Parlament Català. Els republicans lamenten que “dissabte morís una gran illusió collectiva, de la qual Esquerra “no se’n farà responsable”.

De moment doncs, ERC es manté ferma en el no, i reitera que no té cap intenció d’abandonar el Govern de Catalunya, com li reclama CiU apellant a la “ignitat institucional”. Carod-Rovira ha contestat a les provocacions dels líders de CiU dient que Esquerra no abandonarà la Generalitat perquè ara mateix “som la garantia de l’estabilitat al govern de Catalunya i de l’execució de les polítiques nacionals i socials programades per aquesta legislatura”.

Tribuna catalana.

Eleccions 1979.

"M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. Conxa Forteza, bona amiga meva, militant de primera, en podria parlar molt d'aquells dies plens d'esperances. No hi havia temps per a res". (Miquel López Crespí)

Fent una mica de memòria històrica, pensant en el que s'ha esdevengut en aquest darrer quart de segle, veurem com les grans il·lusions populars de l'any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits "majoritaris". Un any més tard de la gran manifestació per l'Autonomia de 1977, la nova convocatòria per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de militants comunistes de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM.

PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S'havia acabat l'esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d'ajudar a l'èxit de la nova Diada. Un matí vengueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l'acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l'Autogovern.

A la nit, a la plaça Major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits de l'esquerra nominal. Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s'apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s'anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.

A l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar.

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. Conxa Forteza, bona amiga meva, militant de primera, en podria parlar molt d'aquells dies plens d'esperances. No hi havia temps per a res.

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l'arribada d'algun d'aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. Gent que mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d'abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (Marxista-Leninista)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-II-06)

Sense perspectives de canvi. Sense confiança.

"Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut generar expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir". (Llorenç Buades)

Per Llorenç Buades Castell

Part de l’esquerra institucional , la pitjor situada en el camp institucional, comença a moure fitxa en la perspectiva de les eleccions del 2007. El PSIB-PSOE dorm. Tot i que els seus càrrecs cobren per fer una oposició digna, i treballar en la seva xarxa social per tal de guanyar el 2007, sembla que no volen arribar ni al govern ni a obtenir majories municipals. Potser, perquè amb el sou dels càrrecs de l’oposició ja n’hi ha i es treballa menys que en els càrrecs de govern, o potser perquè confien que ZP ho arregli en el joc mediàtic. Tot plegat sembla que si no canvia massa la situació, el triomf del PP a les Illes Balears sigui segur. I si la situació canvia, probablement sigui per empitjorar la relació del PSOE amb la seva base electoral. La reforma laboral, i la de les pensions podrien anar en aquest sentit.

La desmobilització social no contribueix a reforçar l’esquerra, i la xarxa social de l’esquerra, escaldada per l’experiència del Pacte de Progrés, no ha recuperat la iniciativa que tenia contra el PP abans del pacte.

Llevat de les mobilitzacions en relació a la sostenibilitat, la característica del període és d’atonia. Hi ha la percepció que la dreta es mou més que l’esquerra, que articula millor la seva creixent xarxa social, al temps que l’esquerra decreix víctima de la manca de credibilitat en un projecte institucional que ha deixat els militants molt tocats. En les seves relacions socials els líders de cada canongia institucional de l’esquerra actuaven amb més arrogància que els que ara governen, es feien menys accessibles, i tenien menys mà esquerra que els actuals. Alguns militants sindicals m’han dit que amb el PP no han patit les dificultats de negociació de convenis que patiren amb els càrrecs institucionals de l’esquerra del Pacte de Progrés. Aquesta habilitat del PP, i també d’UM, és la que fa que avui eixamplin xarxa en els barris, entre els immigrants i a tots els indrets, moltes vegades a cop de talonari, i de posar en marxa la repartidora.

La política econòmica del Pacte de Progrés es va caracteritzar per l’austeritat, la contenció de la despesa, i la percepció generalitzada d’una manca d’iniciativa social compensatòria dels efectes que les polítiques de sostenibilitat tenen en la població treballadora. En canvi, el PP no ha dubtat en aplicar una política de creixement intervencionista, moltes vegades més keynesiana que liberal. Aquesta política, tot i que sigui insostenible ecològicament, es visualitza per bona part del proletariat com un fet favorable que possibilita la generació de feina (carreteres, construcció pública, hores extra, escarades..). Tal vegada per això, avui hi ha més picapedrers en el PP que a l’esquerra.

D’altra banda, el PP ha fet seva sense gaires problemes l’opció del PSM per la construcció del metro a Ciutat, per l’increment de la xarxa ferroviària, i encara va més lluny en la seva aposta de desenvolupament del sector de la construcció. La dreta, en definitiva, ha sabut intervenir en els sectors on l’esquerra ha deixat de fer-ho, on no ha oferit alternatives, on no ha sabut engrescar a la gent treballadora cap a la perspectiva del reforçament del sector públic, municipal i autonòmic, com un sector capaç de generar llocs de feina i seguretat laboral. Sembla que l’esquerra es resumeixi avui a la gestió de polítiques assistencials de curt abast, i aquesta no és una alternativa a la dreta.

L’esquerra només es pot recuperar en relació a la recomposició dels llaços amb la classe social que la fa possible, i aquesta relació avui, està més tocada que mai. Aquest és el motiu central pel qual no hi ha alternatives. Manques perspectives de canvi real. Manca confiança, i quan es vota a l’esquerra es fa més contra la dreta que per la confiança en els projectes de l’esquerra.

La política del Pacte de Pogrés no tenia coherència en el seu conjunt. Tampoc tenen coherència ara, perquè no ofereixen cap perspectiva d’acord ni per al canvi de gestors el 2007. Ni en aquest nivell es mouen. De manera que, si arriben al govern , cosa molt improbable, serà més pel cansanci d’un electorat que no ho té gaire bé econòmicament ni socialment, que per mèrits. Però si Zapatero va arribar al govern per cansanci de la gent, qualsevol cosa es possible en el canvi de gestors. En qualsevol cas, el canvi de gestors no significa el canvi de polítiques socials (que també són polítiques nacionals). Encara més, tampoc s’expressa massa en les esquerres plurals una orientació decidida cap al canvi en aquesta matèria.

Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut general expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir.

El futur dels Verds dependrà de l’Assemblea Verda, en tant que l’altra fracció s’incorpora en tot a Esquerra Unida.

