Agermanat | 28 Febrer, 2006 12:27
"¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?".
Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. L'any passat moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Enguany, i també a l'illa germana, ha mort Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí de cap a peus per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.
Els records, els fets viscuts en comú, les idees i esperances compartides s'acaramullen davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país. Les vivències que visquérem plegats pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.
La mort, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, m'ha portat a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra la guerra, en un esforç, qui sap si utòpic, de defensar sempre la pau... I no solament això, sinó també el record d'una forma d'entendre la lluita política contra les injustícies tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el camp de l'art i de la cultura en general. Totes aquestes coses sovint tan oblidades, i fins i tot ridiculitzades, no solament per la dreta sinó també per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra nominal, els de la moqueta i la poltrona, aquells que, ni en somnis, els hi passa pel cap un canvi radical en la cultura, en l'art, en la forma d'entendre el món. Però no pensem tan malament. Segurament aquests gestors no saben el que és la lluita en el camp de la superstructura de la societat. Potser ni ho saben ni els interessa aquesta mena de combat per ajudar a millorar el món, transformar les consciències dels homes en un sentit renovador i positiu. Tanmateix... ¿què en farien amb aquests coneixements vist el que hem vist en els darrers trenta anys? De tot això i més en parlàvem amb els dos amics desapareguts. On una democràcia participativa, autèntica que anàs més enllà del vot cada quatre anys? Amb el sistema de llistes tancades i l'ajut econòmic de la banca, juntament amb la promoció per part dels mitjans de comunicació, els partits tenen els seus dirigents i amics ben col·locats. No fa falta més "saviesa" per a ser algú en la provincia autonòmica, en qualsevol de les províncies autonòmiques del regne. Bona trampa, tot això de les llistes tancades, sense que el ciutadà pugui esborrat del llistat aquell o aquella que s'ha destacat pel seu oportunisme, cinisme i manca d'ètica! Els dirigents, els quatre cappares que dirigeixen el procés d'elaboració de les llistes podrien situar una somera al capdamunt del llistat i, no hi tenim cap dubte, tot funcionària igual, com una maquinària perfecta O és que els "grans dirigents" de la dreta o l'esquerra obtindrien cap vot per mèrits propis si no anassin en les paperetes del PP o del PSOE? Qui els votaria, sense ajut de l'organització estatal del partit, dels diners que maneja el seu grup? ¿Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en les llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, els que s'ho han de suar tot solets i mai no surten als telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume Matas i Francesc Antich si haguessin de sortir elegits solament amb el suport dels cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà per Jaume Montcades, aquell bon amic del PSM?
Als polítics professionals... ¿què els importen els principis, els conceptes polítics que serveixen per a saber el sentit de la teva feina i sí el què fas serveix o no per a canviar la societat? El cinisme i la prepotència més barroera regna arreu enterrant idees, cultura, la sensibilitat i possibilitats dels pobles. En parlàvem amb Francesc Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març de 2003 quan anàrem a sopar plegats després de la presentació del poemari Cercle clos a l'Ateneu de Maó.
Per això mateix, perquè a vegades ens fa l'efecte de viure exiliats a la nostra pròpia terra era un luxe tenir amics del tarannà, de l'empenta vital i creativa d'aquests dos companys recentment traspassats.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-II-06)
| « | Gener 2009 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
Més que dos menorquins
Miquel | 28/02/2006, 21:37