Per una Esquerra Alternativa

Cuba viu hores tranquil·les malgrat els desitjos de la gusanera

inSurGente.- Mentre milers de cubans manifesten el seu suport a Fidel en els carrers de la illa, els manifestants cucs de Miami van ser abandonant la primera eufòria. Alguns contrarrevolucionarios que van sortir als carrers d'EEUU, manifestaven en directe a la televisió que esperaven i donaven per segur un aixecament popular contra el socialisme a Cuba. Sembla que no. Molt per contra, les manifestacions de suport a Fidel s'han succeït en la illa. És de destacar un concert de Manu Chao a Los Àngeles, on els joves van corejar el" Aguant Fidel", que va collir un aplaudiment fragorós. Facin clic en "Llegir més" per a ampliar la informació.

Agències/ inSurGente.- Milers de cubans van realitzar avui "actes patriòtics" de respatller al president Fidel Castro, qui es troba internat des del dilluns últim, afectat d'una crisi intestinal aguda, va informar avui la premsa local.

Amb consignes de" reafirmació revolucionària", de suport al socialisme i de condemna al" imperialisme" nord-americà, milers de cubans es van reunir avui en el Parc Central de L'Havana. Els manifestants van respondre a la convocatòria del Partit Comunista de Cuba (PCC) i d'organitzacions socials i sindicals.

Actes similars es van realitzar en diversos llocs de treball, que els cubans van exhibir banderes del seu país i van demanar per la prompta recuperació del seu líder, qui el 13 d'agost pròxim complirà 80 anys.

"Fidel recupera't" va dir el diari oficialista Granma en la seva portada d'avui, en tant l'òrgan de les joventuts comunistes, Joventut Rebel, va afirmar que "la revolució continua mentre Fidel es recupera".

Fidel Castro va ser reemplaçat el dilluns pel seu germà menor Raúl en les funcions de la prefectura d'Estat, després de ser operat d'una hemorràgia intestinal, situació que va obligar a la delegació transitòria del seu càrrec en el seu germà Raúl, va informar la premsa cubana.

En Miami es van parar els festejos

Molts cubans s'han manifestat molests per les celebracions i festejos dels seus compatriotes a Miami arran de la malaltia del president Fidel Castro.

"Demostra la classe de cor" que tenen, va dir María Antonia Figueroa, de 88 anys d'edat, nascuda a Santiago i antiga col·laboradora de Castro.

"Era d'esperar d'aquest tipus de mena que viu en Estats Units i no senten gens per aquest país", va expressar per la seva banda Oralis Prim, una mestressa havanera.

En general els cubans solen enorgullir-se del seu esperit de compassió i d'acord amb això, fins a les pròpies autoritats, inclòs Castro, són curosos i fins a piadosos al referir-se a la mort de líders estrangers adversaris o exiliats cubans.

Les celebracions a Miami van ser vistes per molts com un ànim de revenja violenta dels seus compatriotes en l'exterior. Un fantasma molt comú aquí, on la intensitat del procés va polaritzar idees, va separar famílies i va expropiar béns als grans i també als petits propietaris.

En els àmbits oficials el malestar també es va reflectir i diversos analistes de la Taula Rodona, un programa diari de la televisió on el govern sol fixar posicions va mostrar les imatges dels festejos.

És un cridat a la sang. És un motiu més per a estar ferms", va manifestar Rogelio Polanco, director del periòdic Joventut Rebel i un del panelistas televisius i qui va cridar a unir-se entorn de la revolució per a no donar oportunitats especialment a Estats Units.

El periodista i diputat Lázaro Barredo es va preguntar: "què es pot esperar de la dignitat humana d'aquestes persones %[de Miami]... Donen el desig %[de la mort de Castro] per realitat... són bravuconadas".

Segons reportis de la premsa, les manifestacions a Miami de grups anticastristas van ser languideciendo en la mesura que la situació semblava normal en la illa encara que no havia notícies noves sobre la salut de Castro.

Web Insurgente

Per d'un Bloc d'esquerra nacionalista com cal.

"Joan Lladó i l'Esquerra de les Illes (ERC) van deixar molt ben aclarida la seva posició en el comunicat en el qual es demana la igualtat entre tots els membres i col·lectius que volen unir-se per a fer un tomb a la política de la dreta que ens malgoverna. I com deia el dirigent d'ERC adreçant-se als prepotents: 'ens sembla molt imprudent la política de 'sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros'. Pensam, com Joan Lladó, que la necessària unitat, basada sempre en la igualtat, mai no es podrà bastir des de la prepotència i la desigualtat". (Miquel López Crespí)

Joan Lladó

Imagín que el PSOE deu somriure, sorneguer, en veure les dificultats que envolten la creació d´una alternativa electoral situada a la seva esquerra.

Però anem a pams. L'altra dia es va presentar als mitjans de comunicació una "Declaració política per a l'articulació d´un Bloc nacional i d'esquerres". A la presentació hi eren el PSM, EU-Verds i alguns independents, però no hi va comparèixer ERC. Per no se sap quines estranyes circumstàncies ERC va ser substituïda, a la fotografia que sortí publicada en tots els diaris, per independents de la Plataforma Progressista. Alhora Joan Lladó, el president d'Esquerra a les Illes, en un comunicat enviat a la premsa i tots els altres mitjans de comunicació, afirma, entre moltes altres coses, que no hi varen anar perquè "no volen crear més frustració dins l'espai de l'Esquerra nacional". En definitiva, el que vol ERC és negociar en peu d'igualtat amb els altres membres de la hipotètica coalició electoral. De bon principi ERC ja s'havia negat a dissoldre les seves sigles en el nou projecte de força política que propugnen PSM i EU, però mai s'ha negat, com acordà l'Assemblea d'ERC, a establir converses amb altres formacions en vistes a fer una coalició pre-electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007 a Mallorca. El mandat de l'Assemblea d'ERC és obrir aquestes negociacions en un peu d'autèntica igualtat entre les possibles forces integrants i, abans de donar per fet l'existència de la coalició, anar concretant el programa, les llistes, les circumscripcions, totes les qüestions econòmiques i el llarg etcètera que comporta la preparació seriosa d´un envit electoral.

Pel que sembla, res de tot això s'ha fet en prioritzar-se els aspectes purament mediàtics i propagandístics en lloc de concretar consensuadament els aspectes essencials que podrien permetre la incorporació d'ERC al projecte.

Però qui sembla tenir les coses clares és el dirigent d'EU Eberhard Grosske, que des del seu bloc personal suggereix per on han d'anar els trets definitoris de la coalició. I, coses més curioses encara, el mateix Grosske, a les 9:35 del matí de dia primer d'agost, ja feia públic al seu blog personal allò que havien de signar a les 11:00 altres persones i col·lectius, la famosa declaració política del bloc.

A tots aquells que hem lluitat i lluitam per un bloc d'esquerra nacionalista com cal no ens agraden aquestes maneres substituistes de fer política. Amb aquesta manca de respecte per les persones i organitzacions que havien de signar el document a les 11:00 no podem anar a part ni banda. A no ser que aquests dirigents, més que bastir una autèntica organització que ens permeti foragitar la dreta que ens malgoverna, l´únic que vulguin sigui servar les cadiretes i mantenir els privilegis econòmics i personals que comporta continuar gestionant el règim.

Grosske es permet igualment posar en dubte les motivacions d'ERC per no anar a la signatura de la "Declaració política" dient que espera que aquesta abstenció "respongui a una dinàmica negociadora". És a dir, creu que ERC, lluny de defensar els seus principis i els acords que estan obligats a complir per mandat de la seva Assemblea, es dedica a torpedinar la reunió simplement com a "dinàmica negociadora"; la qual cosa vol dir, evidentment, que Esquerra faria tot aquest muntatge només per a obtenir més cadiretes en les llistes.

És una suposició autènticament vergonyosa. Igual que quan el dirigent d'EU se'n riu de les justes aspiracions d'ERC de participar en condicions igualitàries amb els altres socis de la coalició. Grosske afirma que no es pot tenir en compte el concepte d'igualtat entre els membres de la coalició ja que, afirma, "cada partit participarà al bloc en funció de la seva implantació i representativitat". I afegeix, presumint de generós i com si donàs una almoina als d'ERC, que hi haurà "un factor de correcció per tal que tothom es trobi el més còmode possible".

I per què no ho proposa a la inversa, començant per prendre-s'ho tot en pla d'iguals, i que després s'hi afegeixin les correccions pertinents, a fi que tothom s'hi pugui sentir còmode?

Mai no s'havia vist tanta prepotència en un dirigent que diu que vol sumar forces i no restar-ne! Serà el poder de Grosske el que decidesqui el "factor de correcció per tal que tothom es trobi el més còmode possible"? Grosske, des dels inicis de les negociacions, sap i coneix molt bé quines són les condicions sine qua non que demana ERC en relació amb la igualtat de tracte a tots els nivells entre les tres formacions polítiques. De paraula, se n'ha parlat en múltiples ocasions, per activa i per passiva, Grosske només s'atreveix a dir públicament que considera lògic el rebuig d'aquest criteri, quan s'exigeix que es passi de les paraules als fets, i que se signi l'escrit on tothom es comprometi a respectar la igualtat de tracte a tots els efectes.

