Per una Esquerra Alternativa

EUPV es tanca en banda i no amplia la oferta al Bloc.

Ofereix el tercer lloc per a Alacant a ERPV o a Els Verds

”Pepa Chesa va lamentar ahir en declaracions a VilaWeb que EU 'no dóna marge per a la negociació i presenta una proposta tancada' i recorda que, a Castelló, 'el Bloc fa dotze que aconsegueix més vots que EU', i per això el seu objectiu era aconseguir el primer diputat”. (Vilaweb)

Pepa Chesa

El Consell Nacional d'EUPV ha acordat que no millorarà l'oferta de pacte al Bloc, tot i que ofereix el tercer lloc per a Alacant a ERPV o a Els Verds. Segons Ricardo Sixto, negociador d'EUPV, així s'ampliaria el pacte i es faria més plural. Aquesta oferta però, no amplia la quota per al Bloc, que seria d'un 20% dels representants. El Bloc nacionalista Valencià ja havia dit que si no s'ampliava aquest marge com a mínim fins a un 30%, no hi hauria acord.

Pepa Chesa va lamentar ahir en declaracions a VilaWeb que EU 'no dóna marge per a la negociació i presenta una proposta tancada' i recorda que, a Castelló, 'el Bloc fa dotze que aconsegueix més vots que EU', i per això el seu objectiu era aconseguir el primer diputat.

Possible negociació entre el Bloc i els socialistes

Pepa Chesa va assegurar ahir que el Bloc faria tot el possible perquè els vots que obtingui siguin representats a les Corts Valencianes. Va afegir que 'seria dramàtic que ens tornéssim a quedar a les portes d'entrar a les Corts i que els nostres vots no servissin per a res'. Per això, no descarta 'obrir altres vies de negociació', en referència als socialistes. Així, les negociacions amb EUPV semblen encallades en un atzucac i el Bloc podria donar-les per acabades a principis de la setmana que ve.

Esquerra Republicana del País Valencià

Convé recordar que en l'origen del pacte d'esquerres també s'hi va sumar Esquerra Republicana del País Valencià. Els últims mesos, els republicans s'han desmarcat de l'acord per concórrer en una gran coalició a les eleccions a les Corts, i han limitat la seva participació a acords puntuals per a les municipals. De tota manera, tan EUPV com el Bloc estan oberts a la suma dels republicans al pacte. De fet, ara, amb l'oferiment del tercer lloc per a Alacant, Ricardo Sixto ha dit a Vilaweb que ERPV haurà de decidir si el vol acceptar i 'comptar per alguna cosa en la política del País Valencià' o si bé prefereix quedar-se'n al marge tot i que és una plaça que molt probablement obtindrà representant.

Pressió social a favor del pacte

La possibilitat que el pacte no tiri endavant ha fet mobilitzar la societat civil valenciana. Diverses entitats cíviques i culturals, com Acció Cultural del País Valencià, la Federació Escola Valenciana o Valencians pel Canvi, s'han manifestat a favor d'un gran pacte que permeti als nacionalistes d'entrar a les Corts i desbancar el Partit Popular del poder.

.

Vilaweb

Nacionalistes ara.

(Nou espai de debat nacionalista amb articles de Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Joan David Martínez... El futur del nacionalisme a les Illes i totes les qüestions que afectin al nostre país. Un espai, en definitiva, per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d´una perspectiva nacionalista i progressista).

Josep Melià Ques

Aquest és el naixement d’un espai d’opinió per a tractar des del punt de vista del nacionalisme qualsevol tema que afecti al nostre país. Un espai per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d’una perspectiva nacionalista i analitzar totes les qüestions que fan referència al passat, al present i, sobretot al futur, d’aquest país.

Pretenem aportar un punt de vista propi al debat sobre el model que volem per les Illes Balears, fent-ho des de la modernitat d’un nacionalisme obert i integrador, el del segle XXI.

Miquel López Crespí

Nacionalistes ara ha de ser un punt de trobada per totes aquelles opinions que tenguin qualque cosa a dir pel que fa al sobiranisme i al benestar dels nostres ciutadans. Volem enriquir el debat i obrir-lo a totes les persones que vulguin aportar els seus punts de vista i entre tots sumar en benefici del país.

Bloc Nacionalistes ara</

· Diada de Mallorca, sí, però ben satisfets a l'interior d'Espanya.

· Diada de Mallorca, sí, però fent part d'una regió espanyola.

· Diada de Mallorca, sí, però al servei de la casa reial d'Espanya.

· Diada de Mallorca, sí, però oblidant la pertinença als Països Catalans.

· Diada de Mallorca, sí, però gens ni mica catalana!

· Diada de Mallorca, sí, però més castellana!

· Diada de Mallorca, sí, però del tot anorreada!

Diada de Mallorca 2006

Jaime Matas i Maria Antònia Munar: els encimentadors de Mallorca.

Tant en una visió retrospectiva, com en perspectiva de futur, el present de Mallorca és el que és. Malgrat alguns vulguem que sigui un altre.

Ningú no en té cap dubte.

La gent que viu a Mallorca ha canviat molt, en aquestes darreres dècades. I el territori també. Pentura en uns pocs anys molt més que durant segles.

La situació econòmica, les relacions socials, els costums, l'alimentació, la manera de vestir, les llengües que s'hi parlen -llegeixen, escriuen i/o canten-, les creences, els hàbits, les tècniques, les religions, etc. han sofert transformacions, com aquell qui diu impensables fa només dos dies!

Allò que no ha canviat gaire amb el pas del temps, emperò, és el manteniment cada cop més consolidat de les relacions de dominació i dependència a les quals viu sotmesa Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i tot el conjunt dels territoris que conformen els Països Catalans, a la realitat estatal d'Espanya.

Si algun aspecte no ha variat gaire en aquests darrers tres-cents anys és la dependència estricta de la veïna Espanya, a la qual viu sotmesa Mallorca!

Tot i que sempre hi ha qui vol parar-hi una mica més d'esment i procura frenar-ne envestides; d'altres -en gran nombre, certament- hi faciliten la tasca encomanada pel monarca i la cort, establerts a Madrid des de fa tres segles.

La Diada de Mallorca 2006, tot i la convidada oficial d'enguany a penjar banderes mallorquines a balconades i finestres de viles i ciutats d'aquesta illa, sembla que vol passar ben de puntetes per damunt d'aquest fet tan singular:

· Diada de Mallorca, sí, però ben satisfets a l'interior d'Espanya.

· Diada de Mallorca, sí, però fent part d'una regió espanyola.

· Diada de Mallorca, sí, però al servei de la casa reial d'Espanya.

· Diada de Mallorca, sí, però oblidant la pertinença als Països Catalans.

· Diada de Mallorca, sí, però gens ni mica catalana!

· Diada de Mallorca, sí, però més castellana!

· Diada de Mallorca, sí, però del tot anorreada!

Si abans de la Diada de Mallorca 2007, a Madrid s'ha d'aprovar el nou estatutet d'autonomieta per a les illetes de Balears, ja serà bo que, a més de banderes multicolors penjades als edificis, s'hi promoguin també d'altres mogudes ciutadanes que reivindiquin:

· major benestar social més ben repartit per tot Mallorca,

· més cohesió social i més respecte de part del poder central,

· més gosadia en la descentralització de l'administració pública,

· majors quotes d'autogovern illenc,

· major modernització que faci una Mallorca socialment capdavantera a Europa,

· més canvis en profunditat en polítiques socials, de territori, d'economia productiva i de drets humans,

· major consciència de pertànyer als Països Catalans,

· més capacitat en assumptes tan cabdals com la immigració, infrastructures, noves tecnologies, relació amb Europa,

· més recursos per frenar el procés d'empobriment a què es veuen abocades les capes populars mallorquines,

· major capacitat de decidir l'ús dels propis recursos,

· major impuls institucional de la societat civil mallorquina, de manera que n'esdevengui la protagonista primera d'aquests canvis

· més esforços per garantir la plena democràcia i la societat del benestar a Mallorca, consolidant l'establiment d'uns Països Catalans lliures i independents a l'interior d'Europa.

Comentaris de l'article

UM és franquista?

Amadeu | 07/09/2006, 21:12

Dilluns passat, en el ple de l'ajuntament de Bunyola, UM se va negar a condemnar el franquisme. Ser mallorquí deu voler dir se fatxa, per ells, ja que ells sempre són els 'bons mallorquins'. Un bandera que promouen els proto-fatxes i els fatxes de ple no pot ser bona.

Bloc Africanet

(7-IX-06)

Esquerra Republicana s'interessa per col·laborar amb l'Entesa per al 2007

Joan Puigcercós es reuní amb els ex-PSM en la seva darrera visita

El dirigent d'ERC Joan Puigcercós es reuní amb els ex-PSM en la seva darrera visita a Mallorca.

Esquerra Republicana i Entesa per Mallorca, la plataforma municipalista que han impulsat exmilitants renovadors del PSM, podrien col·laborar cara a 2007. Això és el que ha transcendit dels contactes que les cúpules d'ambdues forces han mantingut darrerament i que culminaren en una trobada a Algaida, el passat 25 d'agost, en què participà el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós. La presa de contacte entre l'Entesa i Esquerra es fa en un temps d'espera de les negociacions obertes entre els republicans, el PSM i EU-EV per constituir una coalició cara a 2007. Esquerra ha reiterat que només acceptarà formar part d'aquesta proposta electoral en termes d'igualtat amb la resta, una condició que sembla difícil de garantir.

Les relacions d'Esquerra amb l'Entesa, que en principi no preveu presentar candidatura a les autonòmiques, es podrien activar si fracassassin les negociacions amb el PSM i EU-EV. En tot cas, en l'àmbit on la col·laboració entre les dues forces nacionalistes és més factible és en el municipal. Ara mateix, a diverses localitats de Mallorca s'estudien diverses combinacions per formar candidatures d'esquerres. De tota manera, és significatiu que Puigcercós no es reunís amb representants del PSM o d'EU-EV en la seva darrera visita a Mallorca i sí que ho fes amb una força que acaba de néixer.

Ahir, els portaveus de l'Entesa, el regidor de Sóller, Miquel Gual, la batlessa de Santa Eugènia, Maria Eugènia Pou, el regidor de Muro, Ramon Quetgles, i Felip Esteva anunciaren, en una compareixença a Palma, que la Plataforma es constituirà en partit i organitzarà un congrés fundacional a l'octubre. Entesa anuncià la seva pretensió de concórrer als comicis en uns 15 pobles de l'Illa, entre els quals ja ha confirmat la presència de candidatures a Sóller, Muro i Santa Eugènia, segons explicà Esteva. Assegurà que no descarta que Entesa per Mallorca participi en les eleccions a la batlia de Palma i també a les autonòmiques.

J.TORRES.Palma.

Diari de Baleares (3-IX-06)

"La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Teatre català experimental. (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.

L'escriptor Miquel López Crespí l'any que va guanyar el Premi Ciutat de Palma de teatre (1974).

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

”La reivindicació de la bandera no va destinada a incrementar el segell nacionalista sinó tot el contrari. Aquesta bandera és especialment volguda per tota aquella dreta que l'ha tenguda com a símbol de la defensa de ‘lo nostro’ front a la ‘invasió’ catalanista. És impossible que la direcció d'UM se cregui que amb aquesta reivindicació pugui xuclar vots nacionalistes perquè, entre d'altres coses, qualsevol nacionalista tradicional és catalanista i du almanco 30 anys tenint en la senyera quadribarrada, sense cap més afegitó, el més preuat senyal de la seva resistència en un ambient hostil el símbol del qual -per a cada nacionalista- ha estat sempre, justament, l'oficial bandera mallorquina”. (Miquel Payeras)

La intel·ligència d'UM

Maria Antònia Munar.

En una recent entrevista, publicada l'agost, el conseller d'Identitat i Patrimoni del Consell, Joan Cerdà, membre visible del sector nacionalista d'UM, assegura que només el seu partit pot evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca. Els antics crítics assumeixen així la consigna que la direcció ha establert com a estratègia electoral. El missatge per si mateix ha assolit un objectiu imprescindible per mantenir qualsevol esperança que les urnes tractin bé UM: oferir unitat sense escletxes. Per aquest costat, doncs, l'estratègia d'imatge anti-PP impulsada per Maria Antònia Munar és intel·ligent i pràctica.

Per altra banda, els últims moviments del partit, en especial el massiu repartiment de banderes locals, indiquen que els membres de la cúpula són conscients que només imantant votants conservadors que no van al PP podran aguantar els tres escons, el gran objectiu perquè per sota perdrien gairebé tota opció de ser tocar poder. Al contrari del que podria parèixer, la reivindicació de la bandera no va destinada a incrementar el segell nacionalista sinó tot el contrari. Aquesta bandera és especialment volguda per tota aquella dreta que l'ha tenguda com a símbol de la defensa de «lo nostro» front a la «invasió» catalanista. És impossible que la direcció d'UM se cregui que amb aquesta reivindicació pugui xuclar vots nacionalistes perquè, entre d'altres coses, qualsevol nacionalista tradicional és catalanista i du almanco 30 anys tenint en la senyera quadribarrada, sense cap més afegitó, el més preuat senyal de la seva resistència en un ambient hostil el símbol del qual -per a cada nacionalista- ha estat sempre, justament, l'oficial bandera mallorquina. No hi ha possible matrimoni entre les dues ensenyes ni entre el que representen. També per aquí el moviment d'UM és molt intel·ligent i pragmàtic, perquè apel·la a la «nostrologia» primària com a segell d'identitat visceral d'un tipus de mallorquí benestant i conservador que veu en el canvi social, en especial en la immigració, una amenaça difusa però seriosa i real per al «país». Un país, però, diferent al que reivindiquen els nacionalistes i molt més proper al que fa uns dies el director de cine Ken Loach explicava que és el vertader país pel govern britànic: «quan (Blair) parla de país, parla de l'interès de l'stablihsment». És aquesta la identitat a la qual apel·la UM: la de classe (Miquel Nadal, sobre Can Domenge: «no ens agraden els habitatges socials»; la desaparició de la Mallorca tradicional -Vilafranca, Montuïri, Algaida...- per l'autovia d'interès de constructors i promotors immobiliaris) trufada amb un conjunt d'imatges folklòriques (bandera, Diada, gegants, ministrils...) que connecten amb la primària identificació sentimental de ciutadans que estan a anys llum del que és el nacionalisme catalanista. Amb altres paraules: és la reivindicació de l'espai regionalista de «lo nostro» per a les classes indígenes benestants, més o manco a l'estil del que volgué impulsar Jeroni Albertí o, en el PP, Gabriel Cañellas.

L'estratègia demostra que UM és perfectament conscient que, al contrari del que diu, no pot ser ella mai la causa que el PP no tengui majoria absoluta, perquè no li aspirarà vots. El que anhela és ser-ne la conseqüència. No és una disquisició semàntica. Per primera vegada en molts d'anys només l'esquerra pot evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca, si la coalició progressista aguanta amb 3 escons i el PSOE en puja altres 3 sobre els que ara té. Només així s'avortaria -pel mínim- el desig del PP. Ara bé, UM necessita també alhora i desesperadament el relatiu fracàs del PSOE. Perquè si els socialistes s'enlairassin en vots i escons -més de tres-, via increment de la participació, qui patiria serien els petits: fos la coalició o UM és igual, els hi volarien més de dos escons en conjunt i inexorablement un aniria al PP i tendria majoria absoluta a l'illa.

Són aquestes circumstàncies les que UM ha sabut llegir molt bé i actuar en intel·ligent conseqüència: muntant una estratègia d'imatge folklòrica, fons conservador i pragmatisme tàctic per intentar recollir vots dretans per no baixar percentatge, confiant llavors que l'esquerra faci només el just per evitar la majoria absoluta del PP a Mallorca, la conseqüència de tot plegat serien els 3 escons d'UM que valdrien el seu pes en or, sobretot davant els conservadors. Tot a una carta, difícil però és l'única opció.

Miquel Payeras, periodista

Diari de Balears (6-IX-06)

La literatura catalana experimental.

"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

Teatre experimental català(I)

Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco.

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

”Mentre EU no abandoni definitivament la idea d’un federalisme que ha fracassat en tots els seus intents per introduir-se, mentre no abandoni la idea d’Espanya i se’n adoni que ara està relegat a fer el paper de comparsa al PSOE i engrandir el percentatge de vots en pro de l'anomenat ‘vot útil’ el fer camí amb ells és entrar dins aquesta dinàmica. Una dinàmica perversa que arrastrarà cap al no res tot el que se li acosti”. (Joan David Martínez)

NO EMBULLEU A LA GENT

Una de les teories que darrerament circulen més en el redol polític d’esquerres és que la prioritat principal és fotre el PP fora de les institucions, del govern i dels ajuntaments. Estic d’acord, el PP és el que més mal fa al nostre país. Però malgrat aquest mal son, no totes les fórmules són vàlides a l’hora d’aconseguir aquest objectiu. No! No val tot. Algunes d’elles el que faran serà afavorir encara més al PP, entrar dins el seu joc, augmentar la seva implantació i consolidar la seva presència.

On és on el PP no pinta absolutament res: a Catalunya. A Euskadi pinta una mica més però no aconsegueix governar; a Galícia els companys del BNG han estat determinants a l’hora de deixar-los sense govern i a Canàries ja no es recorden del que és guanyar unes eleccions. Als altres llocs de les espanyes el PP o governa o es tuteja amb el PSOE. Per tant, mirant el mapa veim clarament que allà on els partits nacionalistes són forts i potents, el PP fa aigua pels quatre costats. Aquesta és l’única formula vàlida per desbancar el peperos illencs, fer un partit nacionalista fort, on no es prioritzi el ser més d’esquerres que nacionalista, on no es difumini el sobiranisme amb el federalisme, on hi tenguin cabuda totes les tendències nacionalistes, des de les moderades fins a les independentistes, on puguin conviure els socialdemòcrates i l’esquerra més alternativa. I molts pensareu que aquesta és la fórmula que EU-EV i PSM ens ofereixen amb el famós "Bloc". Doncs no, penso que hi ha una gran diferència.

Mentre EU no abandoni definitivament la idea d’un federalisme que ha fracassat en tots els seus intents per introduir-se, mentre no abandoni la idea d’Espanya i se’n adoni que ara està relegat a fer el paper de comparsa al PSOE i engrandir el percentatge de vots en pro de l'anomenat "vot útil" el fer camí amb ells és entrar dins aquesta dinàmica. Una dinàmica perversa que arrastrarà cap al no res tot el que se li acosti. A la gent no se la pot embullar encara més. La dreta va tota junta, l’esquerra encara no però el mapa es va simplificant elecció rere elecció i els nacionalistes a Mallorca estam dispersats, però malgrat totes les dificultats alguns intentam sobreviure i aixecar el cap.

Penso que la fórmula Entesa per Mallorca és encertada i amb un futur engrescador. Animo als companys d’Entesa en la seva tasca de fer un partit nacionalista potent que pugui plantar cara al bipartidisme i a la dreta depredadora del PP amb garanties i sobretot amb ganes i il·lusió. Ja és ben hora de clarificar postures i donar solucions a tant de desgavell.

Joan David Martínez Ferrer

Bloc Nacionalistes ara

”Felip Esteva, no descartan nada; ni siquiera presentarse a las elecciones autonómicas. Dependerá en cualquier caso de los apoyos que reciba en Mallorca el nuevo proyecto político, surgido de la división interna del PSM”.

Entesa per Mallorca se constituye como partido y no descarta ir a las autonómicas.

Si no pudieran concurrir a los comicios darán "libertad de voto" a sus agrupaciones.

Entesa per Mallorca se presentó ayer oficialmente como "partido político legalizado" con el fin de poder concurrir a las próximas elecciones municipales en el mayor número de municipios de la isla. En principio, tal y como anunció el portavoz de la agrupación, Felip Esteva, no descartan nada; ni siquiera presentarse a las elecciones autonómicas. Dependerá en cualquier caso de los apoyos que reciba en Mallorca el nuevo proyecto político, surgido de la división interna del PSM.

Actualmente la fórmula de Entesa per Mallorca se aplica en los municipios de Sóller, Santa Eugènia y Muro, aunque sus responsables confían en extenderse al menos a 15 municipios.

En la presentación al público de la plataforma, el pasado 12 de agosto, asistieron unas 170 personas de más de 35 municipios de la isla.

Entesa per Mallorca tiene, sobre todo, vocación municipalista pero sus impulsores no quitan la vista de los comicios autonómicos. En caso de que no llegaran a presentarse, según explicaron ayer, darán a sus agrupaciones y afiliados "libertad de voto".

Adhesiones

Ahora que la plataforma Entesa per Mallorca se ha constituido como partido político, puede comenzar la adhesión de las diferentes agrupaciones, candidaturas locales y grupos municipales que estén interesados en el proyecto. Los responsables de Entesa hacen igualmente un llamamiento a los partidos políticos locales independientes que quieran federarse a la nueva formación.

Pactos post-electorales

Y a pesar de las diferencias con el PSM, que les han llevado a crear la nueva formación política, Entesa no descarta pactos post-electorales con sus antiguos compañeros de filas, siempre que sean "programáticos y de peso", como remarcó el regidor de Sóller, Miquel Gual.

El portavoz de Entesa, Felip Esteva, incidió en que la nueva formación cubre el espacio nacionalista que ha dejado el PSM al integrarse en el Bloc junto a EU-EV y señaló que esta unión ha sido "un fallo de estrategia" que "traerá consecuencias".

A. BOSCH. PALMA.

Diario de Mallorca (3-IX-06)

Segons els portaveus d’Entesa la plataforma compta amb “molt més suport de l’esperat i aquest segon manifest és l’anunci d’un procés i d’unes passes que faran d’Entesa un partit estructurat i preparat per afrontar els reptes electorals”.

ENTESA PER MALLORCA PRESENTA EL SEGON MANIFEST

L’objectiu de totes aquestes passes és concórrer a les eleccions del 2007 amb el màxim de candidatures.

Aquest matí Entesa per Mallorca ha presentat en roda de premsa el segon manifest al Centre Flassaders de Palma. Han comparegut en Roda de premsa Felip Esteva, membre d’Entesa; Maria Eugènia Pou, batlessa de Santa Eugènia; Miquel Gual, regidor a l’oposició a l’Ajuntament de Sóller i Ramon Quedgles, regidor de govern a l’Ajuntament de Muro per fer públic el contingut del segon manifest de la plataforma politíca.

Aquest segon manifest preten donar una passa més en l’estructuració del projecte d’Entesa, i segons Felip Esteva és l’inici “d’un projecte ambiciós i seriós”. Segons els portaveus d’Entesa la plataforma compta amb “molt més suport de l’esperat i aquest segon manifest és l’anunci d’un procés i d’unes passes que faran d’Entesa un partit estructurat i preparat per afrontar els reptes electorals”.

El manifest presentat aquest matí conté cinc punts que anuncien la constitució com a partit polític legalitzat d’Entesa, la formació d’una Comissió Gestora formada pels membres fundadors, l’inici del procés d’afiliació a Entesa per Mallorca, l’anomenament d’una Comissió Organitzadora que dugui a Entesa per Mallorca cap al seu primer Congrés i la possibilitat de les agrupacions i candidatures locals, i grups municipals que ho desitgin d’adherir-se a Entesa, així com tots aquells partits polítics locals independents que així ho manifestin podran federar-se a Entesa per Mallorca.

Finalment, Felip Esteva ha manifesta que “l’objectiu de totes aquestes passes és aconseguir concórrer a les eleccions municipals del 2007 amb el màxim de candidatures locals als pobles i ciutats de Mallorca”.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La plataforma Entesa per Mallorca constituïda aquest passat mes d’agost i que preten reunir al seu voltant candidatures municipals, partits locals i persones a títol individual que comparteixin els principis del mallorquinisme polític i del progressisme, manifesta que:

1. Es constitueix com a partit polític legalitzat per tal de poder concórrer a les properes eleccions municipals al màxim de localitats de Mallorca

2. Els membres fundadors constituiran la Comissió Gestora fins que no se’n elegeixi una en el proper congrés.

3. S’obre l’afiliació a Entesa per Mallorca a totes aquelles persones que així ho manifestin mitjançant la sol·licitud d’afiliació.

4. La Comissió Gestora s’encarregarà d’anomenar una Comissió Organitzadora que dugui a Entesa per Mallorca cap al seu primer Congrés.

5. Des d’aquest moment les diferents agrupacions i candidatures locals, i grups municipals que desitgin fer-ho s’aniran adherint a Entesa, alhora tots aquells partits polítics locals independents que així ho manifestin podran federar-se a Entesa per Mallorca.

Entesa per Mallorca manifesta que l’objectiu de totes aquestes passes és aconseguir concórrer a les eleccions municipals del 2007 amb el màxim de candidatures locals als pobles i ciutats de Mallorca.

Palma, 2 de setembre de 2006

Per a més informació: Felip Esteva, 670 531 303

"ERC: res de conformar-se amb un parell de cadiretes per a cobrar i callar davant les iniciatives polítiques dels excarrillistes i afins. Aquest és el trist paper que han vist fer als Verds de Margalida Rosselló i que ells no volen repetir. Com hem escrit una mica més amunt, malgrat ERC no sigui partidària del bloc sí que vol fer una coalició amb PSM-EU. Saben que anant en pla d’igualtat poden obtenir importants guanys polítics per a la seva formació. Aquesta entrada a les institucions sense condicionaments ni hipoteques a PSM i EU els serviria a la perfecció per a consolidar la seva presència pública, alhora que els garantiria uns guanys econòmics prou importants i una presència mediàtica essencial per al posterior desenvolupament del sobiranisme a les Illes. Per això mai no s’han tancat a les possibilitats d’acords i en aquests moments són a l’espera dels oferiments que en aquesta línia els puguin fer els futurs socis de la coalició electoral." (Miquel López Crespí)

La victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les Illes

Miquel López Crespí i Cecili Buele: dos lluitadors exemplars en la tasca del nostre deslliurament nacional i social. En aquesta fotografia podem veure aquests dos destacats membres de l'esquerra alternativa de les Illes encapçalant la manifestació nacionalista de fa dos anys a Palma (Mallorca).

Molt aviat ERC haurà de decidir de forma definitiva què fa en relació amb la coalició electoral EU-PSM. En referència al bloc d’esquerra nacionalista i la pèrdua de les sigles per tal d’iniciar la creació d´una nova força política illenca, ERC ja ha dit per activa i per passiva que no hi està d’acord. Joan Lladó explicà que un partit amb setanta anys d’història al darrere no es vol autosuicidar així, per les bones. Pert tant, en referència a l’entrada al futur bloc, EU-PSM ja saben que no poden comptar amb ERC.

El dilema per a ERC és un altre: concretar, sense esperar més, ja que les eleccions s’apropen a marxes forçades, les condicions de participació en l’acord electoral amb el PSM, els Verds de Llauger i EU.

L’acord electoral no és fàcil, malgrat que finalment els problemes trobin una solució adequada, perquè Joan Lladó i la direcció dels sobiranistes han declarat en nombroses ocasions que no volen fer de comparsa d’Esquerra Unida. I ho han repetit no una, sinó cada vegada que parlen de les eleccions de 2007.

Cecili Buele.

El fracàs de la coalició d’EU-Verds amb la desintegració d´un projecte ecologista independent, la tragèdia personal i política de Margalida Rosselló, sembla que han estat exemples decisius en el camí de fer tot el possible per no repetir les passes que han portat a l'absorció dels Verds per part d’EU o a la neutralització política d’altres organitzacions en vies d’absorció. Tampoc no els convenç gaire el paper actual del PSM, el qual, malgrat que no ho diguin públicament, consideren amb poc marge de maniobra en relació a l’experiència en aquests afers que tenen els homes de Grosske i Miquel Rosselló.

ERC juga fort en les negociacions amb els seus hipotètics socis de coalició. Els militants d’ERC saben a la perfecció que no poden badar, ja que mai en la història de la formació han tengut una ocasió tan favorable per al seu propi desenvolupament orgànic. Recordem que ERC superà en vots Esquerra Unida en les europees i a molts d´indrets de Palma. Malgrat que les altres organitzacions no donin gaire importància a les europees, els independentistes sí que les tenen ben presents. Talment com tenen present que en aquests moments ERC disposa de més diputats a Madrid que els seguidors de Llamazares, sempre en crisi i a punt d’esdevenir extraparlamentaris si no tenguessin el suport actiu del PSOE. Mentre el partit de Grosske només té cinc diputats al Congrés espanyol, ERC en disposa de vuit. Convé recodar-ho.

Joan Lladó i Bernat Joan juguen fort en tots els camps possibles per a la seva actuació sabent que poden sortir guanyant molt si saben manejar bé les cartes de què disposen.

ERC sempre ha dit i repetit que no vol ser comparsa d’EU, i això vol dir anar a les eleccions en igualtat de condicions, amb tot el que això comporta. Res de conformar-se amb un parell de cadiretes per a cobrar i callar davant les iniciatives polítiques dels excarrillistes i afins. Aquest és el trist paper que han vist fer als Verds de Margalida Rosselló i que ells no volen repetir. Com hem escrit una mica més amunt, malgrat que ERC no sigui partidària del bloc sí que vol fer una coalició amb PSM-EU. Saben que anant en pla d’igualtat poden obtenir importants guanys polítics per a la seva formació. Aquesta entrada a les institucions sense condicionaments ni hipoteques a PSM i EU els serviria a la perfecció per a consolidar la seva presència pública, alhora que els garantiria uns guanys econòmics prou importants i una presència mediàtica essencial per al posterior desenvolupament del sobiranisme a les Illes. Per això mai no s’han tancat a les possibilitats d’acords i en aquests moments són a l’espera dels oferiments que en aquesta línia els puguin fer els futurs socis de la coalició electoral.

Per altra banda, tampoc tenen por de restar per uns anys lluny de la gestió del règim, ja que mai han deixat de banda la construcció del partit que, en pocs mesos, ha passat de tenir dos locals oberts a les Illes a tenir-ne deu, i cinc més que s’obriran properament a pobles on fins ara no tenien ni militants ni implantació, i on EU no en té ni n'ha tengut mai. S'ha de tenir en compte que un dels fets que més ha contribuït a augmentar el nombre de simpatitzants i militants d’ERC ha estat la crisi galopant del PSM esdevenguda després del darrer congrés, quan decidiren fer un bloc amb EU. L’escissió patida pel PSM no solament ha servit per a anar consolidant el grup de Mateu Crespí, Entesa per Mallorca, sinó que una part de l’antiga militància del PSM que arran de la crisi nacionalista se sentia orfe de referències polítiques ha acabat apropant-se a ERC.

En les fileres d’ERC hi regna un optimisme sà i amb bons fonaments. La difícil conjuntura en què es troben PSM i EU, aquesta darrera ja propera a l’extraparlamentarisme més total i absolut, fa que el paper de Joan Lladó i Bernat Joan esdevengui d´una importància cabdal tant per a la supervivència dels grups abans esmentats com per a la possible construcció d´una autèntica força sobiranista a les Illes sense empelts ni afegits de partits d’obediència estatal.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (2-IX-06)

”En el PSM del passat hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro”. (Miquel López Crespí)

Quan el PSM era un bloc

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. Tot plegat ens ha de fer estar alertes quant a les vertaderes intencions dels polítics professionals que han fet tan de mal a l’esquerra. Si parlam d’un bloc d’esquerra nacionalista i de la necessària construcció d´una nova força política ho fem perquè volem canviar no solament de polítics sinó també, i això és el vertaderament essencial, de política. No parlam d´un canvi estètic, d´un simple canvi de gestors del règim. Aquesta vegada s’ha d’aprendre de la derrota del 2003 i no caure en aquells errors, especialment, en aquella malaltia infantil dels governants d’aleshores, la famosa “gestionitis” que no serví -es va comprovar amb la derrota progressista- per a consolidar l’esquerra de les Illes ni el teixit associatiu de la societat civil.

Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

Per això hem escrit i parlat sobre la creació d´una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Fins aquí res que el lector atent d’aquesta secció no conegui. La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va morir el dia que s’aprovà el bloc?

Els polítics professionals o aquells aspirants als sous i les cadiretes del règim haurien d’aprendre a valorar amb molt de seny el que porten entre mans, no fos cosa que els remeis que es cerquen per a guarir una malaltia siguin pitjors que la malaltia mateixa.

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor. Recordem els cinc regidors que el PSM tenia a la segona ciutat de Mallorca.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no haurà mort precisament el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb Esquerra Unida. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit de res o simplement ha certificat la mort de l´únic bloc nacionalista existent en la recent història de Mallorca: el PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (31-VIII-06)

”Gent que mai no ha tengut cap relació amb el nacionalisme progressista, molts pijoprogres que han estat anys i més anys blasmant el PSM i el nacionalisme d’esquerra, ara, atribuint-se no se sap quina mena d’'essències esquerranes', demonitzen les persones que no estan d’acord amb la coalició amb Esquerra Unida dient que tots aquells que hi divergeixen ‘són uns venuts a UM i que només cerquen endolls, cadiretes i bons sous al costat de Maria Antònia Munar’”. (Miquel López Crespí)

En la fotografia podem veure alguns dirigents i membres d'Entesa per Mallorca demonitzats per alguns pijoprogres palmesans.

Entesa per Mallorca i Esquerra Unida.

Vagi per endavant que aquest article no s’ha escrit, ni molt manco!, per a defensar Entesa per Mallorca ni Mateu Crespí. A més, i per aclarir la qüestió, cal explicar al lector d’aquesta secció que mai no he tengut cap relació personal o política amb els membres d’aquest nou grup nacionalista que, malgrat aquesta manca de contacte personal, em mereix, això també cal dir-ho, tot el respecte mentre sigui un instrument útil per a la consolidació de la nostra cultura i els drets nacionals i socials del nostre poble. Les meves relacions, primer de militant, després com a escriptor independent que sempre ha donat suport al nacionalisme d’esquerra de les Illes, han estat amb persones com Mateu Morro, amb el qual i en temps de la dictadura franquista vaig militar a l'Organització d’Esquerra Comunista (OEC), Sebastià Serra, Jaume Moncadas i tots els “històrics” que han mantengut la flama del nacionalisme en aquests trenta anys d’existència del PSM.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). En aquesta història alternativa de la transició l’escriptor i investigador de sa Pobla explica moltes de els traïdes de la transició i els pactes entre el carrillisme (PCE) i el franquisme reciclat.

Amb Mateu Crespí només he tengut un contacte esporàdic aquests darrers mesos en relació a la crisi del PSM i a nivell de simple informació periodística.

He fet aquesta petita introducció per evitar mals estesos. En aquesta terra la gent és molt susceptible i en escriure articles d’opinió sempre hi ha algú, que imagina ser més viu que els altres, que hi veu intencions ocultes en tot allò que surt publicat damunt els papers.

Voldria dir que, en referència a la crisi del PSM i a la posterior divisió del partit en dos grups divergents, PSM i Entesa per Mallorca, el que més m’ha molestat de part de gent propera a Esquerra Unida és la qualificació de “dretans propers a UM” dirigida als membres de les agrupacions que han decidit formalitzar Entesa per Mallorca com a organització política. Els insults, el munt de disbarats que s’ha dit en referència als que han marxat del PSM, no té nom. Gent que mai no ha tengut cap relació amb el nacionalisme progressista, molts pijoprogres que han estat anys i més anys blasmant el PSM i el nacionalisme d’esquerra, ara, atribuint-se no se sap quina mena d’”essències esquerranes”, demonitzen les persones que no estan d’acord amb la coalició amb Esquerra Unida dient que tots aquells que hi divergeixen “són uns venuts a UM i que només cerquen endolls, cadiretes i bons sous al costat de Maria Antònia Munar”.

Aquesta gent era la mateixa que en temps de la transició atacava el PSM per “radical i extremista” per no haver acceptat la constitució monàrquica i centralista i haver demanat l’abstenció en el referèndum constitucional. Són els mateixos que durant aquests darrers trenta anys han estat sempre al servei d’interessos forans fent tot el possible per demonitzar un partit, el PSM, atacat sempre per l’espanyolisme pseudoesquerrà de “grup petitburgès i culturalista sense relació amb la classe obrera”. I gent que s’atrevia a dir aquestes ximpleries, al cap de quaranta anys de viure a Mallorca no havia volgut aprendre a parlar en la nostra llengua! Com si fossin “esquerrans” aquells que havien abandonat tota lluita republicana, socialista o nacionalista per a fruir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió dels interessos del règim!

Caldria recordar a tots aquells que ataquen els membres d’Entesa per Mallorca dient que és una organització dretana que, en la història recent de Mallorca, no es recorda ningú tan oportunista ni tan mancat de principis com tots aquells que, per a poder viure d’esquena dreta durant aquestes tres darreres dècades, s’han posat sempre al servei dels interessos de les classes dominants. Tota aquesta munió d'exdirigents carrillistes que primer acceptaren totes les condicions del franquisme reciclat en temps de la transició per a demonitzar; posteriorment, tots els partits i persones que no eren de la seva corda.

Cal recordar igualment a tots aquests tèrbols personatges que en trenta anys no han fet res en defensa dels interessos de les classes populars mallorquines i les idees de república i socialisme que a vegades, i de forma oportunista, diuen defensar, que han estat precisament molts d’aquests “dretans”, molts d’aquests “petitsburgesos”, molts d’aquests “egoistes nacionalistes”, els que han portat a coll les lluites principals de les Illes en defensa de la cultura catalana i dels nostres minvats recursos naturals; els primers igualment a servar la memòria històrica de la nostra terra en moments en que ells, el PCE i seguidors, havien pactat amb la dreta el silenciament de tota la història de repressió contra el poble.

Aquests “dretans” que han marxat de la futura coalició electoral PSM-EU són la gent que, juntament amb els que han quedat al PSM, aconseguiren ser la segona força municipalista de Mallorca, molt per damunt del PSOE. Els vots que recollien aquests “dretans” demonitzats d’aquesta manera simplista i sense sentit són els vots que han servit durant dècades al PSM per a portar una contradictòria, però eficaç política nacionalista i progressista a totes les institucions on hi havia membres d’aquest partit de “petitsburgesos”. Són els vots d’aquests “dretans venuts a UM” els que possibilitaren la concreció del Pacte de Progrés l’any 1999 i la consolidació de l'única gestió progressista i avançada que ha hagut en la història de la nostra terra des del 1936.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-VIII-06)

"Josep M. Llompart, Damià Ferrà Pons, Jaume Corbera, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, Miquel Rayó, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Carlos Meneses, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...".

La lluita per la llibertat a les Illes: les pàgines de cultura del diari Última Hora

Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col.laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col.laboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel.lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Esquerra demanarà a PSM i EU el tercer lloc a la llista del Parlament .

Els republicans no es conformen amb un lloc de sortida al Consell

«No anirem de comparsa», recalcà Lladó, qui avançà que la seva formació no «sacrificarà unes bones perspectives» per un lloc de sortida al Consell. «Seria un avanç significatiu», però «si no tenim poder de decisió no seria útil pel país». El dirigent republicà reiterà que el seu partit no es dissoldrà en un bloc i només formarà part d'una coalició que tengui un marcat caràcter «sobiranista» i que atorgui un tracte igualitari als integrants. La proposta s'haurà de concretar abans del 15 de setembre, quan es convocarà els militants d'Esquerra per decidir.

J.T.Palma.

Esquerra Republicana no es conformarà amb un lloc de sortida al Consell de Mallorca si finalment s'integra a la coalició formada per PSM i Esquerra Unida-Els Verds. Els republicans reclamaran que es traslladi a la candidatura autonòmica el pacte assolit amb aquestes dues formacions a la llista municipal de Felanitx, on se'ls ha cedit el tercer lloc.

«La via de Felanitx és la vàlida» perquè «el pes d'Esquerra a Felanitx és equivalent al que tenim a nivell autonòmic», assegurà ahir el president del partit a les Illes, Joan Lladó. Ni els republicans tenen representació al municipi del Migjorn ni n'han tengut mai al Parlament. De fet, només compten amb dos regidors a Eivissa, però preveuen tenir implantació a 20 municipis abans de les eleccions i recorden que «Esquerra va treure millors resultats que els altres partits de la coalició -PSM i EU-EV- a les darreres europees».

«No anirem de comparsa», recalcà Lladó, qui avançà que la seva formació no «sacrificarà unes bones perspectives» per un lloc de sortida al Consell. «Seria un avanç significatiu», però «si no tenim poder de decisió no seria útil pel país». El dirigent republicà reiterà que el seu partit no es dissoldrà en un bloc i només formarà part d'una coalició que tengui un marcat caràcter «sobiranista» i que atorgui un tracte igualitari als integrants. La proposta s'haurà de concretar abans del 15 de setembre, quan es convocarà els militants d'Esquerra per decidir.

El president d'Esquerra a les Illes comparegué ahir per presentar l'acte 2007, el temps de l'Esquerra, que es farà avui a sa Cabaneta (Es Molí, 20.00h), i comptarà amb la intervenció del secretari general del partit, Joan Puigcercós, que obrirà el nou curs polític marcat, segons Esquerra, pel procés de pau a Euskadi. Per Lladó, les reformes dels Estatuts, que han centrat l'actualitat fins ara, han demostrat que «la millor via per arribar al federalisme és el sobiranisme».

Diari de Balears (25-VIII-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom