Per una Esquerra Alternativa

El camí verd del PSM

Agermanat | 11 Abril, 2006 19:41

El camí verd del PSM.

El PSM viurà en el pròxim congrés de maig, si no hi ha canvis, el seu tercer enfrontament intern en un any i mig, després que a cada ocasió s'hagi assegurat que el partit en sortia més reforçat i unit que mai. Dijous se presentava Gabriel Barceló com a candidat a secretari general, càrrec al qual també ha dit que optarà Jaume Sansó. El primer és d'un sector i el segon de l'altre. De quins sectors? Doncs dels mediàticament batejats com, respectivament, oficialista i renovador. Tals denominacions, però, d'ençà que foren encunyades el 2003, han perdut molt de sentit. Més val establir diferències pels objectius confessats. Barceló i el seu sector aposten per la reedició de Progressistes, o sigui l'aliança preelectoral amb EU, Verds i, secundàriament, ERC per, primer, sobreviure en escons autonòmics i, segons, aliar-se llavors amb el PSOE. Per tant, és una opció d'esquerra substantiva que s'adjectiva de nacionalista. Sansó i el seu grup aposten per anar sols a les eleccions amb el subjecte nacionalista com a segell que, si no hi ha més remei, va adjectivat d'esquerranisme o, esmussa manco, progressisme. No se tracta de criteris tàctics diferents, que ho són. Ni tan sols de tenir estratègies divergents, que també. Sinó, a més i sobretot, de dues concepcions ideològiques enfrontades.

Sempre han existit aquestes dues «ànimes» del PSM, és ver, però tradicionalment la primera era majoritària. Ara no, o no tant. Amb un com què molt important: després de les crisis recurrents dels anys setanta i vuitanta, evitar nous enfrontaments fou el principal objectiu que es marcaren les successives direccions encapçalades per Mateu Morro. I tenia l'autoritat, reconeguda per la militància, per fer-ho. Fins el 2003. Quan Morro va caure el 2004 fou com si desaparegués el tap que evitava la sortida a pressió de les dues forces irreconciliables. I no existeix ja cap liderat potencial amb entitat suficient com per tornar a tapar la botella. Encara és possible, això sí, que hi hagi pacte per evitar el terrible enfrontament intern per tercer cop en devuit mesos. Però no evitaria, tal opció, que la diferència substancial seguís vigent. El pacte, si un cas, seria l'habitual dels darrers anys: fer com si no passàs res. Que és, al capdavall, el que ha situat el PSM en un posició infinitament pitjor a la que tenia després del fracàs de 2003. Aleshores no era factible pensar en la seva desaparició institucional autonòmica. Ara, per demèrits propis de les direccions de 2003-2006, febles i sense capacitat de demostrar un sol moviment de renovació real i d'enfortiment orgànic, la desaparició és un futur factible. Tot, a més, amb una altra diferència important sobre qualsevol crisi del passat. També ara hi juguen qüestions personals que multipliquen la inestabilitat i fan del tot imprevisible el resultat de cada enfrontament, perquè cada bàndol atreu part dels seus suports, o en perd, no només en funció de programes, mètodes o objectius sinó també de quines persones els encapçalen. Aquest PSM d'ara recorda molt Els Verds mallorquins que començaren en el congrés de 2002 el seu procés cap al no res orgànic actual: qui perd per poc no reconeix la derrota, s'hi mesclen qüestions personals, forçar nova votació, els que perderen guanyen per poc, i així fins que el partit a la pràctica ha quedat esvaït. En aquest sentit, doncs, se pot dir que el PSM no està en crisi. Perquè una crisi és un trànsit. El que està el PSM és xapat en dos. Com Els Verds. No se tracta tant de la suma de diferències tàctiques, estratègiques i ideològiques en un sol bloc com de -per elles mateixes que en conjunt defineixen- dos blocs separats.

Una crisi se pateix, se resol i ja està. Si, com passa en el PSM, se repeteix i repeteix -en un any i mig!- no és cap crisi. És que no hi ha estructura per encabir les dues parts. Basta imaginar què passaria amb Mateu Crespí si hi ha enfrontament i el guanya Barceló. Hauria de dimitir, a no ser que vulgui ser una mena de Margalida Rosselló. I si dimiteix, què passa? Noves primàries? Per quan? El setembre? A vuit mesos de les eleccions? Perquè les torni a guanyar ell o un altre del seu sector?... A un partit seriós, és a dir amb estructura única que canalitza tots els sectors, tal possibilitat no se produeix. És impossible. Només ha passat a Els Verds, que de fet no han estat mai un partit, pròpiament. I el PSM, ara, a un any just de les eleccions, se troba en un camí que recorda molt el transitat pels ecologistes.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (9-IV-06)