Grosske diu que la participació i representativitat al bloc, a part del famós "factor de correcció per tal que tothom es trobi el més còmode possible", serà "el que dicta el sentit comú". Vaja, una nova troballa del nostre personatge. Malgrat que li sàpiga greu, a Grosske, sortosament el sentit comú dicta qualque cosa més que allò que assenyala l´ínclit dirigent. El sentit comú dicta que les coses no són avui com eren l'any 2003. Si, en lloc d'atendre solament els resultats electorals d'aquell any, es vol parar una mica d'esment als processos electorals posteriors (europees i generals), hom pot veure que Esquerra Republicana es troba en una situació molt diferent d'aquella que li vol reconèixer Grosske: amb moltíssims més vots que els aconseguits l'any 2003 (de 1.600 a 7.000), i amb moltíssimes més seccions locals arreu de Mallorca (de 2 a 10).

Joan Lladó i l'Esquerra de les Illes (ERC) van deixar molt ben aclarida la seva posició en el comunicat en el qual es demana la igualtat entre tots els membres i col·lectius que volen unir-se per a fer un tomb a la política de la dreta que ens malgoverna. I com deia el dirigent d'ERC adreçant-se als prepotents: "ens sembla molt imprudent la política de 'sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros'". Pensam, com Joan Lladó, que la necessària unitat, basada sempre en la igualtat, mai no es podrà bastir des de la prepotència i la desigualtat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (3-VIII-06)

El PSM i EU-EV posen «la primera pedra» del Bloc sense Esquerra

Els republicans veuen «dificultats» per fer coalició si no hi ha «igualtat»

Diari de Balears (2-VIII-06)

J. TORRES.Palma.

Els dirigents del PSM i d'Alternativa EU-EV posaren ahir, sense cap representant d'Esquerra Republicana, la «primera pedra» del bloc nacionalista i progressista i, en un acte públic, presentaren les bases ideològiques i programàtiques per concórrer en coalició a les eleccions del 2007.

Tot i que la «declaració política» havia estat consensuada per les tres formacions, els republicans evitaren comparèixer en públic amb el PSM i Alternativa. En un comunicat, advertiren que veuen «dificultats» per a la formació d'una coalició preelectoral «si no hi ha igualtat entre els tres partits».

La diferència està en l'objecte de l'acord. Mentre que els republicans només es plantegen una coalició electoral, PSM i Alternativa la proposen com a primera passa per a la creació d'un nou subjecte polític, que dissolgui les forces integrants. «El Bloc no té tornada enrere», recalcà el portaveu d'Alternativa, Miquel Àngel Llauger. A més, ERC vol una representació en condicions d'igualtat, idea que el PSM i EU-EV «rebutgen», segons els republicans. Per a Llauger, encara «no és el moment» de parlar de llistes.

«Després d'un mes de negociacions no s'ha parlat ni de llistes, ni de circumscripcions, ni de programa, ni de qui paga què. Per això només podem pensar que algú altre sí n'ha parlat i que Esquerra no ha estat convidada en aquestes converses», afirmà el president d'ERC-Illes Joan Lladó, que avançà que ells volen negociar-ho «tot» abans de crear «falses expectatives». Així, considerà «impròpia» d'una voluntat d'entesa la política de «si no voleu sortir a la foto, sortirem sense vosaltres».

Tant el líder del PSM, Biel Barceló, com el d'Alternativa tragueren ferro a l'absència d'ERC i recalcaren que aquest partit continua en les negociacions. Amb tot, demanaren «generositat» i «coratge» perquè el projecte sigui «irreversible».

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Comunicat de premsa d'ERC

Esquerra veu dificultats per la coalició pre-electoral si no hi ha igualtat entre els partits.

"Ens sembla molt imprudent la política de sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros” (Joan Lladó- ERC)

"Joan Lladó ha recordat que 'l’Assemblea del partit acordà per unanimitat que la direcció del partit estava autoritzada a establir converses amb altres formacions en vistes a fer una coalició pre-electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007 a Mallorca sempre que es garantís un programa amb els objectius polítics establerts al darrer Congrés i que la participació i representació amb els altres partits sigui en termes d’igualtat” però segons Lladó “ara per ara el PSM i EU-Els Verds han rebutjat aquesta idea" (ERC)

Després d’un mes de negociacions amb el PSM i Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, Esquerra Republicana vol fer balanç de la situació de les converses. En aquest sentit el president d’Esquerra Joan Lladó ha recordat que “l’Assemblea del partit acordà per unanimitat que la direcció del partit estava autoritzada a establir converses amb altres formacions en vistes a fer una coalició pre-electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007 a Mallorca sempre que es garantís un programa amb els objectius polítics establerts al darrer Congrés i que la participació i representació amb els altres partits sigui en termes d’igualtat” però segons Lladó “ara per ara el PSM i EU-Els Verds han rebutjat aquesta idea”

A part d’això Esquerra veu dificultats amb la coalició, ja que els interlocutors dels altres partits defugen parlar de la coalició en el sentit estricte segons Lladó “Després d’un mes de negociacions no s’ha parlat ni de llistes, ni de circumscripcions concretes, ni de programa, ni de qui paga que, només podem pensar que algú altre si que n’ha parlat i que Esquerra no ha estat convidada en aquestes converses” Segons Lladó Esquerra no ha participat a la roda de premsa d’avui perquè “vol cremar la llenya abans de vendre el fum” segons Lladó ”volem negociar-ho tot bé i no volem crear més frustació dins l’espai de l’Esquerra nacional, molta gent s’ha engrescat amb la idea de Bloc i no els podem defraudar” i ha afegit que “ens sembla molt imprudent la política de sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros”

A part Lladó ha tornat ha insistir en que “i la participació a la coalició amb els altres partits és d’igualtat a tots els efectes, aquesta serà la garantia que la coalició sigui sobiranista”, de manera que, “si dues terceres parts del bloc són sobiranistes, Esquerra i PSM, el Bloc ho serà”.

Palma, 1 d’agost de 2006

El cardenal Cañizares adverteix ara que les comunitats que demanin l'autodeterminació perdran "la seva identitat cristiana"

Torna el nacional-catolicisme.

inSurGente.- "Les comunitats que demanin una espècie d'autodeterminació o una autodeterminació plena, haurien de buscar uns senyals d'identitat que ja no serà la identitat cristiana perquè aquesta és unificadora". Els jurem per la perilla de Lenin que semblant estupidesa ha estat solemnement pronunciada pel vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i cardenal arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares (en la fotografia, en vestit de feina). En ple atac, el prevalgut ultraderechista va afegir que "si Espanya es disgrega, si Espanya es fragmenta, si Espanya es 'de-construïx', haurien de buscar altres arrels, altres fonaments per a aquesta construcció de la nova Espanya, o el que sigui". Facin clic en "Llegir més".

Humanitas/ inSurGente.- En una entrevista publicada en la revesteixi Humanitas de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile a Santiago, monsenyor Cañizares va alertar a" les comunitats que demanin o busquin l'autodeterminació" perdran "la seva identitat cristiana" i haurien de" buscar altres arrels".

En aquest sentit, va afegir que després del procés de ruptura de la unitat d'Espanya, el país "no podrà contar amb aquesta identitat cristiana que ha unit a tots els seus pobles des del Tercer Concili de Toledo" i que qui promoguin aquesta de-construcció "haurien de buscar una mica que sigui diferenciador, que certament no podrà ser la fe".

"No és per altra raó que es pretén en aquests moments que els Reis Catòlics no apareguin per res i per això mateix també es pretén, per part d'alguna comunitat, que no es parli de les arrels cristianes dels primers segles, com si aquesta comunitat simplement comencés a existir a partir de la invasió musulmana: és el cas d'Andalusia", va assenyalar.

Cañizares va parlar de l'actual context de" laïcisme radical", i de l'existència d'un "projecte cultural desintegrador", que suposa "la instal·lació en la societat, com criteri i mesura de tot, el laïcisme. On Déu no conti. On Déu quedi reduït a l'esfera del privat". En aquest context, "la fe no té gens què dir sobre com ha de relacionar-se l'home aconsegueixo mateix i amb els altres, amb l'economia, la política, etc". De fet, va apuntar a Espanya com "un dels exponents més nets de la crisi profundísima dels drets humans" que sofreix la humanitat.

"Amb aquesta crisi profundísima no pot haver democràcia", va dir el cardenal Cañizares, qui va assenyalar que enfront d'aquesta situació sorgeix "el totalitarisme". "Dóna el mateix que sigui un totalitarisme parlamentari o sigui el totalitarisme d'un senyor, però és totalitarisme. El que val és el que la majoria o el poder suprem defineixen, i si defineixen una mica aliè a l'ordre natural creat, per què no?", va indicar.

"És el que vam veure amb el discurs d'investidura del president Zapatero, on va parlar que promouria que cadascun pogués decidir sobre el seu sexe. Però si cadascun pot decidir sobretot això i tot és qüestió de decisió, llavors per què no va a ser també legítima la violència, per què no va a ser legítim el robatori, si és un el qual decideix. En aquesta concepció no hi ha gens objectivament bo ni dolent", va puntualitzar el prelat.

Web El Insurgente

SEÑOR PRESIDENTE DEL GOBIERNO:
SEÑORA VICEPRESIDENTA PRIMERA DEL GOBIERNO Y PRESIDENTA DE LA COMISIÓN INTERMINISTERIAL PARA EL ESTUDIO DE LA SITUACIÓN DE LAS VÍCTIMAS DE LA GUERRA CIVIL Y DEL FRANQUISMO:

Josep Juárez

Acabo de leer, con una gran indignación que en la futura ley de la Memoria histórica no se anularían los juicios (u otro tipo de condenas) franquistas (ni los de la guerra civil ni los de los 40 años de dictadura).

Señor Presidente, esto es lo mismo que si en Alemania se hubiese decidido no anular los juicios del nazismo. Esto es lo mismo que si en el resto de Europa se dijese hoy que los juicios y/o condenas de la Wehrmacht o de la Gestapo eran legales ......... puesto que habían sido establecidos por el Gobierno alemán (invasor) del momento.

Señor Presidente, no anulando los juicios del franquismo (guerra civil y dictadura) Usted y su Gobierno, lo que están haciendo, de hecho (que es lo que cuenta), es "legitimar" el golpe de estado y la dictadura franquistas. Usted y su Gobierno, están legitimando la "invasión" a la democracia y al estado de derecho que supuso el golpe de estado de 1936 y la dictadura que le siguió.

Señor Presidente, le recuerdo que en España había un gobierno democráticamente elegido, en las urnas, por los ciudadanos, al cual le dieron un golpe de estado una "panda" de individuos y de militares de ideología conservadora y/o de extrema derecha, apoyados por una iglesia católica troglodita y fundamentalista, y con la ayuda directa de los ejércitos nazi (alemán) y fascista (italiano) además de con la ayuda indirecta que supuso la no-intervención ......... También le recuerdo que este golpe de estado provocó una guerra civil terriblemente "cruenta" además de una dictadura feroz que duró 40 años.

Señor Presidente, le recuerdo también que en la gran mayoría de los casos, la represión (paseos, asesinatos, trabajos forzados, cárceles, campos de concentración, exilio, expedientes, expulsiones, etc.) de los ciudadanos leales a la República no fue el fruto, en su mayoría, de actos indisciplinados e incontrolados (como ocurrió del lado republicano), sino que hoy en día es sabido que todo ello obedeció a un plan anteriormente concebido y llevado a cabo con rigor y exactitud de exterminio (por toda forma y modo posible) de toda la ciudadanía leal a la República.

Es decir, que igual que en Alemania se practicó un exterminio sistemático por razones políticas (entre otras) de la ciudadanía, aquí en España también se practicó un exterminio sistemático de la ciudadanía leal a la República por razones políticas. Todos estamos informados, hoy, sobre la "limpieza" que el régimen de Franco practicó a medida que iba ganando la guerra, como preámbulo a la limpieza masiva que llevó a cabo, luego, sobretodo en la primera década de la dictadura.

Nadie niega que del lado republicano se cometieron excesos, asesinatos e injusticias. Negarlo sería absurdo. Pero, Señor Presidente, poner a pie de igualdad los excesos del lado republicano con los del lado fascista (atacante) sería lo mismo que poner a pie de igualdad los excesos, por ejemplo, de la resistencia francesa con los del ejército alemán o la Gestapo en Francia (atacantes), o también, poner a pie de igualdad los excesos de los ejércitos aliados (americano o inglés o ruso) y los del ejército alemán (atacante). Es por ello que el argumento de que hubo excesos en los dos lados no vale. En España hubo un golpe de estado "contra" un gobierno democráticamente y pacíficamente elegido por las urnas. Pero es que, además, la represión ejercida por la derecha fue inmensamente brutal y genocida y numerosa.

España es el único ejemplo de país dónde se siguen conservando estatuas y loas a un régimen fascista. España es el único ejemplo de país dónde un partido conservador (el PP, "plagado" de hijos físicos e ideológicos de los golpistas y de los activos colaboradores de los asesinatos y/o de las represiones de la dictadura franquista, empezando por su Presidente-Fundador) se permite "la chulería" de pretender que no se pueda condenar al fascismo. España es el único país dónde la Iglesia Católica se permite la prepotencia de pretender que su colaboración con el golpe de estado fascista y con la represión franquista no ha de ser computada. Naturalmente tanto el PP (y sus votantes), como la extrema derecha (y sus votantes), como la Iglesia Católica Española (en su conjunto) "ignoran" el contenido de la resolución 39(I) de la Asamblea General de Naciones Unidas sobre las "Relaciones de los Miembros de las Naciones Unidas con España" con fecha de 12 de diciembre de 1946

Deseo informarle, Señor Presidente, que considero que la no anulación de los juicios (además de saltarse alegremente la Convención sobre la imprescriptibilidad de los crímenes de guerra y de los crímenes de lesa humanidad de Naciones Unidas, es :

--- una traición a la II República

--- una traición a los principios básicos de la democracia

--- una traición a la Declaración Universal de Derechos Humanos

--- y una traición a los ciudadanos de distinta ideología, leales a la república (incluyendo a los socialistas, militantes de su partido), que dieron su vida en combate o asesinados (por paseo o por juicios injustos e ilegales) por la libertad.

Permítale expresarle que constato con pesar que este tipo de "traiciones" no es la primera vez, Señor Presidente, que su Gobierno las practica. Le doy dos ejemplos :

Ejemplo no.1

:

Usted ha anunciado "con bombo y platillo" que concedía una pensión a los llamados "niños de la guerra". Falso. Usted lo único que ha concedido es, a unos pocos que cobran en los países dónde han residido unas pensiones menores que la pensión "mínima" española ......... la "diferencia" entre la pensión que cobran y la pensión mínima que se cobra en España. La consecuencia concreta y práctica de ésta decisión "amarreta" es que la gran mayoría de los niños de la guerra "no" están recibiendo ninguna pensión., eso para empezar. La segunda consecuencia es que Usted anuncia que hace algo que en realidad no hace puesto que la gran mayoría no recibe nada. La tercera consecuencia es que Usted "traiciona" de hecho a estos niños al no ofrecer ninguna compensación a la gran mayoría de ellos. La mayoría de estos niños, Señor Presidente, sigue esperando todavía que un Gobierno del Estado Español les otorgue una compensación por los sufrimientos pasados debidos a la iniquidad propia a la España conservadora.

Señor Presidente, una ley de compensación justa a estos niños hubiese sido el concederles a "todos", repito, a todos, por ejemplo, la pensión mínima española, independientemente de lo que ganen con su trabajo o con su jubilación en los países dónde residen. Le recuerdo, Señor Presidente, que los niños del lado "fascista-franquista", esos ......... sí que han tenido a lo largo de estos 70 años todo tipo de pensiones, ayudas, becas, trabajos, etc., además de todo tipo de prebendas.

Tampoco me cuente que en España no hay dinero, Señor Presidente, después del ejemplo de república "bananera" y "prebendatoria" que nos acaban de dar nuestros diputados y senadores

Ejemplo no.2 :

Le recuerdo "la afrenta" que ha sido para los republicanos el que Usted haya permitido al Sr. Bono, hijo de falangista, que insultase a los demócratas haciendo desfilar a un luchador por la libertad (ex-miembro de la División Leclerc, liberadora de París), junto con un luchador por el nazismo (ex-miembro de la División Azul, División de la Wehrmacht).

Volviendo al tema de la anulación de los juicios, deseo también expresar que todos sabemos que, debido a la política deseada y llevada a cabo de sistemática aniquilación (muertos o exiliados (exilio exterior e interior) o represaliados) de todo ciudadano de cualquier ideología leal a la República, llevada a cabo por los fascisto-franquistas, hoy en día en España los hijos de republicanos somos pocos, muy pocos .........

Con ello quiero decir, para ser más preciso, que, en mi opinión, es evidente que, en España, hoy, la gran mayoría de los españoles (al menos de los que de un modo u otro siguen "mandando" en cualquier nivel, lugar o partido) son hijos-nietos de los golpistas (por activa o por pasiva), lo que incluye también a los actuales militantes del PSOE y a los miembros de su Gobierno.

Evidentemente los hijos-nietos "no" son responsables de los actos de sus antepasados, pero también es evidente que hay mucho "Freud" en esta cuestión de seguir no queriendo ni admitiendo que se sepa, se reconozca y se publique hasta qué punto, como mínimo la actitud (por activa y/o por pasiva, incluidas sus consecuencias) o la acción de estos antepasados fue deleznable.

Y mientras tanto ......... los republicanos ......... es decir, las víctimas ......... a seguir siendo traicionados, a seguir siendo condenados y a seguir siendo víctimas denegadas. Todo ello para "no molestar" ......... a los hijos de los verdugos, ya que, pobrecitos, su sensibilidad podría verse molestada si se dice y se reconoce públicamente los crímenes y/o felonías que sus antepasados cometieron. Consecuentemente, Usted, Señor Presidente, y su Gobierno, se "inventan" que los juicios ilegales, felones y fascistas de los golpistas y de los colaboradores (por activa y/o por pasiva) de una dictadura fascista son legales y que por lo tanto no los piensan anular

Para terminar, Señor Presidente, deseo expresarle de que en caso de que efectivamente la cuestión de la anulación de los juicios (y de todas las condenas, incluidas las administrativas, por razones políticas, claro) no figure en el proyecto de ley, dicha ausencia no sería "de facto" más que un acto concreto de colaboración con el golpe de estado fascista de 1936 y con los 40 años de dictadura franquista, por su parte y la de su Gobierno, además de representar también "de facto" una "legitimización" y una aprobación tanto del golpe de estado como de la dictadura.

Antes de terminar deseo también expresar la petición de una gran base de datos que contenga y detalle, con nombres y apellidos y una por una, las circunstancias (asesinado, paseado, torturado, exiliado, encarcelado, expedientado, depurado, etc., y cuándo, cómo, dónde, etc.) de todos los represaliados republicanos (guerra civil) y de todos los represaliados del franquismo de todo el Estado Español. Esto costará dinero, pero creo que tanto los ciudadanos leales a la República como los demócratas represaliados por el franquismo es lo mínimo que se merecen : que se sepa lo que pasó, lo que les pasó, cómo les pasó, dónde les pasó, cuánto les pasó y cuándo les pasó.

Saludos con gran indignación.

Nombre y Apellidos: JOSÉ JUÁREZ ÁLVAREZ

DNI o Pasaporte: 19.871.411-D

e-mail: jjuarez@cgt-balears.org

(27-VII-06)

Arrel quadrada de la lluita de classes.

"Sempre s'ha dit que qui assumeixi la missió de netejar el món, ha de començar per escombrar el sòl de la seva pròpia habitació". (Iñaki Errazkin)

Per Iñaki Errazkin

ierrazkin@hotmail.com

Quan vam parlar de “lluita de classes”, ho fem per a referir-nos a l'històric conflicte d'interessos entre els poderosos-explotadors i les seves víctimes, entre les quals ens trobem i ens reconeixem. Poques vegades, no obstant això, ens parem a aplicar el concepte a les relacions internes dels grups socials, polítics, sindicals, familiars, etcètera, als quals pertanyem en una suposada condició d'igualtat jeràrquica.

Així, són legió les persones que, formant part d'organitzacions d'esquerra, comprenen sense dificultat la intrínseca maldat de la classe dominant que els sotmet, per exemple, a un descens del seu poder adquisitiu i a la consegüent reculada de la seva qualitat de vida, però no són capaces de detectar la perfidia del veritable patró ideològic que, moltes vegades, s'amaga després d'una màscara de carisma, de simpatia o del simple i pla hàbil maneig de la retòrica.

La nostra humana, massa humana, necessitat de creure en “una mica” o en “algú” –que forma part del nostre ADN des que els nostres ancestres trogloditas s'estremien davant la ignota causa dels llampecs- ens ha dut a deixar-nos arrossegar més sovint del recomanable per arribistas sense escrúpols, senyorets cortijeros i il·luminats de tota índole que ens utilitzen per a les seves fins personals. Són els nostres enemics –molt més perillosos per trobar-se més prop de nosaltres- i hem de combatre'ls si volem sortir de la alienante inòpia i avançar.

Haurà qui, a tenor d'aquesta reflexió, m'acusin de ácrata rompepelotas, d'escèptic o de ressentit. Fins i tot pot ser que algú vegi en mi a un quintacolumnista desmovilizador. Possiblement, ni els meus mèrits de guerra –algun tinc després de tants anys d'incessant baralla- atorguin la menor credibilitat al que dic. No obstant això, gens està més lluny de la meva intenció que ser causa de paràlisi o fomentar desídia. Molt al contrari, l'única pretensió d'aquest text rebel és contribuir a fracturar la indesitjable inèrcia que ens manté lligats a aquests canalles pel cordó umbilical de la dependència psicosociológica i, fins i tot, afectiva. És una variant tan estesa com poc coneguda de relació sadomasoquista de la qual cal alliberar-se en nom de la nostra autodeterminació com éssers humans capaços de pensar sense ajuda (hi ha ajudes que es tornen onerosos ènemes) i d'actuar en conseqüència.

Organitzats des de la conscienciació, si; pastoreados des del dirigismo, no.

Els cabdills que aprofiten l'esforç inherent a la nostra voluntat transformadora per a perpetuar les seves sinecuras, confonent a favor seu mitjos amb objectius, són entorpecedoras dejeccions que hem de retirar d'una manera o altre de la sendera llibertària pel qual tenim l'obligació històrica de seguir caminant. Sempre s'ha dit que qui assumeixi la missió de netejar el món, ha de començar per escombrar el sòl de la seva pròpia habitació. Sabio refrany, sens dubte.

Web Insurgente

"Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple". (Joan Pericàs)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Miquel López Crespí i la literatura mallorquina.

Per Joan Pericàs, periodista

Miquel López Crespí és un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. La revista Llegir, que tenc l'honor de dirigir, ha estat la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d'aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d'Edicions Cort. Es tracta de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

.

Som d'aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l'infant a l'infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se'ns deixondí quan érem infants. Per això, m'interessen l'infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l'infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

En el cas de l'infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves il×lusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.

No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l'infant Miquel se'n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d'aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d'una vegada per totes les il×lusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.

Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple.

Diuen que l'oblit és l'altre nom de la memòria. Diuen els que saben d'aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l'anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d'allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l'anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria col×lectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d'allò que ens és facilment prescindible.

És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s'arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d'aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d'introspecció col×lectiva que fa en Miquel, tal i com l'ha definit Ferran Lupescu en un excel×lent pròleg, faci del nostre escriptor una "nosa collonera" per a tots aquells que ens voldrien instal×lats en l'amnèsia permanent i que no perden oportunitat d'oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.

No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l'honestedat d'en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d'opinió del diari El Mundo a Balears, ell com a articulista que no ha deixat mai d'estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l'han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l'han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VII-03)

EL CONSERVADORISME DEL PSM. POLLENÇA.

"Creiem en las persones abans que en les pàtries i per això som d’esquerres i internacionalistes. Si això els molesta, doncs francament no ho entenc. I menys puc entendre aquest acostament a UM. La veritat és que és difícil creure’s això de que son d’esquerres. La febre del conservadorisme és la culpable". (Tomeu del Lloquet)

Un atac de conservadorisme sever ha agafat al PSM de Pollença. L’agrupació va decidir ahir per unanimitat elegir a Biel Cerdà com a candidat un altre cop per a les eleccions del 2007.

L’excusa a nivell autonòmic dels revisionistes pessemeros és la de no pactar amb partits espanyolistes. Senyors, nosaltres no som espanyolistes, ni catalanistes, ni nacionalistes de cap tipus, sinó internacionalistes. Creiem en las persones abans que en les pàtries i per això som d’esquerres i internacionalistes. Si això els molesta, doncs francament no ho entenc. I menys puc entendre aquest acostament a UM. La veritat és que és difícil creure’s això de que son d’esquerres. La febre del conservadorisme és la culpable.

Sabem que separats és molt difícil desbancar a les dretes. Però amb companys de viatge com aquests, que no volen saber res de nosaltres ni d’esquerres, és millor no viatjar. Hem treballat molts cops junts, uns més que els altres. Hem col·laborat amb molts projectes i mai ham tingut cap desavinença amb res. Doncs perquè no volen ni sentir a parlar de nosaltres? Molt fàcil, sols els seus dirigents seguiran fent el que vulguin, sense quasi control de les bases, sortint a les fotos sols... Amb nosaltres al costat el tant per cent de foto i protagonisme és disminueix. I tal vegada la feina augmenta. Al final primen més les sigles i les cadires que les idees i les polítiques. Nosaltres anem més enllà de les nostres sigles, som capaços d’abandonar-les per tal de que la cosa millori i vagi cap endavant. Ells tenen por de perdre un lloc al consistori.

S’ha de tenir amb conte que nosaltres tampoc les teníem totes pel que fa al pacte o coalició, però mai ens hem negat a parlar. Perquè creiem que en quant a les polítiques d’esquerra ens podíem avenir. Però el temps i els fets han demostrat que les polítiques d’esquerres han brillat per la seva absència, basta recordar la qüestió mediambiental i d’urbanisme: les circumval·lacions, el Vilar... entre d’altres.

Amb aquesta decisió heu fet contents a una part dels que creiem que pactar amb PSM era com pactar amb un partit moderat. I que no voliem passar per un pacte imposat des d’un partit que es creia superior tan sols perquè te una major representació. Les nostres idees i persones son tan vàlides o més que les de qualsevol partit. I no les canviarem ni ens sotmetrem a res per tal de guanyar un vot. Alomillor això ens condemna a ser minoria però ens dona la satisfacció de ser coherents amb el que pensem i no abandonar les nostres idees, és a dir, la nostra motivació política.

Però també heu decepcionat a un sector que vos creia d’esquerres i que volia un pacte. Que veia amb la unió de les esquerres la solució a un problema cada vegada més complicat.

Esper que a nivell autonòmic la cosa vagi millor i primin les idees. Aquí a Pollença pareix a ser que no. Això ens demostra de quin peu calça cadascun, i qui és realment l’alternativa d’esquerres al nostre poble. Amb ells o sense ells seguirem lluitant, seguirem endavant per fer polítiques d’esquerres perquè la nostra consciència i les nostres idees van per damunt de qualsevol sigles.

Article fet per: Tomeu del Lloquet.

Bloc Urxella

Palestina: entre l’espasa de la comunitat internacional i el mur de l’apartheid sionista

L’Estat israelià té carta blanca per assassinar arreu, com es pot comprovar als territoris ocupats i fins i tot als països veïns. Només a l’estat sionista se li permet de bombardejar la capital d’un país, en aquesta cas del Líban, i causar-hi centenars de morts sense que es prepari cap coalició internacional per aturar la carnisseria. La vida d’un/a palestí/na no val res; són persones de tercera categoria, ja que no formen part del poble escollit. I per a la comunitat internacional, la detenció d’uns soldats, professionals de les massacres, fa moure més cancelleries que l’assassinat de centenars de persones del Líban o Palestina. Qui pagarà pels crims de lesa humanitat causats per l’Estat israelià? Doncs els mateixos de sempre, és a dir, tot aquell que s’oposi a l’expan-sionisme israelià, ja que encara, per desgràcia, no s’ha arribat al màxim grau de degradació moral a què poden arribar els gestors del capitalisme mundial. (MDT)

El conflicte entre Palestina i l’Estat d’Israel torna a estar a la palestra mediàtica. Això no és cap novetat, ja que des de la creació artificial d’un Estat jueu en el 78% de la Palestina històrica, la lluita del poble palestí pel seu alliberament nacional ha estat sempre notícia. D’aleshores ençà la dinàmica d’acció-reacció-acció ha estat constant. A més, després del 1967, amb l’ocupació de la resta de Palestina, els palestins han proporcionat a l’economia israeliana la mà d’obra barata i fàcilment explotable que necessita. Aquí hi ha la clau veritable del conflicte: l’ocupació de Palestina i l’explotació capitalista dels seus habitants i els seus recursos (sobretot els hídrics) per part de l’Estat israelià.

La darrera reactivació de la confrontació es va produir fa uns mesos quan, en unes eleccions legislatives democràtiques a l’estil que agrada als dirigents imperialistes dels EUA, les va guanyar Hamàs (islamistes conservadors), cosa que no va agradar gens ni als governs d’Israel, dels EUA i de la UE.

La pressió política, econòmica i militar d’aquests governs sobre la ja prou depauperada situació de la població palestina va abocar alguna de les seves organitzacions armades a actuar contra Israel i va detenir un soldat del Tsahal. Davant d’aquesta acció, la reacció sionista ha estat el terrorisme cec contra la població de Gaza i l’ocupació militar de part d’aquesta porció de terra palestina.

A aquesta reacció primària, venjativa, li ha seguit una nova acció al sud del Líban (a la zona de les Granges de Xebaa, envaïda per Israel el 1967) en forma d’atac de les milícies d’Hezbol·lah a l’exèrcit israelià, que va acabar amb la detenció de dos soldats més. I un altre cop la reacció sionista ha estat irracional, afegint més llenya al foc, atacant la població del Líban, augmentant en centenars el nombre de civils assassinats i internacionalitzant, encara més, el conflicte palestino-israelià. Amb l’entrada del Tsahal al sud del Líban i veient la inoperància de l’exèrcit regular libanès per foragitar els invasors, queda palès el perquè la comunitat internacional tenia tant d’interès que les tropes sirianes abandonessin el Líban.

Aquesta mateixa comunitat internacional ha tornat a mostrar que en política internacional hi ha des de sempre dues vares de mesurar: mentre hi ha uns estats que han de complir fil per randa les obligacions internacionals emanades de l’ONU, sota dictat del govern dels EUA, n’hi ha d’altres que gaudeixen de butlla ianqui. Així, les resolucions de l’ONU 242 i 338, que exigeixen la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris ocupats a Palestina, continuen essent paper mullat; la resolució de fa un parell d’anys del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de l’Haia, el màxim òrgan judicial de l’ONU, que va dictaminar que el mur que Israel està aixecant a Cisjordània és il·legal perquè viola el dret humanitari internacional ha caigut en l’oblit més absolut; i que el relator de l’ONU sobre execucions extrajudicials, Philip Alston, pregoni que cal garantir que els assassinats de militants palestins als territoris palestins i a Israel no quedin impunes, són com clams en el desert. Fins i tot, en la darrera reunió del G-8 a Sant Petersburg, els grans gestors del capitalisme mundial han convertit els opressor en oprimits i les víctimes en botxins.

L’Estat israelià té carta blanca per assassinar arreu, com es pot comprovar als territoris ocupats i fins i tot als països veïns. Només a l’estat sionista se li permet de bombardejar la capital d’un país, en aquesta cas del Líban, i causar-hi centenars de morts sense que es prepari cap coalició internacional per aturar la carnisseria. La vida d’un/a palestí/na no val res; són persones de tercera categoria, ja que no formen part del poble escollit. I per a la comunitat internacional, la detenció d’uns soldats, professionals de les massacres, fa moure més cancelleries que l’assassinat de centenars de persones del Líban o Palestina. Qui pagarà pels crims de lesa humanitat causats per l’Estat israelià? Doncs els mateixos de sempre, és a dir, tot aquell que s’oposi a l’expan-sionisme israelià, ja que encara, per desgràcia, no s’ha arribat al màxim grau de degradació moral a què poden arribar els gestors del capitalisme mundial.

El govern criminal israelià no té cap interès a solucionar el conflicte i per això només pren decisions per empitjorar-lo. El mur de l’apartheid, l’accentuació de la colonització de Cisjordània i Jerusalem, l’assassinat de població civil, els bloquejos de tota mena, segrestos de ciutadans (incloent-hi diputats i minis-tres), l’empresonament de famílies senceres, la destrucció de cases palestines i d’infrastructures (centrals elèctriques, col•legis, etc.), la repressió i càstigs col•lectius, la tortura sistemàtica dels palestins segrestats, la nova ocupació d’una part de Gaza, ja donen una bona mostra de quina mena de democràcia senyoreja Israel, l’Estat més impune del món. Com bé diu Salah Jamal “l’objectiu és destruir Palestina i qualsevol esperança d’un acord pacífic i just”.

En aquesta manca de voluntat política de resoldre el conflicte mitjançant la negociació bilateral, cal emmarcar la proposta israeliana de desvinculació, és a dir, la retirada parcial i unilateral d’una part dels territoris ocupats, l’objectiu de la qual és convertir Gaza i Cisjordània en un munt de territoris fraccionats i completament encerclats per territoris annexionats a Israel, que en controlarà les entrades i sortides i els recursos hídrics, la qual cosa no és res més que una clara adaptació del model colonial tradicional.

Segons els sionistes, tot s’havia de resoldre, favorablement per a ells és clar, amb la desaparició física de Iàsser Arafat. Però la realitat és molt més dura que l’idealisme sense fonaments, perquè ni amb la mort d’Arafat ni amb la desaparició de l’escena política d’Ariel Sharon, Israel no ha fet cap pas per arribar a una pau justa al Pròxim Orient, ja que en cap moment ha volgut abordar la causa primigènia de l’enfrontament: l’ocupació sionista de Palestina.

Per arribar a una pau justa és imprescindible el diàleg entre l’OAP i el govern israelià amb vista a formalitzar la partició de Palestina (acceptada per l’OAP) en dos estats veïns viables, l’Estat palestí i l’Estat israelià, per a la qual cosa és imprescindible la retirada de les forces d’ocupació israelianes dels territoris ocupats en les diferents guerres àrabo-israelianes, la desaparició dels assen-taments dels colons de Cisjordània, el lliure retorn dels refugiats palestins i que Jerusalem sigui reconeguda internacionalment com a capital de Palestina.

Un cop alliberat del jou israelià, el poble palestí hauria de foragitar del govern l’islamisme fonamentalista i apostar per l’alliberament global, que només poden portar a terme forces polítiques socialistes i progressistes.

Països Catalans, 19 de juliol de 2006

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Cal treballar a les Illes per una estratègia de Bloc Nacional Alternatiu. A partir d’ara mateix i al marge de si el 2007 hi ha coalició de Progressistes o no.

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. Josep Valero, exdirigent carrillista (PCE) i del prosoviètic PCB-PCPE és el segon per la dreta. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Per Josep Valero, exdirigent carrillista del PCE i del partit prosoviètic PCB-PCPE.

En política les mateixes paraules agafen a vegades diferents interpretacions. Per no caure en el debat estrictament nominalista, intentaré explicar el que al meu parer hauria de ser el bessó d’aquesta proposta.

ALTERNATIU és plantejar amb claredat la voluntat de substituir un model de creixement a les Illes, basat en l’espontaneisme absolut del mercat i les expectatives de guanys ràpids del capital invertit. Sabem que això ens dur a situacions d’accentuació de les desigualtats socials, a afavorir la mà d’obra poc qualificada i cada vegada més temporal, a no considerar el medi ambient com un actiu col·lectiu, que minva de forma irreversible cada vegada que s’aposta per infrastructures faraòniques, etc.

L’optimisme dels que tan sols miren l’economia i el turisme en termes quantitatius, amaga l’autoengany de no veure que els beneficis del compte d’explotació amaga la pèrdua de valor del patrimoni natural, que a la llarga, de no corregir la tendència, ens durà a la fallida de l’empresa.

"És el que hi ha, i la resta és somiar truites”, “si ha anat bé fins ara, per què canviar?”; quan no juga amb la por, com va fer a les eleccions passades, “aquesta gent ens enfonsarà l’economia”, “són uns aficionats ignorants”, etc.

Els partits i col·lectius que defensam un model alternatiu hem de saber encarar el repte que tenim al davant. Cal que sapiguem fer “visible” la nostra proposta a més de proclamar que és necessària.

S’ha d’encarar un programa de transició del model a llarg termini, amb períodes de transició a curt i mig termini, rigorós tècnicament i que aposti per una ampla participació democràtica en l’elaboració i posterior control de les propostes i presentat com un conjunt coherent de més valors democràtics individuals, més drets socials i col·lectius.

Les propostes alternatives no sorgiran d’un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació. D’apostar clarament per l’autogovern del poble com a màxima expressió de la democràcia. És necessari que les organitzacions socials tenguin vocació de participar en la correcta administració dels recursos públics.

Un projecte alternatiu pot ser afavorit per una derrota electoral del Partit Popular, però aquesta derrota per si mateixa no pressuposa l’èxit d’un projecte alternatiu. Segons com, pot ser també el seu enterrament, si es confon popularment el que és un projecte alternatiu amb qualsevol canvi polític.

Un projecte alternatiu ha de tenir vocació de parlar clar i de no amagar els problemes. S’ha de basar en els problemes de la gent i no en promocions publicitàries. S’ha de definir com un projecte en contínua construcció i mai com un receptari de fórmules miraculoses.

Els partits polítics que ens definim com alternatius, no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals. El nostre compromís hauria de ser treballar junts per aixecar de veres el nostre país; obrir espais comuns de debat per a la ciutadania i la seva problemàtica; dissenyar la societat possible a construir a les institucions i al carrer; treballar per un canvi de cultura col·lectiva que no sigui un pur seguiment del consumisme, la banalitat, l’ostentació material, la repetició dels quatre llocs comuns mediàtics, de no veure el món més enllà dels dos pams de nassos del nostre narcisisme i egoisme. És a dir un projecte alternatiu, només pot néixer d’una cultura i pràctica social alternativa.

Les forces polítiques que ens proclamam alternatives tenim molts de llocs on fer feina junts. Impulsar valors i actuacions alternatius a la societat civil, hauria de ser el nostre horitzó comú, la nostra complicitat, el nostre codi ètic i transformador.

NACIONAL, és a dir, un projecte autònom i gestionat a les pròpies Illes. El marc de trobada de les forces alternatives a les Illes ha de tenir un component específic, propi de la formació social que propicia la insularitat. i s’ha de fer valer com a tal, a la resta de l'Estat, a la UE i a tots els fòrums que calgui.

Imposar aquesta dinàmica xoca amb tota la inèrcia del concepte centralista tradicional de l’Estat espanyol. També en l'interior de les forces d’esquerra d’àmbit estatal es produeix aquest conflicte. Només es pot resoldre o bé acceptant la lliure determinació dels pobles que composen l’estat, per després establir relacions federals o confederals; o bé mantenint uns criteris unitaristes.

Esquerra Unida de les Illes Balears veu la importància d’una força com Izquierda Unida a nivell federal. A les Illes Balears sempre hem aconseguit que ens respectin els acords i aliances que hem establert de forma pròpia i que seguirem fent.

Sobre aquest principis no pot haver-hi ambigüitats. Especialment amb l’ofensiva del Partit Popular que torna fer bandera de la “naturaleza indivisible de la Patria”, acompanyada d’algunes opinions de “barons” del PSOE, i que pretén dimonitzar tots els “nacionalismes perifèrics”, santificant per omissió el "nacionalisme espanyol" com un fet de dret natural intemporal, indiscutible i inamovible.

A part de les característiques insulars, l’existència de la llengua i cultura catalana, és un altre component essencial per la proposta alternativa. No se pot combatre l’anomenat “pensament únic”, sense reforçar la multiculturalitat i mantenir aferrissadament les característiques de la cultura nacional de cada poble. Cal endegar un projecte global de societat per tal de situar la llengua i cultura catalana en condicions d’afrontar els reptes de la globalització. Això implica les mesures dintre del territori lingüístic propi, el paper del català dintre del conjunt del Estat i a les seves institucions, a la UE, als mitjans de comunicació globals, etc.

Esquerra Unida de les Illes Balears conseqüent amb el reconeixement de les característiques nacionals de les Illes, entén que hi ha un marc estratègic de col·laboració amb les forces nacionalistes de les Illes, que a més comparteixen valors de societat alternativa. Respectant les diferències sobre l’ideal de l'estat final, pensam que la coincidència en reconèixer el dret d’autodeterminació de les Illes i el fet de coincidir en impulsar els valors alternatius en la societat civil illenca, són bases sòlides per treballar en projectes que van més enllà de determinades conjuntures o hipotètiques coalicions electorals.

BLOC és tal volta la millor expressió per manifestar la idea d’un projecte compartit amb una pluralitat de components. Les propostes alternatives i nacionals poden ser diverses i imaginades de forma diferent, segons les prioritats ideològiques. El major paper o no del sector públic de l’economia, el tipus de fiscalitat, l’opció independentista o no, com s’expressa la solidaritat entre pobles, el paper de la Unió Europea i l’articulació europea de les opcions alternatives, el productivisme de l’economia i la seva alternativa, les prioritats de les necessitats socials...i un llarg etcètera de temes poden explicar el perquè les ideologies comunistes, socialistes, llibertàries, nacionalistes, ecologistes, s’expressin en partits polítics diferenciats.

També és veritat que hi ha ja poca gent, que a l'hora de definir-se com alternativa, progressista, revolucionària, transformadora, es situï de forma exclusiva i excloent, en un únic camp ideològic. El major o menor èmfasi en un aspecte o un altre, fa que les opcions de la militància política siguin unes o altres. Tot i així, estem lluny de les etapes de l’afirmació militant, qui té dos dits de front, admet que el seu partit té moltes coses a millorar i que es poden aprendre moltes coses de les altres forces alternatives.

Quan arribem a les simpaties dels votants, les motivacions són encara més transversals. Posats a triar, s’escull per tradició, confiança en les persones, fidelitat a les sigles, atracció de programa, però cada vegada menys hi ha incondicionalitat. No són pocs els que xapen el seu vot en unes eleccions, els que els agrada una mica d’aquell i una mica de l’altre, els que diuen que les opcions alternatives han de fer un esforç de síntesis.

Vaig participar a la campanya general de Progressistes. Puc dir que entre els militants dels partits i l’entorn comú de simpatitzants, hi havia motivació i il·lusió en l’objectiu de treure el diputat i el programa d’actuació pactat. Hi havia respecte mutu, sentiment de complicitat, esperit fraternal en el sentit republicà del terme. Sols unes veus aïllades qüestionaren públicament l’acord des del camp nacionalista, la dels que defensen una opció lliberal i no alternativa del nacionalisme, i l’opció que prengueren va ser votar al PSOE! També alguna franja de vot immigrant d’Esquerra Unida pogué votar PSOE, per reticències al nacionalisme. Però en conjunt més de 40.000 vots a les Illes no són xifres gens menyspreables en el context en què es donaren. I encara que no sia comparable, per l’abstenció que hi va haver a les eleccions al Parlament europeu, la dispersió de vot i els resultats entre les opcions que defensaven per separat el PSM, ERC, EU i una part dels Verds, no és que obrin vies massa engrescadores. En contrapartida, en els resultats al Referèndum Europeu, la cooperació unitària de les quatre forces, va coincidir amb uns resultats dels NO i vots en blanc, que situen les Illes Balears en uns dels percentatges més elevats de l'Estat espanyol.

És veritat que el vot que tingué Progressistes no va ser la suma anterior dels partits per separat. Tampoc va produir un vot de descontent cap a l’abstenció i de crítica a les decisions de les direccions. El 14-M, la provocació del PP, la xafogor dels 8 anys de PP, varen dur a què votants habituals del PSM, d’Esquerra Unida, dels Verds, d’Esquerra Republicana, optessin pel vot útil al PSOE i així ens ho digueren, i bastants havien canviat el vot poc abans del dia de les eleccions. Els semblava malament el projecte unitari? No, més bé al contrari. Però la transversalitat entre el vot de gent que es considera més o manco d’esquerres i nacionalista i les opcions possibilistes del PSOE, és un altre component de la realitat, que cal considerar, i de debò.

Electoralment la dispersió d’opcions afavoreix l’efecte del mal anomenat “vot útil”. No és un argument suficientment sòlid per justificar per si sols el fer una coalició electoral, encara que té la seva importància.

No es pot extrapolar mecànicament l’experiència de coalició d’unes eleccions generals a unes eleccions municipals i autonòmiques. També em semblen molt respectables les prevencions dels que tenen por a les decisions preses per raons merament tàctiques, les que es pregunten què quedarà de les senyes d’identitat de cada força política, el paper de les persones i dels dirigents, les pors davant el camí que s’obri, el marge de maniobra de cada força dintre d’un acord global...

Una estratègia de BLOC és una aposta de recerca contínua, on quasi tot està per fer i res està escrit. Si imaginéssim un eix d’ordenades de drets nacionals i col·lectius i un eix d’abscisses de programes socials i alternatius, on cada força política marqués el seu punt de vista en un determinat assumpte, ens resultaria que cada força política tindria al final un dibuix propi que resultaria d’unir les seves valoracions puntuals en cada qüestió. Caldria comparar el que es comparteix en tots els dibuixos i el que queda fora. Treballar el comú seria fomentar una cultura de BLOC, explicitar les diferències seria mantenir els perfils partidaris. No es poden fer les dues coses a la vegada? No és així com en realitat i de forma més intuïtiva ens veuen molts de votants?

A mode de CONCLUSIÓ crec que cal treballar a les Illes per una estratègia de Bloc Nacional Alternatiu. A partir d’ara mateix i al marge de si el 2007 hi ha coalició de Progressistes o no. El dia següent de les eleccions, estiguem totes les forces al Parlament o no; haguem derrotat el PP o no, a la societat civil i a qualsevol institució, haurem de treballar amb aquest horitzó estratègic. El 2007 no s’ha de convertir en una obsessió malaltissa. No ens hauria de paralitzar, ni fer afavorir, encara que indirectament, l’estratègia del “vot útil”. Cal aturar la destrucció, però no me val qualsevol altra construcció.

El 2007 s’ha de veure com una oportunitat per poder fer més via i fer més sòlid un projecte de futur. Pens que una coalició discutida per baix, de l’estil de Progressistes, seria la millor fórmula política per avançar. Però entenc també els reticents. Anem fent feina, i seguir treballant a la societat civil. La tossudesa dels fets, ajuden a clarificar les confusions nominalistes de les paraules. En qualsevol cas, respectem sempre els debats interns dels partits, les seves decisions sobiranes, i apostem per la construcció positiva i les bones relacions entre les forces alternatives, també com un component estratègic del nostre tarannà i de l'horitzó de futur que volem dissenyar.

Josep Valero

Web Esquerra Unida

Miquel López Crespí ha escrit una epopeia mallorquina contemporània: Estiu de foc.

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.

La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front.

Gabriel Janer Manila.

"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novel·la exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la il·lusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

El llibre ens planteja, bellament novel·lades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

Per Gabriel Janer Manila.

Publicat en El Día del Mundo (21-IX-98)

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)

Les novel·les de la guerra civil.

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí L'Amagatall, Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998.

Per Josep Massot i Muntaner

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'Illa en calma.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Un tango de gardel en el gramòfon publicat per l'editorial Setimig del País Valencià.

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

"D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes 'elegides' per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i el franquisme

Aleshores sa Pobla era "La Puebla". Haureu endevinat que parlam dels anys cinquanta. Vivíem enmig del reialme victoriós del franquisme i del més ranci nacionalcatolicisme. El Papa Pius XII imperava damunt tot l'orbs catòlic (sa Pobla inclosa). Ja mancava poc per al Concili Vaticà II i la profunda reforma que iniciaria Joan XXIII. El 1949 sa Pobla rebé la visita de la Verge de Lluc. Murta i brins d'olivera enmig dels carrers. Estols de beates anant amunt i avall. Càntics i rosaris a la l'església. Misses concelebrades. La Verge de Lluc va ser designada batlesa honorària. Es bastí una capella especial que va ser beneïda a mitjans dels anys cinquanta. Mentrestant nosaltres formàvem en el pati de l'escola i ens feien cantar aquella munió d'himnes dels vencedors en la guerra civil, drets, arrenglerats davant la porta de cada aula, sense poder moure'ns tot el temps que durava la tortura. Aleshores (1957) només arribaven a sa Pobla uns tres-cents diaris (per a una població de deu mil habitants).

D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes "elegides" per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil. Dècades de setmanes santes que volien ser silencioses, "profundes" (nosaltres, els al·lots, anàvem a veure els diferents "passos" tot esperant els caramels que familiars i amics ens donarien). Misses i comunions diàries. Eternes prèdiques dels sacerdots (especialment dels reverends Antoni Aguiló i Jaume Vallès) contra el "ball d'aferrats", les pel·lícules que no fossin qualificades (pecat mortal les qualificades amb un 3 o un 3R en el portal de l'església!). Oficis de més d'una hora de durada. Predicacions per a salvar el món del comunisme. Més oficis solemnes en el dia de la Sagrada Familia. Cursets de cristiandat (la República havia volgut enterrar el catolicisme; ara es tractava de lluitar contra aquella herència de maçons i marxistes).

L'obligatòria assistència a les activitats de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., si una al·lota es volia treure el certificat d'haver fet el Servicio Social. Deien els anuncis publicats en la premsa local: "Presentar a la Delegada Local de F.E.T. y de las J.O.N.S certificado de nacimiento, expedido por el registro civil. Certificación de residencia del Ayuntamiento. Dos fotografías de carnet y 27 pesetas en metálico". Activitats del Secretariado de Caridad. Els pobres de sa Pobla. Deia la premsa local: "Ha sido entregado a todos los pobres de nuestra Parroquia el correspondiente aguinaldo navideño. Es altamente satisfactorio y conmovedor ver las caras alegres y risueñas de los pobres al ver cubiertas sus necesidades para pasar las fiestas más entrañables del año". Excursions al monestir de Lluc (més ofrenes a la Verge, més rosaris) organitzades per la Delegación Provincial de Sindicatos (la delegació local recollia diners per a bastir un nou tron a la Verge). A l'estiu, els joves de l'Institut hem d'anar unes setmanes al Campamento de la Victoria (més bona nota en l'assignatura Formación del Espítiru Nacional) i restar en mans dels dirigents feixistes del Frente de Juventudes. Sortides en tren cap a Inca on hi ha concentració de tots els joves de l'Illa. Obligats a cantar el Cara al sol una i mil vegades. Montañas nevadas, Yo tenía un camarada, enmig de la mirada complaent dels sacerdots que ens acompanyen i que, a la Victòria, ens faran resar cada dia per Franco i José Antonio. Des de la trona, cada diumenge, propaganda de les eternes excursions a Lorda. Per Sant Josep se celebrava el Día del Seminario (preservar la fe contra els comunistes que a Rússia i a la Xina mataven i torturaven els missioners, explicaven). Conferència del professor de Formación del Espíritu Nacional que conta les barbaritats d'indis i negres, la incultura dels països africans (mengen carn humana, adoren animals... sort dels missioners que els hi porten la fe autèntica!).

L'any 1957, en aquest Día del Seminario es recullen 13.000 pessetes. Tres seminaristes poblers (Joan Soler Planas, Sebastià Franc i Mateu Buades) ens expliquen que la humanitat no podria funcionar sense monges i sacerdots. Exaltació de les missions. Col·lectes en favor de les obres del nou seminari. En un parell de dies, s'aconsegueix arribar a la xifra de 54.768 pessetes. A l'horabaixa assistència obligatòria de tots els alumnes de les escoles a l'església parroquial: commemoració del Día de los Caídos. Més Cara al sol i més hores de braços a la romana. Ofrenes de flors a la paret del temple on hi ha la creu i el nom dels poblers (d'una part ben determinada dels poblers!) morts a la guerra. A la casa dels sindicats feixistes una altra lectura del testament de José Antònio. Avorrit discurs del cap local de F.E.T. y de las J.O.N.S.

Dia 23 de març de 1957 ingressen en el noviciat de Religioses Franciscanes (a Pina) dues al×lotes pobleres: na Micaela Socies Socies i n'Antònia Comas Comas. Per primera vegada ens fem conscients dels atacs que es fan des de la trona contra els jueus ("que mataren Nostre Senyor Jesucrist"). Alguns veïns ens ensenyen els cognoms dels xuetes. En el Campamento de la Victoria, els monitors feixistes ens expliquen que "los judíos hacen olor". Primeres lliçons pràctiques de racisme i xenofòbia. A les nits els més bèsties dels nostres companys es dediquen a pintar la cara d'alguns al×lots suposadament "xuetes" amb pasta de dents. Insults contra els Aguiló-Forteza-Piña o Bonnín (per dir només un parell de cognoms). Exposició de "flores y plantas" organitzada per la Sección Femenina. Festa de la Congregación de las Hijas de María. Més cursets de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. "para promocionar la mujer de La Puebla" (trenta alumnes participen en un curset de religió, confecció de vestits, puericultura i cultura general).

L'escriptor Guillem Cabrer ens informava en el seu opuscle L'església mallorquina i els intel.lectuals dels anys 70 (Ciutat de Mallorca, 1980) del ferotge control que l'Església vencedora en la guerra civil, l'església de la croada i el nacionalcatolicisme, exercia sobre l'ensenyament a les Illes, sobre la vida dels mallorquins en general. A Ciutat, amb ajut del règim i del capital (especialment de can Verga, en el cas dels frasciscans) es basteixen els edificis dels frares del Bavarall, de Madre Alberta, el de les Agustines, de les Teresianes, el de la Immaculada, les ampliacions dels col.legis dels Jesuïtes, Teatins, etc, etc.

Els seminaris tenien una importància cabdal pel que fa a l'educació del poble mallorquí. Hem de pensar -com molt bé explicava Guillem Cabrer- que "la situació acadèmica mallorquina de la postguerra era, senzillament, desoladora. Molts de professors de reconeguda vàlua havien estat purgats, l'ensenyança laica era temuda, les escoles nacionals havien estat desacreditades, els instituts eren mal vists pels ulls de la bona societat...". Molts fills de pagesos -i bona part de la fornada d'escriptors dels anys setanta- s'eduquen en els seminaris d'aquella època. Concretament en el Diocesà, el dels Franciscans, el dels Sagrats Cors, el dels Teatins, el de la Missió i el de La Salle. El Bisbe Hervàs impulsa la creació d'un Seminari Nou i dels famosos "Cursillos de Cristiandad". Hervàs es traslladat a Ciudad Real i l'any 1955 pren possessió de la mitra mallorquina Jesús Enciso Viana.

Enciso Viana consolida la idea dels "Cursillos de Cristiandad" i esdevé columna vertebral del poder de la dictadura feixista a Mallorca. Organitza el control dels creients en aquesta línia d'exaltació del franquisme. Són conegudes de tothom les seves normes i directrius emeses en cartes pastorals: sobre la moralitat en les platges; referent a l'Acció Catòlica; organitzant manifestacions marianes, les famoses setmanes de la joventut i les processons multitudinàries; recomanant a ecònoms i vicaris el control sobre la pràctica dels feligresos, mitjançant un arxiu secret on se'n recollís l'assistència a missa i la freqüència amb què rebien els sagraments...

De totes maneres potser el més perdurable d'aquest pontificat nacionalcatòlic hagi estat la creació i consolidació del Seminari Nou, ubicat a la possessió de Son Gibert, en el Rafal. El primer Rector d'aquest Seminari va ser Francesc Payeres, que després seria substituït per Pere Sureda (juny de 1960). Des del curs 1956-1957, tots els alumnes de l'antic Seminari ja es troben en el nou.

Molts dels escriptors educats en aquests seminaris es rebel·len i amb el temps van bastint una obra ben diferent d'aquella que els seus professors haurien volgut. Enfront d'una moral closa, com havien rebut, ens parlaran d'uns costums lliures; enfront d'un Déu creador posen l'ateisme i el materialisme; enfront d'una llengua oficialment imposada, defensen, estudien, aprenen i publiquen en una llengua pròpia. ¿Qui són aquests escriptors revoltats contra la falsa moral imposada per una Església al servei de la dictadura franquista? Guillem Cabrer ens parla de Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner, Sebastià Mesquida, Joan Moll, Jaume Santandreu, Guillem Frontera, Pere Orpí, Biel Moll, Jaume Oliver, Joan Miralles, Joan Bestard Comes, Pere Llabrés, Francesc Barceló...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

"Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic. (Miquel López Crespí)

Trotski i la cultura.

Tornant als debats referents al Proletkul, recordem que Trotski, juntament amb tota la vella guàrdia bolxevic, és el més ferm defensor d'una organització d'avantguarda dels treballadors, però neguen la possibilitat que el proletariat s'organitzi en destacament d'avantguarda cultural talment com ho ha fet en el camp polític. Altres enfrontaments de Trotski s'esdevenen amb els corrents estrictament "formalistes", per exemple, el grup de renovació lingüística i literària en el qual fan feina, per exemple, R. Jakobson, autor de La poesia moderna russa, B. Eichnenbaum, que va escriure La melodia del vers líric rus...

El poeta Maiakovski.

La direcció dels bolxevics té greus problemes amb investigadors de la talla de V. Propp, A. Skaftimov i, sobre tot, Víktor Sklovski. En el llibre de Víktor Sklovski traduït a l'espanyol com a Cine y lenguaje (Barcelona, Anagrama, 1971), a part d'interessants articles analitzant els primers anys del cinema soviètic, amb opinions sobre Eisenstein, Kuleixov o Dziga Vertov, podem copsar molt bé els motius dels atacs de Trotski i una part del partit bolxevic contra el que anomenen "formalisme cosmopolita". Els atacs de Trotski contra el "formalisme poètic" es basen en les concepcions que els formalistes tenien del fet literari i poètic que, com es pot comprovar, comparteixen alhora una part dels futuristes i dels nous directors de cinema, especialment Eisenstein i Vertov, per dir solament uns noms. Poetes formalistes i cineastes consideren el llenguatge artístic, sigui literari o cinematogràfic, com a objecte de feina vàlid en si mateix. Consideren l'obra igualment com un procés en construcció i volen que l'obra rompi amb l'automatisme de la percepció clàssica. Són partidaris de l'experimentació rupturista del llenguatge literari, pictòric, musical, teatral o cinematogràfic. Trotski creu, al contrari, que segons quina mena d'experimentació pot allunyar l'art de les masses populars i s'aferra a l'exemple del que la burgesia ha aconseguit fins ara. La discussió encara és oberta i, com és de suposar, els materials dels debats són prou abundosos. El cert és que amb la consolidació de la tendència estaliniana s'afermen igualment els components conservadors de la cultura soviètica. Recordem que és una època en la qual molts intel·lectuals procedents del tsarisme, militars, professors, economistes, arquitectes, s'apunten als bolxevics. Nous "comunistes" que aprofiten la situació de poder assolida per a atacar i en alguns casos perseguir la "vella guàrdia" leninista i trotskista del disset i d'abans de la Revolució. Futuristes, formalistes, membres del Proletkul, els grups experimentals en tots els camps de la cultura són represaliats, silenciats i, com hem explicat, alguns acaben, com els mateixos trotskistes i anarquistes, a la Lubianka i en els camps de concentració que es comencen a estendre per tot l'URSS. Altres, l'exemple més evident és del poeta Maiakovski, se suïciden en no poder resistir més les pressions de la nova burocràcia.

El gran director de cine Eisenstein.

L'aproximació al poeta escrita per Víktor Sklovski titulada precisament Maiakovski (Barcelona, Anagrama, 1972) il·lustra a la perfecció l'època i els debats que comentam. No en parlem d'aquell viatge al cor del poeta que podem seguir en les cartes d'amor de Maiakovski escrites a la seva companya, Lili Brik, recull que, amb el títol de Cartas de amor de Lili Brick publicà en espanyol Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970) i que, en plena dictadura franquista, compràvem d'amagat a les golfes de les llibreries de Palma o Barcelona. Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic.

Per a conèixer a fons els debats que sobre la nova cultura socialista tenien lloc a l'URSS abans de la degeneració estaliniana, llegíem munió d'obres al respecte. Record aquella interessant recopilació de texts dels formalistes rusos d'avantguarda titulat precisament Formalismo y vanguardia de Tiniànov, Eikenbaum i Xklovski editat per Alberto Corazón (Madrid, 1973), la història del teatre rus titulada El teatro ruso: del imperio a los soviets (Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965), Vanguardismo y realismo, de Piero Raffa (Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968) i tants i tants de llibres més que ens servien per a aprofundir en aquells debats.

Però el coneixement de la intensa lluita de classes cultural que s'esdevenia a l'URSS ens demostrava que no tot eren flors i violes en el camp de provar de bastir una cultura d'esquerres. Els esdeveniments de l'URSS i el que s'esdevenia en el món ens veia veure que la lluita contra l'herència del passat no era una tasca tan senzilla com podia semblar fent un seguiment superficial dels esdeveniments que des de la Revolució d'Octubre tenien lloc dins en el camp de la superestructura ideològica i cultural tant burgesa com socialista.

En el camp de la cinematografia ja no hi haurà noves provatures del tipus El cuirassat Potiomkim, La vaga o Octubre. Dziga Vertov serà silenciat. L'acusat nacionalisme rus de pel·lícules com Alekxandr Nevski o la premonició tenebrosa d'Ivan el Terrible ens fan veure amb claredat i sense cap mena de subterfugis com, per desgràcia, els anys de lliure creació creació artística, d'experimentació formal, de recerca en tots els camps de la cultura, han finit definitivament. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats. Amb les consignes de Stalin i Jdànov desapareix la sana influència del primer comissari soviètic de cultura, Anatoli Lunatxarski.

Miquel López Crespí

El PSM de Campos proposa cedir gratis terrenys als empresaris.

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

El PSM, preocupat pel fet que Campos pateixi la greu crisi de l'agricultura i "fonamenti la seva subsistència en el monocultiu de la construcció, amb un boom d'una urbanització desmesurada que un dia pot acabar i deixar un futur incert per al municipi", ha proposat a l'equip de govern dirigit per l'alcalde Andreu Prohens (PP) cedir de forma gratuïta terreny públic als industrials. Joan Juan, portaveu nacionalista, afirma: "Si l'Ajuntament cedeix per un període que sobrepassa els vint anys un terreny municipal, com per exemple un espai del camp d'esports per a una empresa privada que gestionarà la piscina, per quin motiu no fa un esforç per a cedir sòl a empreses que vulguin instal·lar els seus tallers o naus, creant així llocs de treball i no consolidar la perillosa dependència de la construcció". El PSM adverteix que en el terme de la comarca del Migjorn "no s'ha creat una infraestructura industrial; ni tan solament no existeix un projecte de polígon en condicions". En pobles veïns com Llucmajor, Porreres, Felanitx i Santanyí si que estan planificades les àrees industrials.

Notícia del Diario de Mallorca del 16 d'Agost de 2006

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

Hola a tots/es des de Alaró.

Ja és oficial El PSOE d'Alaró, i totes les altres forces polítiques, Unió Mallorquina (Regionalistes), PSM (Nacionalistes) i el PP (sobren etiquetes), no pensen realitzar cap acte institucional de condemna del Cop d'estat de juliol de 1936, i de la posterior dictadura Franquista. El PSOE, amb el seu batle al capdavant, no ha volgut saber res de res sobre aquest tema, aduint que l'Ajuntament Alaroner, ja va fer tot el que havia de fer quan va subvencionar l'exposició, que sobre el 75 aniversari de la proclamació de la II República es va realitzar a Alaró entre els mesos d'abril i juny de 2006. Amb aquesta negativa, el PSOE incompleix les seves pròpies iniciatives, que a nivell estatal ha vingut promovent, dença que el Partit Socialista va prendre possessió del govern d'Espanya.

A nivell autonòmic, el PP s'ha negat a condemnar, per enèsima vegada, el cop d'estat i la dictadura del Franquisme, si en el mateix ple del Consell de Mallorca, no es condemnen els crims comesos en la zona republicana, l'assassinat de Calvo Sotelo i la vaga revolucionària d'octubre de 1934.

A nivell personal no descarto altre tipus de contactes per a intentar, en aquests dies que queden, que el PSOE i l'ajuntament condemnin amb un acte institucional el cop d'estat i la dictadura Franquista.

Seguiré informant.

Marçal

Web Ixent

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom