Per una Esquerra Alternativa

Trotski encara fa por

Agermanat | 11 Desembre, 2005 09:31



Trotski.

En el fons el "perill trotsquista", la por que té Llauger d'un hipotètic futur protagonitzat per l'esquerra alternativa a Europa, és la por dels polítics oficials davant tot el que és iniciativa popular, al que sorgeix de la base de la societat civil. És el mateix pànic que en temps de la transició dugué Santiago Carrillo a pactar amb el franquisme reciclat l'abandonament de la lluita per la República i el socialisme. Per als dogmàtics, per als que no saben pair la lliure expressió de la voluntat del poble, els "perills" sempre provenen de la dissidència, d'aquells que no acceptam el pensament únic, els dictats de quatre polítics professionals que només pensen en el sou de cada mes, la catifa i el cotxe oficial.


Haurem de convenir que els "nostres" polítics no deixen de causar-nos sorpreses una rere l'altra. He llegit un parell de vegades l'article de Miquel Àngel Llauger titulat "L'esquerra i el 'no'" i encara no em puc avenir que un home, jove com ell, hagi de recórrer als més rancis i forassenyats clixés del més sectari i dogmàtic carrillisme (PCE) per a trobar una explicació a la victòria del no en el referèndum francès. En la meva ignorància imaginava que la victòria del no era un èxit del poble treballador, un no rotund, popular i d'esquerra contra els aparells burocràtics i polítics que en nom de la dreta, el centre i la pseudoesquerra serveixen al capital. Només cal veure com s'ha imposat el no als barris obrers i arribarem a concloure que aquells que s'equivoquen no són els pobles d'Europa sinó els seus gestors, els polítics que viuen de gestionar els interessos del sistema establert.


D'on sorgeix, doncs, la por de Miquel Àngel Llauger davant el triomf popular en el referèndum? Per quins motius seria preocupant que l'esquerra del futur vengués representada per l'esquerra alternativa al sistema i precisament pels trotsquistes? ¿Com es pot anar pel món dient que un és ecologista, i d'esquerra i alhora trobar que l'èxit de l'esquerra revoucionària és un perill? Aquesta feina, ¿no correspon potser als Matas i als Chirac? Llauger va escriure el seu article en el conegut estil a què ens tenia acostumats el més ranci i escleròtic carrillisme. Llauger, i em sap greu haver de dir-ho, en fer aquestes afirmacions es comporta com un autèntic reaccionari. Aquestes no són maneres d'analitzar la realitat que ens envolta. Com a mostra del que deiem valgui aquesta frase tenebrosa que ens fa viatjar endarrere, cap al temps que les etiquetes de "trotsquissta" aplicats a una persona o un col·lectiu eren el preàmbul d'una desaparició política, una detenció o una execució sumaríssima. Diu Llauger, preocupat per aquest triomf del no: "No ens hauria de consolar gaire que forces de l'esquerra com és ara els trotsquistes, que feien campanya pel "no", es puguin apuntar la victòria: millor ni imaginar-se que el futur de l'esquerra l'hagués de marcar el trotskisme".


Com pot constatar el lector aquest és un llenguatge del passat, un llenguatge que, per a les direccions burocràtiques dels PC de tot el món sempre ha servit per a desqualificar i criminalitzar l'esquerra alternativa de qualsevol indret. ¿Per quins motius Llauger escriu d'aquesta manera, com les velles mòmies del passat, com un forassenyat sectari que no entén ni sap analitzar la complexitat de les societats actuals?


Llauger no hauria de tenir tanta por del trotsquisme que professa una part de l'esquerra alternativa francesa. Tanmateix, com escriu el comentarista i militant de la CGT Llorenç Buades en el web Ixent, els partits de l'esquerra antisistema de tendència trotsquista, com poden ser Lutte Ouvrière, LCR o PT no s'han apuntat la victòria, malgrat que hagin participat activament al costat d'altres forces comunistes i els més diversos col·lectius anticapitalistes en la petició del no. Tampoc no val, com fan alguns comentaristes poc escrupolosos, confondre alguns votants de dreta a favor del no amb la majoria popular i d'esquerres que ha votat negativament. El cert és que més que el "perill trotsquista" que tant preocupa a Llauger el que hi ha rere el no és el vot de la majoria de les classes populars de la societat francesa. Segons les enquestes de Le Monde, el 81% dels obrers, el 79% dels desocupats i el 60% dels empleats s'han decidit pel no. I Tribune informava que, per contra, el si ha obtingut un 60% dels vots entre la gent que guanya de 3.000 a 4.500 euros mensuals; i entre els que guanyen més de 4.500 euros mensuals el percentatge de votants afirmatius ha estat d'un 74%. I tampoc no ens poden vendre el no com a "vot de la por": consta que l´únic tram d'edat en què ha vençut el sí ha estat el de majors de seixanta anys.


En el fons el "perill trotsquista", la por que té Llauger d'un hipotètic futur protagonitzat per l'esquerra alternativa a Europa, és la por dels polítics oficials davant tot el que és iniciativa popular, al que sorgeix de la base de la societat civil. És el mateix pànic que en temps de la transició dugué Santiago Carrillo a pactar amb el franquisme reciclat l'abandonament de la lluita per la República i el socialisme. Per als dogmàtics, per als que no saben pair la lliure expressió de la voluntat del poble, els "perills" sempre provenen de la dissidència, d'aquells que no acceptam el pensament únic, els dictats de quatre polítics professionals que només pensen en el sou de cada mes, la catifa i el cotxe oficial. És el pànic dels reaccionaris al protagonisme de la societat civil.


Pens que el que veritablement preocupa Miquel Àngel Llauger i als vells carrillistes que li fan companyia no és tant l'hipotètic i fantasiós avanç del trotsquisme que denuncia en el seu article. El que de veritat preocupa el capitalisme i els polítics al servei del neoliberalisme dominant és la greu crisi de legitimitat que aquest no massiu ha visualitzat amb claredat tan meridiana. Políticament la victòria del no al tractat constitucional de UE a França i, tot seguit, als Països Baixos, és el cop més fort que el capitalisme, les multinacionals, el projecte neoliberal de reforçament del sistema capitalista ha sofert en els darrers anys.


Qui té por al no de les classes populars europees són els comediants de la política, els vividors d'esquena dreta. Aquells que viuen del romanço i de la demagògia són els que n'han sortit més mal parats. La ràbia dels oportunistes ens demostra com en la seva democràcia només hi caben ells, els tecnòcrates al servei de les multinacionals. Quina paradoxa, llegir segons quins articles! Ara resultarà que la gent de França s'ha equivocat. No, ells mai no s'equivoquen. Solament perden oportunitats històriques com les que va representar el Pacte de Progrés. Què feren aquests professionals de la política per a defensar l'oportunitat que els votants d'esquerra havíem dipositat a les seves mans? Que no ens vénguin ara amb els "perills del trotsquisme" quan el poble derrota les seves posicions.


Miquel López Crespí


General | Següent | Anterior | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb