Agermanat | 09 Febrer, 2006 07:31
"Els dirigents de tots els partits fracassats el 25 de maig, i ho hem escrit per activa i per passiva, no saberen estar a les alçades a les quals els havíem situat amb les nostres mobilitzacions en defensa de la terra i de la llengua, amb el vot progressista i d'esquerra que els donàrem. (Miquel López Crespí)
Aquests quasi dos anys d'ençà el final del Pacte de Progrés han estat anys de reunions i contrareunions, sopars més o manco oficials, conspiracions i travetes, refundacions i "refundicions" dels grups en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola, de congressos i assemblees, de batalles internes, de purgues per acabar amb els partidaris d'una solució o una altra de diferent... Hem vist de tot, però mai, exceptuant el cas especial de l'obligada dimissió de Mateu Morro, hem pogut llegir o sentir cap anàlisi sincera dels motius exactes de la desfeta del Pacte de Progrés. Un Pacte progressista, no ho d'oblidem, que, malgrat les seves mancances i deficiències, malgrat les conegudes covardies a l'hora de portar a la pràctica els acords signats l'estiu de 1999, representava una autèntica esperança pels sectors d'esquerra, nacionalistes i ecologistes de les Illes. Un Pacte, repetim, que, tot i estar hipotecat a la dreta munarista; malgrat els coneguts errors que sovint, amb el nostre suport crític, comentàrem públicament per tal d'ajudar a salvar aquella experiència de les urpades del PP i afins, podia haver significat una possibilitat d'avenç polític i social, l'inici d'un possible control de l'irracional consum de recursos i territori que porten a terme els agents de les conegudes màfies especulatives i dels poders econòmics que sostenen l'actual model econòmic depredador que patim.
Els dirigents de tots els partits fracassats el 25 de maig, i ho hem escrit per activa i per passiva, no saberen estar a les alçades a les quals els havíem situat amb les nostres mobilitzacions en defensa de la terra i de la llengua,, amb el vot progressista i d'esquerra que els donàrem. No és que esperàssim gaire cosa d'uns burocràtes, especialment dels procedents de la tímida socialdemocràcia i de l'excarrillisme espanyol. Durant més d'un quart de segle aquests dirigents i la seva forma substituista d'entendre la política havien contribuït a desmobiltzar la societat civil de les Illes i de tot l'estat. En dècades de gestió del règim no han fet res per a consolidar el teixit associatiu de la societat civil. Ans al contrari, la gestiniotis els ha fet oblidar el combat pel necessari aprofundiment democràtic de la nostra societat. Des del temps de la restauració monàrquica de finals del setanta, PSOE i PCE, per tal d'asseure's a les cadiretes que els oferia el franquisme reciclat, havien enterrat tota forma de lluita per una democràcia directa i participativa. Els assenyats burocràtes d'ambdues formacions foren els encarregats de barrar la memòria històrica del nostre poble, estripant les banderes republicanes en temps de la transició, ridiculitzant les idees d'autèntic canvi social, blasmant la lluita pel socialisme, demonitzant les idees marxistes i anticapitalistes... Aquesta era la tenebrosa història de desmobilització i renúncies de la qual procedien alguns dels partits signants del Pacte de 1999. Així i tot, malgrat ser uns dirigents tacats per la història de tants pactes amb la dreta i la patronal, fórem molts els que pensàrem que, qui sap, era una llunyana possibilitat, amb una adequada pressió des de la base, des del carrer, els podríem obligar a realitzar algunes reformes favorables als interessos dels sectors populars. Per això mateix donàrem un suport crític al Pacte de Progrés i defensàrem en tot moment les mesures progressistes que es feren fins i tot contra la covardia dels propis dirigents del Pacte: cas de l'ecotaxa, per exemple.
La derrota de la nostra experiència, el fracàs d'uns dirigents que en pocs anys ensorraven dècades d'esperances populars, hauria d'haver estat motiu suficient, si els quedava alguna espurna d'honradesa, per a dimitir els càrrecs, deixar de cobrar els bons sous i les acostumades dietes, abandonar definitivament la moqueta i el cotxe oficial, reincorporarar-se a la vida civil i no posar mai més entrebancs a les expectatives populars. Recordem que perjudicar el poble é no saber conservar el poder tan difícilment aconseguit; perjudicar el poble és no avançar en els acords progressistes de l'estiu de 1999; perjudicar el poble és voler aprofitar-se sempre i en tot moment sense dimitir pels innumerables errors comesos...
Els dirigents fracassats tant el 25 de maig de 2003 com en totes les convocatòries electorals que s'han produït d'ençà aquella data haurien de ser conscients del mal irreparable que han fet. La seva dimissió, el gest de deixar pas a una nova generació d'esquerrans encara no cremada per dècades de magarrufes i pactes secrets i no tan secrets amb la dreta, hauria de ser la primera passa envers una renovació de la vida política de les Illes. Res de bo pot sortir del "reciclatge" dels experts en renúncies i derrotes.
A hores d'ara, en lloc de veure i constatar una autèntica regeneració de les organitzacions que es reclamen de l'esquerra, sembla que fan la feina a l'inrevés.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-XII-04)Agermanat | 09/02/2006, 12:48
Miquel | 09/02/2006, 12:54
Miquel | 10/02/2006, 11:15
| « | Gener 2009 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
dues preguntes
joan colom | 09/02/2006, 12:32