La direcció del PSM ha aconseguit al menys per a les autonòmiques i municipals superar en bona part la seva fractura interna si ens fonamentam en el 82% del vot a favor de la presentació de llistes pròpies. Aquest fet es fonamenta en dues raons de fàcil percepció: el PSM és més fort municipalment que Esquerra Unida-Verds i possiblement té més garanties d’èxit en solitari que en coalició, a les municipals, i a les autonòmiques (llevat de Palma o alguns municipis costaners). En canvi, a les eleccions al Congrés Espanyol, s’afavoria del vot d’Esquerra Unida. Esquerra Unida és el partit que més ha guanyat en espai (llevat d’ERC), encara que ha perdut una petita part de militància desencisada per la política d’EU al Pacte . EU no va tenir problemes amb la posada en marxa de l’opció de Progressistes, llevat d’una minoria que o no acceptava el PSM per considerar-lo un partit petit burgès (cas del Corrent Roig), o no acceptava Els Verds (en el mateix sentit). És l’organització més permeable pel fet que el seu referent estatal, en eterna crisi, més que sumar vots en resta, i li exigeix la cerca de suports de qualsevol mena, excepte el cas d’ERC.

La maniobra d’EU-Verds de sortir amb ERC a la foto per bastir una aliança, responia més a una qüestió tàctica per atraure al PSM que a conviccions pròpies.

Esquerra Unida-Verds no està interessada en una aliança on consti la marca d’ERC en un àmbit autonòmic, i per això vol circumscriure els acords amb ERC, on aquests deixin la marca pròpia per tal de bastir un projecte conjunt d’àmbit municipal. Com que probablement ERC no és municipalment més feble que EU, aquest pacte podria ser útil per Esquerra Unida, i també per ERC, o tal vegada inútil perquè, podria insatisfer a unes i altres bases socials. Es tracta d’una aposta arriscada.

Però, que en podem pensar els d’esquerra que no som de cap partit, i no ens reconeixem en cap dels projectes polítics existents ?

Resposta 1.- Si allò que volem és únicament llevar el govern al PP, caldrà votar al PSIB-PSOE, encara que ho facin igual o pitjor que el PP.

Resposta 2.-Si allò que volem és que entre el PSM, Esquerra Unida –Els Verds, i ERC millorin allò que fa el PSOE, i el que fan cada partit per separat, hauríem d’optar per l’opció de Progressistes, tot i que ens desagradi el seu muntatge cupular, i les seves carències programàtiques.

Resposta 3.-Abstenir-nos del vot per considerar que l’esquerra existent no respon a les nostres necessitats ni a les nostres il·lusions, ni està en condicions de governar. Aquesta opció es reforça encara més quan les dirigències polítiques opten per la seva divisió. Hi ha més raons per a la divisió electoral en les militàncies pròpies que en la gent independent d’esquerra que, de manera natural opta més en general per la unitat.

Resposta 4.-Despreocupar-nos de l’opció institucional de l’esquerra per entendre que aquesta aporta més reculades que avenços, com s’ha demostrat en molts Estats ( Portugal, Brasil, Equador, Polònia, o en el Pacte de Progrés mateix). Entendre que la participació institucional de l’esquerra en el món actual té més elements negatius que positius, pot ser tremendament positiu per a l’articulació d’una esquerra social que no es reconeixi en la institucional existent, ni pateixi per les seves corrupcions o mancances.

Web Ixent (L'Esquerra Alternativa, anticapitalista i antifeixista de les Illes)

21 diputats "catalans" del PSC, contra la unitat del català,oficialitzen el nou "idioma valencià"!

S´acaba d´obrir la porta a la disbauxa lingüística per part d´uns polítics irresponsables, que atempta contra l´arrel de la cultura catalana.

Si el botiflerisme es traduís en votacions parlamentàries, el fet que la primera força política catalana al congrés, -encara que -inexistent com a grup-, el PSC, subordinada al PSOE, no exerceixí en clau nacional, no hauria de ser cap novetat, però comença a ser urgent començar a explicar a aquells treballadors i treballadores que fins ara votaven PSC, que sàpiguen que en contra de filòlegs , de l´IEC, i del sentit més profund de la societat catalana, han votat com el PSPV, a favor d´un estatut valencià, que legalment, oficialitza la segregació de la unitat de la llengua catalana.

S´acaba d´obrir la porta a la disbauxa lingüística per part d´uns polítics irresponsables, que atempta contra l´arrel de la cultura catalana, i si el PSPV s´ha venut a l president valencià del PP, camps, a més de renunciar a rebaixar el 5% del mínim per entrar a corts de valència, no foci que el nacionalisme valencià hi entrés, ara els nous 21 botiflers del PSC-PSOE, en contra del que de ben segur que pensen una part catalanista i d´esquerres de les seves bases, que saben que independentment del seu origen, saben que el català és la millor forma d´acollida i d´integració al nostre país, ara sabran els 21 que diuen representar-los i han dinamitat la unitat del català al congrés dels diputats, oficialitzant el inexistent "idioma valencià". Pregunta: no queda un minim de dignitat nacional ja dins el PSC? Serà Maragall l´unic catalanista del PSC i per això Montilla-corbacho-bono-ibarra se´l volen carregar a l´únic representant de la cúpula que representa la tradició del PSC-Congrés de Pallach i raventós?

Que disolguin la federació catalana del PSC i que es presentin sota les sigles dels nous babelians de l´azúa, boadella i companyia, o que desembarqui el PSOE, i així, deixaran d´enganyar la gent de bona fe, i ja veuriem quins resultats traurien. Ara ja saben els votants del PSC, que encara creien en el gir "catalanista del PSC-PSOE. Amb la unitat de la llengua, no si juga, i els 21 de dalt del PSC, han triat renunciar a la catalanitat i abraçar al bablerisme més foribund, imperdonable!.Cal denunciar ben alt i clar per tornar la deriva espanyolista del PSC, que abraça l´espanyolisme més foribund per desmantellar les bases socials i culturals d´aquest país. No n´hi ha hagut prou amb l´incompliment de Zapatero, amb l´estatutet acordat amb MAS, i ara, a per la llengua catalana. Comencem a encendre totes les alarmes, que la cosa pinta que volen judicialitzar la llengua, per tal que no fosi que el català es posés en pla d´igualtat amb el castellà, cosa que qualsevol que visqui a catalunya, dista molt de ser així. El fet és ravíssim i la història funestament recordarà als 21 còmplices del bablerisme refundat dins el PSC-PSOE, o millor dit, PSOE-PSC.

Blog Llibertats (10-II-06)

"No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins." (Mateu Morro)

"Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles". (Miquel López Crespí)

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.

Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".

La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".

Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-IV-2000)

El Pacte PP-PSOE contra el català: el PP i el PSOE aproven l'estatut valencià al Congrés espanyol.

Els diputats socialistes de les Illes, el Principat i el País Valencià voten a favor de la denominació 'idioma valencià' .

Vilaweb (9-II-06)

El Congrés espanyol ha aprovat avui la reforma de l'estatut valencià amb els vots a favor del PP, el PSOE i Coalició Canària. La resta de grups polítics hi han votat en contra. Les apel·lacions d'ERC i CiU als diputats del PSC, el PSPV i el PSIB perquè no votéssin a favor d'un text que consagra la denominació secessionista 'idioma valencià' no han evitat que ho fessin. Ara, manca que el Senat ratifiqui la reforma, però no es preveu que hi hagi cap obstacle.

En aquesta ocasió, el text estatutari no ha comptat amb el suport de tants diputats com quan se'n va votar l'admissió a tràmit. CiU, PNB i el Grup Mixt, que van votar en favor de la tramitació del text, avui han votat contra el projecte. A més, CiU i ERC havien demanat als diputats del PSC que hi ha al grup socialista del Congrés que votessin contra un estatut com el que han pactat el PSOE i el PP.

Aquests grups parlamentaris han votat en contra del projecte, sobretot perquè finalment, gràcies al pacte entre populars i socialistes, incorpora la denominació 'idioma valencià' i no rebaixi el llistó electoral del 5% al 3%. No només això, sinó que, segons ha explicat la diputada d'EU al Congrés, Isaura Navarro, el nou estatut reflecteix les idees del PP sense que el PSOE hagi fet res per a evitar-ho. El diputat d'Esquerra Republicana Agustí Cerdà ha acusat PP i PSOE de despreciar completament les aportacions dels altres partits, mentre que el diputat de CiU Jordi Xuclà ha destacat que la denominació 'idioma valencià' obre la porta al conflicte lingüístic.

Ara, el punt de vista expressat pel president de la Generalitat, Francesc Camps, i el secretari general del PSPV, Joan Ignasi Pla, és ben diferent. Pla ha assegurat que els socialistes han fet un gran esforç per a poder aprovar aquest estatut. Pla també ha dit que li hauria agradat que altres partits haguessin subscrit l'acord. De la seva banda, Camps ha afirmat que és un estatut ambiciós.

La trampa legislativa de la comissió

Ahir, la mesa del Congrés va ratificar la incorporació al nou estatut valencià de l'esmena transaccional del PP i el PSOE que manté el sostre electoral del 5% fora del text. Cal recordar que, en vist del pacte entre aquests dos partits, els grups que havien presentat esmenes de rebaixar el 5%, les van retirar a la comissió constitucional per evitar que el PP i el PSOE les utilitzessin per al seu pacte. Però les meses de la comissió i del Congrés han desestimat les reclamacions dels grups minoritaris, que han vist les seves esmenes utilitzades, sense permís, per socialistes i populars, cosa que ha permès que el pacte entre PSOE i PP pogués avançar.

Burocràtes.

"Els dirigents de tots els partits fracassats el 25 de maig, i ho hem escrit per activa i per passiva, no saberen estar a les alçades a les quals els havíem situat amb les nostres mobilitzacions en defensa de la terra i de la llengua, amb el vot progressista i d'esquerra que els donàrem. (Miquel López Crespí)

Aquests quasi dos anys d'ençà el final del Pacte de Progrés han estat anys de reunions i contrareunions, sopars més o manco oficials, conspiracions i travetes, refundacions i "refundicions" dels grups en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola, de congressos i assemblees, de batalles internes, de purgues per acabar amb els partidaris d'una solució o una altra de diferent... Hem vist de tot, però mai, exceptuant el cas especial de l'obligada dimissió de Mateu Morro, hem pogut llegir o sentir cap anàlisi sincera dels motius exactes de la desfeta del Pacte de Progrés. Un Pacte progressista, no ho d'oblidem, que, malgrat les seves mancances i deficiències, malgrat les conegudes covardies a l'hora de portar a la pràctica els acords signats l'estiu de 1999, representava una autèntica esperança pels sectors d'esquerra, nacionalistes i ecologistes de les Illes. Un Pacte, repetim, que, tot i estar hipotecat a la dreta munarista; malgrat els coneguts errors que sovint, amb el nostre suport crític, comentàrem públicament per tal d'ajudar a salvar aquella experiència de les urpades del PP i afins, podia haver significat una possibilitat d'avenç polític i social, l'inici d'un possible control de l'irracional consum de recursos i territori que porten a terme els agents de les conegudes màfies especulatives i dels poders econòmics que sostenen l'actual model econòmic depredador que patim.

Els dirigents de tots els partits fracassats el 25 de maig, i ho hem escrit per activa i per passiva, no saberen estar a les alçades a les quals els havíem situat amb les nostres mobilitzacions en defensa de la terra i de la llengua,, amb el vot progressista i d'esquerra que els donàrem. No és que esperàssim gaire cosa d'uns burocràtes, especialment dels procedents de la tímida socialdemocràcia i de l'excarrillisme espanyol. Durant més d'un quart de segle aquests dirigents i la seva forma substituista d'entendre la política havien contribuït a desmobiltzar la societat civil de les Illes i de tot l'estat. En dècades de gestió del règim no han fet res per a consolidar el teixit associatiu de la societat civil. Ans al contrari, la gestiniotis els ha fet oblidar el combat pel necessari aprofundiment democràtic de la nostra societat. Des del temps de la restauració monàrquica de finals del setanta, PSOE i PCE, per tal d'asseure's a les cadiretes que els oferia el franquisme reciclat, havien enterrat tota forma de lluita per una democràcia directa i participativa. Els assenyats burocràtes d'ambdues formacions foren els encarregats de barrar la memòria històrica del nostre poble, estripant les banderes republicanes en temps de la transició, ridiculitzant les idees d'autèntic canvi social, blasmant la lluita pel socialisme, demonitzant les idees marxistes i anticapitalistes... Aquesta era la tenebrosa història de desmobilització i renúncies de la qual procedien alguns dels partits signants del Pacte de 1999. Així i tot, malgrat ser uns dirigents tacats per la història de tants pactes amb la dreta i la patronal, fórem molts els que pensàrem que, qui sap, era una llunyana possibilitat, amb una adequada pressió des de la base, des del carrer, els podríem obligar a realitzar algunes reformes favorables als interessos dels sectors populars. Per això mateix donàrem un suport crític al Pacte de Progrés i defensàrem en tot moment les mesures progressistes que es feren fins i tot contra la covardia dels propis dirigents del Pacte: cas de l'ecotaxa, per exemple.

La derrota de la nostra experiència, el fracàs d'uns dirigents que en pocs anys ensorraven dècades d'esperances populars, hauria d'haver estat motiu suficient, si els quedava alguna espurna d'honradesa, per a dimitir els càrrecs, deixar de cobrar els bons sous i les acostumades dietes, abandonar definitivament la moqueta i el cotxe oficial, reincorporarar-se a la vida civil i no posar mai més entrebancs a les expectatives populars. Recordem que perjudicar el poble é no saber conservar el poder tan difícilment aconseguit; perjudicar el poble és no avançar en els acords progressistes de l'estiu de 1999; perjudicar el poble és voler aprofitar-se sempre i en tot moment sense dimitir pels innumerables errors comesos...

Els dirigents fracassats tant el 25 de maig de 2003 com en totes les convocatòries electorals que s'han produït d'ençà aquella data haurien de ser conscients del mal irreparable que han fet. La seva dimissió, el gest de deixar pas a una nova generació d'esquerrans encara no cremada per dècades de magarrufes i pactes secrets i no tan secrets amb la dreta, hauria de ser la primera passa envers una renovació de la vida política de les Illes. Res de bo pot sortir del "reciclatge" dels experts en renúncies i derrotes.

A hores d'ara, en lloc de veure i constatar una autèntica regeneració de les organitzacions que es reclamen de l'esquerra, sembla que fan la feina a l'inrevés.

Miquel López Crespí

"Historiadors" del PCE.

"Ajudar a amagar els assassinats ordits per la direcció del PCE-PSUC, silenciar una part decisiva de la història del nostre moviment obrer, clarifica molt bé de part de qui treballa la pretesa "objectivitat" d'aquests tipus d'estudiosos que sempre acaben, amb llur "cientificitat", fent el joc als qui han silenciat fets sagnants dels tipus de l'assassinat d'Andreu Nin i la repressió en contra dels anarquistes i poumistes".

La història del BOC i del POUM, els assassinats d'Andreu Nin i de tants de milers de revolucionaris en mans dels comissaris del PCE-PSUC no estan prou explicats. I tampoc alguns dels nous historiadors tenen gaire interès a aclarir aquestes qüestions cabdals de la nostra història més recent. Petits genis de província que després de consultar segons quina paperassa, sempre del mateix partit, "orientats" per membres de l'extinta i fracassada direcció carrillista mallorquina, es dediquen a bastir unes històries tremendament partidistes (en la lluita contra la dictadura tot o quasi tot ho féu el PCE) i no parlen d'aquests grans crims comesos contra els revolucionaris; ni ajuden a aclarir-los. No és seriós voler amagar les repercussions que, dins el moviment obrer català i internacional, tengué tant l'extermini de la vella guàrdia bolxevic que va fer la revolució d'Octubre, com dels autèntics marxistes catalans (BOC, POUM, etc), que no obeïen les ordres de Moscou. Ajudar a amagar els assassinats ordits per la direcció del PCE-PSUC, silenciar una part decisiva de la història del nostre moviment obrer, clarifica molt bé de part de qui treballa la pretesa "objectivitat" d'aquests tipus d'estudiosos que sempre acaben, amb llur "cientificitat", fent el joc als qui han silenciat fets sagnants dels tipus de l'assassinat d'Andreu Nin i la repressió en contra dels anarquistes i poumistes. I és ben evident que la mentida més barroera, la inexactitud amagada rere les citacions, pot encobrir les mentides més grans que hom pugui imaginar. I tal és el cas lamentable d'uns pretesos historiadors "imparcials" que, amb llur falsa "cientificitat", amaguen, oculten, tergiversen el fets més punyents de la nostra història més recent. Els rastres d'aquesta tasca encaminada a esborrar uns concrets signes d'identitat col×lectiva i revolucionària encara els patim avui. Els "investigadors" dretans i pseudoesquerrans ajuden amb llur treball a fer més pesada la llosa que plana damunt importants dirigents i teòrics del moviment obrer com són Andreu Nin i Joaquim Maurín. Per sort, no tothom dins la historiografia contemporània treballa per al PCE, i ja fa anys homes com el mateix George Orwell amb el seu Homenatge a Catalunya, en Pelai Pagès amb el seu Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), en Francesc Bonamusa amb aquell famós llibre que edità Anagrama l'any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937), ens ajuden a suplir els intencionats silencis i mentides de molts d'altres.

El silenci que des de fa tants d'anys plana tant damunt d'Andreu Nin com de Joaquim Maurín, no ha estat tan sols a conseqüència de la ferotge repressió franquista, la impossibilitat material d'editar segons quins llibres a l'Estat o de parlar-ne. El PCE-PSUC, els historiadors afins -com explicàvem abans-, són ben culpables d'aquestes àmplies llacunes que planen damunt la nostra història. Tant la CNT com el POUM, a part de sofrir -fins a l'extermini la maledicció franquista també sofriren la de l'estalinisme i el neoestalinisme.

Andreu Nin fou una personalitat complexa. Sabem, tot llegint l'historiador Víctor Alba (la seva important aportació El Marxisme a Catalunya, 1919-1939, a què ens referirem més avall), que Nin començà la seva formació ideològica com a catalanista d'esquerra. Nat al Vendrell l'any 1892, mestre d'escola, redactor de El poble català (diari republicà i catalanista), pertany uns mesos al PSOE (partit que abandona per discrepàncies amb el reformisme que hi imperava). El 1918 organitza el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Col×labora amb Ángel Pestaña, Maurín, etc. A la mort d'Evel×lí Boal (març 1921), Nin el substitueix en la Secretaria General de la CNT.

Secretari general del POUM en esclatar la guerra -en sustitució de Maurín, caigut presoner del feixisme a Galícia-, Nin formà part del Consell d'Economia de Catalunya i després del Consell Rector de la Generalitat, on fou nomenat conseller de Justícia. Detingut el 16 de juny de 1937, és torturat i assassinat a una presó secreta de Madrid sense que mai s’hagi pogut saber on anaren a parar les seves restes. Després de la guerra, tant els franquistes com la direcció del PCE es cuidaren prou bé de donar cap explicació, a no ser denigrant, sobre la vida i l'obra d'aquests dos homes, Andreu Nin i Joaquim Maurín, capdavanters als Països Catalans -juntament amb Jaume Compte- del marxisme i de la lluita per l’alliberament nacional. Tan sols tímidament, d'una manera sibil×lina i silenciosa, i molt tard, l'any 1977, Santiago Carrillo, al seu pamflet Eurocomunismo y Estado, va fer una esquifida "autocritica" de l'assassinat de revolucionaris en temps de la guerra civil; assassinats que qualifica simplement de "errors del PCE". És clar que les ximpleries i brutors de Carrillo varen ser oportunament denunciades per l'economista, polític i historiador Ernest Mandel en un llibre que edità l'any 1978 l'Editorial Fontamara: Crítica del eurocomunismo.

Miquel López Crespí

FEDERICO TRILLO (PP): "la Comunidad Valenciana tiene toda la seguridad de que no se formarán grupúsculos nacionalistas"

Reproduïm l’entrevista publicada hui pel diari Las Provincias a l’ex-ministre i portaveu del PP a Madrid, Federico Trillo.

“El peor momento fue cuando Camps volvía en avión desde París”
Trillo asegura que el resultado de sacar el listón electoral del Estatuto “es el mismo”, ya que el requisito de una mayoría de dos tercios para cambiar la ley electoral es “el más alto blindaje” Trillo asegura que el resultado de sacar el listón electoral del Estatuto “es el mismo”, ya que el requisito de una mayoría de dos tercios para cambiar la ley electoral es “el más alto blindaje”.

El consenso alcanzado el jueves en el Congreso demuestra que PP y PSOE aún pueden ponerse de acuerdo.
–El pacto demuestra que el PP es capaz de llegar a un entendimiento cuando se plantean las cosas dentro de la Constitución y buscando el interés general. Este texto es un referente tanto para la reforma del Estatuto catalán como para el resto. Francisco Camps y Mariano Rajoy ya hablaron, en Valencia, del carácter ejemplar de la “vía valenciana” tanto en la forma, ya que ha logrado la concordia de posturas maximalistas, como en el fondo, ya que consigue el máximo autogobierno dentro de la Constitución.

–El presidente Camps intervino de forma más activa en las horas decisivas de la negociación. ¿Debería haberlo hecho antes?

–Francisco Camps ha sido mi referente en todo momento, en todos los encuentros y desencuentros provocados por el secretario general del PSPV, Joan Ignasi Pla. Hemos estado en contacto desde hace varios meses, por lo que su presencia era imprescindible. A modo de anécdota, diría que el peor momento de la negociación fue cuando Francisco Camps estaba en el avión de vuelta de París, porque nos quedamos sin él.

–¿Hasta dónde estaban dispuestos a llegar en el artículo sobre la lengua?

–El PP siempre ha defendido la identidad del valenciano en los mismos términos en que salió de las Cortes Valencianas. ¿Por qué volver a la fórmula del 82 y quitarle su sustantividad como idioma?

–Pero hay sentencias que amparan la unidad de la lengua en el ámbito académico.

–Nosotros no somos académicos ni lo pretendemos. Nosotros tenemos que responder al tratamiento del valenciano como lo considera su pueblo, con la misma legitimidad que otras lenguas cooficiales.

–El listón electoral se queda como estaba.

–El resultado es el mismo, la Comunidad Valenciana tiene toda la seguridad de que no se formarán grupúsculos nacionalistas que vengan desde fuera. El de dos tercios es el más alto blindaje.

–El PP valenciano rechazaba rotundamente sacar el listón del Estatuto, ¿el acuerdo fue posible gracias al PP nacional?

–No ha habido ninguna discrepancia en el PP en este sentido.

–Sin embargo, un sector del partido ha criticado la decisión.

–Ese incidente muestra que el PP está muy unido en torno a las propuestas de avance en la Comunidad Valenciana. Quienes han hecho oír su voz –Ripoll, Giner y Zaplana– lo han hecho en favor del Estatuto, lo cual es muy positivo porque despeja todas las dudas, injustificadas, sobre su apoyo. Parafraseando a Shakespeare, “bien está, lo que bien termina”.

–Si Eduardo Zaplana fue el que inició la reforma, ¿por qué no estuvo en la Comisión?

–Eduardo Zaplana tomó la decisión, que siempre ha sostenido públicamente, de no participar por motivos evidentes. Él ya emitió su parecer en las comparecencias en las Cortes Valencianas. Además, le agradezco que, en los últimos días, haya mostrado su apoyo inequívoco al acuerdo.

M. GORDILLO/ VALENCIA

"Els socialistes catalans no volen fer-se 'l’araquiri' governant amb CiU".

L’equip més estret de col.laboradors de la Moncloa que van visitar Barcelona amb el president Zapatero aquest cap de setmana han marxat empipats. El Consell Nacional del PSC i els passadissos que van fer aquests col.laboradors i el propi Zapatero els han posat en alerta que els socialistes catalans no volen fer-se “l’araquiri” governant amb CiU, tot i que amb això poguessin salvar el Govern d’Espanya. A algun col.laborador de Zapatero, un alt dirigent del PSC li va manifestar: “hem sacrificat moltes coses a Madrid, el grup parlamentari, hem votat moltes lleis que ens posaven en contradicció amb les necessitats de Catalunya, però mai ens havíeu insinuat que el PSC s’havia de suïcidar a Catalunya”. Sembla doncs, que Montilla, Zaragoza i Iceta, els grans poders fàctics del PSC, junt amb els capitans i els alcaldes socialistes, no estarien disposats a accedir a governar amb els convergents, perquè saben que significaria liquidar el lideratge del PSC a l’esquerra del país. La voluntat de l’aparell del PSC, digui el que digui el PSOE, és la de continuar quatre o sis anys més amb la forma actual de govern, i d’aquesta manera, debilitar absolutament CiU, que segons les mateixes fonts socialistes, no està preparada per una tan llarga travessia pel desert. En aquesta operació, el PSC aparell conflueix en interessos amb l’aparell Maragall, que sap que la socioconvergència passa no sols per l’eliminació política del president, sinó per la liquidació també de tot el “maragallisme” i el seu entorn. L’únic sector del PSC disposat a una operació d’aquestes característiques seria el sector més vinculat al món des negocis i els sectors menys sensibles al PSC i més obertament PSOE.

L'esquerra alternativa en temps de la transició.

"En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars". (Miquel López Crespí)

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intel·lectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

DECLARACIÓ POLÍTICA DEL BLOC DAVANT EL PACTE PP-PSOE PER A LA REFORMA DE L’ESTATUT VALENCIÀ EN LA COMISSIÓ CONSTITUCIONAL

"El 2 de febrer de 2006 va ser un dia negre per a la història de la democràcia valenciana. En el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, es va ratificar el pacte entre el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit Popular per imposar a la ciutadania valenciana un Estatut que ens condemna a un nou període de submissió política, de dependència fiscal, de confrontació identitària i de pobresa democràtica".(Bloc Nacionalista Valencià)

Ahir, 2 de febrer de 2006 va ser un dia negre per a la història de la democràcia valenciana. Ahir, en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, es va ratificar el pacte entre el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit Popular per imposar a la ciutadania valenciana un Estatut que ens condemna a un nou període de submissió política, de dependència fiscal, de confrontació identitària i de pobresa democràtica.

El debat i votació de les esmenes al si de la Comissió va posar de manifest, de nou, la solidesa de l’acord entre el PP i el PSOE, que s’ha plasmat fonamentalment en dues mesures: el manteniment de la referència a la nostra llengua com a “idioma valencià” i la desaparició de tota referència a la barrera electoral a l’Estatut i el seu manteniment en una Llei Electoral que només podrà ser aprovada per tres cinquenes parts de les Corts Valencianes. Una nova edició, doncs, dels acords entre la dreta i l’esquerra espanyoles que ja van tindre lloc a la Transició i dels quals ja vam ser víctimes els valencians i valencianes. En eixes circumstàncies, des del Bloc Nacionalista Valencià acusem públicament al Partit Popular i al Partit Socialista d’haver-se mogut per interessos exclusivament partidistes, d’haver defugit qualsevol mena de debat social i polític, d’haver actutat de mala fe al si de la Comissió Constitucional i d’haver intentat manipular el BLOC i altres formacions polítiques. Per tot això, volem aclarir i denunciar els següents punts:

1. Des del principi del procés de reforma, el nostre Estatut ha estat utilitzat com a arma per intentar frenar els processos de reforma d’altres textos i, en concret, de l’Estatut català. Ara que sembla haver-se arribat a un acord per a l’Estatut de Catalunya, ens consta que la direcció del PP, i en concret el seu president, Mariano Rajoy, acompanyat d’Acebes i Zaplana, van donar ordre d’abortar qualsevol reforma estatutària, i en concret la valenciana, dins d’una estratègia partidista i ultradretana.

2. Eixa voluntat de la direcció del PP la coneixem directament perquè el passat dimarts el propi Secretari General del PSPV, Joan Ignasi Pla, va mantindre amb el Secretari General del BLOC una conversa telefònica en què va informar que el president del govern central José Luis Rodríguez Zapatero, donava ordre als negociadors del PSOE d’arribar, per qualsevol via, a un acord amb el PP, per tal que hi haguera Estatut valencià.

3. El PSOE de Zapatero, per tant, ha actuat conscientment com a còmplice d’una estratègia del PP que no té altre objectiu que frenar els processos de reforma de l’estructura territorial. Creiem que amb això es pot afirmar amb tota claredat que el PSOE, i el govern del senyor Rodríguez Zapatero no creuen i no volen una Espanya plural.

4. Hui fa exactament dos setmanes que el màxim responsable dels socialistes valencians va anunciar la disposició del PSOE a rebaixar la barrera electoral al 3% i a llevar la paraula “idioma” en referència al valencià, amb la qual cosa es trencava el pacte amb el PP. Des del BLOC vam saludar positivament, però amb precaució, eixe anunci, i vam demanar que es concretara en mesures.

5. Aquell mateix dia membres destacats de la direcció del PSPV van posar-se en contacte amb la direcció del BLOC per demanar la nostra intermediació davant els nostres socis al parlament espanyol per donar suport al nou escenari i donar suport a eixes dues esmenes. Des de la direcció del BLOC vam mantindre converses amb diferents grups parlamentaris per fer-los arribar la nostra opinió i oferir al grup socialista allò que feia temps que veníem recomanant-los: un trencament amb el PP i un apropament a la resta de grups que defensen les postures del BLOC al parlament espanyol. Des de l’Executiva Nacional del BLOC, doncs, acusem públicament a la direcció del PSPV d’haver intentat utilitzar la nostra formació, d’haver-nos enganyat i d’haver actuat amb males arts.

6. Per tot això, des del BLOC considerem que Joan Ignasi Pla i bona part dels membres del seu equip de direcció del PSPV estan absolutament deslegitimats per continuar presentant-se com una alternativa de canvi polític.

7. El senyor Pla s’ha vist atrapat entre les pressions de la dreta cavernícola que representa el PP i la “raó d’estat” personificada en el senyor Zapatero, Guerra i Ciprià Ciscar. I en eixa tessitura, el dirigent dels socialistes valencians no ha sigut capaç d’imposar allò que va anunciar fa escassament 15 dies, per la qual cosa el senyor Pla ha fet un ridícul espantós i s’ha convertit en un cadàver polític, assassinat pels mateixos que van matar l’autèntic PSPV durant la Transició: l’ultradreta, hui representada pel PP, i el centralisme suposadament progressista, encarnat, encara hui, 30 anys després, per personatges d’infame record per a la política valenciana com Alfonso Guerra.

8. Joan Ignasi Pla es troba, en estos moments, inhabilitat políticament per encapçalar cap canvi polític al 2007, i molt menys el canvi valencià i d’esquerres que defensem des del BLOC. Qui coincideix amb l’extrema dreta espanyola en el model d’estat ho té molt difícil per intentar arribar a acords amb forces progressistes i nacionalistes com ho és el BLOC. 9. Ara més que mai s’ha demostrat que el PSPV no existeix, i que qui realment mana continua sent un PSOE centralista i conservador. Ara més que mai s’ha posat de manifest que el canvi polític a 2007 només serà possible amb la presència a les Corts del nacionalisme progressista que representa el BLOC.

Els valencians i les valencians necessitem un canvi polític en profunditat en 2007. És una qüestió de supervivència nacional i social, i de dignitat democràtica que el PP passe als bancs de l’oposició. Però per si algú tenia encara cap dubte, el PSPV no compta en estos moments amb la confiança del BLOC per a que lidere eixe canvi. Molt hauran de fer, molt hauran de canviar perquè s’òbriga de nou l’escenari d’il•lusió i d’expectativa de canvi que ahir van tancar, amb un cop d’estat, al Congrés dels Diputats.

Bloc Nacionalista Valencià

València, 3 de febrer de 2006.

El PSOE accepta la segregació lingüística a l'Estatut valencià.

PSOE i PP aproven a la comissió constitucional el dictamen de la reforma que considera el català de València com a "idioma valencià".

Per Montse Oliva.

La comissió constitucional del Congrés va donar llum verda ahir al dictamen de l'Estatut valencià utilitzant els vots de PSOE i PP i provocant una irada resposta de la resta de grups, que van arribar a denunciar que s'havia produït un frau. Després que dies abans els socialistes valencians fessin un intent de rectificar un text que consagra el valencià com un "idioma" i que, en aquell moment, barrava l'accés de les minories a les Corts valencianes perquè hi mantenia el 5% dels vots, ahir van cedir davant les pressions dels populars, que els amenaçaven de retirar el projecte estatutari.

Fet i fet, el diputat valencià Ciprià Ciscar no va donar una explicació prou intel·ligible sobre les raons per les quals finalment el PSPV accepta la segregació lingüística i sí que ho va fer el popular Federico Trillo, avalant la menció d'"idioma valencià" emparant-se en la "realitat històrica".

Ahir, doncs, socialistes i populars van liquidar en una única sessió i van aprovar en solitari el text de la reforma després d'escenificar un cert desencontre que només ha servit per treure de l'articulat la barrera del 5 per cent per obtenir representació parlamentària a les Corts valencianes. El pas següent es produirà dijous vinent, quan el projecte serà ratificat de forma global pel ple de la cambra baixa amb els vots en contra de gairebé tots els grups minoritaris i amb alguna possible abstenció.

La sessió d'ahir va estar marcada per la polèmica, sobretot després que la matinada anterior, PSOE i PP tornessin novament al consens. Després d'una negociació maratoniana, la posició exhibida els darrers dies del líder del PSPV, Joan Ignasi Pla, va quedar en un simple estirabot, ja que va acabar renunciant a presentar batalla per no provocar la segregació lingüística que volia el PP a canvi d'una hipotètica renúncia voluntària dels populars que grups com CiU, ERC i EUPV consideraven irrellevant. Els populars només van acceptar retirar la barrera electoral concreta per obtenir representació a les Corts -que l'Estatut fixava fins ara en el 5%- i remetre-ho a una futura llei electoral que, en tot cas, també requerirà una entesa entre PP i PSPV.

Però aquest canvi va ser motiu d'una agra discussió a la comissió, amb denúncies de frau per part de les minories, ja que PP i PSOE van aconseguir introduir el canvi transaccionant unes esmenes que els grups minoritaris ja havien retirat. Aquesta inusual situació va ser avalada pel president de la comissió, Alfonso Guerra, després d'elevar-ho a consulta del president del Congrés, Manuel Marín.

El grau de desconcert i malestar d'alguns grups va ser tan gran que el representant d'ERC a la comissió, el valencià Agustí Cerdà, va arribar a abandonar el debat després d'haver deixar constància, entre altres qüestions, de "l'estafa" que suposa admetre que el valencià és un "idioma", tal i com proclamarà a partir d'ara el nou Estatut.

També el diputat de CiU Jordi Xuclà es va queixar de la forma en què s'havia produït el debat, però sobretot lamentava la "irresponsabilitat històrica" de tornar a reobrir una guerra lingüística que ja havia estat resolta després de molts anys de litigis polítics i científics, però també judicials. La representant d'Esquerra Unida, Isaura Navarro, tampoc no va desaprofitar l'ocasió de titllar el text "d'autèntica vergonya".

Comprendre aquest paper reaccionari de l'Església Catòlica com institució i com xarxa clientelar d'interessos és fonamental per a poder avançar en la satisfacció dels interessos populars en temes essencials com el desenvolupament d'una educació progressista, pública i laica, una sanitat universal de qualitat o l'extensió dels serveis públics a la població depenent i la seva família en una llei que es debatrà pròximament.

L'església catòlica i la seva ofensiva reaccionària.

Per G. Buster.

En l'ofensiva extraparlamentaria de la dreta que encapçala el PP en els últims mesos contra el Govern Zapatero, l'Església catòlica juga un paper fonamental. És un dels seus elements vertebradors centrals, des de les trones de les parròquies i les aules dels col·legis religiosos, en molts casos concertats i subvencionats amb fons públics. El nacional-catolicisme ha tornat a ser l'argamassa ideològica de l'ofensiva de la dreta contra les reformes democràtiques que impulsa el Govern Zapatero des de la majoria d'esquerres parlamentària. Si el PP com a tal ha encapçalat les manifestacions per la “unitat d'Espanya” contra les reformes dels estatuts d'autonomia, l'Església ha estat la convocant més visible en la manifestació contra els drets dels gais i lesbianes, que van encapçalar el cardenal Rouca Varela i vint bisbes més. L'Església Catòlica ha estat també al capdavant de les manifestacions i protestes contra la LOE, exigint un tracte preferencial per a l'educació religiosa enfront d'un model progressista d'escola pública i laica. Aquest mateix mes de novembre sis bisbes van encapçalar una marxa de 400.000 persones a Madrid per a demanar més diners per als col·legis catòlics i que l'ensenyament de la religió en les escoles sigui obligatòria i puntuï en les notes de qui optin per ella.

Una qüestió democràtica pendent

La completa separació de l'estat i l'Església Catòlica segueix sent una qüestió democràtica pendent. De fet, el Concordat de 1979 que regula les relacions entre l'Església i l'estat va ser signat sis dies abans que entrés en vigor la Constitució espanyola de 1978. L'Església Catòlica va actuar llavors com un autèntic poder fàctic que, com ha recordat aquests dies la Conferència Episcopal, va pressionar i va obtenir que l'actual Constitució no sigui laica, sinó simplement “aconfessional” i que prevegi un tractament especial per part de l'estat a l'Església Catòlica. Aquest tractament “especial” enfront d'altres confessions es traduïx, entre altres avantatges, en un règim de finançament superior al de qualsevol estat de la Unió Europea.

No solament s'exclou a l'Església de pagar impostos com l'IVA, l'IRPF o la contribució urbana de les seves múltiples possessions immobiliàries, sinó que es va introduir un mecanisme de finançament en la declaració de l'IRPF, amb una casella específica per la qual els catòlics poden destinar el 0,52%. A pesar que la fase transitòria cap al “autofinançament” de l'Església per aquest sistema hauria d'haver acabat l’any 1982, el fet és que els 15.000 milions de les antigues pessetes recaptades pel mecanisme de l'IRPF són “complementades” per l'estat per a pagar els salaris de capellans i bisbes fins als 21.750 milions de pessetes. I que a més, cal sumar altres ajudes, subvencions i donacions de l'estat, les autonomies i els ajuntaments fins als 586.000 milions de pessetes.

Totes aquestes ajudes, malgrat tot, no són suficients i alguns bisbes busquen augmentar la casella de l'IRPF fins al 0,80% o assegurar per altres mitjans l'actual volum d'ajudes, que la pròpia Unió Europea ha declarat il·legals i incompatibles amb les normes comunitàries.

Una xarxa clientelar que bloqueja el desenvolupament de l'estat del benestar

Aquest aclaparant paper de l'Església Catòlica a Espanya avui és conseqüència directa del franquisme. L'Església, amb les seves institucions educatives i assistencials, va substituir el desenvolupament d'un estat de benestar modern a Espanya i va posar sota el seu control serveis educatius, sanitaris i assistencials condemnant-los a pràctiques obscures que perduren fins als nostres dies. Els col·legis catòlics concertats –pagats amb fons públics- tenen més de 1,5 milions d'alumnes i uns 81.000 professors, a més de 33.700 professors de religió en els col·legis públics. També tenen sis universitats, 55 instituts universitaris de magisteri i infermeria, 11 col·legis universitaris i 75 instituts superiors. L'educació de les classes mitges i altes està totalment assolida per l'Església.

En la xarxa sanitària i assistencial, segueix sent la més important en la cura de la tercera edat, hospitals privats i ONGs com Caritas o Mans Unides, depenen directament de la Conferència Episcopal. Les ONGs catòliques segueixen rebent – a pesar del canvi de Govern- substancialment més fons de l'estat que les ONGs laiques. Els interessos creats per aquestes xarxes clientelars són en bona mesura responsables que el dèficit de l'estat del benestar en l'estat espanyol sigui enorme, d'un 30% inferior a la mitjana de la zona euro de la Unió Europea.

El laïcisme és una condició essencial per al progrés i la satisfacció dels interessos populars.

Comprendre aquest paper reaccionari de l'Església Catòlica com institució i com xarxa clientelar d'interessos és fonamental per a poder avançar en la satisfacció dels interessos populars en temes essencials com el desenvolupament d'una educació progressista, pública i laica, una sanitat universal de qualitat o l'extensió dels serveis públics a la població depenent i la seva família en una llei que es debatrà pròximament. Si no es resol el problema de la separació completa de l'estat i l'Església Catòlica, mitjançant una pràctica i una reforma laica de la Constitució –la qual cosa exigeix la denúncia del Concordat pre-constitucional actualment en vigor- no serà possible avançar en tots els temes assenyalats que afecten a les nostres vides quotidianes i que ens condemnen a ser ciutadans de segona classe en la Unió Europea. El laïcisme no té a veure amb les idees i les practiques religioses dels creients, sinó amb els interessos institucionals del clergat i les seves institucions. De fet, el declivi de l'Església Catòlica en l'estat espanyol quant a fidels, practiques i creences ha estat molt notori en els últims anys, com demostren tots els estudis. Solament el 52% dels espanyols es declaren catòlics i només un 15% d’aquests són practicants. El 2% practica altres confessions –que no tenen aquestes ajudes- i entre el 15% i el 20% són no religiosos, agnòstics o ateus.

El nombre de capellans i monges baixa contínuament i els bisbes tenen una mitjana de 65 anys. A pesar d'aquest declivi i aquesta secularización de l'Estat espanyol, són capaços de treure 400.000 persones al carrer. No és un enemic petit el que disposa d'aquests mitjans de comunicació i mobilització.

Sense un canvi radical d'aquesta situació i una separació real de l'estat i l'Església, estarem condemnats a un continu xantatge dels interessos inconfesables de les institucions clericals, l'objectiu de les quals no és altre que acabar amb qualsevol govern d'esquerres i laic.

Web Ixent

PSM-ENTESA NACIONALISTA I ELS VERDS DE MENORCA, EN VIRTUT DE L’ACORD SIGNAT, ESTABLEIXEN EN AQUEST DOCUMENT ELS DEU PUNTS PRELIMINARS EN QUE BASARAN LA SEVA ACTUACIÓ POLÍTICA I QUE SERAN L’EIX DEL PROGRAMA ELECTORAL A PRESENTAR A LA CONSIDERACIÓ DELS CIUTADANS I CIUTADANES DE MENORCA.

1. Reivindicació d’un veritable autogovern per a l’illa de Menorca contemplat en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i que suposi un augment competencial pel Consell Insular de Menorca, la consideració de competències pròpies i exclusives, la suficient dotació pressupostària i l’atribució de capacitat reglamentària.

2. Preservació del medi natural de l’illa de Menorca en el marc d’un creixement sostenible i adequat a la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera.

3. Consolidació i desenvolupament del Pla Territorial Insular com a eina bàsica pel creixement econòmic sostenible.

4. Desenvolupament d’un model econòmic propi per a l’illa de Menorca que conjugui equilibri sectorial, diversificació, innovació i foment de l’economia social, per aconseguir la creació de riquesa.

5. Defensa activa dels trets d’identitat del poble de Menorca, de la seva llengua i cultura.

6. Aposta decidida per un ensenyament públic de qualitat amb suficient dotació econòmica que abasti totes les etapes educatives.

7. Desenvolupament de polítiques socials de suport a la família de programes adreçats al benestar de la gent gran, d’atenció als discapacitats i en general a tots els sectors socials amb majors necessitats.

8. Reivindicació d’una millora substantiva en la salut pública, extensió i ampliació de les prestacions sanitàries.

9. Exigència d’un transport aeri i marítim digne amb preus assequibles i amb freqüències suficients. Foment del transport públic per carretera com element de disminució de la contaminació

10. Exigència de polítiques actives compensadores de la doble insularitat.

Maó (Menorca) 27-I-06

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom