Per una Esquerra Alternativa

L'esquerra alternativa i els assassinats del PCE: Andreu Nin

Agermanat | 08 Febrer, 2006 19:27

"Historiadors" del PCE.

"Ajudar a amagar els assassinats ordits per la direcció del PCE-PSUC, silenciar una part decisiva de la història del nostre moviment obrer, clarifica molt bé de part de qui treballa la pretesa "objectivitat" d'aquests tipus d'estudiosos que sempre acaben, amb llur "cientificitat", fent el joc als qui han silenciat fets sagnants dels tipus de l'assassinat d'Andreu Nin i la repressió en contra dels anarquistes i poumistes".

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La història del BOC i del POUM, els assassinats d'Andreu Nin i de tants de milers de revolucionaris en mans dels comissaris del PCE-PSUC no estan prou explicats. I tampoc alguns dels nous historiadors tenen gaire interès a aclarir aquestes qüestions cabdals de la nostra història més recent. Petits genis de província que després de consultar segons quina paperassa, sempre del mateix partit, "orientats" per membres de l'extinta i fracassada direcció carrillista mallorquina, es dediquen a bastir unes històries tremendament partidistes (en la lluita contra la dictadura tot o quasi tot ho féu el PCE) i no parlen d'aquests grans crims comesos contra els revolucionaris; ni ajuden a aclarir-los. No és seriós voler amagar les repercussions que, dins el moviment obrer català i internacional, tengué tant l'extermini de la vella guàrdia bolxevic que va fer la revolució d'Octubre, com dels autèntics marxistes catalans (BOC, POUM, etc), que no obeïen les ordres de Moscou. Ajudar a amagar els assassinats ordits per la direcció del PCE-PSUC, silenciar una part decisiva de la història del nostre moviment obrer, clarifica molt bé de part de qui treballa la pretesa "objectivitat" d'aquests tipus d'estudiosos que sempre acaben, amb llur "cientificitat", fent el joc als qui han silenciat fets sagnants dels tipus de l'assassinat d'Andreu Nin i la repressió en contra dels anarquistes i poumistes. I és ben evident que la mentida més barroera, la inexactitud amagada rere les citacions, pot encobrir les mentides més grans que hom pugui imaginar. I tal és el cas lamentable d'uns pretesos historiadors "imparcials" que, amb llur falsa "cientificitat", amaguen, oculten, tergiversen el fets més punyents de la nostra història més recent. Els rastres d'aquesta tasca encaminada a esborrar uns concrets signes d'identitat col×lectiva i revolucionària encara els patim avui. Els "investigadors" dretans i pseudoesquerrans ajuden amb llur treball a fer més pesada la llosa que plana damunt importants dirigents i teòrics del moviment obrer com són Andreu Nin i Joaquim Maurín. Per sort, no tothom dins la historiografia contemporània treballa per al PCE, i ja fa anys homes com el mateix George Orwell amb el seu Homenatge a Catalunya, en Pelai Pagès amb el seu Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), en Francesc Bonamusa amb aquell famós llibre que edità Anagrama l'any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937), ens ajuden a suplir els intencionats silencis i mentides de molts d'altres.

El silenci que des de fa tants d'anys plana tant damunt d'Andreu Nin com de Joaquim Maurín, no ha estat tan sols a conseqüència de la ferotge repressió franquista, la impossibilitat material d'editar segons quins llibres a l'Estat o de parlar-ne. El PCE-PSUC, els historiadors afins -com explicàvem abans-, són ben culpables d'aquestes àmplies llacunes que planen damunt la nostra història. Tant la CNT com el POUM, a part de sofrir -fins a l'extermini la maledicció franquista també sofriren la de l'estalinisme i el neoestalinisme.

Andreu Nin fou una personalitat complexa. Sabem, tot llegint l'historiador Víctor Alba (la seva important aportació El Marxisme a Catalunya, 1919-1939, a què ens referirem més avall), que Nin començà la seva formació ideològica com a catalanista d'esquerra. Nat al Vendrell l'any 1892, mestre d'escola, redactor de El poble català (diari republicà i catalanista), pertany uns mesos al PSOE (partit que abandona per discrepàncies amb el reformisme que hi imperava). El 1918 organitza el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Col×labora amb Ángel Pestaña, Maurín, etc. A la mort d'Evel×lí Boal (març 1921), Nin el substitueix en la Secretaria General de la CNT.

Secretari general del POUM en esclatar la guerra -en sustitució de Maurín, caigut presoner del feixisme a Galícia-, Nin formà part del Consell d'Economia de Catalunya i després del Consell Rector de la Generalitat, on fou nomenat conseller de Justícia. Detingut el 16 de juny de 1937, és torturat i assassinat a una presó secreta de Madrid sense que mai s’hagi pogut saber on anaren a parar les seves restes. Després de la guerra, tant els franquistes com la direcció del PCE es cuidaren prou bé de donar cap explicació, a no ser denigrant, sobre la vida i l'obra d'aquests dos homes, Andreu Nin i Joaquim Maurín, capdavanters als Països Catalans -juntament amb Jaume Compte- del marxisme i de la lluita per l’alliberament nacional. Tan sols tímidament, d'una manera sibil×lina i silenciosa, i molt tard, l'any 1977, Santiago Carrillo, al seu pamflet Eurocomunismo y Estado, va fer una esquifida "autocritica" de l'assassinat de revolucionaris en temps de la guerra civil; assassinats que qualifica simplement de "errors del PCE". És clar que les ximpleries i brutors de Carrillo varen ser oportunament denunciades per l'economista, polític i historiador Ernest Mandel en un llibre que edità l'any 1978 l'Editorial Fontamara: Crítica del eurocomunismo.

Miquel López Crespí