Per una Esquerra Alternativa

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys setanta.

"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que va ser criminalitzat pels carrillistes i altres sectors dogmàtics i sectaris propers al PCE.

Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels "encerts", especifiquen:

"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".

L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".

Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un il×legible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.

Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta.

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèl·lules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions il·legals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

"Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental i el teatre mallorquí contemporani.

Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Balnquerna.

Quan comença l'obra de teatreCarrer de Blanquerna, publicada recentment per Edcions Can Sifre, han passat més de vint anys d'ençà la transició. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.

Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut.

És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.

Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.

És una època d'immensa joia i felicitat per als oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.

Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Les altres obres de teatre, com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Homenatge Rosselló-Pòrcel que obtengué el Ciutat d'Alcoi 1984 o El cadàver, editat per Pagès Editors de Lleida el 1998, corresponen a situacions completament diferents de les que hem indicat parlant d'Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Una història a part seria també l'estudi de les circumstàncies que contribuïren a anar bastint les obres u>Ara a qui toca, Premi de Teatre en català Carles Arniches 1972, Les germanies, Premi Especial Born de teatre 1975 o Atzucac, Premi de Teatre Ciutat de Granollers 1990. L'obra El cadàver, que va ser editada per Pagès Editors l'any 1997, és un cas molt especial. Escrita en uns moments de col·laboració amb la companyia Teatral "Taula Rodona" de Ciutat, que dirigien Bernat Pujol i Adolfo Díaz, l'obra va ser estrenada en el Teatre Principal de Ciutat l'any 1996 i, posteriorment, de mans de la directora Teresa Gelpí, va ser representada a Barcelona i altres indrets del Principat.

Però l'objectiu d'aquest article era situar, de forma breu i sintètica, Carrer de Blanquerna en l'època i circumstàncies en la qual va ser escrita.

Els protagonistes de l'obra, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d'un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d'analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la redacció de Carrer de Blanquerna, el que més m'interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d'aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l'herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s'havien defensat fins aleshores.

Miquel López Crespí

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (iII)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)

Un dels nombrosos articles de l'escriptor Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares defensant l'Obra Cultural Balear (OCB) i que va merèixer les felicitacions de la direcció de l'Obra Cultural Balear.

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, il×lustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".

D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excel×lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

"Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga..."

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Maria Antònia Munar i Miquel López Crespí el dia de la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort).

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel×lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien instal×lat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Diari de Balears: On és l'esquerra?

"Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?" (Miquel Payeras. Diari de Balears)

Aquesta setmana la coalició PP-UM rebutjava les esmenes de l'esquerra presentades al projecte de llei de rebaixa de l'Impost de Successions i Donacions. Lògic. Tota la dreta del món occidental està atacant en els últims anys aquest impost. Perquè és liberal. Perquè incrementa la manca d'igualtat d'oportunitats. Perquè, en paraules del manifest signat als Estats Units per, entre d'altres, Bill Gates, Georges Soros i l'economista liberal Paul Krugman, disminueix la possibilitat de la «circulació de les élites». És a dir, impulsa la desigualtat per naixement. Per això el rebutgen els liberals nord-americans i el defensen els conservadors i ultra conservadors, ja que és una de les mesures més retrògrades que ha pres George Bush. A Balears, la coalició PP-UM defensa la fàctica supressió d'aquest impost igual que a la resta d'Espanya fa, ara, Esperanza Aguirre a Madrid, o defensava, abans, Rodrigo Rato. O a Itàlia també va fer Silvio Berlusconi. És pertinent la citació dels personatges nacionals i internacionals per adonar-se de amb qui s'alienen Jaume Matas i Maria Antònia Munar. A l'esquerra i el nacionalisme opositor la cosa ha caigut... doncs, com sempre: EU-Verds aixequen una mica la veu, el PSOE no gaire i el PSM no consta si té opinió al respecte. En una societat com la balear, a un any de les eleccions, una mesura com aquesta hauria de posar en peu de guerra l'oposició. Primer, per una qüestió de principis, ja que els privilegiats que se'n beneficiaran seran una ultra minoria mentre que els perjudicats -via eliminació d'una font d'ingressos per a l'hisenda pública regional- són la immensa majoria, més quant manco tenen. Dos, per una qüestió d'interès partidista, de pragmàtica forma d'actuar: la majoria dels votants a les eleccions locals i regionals de l'any que ve seran emesos per persones que guanyen en tota la seva vida professional una quantitat que ni de lluny els permet estalviar i invertir el suficient com per beneficiar-se d'aquesta mesura que els perjudica en restar entrada de doblers públics. El mateix PP ho reconeixia implícitament en dir que la iniciativa beneficiarà els que hagin estalviat «manco de 400.000 euros». Ara vostès suposin qui pot estalviar «manco» d'aquesta quantitat i, posem per cas, més de 50.000 euros, amb la intenció de cedir-la o llegar-la i se n'adonaran de la injustícia que suposa la iniciativa. En condicions polítiques normals seria una actuació suïcida per part del partit del Govern, perquè amb una normal oposició l'atac seria fàcil i amb conseqüències devastadores. Tanmateix, el PP i UM la perpetren al manco d'un any de la cita electoral. Perquè naturalment saben que la resposta serà poca, o nul·la. I tenen raó. A la vista està. No estaria malament saber quants de dirigents dels partits d'esquerra se'n beneficiaran d'aquesta mesura. Què hi posarien messions, vostès, que són més d'un i de dos i de tres...?

És el mateix que passa en tants d'altres àmbits. Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2848+6+164276

(2-VII-06)

"Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes". (Miquel López Crespi)

El PSM i Maria Antònia Munar

Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon.

Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, l'inici d''un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I així sincerament no anam a part ni banda.

Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.

Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-VII-06)

Reflexions en l'adéu de Pere Muñoz

"Les cucales de la comandera varen impedir veure que no es pot prescindir de ningú, ni de Mateu Morro, ni de Pere Sampol, ni de Pere Muñoz, ni de Mateu Crespí,... La tasca és dura i fan falta molts de braços i molts de caps ben posats. Calia un reflexió molt més tranquil·la i reposada de quin hauria de ser el millor escenari per al nacionalisme mallorquí i balear, un diagnòstic clar i que, amb tots els matisos que calgui, pogués ser compartit per tothom, sense deixar quasi el cinquanta per cent de la militància fora de joc". (Jaume Lladó)

"Aquesta nova passa cap a la desfeta del PSM m'ha deixat trist i cappiu". (Jaume Lladó)

"Durant els anys del Pacte de Progrés el PSM es va abocar en la gestió de les institucions i, contràriament al que feren altres forces polítiques, no es va saber aprofitar la situació per enfortir l'aparell del partit i créixer amb força amb el suport d'una tasca ben feta". (Jaume Lladó)

"El necessari procés de renovació es va enfocar malament. Qualcú va pensar que renovar volia dir fer tabula rasa de tot, prescindir dels homenots que tant havien fet durant tants d'anys pel partit, com era el cas, per exemple, de Mateu Morro, i començar de zero. Això ja va crear moltes ferides i malastrugances personals de difícil guariment, però encara fou més greu. Semblava que tothom volia administrar el que quedàs del partit, maldament només fossin quatre cendres". (Jaume Lladó)

" Els debats sobre el futur no s'haurien d'haver fet mai en quatre dies i des d'una posició de força a veure qui guanya. Així ineludiblement s'havia de trencar el partit". (Jaume Lladó)

En Pere Muñoz el vaig conèixer ja fa molts d'anys a la Univesitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, quan encara era un jovençall ple d'idees i projectes. La imatge del seu adéu de l'Ajuntament de Palma, que va publicar divendres Diari de Balears, m'ha tornat a remoure les nafres. Ja hi havia començat a posar call, però aquesta nova passa cap a la desfeta del PSM m'ha deixat trist i cappiu.

Com a amant de la terra que som, sempre havia aspirat al creixement del nacionalisme polític fins a arribar a uns nivells que li permetés governar el país, si mes nó, amb el suport de qualcú més. De fet, durant uns anys va semblar que s'havia encetat el camí que ho havia de fer possible. El PSM, en aquell moment el representant màxim d'aquesta ideologia, anava avançant. A cada escomesa electoral apujava la seva representació de regidors, batles i diputats. Els èxits obtinguts els anys noranta demostren clarament que és possible connectar amb els electors. Ara tot això s'ha trencat. Hi ha analistes que ho atribueixen als canvis que s'han produït a la societat mallorquina durant aquests anys, sobretot per l'augment de la immigració, que seria poc donada a votar els partits nacionalistes. No ho crec. De fet, a altres indrets amb una presència semblant d'immigrants el nacionalisme no se n'ha vist afectat.

Per mi els problemes varen ser bàsicament dos. El primer, que durant els anys del Pacte de Progrés el PSM es va abocar en la gestió de les institucions i, contràriament al que feren altres forces polítiques, no es va saber aprofitar la situació per enfortir l'aparell del partit i créixer amb força amb el suport d'una tasca ben feta.

En segon lloc, el necessari procés de renovació es va enfocar malament. Qualcú va pensar que renovar volia dir fer tabula rasa de tot, prescindir dels homenots que tant havien fet durant tants d'anys pel partit, com era el cas, per exemple, de Mateu Morro, i començar de zero. Això ja va crear moltes ferides i malastrugances personals de difícil guariment, però encara fou més greu. Semblava que tothom volia administrar el que quedàs del partit, maldament només fossin quatre cendres. El resultat ha estat el lògic en aquestes situacions: un partit debilitat, xapat per enmig, amb les ales escapçades, en el qual tothom hi ha perdut, tant els perdedors com inclús els que aparentment guanyaren el congrés.

Les cucales de la comandera varen impedir veure que no es pot prescindir de ningú, ni de Mateu Morro, ni de Pere Sampol, ni de Pere Muñoz, ni de Mateu Crespí,... La tasca és dura i fan falta molts de braços i molts de caps ben posats. Calia un reflexió molt més tranquil·la i reposada de quin hauria de ser el millor escenari per al nacionalisme mallorquí i balear, un diagnòstic clar i que, amb tots els matisos que calgui, pogués ser compartit per tothom, sense deixar quasi el cinquanta per cent de la militància fora de joc. I només deprés començar a parlar de les estratègies que s'han de fer servir per acostar-s'hi al més possible. Els debats sobre el futur no s'haurien d'haver fet mai en quatre dies i des d'una posició de força a veure qui guanya. Així ineludiblement s'havia de trencar el partit.

Ara el mal ja està fet, però com que som una persona optimista, no renuncii que en el futur la cosa s'arregli, i que, a la fi, es pugui bastir una força nacionalista forta, sense peatges externs, que aglutini tots els qui compartim l'amor pel país, la llengua, la cultura i la gent com a eixos vertebredors de la nostra ideologia, i que no són només els qui formaven l'antic PSM, sinó persones que estan ubicades dins un bon ventall de forces polítiques o que no militen enlloc. Cal trencar d'una vegada per totes el tòpic de pocs i mal avenguts. En realitat som molts més del que sembla i, tots junts tenim, encara, molta de feina per fer.

Jaume Lladó. Professor.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2849+6+164323

(3-VII-06)

L'assemblea d'ERC acordà que la coalició no es pot fer a qualsevol preu.

La formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí.

El president del partit a les Illes Balears, Joan Lladó, manifestà que «el bloc d'esquerres serà possible sempre que es garanteixi un programa amb els objectius polítics establerts en el darrer congrés».

La participació i la representació amb els altres partits sigui en termes d'igualtat a tots els efectes. La representació ha de ser equànime i el pacte no serà possible si cap força hi queda sobrevalorada o minimitzada.

Qualsevol acord que es prengui respecte de coalicions preelectorals que pugui aprovar l'Executiva Regional haurà de ser ratificat per una nova assemblea del partit.

Diari de Balears: ERC decideix que el Bloc és possible si es fa en termes d'equanimitat

L'assemblea autoritza la direcció a iniciar converses amb altres partits

L'assemblea d'Esquerra Republicana a Mallorca es reuní ahir en assemblea a Sineu per decidir el seu parer sobre la formació d'un bloc d'esquerres per a les pròximes eleccions autonòmiques i municipals del 2007, juntament amb el PSM i amb Esquerra Unida-Els Verds.

L'assemblea d'Esquerra, amb la participació del 25 per cent dels seus militants, decidí per unanimitat que s'autoritzàs a la direcció del partit l'inici de converses amb altres partits amb vista a formar una coalició preelectoral per als comicis autonòmics de 2007 a Mallorca.

Tanmateix, l'assemblea d'ERC acordà que la coalició no es pot fer a qualsevol preu.

En aquest sentit, el president del partit a les Illes Balears, Joan Lladó, manifestà que «el bloc d'esquerres serà possible sempre que es garanteixi un programa amb els objectius polítics establerts en el darrer congrés».

Tant ell com l'eurodiputat d'Esquerra, Bernat Joan, afegiren que un altre punt clau per a un acord és que «la participació i la representació amb els altres partits sigui en termes d'igualtat a tots els efectes. La representació ha de ser equànime i el pacte no serà possible si cap força hi queda sobrevalorada o minimitzada».

La formació rebutjà també dissoldre's en un nou partit només d'àmbit mallorquí.

Cap renúncia

Joan Lladó explicà que «Esquerra Republicana no ha renunciat al seu objectiu sobiranista de construir un Estat lliure i, per tant, és conscient que amb la coalició només es podrà fer un tram del recorregut necessari per arribar als nostres fins».

En tot cas, qualsevol acord que es prengui respecte de coalicions preelectorals que pugui aprovar l'Executiva Regional haurà de ser ratificat per una nova assemblea del partit.

A. HERNÁNDEZ.Sineu.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2849+3+164307

(3-VII-06)

Diari de Balears: Curiosa renovació .

"Amb tot, no us pensàssiu que en qüestió de dies o setmanes veurem ningú demanant el carnet d'UM. El que està en marxa és, segons fonts ben informades que òbviament no puc desvetllar, una operació més subtil i que, tanmateix, acabarà en el mateix port. El guió, més o menys, seria el següent: primer, exrenovadors del PSM constituirien una nova força política municipalista; posteriorment establirien alguns acords de caràcter municipal i puntual amb UM, i finalment -el temps i les circumstàncies diran si això es duu a terme abans o després de les eleccions locals i autonòmiques- s'arribaria a un acord global amb el partit de Munar... amb quotes de representació definides i pactades". (Miquel Àngel Maria-PSM)

Per Miquel Àngel Maria, professor

És d'agrair la claredat amb què s'ha expressat Joan Cerdà, nou conseller d'UM i exbatle de Pollença, a l'entrevista publicada dissabte passat a les pàgines d'aquest mateix diari: no, els anomenats «crítics» d'UM no pretenen fer cap nou partit, sinó que romandran dins UM. Està bé que hagi estat tan clar i llampant, perquè per les informacions aparegudes la setmana passada hom podia haver-se imaginat que destacats crítics d'UM i alguns exdirigents del sector renovador del PSM estarien treballant per constituir un nou partit polític nacionalista. I no, d'això, res de res.

El que tenim davant és quelcom molt més senzill: una operació per la qual alguns destacats dirigents del moviment renovador pessemer, després d'haver perdut el darrer congrés, estarien posant les bases per desembarcar dins UM. Res a dir, escolta. En democràcia, cadascú es fa del partit que troba més oportú, no en faltaria d'altra. Com deia l'acudit, cadascú baixa les escales com vol. Això no obstant, no em negareu que l'observador més benintencionat i ingenu ha d'estar com a mínim sorprès en veure que, quan encara no fa un mes del congrés del PSM, aquells que hi van fer les declaracions i els juraments d'amor etern més abrandats, que justament es presentaven sota la bandera de «PSM, 30 anys més», i que acusaven els partidaris del Bloc nacionalista i progressista de voler dinamitar el PSM de sempre... en fi, que hagin tingut tanta pressa a abandonar el vaixell i anar a tocar a una parròquia veïna.

Fins fa quatre dies, si algú s'atrevia a insinuar que alguns dels caps visibles del sector renovador (no tots els renovadors; és de justícia que precisem) pretenien conduir el partit cap a un perfil centrista com a passa prèvia a la confluència amb Unió Mallorquina, els al·ludits saltaven visiblement ofesos i acusaven els primers d'insidiosos i d'anar amb mala fe. Aquestes excuses solien anar acompanyades de les preceptives descàrregues dialèctiques contra UM i tot allò que representa.

Però ja ho diuen: excusatio non petita, accusatio manifesta. I en tot cas, els fets actuals són prou eloqüents. S'argumentaran en base a una hipotètica «defensa compartida del nacionalisme». Però, a veure: una gent que fins ahir mateix defensava un nacionalisme d'esquerres i ecologista, ara no tindrà cap problema per fer-se d'UM, l'únic partit nacionalista de l'estat que, en els temps que corren, ha estat capaç de pactar amb el PP? UM és el partit de les autopistes i el Pla Encimentador de Mallorca, el partit que ha dit sí a l'Hospital de Son Espases, el partit de les subvencions a la carta a entitats amigues (i si no existeixen, les creen), el partit que ha votat a favor d'un estatutet d'autonomia que es nega a equiparar el català amb el castellà, que vota amb el PP al Parlament per evitar la retirada del decret de trilingüisme, el partit que... en voleu més, de nacionalisme?

Amb tot, no us pensàssiu que en qüestió de dies o setmanes veurem ningú demanant el carnet d'UM. El que està en marxa és, segons fonts ben informades que òbviament no puc desvetllar, una operació més subtil i que, tanmateix, acabarà en el mateix port. El guió, més o menys, seria el següent: primer, exrenovadors del PSM constituirien una nova força política municipalista; posteriorment establirien alguns acords de caràcter municipal i puntual amb UM, i finalment -el temps i les circumstàncies diran si això es duu a terme abans o després de les eleccions locals i autonòmiques- s'arribaria a un acord global amb el partit de Munar... amb quotes de representació definides i pactades.

Bé. Aquest era el destí de la renovació? Els qui, com servidor, ja érem escèptics o directament ateus davant els hipotètics beneficis d'aquesta renovació, ara no feim més que confirmar les nostres sospites. Els qui, en canvi, anaven de bona fe i veien en la renovació un veritable projecte de regeneració interna del PSM i de rellançament d'un projecte nacionalista d'esquerres i ecologista, tenen tota la raó del món per sentir-se, i seré prudent, enfadats i enganyats.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2843+6+164001

(27-VI-06)

Memòria històrica i guerra civil.

Sa Pobla, 1954. Rosa Vallespir Serra és la segona per la dreta.

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.

Coberta de la novel·la L'Amagatall.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Sopars de conspiracions d'estiu

"En el PSM, o en el que enteníem com a tal fins fa poc, la temporada s'ha iniciat amb la reunió a taula, a Pollença. Que ha tengut com a reacció preventiva el canvi de nom de la coalició d'esquerra per «nacionalista». N'hi haurà molts de sopars, tant a la part forana com a Palma (a on, per cert, el de la sorpresa anunciada del retorn impossible, l'interessat diu que no se celebrarà). Per la banda renovadora l'ordre del dia serà únic i repetit: fer o no fer candidatura autonòmica al marge del PSM? Ganes no en falten. Doblers, no en faltarien. Ara, fàcil no ho seria. I, sobretot, qui és el guapo que se posa davant per rebre llosques de per tot essent acusat de beneficiar el PP? Complicat. Això sí, els sopars renovadors preocupen, i molt, entre els oficialistes. Que també hauran de sopar per parlar de com evitar la pressió que els creix i alhora intentar concretar d'una vegada la coalició d'esquerra que no volien, no la volen, no saben com evitar-la alhora que saben que la necessiten si bé no encerten a imaginar com assolir-la". (Miquel Payeras)

Comença avui l'estiu, en el calendari. Temporada de sopars polítics per conspirar, la majoria dels quals no coneixerem. Tanmateix és en aquestes cites on se decideixen algunes de les grans qüestions polítiques. Què donarà de si l'actual temporada de conspiracions estiuenques? No se pot saber per òbvies raons, però sí se pot imaginar sobre què se conspirarà.

En el PP és probable que tot volti sobre el cop de Palma. Sobre com anar teixint el que podria ser necessari fer. En el cas que, per exemple, tengués majoria absoluta a Mallorca però la perdés al Parlament i a Palma. Aleshores què si no la batlia de Palma i novament el Consell s'oferiria a UM? O sigui, la liquidació política de Catalina Cirer, convertint Miquel Nadal en batle, mantenint els nacionalistes el Consell i preservant així els conservadors el Govern. D'això soparan els conservador que manen, probablement: de com s'haurien de berenar a Cirer, si hi hagués gana.

En el PSOE també Palma haurà de ser, de fet ja és des de fa temps, el motiu preferit dels sopars de conspiracions. Segur que se'n fan molts. Uns, per presentar la candidata o bé per intentar aplanar-li el camí. D'altres, justament pel contrari: per presentar la necessitat d'evitar la inconvenient candidata. Tots en relació a la gran cita. No, no se pensin que sigui, la cita, la de les urnes de l'any que ve. Ca barret. El que preocupa i ocupa gairebé en exclusiva és l'altra cita. Amb l'ulterior congrés del partit. Això és el cou a tots els grups socialistes tan discretament com aferrissadament en guerra. Les eleccions? Doncs si ara que falten onze mesos per arribar a les urnes ja deixen entendre que a banda de preservar Menorca i intentar assaltar Palma res no tenen a fer, doncs s'entén perquè tot l'interès conspiratiu se centra a Palma i en la candidata que podria ser, que alguns no voldrien que fos, que ja veurem si serà però que en qualsevol cas amb ella o contra ella -i, segur: a pesar d'ella en tots els casos- una part important de les estratègies en vistes al congrés se van perfilant.

A UM els sopars seran molt partforaners. A Porreres, sa Pobla, Manacor i fins i a tot a Alcúdia és probable que se n'hi facin, de sopars. No debades són els pobles on UM haurà de resoldre el futur que li dispensin les eleccions, a banda de Palma a on l'objectiu és tan ambiciós com difícil. En aquest cas, el pobre Miquel Nadal haurà de sopar tres o quatre vegades cada dia per intentar recollir vots suficients per donar la sorpresa. Engreixarà, poden posar-hi messions.

En el PSM, o en el que enteníem com a tal fins fa poc, la temporada s'ha iniciat amb la reunió a taula, a Pollença. Que ha tengut com a reacció preventiva el canvi de nom de la coalició d'esquerra per «nacionalista». N'hi haurà molts de sopars, tant a la part forana com a Palma (a on, per cert, el de la sorpresa anunciada del retorn impossible, l'interessat diu que no se celebrarà). Per la banda renovadora l'ordre del dia serà únic i repetit: fer o no fer candidatura autonòmica al marge del PSM? Ganes no en falten. Doblers, no en faltarien. Ara, fàcil no ho seria. I, sobretot, qui és el guapo que se posa davant per rebre llosques de per tot essent acusat de beneficiar el PP? Complicat. Això sí, els sopars renovadors preocupen, i molt, entre els oficialistes. Que també hauran de sopar per parlar de com evitar la pressió que els creix i alhora intentar concretar d'una vegada la coalició d'esquerra que no volien, no la volen, no saben com evitar-la alhora que saben que la necessiten si bé no encerten a imaginar com assolir-la.

A EU-Verds, els sopars hauran d'intentar donar resposta a perquè volen ara la coalició si el que volien del PSM era la part forana que se li està anant rera dels renovadors. I, a més, hauran d'intentar preparar-se per evitar que la vella guàrdia roja se revolti contra una coalició que ara resulta que s'ha de dir nacionalista. I qui si sap si per ventura l'invent de la coalició, que du camí de fotocopiar l'estructura de partits muntada entre EU i Verds, sigui motiu de debat en sopars dels independents que se senten usats com a pur atrezzo i que ara, de postre feixuc, se troben amb una coalició que acabaria per esvair del tot el seu paper, o alguns papers potser.

En fi, bon profit a tots.

Miquel Payeras, periodista

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2837+6+163640

Diari de Balears: UM, el PSM (renovador) i el PSOE

"Sí, això sí que podria passar i seria lògic atenent a la història electoral i a les cultures ideològiques i polítiques de PSM i PSOE. És a dir, que l'efecte que tendria l'erosió de la tensió renovadora no seria desviar vot cap a UM, impossible, sinó cap el PSOE. La qual cosa buidaria la coalició d'esquerres d'una part de vot que necessitaria com l'aire per respirar. En condicions normals (això és: els renovadors deprimits i no activats com semblen estar) la coalició podria fer front a una pèrdua important de vot (fins el 40%) i així i tot aspirar a tenir 3 diputats, tal i com s'analitzà en un altre article. Ara bé, si l'erosió renovadora se manté, com fa cara, les coses canvien. Perquè el que representen no és homogeni però sí que les múltiples decisions individuals poden respondre al cap i a la fi a una sola voluntat: vot anti-PP". (Miquel Payeras)

És un tema interessant, el de la pretensió d'UM de xuclar vots dels renovadors ex o encara membres del PSM. Pur debat teòric revifat arran del relativament famós sopar de la setmana passada entre els excaps dels moviments renovador Jaume Sansó i Mateu Crespí i membres d'UM, i la conversió de la trobada en espectacle mediàtic ben a posta, així com amb les declaracions de Pere Muñoz, a l'entrevista de l'altre dia, a les quals posava UM com a únic referent del nacionalisme.

Primer de tot convé precisar algunes coses. Pel que conta un dels del sopar famós, que no és d'UM, allò va ser un abús de confiança. A banda del fet que s'ho haurien d'haver imaginat, és versemblant: basta veure les paraules i l'estructura de la notícia apareguda divendres a tots els diaris. Coincidien. Talment com quan se fan ressò d'un comunicat institucional. Allò tenia, té, tota la pinta d'haver estat una trampa parada a Sansó i a Crespí amb l'única intenció, per altra banda prou coneguda, de ficar el dit a la ferida i ben ple de sal. La rectificació pública de Sansó i una posterior valoració privada de Crespí abunden en la idea. Per altre costat, les declaracions de Muñoz només se poden entendre com un puntual excés, que possiblement ell mateix s'adonà tot d'una de la necessària matisació que hauria calgut, perquè del contrari no mereixerien més comentari que demanar-li a veure perquè no se fotografià amb la camiseta que tantes vegades usà: «Salvem la Real».

Al capdavall, anècdotes a banda, la qüestió és si aquest joc mediàtic que desplega UM té qualque fonament real. Doncs no. Cap ni un. Tal com ja s'ha argumentat en d'altres ocasions, el vot entre UM i PSM, o viceversa, no presenta històricament cap transvasament estadísticament significatiu en el conjunt de Mallorca. Mai. I ja duim moltes conteses electorals. Fins a la data, vint-i-vuit. De tota mena. Si s'atén només, com cal, a les autonòmiques, la inexistència del fenomen se demostra nítidament. Excepte algun cas aïllat sempre en clau local i sense que tengui cap rellevància insular, en cap ocasió (1983, 1987, 1991, 1995, 1999 i 2003) els vots d'UM i PSM no s'han mesclat. Per què? Doncs perquè amb qui es mesclen respectivament és amb el PP i amb el PSOE. Agradi o no. Així ha estat sempre. I allò que ha passat en sis vegades autonòmiques, que és el mateix que ha passat a les vint-i-dues vegades restants en què s'han muntat urnes, perquè hauria de deixar de passar l'any que ve? No hi ha cap raó lògica per esperar-ho. De fet, un dels dos renovadors presents al famós sopar UM-PSM de la setmana passada comentava ahir mateix que del que fou el moviment renovador no aniran a parar a UM més que algun grapat de vots a un o dos pobles molt petits sense que tenguin cap mena d'importància global, però que, en canvi, qui s'omplirà les bosses serà el PSOE. La mateixa anàlisi feia també un dels fundadors del PSM fa deu dies: calibrava que la pèrdua en favor del PSOE podria ser a la Part Forana no inferior a una tercera part (sobre els resultat de 2003) i molt, molt major a Palma.

Sí, això sí que podria passar i seria lògic atenent a la història electoral i a les cultures ideològiques i polítiques de PSM i PSOE. És a dir, que l'efecte que tendria l'erosió de la tensió renovadora no seria desviar vot cap a UM, impossible, sinó cap el PSOE. La qual cosa buidaria la coalició d'esquerres d'una part de vot que necessitaria com l'aire per respirar. En condicions normals (això és: els renovadors deprimits i no activats com semblen estar) la coalició podria fer front a una pèrdua important de vot (fins el 40%) i així i tot aspirar a tenir 3 diputats, tal i com s'analitzà en un altre article. Ara bé, si l'erosió renovadora se manté, com fa cara, les coses canvien. Perquè el que representen no és homogeni però sí que les múltiples decisions individuals poden respondre al cap i a la fi a una sola voluntat: vot anti-PP. Aleshores què si no Zapatero els hi queda? En efecte, ho deia ahir un dels dos ex caps renovadors, per a un votant autonòmic tipus del PSM que no vulgui votar la coalició, i ja que no té el seu partit com a oferta electoral única, i com que la possibilitat de votar a UM és com un acudit, Zapatero esdevé l'únic vot anti-PP, convertint l'habitual vot nacional en autonòmic. Per aquí precisament me pareix a mi que s'expliquen els molts de nervis que se noten en el PSM i EU-Verds.

Miquel Payeras, periodista

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?

Coalició electoral amb UM o bloc d'esquerra nacionalista?

"No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l''Espanya imperial'. (Miquel López Crespí)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001. Fanny Tur i Miquel López Crespí sempre han estat a l'avantguarda de la lluita en defensa del nostre territori i de la cultura catalana.

"Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en 'bloc nacionalista', apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del 'bloc d'esquerres' en 'bloc nacionalista' és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda". (Miquel López Crespí)

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana i del nostre territori. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon. Però els problemes no vénen tan sols produïts per les agrupacions que han marxat i, pel que sembla, es van apropant a Maria Antònia Munar; sinó que també procedeixen dels canvis sobtats d'estratègia que mantenen militants i tot l'electorat del nacionalisme progressista sense saber què fer en unes circumstàncies tan canviants.

Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, la retirada dels polítics que feren malbé el nostre Pacte de Progrés i, també, l'inici d 'un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda.

Imagín que la situació per a Nanda Ramón, Gabriel Barceló i tota la nova executiva sorgida del darrer congrés no és gens favorable. Potser no imaginaven una fuita de tal magnitud. Veure reunits gent d´UM com l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà, i el regidor Martí Ochogavía; juntament amb Bernat Bauçà i Joan Sastre de Porreres amb el batle d'Alcúdia Miquel Ferrer i l'advocat Josep Melià amb els que fins ara mateix eren els que havien d'encapçalar les candidatures del PSM a les municipals i autonòmiques és un mal tràngol. Ho puc arribar a comprendre malgrat que no compartesc gens ni mica una hipotètica exclusió de l'"esquerra" del futur bloc, o de la coalició, si no hi ha temps per a començar a bastir el bloc. Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.

El dilema en què es troben els amics que han guanyat el congrés del PSM és prou greu. Pens que l'actual direcció haurà d'anar perfilant les seves propostes d 'una forma entenedora i amb molt de seny. Girades de cent vuitanta graus podem acabar d'enfonsar el vaixell que, com tothom pot constatar, té ja diverses vies d'aigua.

Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.

Si és aquesta l'operació que pretén aturar el PSM amb el seu canvi de "bloc d'esquerres" a "bloc nacionalista" s'ha d'explicar amb urgència a tots aquells que li hem donat i donam suport. En cas contrari l'electorat pot pensar que no hi ha una estratègia clara de futur. Cal dir per endavant, que per a tots aquells que hem criticat i criticam els errors d'UM, les males conseqüències que per a les Illes té el seu pacte amb el PP, ens és de molt mal assimilar una proposta que sabem ben cert que és rebutjada per bona part del moviment ecologista i conservacionista de les Illes, per tota l'esquerra alternativa que d'ençà anys és enmig del carrer demanant no solament un canvi de polítics sinó, i això és el més important, un autèntic canvi de política. L'hora de la simple cosmètica, de l'escampar fum per a poder continuar servant sous i cadiretes, ja fa temps que ha passat. El país, la nostra terra, és en crisi contínua i el procés d'alienació avança sense aturar. No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l'"Espanya imperial".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (27-VI-06)

Nadal asegura que los descontentos con el PSM se sumarán a Unió Mallorquina

Per TORRES BLASCO.

Miquel Nadal, dirigente de UM, vicepresidente del Consell y candidato de su partido a la Alcaldía de Palma en las elecciones del próximo año, se mostró ayer «convencido» de que «hay muchos nacionalistas» descontentos con el PSM y que «saben que la única opción nacionalista es Unió Mallorquina». (Torres Blasco, Última Hora)

Miquel Nadal, dirigente de UM, vicepresidente del Consell y candidato de su partido a la Alcaldía de Palma en las elecciones del próximo año, se mostró ayer «convencido» de que «hay muchos nacionalistas» descontentos con el PSM y que «saben que la única opción nacionalista es Unió Mallorquina».

Nadal enmarcó en este contexto las reuniones entre cargos de UM y del PSM para estudiar posibles acuerdos si bien descartó que se pueda hablar de «un nuevo proyecto». Además, precisó que los encuentros se realizan con el apoyo de la dirección del partido insularista y que «no es que los críticos de UM se reunan con críticos del PSM porque en UM ya no hay críticos».

Nadal indicó que estos contactos no se limitan sólo a municipios de la part forana y añadió que «también en Palma está habiendo aproximaciones a UM que es quien puede sacar adelante el proyecto nacionalista».

El dirigente de UM no quiso concretar más sobre este asunto, para no abortar ninguna aproximación y destacó que el congreso del PSM causó descontento en sectores de ese partido.

El candidato a la Alcaldía de Palma aludió a este asunto durante una rueda de prensa convocada para presentar un proyecto sobre eliminación de residuos y en la que también hizo algunas consideraciones sobre el pasado debate sobre el estado de la ciudad. El candidato a la Alcaldía, que aspira a obtener un mínimo de dos ediles, consideró «muy crispado» ese debate. Lamentó que en la política municipal existiera ese tipo de crispación.

Última Hora

(24-VI-06)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• PSM-ERC-VERDS-EU: coalicions electorals amb problemes
• Per la independència dels Països Catalans (i II)
• Per la independència dels Països Catalans (I)
• "Adéu i bona sort, ERC" (Esquerra Unida)
• L'antifranquisme a Mallorca: el grup "Nova Mallorca"
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (i II)
• El PSOE dóna la victòria al PP en liquidar el Pacte a Eivissa
• El sectarisme d'EU dificulta la unitat antiPP
• El Pacte PP-UM-PSOE i l'estatutet de les illetes (i II)
• L'estatutet de les illetes i el pacte UM-PP-PSOE (I)
• Els escriptors mallorquins i el compromís polític (I)
• La prepotència d'EU en el País Valencià
• UM ha fet un pacte a sang i foc amb el PP
• Eleccions 2007: "Cap acord de cúpules" (Entesa per Mallorca)
• La Diada i la banderola dels encimentadors de Mallorca

• General [255]
• Articles [4]
• Literatura [14]
• Història del Pacte de Progrés [13]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom